EL MÉS DIFÍCIL

Si ja és difícil resoldre una situació complicada, com no ho ha de ser afrontar-ne quatre o cinc alhora, com posem per cas: refundar un partit, afrontar al mateix temps unes eleccions en què les enquestes et deixen malparat; governar-te en coalició amb independents i ERC, entendre’s parlamentàriament d’ordinari amb la CUP, respondre intel·ligentment a les provocacions de l’aparat de l’Estat o confeccionar uns pressupostos i pensar de pactar-los amb algú perquè reïxin. Dubto que tots aquests “mandats” puguin resumir-se en dos tal com passa amb els deu manaments. I no tinc clar que hi hagi tanta capacitat i intel·ligència per resoldre satisfactòriament tots els reptes al mateix temps. Ja sé que no depèn tot plegat de la decisió d’una sola persona i que cada “problema” té els seus equips de treball que cerquen les solucions més pertinents, possibles i eficaces. No deixa de ser un treball gegantí i titànic solucionar una d’aquestes qüestions sense haver-ne resolt unes de prèvies que les condicionen, que en són, dit d’una altra manera, la raó primera. Si s’ha resolt, per exemple, refundar el partit i, per tant, renovar, actualitzar, el seu discurs ideològic, les formes organitzatives i redefinir les seues prioritats pragmàtiques, seria lògic que el discurs del candidat electe de les primàries s’ajustés a les noves coordenades en què s’ha de situar el nou partit, que encara no sabem quines seran.

És difícil, ara en diem complex, perquè les operacions internes que trasbalsen les organitzacions polítiques estan sempre subjectes, com tot en la vida, al ritmes accelerats dels contextos socials, de vegades tant que no tenim eines suficients per controlar-los racionalment adequadament, en què tenen lloc o en el moment en què es precipiten. No és igual plantejar una refundació d’un partit en un escenari majoritàriament independentista que en l’actual. Tot i així, dir ara que a CDC hi cap tothom que sigui catalanista i/o sobiranista no deixa de ser una filigrana estratègica prou intel·ligent que serveix perfectament per anticipar-se a qualsevol escenari de futur, tan si és tocant a república com tocant a tal-com-estem o potser pitjor. Sigui com sigui i ocupi l’espai polític que ocupi, el que obliga ara, demà i demà passat, és que, el nou partit, ha de compactar indispensablement en seu ideari: sobirania, justícia, equitat i llibertat.

EL VALOR DE LES COSES

Sobre què és art, que no ho és, què és la bellesa o la lletjor, què agrada, què fa fàstic, hi ha milers de llibres que ho teoritzen. Sobre valors, antivalors, uns altres milers. Sobre què és el sistema, l’antisistema, la indiferència, o l’acràcia, el situacionisme i el nihilisme, més del mateix. Sobre tot allò que anomena les accions humanes, els sentiments i les idees, les formes d’organització hi ha uns quantes tones de paper. Segurament tot deu dependre de l’educació que hom rep, que l’organització i el currículum escolar transmet ja sigui formalment o informal o ocultament. Depèn, també, és clar, de les normes i consideracions socials, dels patrons familiars, del que serveix per meritar o fer l’ascens en l’organització. Però, malgrat tot plegat, es produeixen casos tan inversemblants com el que es relaciona amb el quadre titulat, molt inspiradament, Untitled del pintor i graffiter Jean Michel Basquiat, mort als 27 anys, que s’hagi adquirit en subhasta per la xifra equivalent en euros a 50,2 milions. El que em sembla forassenyat és que es pugui dir d’aquest individu que és un pintor d’una qualitat inqüestionable precisament perquè un japonès s’hagi gastat una barbaritat en quadre seu que, ben mirat, em sembla el típic dibuixet de l’estudiant que per matar el temps de classe es dedica a esborronar infantilment la tapa de la seua carpeta amb intents de caricatures de si mateix.

