BRETXA SOCIAL

Totes les dades indiquen que les nostres desigualtats socials són un escàndol. La bretxa entre els que poden viure i els que no tenen els mínims és cada cop més obscena. Segons el FMI (Fons Monetari Internacional), en el darrer informe de fa quatre dies, indica que Espanya és l’economia de la UE on més han augmentat les diferències entre rics i pobres. La bretxa salarial de gènere a Espanya és la sisena més alta de la Unió Europea. El grau de desigualtat és un indicador del malestar, però els índexs de pobresa són una bomba d’espoleta retardada. I la pobresa infantil una vergonya que ens pot passar una factura d’una radicalitat moral sense precedents contemporanis. En molts països en conflicte, la canalla només serveixen de carn de canó. I en tants d’altres, d’esclaus per a les nostres meravelloses tecnologies de la comunicació. La suma de desigualtats aberrants, pobresa lacerant, milions d’aturats, milers de persones sense cap mena de subsidi, amb el cinisme, la prepotència i la frivolitat humiliant de determinats governants, dels rendistes que van amb banyador tot l’any i del dandisme fastigós de certs autodenominats intel·lectuals, no entenc com no produeix una bomba nuclear que ho enviï tot a pastar un fang radioactiu pels segles dels segles.

La setmana passada el Parlament va aprovar una colla de mesures de xoc per pal·liar-ho tot plegat una mica. El gest ètic que tant esperàvem finalment es va produir a ulls de tota la ciutadania, atònita pels viaranys que ha pres ja fa temps el desmembrament de la societat del benestar i la tan afamada cohesió social. Però, és clar, falta el més important: uns pressupostos que ho facin possible, diguem-ho tot, en la mesura de les possibilitats. Perquè, ja hem sentit dir, per activa i per passiva, que les partides destinades a combatre l’emergència social seran insuficients. Evidentment! I que el problema no és conjuntural, sinó estructural, que és conseqüència del model econòmic neocapitalista imperant. Oi tant! Hi va haver un temps que aquests abismes tan bestials provocaven unes revolucions esfereïdores. Quan els revolucionaris havien guanyat la partida, no passaven uns anys que queien en les mateixes aberracions que els qui havien combatut. Fins que es va inventar la socialdemocràcia i aquesta, al seu torn, va ser seduïda pels sense ànima dels indicadors borsaris. I en aquestes estem.

A PESAR DE TOT, ANEM FENT

El candidat fallit de moment a la presidència del govern vol els vots dels altres, però no vol les seus polítiques. Necessita Podem i no perdre C’s. I no vol, en el fons que ni un ni altre, condicionin el seu programa. El que vol el Sr. Sánchez és la quadratura del cercle. Si no la pot fer ell, diu que ho intentarà el Sr. Rajoy. Aquestes operacions de convergència dels contraris, en els manuals, apareix com una necessitat només en casos d’emergència. El fet és que, de moment, ja portem uns mesos sense govern i el país va fent com sempre. Els problemes són els de sempre i el que va bé, funciona, i el que era impossible d’arreglar ho continua essent i potser encara ho serà més governi qui governi. Es venen més cotxes, es presten més crèdits, es desnona si fa no fa, l’atur baixarà una mica amb el bon temps, els qui no poden pagar l’electricitat respiraran alleugerits així que dintre de poc s’escalfi l’ambient i per Setmana Santa alguns sortiran esperitats de la feina per passar desapercebuts un quants dies. El Constitucional va omplint lleixes amb recursos de signe català, i els universitaris protesten, amb raó, per la fórmula 3+2. De tant en tant, algun banc i algun analista interessats afirmen que aquesta paràlisi alenteix el creixement econòmic, quan el que realment passa és que Brussel·les ja frisa per saber a qui ha d’aplicar la tisora de vuit mil milions com a mínim.

El govern català, mentrestant, governa. Va trampejant la situació amb la mirada posada en una meta molt clara, no sense algun ensurt, per allò de no semblar que tot és una bassa d’oli i flors i violes. I de Madrid només espera, suposo, saber a qui ha de saludar i, si fos possible, amb qui pot parlar. És clar que sempre seria millor fer-ho amb un Sánchez que no pas amb Rivera o un Rajoy. I millor encara, si es donés el cas, amb un Iglesias que amb un Sánchez. Encara que el més probable, tant si és amb un d’aquests com amb qualsevol altre, amb els qui més conversa tindrem serà amb jutges i fiscals. Però bé, això, ja ho portarà el temps, perquè mentrestant, insisteixo, la gent normal i corrent va fent com pot, amb penes i treballs o molta alegria, perquè ja fa dies que el terme mitjà està en procés d’extinció en aquest país. Si he de ser sincer, de la xerrameca d’aquests dies l’únic que me n’ha quedat és la proposta que han fet alguns d’un referèndum.

