ELS LÍMITS DE L’ART

Ningú no sap què passa (però ho sap tothom i és profecia) que del MACBA tots els directors en surten escopetejats. L’últim perquè va prendre la decisió de censurar l’exhibició d’una obra que semblava que atemptava contra la corona. Una obra que, com sol passar en aquests casos, va poder avaluar tothom abans que el director es replantegés la decisió, fins i tot els qui els importa un rave l’art i molt més el contemporani. Un sacrifici personal que no ha servit sinó per posar en crisi la mateixa institució, ara es diu que s’ha de refundar, i per constatar per postres, segons els crítics, que no n’hi havia per tant, car l’obra en qüestió és una boutada fallera, un nyap, una ridiculesa que no es mereix ni que sigui considerada obra d’art. Vaja, que el senyor director dimissionari hauria tingut raó si hagués dit que enretirava l’obra de l’exposició titulada precisament per més inri La bèstia i el sobirà perquè era una merda. Visca el cinisme! Com sigui, aquesta història desgraciada ha tornat a posar sobre la taula el tema etern dels límits de l’art. El més extraordinari del debat és la mar de tòpics que hom fa servir per parlar-ne i les rucades ontològiques amb què es defensa la santa llibertat de l’art. És a dir, encara és hora que algú ens hagi aclarit què és art o què vol dir llibertat artística, simplement perquè tot això depèn del nom del creador, del context social en què el fa, de la intencionalitat i, no ho oblidem, de qui paga.

Els senyors censors i els amants acadèmics de la llibertat artística s’haurien responsabilitzat de mostrar una simple tassa de wàter en una exposició del MACBA? O d’un miserable cagalló? El mitjó de Tàpies era una obra d’art? La capseta amb llumins animant a cremar esglésies? El filòsof Jacques Derrida, autor de l’obra el títol de la qual dóna nom a l’exposició de la discòrdia, tracta precisament de qui pot fer què en l’ordre de la jerarquia social. I ves per on ens dóna la clau per entendre l’embolic etern entre la llibertat creativa i els seus límits. Certament, l’únic límit, a part del codi penal, és el sobirà, que no necessàriament és el rei o la reina, sinó allò tan català de qui paga, mana. Tant si sap què és art com què no. O encara que pagui en nom dels diners de tothom. Quan es diu que l’art ha de ser autònom no s’expressa altra cosa que una mera il·lusió, és a dir una supina impotència.

QUADRAR ELS NÚMEROS

La revisió obligatòria del finançament autonòmic aviat portarà dos anys de retard. El compliment de les addicionals de l’Estatut s’han evaporat. Al govern del PP hi ha obligacions que li sonen a música celestial. L’objectiu del dèficit que l’Estat va fixar per a Catalunya en el 2014 era de l’1% i, fets els comptes, resultarà ser una mica més del doble. Això significa que la despesa s’ha disparat en més de 4000 mil milions d’euros. No solament es va fixar un nivell de dèficit irreal, que va obligar a instrumentalitzar uns pressupostos pràcticament inassolibles, sinó que el govern de Rajoy ha tombat totes les mesures fiscals que la Generalitat ha intentat implementar per fer quadrar els números. Segons el govern de l’Estat, Catalunya no solament gasta molt més del que ho pot fer, sinó que gasta malament i supèrflua, i sobreviu gràcies al FLA i a la generositat de l’Estat que es fa càrrec de la mà foradada del president Mas i de les seues obligacions amb les farmàcies, amb les residències geriàtriques, amb els dependents, amb el tercer sector i amb tothom. Aquest és un discurs tan pervers que ve a dir, si fa no fa, el següent: si no fos per Rajoy a Catalunya no solament no podrien cobrar els funcionaris, sinó que no podríem pagar ni la llum.

