ENQUESTES

Si les enquestes em donaven guanyador no estaria gens tranquil. Si em deien el contrari, tampoc. Les previsions que feien les de la Gran Bretanya han estat un fiasco descomunal. Les enquestes sempre les cuina algú interessat. Indiquen tendències, potser sí, però com que per telèfon hom pot dir el que li doni la gana, ningú no pot saber si la resposta és sincera o és una mentida com una casa. La gent ens hi juguem molt dient la veritat. Primer, perquè tampoc tenim tan clares les coses. No sempre saps a favor de qui has de votar i, en canvi, tens més clar contra qui o què ho has de fer. Ja no som militants cecs de les diferents opcions polítiques i seguidors fidelíssims de les persones i dels seus idearis i de les seues accions. Els models de gestió, de governança, les ideologies polítiques, ja no tenen uns perfils perfectament escairats. Ja fa temps, des del final de la modernitat, des de l’inici de les societats líquides, deliqüescents, que tot depèn de les variables incontrolables. I segon, perquè ni la veritat ni la mentida de les teues respostes serviran per a gran cosa. Ni la teua opinió ni el teu vot condicionen ningú dels electes a seguir els nostres desigs electorals. Les opinions i els vots són un simple instrument per aconseguir el poder. I quan es governa, rarament, es pregunta a la gent què li sembla tal cosa o tal altra.

L’enquesta, però, que falla rarament és la que es fa a peu d’urna. Deu ser que, com que ja has fet la feina, ja no et pots tornar enrere, ara ja pots dir la veritat. Potser no tota la veritat, però déu n’hi do. Però, com que això no succeirà fins al dia 24, mentrestant continuarem especulant i cada formació mantindrà la flameta de la il·lusió amb l’enquesta que li és favorable. I si no, amb la que s’ha fet elaborar per l’autosatisfacció i el manteniment de la il·lusió o de l’esperança d’un, menys o menys, confortable horitzó de futur. Però, què faríem, avui, sense les enquestes, quan l’univers d’opcions ha esberlat la seguretat que dóna el bipartidisme o el tripartidisme, per exemple, lleidatà? Dia a dia hem esdevingut més dubtosos, perquè tot és més incert, més obert, més indeterminat. A les municipals votàvem, pràcticament, persones. Però, fins i tot aquestes, ara, hem experimentat amargament que són vulnerables, canviants, susceptibles de fer tot el contrari del que semblen, aparenten i diuen.

DEL LOCALISME

A l’orient, Barcelona, a l’occident Lleida. El cronista Muntaner ho deia d’una altra manera, però, ja ens entenem. Com que la Capital queda lluny i Catalunya és Barcelona, el ressort psicològic compensatori dels perifèrics consisteix a protestar mitificant-nos, ja sigui reivindicant el leridanismo, una forma sui generis de ser espanyol, ja sigui, en els temps més moderns, amb la reivindicació d’una lleidatanitat provinciana i escarransida. Hi ha honroses i excel·lents excepcions en sectors clau de la nostra economia, de la inventiva i recerca productiva. Els talents, és cert, no tenen mai fronteres. Hi ha, també, iniciatives culturals, com la candidatura de la Seu Vella, a ser proclamada patrimoni de la humanitat, que han enfocat la qüestió molt més enllà del valor local i l’han presentat com a un monument que explica Lleida, un paisatge, una història, un vast territori, una voluntat de pau i concòrdia i bona part de la història de Catalunya. Bravo!!! Però, les excepcions solen confirmar la regla: normalment encara treballem en provincià, ens satisfem en el clos del nostre niu, i aspirem a la simple autosatisfacció i al propi emmirallament. I si hi ha una ciutat que presenta molt sovint els tics d’aquesta síndrome de la closca del caragol, és precisament Lleida, la nostra capital.