BILINGÜISME?

Si una de les tesis bàsiques de C’s i PP en què basen la defensa del bilingüisme és que la llengua és de les persones i no dels territoris, per què a tot el territori espanyol no tenen la mateixa categoria legal i de possibilitats d’ús les llengües dites regionals? Que no són persones els qui tenen com a llengua principal el català, el basc, el gallec, i altres? Per què, quan un catalanoparlant viu fora de l’àmbit lingüístic on es protegeix legalment l’ús de la seua llengua, no té el dret de ser entès en català? Per què, si seguim el fil de la tesi del PP i de C’s, no existeix el compromís reformista, democràtic, equitatiu, de legislar per un Estat plurilingüe? Si les llengües no són territorials, per què l’excepció de l’espanyol? O la mitja excepció del català a Catalunya o de l’euskera al País Basc i Navarra? El bilingüisme que reclama la dreta a Catalunya (per què no parlar de plurilingüisme?), per què no el reclama, doncs, a l’Estat Espanyol, a tot el seu territori? Perquè si estirem encara més el fil de la tesi del PP i de C’s, per què discriminar les llengües dels nouvinguts?

No. La tesi del PP i de C’s és una enorme fal·làcia, fonamentada en un contradicció total. El que existeix, certament, són les llengües de les persones i les llengües oficials dels Estats, i, misericordiosament en alguns casos, les llengües regionals. El concepte clau sobre el qual s’organitza el dret lingüístic no és altre que el de llengua oficial. Llengua que es correspon amb els límits d’uns Estats, d’unes institucions, que legislen sobre els seus drets i deures. En qualsevol Estat, tota altra llengua que s’hi parli que no tingui la mateixa protecció legal que la que té l’estatus d’oficial, està condemnada a la desaparició. Fins i tot una llengua oficial com el català a Catalunya, en competència amb la llengua oficial de l’Estat unilingüe, sempre té les de perdre. En les llengües en contacte, dissimètriques, la més feble sempre acaba reculant en el seu ús. L’oficialitat del català a Catalunya no té el mateix abast normatiu i funcional que el castellà o espanyol. Si el català no pot ser tan prevalent funcionalment com el castellà, de molt poc li serveix l’oficialitat. Només acotant usos preferents per a les llengües amb menys capacitat de mercat, menys drets d’ús en determinats espais i àmbits funcionals plens, és possible una certa supervivència.

PRESENTACIÓ : “Poemes en construcció” al Res Non Verba

Notícia publicada al diari de ponent La Mañana

La periodista Rosa Peroy dialoga amb el poeta i filòleg Josep Borrell sobre la seva trajectòria literària i sobre la seva propera obra "Aigua, Ànima",  que encara es troba en fase de “construcció”. El dramaturg Jaume Belló llegeix alguns poemes de l’autor. Presenta: Josep Castellà, president de Res Non Verba.

Vegeu el vídeo de la presentació aquí sota:

Via Jaumedelleida

COM UN ESPORT

Des de l’inici de la darrera legislatura del PP, encara no ha sortit una llei qualsevol del forn del Parlament que automàticament ha estat i és, encara, sospitosa d’envair competències de l’Estat o de saltar-se directament la Constitució. Devem ser l’autonomia amb més recursos interposats davant d’aquest tribunal. Potser al mateix nivell d’Espanya respecte als seus incompliments amb les directives europees. Res, que Catalunya és la campiona de la presumpta il·legalitat sistemàtica. I suposo que quan s’actua sistemàticament i presumpta en contra de la legalitat constitucional, deus incórrer, a més a més, en algun tipus de delicte convencional. Ja ho esbrinaran els tribunals ordinaris, si és el cas. En tot cas, ves que els vigilants de l’ordre constitucional no acabin sospitant que els legisladors catalans a part de legislar malament, ho facin expressament. Jo si fos del Tribunal Constitucional i absolutament independent, vull dir, no alineat políticament, n’estaria una mica tip ‘aquesta pràctica. De fet, llegint a fons les darreres sentències, ja ho vénen a dir: si us plau, primer, tractin políticament els conflictes que ens presenten. Nosaltres som el darrers recurs. Doncs, ni cas. Al final, en una proporció similar, encara que no es noti –mana qui mana-, als del Constitucional no crec que els caiguem massa simpàtics, catalans i govern espanyol.

