A PROPÒSIT DE GRÈCIA

La crisi grega ens ensenya coses tan importants com que ideologia i economia són un matrimoni inseparable, per més que ens hagin acostumat a tractar-les com a mons diferents. Quan els creditors europeus exigeixen els grecs que paguin el deute i saben que no el poden pagar, no els demanen només que ingressin uns milers d’euros en una data límit en un compte determinat, sinó que exigeixen que facin reformes. No unes qualsevol, sinó les que ideològicament creuen els creditors que has de fer. Grècia no té políticament cap altra opció que actuar al dictat de la Troica. És a dir no té cap marge polític ni ideològic per ser sobirana en l’articulació de polítiques econòmiques que generin els euros per fer efectius els pagaments dels deutes. Ens entenem, oi? Quan els creditors acusen el govern de Tsipras i el seu partit (i, és clar, de retop Podemos) d’irresponsables per prometre allò que no podien, s’està dient que, quan ets membre del club de l’euro, la teua democràcia té uns límits. Sobretot, insisteixo, si tens deutes amb el FMI i els bancs d’alguns estats europeus. Curiosament, abans de Tsipras, Grècia que complia sense dir ni piu el dictat de la Troica, aparentment no tenia cap problema, però la població s’estava arruïnant miserablement i els seus grans capitals marxaven tan tranquil·lament a Suïssa o als Paradisos sense bandera.

La crisi hel·lènica ens ha recordat, per si ho havíem oblidat o no ho sabíem, que la UE és per damunt de tot una unió monetària, una mala suma de països rics i pobres, de gent que en sap i d’altres que no en saben ni un borrall, de savis i d’ases de solemnitat. I que la moneda és la regla d’or que priva per sobre de tot. Més encara, que la UE ni és una unió financera ni molt menys una unió política. Per tant, si un país empobrit, ara Grècia, té la il·lusió de votar qualsevol opció política que entengui que la moneda pot ser usada d’una altra manera diferent com la que regulen els qui tenen la paella pel mànec, que sàpiga que es mourà en l’esfera de la pura il·lusió i el somni. Com sap tothom, Grècia no pot ni podrà complir ni els seus compromisos crediticis que són enormes ni podrà endreçar el país, si no té crèdit. Ni aquest govern ni el qui pugi si hi ha noves eleccions democràtiques. O hi ha canvi de paradigma o es fa càrrec del país la burocràcia de la UE. O se’ls deixa morir lànguidament.

UN MÀSTER

Ens fa l’efecte que el líder de Podemos, Pablo Iglesias, no tingui ni idea de la historia de Catalunya ni de la política catalana ni de de la nostra complexa, dinàmica i desacomplexada realitat social, cultural i cosmològica. Quan s’expressa sarcàsticament sobre el patriotisme del president Mas, no fa altra cosa que repetir com un lloro la tristíssima cançó del carpetovetonisme més ranci i penós. El formigó mental d’aquesta mena de progres respecte de la identitat d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya no és menys dur que el que ha sostingut la closca, tota la vida, de la dreta cavernícola. Semblava que el discurs que proclamava que la culpa de tot la tenia la burgesia catalana ja estava més que caducat. Pareixia que la teoria política ja s’havia posat d’acord a considerar que la nació no necessàriament és un concepte pervers i maligne. I que la primera lliçó de ciències polítiques diu que tota nació aspira a un Estat. Estàvem convençuts que l’únic que no havia quedat obsolet del marxisme eren els conceptes de materialisme històric i el mètode dialèctic d’anàlisi de la realitat socioeconòmica. No ens agrada que ens donin lliçons de patriotisme social quan saben, perfectament, qui tanca l’aixeta de pas.

