LES PARAULES TRAMPOSES

La gran coalició que prediquen, encara PP i C’s, no solament és una proposta que redueix la política a l’absurd i esdevindria la perpetració d’un dels actes més horribles contra la natura de les coses, del pensament i de les ideologies, sinó que apel·la a practicar l’amnèsia col·lectiva. Seria com invitar-nos a fer una tabula rasa de tot, i a començar el procés constituent d’una Espanya fundacional, com si reculéssim en els temps dels Reis Catòlics. La de los Principios Fundamentales. Ui, que tramposos poden ser els grans objectius, i sobretot les grans paraules! El federalisme placebo que defensen els teòrics del PSOE no deixa de ser una Espanya autonòmica, però amb més (o menys) cafè per a tothom. Amb el federalisme l’únic que hi guanyaria seria un pas de rosca més cap a l’uniformisme. Perquè, per exemple, el que no propiciaria, evidentment, seria una extensió a totes les autonomies del foralisme econòmic i financer. Siguem sincers, caram. L’únic sentit de la defensa de la gran coalició entre PP, PSOE i C’s no és altre que fer front comú al gran problema del secessionisme català. No és l’atur, no són els drets civils, no és l’educació, no és la regeneració democràtica o la lluita contra la corrupció. Ni és l’estrangulament econòmic a què la troica continuarà sotmetent l’Estat que derivarà principalment cap a les autonomies.

Ai la trampa de les paraules, sí, les que conformen els sintagmes del pacte entre Junts pel Sí i la CUP! Així que s’acosten les negociacions del pressupost de la Generalitat per a enguany, s’aixequen tot de veus dient que els acords d’estabilitat governamental diuen i no diuen això o allò. Encara no hem fet dues passes en la direcció prevista i ja tenim una colla d’hermeneutes interpretant la Torà. No només les frases del que és escrit, sinó el que n’ha quedat i en resta cada dia de la seua transmissió oral. Si seran complicades les interpretacions que només falta que ho salpebrem amb les espècies de l’estat d’ànim amb què ens aixequem aquell dia en què hem de negociar. La CUP trasllada la decisió de la seua positura al mes de maig, quan de fet la missa ja és dita pràcticament. És a dir, tot i saber que si no hi ha pressupostos, no hi haurà ni mitja fava per a res que s’assembli a cap full de ruta, primer, pel que sembla per a alguns en aquest país, és jugar amb les paraules i obviar la realitat.

EL SISTEMA

La darrera batuda policial contra la corrupció al País Valencià ha desmantellat pràcticament el PP en aquell territori. De tal manera que els que han quedat incòlumes, de moment, fins i tot havien pensat de canviar el nom del partit. Així que hem anat sabent més detalls de l’operació Taula hem vist que la cosa funcionava com la Cosa Nostra. Ja no eren uns quants, sinó tot un sistema organitzatiu que beneficiava noms i cognoms, el partit, i contaminava bona part de l’oferta i la demanda de l’obra civil. Els dirigents del partit els han expulsat sense contemplacions i no en volen saber res. I ja està. Com si les parts no afectessin el tot, una vegada més no hi ha hagut dimissions ni assumpcions de responsabilitats de cap mena. El CIS la setmana passada, en cas d’haver de repetir les eleccions generals, donava com a guanyador el PP. L’operació Taula, és cert, encara no s’havia fet pública. Però, tant se val, l’enquesta venia a dir que hi ha uns set o vuit milions d’espanyols que, peti qui peti, creuen que el PP és el partit que millor pot conduir aquest país. En la partida per poder formar govern, C’s, l’adalil –soi dissant– de la regeneració democràtica, no es cansa de repetir que no es pot deixar de banda el PP en una futura coalició de govern. I el PSOE que té l’encàrrec, de moment, de formar govern pensa que l’alternativa a Rajoy passa per sumar amb C’s.

Estaria bé que en el negoci del PSOE per fer possible la governabilitat de l’Estat, el Sr. Iceta expliqués al Sr. Sánchez qui són realment C’s. Perquè, entre altres, s’adonaria que no hi tenen res a veure: ni en temes socials, ni organitzatius de l’Estat, ni en la reforma de la Constitució, si fos el cas, ni en el sistema de finançament de les autonomies, ni en qüestions tan sensibles com les possibles reformes laborals, financeres o de regeneració democràtica. O que són antagònics, fins i tot en la defensa de la unitat d’Espanya enfront del repte catalanesc. El problema d’Espanya malauradament no és només la manca de cultura del pacte, del diàleg, sinó sobretot de nivell general de cultura política democràtica. O dit altrament, la incapacitat per gestionar la diversitat i la complexitat d’idees i de maneres d’entendre no només la cosa pública, sinó les mateixes idees i la seua materialització en nous ordenaments jurídics que saltin per sobre dels prejudicis i els status quo.

