LES METÀFORES DE LA PINTURA

En una representació pictòrica, una butaca folrada amb una tela verda vol dir una cosa, i una butaca embolcallada amb una tela verda en vol una altra. Diuen els crítics que, entre una pintura i l’altra, la diferència essencial rau en l’ús de la metàfora. La tela de la butaca entapissada, podria ser la pell de la butaca (una pell marciana, tal volta). La tela que embolcalla la butaca podria ser el xal que abriga la butaca. Butaca que, en ambdós casos, representa una anatòmica forma, que, segons el desig de cadascú, vindria a ser una dama que s’exposa seductora, ornada amb una sedosa tela verda. Convenim, doncs, que la butaca és una altra metàfora. De manera que el resultat dels dos quadres són metàfores sobre metàfora. El recurs retòric de la metàfora té un llarguíssim recorregut expressiu tant en l’oralitat popular com en l’escriptura creativa, però trobo que, ara, la reapropiació que en fa la pintura és molt poc original. Avui en l’era de la complexitat, de la decodificació, dels escàners i les ressonàncies magnètiques, de la impressió tridimensional, no és una ingenuïtat o una expressió de limitació creativa enderiar-se a representar metàfores i al·legories?

En realitat, la història de la pintura n’està plena de metàfores, d’al·legories, de mites i fins i tot d’ironies. Però, un cop aquestes dèries dominants s’exhauriren amb la desclosa del romanticisme en què les teles s’ompliren de relats i retrats d’impressions, de jocs magnificents de colors sobre paisatges, persones i animals, i que derivaren, en la modernitat, en pures pulsions nervioses o per contra en objectes desconcertats i en mers concepte, ara ja no és el moment de reivindicar-los de nou en la pintura. Un cop satisfets i saturats, avorrits de tant informalisme, de tanta abstracció, de tant intel·lectualisme erm, si havia de tornar algun model pictòric, si us plau que sigui la pintura que exalti allò que ens fa més falta. Que tornin els espais de les emocions, dels sentiments, de les passions, la pura contemplació, els tocoms de l’ànima, la subtil presentació de l’objecte, la mera combinació cromàtica, o el simple perfilat d’una idea d’objecte en el seu moviment en l’espai i el temps! Si us plau, tornin a pintar-nos simples humans i complexos esperits, evoquin-nos, suggereixin-nos, proclamin imaginaris com el Jardí de les delícies del Bosco.

El Jardí de les Delícies, El Bosco (1480-1490)

EL TEMPS

Una de les pretensions humanes més batallada i agosaradament perseguida ha estat i és la del control del temps. Òbviament, el temps meteorològic, però també el temps històric i, com no, el temps personal o íntim. La lluita contra les pedregades, les calamarsades que malmetran la collita és una obsessió raonabilíssima. Encara recordo el temps en què es disparava contra els núvols per evitar els patacs mortals d’aigua i pedra, primaverals i estiuencs. La previsió meteorològica, amb satèl·lits rondant el planeta terra, ha progressat molt, de tal manera que hi ha estacions que et diuen el temps que farà l’any vinent. El que no ha fet encara aquesta ciència és desviar el curs dels vents, evitar la formació dels núvols o desllorigar tornados, tsunamis o tramuntanades Suposo que això voldria dir tant com desmanegar el planeta i enviar-ho tot a pastar fang. Ara, sí que es podria evitar la virulència creixent dels fenòmens naturals del comportament d’aquesta mena de temps, si ens comprometéssim una mica més en l’evitació dels fenòmens que ens duen irremissiblement al canvi climàtic. Però ja sé que això és demanar massa i ens hi posarem seriosament quan ja no hi siguem a temps.

Perquè, tant si ets pagès com si ets una altra cosa, el temps que més ens importa a partir que tenim ús de raó, és el temps personal. La mesura del nostre temps és la mesura de les nostres passions. I si hi ha una època en què sembla que els pots controlar, la veritat és que sempre acaba essent una mena d’intrús que ens fa fer el que vol. És clar que se’ns manifesta objectivament en el deteriorament dels òrgans vitals, és clar que ens determina les edats mentals, psicològiques, però el més desentranyable és que el temps personal, el temps íntim és una pura sensació ja sigui de guanys ja sigui de pèrdues. Quan se’ns diu que ja arribarà el teu temps, rarament tens consciència que ja ha arribat. Senzillament, perquè si les coses et van bé, hi ha causes que ho han propiciat. I si et van malament, és perquè també n’hi ha. No sé si hi ha un temps per a cada cosa o si és possible fer moltes coses al mateix temps, la realitat és que sempre ens ha faltat temps per a allò que hem desitjat ardentment i mai no hem pogut aconseguir. O ens ha durat poc el temps o se’ns ha allargassat avorridament. La mesura del nostre temps potser es podria resumir en un m’agrada o no m’agrada.