Que li ho pregunti al valencià Ximo Puig, amb qui el seu partit ha pactat la presidència de la Generalitat, quines són les pàtries que l’han fet patir més. Sí, que li pregunti quina és la pàtria comuna de la llengua valenciana, del corredor mediterrani, d’Ausiàs March i de la festa del foc. I que li ho pregunti a la propera presidenta del govern balear, Francina Armengol, a qui ha donat suport, sobre les mateixes pàtries. De vegades tens la sensació que hi ha moments i personatges de la història que es repeteixen, que reapareixen com a fantasmes. No ho sé, estic veient, mig difuminat l’espectre erràtic d’Alejandro Lerroux com es passeja de nou pel Paral·lel de Barcelona, l’artífex del Partido Republicano Radical, però que en esclatar la guerra civil fugí, amb la cua entre les cames, a Portugal. Si han de governar o ajudar a governar a Catalunya, a partir del 27 de setembre, no estaria malament que s’anessin preparant per a un màster de desintoxicació sobre els prejudicis catalanescos. És probable que La Caixa ofereixi línies d’ajuts, reintegrables òbviament, a interès 0. Si no, ja tindríem la sonsònia de la casta per segles.

MATAR EL PRESIDENT

No ha sobtat ningú el divorci entre CDC i UDC. No cal que lamentem res. El dia que Catalunya sigui independent és probable que els idearis dels uns i dels altres es trobin necessàriament. Com és probable que C’s i PP desapareguin. Tanmateix el que volia dir és que ara mateix el discurs preponderant, tant des de la dreta i l’extrema dreta com des de l’esquerra i l’esquerra radical, és que la política catalana s’ha de fer sense CiU. Que la independència s’ha de construir sense Mas. Tal qual he sentit: se l’ha de triturar No n’hi ha hagut prou d’insultar-lo de la manera més barroera i mesquina, que, ara, se l’ha de fer desaparèixer com sigui. Jo no sé d’on ve aquesta mania que corseca tant el tàndem Herrera-Camats i Sánchez Camacho, que comparteixen la mateixa Forcades, Arcadi Oliveres i la senyora Colau o Pablo Iglesias. Possiblement mai en la història de Catalunya s’havia estat tan cínic i demagògic a l’hora de combatre un president de la Generalitat. Ja veurem el que duren els personalismes de Colau, Forcades, Rivera, Iglesias. Ja hem vist què passa amb ICV i amb UCD quan es practica el joc de la puta i la Ramoneta. El sofisma que afirma que l’eix independentista distrau l’eix social és d’un infantilisme deplorable. O, ben mirat, d’una mala llet brutal.

Com si aquests demagogs de fireta i botxins amateurs no sabessin de sobres que ni la Generalitat ni el Parlament no tenen cap competència per combatre la pobresa energètica, els desnonaments, la precarietat laboral, per fer efectiva la llei de la dependència, per regular els horaris comercials, per controlar i gestionar la major part de l’aigua que es beu a Catalunya, la xarxa ferroviària o els ports i aeroports. Per assegurar la immersió lingüística. Ni per arbitrar, de fet, cap mena d’impost contra l’avarícia dels més poderosos, contra la insuficiència financera i per compensar –diguem-ho eufemísticament– la sagnia de la solidaritat amb Espanya. Com si no sabessin quin és realment no el contrincant, sinó l’enemic. ¿On són aquests patriotes de l’equitat, de la justícia social, de l’honradesa, antiretallades, quan la consellera Rigau s’escarrassa en la defensa del model d’escola catalana o el conseller Pelegrí per una PAC més justa o quan el conseller Mascarell ho fa contra l’IVA cultural o per completar el mapa de lectura pública buscant diners sota les pedres?

CATÀFORES I PROSOPOPEIES

Als alumnes de selectivitat els van preguntar què era una catàfora. Els mitjans de comunicació es van esverar d’allò més en saber-ho. El més fumut, però, és que la gran majoria dels periodistes no ho van saber explicar. Si em permeten, és tan senzill com això. Catàfora vol dir anticipació. Un procediment catafòric sol ser l’endevinalla. Posem un exemple: en la frase “aquesta ha estat sempre la meua divisa: ensenyar el que saps al qui no sap”, tenim que el pronom aquesta anticipa el que segueix i s’explica pel que segueix: la meua divisa. Mentre que l’anàfora és al revés. És una marca de repetició d’allò que s’ha dit anteriorment, ja sigui utilitzant els mateixos mots, ja sigui els mateixos conceptes o ampliant-los a través de la metàfora: “El teu somriure, el rictus feliç dels teus llavis, em fa content”. I posats a fer pedagogia, la prosopopeia (o personificació) és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers inanimats, animals o plantes: “Com riu el vent!” “Les estrelles ens miraven com si ens espiessin”. I dic la prosopopeia, perquè és un recurs retòric que els nens i les nenes de les escoles ordinàries, les de tot arreu, les aprenen a identificar de molt petits, perquè els seus contes n’estan farcits. Tot el seu món és una prosopopeia.