ELS TEMPS D’ESPERA

El temps d’espera per trobar un desllorigador a la governabilitat espanyola produeix estralls: fa trontollar lideratges, especialment en el cas de Rajoy i Sánchez i, en certa manera, el d’Iglesias. Posa al descobert les tensions que generen els diferents corrents i estratègies dins dels mateixos partits o coalicions. Desnaturalitza els grans objectius i promeses amb què alguns partits es varen presentar a les eleccions. Mostra l’autèntica naturalesa oportunista d’alguns altres o el seu desconcert en saber-se, malgrat el bon nombre de diputats aconseguit, fora de joc. I, per sobre de tot, evidencia com d’immadura és la política democràtica espanyola en el moment precís en què has de gestionar la complexitat, –la que de fa temps s’expressa en la societat–. Les campanyes electorals la majoria de les vegades són suïcides. La prova la tenen quan, vista la fragmentació del vot, es planteja, curiosament com a solució més assenyada, una gran coalició entre PP-PSOE i C’s. Després que has alçat en campanya murs infranquejables, només s’entendria com una estafa democràtica colossal. Ho deia, per cert, un baró socialista: si féssim aquest pacte, els militants ens cremarien les seus.

En aquest temps d’espera, és previsible que encara en passin de més grosses. Unes ja s’estan anunciant, sobretot els moviments que fa la Sra. Colau, en llançar la idea de crear un gran partit que aglutini tota l’esquerra, des de l’alternativa a la socialdemòcrata. I que representi el revulsiu definitiu a la vella política del PSOE i, en certa manera, d’IU i els seus parents regionals respectius. I unes altres es podrien derivar de les conseqüències de la darrera macrooperació contra la trama de corrupció del PP valencià. Ara que el govern Rajoy en funcions ja no té el control absolut de les regnes de tots els aparells de l’Estat, hom es pregunta qui controla el tempos polítics de les ràtzies policials contra la corrupció? Els qui estan donant suport a C’s? Les agendes dels qui, des dels poders fàctics, empreses i mitjans de comunicació, ja donen per amortitzat el PP? ¿Està tan clar, com vaticinen alguns oracles, que si es va a una repetició de les eleccions, el PP pot millorar els seus resultats a costa de C’s? El més xocant de tot, però, és veure com, fent totes les sumes per governar, la paella pel mànec la tenen nacionalistes i independentistes.

SERIA FÀCTIBLE, ENCARA?

¿És possible que finalment hi hagi un govern progressista a Madrid?. I fins i tot que s’acabi autoritzant un referèndum a Catalunya, un cop Sánchez i Iglesias hagin acordat la contrareforma laboral, la fulminació de la llei Wert I la llei mordassa, i hagin adoptat mesures contra els desnonaments, contra l’evasió fiscal, contra la pobresa, i hagin posat a ratlla els poders fàctics? És a dir, ¿podria ser que el govern de Sánchez i Iglesias, gràcies a l’abstenció d’ERC, de JiL, del PNB i alguns altres, propiciés que, tornat l’apoderament a la classe mitjana i repartit el benestar, acabessin negociant amb Catalunya el seu reconeixement nacional, els termes d’un referèndum i, tàcticament alhora, un finançament especial i la no ingerència en temes culturals, lingüístics i educatius? ¿Podria ser que Catalunya servís per assajar un model de federalisme real? ¿Podria ser que els barons i les baronesses socialistes, andalusos, extremenys, castellans i valencians, s’avinguessin algun dia a fer possible el disseny d’un nou Estat, superant el cafè per a tothom, però assegurant-se possiblement amb els vots nacionalistes, republicans i l’abstenció dels independentistes, unes quantes legislatures? Tindria Catalunya prou sang freda per endarrerir pantalles i jugar-se-la de nou?