El més escandalós és que es pugui ser tan cínic. Que el PP i altres que els fan el joc, tinguin la barra d’acusar el govern de la Generalitat de retallar a tort i a dret, de fer patir els més desafavorits, de propagar la pobresa social i les pitjors pestes del món, quan sistemàticament es fa tot el possible per ofegar literalment la Generalitat! El dèficit del govern de Catalunya, al cap i a la fi, és un dèficit que es tradueix en deute i al capdavall en un deute de l’Estat. I el deute públic de l’Estat és astronòmic. Però, és clar, quan asfixies Catalunya que t’aporta gairebé un 20% del PIB o ets un desastre de comptable o ets un bergant que no té altra intenció que desacreditar-te i fer-te desaparèixer del mapa. Que alguna cosa hi ha en la ment de la dreta que governa les Espanyes que això de les autonomies és més una nosa que una altra cosa. Ja no és un tema de recentralització per la via del desgast polític, l’ofec econòmic i la incapacitació legislativa del Parlament, sinó que és l’estratègia de fer veure que si no és pel Pare pedaç els catalans no saben ni poden anar sols pel món.

CONTRA CATALUNYA

Contra Catalunya, a Espanya s’aconsegueixen molts vots. Sobretot per a les butxaques del PSOE, del PP i d’UpyD. Més exactament, anant en contra dels nacionalistes, dels independentistes, de CiU, contra el Tripartit quan governava, contra el Barça, contra la burgesia catalana quan n’hi havia, contra els esportistes que passegen una copa amb la senyera a l’esquena, contra els peatges de les autopistes “catalanes”, contra el PIB català, contra el cava català, contra “la jerga” lingüística catalana, contra les puces autòctones catalanes si n’hi hagués, i contra el que sigui que recordi alguna particularitat catalana com per exemple que hi ha gent que estranyament es diu Robert i no Roberto. El “yo no quiero ni me gusta que a Andalucía se la mande desde Cataluña ni que su futuro lo decida un político que se llama Albert”, que vociferava el senyor delegat del govern d’Andalusia i dirigent del PP, Antonio Sanz, referint-se a C’s i a Albert Rivera, forma part de l’ADN de la política espanyola. És esperpèntic que un partit espanyolista com C’s, exasperi el PP. Però, en canvi, atacar la catalanitat és d’una eficàcia absoluta. El tòpic funciona a la perfecció, tant que no se li acudiria ni a Nostre Senyor que un català dit Albert d’un partit anomenat Ciutadans/ciudadanos pretengués governar Andalusia.

Fixin-se que passen aquestes coses, malgrat l’eliminació de l’analfabetisme peninsular, a pesar que tinguem una de les generacions de joves més ben preparades de la història d’Espanya i de la facilitació de l’intercanvi personal i social gràcies a la universalització de les tecnologies del coneixement i de la informació. No hi hagut manera de desmuntar els tòpics ni gràcies als Erasmus, ni al turisme cultural i religiós de Setmana Santa ni als presumptes miracles del papat cismàtic del Palmar de Troya. És tan evident que no caldria ni parlar-ne. De fet, no en voldríem parlar per cansament. Però, com que se’n diuen de tan grosses se te’n va la mà, una mà que només pots dirigir cap al paper d’escriure o a la pantalla de l’ordinador. És molt sorprenent que ni Madrid ni els castellans no tinguin un tòpic degradant? És que no el té ni la Costa del Sol. Fins i tot d’Euskadi tot són flors i violes. Andalusia, en canvi, en té tants com els catalans. Què ho fa això? I el més espaterrant és que quasi la meitat dels catalans té un origen andalús.

SER O ESTAR

Algunes enquestes anuncien que el moviment independentista perd pistonada. A part que totes les enquestes són interessades, aquestes vindrien a deduir que l’independentisme és una qüestió més emocional que racional, més conjuntural que estructural i, en conseqüència, més anecdòtica que categòrica. Fins i tot, podríem arribar a concloure que les adhesions ideològiques en política –com en tota altra mena de filiacions– depenen del soroll social i mediàtic predominant i de la empremta emocional que provoca en els individus. Els preocupats pel que consideren la paranoia independentista, des de fa uns dies, estan molt més tranquils. Fins i tot han recuperat la confiança que la independència de Catalunya no ocorrerà ni dintre de 100.000 mil anys. I esperen que com més ens atansarem al 27 de setembre, més es desinflarà l’emoció, i que els partits que es presentin amb l’opció rupturista no aconseguiran la majoria al Parlament. Els partidaris de l’unionisme, doncs, creuen, fins i tot irracionalment, que els únics que són d’una peça mental són ells. Que la fe, indestructible i indeleble, –permetin-me la tautologia–, i la raó només són patrimoni dels qui defensen l’estatus quo. Ells són els únics que són. Tota la resta, està. Roman temporalment, ocasionalment, i així que el vent bufa d’un altre costat, s’esfuma per l’espai sideral de la indiferència o canvia de bàndol i, com la paràbola del fill pròdig, retorna a la Raó.

