EL MÓN AL REVÉS

L’escàndol generat per les filtracions de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, no ha provocat, en canvi, gaire renou entre els votants del PP. Ni l’un ni l’altre no han dimitit, sinó que han desafiat tothom que llanci la primera pedra perquè aleshores,sobretot, De Alfonso n’abocarà una camionada. A part del joc brut, el fumut és que teníem l’enemic a casa. El contraespionatge és excitant i l’Estat el sap ordir perfectament. Quan parlem de construir estructures d’Estat curiosament mai no ens hi referim a l’espionatge. Mai no he llegit en els diaris en paper ni els digitals, tipus Público  que són els que s’entaforen pertot i acaben traient la brossa amb què es treballa des del poder habitualment, que des del govern de la Generalitat, des del Departament de Presidència o des d’alguna comissió del Parlament es treballi en quelcom similar a un CNI o un Mosad, posat a buscar bons exemples. És possible que s’hi treball secretament. Tant se val, la qüestió és que aquest tipus de pràctiques de les clavegueres de l’Estat, s’acabin considerant, tal és la defensa de De Alfonso, com a normals. Que els que les practiquen ho trobin tan natural com fer una truita a la francesa. Com ha estat normal durant molt de temps que, quan en tens l’ocasió, t’embutxaquis els que puguis via favors o comissions o fotent mà directament al calaix.

Ens hauria de preocupar no només el nivell astronòmic de corrupció a tots els nivells de les esferes del poder, sinó principalment la indiferència de la gent i, encara molt més, la condescendència d’uns quants milions d’espanyols davant aquestes pràctiques. De Alfonso i Fernández Díaz, si els catalans fóssim més estrategs, vull dir si tinguéssim més rapidesa reactiva, -institucions i societat civil organitzada-, ens adonaríem que ens han estalviat molt quilòmetres en el camí del nostre “Catexit” particular. Tot i així no sé si l’afer de la conspiració tindrà gaire recorregut polític o judicial i el temps l’acabarà sepultant, com ha passat en tants altres casos fastigosos. Ara bé, el Parlament, el govern, qui sigui que en pugui tenir la competència, haurien de poder disposar d’alguns camàlics per, arribats a aquest nivell de desafiament democràtic, engrapar aquests individus, treure’ls dels seus despatxos amb les seues pertinences i deixar-los al mig del carrer sense res més que la seua ignomínia.

QÜESTIONS ELECTORALS

Fóra bo d’analitzar, també, el nivell d’abstenció en funció de la sintonia radiofònica de la propaganda electoral. Hi ha molta gent que així que sent les quatre notes d’aquesta sintonia que canvia d’emissora compulsivament. A ningú se li ha acudit canviar-la? Quan algun partit demana que es pugui votar a partir dels setze anys, per què no demana tot seguit que sigui considerada una edat punible penalment amb presó, si fos el cas? Per què, ara en campanya, a algú se li ha acudit que caldria revisar la llei electoral pel que fa a les limitacions de vot de segons quin grau de discapacitació? Per què en campanya es posen tants límits els grans partits si haguessin de pactar, quan tot fa preveure que, si no hi ha pactes, anem de pet a unes terceres eleccions? Per què diuen els quatre grans partits, per activa i per passiva (i perifràstica, dixit Sra. Chacón), que no hi haurà terceres eleccions?. També es diu que la suma de Comú-Podem amb el PSOE podria donar una majoria d’esquerres i, amb unes selectes abstencions, arribar a investir un president i formar govern. Però si Podem diu que el referèndum no és negociable, el PSOE sumarà alguna cosa sense els vots que aporti la Sra. Díaz, que és qui decideix què pot pactar el PSOE i què no?

El PP amb C’s podrien sumar, però, segons Rivera, sense el Sr. Rajoy. És molt difícil, però per evitar unes terceres urnes seguides, ¿la patronal i els altres poders fàctics podrien “obligar” a formar un govern de tecnòcrates triats pel PP, C’s i la Troika?. I a casa nostra, si CDC perd diputats i queda en mal lloc i ERC es fa amb la majoria del vot independentista, repercutirà en els equilibris necessaris en el si de Junts pel Sí? Què se n’haurà fet del PSC, després de tot plegat, entre altres les bufetades de la Sra. Díaz, i si perdés algun diputat més? Es continua preveient un panorama complicat, certament, però també s’albira que més del mateix amb un PP en la línia dels darrers quatre anys, sobretot en la manera de gestionar els conflictes i els problemes (Catalunya, finançament autonòmic, reforma laboral, llei d’educació, deute astronòmic, etc), el sistema no ho suportaria. Al final, també és previsible que la culpa del desgovern espanyol l’acabi tenint Catalunya, com a gran abstracció del pecat original. I que alguns facin números per si falla la moció de confiança del setembre.

