ELS PÀRIES DE LA TERRA

Els pobres, els desheretats, els marginats, els exclosos socialment, no solen escriure sobre la seua misèria. Tenen altra feina, evidentment. Què poden pensar, si no és en la pròpia subsistència i en la pròpia supervivència? Què poden esperar de la vida? Quina ideologia, quina religió, quina gent pot retornar-los la ciutadania, la dignitat personal, la capacitat de construir-se un projecte de vida? Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), en el 2013, la població en risc de pobresa o d’exclusió social era, a Catalunya, del 24,3 %, a Espanya del 27,3 i a la UE, del 24,5. L’abandonament prematur dels estudis, a Catalunya, del 24,7€, a Espanya del 23,6 i a la UE del 12,0. No tenir feina ni tenir estudis, ni tenir, per tant, cap perspectiva de futur et pot abocar a qualsevol cosa. I, d’entre moltes possibilitats, a les pitjors. El prestigiós politòleg Sami Nair, tot analitzant, les causes de l’atracció del reclutament gihadista entre els joves francesos, belgues i europeus en general, posava sobre la taula els vuit milions de pobres francesos, els milions de nois i noies sense feina ni estudis i per tant sense cap horitzó de futur; els milers i milers de joves que entre nosaltres, els països civilitzats, no són res. No pinten res, no són altra cosa que un conjunt completament buit.

Però el que és més aberrant i fastigós és que la bretxa entre riquesa i pobresa s’eixampla exponencialment cada dia que passa. Mentre el discurs polític s’entesta a parlar de pau social, de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats, que de ben segur totes les constitucions dels països de la UE regulen amb grans i altisonants normes, la realitat ens fum una gran bufetada a la cara. Una bufetada terrorífica. L’exclusió real, la gana real, la guetització real, la manca total d’horitzó de futur positiu, condueix o a la desesperació o a l’heroisme. Si no salven els valors de la república laica o de la monarquia parlamentària, per què no poden salvar els qui et prometen que acabaran, com sigui, amb els qui t’han convertit en un no-res? Hem arribat a elaborar raonaments per entendre el suïcidi, per justificar la mort digna, per calar-se foc a l’estil bonze com un acte desesperat de protesta, però encara no hem abastat quina és la nostra responsabilitat perquè algú arribi a l’extrem d’immolar-se per assassinar tants congèneres com pugui.

JA NO SOM UNS INFANTS

Pensava en el misèries que s’ha de ser per votar en contra o abstenir-se en l’acte d’atorgament del títol de fill adoptiu de Xàtiva a Raimon, quan acabava de llegir que monsenyor Pietro Vittorelli, abat de Montecasino, almenys pel que la fiscalia romana ha pogut esbrinar, entre 2008 i 2013, va portar una vida de rei a base de practicar l’apropiació indeguda, el blanqueig de diners, i segons vox populi, comportant-se com tot un milhomes sense escrúpols endrapant ostres, bevent xampany, pagant àpats de fins a 1.200 euros i dormint en hotels de luxe. I em deia com havien de viure els prínceps cardenals del Renaixement i del Barroc! Entremig m’assaltaven les ires contra els qui continuen menyspreant els dos milions de persones adultes que vàrem votar la independència, com si fóssim una menudalla, i o una colla d’infants malcriats a qui cal castigar sense pati, i si molt convé, tancar-nos al “quarto” de les rates. Però, em reconfortava sentir que el govern basc, per boca del seu lehendakari, Iñigo Urkullu, havia proposat mesos enrere, abans que tot s’enroqués d’allò més, treballar conjuntament per a un nou model d’Estat i que respectava el camí emprès pel nostre president. Tot i així, quan retorno a les meditacions en desert, m’entristeix que llevat de tres o quatre o cinc veus crítiques, la intel·lectualitat espanyola faci un seguidisme tan badoc del procés secessionista.