El Constitucional ha tombat part de la Llei del Síndic de Greuges del Parlament. La mateixa sort ha patit la Llei de Consultes. Fa no res que el govern central ha interposat recurs d’inconstitucionalitat a l’obertura de delegacions de la Generalitat a Roma i a Viena. Tant se val, tothom sap, els unionistes i els sobiranistes i els indiferents, que sigui quina sigui l’acció legislativa del Parlament català que vagi dirigida a reforçar ni que només sigui l’autogovern en el marc interpretable de l’Estatut, serà recorreguda, suspesa, i declarada inconstitucional. I aquesta creença és tan racionalment objectivable que no permet cap mena de diàleg, entesa o acord entre uns i altres. Que no s’enganyi ningú: igual que existeixen fes, convenciments i dades objectives per part dels uns, n’existeixen per part dels altres. Però mentre que els uns disposen al seu arbitri de la Norma, els altres malden per crear-ne una que els legitimi.

HIPOCRESIA

Una de amenaces més elaborades i repetides de l’Estat Islàmic diu textualment: “Prendrem Roma, trencarem les seues creus i esclavitzarem les seues dones amb permís d’Al·là”. No se li escapa a ningú que conquistar Roma per a l’autoanomenat califa Abu Bakr-al–Bagdadi vol dir la victòria final contra els infidels. I tal com van les coses de la guerra contra l’EI, no m’estranyaria gens que la profecia es fes realitat al llarg d’aquest segle. Els analistes d’aquest fenomen ens avisen que als gihadistes no els interessa el petroli o els diamants, sinó les ànimes dels homes. És fenomenal! I nosaltres mirant d’arreglar els problemes a base sil·logismes ètics i axiomes sociopolítics. Aquests milers de joves europeus, catalans, que s’han allistat als exèrcits de l’EI per lluitar a Síria o a l’Irak i practicar les salvatjades més horroroses, què els ha donat l’estat del benestar, què han après del sistema escolar, què han assimilat dels nostres drets i llibertats, què els ha facilitat la integració? Per què no han trobat entre els models occidentals de convivència, on s’han criat i educat, cap mena d’ideal, de fe, d’horitzó, de possibilitat de dur a terme algun projecte de vida? Perquè, quin model pot ser la nostra societat, farcida de corrupció, de dobles morals, incapaç d’aturar l’abisme aberrant entre els rics i els pobres, de posar fi a la tortura, a la violació, a la ignomínia contra els més febles? Volen exemples?

La hipocresia, el fariseisme, el fingiment, són termes inventats pràcticament en el nostre món occidental. On més es practica i més tradició ha creat. I més adeptes ha tingut i té. Tant que gairebé s’ha convertit en una virtut o, en molts casos, en una estratègia necessària, un mal menor, per evitar un mal major. Els gihadistes no s’inspiren només en la interpretació de les sures de l’Alcorà, sinó que tenen un catàleg exquisit d’exemples en la nostra pròpia història. La cristiandat ha torturat, ha esquarterat, ha degollat i cremat més gent que no pas tot el que pugui practicar el gihadisme en el que li queda d’història. Facin números. Només s’hi comptéssim una per una les brutalitats de les guerres que s’han anat succeint a Europa o en què han participat els europeus a qualsevol indret del món, per qualsevol ambició personal o política o per les guerres santes i santes croades, de l’esgarrifança no podríem viure mai més tranquils.