TRENCADISSA

L’esmena a la totalitat dels pressupostos ha dolgut i dol. I és evident que ho patirem tots plegats, els independentistes no masoquistes, els unionistes i els indiferents. Primera qüestió i la més principal, la nuclear, la bàsica. S’ha trencat una de les virtuts, un dels valors més bàsics de la convivència i de les relacions humanes: la confiança. El fet de confiar mútuament. Ho entén tothom això, encara que no hi hagués lletra menuda que detallés la cosa, si més no els d’una determinada edat. Amb la paraula donada, la gent tradicionalment ha comprat i ha venut de tot, ha fet tota mena de transaccions. no calien notaris. Justament quan s’han hagut de fer papers, és quan més problemes hi ha hagut per cobrar o obtenir la correspondència del que fos. La resta del negoci entre la CUP i Junts pel Sí és pura retòrica. Intento imaginar-me què farà la CUP al setembre quan es voti la moció de con-fi-an-ça que presentarà el president Puigdemont. A canvi de què dirà la CUP? I la majoria ens preguntarem: fins a quan durarà la nova confiança “mudant”? En tot cas, ho pregunto a un tractant de bestiar que tradicionalment ha assistit a la fira de Salàs o de Verdú. I em contesta que si he de fer tractes amb la gent que m’ha trencat la confiança una vegada, malament rai. Oi que entenen vostès el que em ve a dir el tractant?

Segona qüestió: com pot afectar la trencadissa dels pressupostos a les files de CdC? Amb quina moral, no la de la independència, sinó la de tirar endavant la legislatura, s’afronten els mesos que vindran, si és el partit que, tal com sembla, hi perd més? Crec que faríem bé d’escoltar Artur Mas, el president de CdC, i Francesc Homs, un dels seus més fidels i clarividents col·laboradors. Ja pressuposo que saben el que responen. Tercera qüestió: i la ciutadania il·lusionada amb el procés com es refà de la solitud sobrevinguda? ANC i Òmnium, i els partits secessionistes ja tenen la massa crítica suficient per continuar somiant i acabar decidint d’aquí a uns mesos? Em fa l’efecte que no, i a més, aquesta mena de crisis emocionals i de relacions humanes són d’una virulència que maten literalment. El no als pressupostos, dit brutalment, han deixat molts cadàvers a la voravia. Els crits d’ànim o les proclames de no defallir, ja em disculparan, sonen a retòriques d’ofici, de manual. En casos així s’ha de notar que estàs emprenyat!

DADES COMPROMETEDORES

El darrer informe de la Fundació Foessa de Càritas (Càritas és una organització catòlica) sobre l’exclusió i el desenvolupament social a Espanya és una autèntica bomba de destrucció massiva. Diu coses que ens van repetint tots els mèdia dia rere dia, però Foessa ara hi posa unes dades i uns números que més aviat semblen d’un altre món. Una de les realitats incontestables és la bretxa social que s’ha expandit amb la crisi entre els que viuen i viuen molt bé, i sobretot, entre que viuen molt bé i els que no poden viure. Tretze milions de ciutadans espanyols al llindar de la pobresa. Un milió de ciutadans que tenen problemes per poder menjar. I com raonen els seus redactors farien falta uns 10.000 milions d’euros per redreçar la situació amb un pla de mesures, que –dic jo- ni el sistema econòmic ni el sistema polític ni el sistema dels sistemes, el capitalisme globalitzat, estan en condicions d’arbitrar. Conscients d’aquesta tessitura terrible, i com a conseqüència dels acords parlamentaris sobre la pobresa i l’exclusió social, el govern de la Generalitat ha fet mans i mànigues perquè les partides més significatives dels pressupostos que ha presentat al Parlament vagin destinades a pal·liar la desigualtat.