Preparades les lleis per a la governança de la futura república catalana, i arribat el moment de convocar-nos a les urnes plebiscitàries, ¿l’oferta federal asimètrica d’un govern PSOE i Podem, podria decantar el vot de la ciutadania catalana cap al NO a la nova república? Pot ser que no siguin les preguntes adequades, però potser sí que ens hauríem de preguntar què farem si, després del període preparatori per al referèndum de la república, després d’haver-hi treballat al màxim de bé, de manera que s’hagin elaborat raons suficients per captar el beneplàcit d’una àmplia majoria, el resultat fos NO o tan ajustat que limités el pas ferm en la direcció independentista. El pla B podria ser aferrar-se a una oferta federal d’un govern de PSOE-Podem? O aquest tàndem ja no faria cap mena d’oferta, vistos els resultats? És clar que només depèn dels catalans. Però per no frustrar-ho tot, per no jugar-nos tot a una carta, estaria bé que els millors jugadors d’escacs catalans entressin en joc i sabessin preveure el xec i mat i, en tot cas, unes taules infinites.

EL PROBLEMA ÉS CATALUNYA

L’escull més dificultós per a la formació d’un govern progressista a l’Estat espanyol, vistos els resultats de les darreres eleccions, és Catalunya. Però, Catalunya, paradoxalment, és també l’argument més congruent per fer possibles grans coalicions entre dretes i esquerres. Catalunya, governi qui la governi, sempre és el gran problema d’Espanya. M’explicaré. La majoria d’afiliats i de simpatitzants dels partits anomenats unionistes, creuen –no pensen, sinó creuen- que Espanya és el concepte previ a qualsevol altre. És el protoconcepte o el concepte fundacional, i evidentment molt anterior (i superior en qualsevol rang) al de llei, ciutadania, democràcia o persona humana. És a dir, per a aquesta gent, que se sent hereva dels pares i mares mítics engendradors d’Ibèria, la idea d’Espanya és la idea primigènia, el concepte dels conceptes. I Catalunya, precisament, és la part del contingut implícit del Gran Concepte que el fa girigar, que fa nosa, que no acaba d’encaixar, no ara, no, sinó des del mateix origen dels temps. Però, paradoxalment alhora, és una peça del Concepte sense la qual no es pot entendre tot el Concepte. És com una mena d’angoixa d’un sensefí, d’una roda que gira sobre si mateixa imparablement. És ni més ni menys, que la paradoxa dels límits que es toquen entre amor i odi.

Catalunya com a problema i com a necessitat d’Espanya seria un dels exemples més il·lustratius per explicar els abstrusos raonaments de l’ontologia del Ser. Mirin si és important d’arribar a entendre aquesta qüestió que d’aquest caprici de la gènesi del sentit d’Espanya, se’n deriven tot els altres conceptes, els particulars i els més concrets. Spain is different, l’eslògan turístic dels setantes, en el fons ens remetria al que acabem de dir. Spain és, insistim, el principi epifànic del qual poden derivar tranquil·lament dictadures, democràcies, imperis, el que sigui. Són mers adjectius. No condicionen la substància. Les formes poden ser províncies o comunitats autònomes. Regne o república. Poden ser temps de pau o de guerra. Tant se val, l’essència Espanya és inalterable. És el valor primordial que fonamenta la resta. I qui són, els guardians d’aquesta ampolla essencial en els temps contemporanis? Ja ho saben. Només que ara entremig del PP i del PSOE s’hi han col·locat els nouvinguts de C’s. I em pregunto: cal tant exèrcit per a combatre el Tabú?

ARA VA DE BO

Finalment, s’ha estat capaç. Amb moltes renúncies, molts sacrificis i molts gols. Autogols, és clar, però sobretot uns golassos tant a la dreta unionista, que ja brindava, no pel fracàs secessionista, sinó exactament per l’enterrament amb calç viva dels independentistes. I un golàs immens als dels PSC-PSOE i, sobretot, a En comú-Podem, perquè el pacte entre Junts pel Sí i la CUP els ha arrabassat tots els arguments del seu prioritari eix social i el seu reformisme tan peregrí com l’Odissea de la Utopia que s’enceta. Haurà estat la primera vegada a la història de Catalunya que, de patac haurem fet el salt mortal més arriscat que va dels memorials de greuges del segle XIX a l’autonomisme i d‘aquest a la re-proclamació de la república. Esperem que els déus ens facilitin un bon viatge, que no sigui molt llarg i penós. I que el pronòstic que va fer un dia Aznar que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya, no esdevingui una fatalitat. Segurament coneixia una mica la història contemporània de Catalunya, i per tant, la manera de comportar-nos socialment a l’hora de pensar en termes globals de país. En fi que coneixia perfectament aquest déu o reietó que cada català porta dins seu i que fa tan difícils els consensos.