És tan inversemblant això del malaurat Basquiat que, a un servidor, que ha rebut una educació normal tirant a força bona, i que n’ha assimilat déu n’hi do del que ha anat aprenent al llarg de la vida, com la majoria de vostès, se li acaben les paraules a l’hora de referir-se justament al valor de les coses i més concretament al valor de l’art. Que ara se’ns vulgui fer veure que el punk, el post-punk, el hip-hop, el soroll, l’esgarip, el malestar, el no-futur, el tedi, la insatisfacció, són els objectes-missatge paradigmàtics de l’art i de la moda del nostre món, perquè ho diu la fútil postmodernitat, ho trobo una de les animalades més espectaculars i més tristes de la nostra era “de la comunicació i el coneixement”. Si el japonès propietari del Basquian ha millorat la seua autoestima i satisfacció, endavant! Ara, és probable, com, deia Ò. Wilde, que l’únic que pot admirar igualment i imparcial totes les escoles artístiques sigui el subhastador.

PREOCUPACIONS

Em preocupa l’ús en va que es fa de la paraula democràcia. Com pot ser que el que per a uns és democràtic per a uns altres no ho sigui? M’irrita que es confongui el que és legítim amb el que és legal. Que es digui que Espanya és més important que les persones. Em causa una terrible inquietud que l’extrema dreta filonazi ocupi impunement les institucions i els carrers de molts dels països de la Unió Europea i les nostres lleis democràtiques siguin tan terriblement cegues. Em fastigueja que els partits polítics reconeguin que han errat en alguna decisió només quan ja se n’ha consumat el desastre i encara com una fórmula de cortesia per no aparentar prepotència. I paral·lelament em fan basarda aquells que no reconeixen mai que s’han equivocat. M’enrabio quan els mèdia tergiversen la realitat, l’expliquen a mitges, la frivolitzen o n’exploten l’anècdota. En sulfuro quan els governs dels països civilitzats es lamenten de la guerra de Síria o de qualsevol guerra mentre toleren o fan negoci descaradament amb les armes i la seua indústria. M’indigesta la hipocresia d’aquests governs a l’hora de fer front als refugiats de les zones en conflicte. Em vénen basques quan veig que països amb credencials democràtiques negocien amb dictadures sanguinàries, amb països teocràtics, amb sàtrapes del petroli o amb xitxarel·los de les màfies.

Sort en tenim que el nostre món s’organitza també al marge dels governs dels Estats, dels dictats de les normes i les constitucions o dels capricis dels despotismes i autoritarismes. Si no fos per les ONG, el voluntariat, els antisistema, les organitzacions humanitàries o alguns bons il·luminats, no ho podríem resistir. Si no fos per determinats heroismes, les dones sufragistes, els primers negres que varen asseure’s als autobusos reservats als blancs, pels treballadors que varen negar-se a complir les exigències de la patronal esclavista del segle XIX, per les plataformes en contra dels transvasaments i més concretament en defensa de l’Ebre, per la PAH, per la defensa de l’escola catalana o la defensa de la llengua, per una escola inclusiva, per la mobilitat, l’existència de l’ANC o l’Òmnium; si no fos perquè hi ha i ha hagut gent que s’ha oposat al sistema i ha lluitat incansablement contra el que era injust i, de vegades hi ha deixat la pell, no hauríem fet ni dues passes en la nostra civilització.

TORNEM-HI

Anar a votar en un diumenge de finals de juny fa mandra. La gent està per altres coses. Per tant, l’augment de l’abstenció en relació amb les darreres eleccions de desembre gairebé està garantida. Com era de sentit comú que els darrers resultats ens abocaven a una repetició de la jugada. Alguns analistes s’estranyen que ningú hagi donat el braç a tòrcer. És cert que a Espanya de cultura de pacte n’hi ha molt poca i que la flexibilitat mental dels líders i dels aparats polítics és molt escassa. I que els llocs comuns dominants entre la intel·lectualitat oficial, sobretot els que afecten a conceptes de nació, de llengua o de territori, són d’una esquifidesa lamentable. El gran fracàs d’aquests mesos d’impossibilitat de formar govern a Espanya s’ha degut sobretot al fet de no arribar a capir que els esquemes de la política de la restauració democràtica han canviat i molt. Vet aquí que tothom parla que el que toca, en l’actualitat, és saber gestionar complexitats, i quan és l’hora de la veritat ningú té interioritzat cap recurs per dur-ho a terme. Siguem francs, l’escull de la investidura ha estat Catalunya. I ho continuarà essent si PSOE o el que en quedi i la resta de partits d’esquerres, no aposten per una solució al referèndum. És molt més fàcil preguntar-nos què volem que no pas reformar la Constitució. Així ho han afirmat catedràtics de dret constitucional.