Es diu, una cosa és que l’alumnat de batxillerat sàpiga construir frases fent un bon ús de les anàfores i les catàfores i una altra que sàpiga que el recurs lingüístic es digui així o aixà. Doncs, perdonin, un alumne de batxillerat ha de saber que els recursos més habituals de la llengua que fa servir tenen un nom. I, sí, cal que s’aprengui el nom de catàfora i oxímoron o metonímia. No n’hi ha prou que sàpiga mesclar correctament unes substàncies químiques per produir-ne una altra de derivada i més complexa. Ha de saber el nom de les substàncies, com se simbolitzen, quina és la seua composició atòmica, la seua fórmula i la taula periòdica, si convé. Un alumne batxiller ha de saber, què és un riu i com funciona el seu ecosistema, però també hauria de saber el nom dels principals rius del món i per on flueixen. Sí, fins i tot sabent perfectament que els té tots a l’abast amb un clic de no res del mòbil. Ho sento, senyors i senyores postmoderns, hi ha coses que si no s’aprenen o es llegeixen algun dia a l’escola, després no hi haurà mai temps per fer-ho.

REPRESENTATIVITAT

Quan la llista més votada reivindica la governança municipal perquè és incapaç d’establir aliances i pactes per obtenir la majoria absoluta i es veu desbordada pels acords d’altres forces que poden sumar-la i governar l’ajuntament, convé recordar que els electors no elegim alcalde, sinó regidors i són aquests els qui el trien. I, encara, que poden triar no necessàriament el primer de la llista dels partits o agrupacions d’electors elegits. Això es tan important com per entendre que, malgrat que la figura de l’alcalde té un fort component presidencialista, no deixa de ser un primum inter pares. I ho és també, com perquè en els ajuntaments on la pluralitat representativa, per exeple en el cas de la Paeria de Lleida, ha esdevingut la norma, el ple municipal s’abstingui de delegar cap competència a l’arbitri unipersonal del qui acabi presidint la corporació. Com que a la Paeria no sembla que sigui possible formar una majoria absoluta per governar la ciutat, tampoc sembla molt legítim, encara que la legalitat ho empari, que la llista més votada amb 12.366 electors, s’erigeixi en el representat no ja dels 94.285 amb dret a vot, sinó dels 43.699 que varen votar en blanc, que ho feren nul·lament o que no varen anar a les urnes.

Ja sabem que les regles del joc de la democràcia representativa són, de moment, les que són, però fa una mica d’angúnia sentir tothora parlar de representativitat i legitimitat, quan les dades objectives són malauradament les que són. Fins i tot en el cas que a la Paeria de Lleida s’ hagués produït una majoria absoluta, amb un 45,49% d’abstencions, és molt pretensiós i irreal, ser proclamat paer en cap de la casa de la ciutadania, que vol dir de tothom. Si és preocupant que el qui ha tret més vots encara no arribi a 12.500, com és que no ens hem encaparrat encara a exposar una anàlisi del fet o no s’ha fixat a l’agenda dels partits una bateria d’accions estratègiques per reconvertir la situació. A ICV li van faltar 0,27 dècimes per obtenir representació, i a la CUP 87 vots per treure un altre regidor. Els qui en sabeu feu-nos, si us plau, una simulació de com quedaria la Paeria en el cas que votés el 95% dels lleidatans i el vot es repartís tal com s’ha fet en aquestes darreres eleccions. Seria gratificant, algun dia, saber quin és el llindar dels resultats que més s’acosten a l’autèntica representativitat.