INCONSTITUCIONALITATS

El TC està a punt de sentenciar en contra de la llei de consultes del Parlament de 2014, contra el decret del 9-N i contra la llei de 2010. Les filtracions periodístiques asseguren que, per evitar donar un altre cop de porta taxatiu i violent a la Generalitat, hi haurà matisos que apel·laran a la voluntat política. Es pot venir a dir, com ja s’ha fet algun altra vegada, que hi ha qüestions de la Constitució que poden ésser dirimides en el terreny polític, perquè hi ha marge per a la seua interpretació. Siguin normes sobre consultes no referendàries o les normes que siguin que els governs centrals han denunciat i denuncien al Constitucional (horaris comercials, immersió lingüística, fracking, mesures fiscals altres, etc.), mai no hi ha hagut cap esperança que el Parlament de Catalunya guanyés el plet D’acord que el TC no actua d’ofici ni té òrgans vigilants que espien els parlaments del l’Estat i se’n llegeixen totes les normes que aproven. Però és cert que en la seva plantilla hi ha juristes centralistes i juristes autonomistes. Com hi ha juristes afectes i desafectes a Catalunya. I que aquests decantaments emocionals, ideològics o culturals han condicionat, condicionen i condicionaran fins a la fi dels temps que el Parlament de Catalunya pugui ser mai una cambra de primera divisió.

Així que passen els anys, cada vegada tens més la sensació que parlar de competències estatutàries no vol dir altra cosa que parlar de conflictes de competències. Darrerament, a més, amb els governs del PP, de natura molt poc propensa a l’autonomisme, no hi ha norma estatal que no hagi de ser denunciada pel govern de Catalunya al TC. Ho saben molt bé: l’estat de les autonomies fou fruit de la voluntat catalana. Però, el que no hom no esperava és que el procés esdevingués cafè per a tothom i s’acabés aigualint l’Estatut primer, i el segon hagi esdevingut, del tot, paper mullat. L’origen profund de la frustració catalana, nacionalista o simplement autonomista, la dita desafecció catalana, rau en aquesta homologació provinciana de les aspiracions d’autogovern. A l’estat no li ha donat mai la gana de desenvolupar el títol vuitè de la Constitució, en el sentit que el poble català va votar la Constitució. I el més decebedor és que els partits d’esquerra que es perfilen com a nous salvadors de la pàtria en tenen tan poques ganes com els de sempre.

L’ÚNIC QUE ENS SALVA

Si hom confia que la bona praxi política o una gestió justa, equitativa de l’economia, el faran feliç, està molt equivocat. Si no fos pel cinema, pel mòbil, per l’esport i per la literatura o la música, no hi hauria manera de sobreviure. Si no fos, àdhuc, pel carnestoltes, no ens seria possible riure’ns del mort i del qui el vetlla. En fi, si no fos que no haguéssim inventat la festa, no hauríem evolucionat mai com a humans. Hauríem restat uns animals simples, tristos, escuats i plumbis. Si no fos per la ironia, per l’humor, ens les emprendríem a cops de puny amb tothom per qualsevol fotesa. A hores d’ara, en el breu període de temps que està semblant una eternitat, de la crisi financera i econòmica i política i ètica i de tota mena que vivim i patim adànicament, caínicament, ja no quedaria ni l’apuntador. Sort en tenim, insisteixo, del ridícul carnestoltes i de la gaubança festiva. Sort en tenim que a Catalunya, que a la mediterrània, cada dia, ben mirat, és festa. Cada dia es pot celebrar alguna efemèride, alguna patrona, algun sant, alguna tradició, algun aniversari. I, sort en tenim, com a conseqüència, d’haver elaborat unes defenses filosòfiques tan sòlides com l’agnosticisme, l’epicureisme o l’hedonisme, el cinisme, i per què no, l’ascetisme.

