SER O ESTAR

Algunes enquestes anuncien que el moviment independentista perd pistonada. A part que totes les enquestes són interessades, aquestes vindrien a deduir que l’independentisme és una qüestió més emocional que racional, més conjuntural que estructural i, en conseqüència, més anecdòtica que categòrica. Fins i tot, podríem arribar a concloure que les adhesions ideològiques en política –com en tota altra mena de filiacions– depenen del soroll social i mediàtic predominant i de la empremta emocional que provoca en els individus. Els preocupats pel que consideren la paranoia independentista, des de fa uns dies, estan molt més tranquils. Fins i tot han recuperat la confiança que la independència de Catalunya no ocorrerà ni dintre de 100.000 mil anys. I esperen que com més ens atansarem al 27 de setembre, més es desinflarà l’emoció, i que els partits que es presentin amb l’opció rupturista no aconseguiran la majoria al Parlament. Els partidaris de l’unionisme, doncs, creuen, fins i tot irracionalment, que els únics que són d’una peça mental són ells. Que la fe, indestructible i indeleble, –permetin-me la tautologia–, i la raó només són patrimoni dels qui defensen l’estatus quo. Ells són els únics que són. Tota la resta, està. Roman temporalment, ocasionalment, i així que el vent bufa d’un altre costat, s’esfuma per l’espai sideral de la indiferència o canvia de bàndol i, com la paràbola del fill pròdig, retorna a la Raó.

El Constitucional ha tombat part de la Llei del Síndic de Greuges del Parlament. La mateixa sort ha patit la Llei de Consultes. Fa no res que el govern central ha interposat recurs d’inconstitucionalitat a l’obertura de delegacions de la Generalitat a Roma i a Viena. Tant se val, tothom sap, els unionistes i els sobiranistes i els indiferents, que sigui quina sigui l’acció legislativa del Parlament català que vagi dirigida a reforçar ni que només sigui l’autogovern en el marc interpretable de l’Estatut, serà recorreguda, suspesa, i declarada inconstitucional. I aquesta creença és tan racionalment objectivable que no permet cap mena de diàleg, entesa o acord entre uns i altres. Que no s’enganyi ningú: igual que existeixen fes, convenciments i dades objectives per part dels uns, n’existeixen per part dels altres. Però mentre que els uns disposen al seu arbitri de la Norma, els altres malden per crear-ne una que els legitimi.

HIPOCRESIA

Una de amenaces més elaborades i repetides de l’Estat Islàmic diu textualment: “Prendrem Roma, trencarem les seues creus i esclavitzarem les seues dones amb permís d’Al·là”. No se li escapa a ningú que conquistar Roma per a l’autoanomenat califa Abu Bakr-al–Bagdadi vol dir la victòria final contra els infidels. I tal com van les coses de la guerra contra l’EI, no m’estranyaria gens que la profecia es fes realitat al llarg d’aquest segle. Els analistes d’aquest fenomen ens avisen que als gihadistes no els interessa el petroli o els diamants, sinó les ànimes dels homes. És fenomenal! I nosaltres mirant d’arreglar els problemes a base sil·logismes ètics i axiomes sociopolítics. Aquests milers de joves europeus, catalans, que s’han allistat als exèrcits de l’EI per lluitar a Síria o a l’Irak i practicar les salvatjades més horroroses, què els ha donat l’estat del benestar, què han après del sistema escolar, què han assimilat dels nostres drets i llibertats, què els ha facilitat la integració? Per què no han trobat entre els models occidentals de convivència, on s’han criat i educat, cap mena d’ideal, de fe, d’horitzó, de possibilitat de dur a terme algun projecte de vida? Perquè, quin model pot ser la nostra societat, farcida de corrupció, de dobles morals, incapaç d’aturar l’abisme aberrant entre els rics i els pobres, de posar fi a la tortura, a la violació, a la ignomínia contra els més febles? Volen exemples?