Rellotge tou, Dalí (1954)

TERRORISME ISLÀMIC…

En pocs mesos França ha estat colpejada amb una violència inaudita per l’anomenat terrorisme islamista. La matança de Niça és un altre súmmum que, d’acord amb el nostre sistema moral, no cap en el cap de ningú. Qualsevol terrorisme és una degeneració humana, és fastigós i execrable i incomprensible considerat en ell mateix, però posat en context, relacionat amb les causes, mirant d’interpretar-lo des de l’òptica de qui el practica, no n’hi ha prou de condemnar-lo enèrgicament i d’afirmar nerviosament i categòrica que es farà tot el possible per combatre’l de soca-rel i d’eliminar-lo de la faç de la terra. Calen molts més compromisos per part dels qui tenen la responsabilitat de garantir seguretat, pau, llibertat, convivència, justícia i ciutadania. I això segon malauradament poques vegades ho sentim dir i descriure per part dels portadors del dol. Encara hi ha algun mandatari retirat que no ha demanat mai perdó per haver-nos involucrat en la guerra de l’Iraq, un dels detonants de la barbàrie que colpeja indiscriminadament per arreu amb la signatura de Daesh. Encara és hora que la gent normal i corrent sàpiga exactament per què no s’ha arribat mai a una solució amb Palestina. Per què no es posa fi a la guerra de Síria. Per què no s’afrontar el nucli del problema? Doncs paradoxalment i miserablement pel conflicte d’interessos entre els països que són els principals expenedors de moral.

La gent corrent que intenta fer una vida normal sap perfectament que la hipocresia de les grans potències és tan terrorífica com les matances que practiquen els arravatats contra Occident i el nostre Sistema. Tomàs Alcoverro, un dels més reconeguts observadors del món àrab, en una conferència va arribar a dir que “el sistema econòmic del nou jihadisme és el capitalista. Els grans capitalistes poden estar tranquils, fins i tot pot ser que ja els vagi bé”. I amb tota cruesa afirmava que als grans poders capitalistes els pot arribar a interessar l’existència del jihadisme per la gran quantitat d’armes que compren. No és comparable per les magnituds i les conseqüències de tota mena, però fins que el síndic de greuges, en relació amb el top manta, no ha picat la cresta als responsables del port de Barcelona, als duaners, als qui emmagatzemen els material que es ven per arreu, la nostra moral només anava encaminada a culpar els venedors.

QUOUSQUE TANDEM ABUTERE

Si vostès escolten la ràdio de bon matí, quan parlen de l’estat dels transports públics, no hi ha dia que ens no avisin d’anomalies a la xarxa de rodalies de Renfe. Els catalans i les catalanes, o els forasters, que utilitzen el tren per necessitat, normalment per anar a treballar, deuen ser dels més tardaners o absentistes del món. Jo no entenc com aquesta pobra gent ho aguanta. I, alhora, com ho permeten les empreses que els ocupen. És una situació tan greu que, si no fos perquè la paciència deu ser infinita, la revolta ja hauria fer tals estralls en les xarxes ferroviàries que, a manca de rigor, de seriositat, de correspondència dels serveis públics amb les obligacions dels ciutadans de pagar els impostos i els perjudicis, no quedaria ni rastre de vies ni de trens ni ningú que se n’ocupés. Al capdavall, el resultat seria pràcticament el mateix que el de cada dia. Si et queixes i protestes amb conviccó, els qui gestionen pot ser que t’acabin donant la raó. Però, la realitat no canvia. Si protestes més aïradament, s’acaben les bones paraules de disculpa, es fa mutis, i tot queda igual. Si continues batallant perquè s’acabi la vergonya d’una vegada per totes, et poden arribar a dir que votis un altre partit quan hi hagi eleccions. I quan s’ha votat tampoc no passa res.

