NI NI

No hauríem arribat fins aquí, si no s’hagués triturat l’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament de Catalunya i refrendat pel poble de Catalunya. No s’hi hauria arribat, si Rajoy hagués negociat la proposta de pacte fiscal que li presentà el president Mas. Si el govern espanyol hagués escoltat algunes veus, centristes de pro, empresaris de pro, pensadors de pro, antics pares de pro de la Constitució, que recomanaven tancar l’encaix català blindant simplement el tema lingüístic i cultural i el model fiscal que proposava l’Estatut. I no s’hauria gestat la desconfiança absoluta si, entre l’11 de setembre de 2013 i el 9-N de 2014, del gabinet de Madrid hagués arribat una proposta negociadora. Fins i tot la que fos, només que hagués estat un gest d’elegància institucional. Però, com sap tothom, ni en el mandat del president Montilla ni en el del president Mas, mai hi hagut un intent de diàleg real sobre tot el que s’ha derivat de la negativa constitucional a l’Estatut. Ni el govern Zapatero va tenir cintura ni molt menys el seu successor. Ni el PSC va saber obrir la boca i forçar amb els seus una sortida a l’atzucac ni tots els que han reclamat des de Catalunya diàleg, quan la deriva ha portat a plantejar com a única alternativa la secessió, van saber com i què s’havia de dialogar.

Per tant, si la desconfiança ja era gran històricament respecte de l’Estat, en aquests tres darrers anys ha esdevingut enorme, colossal. La desafecció de què parlava Montilla s’ha convertit en fàstig i en fàstic. Cada dia que passa s’aixeca un mur més alt i mes gruixut entre mentalitats. Cada vegada que algun membre del PP o del seu govern o de la seua corda obre la boca, s’estén un desert més immens. Quan sents que el president del govern madrileny diu, davant una de les propostes sensates d’Iceta de reestructuració del deute autonòmic, que “Catalunya pretén que paguem el seu deute la resta d’espanyols”, no pots menys que fer les maletes definitivament i marxar ben lluny. Hom està, sí, fastiguejat de sentir-se tractat contínuament com un súbdit, una simple mà d’obra, un peó miserable. Com podem admetre la cançoneta que junts som més forts, que cal unir forces i estratègies per superar la crisi, si no hi ha dia que el govern de Rajoy no passi la trituradora contra tot el que queda de competències estatutàries i de model social, econòmic i cultural català?

A PUNT DE TORNAR A PERDRE?

Ni els millors analistes s’atreveixen a predir què pot passar en la política catalana. Sí, en canvi, que plana un núvol espès de pluja de derrota. De la pluja torrencial que s’emporta per davant il·lusions, fes, desigs, esperances i confiances que la unitat dels partits faria possible recórrer amb èxit el tram final del procés. Ja es va dir que, acabat el 9-N, vindria el més difícil de tot. Que aleshores podríem comprovar si érem capaços o no de fer el salt mortal. Tal com pinten els núvols, però, el més probable és que plogui molt malament. I que, tancats a casa, esperem –estem fets per esperar eternament?– que vingui una nova primavera. I quan s’hagin de convocar eleccions al Parlament necessàriament, el país no solament sigui ingovernable, sinó que els que més ganes en tenien, segons prediquen les enquestes d’avui mateix, es trobin amb una querella moral de la societat que els acusi de matar precisament l’esperança, la il·lusió, la fe, la gana, la paciència, la confiança. Als catalans, quan s’han hagut de liderar processos polítics emancipadors, sempre ens han perdut els matisos, les minúcies, l’estètica, els personalismes, el tactisme, els egos, les desconfiances. Potser només hi hagut una excepció contemporània: el període de la Mancomunitat de Prat de la Riba!