La hipocresia, el fariseisme, el fingiment, són termes inventats pràcticament en el nostre món occidental. On més es practica i més tradició ha creat. I més adeptes ha tingut i té. Tant que gairebé s’ha convertit en una virtut o, en molts casos, en una estratègia necessària, un mal menor, per evitar un mal major. Els gihadistes no s’inspiren només en la interpretació de les sures de l’Alcorà, sinó que tenen un catàleg exquisit d’exemples en la nostra pròpia història. La cristiandat ha torturat, ha esquarterat, ha degollat i cremat més gent que no pas tot el que pugui practicar el gihadisme en el que li queda d’història. Facin números. Només s’hi comptéssim una per una les brutalitats de les guerres que s’han anat succeint a Europa o en què han participat els europeus a qualsevol indret del món, per qualsevol ambició personal o política o per les guerres santes i santes croades, de l’esgarrifança no podríem viure mai més tranquils.

INCONSTITUCIONALITATS

El TC està a punt de sentenciar en contra de la llei de consultes del Parlament de 2014, contra el decret del 9-N i contra la llei de 2010. Les filtracions periodístiques asseguren que, per evitar donar un altre cop de porta taxatiu i violent a la Generalitat, hi haurà matisos que apel·laran a la voluntat política. Es pot venir a dir, com ja s’ha fet algun altra vegada, que hi ha qüestions de la Constitució que poden ésser dirimides en el terreny polític, perquè hi ha marge per a la seua interpretació. Siguin normes sobre consultes no referendàries o les normes que siguin que els governs centrals han denunciat i denuncien al Constitucional (horaris comercials, immersió lingüística, fracking, mesures fiscals altres, etc.), mai no hi ha hagut cap esperança que el Parlament de Catalunya guanyés el plet D’acord que el TC no actua d’ofici ni té òrgans vigilants que espien els parlaments del l’Estat i se’n llegeixen totes les normes que aproven. Però és cert que en la seva plantilla hi ha juristes centralistes i juristes autonomistes. Com hi ha juristes afectes i desafectes a Catalunya. I que aquests decantaments emocionals, ideològics o culturals han condicionat, condicionen i condicionaran fins a la fi dels temps que el Parlament de Catalunya pugui ser mai una cambra de primera divisió.

Així que passen els anys, cada vegada tens més la sensació que parlar de competències estatutàries no vol dir altra cosa que parlar de conflictes de competències. Darrerament, a més, amb els governs del PP, de natura molt poc propensa a l’autonomisme, no hi ha norma estatal que no hagi de ser denunciada pel govern de Catalunya al TC. Ho saben molt bé: l’estat de les autonomies fou fruit de la voluntat catalana. Però, el que no hom no esperava és que el procés esdevingués cafè per a tothom i s’acabés aigualint l’Estatut primer, i el segon hagi esdevingut, del tot, paper mullat. L’origen profund de la frustració catalana, nacionalista o simplement autonomista, la dita desafecció catalana, rau en aquesta homologació provinciana de les aspiracions d’autogovern. A l’estat no li ha donat mai la gana de desenvolupar el títol vuitè de la Constitució, en el sentit que el poble català va votar la Constitució. I el més decebedor és que els partits d’esquerra que es perfilen com a nous salvadors de la pàtria en tenen tan poques ganes com els de sempre.

L’ÚNIC QUE ENS SALVA

Si hom confia que la bona praxi política o una gestió justa, equitativa de l’economia, el faran feliç, està molt equivocat. Si no fos pel cinema, pel mòbil, per l’esport i per la literatura o la música, no hi hauria manera de sobreviure. Si no fos, àdhuc, pel carnestoltes, no ens seria possible riure’ns del mort i del qui el vetlla. En fi, si no fos que no haguéssim inventat la festa, no hauríem evolucionat mai com a humans. Hauríem restat uns animals simples, tristos, escuats i plumbis. Si no fos per la ironia, per l’humor, ens les emprendríem a cops de puny amb tothom per qualsevol fotesa. A hores d’ara, en el breu període de temps que està semblant una eternitat, de la crisi financera i econòmica i política i ètica i de tota mena que vivim i patim adànicament, caínicament, ja no quedaria ni l’apuntador. Sort en tenim, insisteixo, del ridícul carnestoltes i de la gaubança festiva. Sort en tenim que a Catalunya, que a la mediterrània, cada dia, ben mirat, és festa. Cada dia es pot celebrar alguna efemèride, alguna patrona, algun sant, alguna tradició, algun aniversari. I, sort en tenim, com a conseqüència, d’haver elaborat unes defenses filosòfiques tan sòlides com l’agnosticisme, l’epicureisme o l’hedonisme, el cinisme, i per què no, l’ascetisme.