Com que tot és possible, per exemple, que Artur Mas sigui investit, amb una fórmula o una altra, president de la Generalitat el dia abans que comenci la campanya de les generals, i consegüentment es constitueixi un govern que activi el full de ruta condensat, si es vol, en la declaració del Parlament el dia de la seua obertura, també ho és que els poders de l’Estat, tots, resolguin d’inhabilitar-lo en aquella data memorable. Se sap que la fiscalia general de l’Estat està molt atenta al que s’investiga al TSJC sobre la consulta del 9-N i que estudia la possible ampliació de la querella a empleats públics que haurien col·laborat en la iniciativa. Se sap que el ministre de Justícia s’ocupa d’esbrinar tots els matisos del sentit de les paraules d’Artur Mas quan va venir a dir que era responsable de posar les urnes aquell dia, també memorable. Com que tot és possible, també ho és que dels discursets de la senyora Santamaria no en quedi ni gall ni gallina.

INCREÏBLE

Si ens ho haguessin dit que passaria algun dia hauríem pensat que ens prenien el pèl, o que qui ho hagués afirmat era un endeví de pacotilla. Doncs, sí senyor, fou tan gran l’estupefacció de veure junts el senyor Iceta al costat de la senyora Arrimadas i del senyor Albiol al vestíbul del Tribunal Constitucional presentant no sé quin recurs d’empar de no sé quina presumpta resolució del parlament que fins i tot feia esgarrifor. Si els pares del socialisme veiessin què passa a can PSC tindrien un atac de cor. És que ni guarden les formes. Ni teatralitzen en un escenari diferent i amb figurants de la seua corda. Ni se’ls acudeix de marcar una mínima distància per decòrum o dignitat dels seus votants. És increïble, sincerament. Ja és ben veritat que el món de les antigues idees fundacionals dels partits de sempre és a la deriva absoluta. I que jugar a la confusió és l’esport més de moda d’aquest final de segle que alguns s’entossudeixen a prolongar ad eternum. I a sobre tenen la barra d’apropiar-se el terme democràcia, de pervertir el concepte, per tal de defensar-se del segrest que n’estan fent en tota regla, tal com han practicat sempre els més vils mistificadors o falsejadors del Planeta.

La culpa, senyors de l’empara constitucional, no és de l’independentisme. El deplorable és que l’independentisme hagi agafat amb els pixats al ventre partits com el PSC, UDC o IxC. I encara ho és més que els hagi triturat ideològicament i política. Sí, lamentable que no hagin tingut la cintura, la perspicàcia, la intel·ligència, la visió suficient per reinventar-se, com han de fer tots els partits, governances i lideratges, si volen estat al costat dels moviments socials i entendre’n les forces que els mouen endavant, i els desigs, anhels, aspiracions i noves utopies que es generen davant les frustracions quotidianes i les patacades que es reben assíduament. És tan patètic veure ara el líder del PSC demanant empara al TC, l’organisme que ell mateix desautoritzava quan es va carregar el nou Estatut que havia nascut per iniciativa del tripartit. Ai del dia que perdem la memòria col·lectivament, perquè estarem a mercè de les vileses polítiques més repugnants. Sempre quedaran les hemeroteques i els historiadors. Però, compte, que no perdem la capacitat de dir al moment i a l’instant d’allò que passa el que ens avergonyeix i ens fa miserables.

LES HIPOCRESIES

Totes les guerres són una vergonya i una demostració aberrant de l’estultícia humana. Paul Valéry deia que la guerra és una massacre entre persones que no es coneixen per al profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren. I Giovanni Papini ho rematava d’aquesta manera: les armes són instruments per a matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no es pot usar si no és per matar algú. Per què es disparen trets a Síria? Doncs tan elemental com perquè hi ha algú que els ven les bales i les armes que les disparen. Perquè els països que protesten enfurismats per l’allau de refugiats d’aquella Síria esquarterada que penetren en les seues fronteres són els qui alimenten cínicament aquests èxodes. La roda més perversa del món: creo les condicions perquè ressuscitin monstres, armo les parts que es debatran a mort, aixeco murs i filats perquè no m’envaeixin els que fugin del foc, mentre combato aquell a qui he armat i a qui continuo venent armes i munició, fins que del país no en quedi sinó cementeris i ruïna. Amb la finalitat que qui ha venut armament i ha acabat arrasant -en nom de la pau, és clar-, el país en conflicte, pugui fer negoci després amb la seua reconstrucció.