I ara, a sobre, hauran de fer complir les seues sentències en cas que algú es faci el ronso. No sé si la idea original d’aquest tribunal en el moment de redactar la constitució es correspon exactament amb alguns dels papers que se li fan fer des de fa una colla d’anys. Sobretot, des del dia que va haver de dirimir sobre el nou Estatut de Catalunya. Sigui com sigui, el catalans, vull dir els nostres representants polítics, els responsables de les nostres institucions, tenen la virtut (més que no pas el defecte) de plantejar gairebé sempre una determinada modernització de l’Estat. El conflicte, amb una mirada positiva, implica posar en dubte l’estatus quo. I alhora obliga a cercar solucions imaginatives, la qual cosa implica reposar, certa manera, models i obrir nous paradigmes. Dic això, pensant en el fet que si hi ha actualment una pràctica hermenèutica solvent en el Constitucional l’ha afavorida en gran part el conflicte competencial que li ha estat plantejat des de Catalunya.

LES PARAULES TRAMPOSES

La gran coalició que prediquen, encara PP i C’s, no solament és una proposta que redueix la política a l’absurd i esdevindria la perpetració d’un dels actes més horribles contra la natura de les coses, del pensament i de les ideologies, sinó que apel·la a practicar l’amnèsia col·lectiva. Seria com invitar-nos a fer una tabula rasa de tot, i a començar el procés constituent d’una Espanya fundacional, com si reculéssim en els temps dels Reis Catòlics. La de los Principios Fundamentales. Ui, que tramposos poden ser els grans objectius, i sobretot les grans paraules! El federalisme placebo que defensen els teòrics del PSOE no deixa de ser una Espanya autonòmica, però amb més (o menys) cafè per a tothom. Amb el federalisme l’únic que hi guanyaria seria un pas de rosca més cap a l’uniformisme. Perquè, per exemple, el que no propiciaria, evidentment, seria una extensió a totes les autonomies del foralisme econòmic i financer. Siguem sincers, caram. L’únic sentit de la defensa de la gran coalició entre PP, PSOE i C’s no és altre que fer front comú al gran problema del secessionisme català. No és l’atur, no són els drets civils, no és l’educació, no és la regeneració democràtica o la lluita contra la corrupció. Ni és l’estrangulament econòmic a què la troica continuarà sotmetent l’Estat que derivarà principalment cap a les autonomies.

Ai la trampa de les paraules, sí, les que conformen els sintagmes del pacte entre Junts pel Sí i la CUP! Així que s’acosten les negociacions del pressupost de la Generalitat per a enguany, s’aixequen tot de veus dient que els acords d’estabilitat governamental diuen i no diuen això o allò. Encara no hem fet dues passes en la direcció prevista i ja tenim una colla d’hermeneutes interpretant la Torà. No només les frases del que és escrit, sinó el que n’ha quedat i en resta cada dia de la seua transmissió oral. Si seran complicades les interpretacions que només falta que ho salpebrem amb les espècies de l’estat d’ànim amb què ens aixequem aquell dia en què hem de negociar. La CUP trasllada la decisió de la seua positura al mes de maig, quan de fet la missa ja és dita pràcticament. És a dir, tot i saber que si no hi ha pressupostos, no hi haurà ni mitja fava per a res que s’assembli a cap full de ruta, primer, pel que sembla per a alguns en aquest país, és jugar amb les paraules i obviar la realitat.

EL SISTEMA

La darrera batuda policial contra la corrupció al País Valencià ha desmantellat pràcticament el PP en aquell territori. De tal manera que els que han quedat incòlumes, de moment, fins i tot havien pensat de canviar el nom del partit. Així que hem anat sabent més detalls de l’operació Taula hem vist que la cosa funcionava com la Cosa Nostra. Ja no eren uns quants, sinó tot un sistema organitzatiu que beneficiava noms i cognoms, el partit, i contaminava bona part de l’oferta i la demanda de l’obra civil. Els dirigents del partit els han expulsat sense contemplacions i no en volen saber res. I ja està. Com si les parts no afectessin el tot, una vegada més no hi ha hagut dimissions ni assumpcions de responsabilitats de cap mena. El CIS la setmana passada, en cas d’haver de repetir les eleccions generals, donava com a guanyador el PP. L’operació Taula, és cert, encara no s’havia fet pública. Però, tant se val, l’enquesta venia a dir que hi ha uns set o vuit milions d’espanyols que, peti qui peti, creuen que el PP és el partit que millor pot conduir aquest país. En la partida per poder formar govern, C’s, l’adalil –soi dissant– de la regeneració democràtica, no es cansa de repetir que no es pot deixar de banda el PP en una futura coalició de govern. I el PSOE que té l’encàrrec, de moment, de formar govern pensa que l’alternativa a Rajoy passa per sumar amb C’s.