Fent d’oracle, altrament, i en contra del que auguren les primeres enquestes i alimenten determinats periodistes, creiem que els resultats de la repetició seran força diferents dels que han bloquejat la investidura. En primer lloc, en campanya els qui puguin preveure necessitat d’aliances posteriors no es tiraran els plats pel cap. En segon lloc, els guanyadors seran indefectiblement els del PP. Molts dels votants de C’s, la dreta liberal, per dir-ho suaument, farà un vot útil a favor del PP. La dreta entén molt fàcilment què és el que li interessa. La corrupció o els paradisos fiscals són connaturals a l’espècie humana. I en tercer lloc, molt ens temem que una part del vot d’esquerres del PSOE, se n’anirà a PODEM i als seus aliats, entre altres raons per l’acord que PSOE va signar amb C’S, i pel caïnisme que s’ha anat instal·lant en el partit en la batalla pel seu lideratge. I els secessionistes? Doncs, si cal que pintin alguna cosa, no hi ha cap més remei que anar junts.

MONTSERRAT

Avui celebren la seua onomàstica les i els Montserrat, i tots els hipocorístics derivats. Dic això que sembla tan evident, perquè vivint en la societat tan canviant, tan pluricultural, tan diversa, tant de tot, pot passar que a algú li passi per alt que, fins fa poc aquest nom que correspon al d’una verge situada dalt d’una muntanya del mateix nom, patrona de Catalunya, tenia un gran predicament entre la catalanitat i rebia una pietosa adoració entre multitud de persones. Es deia que igual que a cada casa hi havia un Josep. un Joan i un ase, s’hi comptaven una o dues o més Montserrats. Les generacions més contemporènies, però, han relativitzat molt aquestes coses de devoció i de celebració, que tenen ressons religiosos. Els adults del dia de demà és possible que es diguin qualsevol nom excepte Montserrat, Núria, Ares, Josep, Joan, Jaume, Francesc o Jordi. M’alegro, tanmateix, que ja no sigui moda posar noms d’artistes i de protagonistes del cinema o dels fulletons televisius. Ara, el que fa progre és posar noms vinculats a la natura i als seus elements. L’altre dia vaig conèixer un Foc Joliu, preciós. La devoció pels sants i les santes s’ha convertit, ara, en fe naturalista, ecologista, cosmològica. I en devoció per tot allò que sona a cultures exòtiques, prehistòriques i mítiques de l’altre extrem del planeta. Algun nostàlgic, però, perquè no es perdin del tot els noms tradicionals, els ha posats a la seua mascota. L’altre dia sentia que una senyora cridava el seu gos, Pedrito i li feia cas.

A mi el que em sap greu és que la gent confongui les coses de la tradició amb les coses de la religió, encara que es trobin moltes vegades. Que no se celebri l’onomàstica perquè hom duu el nom d’un sant o d’una santa, tant me fa. Ara, no saber que portar noms com Montserrat, Maria, Núria, Sogues, Claustre, Josep, Jordi, Joan, Lluís, Pere, Sisco, Jaume, Martí o Quim, vol dir ser hereu d’un patrimoni antropològic i social, ja m’entristeix una mica. Darrere d’aquests noms hi ha una certa devoció, cert, però el gruix d’herència familiar, de nissaga, de llinatge o fins i tot de caràcters, és molt superior a qualsevol altra consideració. Només per curiositat: sabien que a Catalunya –encara– hi ha uns 114 hagiotopònims municipals, és a dir municipis amb noms de sants i santes? Va, deixem-ho estar i anem al gra: moltes felicitats, Montserrats!!!