Sense agnòstics, epicuris, cínics o ascetes, la guerra i la dictadura haurien sembrat la inanitat o la vacuïtat social. El món seria una quaresma eterna. Un sistema que genera milers de corruptes i degenerats cada segon que passa és inaguantable. Un sistema en què el 10% de la població mundial acumula tanta riquesa com el 90% restant és insuportable. Un sistema que cada dia que passa fa més abismal la diferència entre rics i pobres és fastigós i repugnant. Una civilització tan avançada tecnològicament i científicament, que no hagi estat capaç de fer progressar el més mínim l’exercici dels drets humans universals és una civilització horrorosa, terrible. Com deia Cutilles, viure, mata. Però mata molt més estar obligat a viure malament, a viure enganyat sabent-ho, a viure sense poder viure. A viure sense cap mena d’horitzó, sense cap mena d’utopia, d’il·lusió, encara que sigui tan senzilla com deixar d’escoltar o de llegir cada dia que s’ha enxampat una nova bossa de corruptes o que Rajoy ha interposat un altre contenciós constitucional contra una llei del parlament de Catalunya.

DEMOCRÀCIA SEGRESTADA

Com vostès saben perfectament a Grècia Syriza va guanyar les eleccions, perquè va prometre metafòricament que mataria el monstre dels tres caps i ressuscitaria els morts caiguts en el combat de la gana i de l’arruïnament més absolut. Perquè va assegurar que s’acabaria amb la humiliació a què era i és sotmesa pels creditors. Grècia amb un desastre de fiscalitat, empobrida fins a la medul·la, ha explotat així que ha tingut ocasió d’anar a les urnes. I ho ha fet, sobretot, amb la trilita d’un determinat retorn a plantejaments marxistes i amb la goma dos del nazisme d’Alba Daurada, convertida en tercera força parlamentària. El ministre d’economia grec, Gianis Varufakis, en la seua odissea per mirar de trobar solidaris a les propostes d’un nou plantejament econòmic i fiscal i per negociar que s’aturi la màquina trituradora que representen els costos del rescat de la societat grega, es va haver de sentir, del ministre de finances alemany Schäuble, que el que no podia fer Syriza era prometre el que no podria complir: “les promeses electorals a costa de tercers no són realistes”. El dia abans calculadament el Banc Central Europeu havia anunciat que deixava d’acceptar bons grecs com a garantia de les seues operacions de refinançament.

Syriza va guanyar democràticament les eleccions. Però la senyora Merkel i el premiar Cameron i Rajoy, també. Els uns han guanyat amb un full de ruta i els altres amb un altre. Però, pel que sabem i comprovem només n’hi ha un de canònic i vàlid. O sigui, la democràcia dels Estats de la UE –i de la resta dels estats del món, llevat d’aquells als quals no se’ls pot extraure res de res- depèn de la dictadura del capital. Això que semblava una exageració marxista-leninista, un tòpic tronat , ara més que mai és l’única realitat imperant, urbi et orbe. Fora d’això només existeixen meres il·lusions i Ja m’imagino el futur ministre d’economia de Podem trucant a la porta dels despatxos de la Merkel, de Jean-Claude Juncker, de l’hiperrealista Schäuble, dels cancerbers del FMI, del BCE i dels inversors-especuladors dels quals no sabem el nom. Del segrest de la democràcia al segrest d’Europa per l’esvàstica daurada només hi va un pèl. I aquesta línia vermella és de les que fan por, de les que produeixen terror. La butxaca forada produeix estralls, l’austeritat indiscriminada asfixia i mata irremissiblement.

GUERRA FREDA?