Sense agnòstics, epicuris, cínics o ascetes, la guerra i la dictadura haurien sembrat la inanitat o la vacuïtat social. El món seria una quaresma eterna. Un sistema que genera milers de corruptes i degenerats cada segon que passa és inaguantable. Un sistema en què el 10% de la població mundial acumula tanta riquesa com el 90% restant és insuportable. Un sistema que cada dia que passa fa més abismal la diferència entre rics i pobres és fastigós i repugnant. Una civilització tan avançada tecnològicament i científicament, que no hagi estat capaç de fer progressar el més mínim l’exercici dels drets humans universals és una civilització horrorosa, terrible. Com deia Cutilles, viure, mata. Però mata molt més estar obligat a viure malament, a viure enganyat sabent-ho, a viure sense poder viure. A viure sense cap mena d’horitzó, sense cap mena d’utopia, d’il·lusió, encara que sigui tan senzilla com deixar d’escoltar o de llegir cada dia que s’ha enxampat una nova bossa de corruptes o que Rajoy ha interposat un altre contenciós constitucional contra una llei del parlament de Catalunya.

DEMOCRÀCIA SEGRESTADA

Com vostès saben perfectament a Grècia Syriza va guanyar les eleccions, perquè va prometre metafòricament que mataria el monstre dels tres caps i ressuscitaria els morts caiguts en el combat de la gana i de l’arruïnament més absolut. Perquè va assegurar que s’acabaria amb la humiliació a què era i és sotmesa pels creditors. Grècia amb un desastre de fiscalitat, empobrida fins a la medul·la, ha explotat així que ha tingut ocasió d’anar a les urnes. I ho ha fet, sobretot, amb la trilita d’un determinat retorn a plantejaments marxistes i amb la goma dos del nazisme d’Alba Daurada, convertida en tercera força parlamentària. El ministre d’economia grec, Gianis Varufakis, en la seua odissea per mirar de trobar solidaris a les propostes d’un nou plantejament econòmic i fiscal i per negociar que s’aturi la màquina trituradora que representen els costos del rescat de la societat grega, es va haver de sentir, del ministre de finances alemany Schäuble, que el que no podia fer Syriza era prometre el que no podria complir: “les promeses electorals a costa de tercers no són realistes”. El dia abans calculadament el Banc Central Europeu havia anunciat que deixava d’acceptar bons grecs com a garantia de les seues operacions de refinançament.

Syriza va guanyar democràticament les eleccions. Però la senyora Merkel i el premiar Cameron i Rajoy, també. Els uns han guanyat amb un full de ruta i els altres amb un altre. Però, pel que sabem i comprovem només n’hi ha un de canònic i vàlid. O sigui, la democràcia dels Estats de la UE –i de la resta dels estats del món, llevat d’aquells als quals no se’ls pot extraure res de res- depèn de la dictadura del capital. Això que semblava una exageració marxista-leninista, un tòpic tronat , ara més que mai és l’única realitat imperant, urbi et orbe. Fora d’això només existeixen meres il·lusions i Ja m’imagino el futur ministre d’economia de Podem trucant a la porta dels despatxos de la Merkel, de Jean-Claude Juncker, de l’hiperrealista Schäuble, dels cancerbers del FMI, del BCE i dels inversors-especuladors dels quals no sabem el nom. Del segrest de la democràcia al segrest d’Europa per l’esvàstica daurada només hi va un pèl. I aquesta línia vermella és de les que fan por, de les que produeixen terror. La butxaca forada produeix estralls, l’austeritat indiscriminada asfixia i mata irremissiblement.

GUERRA FREDA?

La guerra que es lliura a l’est d’Ucraïna és a tan sols 3.942 quilòmetres de Lleida. Fa mig any que dura i ja han estat assassinats per uns o pels altres cinc mil, sis mil, vuit mil, deu mil civils?. Qui els compta? A qui importa? Diuen que s’han desplaçat cap a Rússia unes dues-centes mil persones. Ningú ens ha dir encara quants euros-rubles-Hrívnies-dòlars està costant? Se’ns fa veure que es negocia, però la matança no s’atura. Les sancions dels EUA i de la UE a Rússia per la seua política contra Ucraïna estan escalfant de tal manera la situació que, segons tots els analistes, ens està portant a una nova versió de la guerra freda. Els rebels prorussos acabaran cruspint-se les regions que consideren russòfiles, tant si hi ha sancions com no, i davant dels morros de tots els qui vetllen per la seguretat i integritat territorial planetària. Perquè en el fons no ja és una qüestió de filiació, de simpaties o d’ètnies, sinó d’una oposició frontal a la política de Kíev i naturalment dels EUA i la UE. Tothom sap d’on aquests rebels treuen la força, les armes, les municions, els comandaments, els estrategs i els polítics que els donen cobertura. Com tothom sap quin són els interessos del sibil·lí neoimperialisme alemany i del capital que controla el FMI. Els representants “electes” de les anomenades República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk també volen ser interlocutors a l’hora de negociar qualsevol cosa com per exemple l’escissió d’Ucraïna.