Tornarem a lluitar, tornarem a tornar i així per a sempre? Assumir la catalanitat no vol dir exactament aprehendre la llengua i els costums i els rituals i els símbols de la comunitat de sempre, sinó amerar-se de la naturalesa d’una part important de la seua gent que no ha passat, en segles, d’aspirar, de somiar, de voler, de desitjar, de fer camí, de perseguir un ideal. De treballar-hi esforçadament i de lluitar-hi generació rere generació. Però de no poder albirar el port o l’illa o l’Ítaca gruada. Estem predestinats a tenir només un gran i noble desig? El nostre destí és el somni? Percebem que la política antiga està en un cert procés de descomposició, que hi ha voluntats d’acord, que no hi ha pors a canvis en el sistema de coses, que som a tocar de fer-se realitat el que s’ha desitjat. En sentim el perfum, veiem els gallarets de les naus que abasten les aigües de la llibertat, però el miratge ens enganya la distància real. ¿La veritable pàgina històrica que s’escriurà el 2015 serà la del pacte, la suma inequívoca per a unes eleccions constituents?

CONTRA LA INCERTESA

La postmodernitat és pura incertesa. Realitat ambigua, multiforme, quàntica. O sigui, que ja no serveixen els comptes de la vella per mesurar-nos i per amidar espai i temps. Per a voler un Estat català, per exemple, no cal ser nacionalista. Per a ser un defensor de la justícia social no cal ser cristianodemòcrata ni socialista. Però, malgrat la liquiditat baumaniana de totes les coses d’aquest món,-identitats, ideologies, sistemes de valors, utopies, els paradigmes il·lustrats-, el que no s’ha carregat la hipermodernitat, com li agrada de dir a Lipovetsky, són els Estats. Ja pot prevaldre el cosmopolitisme cultural o la interdependència econòmica, que els estats són els Estats. I cada dia que passa no hi ha una comunitat de persones que aspiri a ser-ne. I els que ho són gruen per ser-ne més. La Unió europea així que força una mica la realització d’una unió política, automàticament rep la reacció d’alguns Estats que volen desfer-se’n o recuperar la poquíssima cessió de sobirania que n’han fet. El president Mas argumentava davant el periodista que si tant important era el fet de trencar fronteres o de no crear-ne de noves, per què no es dissolien Espanya o França o Alemanya en un gran estat europeu? És a dir, si del que es tractava, segons populars i socialistes, era de no compartimentar més Europa, per què aquests no es dissolen en uns Estats units d’Europa?

Sí, el tema és la llista única, plebiscitària, referendària, i els quinze mesos per preparar un parlament constituent i avall que fa baixada. Ja sé que aquesta proposta, precisament aquesta proposta, és de naturalesa absolutament antipostmoderna. I que, per això mateix ha descol·locat tothom, sobretot aquells que, sense saber-ho, viuen en el paradigma del marcar paquet o en la l’ambigua diversitat ideològica. ¿Per què una majoria de gent demana a crits grans pactes de país per a la consecució de la independència o del manteniment de la unió, o grans pactes socials contra la pobresa, la fam, per la vivenda, l’ocupació laboral o la dignitat humana? Per què la política no és capaç de donar sortida a aquestes demandes clamoroses? La fórmula del president Mas, justament, és un combat contra la incertesa, contra les deliqüescències postmodernes, contra la retòrica de la defensa de la parcel·leta particular i, en conseqüència, contra la curtesa de mires.

LA POLÍTICA EN MANS DEL TSJC

El moment polític que viu Catalunya, el que es viu en relació amb l’Estat espanyol, té uns tons shakespearians. Si no fos perquè les situacions creades són tan grotesques i alguns dels protagonistes tan matussers, la realitat a què ens veiem abocats ens portaria a protagonitzar un Titus Andrònic, un Rei Lear o un Macbeth. Ens duria a representar un drama de mil dimonis. Però, insisteixo, el drama clàssic en què batallen llibertat, legalitat, legitimitat, utopia, ambició, poder, submissió, ara i aquí és tan obligat, impostat, imposat, com ridícul. Tant que està a punt de derivar en tragicomèdia o en una comèdia bufa. O en el pitjor dels casos en un esperpent nefast. Si seguíssim la lògica carpetovetònica no solament s’hauria suspès l’autonomia de Catalunya i empresonat el govern en pes, sinó que hi hauria hagut un “pronunciamiento” en tota regla. I si no hi ha estat no és perquè a Espanya hi ha una sòlida cultura democràtica que fa impensables aquestes malvestats, sinó perquè Espanya forma part de la Unió Europea, hi està atrapada econòmicament i la OTAN entreté alguns sabres nerviosos. Frases com “antes roja que rota” o que “muera la inteligencia!” no s’han pronunciat a Corea del Nord o a la dictadura militar birmana.