La guerra que es lliura a l’est d’Ucraïna és a tan sols 3.942 quilòmetres de Lleida. Fa mig any que dura i ja han estat assassinats per uns o pels altres cinc mil, sis mil, vuit mil, deu mil civils?. Qui els compta? A qui importa? Diuen que s’han desplaçat cap a Rússia unes dues-centes mil persones. Ningú ens ha dir encara quants euros-rubles-Hrívnies-dòlars està costant? Se’ns fa veure que es negocia, però la matança no s’atura. Les sancions dels EUA i de la UE a Rússia per la seua política contra Ucraïna estan escalfant de tal manera la situació que, segons tots els analistes, ens està portant a una nova versió de la guerra freda. Els rebels prorussos acabaran cruspint-se les regions que consideren russòfiles, tant si hi ha sancions com no, i davant dels morros de tots els qui vetllen per la seguretat i integritat territorial planetària. Perquè en el fons no ja és una qüestió de filiació, de simpaties o d’ètnies, sinó d’una oposició frontal a la política de Kíev i naturalment dels EUA i la UE. Tothom sap d’on aquests rebels treuen la força, les armes, les municions, els comandaments, els estrategs i els polítics que els donen cobertura. Com tothom sap quin són els interessos del sibil·lí neoimperialisme alemany i del capital que controla el FMI. Els representants “electes” de les anomenades República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk també volen ser interlocutors a l’hora de negociar qualsevol cosa com per exemple l’escissió d’Ucraïna.

Putin pel seu compte amenaça que, si se l’acorrala una mica més amb l’admissió a la UE d’Ucraïna, amb les sancions econòmiques, amb l’intent d’expansió de l’OTAN o si aquesta entrés en joc, s’ho jugarà tot a sang, suor i llàgrimes. Imaginem-nos ara que Ucraïna inicia el procés estratègic d’adhesió a la UE, ¿estarien disposats els ucraïnesos a acceptar la teràpia de xoc de les exigències econòmiques de la UE i de les grans empreses occidentals per acomplir amb els estàndards que calen per ser-ne membre? Estarien disposats els paupèrrims ucraïnesos a passar més gana i més misèria perquè ho manés la Troika? Quin paper hi juga en tot plegat l’extrema dreta ucraïnesa, sempre titelles del pulcre occident? Com diu l’analista resulta que “després de vint anys ficant-li el dit a l' ull, l'ós rus ha donat una urpada, mentre ara paradoxalment l'acusen d' "imperialista".

LA CAIXA B

Josep Borrell Esdevindrà el senyor Luís Bárcenas un dels herois de la democràcia espanyola? Gràcies a ell el PP es regenerarà més enllà dels límits de la mateixa regeneració? Es convertirà en el mirall impol·lut, naturalment exemplar, del que ha de ser l’ideal de l’honestedat política? És flamenc aquest home!. Té els sants trons de dir que no es penedeix de res i que ho tornaria a fer, quan li estan a punt de caure, a ell i a la seua dona, una carretada d’anys de presó. Això és un campió, una icona! Sí, sí, un autèntic màrtir per la causa! Què si no, un home que vivia a cos de rei i que ha acceptat, millor dit, s’ha resignat, a passar amb vuitanta euros a la setmana durant dinou mesos a la presó, sense deprimir-se ni revoltar-se contra els que haurien de ser, segons la lògica laica, els seus enemics. Portar una comptabilitat paral·lela per finançar el partit i cobrar pels serveis prestats, uns cinquanta milions d’euros, és la cosa més normal del món, s’escandalitzi qui s’escandalitzi. Ha fet, diu, el que li va dir Rajoy: mantenir-se ferm, no defallir. I, fins i tot, el que més molesta, empipa, enutja, angoixa i cou al PP: creure, sense fissures ni rancor ni cap mena de dubte que el PP és el partit que ha de governar Espanya. El sil·logisme, si el fan, ja el conclouran vostès...