La paciència s’acaba convertint en impotència i la impotència en un costum. De manera que hom no té més remei que assumir que rodalies no va de cap manera. I si hi ha un dia en què tot funciona, és allò de la propina de què parlava Josep Pla. És a dir, el més normal és que res no funcioni, que la vida sigui una vall de llàgrimes, que els homes i les dones ens odiem més que no ens estimem, que les desgràcies no vinguin mai soles, és clar si resulta que tenim un bon dia és una propina. És una excepció. Per tant, el pessimisme, la mala estrella, la malastrugança, sembla que haurien de ser les característiques pròpies dels catalans i dels qui s’hi assimilen. A veure com els ho expliques això a la canalla que els has de prometre un futur feliç. ¿Com els has d’inculcar esforç, assertivitat, emprenedoria, coratge, disciplina, si al final, quan comencen a ser adults, es troben que el que han de practicar per sobre de tot són les virtuts de la paciència i de la temperança?. I aprendre a posar l’altra galta i que, un dia sonarà la flauta de la propina?

QUÈ FARÀ ESCÒCIA?

La victòria del Brexit ha reobert el pot que conté un dels dimonis més perillosos d’Europa que, segons Rajoy, Hollande i sobretot Manuel Valls, no és altre que el nacionalisme escocès, el català, el cors, el basc i tots els altres que de ben segur se sentiran més legitimats que mai per seguir l’exemple escocès. Quan el senyor Rojoy ha vist que Brussel·les rebia amb tanta cordialitat la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon, s’ha posat ràpidament a la defensiva com el Gran Autòmat encarregat de guardar la fortalesa de les essències pàtries dels Estats membres de la UE. Quan ha afirmat contundentment que Escòcia forma part del Brèxit i que són els Estats els qui negocien la permanència o la sortida de la UE, diu molt més del que diu. Primer, que té por que Brussel·les no trobi una fórmula perquè Escòcia tingui un estatus especial malgrat que la Gran Bretanya se’n vagi. Segon, que aquest possible estatus desmunti radicalment el discurs que Catalunya, si mai esdevingués una república independent, flotaria eternament pels espais siderals. I tercer, la paüra que el reviscolament de la batalla per la reunificació d’Irlanda, no alimenti encara més no només els partidaris de la secessió de Catalunya, sinó també els partidaris de la secessió dels Països Catalans.

Què farà Escòcia? De moment, reactivar un altre referèndum d’independència. Mentrestant, mirar d’aconseguir que Brussel·les s’inventi alguna cosa, en deia estatus especial, perquè no perdin la condició de ciutadans de la Unió. Entretant, canviar la lliura escocesa per l’euro. En fi, vostès, lectors i lectores, que tenen imaginació, de ben segur que ja han ideat solucions possibles. Personalment estic convençut que els ciutadans escocesos aconseguiran continuar tenint la condició de comunitaris. De manera que la pregunta més intrigant és: què farà l’Estat espanyol per impedir-ho? No és una pregunta retòrica. Ja sabem que Espanya vetarà en el si de la Comissió i del Consell tot el que soni a tracte diferenciat. El que ens agradaria saber, en realitat, és com impediran Rajoy i els seus amics que la ciutadania escocesa decideixi el seu futur lliurement, i com arbitraran que la UE expulsi de les seues institucions aquesta ciutadania que durant quaranta anys n’ha format part. Funcionaran les clavegueres de la Unió? Qui controla, per cert, les clavegueres de la Unió?

EL MÓN AL REVÉS

L’escàndol generat per les filtracions de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, no ha provocat, en canvi, gaire renou entre els votants del PP. Ni l’un ni l’altre no han dimitit, sinó que han desafiat tothom que llanci la primera pedra perquè aleshores,sobretot, De Alfonso n’abocarà una camionada. A part del joc brut, el fumut és que teníem l’enemic a casa. El contraespionatge és excitant i l’Estat el sap ordir perfectament. Quan parlem de construir estructures d’Estat curiosament mai no ens hi referim a l’espionatge. Mai no he llegit en els diaris en paper ni els digitals, tipus Público  que són els que s’entaforen pertot i acaben traient la brossa amb què es treballa des del poder habitualment, que des del govern de la Generalitat, des del Departament de Presidència o des d’alguna comissió del Parlament es treballi en quelcom similar a un CNI o un Mosad, posat a buscar bons exemples. És possible que s’hi treball secretament. Tant se val, la qüestió és que aquest tipus de pràctiques de les clavegueres de l’Estat, s’acabin considerant, tal és la defensa de De Alfonso, com a normals. Que els que les practiquen ho trobin tan natural com fer una truita a la francesa. Com ha estat normal durant molt de temps que, quan en tens l’ocasió, t’embutxaquis els que puguis via favors o comissions o fotent mà directament al calaix.