I per què no parlem de la mentida punyetera de l’embargament d’armes? Els únics països on, més o menys, es fan efectius aquests embargaments són aquells que no tenen res per a ser saquejats. Que no tenen ni petroli ni gas ni minerals ni opi. Són precisament aquells països miserables que només podrien pagar les armes i la munició amb l’esclavatge, com ocorria en el segle XIX. Vostès mateixos poden consultar els llistats de països castigats amb l’embargament que decreta tant la UE, com l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) i l’ONU. Vostès mateixos poden basquejar-se veient el cinisme dels països que conformen l’OSCE i quins països són els principals exportadors d’armes del món. És tan absolutament aberrant aquesta situació que per poc que hi reflexionis et fa posar malalt. La hipocresia dels nostres governants i estadistes és tan vomitiva que només et ve al record la imatge del bíblic àngel exterminador per fer net d’una vegada per totes. Malauradament, al final, deia J.P. Sartre, sempre passa el mateix: quan els rics es fan la guerra, són els pobres els que moren.

ETERNAMENT SOSPITOSOS

Com que les causes de corrupció no es poden dirimir amb celeritat i els casos s’eternitzen, s’acaba creant l’opinió que cavalquem a lloms d’una immensa mentida i que vivim, amb una certa naturalitat, envoltats de corruptes. Àdhuc tenim la sensació que, a pesar de la teatralització dels escorcolls i les detencions dels presumptes artífexs de les martingales financeres, s’està apoderant socialment la idea que tot plegat no és tan dolent des del vista moral, quan resulta que gratis on gratis no n’hi ha un pam de net. O més encara, que corrompre’s per diners i per poder, està ancorat en la naturalesa humana i que, per tant, ja hi pots posar el remei que vulguis que mai no ens en sortirem. Que és una de les conseqüències del pecat original o simplement, per als qui no creuen en la Bíblia ni en res que s’hi assembli, un dels pecats capitals de tots els ismes o, dit en poques paraules, del Sistema en majúscula. Abans es deia: amb la cara ja paga. O amb el ritme de vida que porta, treballant no se’n fa tants. Ara, la cara ja no diu res i el ritme de vida ja estranya poca gent, donada la multitud que ha viscut per sobre de les seues possibilitats. Quan els presumptes esdevenen eternament sospitosos, és fàcil de creure que estem condemnats a viure amb aquesta xacra.

Si aquesta fos una qüestió que afectés només l’àmbit privat de les persones, tindria la transcendència relativa que tenen totes les maldats humanes, segons les circumstàncies que les acompanyen. Quan la corrupció té lloc en l’àmbit de la cosa pública i es converteix en una pràctica normal, paradoxalment quasi deontològica, aleshores el tema no només és terrible, sinó demolidor. Quan, encara que sigui ben intencionadament, s’ha de legislar normes de transparència i crear fiscalies anticorrupció, vol dir que la cosa està molt malament i des dels fonaments. I quan fins i tot les normes sembla que haurien de ser un potent antídot la cosa no s’atura sinó que no se’n dóna l’abast, vol dir que tot el Sistema està profundament ferit i que només girant -lo com mitjó és possible arreglar alguna cosa. Algú es queixa de la radicalitat d’alguns grup polítics i es mofa de la seua utopia, de la seua inexperiència política, del seu romanticisme, però cada dia hi ha més gent que creu que per recuperar un polsim de fe en el contracte social calen no una revolució sinó unes quantes.

