ELS LÍMITS

A propòsit del bàrbar atac contra el setmanari Charlie Hebdo, ens retornen, com un menjar mal paït, preguntes tan elementals i tan complexes alhora, i encara més difícils de contestar sobre els límits dels drets, que no en sé treure l’entrellat. Em dic quins són els límits dels drets humans continguts a la Declaració Universal de 1948 i ampliada posteriorment? D’aquests que recull la Declaració quins són inequívocament fonamentals? Per al govern dels EUA els presoners de Guantánamo quin dret se’ls ha aplicat? Quins són els límits que es regulen en els diferents països de l’òrbita occidental democràtics respecte dels drets personals o fonamentals, civils, polítics i drets econòmics, socials i culturals? Són tots iguals els límits que es regulen? Tots tenen els mateixos marges, les mateixes consideracions ètiques, les mateixes apreciacions morals? I els deures? Qui els estableix els deures? I quan hi ha col·lisió entre drets i deures, qui dirimeix a favor o en contra de l’una o de l’altre? Existeixen uns drets realment universals, que comparteixen totes les cultures del món?

Són compatibles les societats i les ciutadanies obertes, democràtiques, laiques, en què la religió ha passat a ser un tema de la llibertat individual, amb les societats regides pels principis religiosos, en què l’individu no pot ser considerat sinó un feligrès, pertanyent a una determinada parròquia? Són compatibles les societats que han mamat culturalment escepticisme, agnosticisme i cinisme, que s’han educat en la ironia i l’humor, amb societats que només han menjat univocitat, integrisme, fanatisme, intolerància? Conviuen realment les societats multiculturals, o són com un rusc on cadascú viu a sa casa, a son barri, i es mira de reüll? No és la reina de les lleis la del Talió, arreu i en nom de totes les religions? Els croats de la fe catòlica com els consideraríem avui? Cor de Lleó, el gran capità de la Croada contra Saladí, forma part del santoral, oi? I la Santa Inquisició? No ho sé, probablement, l’únic dret inviolable, que els engloba tots, deu ser el dret a la vida, el de la vida completa i en conseqüència el de la mort digna. Quantes esquerdes no trobaríem, ara mateix, en les nostres societats en l’aplicació dels articles 18 i 19 dels Drets Humans que parlen de la llibertat de pensament, de consciència i de religió... i d’opinió i d’expressió?

INDICIS DE DELICTE

Tot i que la noticia ha tingut un tractament periodístic discret, com si fos un fet divers qualsevol, previsible, esperat, vull recordar que el TSJC veu indicis de delicte de desobediència en la persona del president Mas, de la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per les actuacions del 9-N. Si hi veu indicis pot ser que conclogui que hi ha motius suficients com per imputar-los, jutjar-los i, si escau, condemnar-los per aquest suposat delicte i, en conseqüència, tal volta, per tots els altres que se’n derivin, El primer que xoca és precisament la poca transcendència que s’ha donat a la notícia. Els silenci que l’ha acompanyada. La indiferència amb què ha estat acollida pels cercles polítics, per la brunete mediàtica i la nacional catalana o pels mateixos querellants. No ho sé, com si tot plegat formés part d’un guió d’una obra teatral de la qual ja se sàpiga el final. El final, diguem-ho així, exculpador. Sorprèn, alhora, l’aparent tranquil·litat amb què els possibles imputats s’han manifestat respecte del contingut dels papers del TSJC. I també per ser qui és el MH Mas, la professionalitat dels funcionaris del TSJC a l’hora d’afrontar la seua tasca analitzadora, interpretadora.

Ja veurem com s’encarrila judicialment aquest afer. El curiós és que ens trobem davant un cas d’un possible delicte sobre el qual la ciència jurídica, és a dir, la majoria dels catedràtics de penal, ja fa dies que n’han avançat conclusions. La majoria de les quals vénen a dir que, perquè el 9-N pugui ser considerat delicte penal, no reuneix tècnicament ni les condicions ni les consideracions mínimes exigibles. És a dir, en la majoria de les facultats de dret en el supòsit que un estudiant qualsevol hagués de respondre en un examen a un cas similar, l’argument jurídic seria absolutori, primer per defecte de forma, perquè el TC no va emetre cap acte de cap mena davant el 9-N, perquè no es produí cap acte formal administratiu i perquè la consulta no produïa cap efecte empíricament demostrable. Etc. Tanmateix, no deixarà de ser molt apassionant veure com els jutges, tal volta alumnes d’aquests catedràtics, es trenquen el cap, fins a l’extenuació lògica interpretativa, per dilucidar la naturalesa de la qüestió penal mentre prescindeixen del mòbil principal que no és altre que la mateixa política i el dret inalienable de la llibertat d’expressió.