Diuen que la paciència és amarga, però que és dolç el seu fruit. El propòsit del nou president són una vintena de lleis, que se’n deriven del full de ruta, que difícilment es poden tramitar en els divuit mesos de què s’ha parlat sempre. Caldran euros, caldran impermeables contra els aiguats del Constitucional. Caldrà, com deia Puigdemont, molta més gent per fer front a les andanades que ens esperen. De fet, un exèrcit ben equipat, de gent valenta, decidida a aguantar tota mena de patacs, i, en bona part, temerària. Perquè la nostra antropologia, diguem-ho així, ens diu que tenim poca cosa de marines. Ni tenim cap mena de moral de ser-ho. Sigui tòpic o no, hem triomfat com a comerciants, artistes, esportistes, i darrerament com a investigadors. Aviat farà uns deu anys de la crisi i amb la destrucció de la classe mitjana sobretot en les àrees més poblades del país, ha renascut la necessitat de rellegir Marx, de tornar a posar en pràctica el socialisme real, d’assaltar els palaus d’hivern i d’estiu, jubilar els pares de la pàtria i, en certa manera perdonar-los la vida. Ara va de bo, ara ens faran l’examen de veritat.

ENCARA POSTELECTORAL

Fixin-se quin nivell de consciència democràtica que impera encara en algun sector d’ aquest país que a un bisbe espanyol se li va acudir de dir que el resultat de les passades eleccions era una demostració de com estava de malalta la nostra societat. Com si el desballestament de l’alternança tradicional entre PP i PSOE amb l’emergència a les Corts de Podemos i Ciudadanos, s’hagues inoculat de nou a Espanya el virus de la desunió pàtria que tantes desgràcies va comportar el triomf del Front Popular el 1936. Ves per on, l’expressió popular a les urnes de la pluralitat i la diversitat, hi ha gent a l’Estat espanyol que ho considera una aberració. I per alienació i maldat absoluta el fet que a l’hemicicle hi haurà, declaradament, almenys 17 diputats independentistes. I, per a més inri, si es pot encara, que n’hi haurà 69 més que, contra tots els impossibles del PP i del PSOE, proposen un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. És clar, una cosa semblant no havia passat mai. No havia passat mai que hi hagués hagut unes eleccions després o enmig del tsunami de la crisi econòmica i de l’orgia de la corrupció viscuda aquests darrers anys. I que –havia de passar algun dia joiós- les noves generacions comencessin de liquidar d’una vegada per totes amb la transició i les seves seues seqüeles, els intocables, les castes, les baronies i els ducats.

És clar que passen coses rares amb el sistema electoral vigent, i tant! Com que a Izquierda Unida, un diputat li costi més de 450.000 vots, mentre que al PP, 58.000. Però el més rocambolesc, exactament una pèrfida extravagància, seria que acabessin pactant PP i PSOE, tal com pressionen els poders econòmics, els de l’íbexs, la troika, els conservadors europeus i els mantenidors de l’estatus quo, en nom de l’estabilitat i dels interessos financers. Per bé que, contràriament, seria el més normal que fessin, si a Catalunya hi hagués, per una casualitat surrealista, via lliure a la investidura d’Artur Mas. S’hauria produït un tsunami social si el PSOE hagués acabat consentint que el PP es fes amb la presidència del govern, però per anar en contra d’un govern independentista, l’unionisme, la madre patria, i l’essencialisme donpelaiesc, estan per sobre de tot, àdhuc de l’absurd. Quines coses que té una part important d’Espanya que 40 anys de democràcia no han acabat mai de guarir!

Nadala 2015

La boira ha fos l’Estel,

ens ha distret el gel

i hem perdut el camí.

Ai que el Nen deu delir

pel nostre besamà!

Ai com deu esperar

l’encens, l’or i la mirra!

I els besos del rei negre,

les blanques carantoines

i rosses pessigolles!

Topem amb uns pastors

que canten l’Alegria,

i ens diuen que hem fet tard,

que és nat a l’establia.

Que “els xais li han dat calor,

i els ases companyia.

El fuster ens ha promès

cleda nova de freixe,

Maria, una samarra

i una densa bufanda.

I el Nen amb els ditets,

un cel de color blau,

si us guiem pel camí

on es pot prescindir

de tot el que dueu”.

Ja xiula l’esmolet,

la vida no s’atura,

la mort no plany ningú.

Els àngels, quan llostreja,

es sortegen els torns

de les hores de guàrdia

dels dies i dels anys,

–seran uns trenta-tres–

que durarà la vida

del Nen de Nazaret.