Preguntem-nos: Lleida ciutat, tot els seus agents, manifesta alguna voluntat de ser realment la capital de l’Occident català? ¿Ha tingut algun paper decisiu, col·laboratiu i permanent en la consolidació de noves centralitats culturals de la plana, com Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Guissona, Solsona, Torà, Agramunt, Les Borges Blanques, Almacelles, tot el Baix Segre, el món ibèric d’Arbeca, Tornabous, Verdú, etc? ¿Fins a on ha maldat per posicionar-se rotundament en els mapes reals de la política catalana global, aquells on la inversió pública estableix prioritats i jerarquies; i en els mapes simbòlics, aquells on els imaginaris col·lectius determinen valors i importàncies? ¿Per què val menys el que és de Ponent que el que és d’Orient? Leridanismo i lleidatanisme són, certament també, expressions victimistes. Els poders públics, institucionals, possiblement, o no han aspirat a més o no els ha esperonat ningú per reivindicar-se a ser alguna cosa més. Sí, en el fons, també, és una qüestió d’autoestima, de talent, de coratge i de determinació.

DE LES ELECCIONS

Encara no hem votat municipals que ja s’especula amb les eleccions al Parlament. Com hem dit mil vegades, els resultats de les urnes del 24 de maig seran una radiografia de com poden anar les coses de cara a les catalanes. Si bé és cert que a les municipals hom vota perquè el pobles o la ciutats gaudeixin d’un bon nivell de benestar i de confortabilitat i les coses més pròximes funcionin bé, aquest cop s’hi afegirà amb més intencionalitat l’expressió de les voluntats independentistes o unionistes. En certa manera, aquest valor afegit ja ha condicionat la confecció de les llistes i s’ha manifestat obertament en els canvis de sigles o de partits dels candidats a alcaldes que aspiren a repetir mandat. De tal manera, que obertament la majoria de partits estan preparant les municipals en clau de catalanes. Partits i especialment les empreses comunicatives i les entitats i moviments socials, tant els partidaris de la secessió com els defensors de l’estatus quo. I entre aquests, especialment Societat Civil Catalana que crida a mobilitzar els seus (el nombre dels quals encara no hem pogut comptabilitzar, per cert) i molt intel·ligentment i en especial a tots els indecisos (que freguen la majoria) en contra de la independència, diuen, a les urnes del 27 de setembre, quan en realitat volen dir ja ara, el 24 de maig.

Si les municipals no es decanten obertament a favor de formacions independentistes, els unionistes demanaran eleccions al 27 de setembre i si pogués ser abans millor. Per contra, a l’ independentisme potser ja no li vindrà d’un any ni del resultat de les eleccions generals, en el cas que se celebressin abans de les autonòmiques reglamentàries. Si són favorables globalment i a les grans ciutats a l’ independentisme, tal com haurien desitjat els unionistes, fins i tot es podrien avançar un pelet, si ho permetia la norma. Si, com diu SCC, no hi ha una majoria independentista, el souflé es desinfla i s’ha incrementat el nombre de cagadubtes, i comproves com cada dia que passa l’Estat és mes agressiu amb la política de la Generalitat i de la majoria del Parlament, vol dir, primer, que no es creuen el que diuen. I segon que tenen una por visceral que el PP i el PSC siguin escombrats dels municipis i després del Parlament no tant per CiU i ERC com per les forces, incontrolades, que els substituiran per la dreta i per l’esquerra.

EL CAOS?

Després del bipartidisme, el caos, l’anarquia, vénen a dir els analistes espanyols instal·lats en el repartiment del poder entre PP i PSOE. Espanya pot ser pitjor que Itàlia! L’Estat, serà ingovernable! Quan sents aquestes afirmacions, només pots pensar en la misèria de país en què vivim. O sigui, ¿després de vora quaranta anys de democràcia, encara no s’ha paït que la gent arriba un dia en què deixa de ser carallot? És que en tots aquests anys no hem après res? Encara no som prou madurs perquè ens hagin de portar de la maneta els qui, després de tant de temps han acabat convertint-ho tot en el seu pati particular? Una cort gegant infestada de podridura? En un despropòsit colossal? Segons les darreres dades, –dic les darreres perquè cada segon que passa no paren d’augmentar– els casos judicials relacionats amb la corrupció política a Espanya, sobretot a Andalusia i al País Valencià, ascendeixen a 1.700 causes, amb més de 500 imputats i amb tan sols uns 20 condemnats i empresonats. Arriba un moment que un no pot deixar de pensar que la transició es va organitzar de tal manera que, per no fer més sang i acontentar uns i altres, calia pactar algun sistema de benefici perpetu en el repartiment del pastís de l’Estat.

