A PROPÒSIT DE Clínica de l’abandó

Diu la contraportada de la traducció de Clínica de l’abandó de la poeta milanesa Alda Merini, morta el 2009, feta per la poeta Meritxell Cucurella-Jorba, que “llegir la seua poesia és endinsar-se pels laberints del dolor, de la pèrdua i d’allò més vital en joia, de la mà d’uns textos tocats de llum, de gràcia i de veritat”. Amb el llibre a les mans, em pregunto: per què llegim el que llegim? Per què es tradueix el que es tradueix? Per què Meritxell Cucurella-Jorba ha triat traduir Alda Merini? Per què Meritxell Cucurella-Jorba ha traduït tan bé Alda Merini que ha merescut el XII premi Jordi Domènech de traducció de poesia”? Com és que Meritxell Cucurella-Jorba domina tan bé l’italià com per penetrar magistralment en l’ànima de la “bèstia negra de la lírica italiana més ferotge” de la contemporaneïtat? Què té la poesia de Meritxell Cucurella-Jorba que destil·li cèl·lules de personalitat d’Alda Merini? Què hauria pogut influir a Alda Merini si hagués triat de traduir poemes de Merixell Cucurella-Jorba a l’italià, en el cas que s’haguessin conegut en la complicitat de la mútua lectura? ¿La radicalitat emocional, la violència d’una racionalitat sense circumloquis, la rotunditat de les paradoxes irreconciliables de la vida humana o la sinceritat més despullada haurien estat les claus d’una simpatia compartida?

En els nostres temps líquids, que basculen ritualment entre la gandula evanescència i la histèrica sobreexcitació; en els intervals de les nostres hores en què ens abandonem a la contemplació impertorbable de les sofrences alienes; en què la felicitat s’ha de reduir a les propines que ens deixen els dies rutinaris, en què només que puguem anar fent ja és possiblement la millor vida possible, llegir Alda Merini, a través de la modulació precisa de la veu de Meritxell Cucurella-Jorba, és com si ens sotraguegés un vendaval. La missió dels poetes, en la història de la cultura ha estat molt diversa, molt heroica i molt triial alhora. Deixem-ho córrer! Però quan topes, perquè encara no has perdut la curiositat, amb versos que diuen: “qui no sap amar no sap fer poesia i/qui no sap morir no sap reviure./Qui no hagi estat ferit/pel seu enemic no podrà tocar/els vèrtexs de la pietat./No hi ha batalla d’amor,/tampoc derrota,/hi ha només una guerra angèlica/que l’home es fa a si mateix/en nom d’un germà blau/vestit de negre”.

TEMES PENDENTS

Si hi ha un tema que ens té distrets, més que el judici del cas Gürtel (en què si fem cas del relat de Correa percebem que, si hi ha condemnes, seran per a gent del PP que ja potser ni en són militants), és el futur del PSOE i l’estabilitat dels governs autonòmics on governa amb l’ajut de Podemos. Abans d’acabar el mes és probable que visquem en directe la ruptura del partit socialista de la manera més patètica, ridícula, inimaginable. Si els que continuen dient no a Rajoy es mantenen en el seu propòsit el dia del darrer intent d’investidura, siguin molts o siguin pocs, s’haurà obert la crisi més profunda d’un dels partits històrics més importants del continent europeu. I, oh paradoxa, la causa haurà estat precisament per una raó ètica: la defensa per part dels uns de la coherència, la integritat ideològica o l’honestedat amb els compromisos electorals. La immolació del PSOE, provocada al capdavall pel PP,  pot arribar a ser una de les darreres qüestions de filosofia política de l’era moderna que s’haurà dirimit a l’Estat espanyol. La pugna entre ètica i pragmatisme polítics ja no són els combats de la postmodernitat. Ara és el temps de la relativitat, del segons com es mirin les coses, de la possibilitat de ser alhora, com C’s, de dretes i d’esquerres.

En la nostra era postmoderna s’han esvaït els grans relats de la història de les civilitzacions que parlaven de transformació, d’equitat, de solucions globals positives, de principis i veritats incontestables seguint el deixant de la Il·lustració. Els relats que compartimentaven el món en grans dualitats esquerres i dretes, el bé i el mal o rics i pobres. Ara la mesura és l’objectiu final. No importen els mitjans. No produeix cap sentiment de culpa ni de vergonya aliena que hom s’enriqueixi a base de trampejar les regles o de fotre mà al calaix públic. No hi perden els partits esquitxats per casos colossals de corrupció. És en aquest context, insisteixo, que el no de militants del PSOE a la investidura de Rajoy serà probablement l’últim acte de rebel·lia política i per extensió social contra la uniformització del pensament dèbil postmodern. Si tot seguís el rumb marcat pels reglaments, els díscols del no haurien de passar al grup mixt i haurien de ser invitats a deixar l’escó. Perquè, quan el món és al revés, els que queden de cap per avall són considerats uns perdedors.