I PARLANT DEL TEMPS

La mesura del temps en la mecànica clàssica distingeix el passat, el futur i el que no és ni passat ni futur. En la mecànica relativista, la durada d’un procés depèn del sistema de referència que utilitzi l’observador i el seu estat de moviment, que, més o menys, en literatura i retòrica anomenem perspectiva. En mecànica quàntica les barreres temporals encara es difuminen més. Però el més interessant per al meu propòsit es la percepció del temps, és a dir, la concepció subjectiva del pas del temps. Els sentiments o les emocions, pel cas, condicionen enormement la durada d’un període i d’un procés. La formació rebuda i la cultura en què hom s’ha criat i modelat també. Quan estàs content i et diverteixes,el temps passa de pressa. Si estàs avorrit, passa lentament. Com més jove, més lentament s’esdevé l’experiència del temps. I com més gran més ràpidament s’esdevé tot, perquè no cal tant esforç cognitiu davant d’allò que ja és conegut i, per tant repetit. En fi, un món interessantíssim que explica com es conformen els sentits de les coses. Quan som grans, ens fa l’efecte que la història es repeteix manta vegades. Quan som joves tot és nou i, millor, cerquem que tot sigui una novetat per al coneixement i els sentits.

Quants segles fa que parlem, doncs, d’autodeterminació del poble de Catalunya? Quant fa que s’està coent el procés independentista? Quants anys vam estar discutint, debatent, negociant el nou Estatut? Què és un sense fi? Quanta gent no percep que fa molt de temps, massa temps, que duren les negociacions per arribar a un consens per la forma en què cal convocar, a Catalunya, unes eleccions que tinguin un sentit plebiscitari? Com més desitgem que passi alguna cosa i tarda el que ha de tardar, per la complexitat que té la mateix procés, ens fa l’efecte que no s’acaba mai. I és normal, en el fons. Quants anys tenim de lucidesa, els humans, quants anys durem, una mitjana de vuitanta? Quants intents d’independència pot viure una persona que arribi als vuitanta anys, però que amb ús de raó i amb capacitat d’actuar en pot esmerçar tirant llarg uns cinquanta? Quants anys han passat perquè l’ independentisme en el segle XX i el que portem del XXI s’hagi vist les orelles com fins ara? Vuitanta anys? Quan t’agafa un mal dolent en ple carrer i t’ha de socórrer una ambulància i tarda sis minuts, és una eternitat, oi?

SERÀ SOUFFLÉ?

Com que en l’enquesta del CEO de la setmana passada els unionistes guanyaven els independentistes, ja hi torna haver qui parla de soufflé secessionista. Baixa el soufflé, diuen. Entre l’11-S fins al 9-N, la independència esdevingué un gran problema d’Estat. Una nosa seriosa contra la qual calia activar tot l’arsenal de l’Estat per contrarestar-la activament fos com fos: soscavar la mateixa societat civil catalana, fomentar aliances d’empresaris, periodistes i d’intel·lectuals a favor de la unió, cercar catedràtics, sobretot d’economia, que desmuntessin les tesis sobiranistes, fabricar informes inculpatoris de corrupció contra els principals responsables de la ruptura, pressionar l’advocacia de l’Estat i la fiscalia per trobar motius de delicte, etc. Però, ara, un dels miralls de la realitat és que Societat Civil Catalana s’ho està treballant molt més que C’s i UPyD. Ben mirat, ja era hora que els silenciosos parlessin. Que demostressin que els antiindependentistes són tants o més que els que ho són. Doncs haurem de concloure, segons el CEO, que, en cosa d’algunes setmanes, els catalans espanyols són més actius que els favorables a un estat propi? Que tenen tant com predicament com els altres, i que aquests han tocat sostre a dos milions i escaig?