Algú pot esperar que les noves generacions s’acontentin amb l’estatus quo? Algú encara creu que es xumaran el dit, sobretot quan observen atònites cada dia que passa quin és el panorama moral, social, i d’oportunitats que els han deixat i deixen els pares de la pàtria? Les actituds que més fereixen i revolten i condueixen a la situació previsible del mapa polític enrevessat que configurarà tant els parlaments autonòmics com els ajuntaments de les grans capitals són el cinisme amb què se’ns ha tractat, i la perversitat amb què s’ha operat. No sabem què faran els nous partits i els emergents. Diuen que no tenen experiència de govern. Que el sistema se’ls acabarà engolint, com ho fa amb tot. Que la naturalesa la cobdícia és una tara humana. Que la governança del món ja no la tenen els governs locals o regionals, sinó els invisibles de les grans corporacions opaques, Que si el món és així i fot-te, si no ets de la casta o hi tens amics o més que coneguts. Si un futur estudiant d’història contemporània s’ha d’estudiar tots els casos de corrupció des del govern González fins a la seua actualitat, pot morir literalment en l’intent.

CONVERSOS

Què volem dir quan parlem de conversos en relació amb els detinguts de la cèl·lula jihadista preparada per atemptar a Catalunya? Un convers, segons els diccionari, és una persona, normalment musulmana o jueva, convertida, especialment entre els segles XIV i XVI, al cristianisme. I per extensió se n’anomena a qualsevol persona que renega d’una religió per acceptar-ne una altra.També s’empra el terme per referir-se a algú que ha acceptat una ideologia política distinta a la que mantenia fins en aquell moment. Em fa l’efecte que la premsa i alguns contertulians han utilitzat la paraula amb una certa alegria i amb una imprecisió absoluta. Dels detinguts, dels qui s’ha dit que eren conversos, sap algú de quina religió provenien i quina, exactament, havien abraçat? ¿Se suposa, tal volta, que pel fet d’haver nascut en territori espanyol eren batejats en la religió catòlica? Eren uns batejats, realment? Ho ha comprovat algú? Per poder afirmar canònicament que hom passa d’una religió a una altra, es deu haver de fer alguna renúncia explícita de la primera per poder abraçar la segona. I per poder afirmar taxativament que ja tens una segona religió no hi hauria d’haver alguna evidència que ho pogués corroborar?

Ens movem en el terreny de les presumpcions. I de les pressuposicions. No sabem ni quina era la religió primera dels suposats conversos, no sabem ni si n’eren realment creients i practicants i tampoc no tenim clar si es varen convertir a alguna altra religió diferent de la que se suposa que tenien originàriament. Dels relats de la premsa i similars es despendria que haurien abraçat l’islam. Però no es té constància que fossin fidels seguidors d’algun imam o que resessin en alguna mesquita. Suposem que s’afirma tal cosa en la lògica que adherir-se, si es pot dir així, al jihadisme vol dir necessàriament fer acte de fe d’un dels deures religiosos més importants de tots els musulmans: el manteniment de la lluita espiritual interior i la lluita física exterior contra els enemics de l'islam, que, segons els entesos, pot ser violenta o no violenta. Haurien demostrat la seua conversió en la mesura que haurien practicat la lluita física, el que aquí en diem actes terroristes? Aquest hauria estat el seu autèntic “bateig”? Així haurien testimoniat davant els seus la seua conversió? Perdonin, però, tenim massa preguntes sense respostes clares...

ANDALUSIA, UN MIRALL?