ADÉU, PLANETA

El grup Planeta confirma que si Catalunya es converteix en un estat independent, se n’anirà, em penso que han dit últimament, a Sevilla. Doncs, no ho entenc. Una empresa solvent, potent, que factura més de 3000 milions, amb tentacles arreu del món i amb una rendibilitat creixent cada anys que passa, per què se n’hauria d’anar d’un estat nou de trinca amb perspectives de ser competitiu en l’ordre jeràrquic dels estats europeus i mundials? Comprendria que en el dia d’avui, davant la incertesa de la governança de Catalunya i de la possible deriva secessionista, i fins i tot com a protesta contra la majoria dels catalans que volen separar-se d’Espanya. l’empresa decidís tancar les portes ja. Però quin sentit té traslladar l’empresa, a Conca tal volta?, quan tens un estat nou de trinca per poder ser més l’amo editorial i comunicatiu que mai, encara que el gran negoci el faci a través dels recursos formatius on line? Si he de ser sincer, fa molt de temps que crec que Planeta té preparades les maletes i el camió de mudances per traslladar la seu i la central empresarial fora de Catalunya. Fa molts anys que els amos de l’editorial no se senten còmodes amb això del nacionalisme català i la nova burgesia que llegeix l’Ara, veu TV3 i no Antena 3 i ja no assisteix al sopar del premi Nadal.

La veritat, em sabrà greu pels treballadors si perden la feina o han d’anar a treballar fora de Catalunya, per les empreses que alimenta indirectament el grup Planeta, pels impostos que deixarà de pagar a l’ajuntament de Barcelona o allà on sigui, per la imatge internacional de Barcelona com a líder mundial de l’edició bibliogràfica, i perquè l’editorial ha estat una abanderada de la diversitat ideològica del país, per tot el que vostès vulguin, però més me’n sabria que l’empresa o el grup d’empreses Planeta treballessin a disgust a Catalunya. Treballar amb desgana, sentint potser que tens un entorn polític i social que no t’estima prou, porta a fer un mal producte i a contaminar-ho tot. Ho diuen tots els manuals de psicologia del treball. No crec que, altrament, siguin allà on sigui l’empresa, cap català deixarà de comprar els seus productes. De fet, ni jo mateix que he comprat tota la vida llibres em miro, ara, l’editorial que els edita. Si no és una col·lecció, vaig de cara al gra: tema i autor. Bé, doncs, si arriba el cas, passi-ho bé!

I SI MADRID S’ENFADA, QUÈ?

Suposem que hi ha pacte entre Junts pel Sí i la CUP, que s’enceta el full de ruta, que comencen les proclamacions constituents i s’inicien les lògiques desobediències, en fi, imaginem que es desenvolupa el que és previst: quan de temps passarà perquè Madrid no premi el botó de l’Apocalipsi? I qui diu la fi del món, posem-hi les ordres d’acabar per la directa amb tot el programa independentista? Si la lògica de la majoria parlamentària és ja poden anar dient missa, quina policia rebrà l’ordre de desallotjar, tancar i precintar el Parlament? La clausura del Parlament i l’arrest consegüent, comportarà que als parlamentaris se’ls anul·li l’acta de diputats?¿Ja és previst el lloc alternatiu per reunir-se clandestinament, si més no, els diputats secessionistes que no siguin arrestats en el moment del tancament? I una de rocambolesca: si en aquest Parlament clandestí Junts pel Sí i la CUP, per les baixes forçoses, perdessin la majoria, ¿podrien els grups unionistes, per la mateixa lògica també suspesos de les seues funcions, presentar, malgrat tot, una moció de censura simbòlica? Aquest cop d’efecte podria esdevenir retrospectivament vàlid, legal, constitucional, si es restablís expressament el Parlament? Quin abast tindria la repressió? Caurien, un a un, els socis de l’Òmnium, de l’ANC i els alcaldes de l’AMI? S’organitzaria alguna mena de resistència? ¿Com es gestionarien, al cap i a la fi, les conseqüències, ara imprevisibles, de l’ordre de dissolució de la cambra catalana?