KOINÉ

La paraula grega koiné vol dir llengua comuna. Tant en el sentit d’una intrallengua que relliga els seus dialectes, és a dir, un model estàndard. Com en el d’una interllengua, la que fa de pont entre llengües distintes. O sigui, una llengua que serveix per entendre’ns entre llengües diferents, significat que sol derivar en el concepte de llengua oficial. Pregunta: ¿quina és la llengua que a Catalunya ha fet en els temps moderns i contemporanis de koiné en sentit de llengua d’entesa comunicativa entre les diverses llengües parlades a Catalunya? Indiscutiblement, el castellà o espanyol. El castellà, llengua oficial d’Espanya, incloses naturalment les províncies catalanes, és la llengua koiné de Catalunya i òbviament d’Espanya. I el català què és? Doncs, una llengua oficial a Catalunya que conviu amb l’oficialitat de l’espanyol. Si l’espanyol és oficial a Catalunya cap ciutadà de Catalunya pot al·legar el seu desconeixement. Simètricament, el mateix hauria d’esdevenir-se amb la llengua catalana. Però, en realitat no és així. Igual que la llengua catalana no és operativa com a koiné en tots els àmbits oficials de l’Estat a Catalunya, tampoc ho és per actuar com a interllengua social. Un catalanoparlant no pot relacionar-se normalment només en català en força àmbits de moltes zones urbanes de Catalunya.

L’oficialitat territorial del català és una oficialitat que es correspon amb els límits autonòmics. L’Estat no està obligat a entendre’s en català amb un catalanoparlant perquè qualsevol catalanoparlant és també per definició castellanoparlant. Com és sabut, a Espanya mai se li ha ocorregut ni en les millors èpoques democràtiques reconèixer com a llengües oficials de l’Estat, a més del castellà, les altres llengües del mateix Estat. De forma que el català, el gallec, el basc, a la pràctica –de iure, seria més difícil de justificar-ho– no són pròpiament llengües de l’Estat espanyol sinó tan sols dels territoris delimitats autonòmicament. Si el català no té l’estatus de llengua koiné a Catalunya, no és ni de lluny llengua oficial estatal, no serveix per comunicar-te només en català en tots els àmbits de la societat catalana, aleshores ¿què podem fer, no en el futur republicà, sinó en el present, a més del que s’està fent, perquè almenys tingui el mateix mèrit, capacitat i consideració que la castellana o espanyola. Continuarem pensant-hi.

LA VOLUNTAT

És cert, no n’hi ha prou amb el talent o la intel·ligència cognoscitiva per anar pel món. I sobretot per realitzar tota mena d’accions, com prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Si no hi ha voluntat, si no hi ha una ferma voluntat, un determinada gosadia, una bona determinació, no s’aconsegueix, la majoria de les vegades, iniciar el camí, emprendre la cursa o aconseguir d’arribar a la meta. Els sociòlegs reputats ens diuen, per exemple, que ja no viurem més amb la comoditat del bipartidisme polític en les cambres de representació. Que per la necessitat inexcusable del pacte, per poder conformar aliances postelectorals, i per no enganyar absolutament els votants de les diversions opcions polítiques, caldrà ser molt més caut, més murri, més prudent i més sibil·lí en les campanyes electorals. És clar, la voluntat depèn de convenciments íntims. Està lligada a una taula de valors, a un ordre de prioritats. I que els imperatius sentimentals, també compten. És a dir, la voluntat també està subjecta a criteri. L’interessant és tenir clar que quan parlem de voluntat ens referim a la capacitat i a la determinació per aplicar, posar en funcionament, activar, o emprendre allò que s’ha fi i s’ha promès. És obvi, doncs, que primer de tot cal saber el que es vol, després s’ha de saber expressar, i finalment s’ha de tenir el valor de posar-ho en pràctica.