Estaria bé que en el negoci del PSOE per fer possible la governabilitat de l’Estat, el Sr. Iceta expliqués al Sr. Sánchez qui són realment C’s. Perquè, entre altres, s’adonaria que no hi tenen res a veure: ni en temes socials, ni organitzatius de l’Estat, ni en la reforma de la Constitució, si fos el cas, ni en el sistema de finançament de les autonomies, ni en qüestions tan sensibles com les possibles reformes laborals, financeres o de regeneració democràtica. O que són antagònics, fins i tot en la defensa de la unitat d’Espanya enfront del repte catalanesc. El problema d’Espanya malauradament no és només la manca de cultura del pacte, del diàleg, sinó sobretot de nivell general de cultura política democràtica. O dit altrament, la incapacitat per gestionar la diversitat i la complexitat d’idees i de maneres d’entendre no només la cosa pública, sinó les mateixes idees i la seua materialització en nous ordenaments jurídics que saltin per sobre dels prejudicis i els status quo.

ELS TEMPS D’ESPERA

El temps d’espera per trobar un desllorigador a la governabilitat espanyola produeix estralls: fa trontollar lideratges, especialment en el cas de Rajoy i Sánchez i, en certa manera, el d’Iglesias. Posa al descobert les tensions que generen els diferents corrents i estratègies dins dels mateixos partits o coalicions. Desnaturalitza els grans objectius i promeses amb què alguns partits es varen presentar a les eleccions. Mostra l’autèntica naturalesa oportunista d’alguns altres o el seu desconcert en saber-se, malgrat el bon nombre de diputats aconseguit, fora de joc. I, per sobre de tot, evidencia com d’immadura és la política democràtica espanyola en el moment precís en què has de gestionar la complexitat, –la que de fa temps s’expressa en la societat–. Les campanyes electorals la majoria de les vegades són suïcides. La prova la tenen quan, vista la fragmentació del vot, es planteja, curiosament com a solució més assenyada, una gran coalició entre PP-PSOE i C’s. Després que has alçat en campanya murs infranquejables, només s’entendria com una estafa democràtica colossal. Ho deia, per cert, un baró socialista: si féssim aquest pacte, els militants ens cremarien les seus.

En aquest temps d’espera, és previsible que encara en passin de més grosses. Unes ja s’estan anunciant, sobretot els moviments que fa la Sra. Colau, en llançar la idea de crear un gran partit que aglutini tota l’esquerra, des de l’alternativa a la socialdemòcrata. I que representi el revulsiu definitiu a la vella política del PSOE i, en certa manera, d’IU i els seus parents regionals respectius. I unes altres es podrien derivar de les conseqüències de la darrera macrooperació contra la trama de corrupció del PP valencià. Ara que el govern Rajoy en funcions ja no té el control absolut de les regnes de tots els aparells de l’Estat, hom es pregunta qui controla el tempos polítics de les ràtzies policials contra la corrupció? Els qui estan donant suport a C’s? Les agendes dels qui, des dels poders fàctics, empreses i mitjans de comunicació, ja donen per amortitzat el PP? ¿Està tan clar, com vaticinen alguns oracles, que si es va a una repetició de les eleccions, el PP pot millorar els seus resultats a costa de C’s? El més xocant de tot, però, és veure com, fent totes les sumes per governar, la paella pel mànec la tenen nacionalistes i independentistes.

SERIA FÀCTIBLE, ENCARA?