La querella de la fiscalia contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau situa el procés en un impàs que segons com es dilucidin els propers passos judicials poden abocar molt plausiblement a unes eleccions al parlament de Catalunya, molt irades i rabioses. Encara que, de moment, cal que governi la calma i cal que la tensió no trenqui la corda en cap moment, tothom sap que el pols que es manté entre governs és desigual i parteix de mentalitats i concepcions del món diametralment oposades. I que la determinació dels uns i dels altres és sostinguda. I que la batalla pot ser llarga encara i que pot no acabar-se mai. A mi, davant la querella, em costa fer com si no existís. Em costa desconnectar de l’Estat espanyol i mirar cap a un altre lloc. Em costa pensar que és veritat que “ens mantindrem fidels per sempre mes al servei d’aquest poble”. Dubto que sigui tan fàcil defensar les trinxeres si escapcen els capitans, simplement reposant-los per uns altres. Pensava això i, ves per on, en l’encantadora Teresa Roses que ens ha deixat amb el somrís a la boca i una pau immensa.

LA PRESSA ÉS MALA CONSELLERA

Primer plebiscit, un èxit. Però, és cert, no sabem què volen alguns milions de catalans que no varen votar el 9-N. Com no sabem què volen alguns dels partits que estaven a favor de la consulta. Cal arriscar-se, però sabent que pots caure molt previsiblement al buit i no aixecar-te en segles. L’ideal fóra aquesta llista única entre partits de què parlen els més entusiastes. O la del partit del President que sondegen els més fifels. Però, l’ideal en política és una cosa que serveix per tenir un horitzó, per disposar de raons i conviccions i una altra és la realitat. Que es perfila una nova manera de fer política, és veritat. Que els partits tradicionals es veuran desbordats per noves maneres i propostes, és probable. Que, com en la vida associativa i en el món de l’empresa, la xarxa, la transversalitat, la cooperació són indispensables per a la definició i l’aplicació de qualsevol política, és urgent. Però, la planificació estratègica també és elemental per a fer passos de gegant en la construcció nacional definitiva. No n’hi ha prou de tenir un full de ruta. Cal haver planificat tots els passos i totes les variants possibles. El Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja especifica com arribar a la meta. El que s’ha de dirimir no és el com, sinó el temps, el quan.

I el quan condiciona la forma i el contingut dels passos a fer. Saber quina és la millor entesa per fer avançar el procés és importantíssim. Però l’objectiu és guanyar la independència. I per guanyar eleccions, per guanyar un referèndum, per guanyar mentalitats i cors a favor cal no solament un temps per explicar i convèncer que el govern de torn, a Catalunya, tindrà a punt, el dia de ningú –el dia que s’iniciï un procés constituent o que es declari una DUI–, diners per pagar pensions i sous i subvencions, sinó que comptarà amb una majoria de grans, mitjanes i petites ciutats, una gran majoria de municipis i les diputacions. És a dir, que podrà confiar, com ha passat ara amb el 9-N, amb les institucions més pròximes als ciutadans i que solen resoldre’ls en primera instància els problemes. El temps de les eleccions municipals ha de ser el temps per teixir la xarxa capaç d’arrossegar al màxim de ciutadans cap a la meta i alhora el temps per explicar fins a la sacietat els avantatges més pedestres de les virtuts de la independència.