Ens hauria de preocupar no només el nivell astronòmic de corrupció a tots els nivells de les esferes del poder, sinó principalment la indiferència de la gent i, encara molt més, la condescendència d’uns quants milions d’espanyols davant aquestes pràctiques. De Alfonso i Fernández Díaz, si els catalans fóssim més estrategs, vull dir si tinguéssim més rapidesa reactiva, -institucions i societat civil organitzada-, ens adonaríem que ens han estalviat molt quilòmetres en el camí del nostre “Catexit” particular. Tot i així no sé si l’afer de la conspiració tindrà gaire recorregut polític o judicial i el temps l’acabarà sepultant, com ha passat en tants altres casos fastigosos. Ara bé, el Parlament, el govern, qui sigui que en pugui tenir la competència, haurien de poder disposar d’alguns camàlics per, arribats a aquest nivell de desafiament democràtic, engrapar aquests individus, treure’ls dels seus despatxos amb les seues pertinences i deixar-los al mig del carrer sense res més que la seua ignomínia.

QÜESTIONS ELECTORALS

Fóra bo d’analitzar, també, el nivell d’abstenció en funció de la sintonia radiofònica de la propaganda electoral. Hi ha molta gent que així que sent les quatre notes d’aquesta sintonia que canvia d’emissora compulsivament. A ningú se li ha acudit canviar-la? Quan algun partit demana que es pugui votar a partir dels setze anys, per què no demana tot seguit que sigui considerada una edat punible penalment amb presó, si fos el cas? Per què, ara en campanya, a algú se li ha acudit que caldria revisar la llei electoral pel que fa a les limitacions de vot de segons quin grau de discapacitació? Per què en campanya es posen tants límits els grans partits si haguessin de pactar, quan tot fa preveure que, si no hi ha pactes, anem de pet a unes terceres eleccions? Per què diuen els quatre grans partits, per activa i per passiva (i perifràstica, dixit Sra. Chacón), que no hi haurà terceres eleccions?. També es diu que la suma de Comú-Podem amb el PSOE podria donar una majoria d’esquerres i, amb unes selectes abstencions, arribar a investir un president i formar govern. Però si Podem diu que el referèndum no és negociable, el PSOE sumarà alguna cosa sense els vots que aporti la Sra. Díaz, que és qui decideix què pot pactar el PSOE i què no?

El PP amb C’s podrien sumar, però, segons Rivera, sense el Sr. Rajoy. És molt difícil, però per evitar unes terceres urnes seguides, ¿la patronal i els altres poders fàctics podrien “obligar” a formar un govern de tecnòcrates triats pel PP, C’s i la Troika?. I a casa nostra, si CDC perd diputats i queda en mal lloc i ERC es fa amb la majoria del vot independentista, repercutirà en els equilibris necessaris en el si de Junts pel Sí? Què se n’haurà fet del PSC, després de tot plegat, entre altres les bufetades de la Sra. Díaz, i si perdés algun diputat més? Es continua preveient un panorama complicat, certament, però també s’albira que més del mateix amb un PP en la línia dels darrers quatre anys, sobretot en la manera de gestionar els conflictes i els problemes (Catalunya, finançament autonòmic, reforma laboral, llei d’educació, deute astronòmic, etc), el sistema no ho suportaria. Al final, també és previsible que la culpa del desgovern espanyol l’acabi tenint Catalunya, com a gran abstracció del pecat original. I que alguns facin números per si falla la moció de confiança del setembre.

TRENCADISSA

L’esmena a la totalitat dels pressupostos ha dolgut i dol. I és evident que ho patirem tots plegats, els independentistes no masoquistes, els unionistes i els indiferents. Primera qüestió i la més principal, la nuclear, la bàsica. S’ha trencat una de les virtuts, un dels valors més bàsics de la convivència i de les relacions humanes: la confiança. El fet de confiar mútuament. Ho entén tothom això, encara que no hi hagués lletra menuda que detallés la cosa, si més no els d’una determinada edat. Amb la paraula donada, la gent tradicionalment ha comprat i ha venut de tot, ha fet tota mena de transaccions. no calien notaris. Justament quan s’han hagut de fer papers, és quan més problemes hi ha hagut per cobrar o obtenir la correspondència del que fos. La resta del negoci entre la CUP i Junts pel Sí és pura retòrica. Intento imaginar-me què farà la CUP al setembre quan es voti la moció de con-fi-an-ça que presentarà el president Puigdemont. A canvi de què dirà la CUP? I la majoria ens preguntarem: fins a quan durarà la nova confiança “mudant”? En tot cas, ho pregunto a un tractant de bestiar que tradicionalment ha assistit a la fira de Salàs o de Verdú. I em contesta que si he de fer tractes amb la gent que m’ha trencat la confiança una vegada, malament rai. Oi que entenen vostès el que em ve a dir el tractant?