Serà que els contraris a la independència, fins i tot Podem, es posen d’acord aviat, perquè tenen un objectiu elemental i clar, mentre que als favorables sempre els perden els matisos, els detalls, la complexitat? Serà que és més fàcil ser espanyol i fins i tot ser espanyol i català que ser només català? Serà que és molt esgotador ser rupturista, que conservador? Serà que és més fàcil acontentar-se, callar i creure, que desafiar i plantejar alternatives? La participança, com diu aquell, cansa? Estan cansats Òmnium i l’ANC de mobilitzar masses, d’infondre grans il·lusions? O, si més no, per a tan poca cosa i a més tan incerta, complicada i difícil de gestionar? L’únic de cert que sabem és que, malgrat que el procés restés asfixiat, que quedés tocat de mort perquè no tingués cap majoria postelectoral o que fos decapitat per l’acció judicial o l’acció resolutiva del parlament espanyol contra l’autonomia, cíclicament tornarà a repetir-se la mateixa demanda d’independència. És el destí de la història de Catalunya, precisament perquè el destí d’Espanya és la unidad de destino en lo universal.

Nadala 2014

Ha renascut l’Infant,

com els cicles del temps.

De la tardor el codony,

carxofes i magranes.

Com els tanys de les soques

i dels botons les flors.

O l’aigua a les fonts seques,

i als llavis el somriure.

La veta de carbó

a la vella torbera,

o els pàmpols al nou cep,

i els polls als nius dels ràfecs.

O els ulls d’infants encesos

davant la lluna al ple.

O l’instint del salmó

remuntant la riera.

I l’arc de sant Martí

en acabar de ploure.

O el vaivé de les ones

i el volteig de l’esfera.

O el desig de besar

després del gust primer.

I el toc de les campanes,

o els resos de les hores.

Ha renascut l’Infant

i el món es reviscola.

L’Esperança és la línia

del recte etern retorn.


Josep Borrell, desembre de 2014

BON NADAL

Saben què? Aquest Nadal desapareixeran les guerres, les ignomínies, i el valencià serà reconegut pels blaveros com la mateixa llengua denominada català al Principat. Han estat contats fets molt extraordinaris per Nadal, com el de la verge Maria i Sant Josep, i la suposada contundència assassina del malvat rei Herodes el Gran. Per Nadal de 1642 va néixer Isaac Newton. El Nadal de1933 va morir a Barcelona el president Francesc Macià. El del 1948 a Prada de Conflent moria Pompeu Fabra, l’enginyer filòleg, pare de la normativització de la llengua. L’any 2014, sobre el llom d’un meteorit reposa una sonda que espera que li toqui el sol per poder enviar–nos fotos a la terra. Tal dia com el dia de demà, el Gran dia per dedicar-lo a la bondat, com si fos el dia internacional dedicat a la humanitat de les persones, ara que ja hem esdevingut més bèsties que mai, i se’ns moren molt a prop, a cabassos, gentades innocents i desposseïts de tota dignitat, mentre demà asseguts a taula, el Nen possiblement arrencarà a plorar, com deia en vers Salvat-Papasseit, tal dia, doncs, el 25 de desembre del 800 Carlemany fou coronat primer emperador del renascut Imperi romà occidental. I curiosament 1154 anys després, el meu 1ny 1954, naixia Annie Lennox, la vocalista d’Eurythmics, una de les nostres millors muses dels vuitantes.

Ja és ben curiós el món. Resulta que el que passa per Nadal sol tenir un plus d’excepcionalitat. I precisament el que li dóna aquesta categoria, el naixement del Messies, antropòlegs i historiadors dubten que sigui veritat. Afirmen que fou una data manipulada per contrarestar paganismes i conflictes d’interessos per l’estil. En realitat no fou sinó en el Concili de Nicea (325 dC), on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement de Jesús. Es veu que en aquesta dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta o en una cova. Com que la festa tenia molt predicament i els cristians eren espavilats, es van dir: cristianitzem-la! Es tractava i es tracta, però, d’una data amb un simbolisme especial. La festa coincideix -potser més el dia 21 que el dia 25, tant se val- amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord. I com saben i esperen vostès, amb el solstici el dia es comença a allargar, de manera que representa que la Llum comença de vèncer les Tenebres. OK?