Tot això em venia al cap reflexionant sobre les negociacions per formar govern a Madrid entre C’S, el PSOE i Podem. Sobre les línies roges mentals dels negociadors, sobre la concepció de la democràcia que tenen les diverses formacions negociadores i sobre els prejudicis i els tabús que existeixen en la vella i nova política espanyola. M‘ho inspira el pacte entre Junts pel Sí i la CUP, i els terribles dubtes que es presenten un dia sí i un altre també. M’ho recorden, també, les vuit, nou o deu hores que duren ara els Plens de l’Ajuntament de Lleida. Ho deduïm de la costosíssima decisió que ha pres al final la UE respecte dels refugiats. I ho comprovarem, vull dir ho exemplificarem, el dia gairebé màgic que el poble de Catalunya decideixi sobre si vol continuar formant part de l’Estat espanyol o disposar d’un estat propi. S’havia dit molt erròniament que català ho era tot aquell que vivia i treballava a Catalunya. Com ens ha costat, oi?, afegir-hi el fet de manifestar-ne la voluntat.

LA CULPA ÉS, COM SEMPRE, DE CATALUNYA

Llevat de tres autonomies, la resta no han complert amb l’objectiu del deficit marcat per al 2015. Però el Sr. Montoro té clar que la culpa la té sobretot Catalunya (i, per què no?, posats a ser cínics, la València que governa una coalició d’esquerres). Montoro ja fa temps que està obsessionat amb les finances catalanes. Hem arribar a pensar que, fins i tot en el miracle que tot hagués quadrat (com anunciava el govern del PP abans de les eleccions generals), Catalunya segur que també hauria incomplert alguna previsió i hauria fet trontollar perillosament la previsió de dèficit, si no hagués estat per la fèrria disciplina que se’n ha hagut d’aplicat. Però, la realitat és que el fiasco dels números, segons el ministre, l’hem provocat nosaltres i nosaltres som els qui haguem contribuït irresponsablement a incrementar en una milionada el forat del deute astronòmic de l’Estat. I davant la UE que siguem els més insolvents de tots. A Catalunya tenim les butxaques foradades. No solament gastem més del compte, sinó que, a més, gastem malament. Entre altres capricis, segons PP i C’s, en ambaixades, en immersió lingüística, en burocràcia, en crear duplicitats o en utopies independentistes.

I això que en les darreres eleccions el PP i C’s van obtenir els pitjors resultats a Catalunya. Però la malvolença no la poden controlar. Les finances catalanes estan intervingudes i controlades per Montoro al cèntim. Se’ns fa dependre del FLA com si fóssim una família que viu gràcies al PIRMI o del subsidi d’atur. Se’ns paga el que se’ns deu i el que ens toca a terminis i a voluntat capriciosa del manaire. Se’ns penalitza, si els sembla que ens desviem ideològicament del discurs únic. L’addicional tercera de l’Estatut sobre les inversions de l’Estat a Catalunya en matèria d’infraestructures, és paper mullat. Els ingressos de més que l’Estat preveu a Catalunya, se’ns rescabalaran quan els sembli bé i, si no fem dolenteries. Bé, la paraula vergonya ja no abasta el que està passant. La broma del senyor Montoro i del senyor Rajoy d’incompliment de les previsions de dèficit tal com ordena la UE, perquè ho sàpiga tothom ha costat a l’estat uns 50.000 milions d’euros. El nou govern, si n’hi ha algun dia, haurà de fer ajustaments, almenys per valor de 25.000 milions d’euros. Quan el deute públic de l’Estat ja supera el bilió d’euros.

ANTIPOLÍTICA

Si hi ha una característica que ha definit la manera de governar del PP i la que continua practicant fins al dia d’avui, mentre està en funcions, és l’antipolítica. I la mentora principal d’aquest fórmula és la senyora Sáenz de Santamaria. Podríem resumir dient que el govern del Sr. Rajoy s’ha comportat com si fos el despatx de l’advocacia de l’Estat. L’única resposta als conflictes polítics ha estat el recurs als tribunals, i sobretot, al Tribunal Constitucional, convertit en una mena d’enllestidor professional i definitiu del litigi. Han desaparegut els marges interpretatius de les normes, s’han desdibuixat els camins dels pactes, de les negociacions i dels possibles acords. I en el seu lloc s’han instal·lat garites amb gendarmes severs en tots els camins d’encontre, que ara ja s’han convertit pràcticament en autèntiques barreres en el desert. La llista d’incompliments de sentències del Constitucional de l’executiu Rajoy també és pública i notòria. I la manera de portar l’aigua al seu molí, aquests darrers dies, tan desvergonyida que fa fins i tot pena patètica. No m’imagino la cara de la vicepresidenta llegint un titular de diari que deia: “La “insubmissió” de l’Executiu activa el procés al Congrés per anar al TC”. L’executiu en funcions interpreta que no s’ha de sotmetre al control de la Cambra i a les seues comissions. L’executiu en funcions interpreta que no ha de fer política.