Per poder presentar uns números al màxim de socials, com es diu ara, estem segurs que s’ha hagut de fer molts equilibris comptables i s’han intentat sortejar tota mena d’obligacions i amenaces de l’Estat. Però tot i així, la CUP que ho vol tot, i els altres que només volen que caigui el govern ignominiosament, hi van presentar esmenes les conseqüències de les quals en condueixen a un carreró sense sortida. Amb l’excusa dels uns, perquè no hi ha prou ruptura amb l’Estat, o l’excusa dels altres, perquè es financen estructures d’Estat, el peremptori pot quedar en mera xavalla. Aleshores és quan t’has d’empassar els grans discursos sobre la responsabilitat dels governants dels sempre moralistes socialistes i t’has de sentir culpable perquè no saps negociar, no saps fer una anàlisi prou fina de la realitat o no entens quins són els límits de la fantasia independentista. Aleshores t’has de començar a sentir jutjat per la història perquè vas malmetre el temps en aventures que no duien enlloc i romanços per l’estil. La llàstima és que el no als pressupostos no només fa més difícil el futur, sinó que pot ser que sigui inexistent.

RECITAL : Vespres en Vers al Cafè del Teatre

Són 42 minuts de poemari propi recitat per un servidor al Cafè del Teatre de l'Escorxador​ dins del cicle VESPRES EN VERS sota el títol "Els mots són el repòs" (4 maig 2016).



Per a vosaltres, amb tot l'afecte.

PROPORCIONALITAT I MESURA

S’hi hauran fixat, oi? Esclaten uns aldarulls en uns carrers de Gràcia (barri molt guai de Barcelona) i, segons els mitjans audiovisuals públics de la futura república catalana, és com si Catalunya estigués en flames. Hores i hores de ràdio i televisió, des dels estudis i amb seguiment mòbil, debatent-ho en tertúlies, interpel·lant tota mena d’autoritats i curiosos, donant tombs com sempre als mateixos falsos problemes, que si els encaputxats que aprofiten l’ocasió per rebentar tot el que faci pudor a sistema, que si la proporcionalitat dels Mossos i la seua mesura a l’hora de fer la seua feina, i vinga explotació morbosa fins a la sacietat. Durant quatre dies a Catalunya no ha passat gairebé res més que el que ha succeït en un centenar de metres quadrats de Barcelona. De tal manera s’ha elevat la notícia a l’enèsima potència que algun diari nord-americà ha aconsellat els turistes que visitin la capital catalana que s’abstinguin de passejar per la zona de guerra. Home, no s’hi val! Però qui selecciona les notícies d’aquests mitjans? Qui fa d’àrbitre informatiu? Qui és el responsable de tot plegat? Què hi pintem els que no som metropolitans?

¿És que a Catalunya no passa res més important que el desallotjament forçós d’un local okupat? Han sentit alguna notícia, insisteixo, en els mitjans públics de difusió sobre la tancada al rectorat d’alumnes de la UdL i el seu boicot a les classes d’una professora d’aquesta universitat? En saben els motius, n’han sentit debatre res en alguna tertúlia? ¿Per què s’ha de sotmetre a l’hermenèutica més cara de la història informativa el que ha ocorregut al barri de Gràcia? Com deia el meu amic, per què ens ha d’interessar més la festa major de Gràcia que les 200 o 300 que se celebren els mateixos dies a Catalunya, tant o més singulars que aquella tan agraciada. El dia 25 de juliol una jutgessa d’Osca ha ordenat que les peces del monestir de Sixena, comprades, custodiades, catalogades per la Generalitat de Catalunya, i una bona part exposades al Museu de Lleida: diocesà i comarcal, siguin transportades al dit monestir. Als mitjans audiovisuals públics de Catalunya no els interessa el tema? És que és una simple anècdota d’àmbit local? No és una qüestió de dignitat nacional? Compte, que s’està jugant amb foc, hi ha unes eleccions a tocar, i n’haurà una mica més enllà de catalanes.

EL MÉS DIFÍCIL

Si ja és difícil resoldre una situació complicada, com no ho ha de ser afrontar-ne quatre o cinc alhora, com posem per cas: refundar un partit, afrontar al mateix temps unes eleccions en què les enquestes et deixen malparat; governar-te en coalició amb independents i ERC, entendre’s parlamentàriament d’ordinari amb la CUP, respondre intel·ligentment a les provocacions de l’aparat de l’Estat o confeccionar uns pressupostos i pensar de pactar-los amb algú perquè reïxin. Dubto que tots aquests “mandats” puguin resumir-se en dos tal com passa amb els deu manaments. I no tinc clar que hi hagi tanta capacitat i intel·ligència per resoldre satisfactòriament tots els reptes al mateix temps. Ja sé que no depèn tot plegat de la decisió d’una sola persona i que cada “problema” té els seus equips de treball que cerquen les solucions més pertinents, possibles i eficaces. No deixa de ser un treball gegantí i titànic solucionar una d’aquestes qüestions sense haver-ne resolt unes de prèvies que les condicionen, que en són, dit d’una altra manera, la raó primera. Si s’ha resolt, per exemple, refundar el partit i, per tant, renovar, actualitzar, el seu discurs ideològic, les formes organitzatives i redefinir les seues prioritats pragmàtiques, seria lògic que el discurs del candidat electe de les primàries s’ajustés a les noves coordenades en què s’ha de situar el nou partit, que encara no sabem quines seran.