SENSE PARAR

Han feta molta pena els qui, sobretot els del PSC, que han anat titllant, els dies previs al 9-N, que tot el que envoltava la consulta era un caos i un desgavell que no entenia ningú i menys els observadors internacionals. Que la pregunta era un nyap, que no hi havia manera de comptabilitzar els resultats dels vots, que el procés no tenia cap garantia democràtica o que, com a molt, no passaria de ser una mera enquesta mal feta. És deplorable l’actitud i el discurs dels qui, quan no volen que passi alguna cosa, es dediquin a presentar-la com un desastre. O la denigrin, la minimitzin en els millors dels casos, i la considerin com un simple episodi més de les protestes petitburgeses de cap de setmana, sobretot dels qui tenen possibles per a costellades, anar al teatre o a l’òpera i a Disneyland París, perquè tenen el sou assegurat, la casa i l’hortet i els esquís a punt. Com els fastiguegen aquests catalans que parlen de nació, uns egoistes, conservadors i folkloristes. Si en fa d’anys que en sabem la cançó federalista: primer l’equitat, la justícia social, el repartiment de la riquesa, el medi ambient, la sostenibilitat planetària, etcètera, i en darrera instància allò que és propi, cultura en un sentit ampli, difós en el marc imprecís de l’universalisme federal dels pobles de la terra!

La realitat no solament els ha superat sinó que els ha convertit en estranys. La gentada que hem dipositat l’urna hem fet un dels actes més inimaginables de la nostra història comuna. I aquesta civilitat, determinació i gosadia han polvoritzat tots els mals averanys i abatut els murs de la indiferència i de l’escepticisme. I això quan del que es tractava era simplement de votar. Només de poder votar. Doncs ara mateix no em sé ni imaginar la por, l’espant, la basarda, el terror que deuran sentir els negacionistes i prohibicionistes el dia que les urnes seran i aniran de debò! Perquè el que sí que ha quedat clar el dia 9 de novembre és que això no s’atura, que això és un punt i seguit i que Catalunya acabarà essent el subjecte polític i administratiu que expressi que sigui la gent d’aquest país. Com pots educar la gent en l’exercici de la democràcia i després negar-li el dret a expressar-se, per raons formals i per interpretacions interessades de les lleis? El que va passar amb l’Estatut va ser tan fastigós que s’està disposat a tornar-ho a sofrir.

OBEIR

Queden tres dies per poder anar a votar i he de dir que estic content i il·lusionat amb el futur del meu país. Tres dies per obeir la veu de la meua consciència, per ser consegüent amb els principis de la meua educació democràtica i amb els valors que m’han inculcat pares, mestres i l’experiència viscuda. Sé, alhora, que segons el Consell d’Estat estaré fent un dels actes més ominós i més antidemocràtic de la meua història civil. I sé que, segons el govern de l’Estat, estaré participant en un referèndum encobert, sense cap garantia democràtica i que he de ser conscient precisament de l’antijuridicitat dels meu acte. Queden, per tant, tres dies per fer festa grossa: votació, costellada, tortell i cava, molt de cava. Un dia històric no es viu cada dia. Però, així mateix, estic profundament dolgut i empipat per la instrumentalització de les institucions de l’Estat que el govern Rajoy està fent per evitar que pugui votar el dia nou i expressar lliurement la meua opinió. Tothom sap que la impugnació ha estat una reacció tàctica del PP per emmascarar l’estratosfèrica corrupció que ha covat el partit durant anys i de la qual encara no coneixem l’autèntica dimensió. Tothom és conscient també que la impugnació és un instrument per infondre por i desmobilitzar la ciutadania que pensa anar a les urnes.