La vencedora socialista Susana Díaz està convençuda que podrà governar Andalusia amb minoria. Aviat veurem si C’s i Podem són alguna cosa més que el PP i el PSOE versió 2.0, com diu el senyor Jordi Turull. El més inquietant de la democràcia és que la gent, gairebé sense voler, acaba recol·locant tothom al seu lloc. Si C’s o Podem s’abstenen en la investidura de la senyora Díaz, a canvi d’algun gest simbòlic, el senyor Turull tindrà tota la raó. Si voten en contra i deixen que el PSOE governi en minoria, però sota el dictat i la tutela ara dels uns ara dels altres, també. L’únic interessant que han demostrat les eleccions andaluses fins ara és que el bipartidisme PSOE-PP està canviant de sigles i molt probablement passarà a dir-se Podem/Podemos i Ciudadanos/Ciutadans o una coalició espanyolista el nom de la qual agrupi la majoria de la dreta més o menys liberal. Si bé la majoria de vots han continuat anant al sac del PSOE per una actitud bàsicament conservadora, perquè hi ha molts interessos en joc quan s’ha governat durant tota la vida democràtica, no és menys cert que la corrupció ha passat factura als grans partits, i les noves generacions que s’incorporen a les urnes prefereixen cares noves i discursos aparentment nous.

Un dels més preocupats i espantats en aquest escenari és precisament el PP. Hi ha moltes causes judicials obertes que apunten als secretaris generals i als presidents del partit, i l’honestedat d’alguns i les pilotes enfora de la majoria dels seus dirigents no han fet sinó agreujar el seu problema. Ai, si deixen de tenir la paella pel mànec i l’alta justícia deixa de ser mediatitzada!. Però n’hi ha uns altres que, cada dia que passa, es dilueixen més en el magma del no-res, o el que és mateix en la lava dels personalismes, de la indefinició, de la teoria i del que és més greu, del sofisme, que són la gent d’IU i els seus ad lateres. Si a Andalusia hi ha hagut eleccions anticipades podríem atribuir-les a un acte de responsabilitat d’IU. Però la seua pèrdua dramàtica d’escons vol dir que han estat engolits pel que queda del PSOE i sobretot per Podemos. Aquests els han robat la cartera a Andalusia i ho faran a Catalunya. Aquí, perquè, malgrat el seu ideari fundacional, no han sabut respondre a la demanda d’un independentisme d’esquerres. I perquè l’equitat del tripartit no fou sinó foc d’encenalls.

ELS LÍMITS DE L’ART

Ningú no sap què passa (però ho sap tothom i és profecia) que del MACBA tots els directors en surten escopetejats. L’últim perquè va prendre la decisió de censurar l’exhibició d’una obra que semblava que atemptava contra la corona. Una obra que, com sol passar en aquests casos, va poder avaluar tothom abans que el director es replantegés la decisió, fins i tot els qui els importa un rave l’art i molt més el contemporani. Un sacrifici personal que no ha servit sinó per posar en crisi la mateixa institució, ara es diu que s’ha de refundar, i per constatar per postres, segons els crítics, que no n’hi havia per tant, car l’obra en qüestió és una boutada fallera, un nyap, una ridiculesa que no es mereix ni que sigui considerada obra d’art. Vaja, que el senyor director dimissionari hauria tingut raó si hagués dit que enretirava l’obra de l’exposició titulada precisament per més inri La bèstia i el sobirà perquè era una merda. Visca el cinisme! Com sigui, aquesta història desgraciada ha tornat a posar sobre la taula el tema etern dels límits de l’art. El més extraordinari del debat és la mar de tòpics que hom fa servir per parlar-ne i les rucades ontològiques amb què es defensa la santa llibertat de l’art. És a dir, encara és hora que algú ens hagi aclarit què és art o què vol dir llibertat artística, simplement perquè tot això depèn del nom del creador, del context social en què el fa, de la intencionalitat i, no ho oblidem, de qui paga.