Totes aquestes preguntes, la ciutadania hauria de poder respondre-se-les al mateix temps que se li van aclarint els interrogants sobre si haurà pacte o acord entre els seixanta-dos i els deu, i poder avaluar-les en funció de les circumstàncies que envolten i condicionen cadascú. ¿És molt suposar que hi hagi qui està sospesant seriosament les conseqüències d’un arrest domiciliari, d’un empresonament, d’un exili o, per què no, d’un acte heroic?. És possible, però, que abans d’encetar el meló constituent, es decreti la il·legalització de la CUP i mort el gos morta la ràbia? Quin és el full de ruta del govern de l’Estat? Quines són les estratègies catalanes davant la maquinària repressiva de l’Estat? ¿Cal confiar que el món civilitzat respectarà el valor suprem de la democràcia, o sigui, la possible majoria absoluta dels 73 diputats del Parlament?

QÜESTIÓ D’ESTAT

Els resultats electorals han estat tossudament clars, però perfectament provocadors i marejadors. Com sap tothom i possiblement quedarà incrustat a la memòria de moltes generacions, de les urnes n’ha emergit un dels problemes més típicament catalans, consistent ni més ni menys a com posar d’acord, per tal de constituir una majoria absoluta que pugui desplegar els full de ruta independentista, com a mínim dues visions de l’independentisme i de la manera de fer política. Els més pessimistes i clarividents de la tribu no patien pels resultats que podrien traure els partidaris de la independència, patien precisament per si Junts pel Sí aconseguiria la majoria absoluta i es podria estalviar haver de negociar amb la CUP. Patien justament pel rei al cos que té tot català. Dit altrament, perquè tots pensem que toquem el cel amb el dit. Doncs, ves per on que ens trobem en la tessitura d’haver de demostrar quin nivell de sentit d’Estat, potser per primera vegada a la història de Catalunya des de la Guerra dels Segadors, tenen els uns i els altres. Fins a quin punt els objectius, les metes, els propòsits, els ideals, estan per sobre de les sigles, de les proclames electorals, dels pre-judicis i fins i tot dels personalismes.

Si volem construir un Estat català, cal necessàriament que els qui l’han de forjar institucionalment tinguin un gran sentit d’Estat. Poc ens pensàvem, –llevat dels pessimistes més conspicus i dels visionaris del no–, que la primera decisió que hauria de prendre el secessionisme en la construcció de la República Catalana seria pactar la presidència del primer govern, diguem-ne constituent!

És clar que és difícil demanar sentit d’Estat als parlamentaris contemporanis, quan fa segles que no hem vist Estat català per enlloc i no hi ha la memòria de ningú que l’hagués practicat per poder alliçonar els electes en aquestes darreres eleccions. És clar que és difícil prendre decisions que, de ben segur, tindran un valor històric notabilíssim i segons sigui el sentit de les quals et jutjaran més o menys severament i crítica les generacions futures. Seria imperdonable que, per no saber superar en moments crucials aquestes defectes tan catalans, fins i tot la imperícia o la manca d’entrenament, tot plegat se n’anés al carall! M’agrada Nelson Mandela quan diu: Sempre sembla impossible, fins que es fa realitat. Que així sigui.

HAURIA ESTAT MÉS FÀCIL, BABAUS?

Es diu que si el govern de Zapatero hagués sabut reaccionar a la sentència del Constitucional sobre el nou Estatut, en el sentit de mostrar determinació per blindar llengua, cultura i fiscalitat a la maneres basca i navarresa, res del que ha passat fins al dia d’avui s’hauria esdevingut. Ara sabem més que mai, però, que el PSOE no controla el seu electorat, que no hi ha líder socialista que no es blegui davant les exigències andaluses i que per ser alternança de govern amb el PP, cal que sembli tan espanyolista com el PP i tan negacionista de la nacionalitat catalana com el més espanyolista del món. El PSC, entremig, no li toca més remei que deixar de ser fins i tot els comparses patètics del drama de no ser ni carn ni peix, i esdevenir la història d’una simple anècdota tràgica finisecular de la modernitat. Per què no parlem obertament de la impotència d’Espanya? Si al llarg de trenta-cinc anys de democràcia formal a Espanya no s’ha produït un augment del nivell cultural de la mitjana de la població, i les mentalitats llegides, viatjades i contrastades no han aconseguit arraconar en els llocs de responsabilitat de govern i de poder els quadres i poders fàctics franquistes, falangistes i fundadors de la pàtria espanyola, oi que vol dir que vivim en un miratge?