NI NI

No hauríem arribat fins aquí, si no s’hagués triturat l’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament de Catalunya i refrendat pel poble de Catalunya. No s’hi hauria arribat, si Rajoy hagués negociat la proposta de pacte fiscal que li presentà el president Mas. Si el govern espanyol hagués escoltat algunes veus, centristes de pro, empresaris de pro, pensadors de pro, antics pares de pro de la Constitució, que recomanaven tancar l’encaix català blindant simplement el tema lingüístic i cultural i el model fiscal que proposava l’Estatut. I no s’hauria gestat la desconfiança absoluta si, entre l’11 de setembre de 2013 i el 9-N de 2014, del gabinet de Madrid hagués arribat una proposta negociadora. Fins i tot la que fos, només que hagués estat un gest d’elegància institucional. Però, com sap tothom, ni en el mandat del president Montilla ni en el del president Mas, mai hi hagut un intent de diàleg real sobre tot el que s’ha derivat de la negativa constitucional a l’Estatut. Ni el govern Zapatero va tenir cintura ni molt menys el seu successor. Ni el PSC va saber obrir la boca i forçar amb els seus una sortida a l’atzucac ni tots els que han reclamat des de Catalunya diàleg, quan la deriva ha portat a plantejar com a única alternativa la secessió, van saber com i què s’havia de dialogar.

Per tant, si la desconfiança ja era gran històricament respecte de l’Estat, en aquests tres darrers anys ha esdevingut enorme, colossal. La desafecció de què parlava Montilla s’ha convertit en fàstig i en fàstic. Cada dia que passa s’aixeca un mur més alt i mes gruixut entre mentalitats. Cada vegada que algun membre del PP o del seu govern o de la seua corda obre la boca, s’estén un desert més immens. Quan sents que el president del govern madrileny diu, davant una de les propostes sensates d’Iceta de reestructuració del deute autonòmic, que “Catalunya pretén que paguem el seu deute la resta d’espanyols”, no pots menys que fer les maletes definitivament i marxar ben lluny. Hom està, sí, fastiguejat de sentir-se tractat contínuament com un súbdit, una simple mà d’obra, un peó miserable. Com podem admetre la cançoneta que junts som més forts, que cal unir forces i estratègies per superar la crisi, si no hi ha dia que el govern de Rajoy no passi la trituradora contra tot el que queda de competències estatutàries i de model social, econòmic i cultural català?

A PUNT DE TORNAR A PERDRE?

Ni els millors analistes s’atreveixen a predir què pot passar en la política catalana. Sí, en canvi, que plana un núvol espès de pluja de derrota. De la pluja torrencial que s’emporta per davant il·lusions, fes, desigs, esperances i confiances que la unitat dels partits faria possible recórrer amb èxit el tram final del procés. Ja es va dir que, acabat el 9-N, vindria el més difícil de tot. Que aleshores podríem comprovar si érem capaços o no de fer el salt mortal. Tal com pinten els núvols, però, el més probable és que plogui molt malament. I que, tancats a casa, esperem –estem fets per esperar eternament?– que vingui una nova primavera. I quan s’hagin de convocar eleccions al Parlament necessàriament, el país no solament sigui ingovernable, sinó que els que més ganes en tenien, segons prediquen les enquestes d’avui mateix, es trobin amb una querella moral de la societat que els acusi de matar precisament l’esperança, la il·lusió, la fe, la gana, la paciència, la confiança. Als catalans, quan s’han hagut de liderar processos polítics emancipadors, sempre ens han perdut els matisos, les minúcies, l’estètica, els personalismes, el tactisme, els egos, les desconfiances. Potser només hi hagut una excepció contemporània: el període de la Mancomunitat de Prat de la Riba!

Tornarem a lluitar, tornarem a tornar i així per a sempre? Assumir la catalanitat no vol dir exactament aprehendre la llengua i els costums i els rituals i els símbols de la comunitat de sempre, sinó amerar-se de la naturalesa d’una part important de la seua gent que no ha passat, en segles, d’aspirar, de somiar, de voler, de desitjar, de fer camí, de perseguir un ideal. De treballar-hi esforçadament i de lluitar-hi generació rere generació. Però de no poder albirar el port o l’illa o l’Ítaca gruada. Estem predestinats a tenir només un gran i noble desig? El nostre destí és el somni? Percebem que la política antiga està en un cert procés de descomposició, que hi ha voluntats d’acord, que no hi ha pors a canvis en el sistema de coses, que som a tocar de fer-se realitat el que s’ha desitjat. En sentim el perfum, veiem els gallarets de les naus que abasten les aigües de la llibertat, però el miratge ens enganya la distància real. ¿La veritable pàgina històrica que s’escriurà el 2015 serà la del pacte, la suma inequívoca per a unes eleccions constituents?