Però el més greu, el més inconcebible, el més grotesc el més pervers, és que s’obligui el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre un acte cívic que, al capdavall, no té ni naturalesa jurídica ni, per tant, conseqüències administratives. El més incomprensible és que, després de 36 anys de democràcia, si més no formal, l’únic recurs de l’Estat per impedir que els catalans puguem expressar-nos el dia nou sigui utilitzar l’alt tribunal i, si convé, el codi penal, per dirimir els actes de naturalesa eminentment política. Un s’ha de qüestionar per força si els dos grans partits estatals, PP i PSOE, no han tingut temps, per adonar-se que gairebé és sobrehumà que la Fiscalia General de l’Estat, el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional, actuïn en contra dels qui els han nomenat i puguin acomplir amb totes les garanties d’imparcialitat la seua comesa? L’altre dia llegint el dictamen del consell d’Estat en què s’afirmava que la nova consulta era molt més greu que l’anterior només se m’acudia cridar que tornés Valle-Inclán per veure-ho!

LA PRIMERA I LA SEGONA VOLTA

Finalment, sembla que ho ha entès tothom que el 9-N ha de ser un tast de quanta gent està disposada a acompanyar una DUI en les eleccions al Parlament, quan escaiguin. I dic quan escaiguin, perquè ara, com diuen els analistes ja ens trobem a la segona pàgina, la més decisiva, transcendental i temerària, de la història democràtica de Catalunya, Espanya i d’Europa. I la realitat del dia 10 de novembre, comptats i recomptats els vots, no serà una fotografia nítida fins que, al meu entendre, no sapiguem com es distribuirà el mapa polític de les eleccions municipals. De manera que el primer plebiscit no han de ser les eleccions al Parlament sinó les municipals. Sense el concert majoritari dels ajuntaments, de les Diputacions i dels Consells Comarcals a favor de les opcions independentistes en unes eleccions generals catalanes, el Parlament decidiria a cegues. Per tant, no importa tant que hi hagi llistes unitàries com que les diverses opcions polítiques, a les generals, es comprometin en el seu programa a treballar per la independència, tal com ho hauran fet en el programes municipals. La unitat que es demana hauria de ser l’expressió de la lògica de la deducció del que és particular al que és general. Perquè sense la determinació, la logística, el suport interí en la prestació de multitud de serveis bàsics dels ajuntaments en el dia després, no hi haurà DUI que suporti la pura i dura realitat.

I entre altres raons, a mi m’interessaria, si fos el cas que hagués de prendre decisions importants per Catalunya, saber si Podem, Guanyem, el Comú, els Independents per tal o tal altre poble o ciutat, els de marca blanca i els del Maragall i els de l’Elena i els d’Unió i tants altres que es poden presentar a les municipals, estan o no estan a favor de la independència. Les primeres eleccions constitucionals en el calendari electoral normal, de manera que ningú pugui dir que no tenen les garanties tècniques democràtiques, són les municipals. Doncs, vegem-ne els resultats! Que siguin el primer plebiscit! Que quan votem per Lleida, per Piera, per Almatret, per Cambrils, per Olot o Begur, votem a favor del millor per al nostre poble o ciutat i per Catalunya. I el millor per Catalunya ho expliquen, per exemple, les balances fiscals, la llei Wert, desenes de catedràtics, o quan el president Montilla parlava de la desafecció.

LA INCERTESA

Sí, és difícil governar la incertesa, com deia el President. I més encara, en una mar plena d’enigmes, amb expedicionaris cap a la Terra Promesa que et fan obrir camí i, quan més atrafegat estàs a rompre les ones, veus que les naus que venien darrere han tocat el dos. I els albires avarats en la rada d’una illa perduda en alta mar fent onejar la bandera pirata. Suspesa la Llei i el Decret, com m’hauria agradat que els líders d’IC-V i d’ERC haguessin manifestat als quatre vents que estaven disposats a sacrificar les seues vides per desobeir el TC, com ha fet la CUP. Quin exemple més emocionant hauria estat observar com acompanyaven el president Mas camí de la Model, acusats d’un munt de delictes. I com m’hauria entristit i avergonyit veure com els independentistes ens amagàvem darrere els vidres de casa nostra mostrant el nostre compungiment i una plorosa solidaritat amb els acusats! El que podia fer el president Mas en aquesta travessia ja ho ha fet fins aquí on som ara: poder votar el dia 9 de novembre. I també cal dir-ho clarament, tindrà el mateix valor que si s’hagués fet d’acord amb la llei suspesa i avortada. Perquè el més important no són exactament les garanties tècniques, sinó la magnitud de la gent que anirà a les urnes i dirà si-sí. No per aconseguir que algú reconegui que els catalans volem esdevenir un Estat, sinó per constatar que estem disposats a dir sí en les eleccions al Parlament a un programa secessionista.