 El millor d’aquesta història encara ha de passar i evidentment s’ha d’escriure. Una hipòtesi podria ser que, gràcies a la sinceritat i al sarcasme del senyor Bárcenas, el PP acabés obtenint una majoria absoluta en les properes eleccions generals. Aquesta mena de temeraris agraden molt a les masses, perquè són de la mena de gent que aglutinen les grans contradiccions humanes: ser fidel a una ideologia, utilitzar tots els mitjans per servir-la i servir- te’n tant que puguis. Encara que un dia o altre et traeixin, et caiguin 40 anys de presó, et deixin a la misèria. És el risc de jugar amb foc. És el preu de la fidelitat, de la lleialtat a prova de bomba. Una altra conjectura fóra que, quan hagués cantat àdhuc la parrala, el PP es quedés sense cúpula, totalment capolada, sense molla ni crostó, i la massa social es disgregués entre C’s, el partit de la Rosa Díez, Vox i Falange Española. Fins i tot així, hauria fet un gran servei a Espanya. Hauria contribuït a aclarir el panorama ideològic de la dreta i a mostrar de quina pasta està feta la casta de la nostra democràcia.

ELS LÍMITS

A propòsit del bàrbar atac contra el setmanari Charlie Hebdo, ens retornen, com un menjar mal paït, preguntes tan elementals i tan complexes alhora, i encara més difícils de contestar sobre els límits dels drets, que no en sé treure l’entrellat. Em dic quins són els límits dels drets humans continguts a la Declaració Universal de 1948 i ampliada posteriorment? D’aquests que recull la Declaració quins són inequívocament fonamentals? Per al govern dels EUA els presoners de Guantánamo quin dret se’ls ha aplicat? Quins són els límits que es regulen en els diferents països de l’òrbita occidental democràtics respecte dels drets personals o fonamentals, civils, polítics i drets econòmics, socials i culturals? Són tots iguals els límits que es regulen? Tots tenen els mateixos marges, les mateixes consideracions ètiques, les mateixes apreciacions morals? I els deures? Qui els estableix els deures? I quan hi ha col·lisió entre drets i deures, qui dirimeix a favor o en contra de l’una o de l’altre? Existeixen uns drets realment universals, que comparteixen totes les cultures del món?

Són compatibles les societats i les ciutadanies obertes, democràtiques, laiques, en què la religió ha passat a ser un tema de la llibertat individual, amb les societats regides pels principis religiosos, en què l’individu no pot ser considerat sinó un feligrès, pertanyent a una determinada parròquia? Són compatibles les societats que han mamat culturalment escepticisme, agnosticisme i cinisme, que s’han educat en la ironia i l’humor, amb societats que només han menjat univocitat, integrisme, fanatisme, intolerància? Conviuen realment les societats multiculturals, o són com un rusc on cadascú viu a sa casa, a son barri, i es mira de reüll? No és la reina de les lleis la del Talió, arreu i en nom de totes les religions? Els croats de la fe catòlica com els consideraríem avui? Cor de Lleó, el gran capità de la Croada contra Saladí, forma part del santoral, oi? I la Santa Inquisició? No ho sé, probablement, l’únic dret inviolable, que els engloba tots, deu ser el dret a la vida, el de la vida completa i en conseqüència el de la mort digna. Quantes esquerdes no trobaríem, ara mateix, en les nostres societats en l’aplicació dels articles 18 i 19 dels Drets Humans que parlen de la llibertat de pensament, de consciència i de religió... i d’opinió i d’expressió?

INDICIS DE DELICTE

Tot i que la noticia ha tingut un tractament periodístic discret, com si fos un fet divers qualsevol, previsible, esperat, vull recordar que el TSJC veu indicis de delicte de desobediència en la persona del president Mas, de la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per les actuacions del 9-N. Si hi veu indicis pot ser que conclogui que hi ha motius suficients com per imputar-los, jutjar-los i, si escau, condemnar-los per aquest suposat delicte i, en conseqüència, tal volta, per tots els altres que se’n derivin, El primer que xoca és precisament la poca transcendència que s’ha donat a la notícia. Els silenci que l’ha acompanyada. La indiferència amb què ha estat acollida pels cercles polítics, per la brunete mediàtica i la nacional catalana o pels mateixos querellants. No ho sé, com si tot plegat formés part d’un guió d’una obra teatral de la qual ja se sàpiga el final. El final, diguem-ho així, exculpador. Sorprèn, alhora, l’aparent tranquil·litat amb què els possibles imputats s’han manifestat respecte del contingut dels papers del TSJC. I també per ser qui és el MH Mas, la professionalitat dels funcionaris del TSJC a l’hora d’afrontar la seua tasca analitzadora, interpretadora.