Costa tant d’entendre que la majoria absoluta hagi optat per la independència? I no és el cor només que ha votat Junts pel Sí, sinó la Raó Pura de voler ser com tots els Estats que es justifiquen que ho són per les mateixes raons. I tal com diu el manual, només a l’Estat, a la sobirania que es dóna a si mateix l’Estat, aquesta organització social, econòmica, política i coercitiva, se li reconeix en el món mundial i planetari el dret per delimitar arbitràriament coordenades espaciotemporals, per definir i arbritar llengües, conceptes i símbols, per encunyar termes i atorgar significats, per institucionalitzar la seua autoritat i estatitzar el que pertoqui. Qui sanciona i acaba donant naturalesa a totes les coses, fins i tot a les raons moral, lògica, científica, i a la Raó mateixa és l’Estat i les estructures de què es dota. Què volen que els digui, benvingut sigui l’Estat català! La realitat és que el PP ha perdut, i el PSC també, i C’s, i la vella Espanya dels Sánchez, Rajoy, Borrell, Chacón, Díaz, Santamaría, Cospedal, de la CEOE i la gran banca.

DAT I BENEÏT

O no! Perquè en això de les campanyes electorals ja estem acostumats al fet que en el darrer moment apareguin uns papers, unes cintes, unes imatges que comprometen criminalment sobretot el líder o els líders dels que defensen la independència. O no, perquè, segons alguns politòlegs i una certa intuïció, podria ser que com més gent es mobilitzi a les urnes, com més indiferents i dubtosos s’aconsegueixi que votin, més difícil és que Junt pel Sí aconsegueixi cap mena de majoria. Nogensmenys, la majoria dels habituals a les urnes, ja ho tenim clar i català. Malgrat tots els malgrats, fins i tot a pesar dels dubtes que es generen a l’entorn de les pensions i de la sortida de la UE en cas que es tiri pel dret independentista. O malgrat els que provoquen els futuribles pactes que alguns candidats prometen per encaixar millor Catalunya amb Espanya si les generals no les guanya el PP. I molta gent ja té clar què votarà (o ja ho ha votat per correu), fins i tot en el supòsit que, guanyant Junts pel Sí i posant en solfa el full de ruta, es declari el president de la Generalitat en rebel·lia, un directori de l’Estat es faci càrrec de la Generalitat i s’instal·li a Catalunya una mena de terror contrarevolucionari. Perquè hi ha molta, molta gent que té clara la seua intenció de vot de fa molts anys.

En realitat, en aquestes alçades de la campanya gairebé totes les formacions autoritzades a concórrer a les eleccions, potser excepte el partit animalista, tenen pressa a comptar vots. Si depengués d’ells, sobretot dels unionistes, avui mateix ja voldrien saber que la broma s’ha acabat. Que d’Espanya no se’n surt ni si te n’expulsen, i que todo seguirà igual. Però, també n’hi ha que diuen que el president Mas ha corregut massa a convocar-les. Que s’havia d’esperar a les generals del desembre. Que si perd el PP hi haurà una possibilitat de pactar no sabem què. S’arriben a fer un malabarismes per esgarrapar uns vots i no moure’ns d’enlloc! Com l’existència del setè cel o de les hurís amb vels transparents i regalimant mel i dàtils per als que hagin aconseguit la glòria eterna. Tot és dat i beneït, perquè si guanya el Junts pel Sí, i s’acompleixen les amenaces del govern de l’Estat, els catalans ho perdrem tot, Espanya i Europa, i nus nuets, com Adam i Eva, retornarem al Paradís de l’inici del Gènesi on no hi havia rastre encara del pecat original.