Perquè, després de tot, i com ha interpretat la dreta i l’esquerra espanyolista, el tema fins ara no ha estat un altre que mirar de disposar de la formalitat legal per poder comprovar quants catalans estarien disposats a acompanyar el procés cap a la independència. Tot i així, el més difícil de tot és governar l’impossible. És a dir, la unitat dels partits catalans. Els qui demanen unes eleccions anticipades pensant que hi haurà una llista conjunta de partits a favor de la independència són uns il·lusos. Els qui s’entusiasmen en la possibilitat d’una DUI, pressuposant que la presentarà una majoria parlamentària que la defensi en el seu programa, poden patir una frustració més gran que la que han patit aquests dies quan han vist esberlar-se la ceràmica fina. La maduresa que es demana per fer avançar el país cap a la utopia no dependrà dels partits, sinó del mandat clar de la ciutadania a les urnes.

ELS ESTUDIANTS

Quan en els seixantes i els setantes es manifestaven els estudiants, sobretot els universitaris, la Terra tremolava. Paralitzar la Universitat dolia, però bloquejar la Diagonal i muntar un caos colossal a la capital era un problema seriós. Quan els universitaris muntaven una vaga volia dir que hi havia motius suficients per obrir un període no merament reivindicatiu sinó revolucionari. La darrera gran contestació dels estudiants, si no m’erro, va ser contra el Pla Bolonya i no se’n van sortir, com no se n’ha sortit el sindicalisme en entrar al segle XXI. Que tenien tota la raó els estudiants, ara s’està posant de manifest. Que els graus són una simple, encara que conscienciosa, passejada per les tapes del saber és una obvietat. Que si vols realment començar a aprendre alguna cosa, t’has de gastar un dineral en màsters, no deixa de ser una mena d’estafa matussera. Però bé, això avui no toca. El que ens ha sorprès molt agradablement és que finalment els estudiants, com una mena de classe social, hagin començat a moure’s pels carrers, a ocupar-los, per sumar-se al clam perquè es realitzi la consulta sobre el futur de l’estatus polític de Catalunya. Gosaria a dir que, sense la reivindicació dels estudiants, malgrat l’adhesió del noranta i tants per cent de municipis i de bona part de la societat organitzada, la reivindicació no hauria tingut les màximes garanties que una majoria de catalans vol votar.

Ja sabem que la generació X, si bé ha tingut temps per construir pensament revolucionari polític, no n’ha tingut massa per dedicar-lo a desmanegar el Sistema, per dir-ho d’alguna manera, fins que, a punt de rebentar, a finals del 2010 naix el moviment 15M i diu prou!, i del clam en naixen Podem, la PAH, Guanyem, el Comú, etc. Però, fins aleshores, i encara, el temps l’ha hagut d’ocupar a estudiar una, dues o tres llicenciatures, d’ampliar estudis a l’estranger, d’aprendre idiomes i a fer-se un lloc en la selva competitiva de l’era postmoderna i del capitalisme salvatge. És una generació que a penes treballa per mil euros, viu en comunitat o a casa dels pares o parents, i si té cotxe és de segona mà i vell. Amb aquest panorama com volíem que la generació següent, la Y, els nascuts en els anys 80 i 90, s’impliquessin en causes polítiques si, davant la crisi sistèmica de tot, el que aspiraven era haver nascut en un altre planeta!