QUI SÓN C’s?

Qui són aquesta gent que s’organitzen a Barcelona amb l’únic objectiu de batallar contra la immersió lingüística, i acaben essent els líders espanyols de l’unionisme, de l’anticorrupció, del liberalisme diguem-ne social i de l’austeritat institucional? Qui hi ha al darrere d’aquesta perfecció bioidentitària d’espanyol-català? No és curiós que l’anomenat imperialisme nacionalista català s’hagi trastocat en imperialisme nacionalista espanyol made in Catalonia? Quins poders fàctics els promouen? Qui s’ha inventat el Sr. Rivera? I el mateix ens podríem preguntar de la sereníssima Societat Civil Catalana. Qui crea aquests constructes tan immaculats, tan purs, tan espirituals? No els sona a un prefabricat modelat en algun laboratori d’Esade, d’Iese o de Princeton? No podria ser que tot fos un muntatge de l’entorn de les empreses de l’Ibex-35, que dóna per esgotat el cicle del PP i, es veu obligat a homologar a l’europea la dreta liberal? I que com a conseqüència ha de passar per elaborar un producte net, diàfan, sense passat contaminat? Qui ha pagat la campanya de C’s a tot Espanya? Qui són, d’on són, què volen per a Lleida els quatre regidors electes a la Paeria? Té fonament, doncs, la hipòtesi que el partit de Rivera és el recanvi del PP, triturat per la corrupció, envellit sociològicament, representant genuí del castellano viejo i desgastat ideològicament?

Com sigui C’s ens sona, massa pur, massa perfecte, massa centrat en el centre del centre. Massa bones persones. Massa excelsos, per a ser creïbles. Potser, ara als municipis, quan hagin de començar a pactar amb algú (segons les seues línies roges només podria ser amb partits indefectiblement constitucionalistes i que hagin rentat amb calç viva la seua militància i electes), tindrem l’ocasió de veure en què consisteix la seua pulcritud o la seua continència. Ja en tenim ganes, és clar, de veure-ho també amb els de Podemos, sobre els quals se’ns acudeix que podríem formular preguntes similars, i més incisives encara. Ja ens agradarà veure els regidors de C’s a la Paeria què demanen en la conformació del cartipàs municipal, en certa manera la primera fotografia del carnet d’identitat de cadascú. I a la Diputació i al Consell Comarcal, institucions que em fa l’efecte –amb més acritud els consells comarcals– que en el seu ideari primigeni detestaven per ser una despesa supèrflua.

GOVERNABILITAT

Com deia aquell, aquesta setmana ha començat la veritable campanya electoral en molts municipis. Primerament, per formar govern i decidir qui passarà al davant i tindrà el valor i les ganes de ser alcalde o alcaldessa. I segon, perquè d’aquí quatre dies, els resultats municipals hi animen, els ajuntaments es veuran interpel·lats, igual que tota la ciutadania, a l’hora de decidir sobre el futur de Catalunya. Quan en els ajuntaments ha calgut pactar per governar ha estat normalment una tasca bastant fàcil. Tothom vol el millor per al seu poble, sempre i quan el POUM no ens alteri o modifiqui, ni que sigui un mil·límetre, alguna propietat immobiliària. La diferència entre uns i altres líders se sol dirimir en qüestions d’estil, o de maneres de ser i de fer personals. Ço que es tradueix en més o menys personalisme, en més o menys transparència, en més o menys sensibilitat per la cultura, en la jerarquia de prioritats, de creences, d’expectatives personals i per a la ciutadania, en més o menys preparació per a la gestió de recursos de tota mena, en el pes que exerceix la filiació ideològica, o en la capacitat d’empatitzar amb els altres, de patir i alegrar-te amb els teus conciutadans, de compartir idees, projectes, voluntats, utopies i maneres de fer-les possible.