¿És possible que finalment hi hagi un govern progressista a Madrid?. I fins i tot que s’acabi autoritzant un referèndum a Catalunya, un cop Sánchez i Iglesias hagin acordat la contrareforma laboral, la fulminació de la llei Wert I la llei mordassa, i hagin adoptat mesures contra els desnonaments, contra l’evasió fiscal, contra la pobresa, i hagin posat a ratlla els poders fàctics? És a dir, ¿podria ser que el govern de Sánchez i Iglesias, gràcies a l’abstenció d’ERC, de JiL, del PNB i alguns altres, propiciés que, tornat l’apoderament a la classe mitjana i repartit el benestar, acabessin negociant amb Catalunya el seu reconeixement nacional, els termes d’un referèndum i, tàcticament alhora, un finançament especial i la no ingerència en temes culturals, lingüístics i educatius? ¿Podria ser que Catalunya servís per assajar un model de federalisme real? ¿Podria ser que els barons i les baronesses socialistes, andalusos, extremenys, castellans i valencians, s’avinguessin algun dia a fer possible el disseny d’un nou Estat, superant el cafè per a tothom, però assegurant-se possiblement amb els vots nacionalistes, republicans i l’abstenció dels independentistes, unes quantes legislatures? Tindria Catalunya prou sang freda per endarrerir pantalles i jugar-se-la de nou?

Preparades les lleis per a la governança de la futura república catalana, i arribat el moment de convocar-nos a les urnes plebiscitàries, ¿l’oferta federal asimètrica d’un govern PSOE i Podem, podria decantar el vot de la ciutadania catalana cap al NO a la nova república? Pot ser que no siguin les preguntes adequades, però potser sí que ens hauríem de preguntar què farem si, després del període preparatori per al referèndum de la república, després d’haver-hi treballat al màxim de bé, de manera que s’hagin elaborat raons suficients per captar el beneplàcit d’una àmplia majoria, el resultat fos NO o tan ajustat que limités el pas ferm en la direcció independentista. El pla B podria ser aferrar-se a una oferta federal d’un govern de PSOE-Podem? O aquest tàndem ja no faria cap mena d’oferta, vistos els resultats? És clar que només depèn dels catalans. Però per no frustrar-ho tot, per no jugar-nos tot a una carta, estaria bé que els millors jugadors d’escacs catalans entressin en joc i sabessin preveure el xec i mat i, en tot cas, unes taules infinites.

EL PROBLEMA ÉS CATALUNYA

L’escull més dificultós per a la formació d’un govern progressista a l’Estat espanyol, vistos els resultats de les darreres eleccions, és Catalunya. Però, Catalunya, paradoxalment, és també l’argument més congruent per fer possibles grans coalicions entre dretes i esquerres. Catalunya, governi qui la governi, sempre és el gran problema d’Espanya. M’explicaré. La majoria d’afiliats i de simpatitzants dels partits anomenats unionistes, creuen –no pensen, sinó creuen- que Espanya és el concepte previ a qualsevol altre. És el protoconcepte o el concepte fundacional, i evidentment molt anterior (i superior en qualsevol rang) al de llei, ciutadania, democràcia o persona humana. És a dir, per a aquesta gent, que se sent hereva dels pares i mares mítics engendradors d’Ibèria, la idea d’Espanya és la idea primigènia, el concepte dels conceptes. I Catalunya, precisament, és la part del contingut implícit del Gran Concepte que el fa girigar, que fa nosa, que no acaba d’encaixar, no ara, no, sinó des del mateix origen dels temps. Però, paradoxalment alhora, és una peça del Concepte sense la qual no es pot entendre tot el Concepte. És com una mena d’angoixa d’un sensefí, d’una roda que gira sobre si mateixa imparablement. És ni més ni menys, que la paradoxa dels límits que es toquen entre amor i odi.

Catalunya com a problema i com a necessitat d’Espanya seria un dels exemples més il·lustratius per explicar els abstrusos raonaments de l’ontologia del Ser. Mirin si és important d’arribar a entendre aquesta qüestió que d’aquest caprici de la gènesi del sentit d’Espanya, se’n deriven tot els altres conceptes, els particulars i els més concrets. Spain is different, l’eslògan turístic dels setantes, en el fons ens remetria al que acabem de dir. Spain és, insistim, el principi epifànic del qual poden derivar tranquil·lament dictadures, democràcies, imperis, el que sigui. Són mers adjectius. No condicionen la substància. Les formes poden ser províncies o comunitats autònomes. Regne o república. Poden ser temps de pau o de guerra. Tant se val, l’essència Espanya és inalterable. És el valor primordial que fonamenta la resta. I qui són, els guardians d’aquesta ampolla essencial en els temps contemporanis? Ja ho saben. Només que ara entremig del PP i del PSOE s’hi han col·locat els nouvinguts de C’s. I em pregunto: cal tant exèrcit per a combatre el Tabú?