Segona qüestió: com pot afectar la trencadissa dels pressupostos a les files de CdC? Amb quina moral, no la de la independència, sinó la de tirar endavant la legislatura, s’afronten els mesos que vindran, si és el partit que, tal com sembla, hi perd més? Crec que faríem bé d’escoltar Artur Mas, el president de CdC, i Francesc Homs, un dels seus més fidels i clarividents col·laboradors. Ja pressuposo que saben el que responen. Tercera qüestió: i la ciutadania il·lusionada amb el procés com es refà de la solitud sobrevinguda? ANC i Òmnium, i els partits secessionistes ja tenen la massa crítica suficient per continuar somiant i acabar decidint d’aquí a uns mesos? Em fa l’efecte que no, i a més, aquesta mena de crisis emocionals i de relacions humanes són d’una virulència que maten literalment. El no als pressupostos, dit brutalment, han deixat molts cadàvers a la voravia. Els crits d’ànim o les proclames de no defallir, ja em disculparan, sonen a retòriques d’ofici, de manual. En casos així s’ha de notar que estàs emprenyat!

DADES COMPROMETEDORES

El darrer informe de la Fundació Foessa de Càritas (Càritas és una organització catòlica) sobre l’exclusió i el desenvolupament social a Espanya és una autèntica bomba de destrucció massiva. Diu coses que ens van repetint tots els mèdia dia rere dia, però Foessa ara hi posa unes dades i uns números que més aviat semblen d’un altre món. Una de les realitats incontestables és la bretxa social que s’ha expandit amb la crisi entre els que viuen i viuen molt bé, i sobretot, entre que viuen molt bé i els que no poden viure. Tretze milions de ciutadans espanyols al llindar de la pobresa. Un milió de ciutadans que tenen problemes per poder menjar. I com raonen els seus redactors farien falta uns 10.000 milions d’euros per redreçar la situació amb un pla de mesures, que –dic jo- ni el sistema econòmic ni el sistema polític ni el sistema dels sistemes, el capitalisme globalitzat, estan en condicions d’arbitrar. Conscients d’aquesta tessitura terrible, i com a conseqüència dels acords parlamentaris sobre la pobresa i l’exclusió social, el govern de la Generalitat ha fet mans i mànigues perquè les partides més significatives dels pressupostos que ha presentat al Parlament vagin destinades a pal·liar la desigualtat.

Per poder presentar uns números al màxim de socials, com es diu ara, estem segurs que s’ha hagut de fer molts equilibris comptables i s’han intentat sortejar tota mena d’obligacions i amenaces de l’Estat. Però tot i així, la CUP que ho vol tot, i els altres que només volen que caigui el govern ignominiosament, hi van presentar esmenes les conseqüències de les quals en condueixen a un carreró sense sortida. Amb l’excusa dels uns, perquè no hi ha prou ruptura amb l’Estat, o l’excusa dels altres, perquè es financen estructures d’Estat, el peremptori pot quedar en mera xavalla. Aleshores és quan t’has d’empassar els grans discursos sobre la responsabilitat dels governants dels sempre moralistes socialistes i t’has de sentir culpable perquè no saps negociar, no saps fer una anàlisi prou fina de la realitat o no entens quins són els límits de la fantasia independentista. Aleshores t’has de començar a sentir jutjat per la història perquè vas malmetre el temps en aventures que no duien enlloc i romanços per l’estil. La llàstima és que el no als pressupostos no només fa més difícil el futur, sinó que pot ser que sigui inexistent.

RECITAL : Vespres en Vers al Cafè del Teatre

Són 42 minuts de poemari propi recitat per un servidor al Cafè del Teatre de l'Escorxador​ dins del cicle VESPRES EN VERS sota el títol "Els mots són el repòs" (4 maig 2016).



Per a vosaltres, amb tot l'afecte.