Les majories absolutes són comodíssimes per governar, però són molt traïdores perquè et porten al convenciment que tu ets la raó i la mesura de totes les coses, que la teua paraula, el teu punt de vista, les teues solucions solen ser no solament les millors, sinó les úniques. Fins i tot essent una persona d’una honestedat a prova de bomba, el lideratge absolut et converteix en protagonista i responsable absolut i per tant en un messiànic redemptor de tota mena de mancances i executor de l’única llei, la teua, que és capaç de regular i sancionar les conductes socials de tota mena i condició. La deriva cap al dogmatisme i l’absolutisme són inherents a les majories absolutes, encara que les formes siguin elegants i les actuacions ratllin l’honestedat absoluta. Però l’acriticisme –com deia aquell, l’admiració sense límits- i el papanatisme socials també. Ja que pensen per tu, ja que decideixen quines són les teues necessitats, ja que vetllen per la teua salut, ja que gestionen el teu present i et preparen el futur, Déu els do glòria! Sí, a Lleida capital comença la campanya!

LA VERITAT

Una de les coses que més m’agraden del PP en campanya electoral és la seua sinceritat. Ni Plataforma per Catalunya és tan clara en el tema de fer neteja de la immigració. Ni C’s ho és en la qüestió, recurrent, de la considerada imposició del català i de la immersió lingüística escolar. Ni Societat Civil Catalana s’atreveix a dir tant com quan parla la Sra. Camacho de la bandera estelada. I és que el PP té molta més munició que tota la dreta haguda i per haver. Les coses clares: no és que li agradi (dic agradi perquè ja no és una qüestió racional, sinó visceral) el bilingüisme, sinó que a alguns dirigents del partit els empipa soberanament que existeixi una altra llengua a Espanya que no sigui el castellà-espanyol. No és que els molestin algunes autonomies, és que a la majoria del PP, l’estat de les autonomies, sobretot per culpa de la díscola Catalunya, l’eliminarien d’un cop de peu de la Constitució. Ves que en una hipotètica reforma, fins i tot no s’hi avinguessin e PSOE, Podemos, Ciudadanos i, si en quedés rastre, UPyD! El ministre Fernández l’altre dia, davant l’acusació del conseller Espadaler que agents de la Policia Nacional havien alertat gihadistes que eren investigats pels Mossos, va ser molt contundent: “la lluita antiterrorista... no es pot deixar en mans dels que no tenen cap mena de sentit de l’Estat”.

No em diran que les paraules i els fets dels ministres Wert i Fernández no siguin un exemple preclar de sinceritat! Ara, sobretot ara, quan algú crida que ve el llop, ve realment el llop. La sinceritat té la virtut de la claredat, de la llum, de l’absència de giragonses, de replecs i de complexitats. Fins i tot, la virtut d’una certa honestedat. Però també, l’avantatge que els qui s’han de defensar poden escollir les armes, les estratègies i les tàctiques més efectives, dintre, és clar, dels seus límits. Una de les asseveracions que, personalment, més m’han impactat, al llarg de la legislatura, d’aquests exercicis de sinceritat és que s’havia d’espanyolitzar els catalans. És sublim! Diuen alguns filòsofs que no existeix l’etern retorn nietzschià, però jo, sincerament des de l’experiència de la meua ciutadania catalana, crec tot el contrari. Aquesta frase és una mania, una neurosi que no ha deixat de persistir des de l’origen dels temps del que coneixem com a Espanya, regne d’Espanya o república espanyola. Així ha estat i serà.

ENQUESTES

Si les enquestes em donaven guanyador no estaria gens tranquil. Si em deien el contrari, tampoc. Les previsions que feien les de la Gran Bretanya han estat un fiasco descomunal. Les enquestes sempre les cuina algú interessat. Indiquen tendències, potser sí, però com que per telèfon hom pot dir el que li doni la gana, ningú no pot saber si la resposta és sincera o és una mentida com una casa. La gent ens hi juguem molt dient la veritat. Primer, perquè tampoc tenim tan clares les coses. No sempre saps a favor de qui has de votar i, en canvi, tens més clar contra qui o què ho has de fer. Ja no som militants cecs de les diferents opcions polítiques i seguidors fidelíssims de les persones i dels seus idearis i de les seues accions. Els models de gestió, de governança, les ideologies polítiques, ja no tenen uns perfils perfectament escairats. Ja fa temps, des del final de la modernitat, des de l’inici de les societats líquides, deliqüescents, que tot depèn de les variables incontrolables. I segon, perquè ni la veritat ni la mentida de les teues respostes serviran per a gran cosa. Ni la teua opinió ni el teu vot condicionen ningú dels electes a seguir els nostres desigs electorals. Les opinions i els vots són un simple instrument per aconseguir el poder. I quan es governa, rarament, es pregunta a la gent què li sembla tal cosa o tal altra.