Resulta que els guardians de la llei, sense cap mena de cintura política, plantegen per a la història un conflicte institucional entre govern i congrés, mai vist. Ni possiblement mai previst, per allò que a Espanya la democràcia o ha estat bipartidista, monopartidista o de los fueros de los españoles. El problema no és el d’un govern en funcions que no pot fer segons què, segons s’interpreta la llei del govern, sinó el d’un partit que no pot governar no només perquè no té la majoria de la cambra, sinó perquè quan governava amb majoria absoluta, i en solitari, va convertir tots els altres representants en enemics o, com a mínim, en contraris. Després de quatre anys fent el que t’ha donat la gana, actuant de legislatiu, d’executiu i judicial, ara que ja no tens qui t’estimi, pretens encara anul·lar la política? Home, si no fos perquè sabem de quina pasta està feta la naturalesa humana, diríem que semblen els nens mimats a qui han dit ja n’hi ha prou.

IGNOMÍNIA

La majoria dels governants europeus atrapats entre mil focs –les crisis econòmiques de cada país, els problemes d’integració de les darreres immigracions massives, el deute descomunal dels Estats, les pressions dels grups financers i dels fabricants d’armes, la por als populismes i a la violència de l’extrema dreta, la volatilització dels valors humans més elementals, etc- no han sabut afrontar el gravíssim problema dels refugiats provinents de les zones de guerra, principalment de Síria. Ni solidaritat ni humanitat ni res que s’assembli als valors fundacionals de la UE. Finalment serà Turquia qui farà de gendarme a canvi d’euros i de prometre’ls el paradís de la Unió. ¿I els que no vulguin anar a Turquia, perquè no se’n fien? Espanya, fins al dia d’avui, ha contribuït amb l’acollida d’a penes dotze persones, mentre Grècia el país més pobre i empobrit d’Europa, ja no sap on instal·lar-los. Una vegada més, jugant-s’ho tot, l’única que ha donat la cara ha estat la Sra. Merkel. I ves per on, els refugiats volen anar justament allà on diuen que la gent és culta, rica i neta. I aquests dies, no ho puc evitar, remiro les imatges dels milions de persones desplaçades de la primera i segona guerra mundials, de la guerra civil espanyola, amb els farcells al coll o en carros, i la canalla plorant o amb la tristesa arrapada a tot el cos, arrossegant-la cap a enlloc pels camins polsegosos, enfangats, triturats per la metralla.

I ara, tanta empatia com ens han ensenyat, tan humanament complets que creiem que som, veiem les mateixes persones humanes, llançades per les voravies, les carreteres i les vies del tren d’Europa, ofegades a les platges d’Europa, espellifades sobre les prades i els boscos d’Europa, sense poder-hi fer res més que la volenterosa caritat. I a vegades m’imagino viure prou per veure com aquesta gent, a qui hem dit que no poden quedar-se entre nosaltres, un dia ens apliquen la llei del Talió i s’hi tornen. ¿S’imaginen el dia que els haguéssim de demanar que ens deixessin passar les seues fronteres, per escapar-nos de la vesània dels dictadors de torn, apoderats de les nostres felices nacions? M’imagino essent aquell sirià que ho havia perdut tot i clamava poder viure en pau allà on fos i ara compadint-se de vosaltres. Que no hagi de passar mai, eh!, perquè si el nostre Déu és recte i just, Al·là, també. Som uns miserables!