Josep Borrell, desembre de 2015

POSTELECTORAL

Ara és l’hora de preparar-se per governar la diversitat. Ja ens agradarà veure què fan els suplents del bipartidisme. Sí, ja ha arribat l’hora, com deia F. Schiller, que els vots, a part de comptar-los, s’hauran de poder pesar. Ara potser podríem fer les coses més ben fetes. Poder mesurar millor, per exemple, dels partits i dels qui han obtingut escons, el grau de veracitat de les seues promeses i de les seues intencions, els mitjans per a una gestió eficaç i els recursos amb què caldrà comptar per a fer possible la utopia que han venut. I, sobretot, els que realment es podran aconseguir i la capacitat intel·lectual, moral, psicològica, necessària almenys perquè es compleixi el principi que un membre d’un parlament no pot ser menys incompetent que els qui l’han votat. I haurem de disposar, en l’era de la transparència, eines manejables per qualsevol ciutadà, per conèixer el grau de cultura democràtica i capacitat de diàleg dels representants electes. Quin és el seu nivell de respecte per la diferencia. Quina és la seues capacitat d’empatitzar. Quina la seua capacitat d’anàlisi. Si els seus actes, les seus accions són presidides pel rigor i a la cerca de la màxima eficiència. Si estan entrenats en cultura avaluativa. Si disposen d’uns mínims en totes aquelles competències bàsiques per saber ser, saber estar, saber fer, saber dir, saber prioritzar, etc.

Perquè ja sabem que en política l’important no és que tinguis la raó, sinó que els altres, nosaltres, la hi puguem atorgar raonadament. ¿Per què els partits polítics en campanya sempre tenen garantides solucions per a tots els mals i, després a l’hora de la veritat tots són entrebancs i vuits i nous i cartes que no lliguen, és a dir xerrameca, banalitats i ocurrències amb què no comptaven? Perquè, és clar, com diu aquell, el polític ha de ser capaç de preveure el que passarà demà, el mes pròxim, l’any que ve, però ha de ser prou intel·ligent per explicar-nos després per què no ha tingut lloc el que anunciava. Com que estem tan escamnats, ja no hauria de passar més, com ironitza W. Allen, si és que iniciem una nova era política, que de cada possible solució se’n faci un problema. Que a cada pregunta hom es faci l’orni, que a cada evidència es negui la major. Governar, deia Confuci, significa rectificar. I, com diu un proverbi gal·lès, qui vol ser líder ha de poder ser pont.

ELECCIONS

Fins ahir hi havia més d’un trenta per cent d’indecisos. Els debats, de fet, aporten molt poca mobilització. Els anuncis són una repetició d’eslògans desesperant. La publicitat estàtica és sòbria, missatges gens retòrics, però molt genèrics: grans conceptes, que auguren poques possibilitats de concreció perquè o bé es té interioritzat que se serà oposició. O perquè, si es detalla massa, igual la gent es pot espantar. En fi, que tot fa l’efecte que es tracta de variants tàctiques de més del mateix, malgrat el rebombori de Podem i la consolidació de C’s. Com si, cap dels partits que es presenten en aquestes eleccions es veiés amb cor de canviar gran cosa o d’anar, realment, més enllà del que s’ha deixat establert. Com si els qui pretenen el govern de l’Estat ja intuïssin que serà difícil fer govern, que serà molt difícil per no dir impossible reformar gran cosa del moll de l’os dels drets fonamentals, o que el cas dels catalans continuarà essent una penosa nosa. Perquè tothom sap, en el fons, que desviar-se del catàleg d’obligacions de la Troika, porta a l’estrangulament. Dubtem, doncs, que, com s’ha especulat, estiguem davant del final del bipartidisme, del naixement d’una nova era o davant d’una nova transició.

I l’escepticisme té la seua arrel en el fet que els grans desafiaments que té plantejats Espanya no es podran afrontar sense majories i en alguns casos molt qualificades: la reforma de la Constitució, el referèndum català, la creació d’ocupació i de qualitat, la pervivència de les pensions, el pagament del deute, la gestió de la immigració, la batalla contra violència de gènere i tota mena de violències, el dret a l’habitatge, l’abandonament escolar, la lluita contra la pobresa i la desigualtat social i la corrupció, les infraestructures estratègiques, el canvi climàtic, el finançament autonòmic, la gestió de rodalies, la inversió en investigació i recerca i en cultura, la reforma de les estructures judicials, el canvi de fus horari, o la reflotació de la classe mitjana. Llegiu-vos els programes!, ens diuen els partits. I és aleshores quan entrem en el túnel de la desconfiança, en el laberint de les promeses incomplertes, en el frau electoral. És quan Kant, que tothom cita però que els candidats reconeixen que no han llegit, entra en joc: una cosa és fenomen i una altra noümen. Molt noümen, però el fenomen està per veure.