CONTRA LA INCERTESA

La postmodernitat és pura incertesa. Realitat ambigua, multiforme, quàntica. O sigui, que ja no serveixen els comptes de la vella per mesurar-nos i per amidar espai i temps. Per a voler un Estat català, per exemple, no cal ser nacionalista. Per a ser un defensor de la justícia social no cal ser cristianodemòcrata ni socialista. Però, malgrat la liquiditat baumaniana de totes les coses d’aquest món,-identitats, ideologies, sistemes de valors, utopies, els paradigmes il·lustrats-, el que no s’ha carregat la hipermodernitat, com li agrada de dir a Lipovetsky, són els Estats. Ja pot prevaldre el cosmopolitisme cultural o la interdependència econòmica, que els estats són els Estats. I cada dia que passa no hi ha una comunitat de persones que aspiri a ser-ne. I els que ho són gruen per ser-ne més. La Unió europea així que força una mica la realització d’una unió política, automàticament rep la reacció d’alguns Estats que volen desfer-se’n o recuperar la poquíssima cessió de sobirania que n’han fet. El president Mas argumentava davant el periodista que si tant important era el fet de trencar fronteres o de no crear-ne de noves, per què no es dissolien Espanya o França o Alemanya en un gran estat europeu? És a dir, si del que es tractava, segons populars i socialistes, era de no compartimentar més Europa, per què aquests no es dissolen en uns Estats units d’Europa?

Sí, el tema és la llista única, plebiscitària, referendària, i els quinze mesos per preparar un parlament constituent i avall que fa baixada. Ja sé que aquesta proposta, precisament aquesta proposta, és de naturalesa absolutament antipostmoderna. I que, per això mateix ha descol·locat tothom, sobretot aquells que, sense saber-ho, viuen en el paradigma del marcar paquet o en la l’ambigua diversitat ideològica. ¿Per què una majoria de gent demana a crits grans pactes de país per a la consecució de la independència o del manteniment de la unió, o grans pactes socials contra la pobresa, la fam, per la vivenda, l’ocupació laboral o la dignitat humana? Per què la política no és capaç de donar sortida a aquestes demandes clamoroses? La fórmula del president Mas, justament, és un combat contra la incertesa, contra les deliqüescències postmodernes, contra la retòrica de la defensa de la parcel·leta particular i, en conseqüència, contra la curtesa de mires.

LA POLÍTICA EN MANS DEL TSJC

El moment polític que viu Catalunya, el que es viu en relació amb l’Estat espanyol, té uns tons shakespearians. Si no fos perquè les situacions creades són tan grotesques i alguns dels protagonistes tan matussers, la realitat a què ens veiem abocats ens portaria a protagonitzar un Titus Andrònic, un Rei Lear o un Macbeth. Ens duria a representar un drama de mil dimonis. Però, insisteixo, el drama clàssic en què batallen llibertat, legalitat, legitimitat, utopia, ambició, poder, submissió, ara i aquí és tan obligat, impostat, imposat, com ridícul. Tant que està a punt de derivar en tragicomèdia o en una comèdia bufa. O en el pitjor dels casos en un esperpent nefast. Si seguíssim la lògica carpetovetònica no solament s’hauria suspès l’autonomia de Catalunya i empresonat el govern en pes, sinó que hi hauria hagut un “pronunciamiento” en tota regla. I si no hi ha estat no és perquè a Espanya hi ha una sòlida cultura democràtica que fa impensables aquestes malvestats, sinó perquè Espanya forma part de la Unió Europea, hi està atrapada econòmicament i la OTAN entreté alguns sabres nerviosos. Frases com “antes roja que rota” o que “muera la inteligencia!” no s’han pronunciat a Corea del Nord o a la dictadura militar birmana.

La querella de la fiscalia contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau situa el procés en un impàs que segons com es dilucidin els propers passos judicials poden abocar molt plausiblement a unes eleccions al parlament de Catalunya, molt irades i rabioses. Encara que, de moment, cal que governi la calma i cal que la tensió no trenqui la corda en cap moment, tothom sap que el pols que es manté entre governs és desigual i parteix de mentalitats i concepcions del món diametralment oposades. I que la determinació dels uns i dels altres és sostinguda. I que la batalla pot ser llarga encara i que pot no acabar-se mai. A mi, davant la querella, em costa fer com si no existís. Em costa desconnectar de l’Estat espanyol i mirar cap a un altre lloc. Em costa pensar que és veritat que “ens mantindrem fidels per sempre mes al servei d’aquest poble”. Dubto que sigui tan fàcil defensar les trinxeres si escapcen els capitans, simplement reposant-los per uns altres. Pensava això i, ves per on, en l’encantadora Teresa Roses que ens ha deixat amb el somrís a la boca i una pau immensa.