És difícil, ara en diem complex, perquè les operacions internes que trasbalsen les organitzacions polítiques estan sempre subjectes, com tot en la vida, al ritmes accelerats dels contextos socials, de vegades tant que no tenim eines suficients per controlar-los racionalment adequadament, en què tenen lloc o en el moment en què es precipiten. No és igual plantejar una refundació d’un partit en un escenari majoritàriament independentista que en l’actual. Tot i així, dir ara que a CDC hi cap tothom que sigui catalanista i/o sobiranista no deixa de ser una filigrana estratègica prou intel·ligent que serveix perfectament per anticipar-se a qualsevol escenari de futur, tan si és tocant a república com tocant a tal-com-estem o potser pitjor. Sigui com sigui i ocupi l’espai polític que ocupi, el que obliga ara, demà i demà passat, és que, el nou partit, ha de compactar indispensablement en seu ideari: sobirania, justícia, equitat i llibertat.

EL VALOR DE LES COSES

Sobre què és art, que no ho és, què és la bellesa o la lletjor, què agrada, què fa fàstic, hi ha milers de llibres que ho teoritzen. Sobre valors, antivalors, uns altres milers. Sobre què és el sistema, l’antisistema, la indiferència, o l’acràcia, el situacionisme i el nihilisme, més del mateix. Sobre tot allò que anomena les accions humanes, els sentiments i les idees, les formes d’organització hi ha uns quantes tones de paper. Segurament tot deu dependre de l’educació que hom rep, que l’organització i el currículum escolar transmet ja sigui formalment o informal o ocultament. Depèn, també, és clar, de les normes i consideracions socials, dels patrons familiars, del que serveix per meritar o fer l’ascens en l’organització. Però, malgrat tot plegat, es produeixen casos tan inversemblants com el que es relaciona amb el quadre titulat, molt inspiradament, Untitled del pintor i graffiter Jean Michel Basquiat, mort als 27 anys, que s’hagi adquirit en subhasta per la xifra equivalent en euros a 50,2 milions. El que em sembla forassenyat és que es pugui dir d’aquest individu que és un pintor d’una qualitat inqüestionable precisament perquè un japonès s’hagi gastat una barbaritat en quadre seu que, ben mirat, em sembla el típic dibuixet de l’estudiant que per matar el temps de classe es dedica a esborronar infantilment la tapa de la seua carpeta amb intents de caricatures de si mateix.

És tan inversemblant això del malaurat Basquiat que, a un servidor, que ha rebut una educació normal tirant a força bona, i que n’ha assimilat déu n’hi do del que ha anat aprenent al llarg de la vida, com la majoria de vostès, se li acaben les paraules a l’hora de referir-se justament al valor de les coses i més concretament al valor de l’art. Que ara se’ns vulgui fer veure que el punk, el post-punk, el hip-hop, el soroll, l’esgarip, el malestar, el no-futur, el tedi, la insatisfacció, són els objectes-missatge paradigmàtics de l’art i de la moda del nostre món, perquè ho diu la fútil postmodernitat, ho trobo una de les animalades més espectaculars i més tristes de la nostra era “de la comunicació i el coneixement”. Si el japonès propietari del Basquian ha millorat la seua autoestima i satisfacció, endavant! Ara, és probable, com, deia Ò. Wilde, que l’únic que pot admirar igualment i imparcial totes les escoles artístiques sigui el subhastador.