Els senyors censors i els amants acadèmics de la llibertat artística s’haurien responsabilitzat de mostrar una simple tassa de wàter en una exposició del MACBA? O d’un miserable cagalló? El mitjó de Tàpies era una obra d’art? La capseta amb llumins animant a cremar esglésies? El filòsof Jacques Derrida, autor de l’obra el títol de la qual dóna nom a l’exposició de la discòrdia, tracta precisament de qui pot fer què en l’ordre de la jerarquia social. I ves per on ens dóna la clau per entendre l’embolic etern entre la llibertat creativa i els seus límits. Certament, l’únic límit, a part del codi penal, és el sobirà, que no necessàriament és el rei o la reina, sinó allò tan català de qui paga, mana. Tant si sap què és art com què no. O encara que pagui en nom dels diners de tothom. Quan es diu que l’art ha de ser autònom no s’expressa altra cosa que una mera il·lusió, és a dir una supina impotència.

QUADRAR ELS NÚMEROS

La revisió obligatòria del finançament autonòmic aviat portarà dos anys de retard. El compliment de les addicionals de l’Estatut s’han evaporat. Al govern del PP hi ha obligacions que li sonen a música celestial. L’objectiu del dèficit que l’Estat va fixar per a Catalunya en el 2014 era de l’1% i, fets els comptes, resultarà ser una mica més del doble. Això significa que la despesa s’ha disparat en més de 4000 mil milions d’euros. No solament es va fixar un nivell de dèficit irreal, que va obligar a instrumentalitzar uns pressupostos pràcticament inassolibles, sinó que el govern de Rajoy ha tombat totes les mesures fiscals que la Generalitat ha intentat implementar per fer quadrar els números. Segons el govern de l’Estat, Catalunya no solament gasta molt més del que ho pot fer, sinó que gasta malament i supèrflua, i sobreviu gràcies al FLA i a la generositat de l’Estat que es fa càrrec de la mà foradada del president Mas i de les seues obligacions amb les farmàcies, amb les residències geriàtriques, amb els dependents, amb el tercer sector i amb tothom. Aquest és un discurs tan pervers que ve a dir, si fa no fa, el següent: si no fos per Rajoy a Catalunya no solament no podrien cobrar els funcionaris, sinó que no podríem pagar ni la llum.

El més escandalós és que es pugui ser tan cínic. Que el PP i altres que els fan el joc, tinguin la barra d’acusar el govern de la Generalitat de retallar a tort i a dret, de fer patir els més desafavorits, de propagar la pobresa social i les pitjors pestes del món, quan sistemàticament es fa tot el possible per ofegar literalment la Generalitat! El dèficit del govern de Catalunya, al cap i a la fi, és un dèficit que es tradueix en deute i al capdavall en un deute de l’Estat. I el deute públic de l’Estat és astronòmic. Però, és clar, quan asfixies Catalunya que t’aporta gairebé un 20% del PIB o ets un desastre de comptable o ets un bergant que no té altra intenció que desacreditar-te i fer-te desaparèixer del mapa. Que alguna cosa hi ha en la ment de la dreta que governa les Espanyes que això de les autonomies és més una nosa que una altra cosa. Ja no és un tema de recentralització per la via del desgast polític, l’ofec econòmic i la incapacitació legislativa del Parlament, sinó que és l’estratègia de fer veure que si no és pel Pare pedaç els catalans no saben ni poden anar sols pel món.

CONTRA CATALUNYA

Contra Catalunya, a Espanya s’aconsegueixen molts vots. Sobretot per a les butxaques del PSOE, del PP i d’UpyD. Més exactament, anant en contra dels nacionalistes, dels independentistes, de CiU, contra el Tripartit quan governava, contra el Barça, contra la burgesia catalana quan n’hi havia, contra els esportistes que passegen una copa amb la senyera a l’esquena, contra els peatges de les autopistes “catalanes”, contra el PIB català, contra el cava català, contra “la jerga” lingüística catalana, contra les puces autòctones catalanes si n’hi hagués, i contra el que sigui que recordi alguna particularitat catalana com per exemple que hi ha gent que estranyament es diu Robert i no Roberto. El “yo no quiero ni me gusta que a Andalucía se la mande desde Cataluña ni que su futuro lo decida un político que se llama Albert”, que vociferava el senyor delegat del govern d’Andalusia i dirigent del PP, Antonio Sanz, referint-se a C’s i a Albert Rivera, forma part de l’ADN de la política espanyola. És esperpèntic que un partit espanyolista com C’s, exasperi el PP. Però, en canvi, atacar la catalanitat és d’una eficàcia absoluta. El tòpic funciona a la perfecció, tant que no se li acudiria ni a Nostre Senyor que un català dit Albert d’un partit anomenat Ciutadans/ciudadanos pretengués governar Andalusia.