Ja veurem com s’encarrila judicialment aquest afer. El curiós és que ens trobem davant un cas d’un possible delicte sobre el qual la ciència jurídica, és a dir, la majoria dels catedràtics de penal, ja fa dies que n’han avançat conclusions. La majoria de les quals vénen a dir que, perquè el 9-N pugui ser considerat delicte penal, no reuneix tècnicament ni les condicions ni les consideracions mínimes exigibles. És a dir, en la majoria de les facultats de dret en el supòsit que un estudiant qualsevol hagués de respondre en un examen a un cas similar, l’argument jurídic seria absolutori, primer per defecte de forma, perquè el TC no va emetre cap acte de cap mena davant el 9-N, perquè no es produí cap acte formal administratiu i perquè la consulta no produïa cap efecte empíricament demostrable. Etc. Tanmateix, no deixarà de ser molt apassionant veure com els jutges, tal volta alumnes d’aquests catedràtics, es trenquen el cap, fins a l’extenuació lògica interpretativa, per dilucidar la naturalesa de la qüestió penal mentre prescindeixen del mòbil principal que no és altre que la mateixa política i el dret inalienable de la llibertat d’expressió.

I PARLANT DEL TEMPS

La mesura del temps en la mecànica clàssica distingeix el passat, el futur i el que no és ni passat ni futur. En la mecànica relativista, la durada d’un procés depèn del sistema de referència que utilitzi l’observador i el seu estat de moviment, que, més o menys, en literatura i retòrica anomenem perspectiva. En mecànica quàntica les barreres temporals encara es difuminen més. Però el més interessant per al meu propòsit es la percepció del temps, és a dir, la concepció subjectiva del pas del temps. Els sentiments o les emocions, pel cas, condicionen enormement la durada d’un període i d’un procés. La formació rebuda i la cultura en què hom s’ha criat i modelat també. Quan estàs content i et diverteixes,el temps passa de pressa. Si estàs avorrit, passa lentament. Com més jove, més lentament s’esdevé l’experiència del temps. I com més gran més ràpidament s’esdevé tot, perquè no cal tant esforç cognitiu davant d’allò que ja és conegut i, per tant repetit. En fi, un món interessantíssim que explica com es conformen els sentits de les coses. Quan som grans, ens fa l’efecte que la història es repeteix manta vegades. Quan som joves tot és nou i, millor, cerquem que tot sigui una novetat per al coneixement i els sentits.

Quants segles fa que parlem, doncs, d’autodeterminació del poble de Catalunya? Quant fa que s’està coent el procés independentista? Quants anys vam estar discutint, debatent, negociant el nou Estatut? Què és un sense fi? Quanta gent no percep que fa molt de temps, massa temps, que duren les negociacions per arribar a un consens per la forma en què cal convocar, a Catalunya, unes eleccions que tinguin un sentit plebiscitari? Com més desitgem que passi alguna cosa i tarda el que ha de tardar, per la complexitat que té la mateix procés, ens fa l’efecte que no s’acaba mai. I és normal, en el fons. Quants anys tenim de lucidesa, els humans, quants anys durem, una mitjana de vuitanta? Quants intents d’independència pot viure una persona que arribi als vuitanta anys, però que amb ús de raó i amb capacitat d’actuar en pot esmerçar tirant llarg uns cinquanta? Quants anys han passat perquè l’ independentisme en el segle XX i el que portem del XXI s’hagi vist les orelles com fins ara? Vuitanta anys? Quan t’agafa un mal dolent en ple carrer i t’ha de socórrer una ambulància i tarda sis minuts, és una eternitat, oi?