PREOCUPACIONS

Em preocupa l’ús en va que es fa de la paraula democràcia. Com pot ser que el que per a uns és democràtic per a uns altres no ho sigui? M’irrita que es confongui el que és legítim amb el que és legal. Que es digui que Espanya és més important que les persones. Em causa una terrible inquietud que l’extrema dreta filonazi ocupi impunement les institucions i els carrers de molts dels països de la Unió Europea i les nostres lleis democràtiques siguin tan terriblement cegues. Em fastigueja que els partits polítics reconeguin que han errat en alguna decisió només quan ja se n’ha consumat el desastre i encara com una fórmula de cortesia per no aparentar prepotència. I paral·lelament em fan basarda aquells que no reconeixen mai que s’han equivocat. M’enrabio quan els mèdia tergiversen la realitat, l’expliquen a mitges, la frivolitzen o n’exploten l’anècdota. En sulfuro quan els governs dels països civilitzats es lamenten de la guerra de Síria o de qualsevol guerra mentre toleren o fan negoci descaradament amb les armes i la seua indústria. M’indigesta la hipocresia d’aquests governs a l’hora de fer front als refugiats de les zones en conflicte. Em vénen basques quan veig que països amb credencials democràtiques negocien amb dictadures sanguinàries, amb països teocràtics, amb sàtrapes del petroli o amb xitxarel·los de les màfies.

Sort en tenim que el nostre món s’organitza també al marge dels governs dels Estats, dels dictats de les normes i les constitucions o dels capricis dels despotismes i autoritarismes. Si no fos per les ONG, el voluntariat, els antisistema, les organitzacions humanitàries o alguns bons il·luminats, no ho podríem resistir. Si no fos per determinats heroismes, les dones sufragistes, els primers negres que varen asseure’s als autobusos reservats als blancs, pels treballadors que varen negar-se a complir les exigències de la patronal esclavista del segle XIX, per les plataformes en contra dels transvasaments i més concretament en defensa de l’Ebre, per la PAH, per la defensa de l’escola catalana o la defensa de la llengua, per una escola inclusiva, per la mobilitat, l’existència de l’ANC o l’Òmnium; si no fos perquè hi ha i ha hagut gent que s’ha oposat al sistema i ha lluitat incansablement contra el que era injust i, de vegades hi ha deixat la pell, no hauríem fet ni dues passes en la nostra civilització.

TORNEM-HI

Anar a votar en un diumenge de finals de juny fa mandra. La gent està per altres coses. Per tant, l’augment de l’abstenció en relació amb les darreres eleccions de desembre gairebé està garantida. Com era de sentit comú que els darrers resultats ens abocaven a una repetició de la jugada. Alguns analistes s’estranyen que ningú hagi donat el braç a tòrcer. És cert que a Espanya de cultura de pacte n’hi ha molt poca i que la flexibilitat mental dels líders i dels aparats polítics és molt escassa. I que els llocs comuns dominants entre la intel·lectualitat oficial, sobretot els que afecten a conceptes de nació, de llengua o de territori, són d’una esquifidesa lamentable. El gran fracàs d’aquests mesos d’impossibilitat de formar govern a Espanya s’ha degut sobretot al fet de no arribar a capir que els esquemes de la política de la restauració democràtica han canviat i molt. Vet aquí que tothom parla que el que toca, en l’actualitat, és saber gestionar complexitats, i quan és l’hora de la veritat ningú té interioritzat cap recurs per dur-ho a terme. Siguem francs, l’escull de la investidura ha estat Catalunya. I ho continuarà essent si PSOE o el que en quedi i la resta de partits d’esquerres, no aposten per una solució al referèndum. És molt més fàcil preguntar-nos què volem que no pas reformar la Constitució. Així ho han afirmat catedràtics de dret constitucional.

Fent d’oracle, altrament, i en contra del que auguren les primeres enquestes i alimenten determinats periodistes, creiem que els resultats de la repetició seran força diferents dels que han bloquejat la investidura. En primer lloc, en campanya els qui puguin preveure necessitat d’aliances posteriors no es tiraran els plats pel cap. En segon lloc, els guanyadors seran indefectiblement els del PP. Molts dels votants de C’s, la dreta liberal, per dir-ho suaument, farà un vot útil a favor del PP. La dreta entén molt fàcilment què és el que li interessa. La corrupció o els paradisos fiscals són connaturals a l’espècie humana. I en tercer lloc, molt ens temem que una part del vot d’esquerres del PSOE, se n’anirà a PODEM i als seus aliats, entre altres raons per l’acord que PSOE va signar amb C’S, i pel caïnisme que s’ha anat instal·lant en el partit en la batalla pel seu lideratge. I els secessionistes? Doncs, si cal que pintin alguna cosa, no hi ha cap més remei que anar junts.