Putin pel seu compte amenaça que, si se l’acorrala una mica més amb l’admissió a la UE d’Ucraïna, amb les sancions econòmiques, amb l’intent d’expansió de l’OTAN o si aquesta entrés en joc, s’ho jugarà tot a sang, suor i llàgrimes. Imaginem-nos ara que Ucraïna inicia el procés estratègic d’adhesió a la UE, ¿estarien disposats els ucraïnesos a acceptar la teràpia de xoc de les exigències econòmiques de la UE i de les grans empreses occidentals per acomplir amb els estàndards que calen per ser-ne membre? Estarien disposats els paupèrrims ucraïnesos a passar més gana i més misèria perquè ho manés la Troika? Quin paper hi juga en tot plegat l’extrema dreta ucraïnesa, sempre titelles del pulcre occident? Com diu l’analista resulta que “després de vint anys ficant-li el dit a l' ull, l'ós rus ha donat una urpada, mentre ara paradoxalment l'acusen d' "imperialista".

LA CAIXA B

Josep Borrell Esdevindrà el senyor Luís Bárcenas un dels herois de la democràcia espanyola? Gràcies a ell el PP es regenerarà més enllà dels límits de la mateixa regeneració? Es convertirà en el mirall impol·lut, naturalment exemplar, del que ha de ser l’ideal de l’honestedat política? És flamenc aquest home!. Té els sants trons de dir que no es penedeix de res i que ho tornaria a fer, quan li estan a punt de caure, a ell i a la seua dona, una carretada d’anys de presó. Això és un campió, una icona! Sí, sí, un autèntic màrtir per la causa! Què si no, un home que vivia a cos de rei i que ha acceptat, millor dit, s’ha resignat, a passar amb vuitanta euros a la setmana durant dinou mesos a la presó, sense deprimir-se ni revoltar-se contra els que haurien de ser, segons la lògica laica, els seus enemics. Portar una comptabilitat paral·lela per finançar el partit i cobrar pels serveis prestats, uns cinquanta milions d’euros, és la cosa més normal del món, s’escandalitzi qui s’escandalitzi. Ha fet, diu, el que li va dir Rajoy: mantenir-se ferm, no defallir. I, fins i tot, el que més molesta, empipa, enutja, angoixa i cou al PP: creure, sense fissures ni rancor ni cap mena de dubte que el PP és el partit que ha de governar Espanya. El sil·logisme, si el fan, ja el conclouran vostès...

 El millor d’aquesta història encara ha de passar i evidentment s’ha d’escriure. Una hipòtesi podria ser que, gràcies a la sinceritat i al sarcasme del senyor Bárcenas, el PP acabés obtenint una majoria absoluta en les properes eleccions generals. Aquesta mena de temeraris agraden molt a les masses, perquè són de la mena de gent que aglutinen les grans contradiccions humanes: ser fidel a una ideologia, utilitzar tots els mitjans per servir-la i servir- te’n tant que puguis. Encara que un dia o altre et traeixin, et caiguin 40 anys de presó, et deixin a la misèria. És el risc de jugar amb foc. És el preu de la fidelitat, de la lleialtat a prova de bomba. Una altra conjectura fóra que, quan hagués cantat àdhuc la parrala, el PP es quedés sense cúpula, totalment capolada, sense molla ni crostó, i la massa social es disgregués entre C’s, el partit de la Rosa Díez, Vox i Falange Española. Fins i tot així, hauria fet un gran servei a Espanya. Hauria contribuït a aclarir el panorama ideològic de la dreta i a mostrar de quina pasta està feta la casta de la nostra democràcia.