Fixin-se que passen aquestes coses, malgrat l’eliminació de l’analfabetisme peninsular, a pesar que tinguem una de les generacions de joves més ben preparades de la història d’Espanya i de la facilitació de l’intercanvi personal i social gràcies a la universalització de les tecnologies del coneixement i de la informació. No hi hagut manera de desmuntar els tòpics ni gràcies als Erasmus, ni al turisme cultural i religiós de Setmana Santa ni als presumptes miracles del papat cismàtic del Palmar de Troya. És tan evident que no caldria ni parlar-ne. De fet, no en voldríem parlar per cansament. Però, com que se’n diuen de tan grosses se te’n va la mà, una mà que només pots dirigir cap al paper d’escriure o a la pantalla de l’ordinador. És molt sorprenent que ni Madrid ni els castellans no tinguin un tòpic degradant? És que no el té ni la Costa del Sol. Fins i tot d’Euskadi tot són flors i violes. Andalusia, en canvi, en té tants com els catalans. Què ho fa això? I el més espaterrant és que quasi la meitat dels catalans té un origen andalús.

SER O ESTAR

Algunes enquestes anuncien que el moviment independentista perd pistonada. A part que totes les enquestes són interessades, aquestes vindrien a deduir que l’independentisme és una qüestió més emocional que racional, més conjuntural que estructural i, en conseqüència, més anecdòtica que categòrica. Fins i tot, podríem arribar a concloure que les adhesions ideològiques en política –com en tota altra mena de filiacions– depenen del soroll social i mediàtic predominant i de la empremta emocional que provoca en els individus. Els preocupats pel que consideren la paranoia independentista, des de fa uns dies, estan molt més tranquils. Fins i tot han recuperat la confiança que la independència de Catalunya no ocorrerà ni dintre de 100.000 mil anys. I esperen que com més ens atansarem al 27 de setembre, més es desinflarà l’emoció, i que els partits que es presentin amb l’opció rupturista no aconseguiran la majoria al Parlament. Els partidaris de l’unionisme, doncs, creuen, fins i tot irracionalment, que els únics que són d’una peça mental són ells. Que la fe, indestructible i indeleble, –permetin-me la tautologia–, i la raó només són patrimoni dels qui defensen l’estatus quo. Ells són els únics que són. Tota la resta, està. Roman temporalment, ocasionalment, i així que el vent bufa d’un altre costat, s’esfuma per l’espai sideral de la indiferència o canvia de bàndol i, com la paràbola del fill pròdig, retorna a la Raó.

El Constitucional ha tombat part de la Llei del Síndic de Greuges del Parlament. La mateixa sort ha patit la Llei de Consultes. Fa no res que el govern central ha interposat recurs d’inconstitucionalitat a l’obertura de delegacions de la Generalitat a Roma i a Viena. Tant se val, tothom sap, els unionistes i els sobiranistes i els indiferents, que sigui quina sigui l’acció legislativa del Parlament català que vagi dirigida a reforçar ni que només sigui l’autogovern en el marc interpretable de l’Estatut, serà recorreguda, suspesa, i declarada inconstitucional. I aquesta creença és tan racionalment objectivable que no permet cap mena de diàleg, entesa o acord entre uns i altres. Que no s’enganyi ningú: igual que existeixen fes, convenciments i dades objectives per part dels uns, n’existeixen per part dels altres. Però mentre que els uns disposen al seu arbitri de la Norma, els altres malden per crear-ne una que els legitimi.