L’enquesta, però, que falla rarament és la que es fa a peu d’urna. Deu ser que, com que ja has fet la feina, ja no et pots tornar enrere, ara ja pots dir la veritat. Potser no tota la veritat, però déu n’hi do. Però, com que això no succeirà fins al dia 24, mentrestant continuarem especulant i cada formació mantindrà la flameta de la il·lusió amb l’enquesta que li és favorable. I si no, amb la que s’ha fet elaborar per l’autosatisfacció i el manteniment de la il·lusió o de l’esperança d’un, menys o menys, confortable horitzó de futur. Però, què faríem, avui, sense les enquestes, quan l’univers d’opcions ha esberlat la seguretat que dóna el bipartidisme o el tripartidisme, per exemple, lleidatà? Dia a dia hem esdevingut més dubtosos, perquè tot és més incert, més obert, més indeterminat. A les municipals votàvem, pràcticament, persones. Però, fins i tot aquestes, ara, hem experimentat amargament que són vulnerables, canviants, susceptibles de fer tot el contrari del que semblen, aparenten i diuen.

DEL LOCALISME

A l’orient, Barcelona, a l’occident Lleida. El cronista Muntaner ho deia d’una altra manera, però, ja ens entenem. Com que la Capital queda lluny i Catalunya és Barcelona, el ressort psicològic compensatori dels perifèrics consisteix a protestar mitificant-nos, ja sigui reivindicant el leridanismo, una forma sui generis de ser espanyol, ja sigui, en els temps més moderns, amb la reivindicació d’una lleidatanitat provinciana i escarransida. Hi ha honroses i excel·lents excepcions en sectors clau de la nostra economia, de la inventiva i recerca productiva. Els talents, és cert, no tenen mai fronteres. Hi ha, també, iniciatives culturals, com la candidatura de la Seu Vella, a ser proclamada patrimoni de la humanitat, que han enfocat la qüestió molt més enllà del valor local i l’han presentat com a un monument que explica Lleida, un paisatge, una història, un vast territori, una voluntat de pau i concòrdia i bona part de la història de Catalunya. Bravo!!! Però, les excepcions solen confirmar la regla: normalment encara treballem en provincià, ens satisfem en el clos del nostre niu, i aspirem a la simple autosatisfacció i al propi emmirallament. I si hi ha una ciutat que presenta molt sovint els tics d’aquesta síndrome de la closca del caragol, és precisament Lleida, la nostra capital.

Preguntem-nos: Lleida ciutat, tot els seus agents, manifesta alguna voluntat de ser realment la capital de l’Occident català? ¿Ha tingut algun paper decisiu, col·laboratiu i permanent en la consolidació de noves centralitats culturals de la plana, com Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Guissona, Solsona, Torà, Agramunt, Les Borges Blanques, Almacelles, tot el Baix Segre, el món ibèric d’Arbeca, Tornabous, Verdú, etc? ¿Fins a on ha maldat per posicionar-se rotundament en els mapes reals de la política catalana global, aquells on la inversió pública estableix prioritats i jerarquies; i en els mapes simbòlics, aquells on els imaginaris col·lectius determinen valors i importàncies? ¿Per què val menys el que és de Ponent que el que és d’Orient? Leridanismo i lleidatanisme són, certament també, expressions victimistes. Els poders públics, institucionals, possiblement, o no han aspirat a més o no els ha esperonat ningú per reivindicar-se a ser alguna cosa més. Sí, en el fons, també, és una qüestió d’autoestima, de talent, de coratge i de determinació.