CAP AL MARTIRI?

Tot el que la majoria del Parlament acordi que es derivi conceptualment de l’aprovació de l’inici del procés cap a la independència, que el TC va anul·lar definitivament el desembre de 2015, es pressuposa inconstitucional. En conclusió, al Parlament es pot parlar de tot, però no es pot aprovar res que soni a voluntat secessionista, a intenció independentista, a prolegòmens separatistes. Anava errat, perquè tenia el convenciment que els conflictes que es dirimien al TC eren d’índole normativa. Que s’interposaven recursos sobre disposicions de caràcter vinculant, és a dir, sobre lleis, sobre articles de les lleis. Que es litigava per establir els límits de les competències. Però, ja fa temps que es veu que no: que també són les intencions i les "simples instruccions indicatives” les que són objecte de persecució. És com si s’estigués castigant el nasciturus portador de la llavor del mal. La presidenta del Parlament i la majoria separatista, són “avisats” que els caurà tot el pes de la llei. Que la desobediència i la prevaricació tenen un preu penal i que, arribat el cas, els culpables poden ser, com a mínim, inhabilitats per exercir de representants del poble.

La pregunta que es fa tothom és: ¿fins a on s’arribarà en aquesta batalla entre legalitat i legitimitat, entre Parlament i TC, entre concepcions quasi diametralment oposades de democràcia? Quan començarà la martirització dels nostres acusats i condemnats? Qui caurà primer dels nostres? El Sr. Margallo, tot reclamant un govern estable del PP a l’Estat, entre altres raons pel perill que representa la deriva catalanesca, avisava que a Catalunya es podrien repetir els fets del sis d’octubre de 1934. És a dir, per als qui no recordin què va passar en aquell octubre, els diré que, en el context d’un moviment insurreccional davant la deriva dretana antirepublicana, el president Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquesta proclama, secessionista, que durà a penes 24 hores, desembocà en l'empresonament del President i els membres del seu Govern, del president del Parlament, i per tot Catalunya fins a 3400 persones. Se suspengué i l’endemà, el dia 7 d’octubre, la Generalitat ja estava intervinguda per l’autoritat militar. ¿Recorden la foto del president Companys amb membres del seu govern entre reixes al penal del Puerto de Santa Maria?

LA CULPA

És més que probable que una certa literatura historiogràfica futura acabi determinant que la culpa dels desgavell d’Espanya produït els darrers dos anys sigui del secessionisme social i polític català. La més mala bibliografia ho atribuirà genèricament a Catalunya, com sempre ha fet. Però, la més científica s’acostarà bastant a la realitat, sobretot si té en compte els contextos en què es gesten les derives independentistes de l’antiga CDC, de l’Òmnium Cultural, i el naixement per acció i reacció de l’ANC, Societat Civil Catalana, i principalment de C’s. La literatura més demagògica s’acarnissarà contra el secessionisme pel fet d’haver destruït la totalitat de la societat civil catalana, d’haver degollat UdC, d’haver provocat la trencadissa del PSOE, d’haver posat la llavor de Podem, En Comú, i derivats. I principalment pel fet d’haver impedit que Rajoy i Pedro Sánchez poguessin formar govern i evitar de ser la riota del món civilitzat després de tenir paralitzada Espanya durant més de nou mesos, una situació mai no coneguda a la història pàtria. En realitat, els mals d’Espanya (una Espanya Estat que no existia, però tant se val) tenen el seu origen en el casori de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó. Per tant, si els catalans mai hem tingut una identitat sempre ha resultat vírica. La catalanitat, per tant, és una autèntica pesta, que contamina, a l’acte, tots els fets i els seus protagonistes, i així que es converteixen en història.

No fa massa, hem sentir a dir, en el fragor d’un míting electoral, que el secessionisme és més perillós que el terrorisme de les armes i les bombes. El súmmum de la dolenteria, de la perversitat, de la maldat. Però no només som culpables un 48% dels catalans de les pitjors malvestats contra els altres i contra nosaltres mateixos, sinó de ser una de les llavors del Brèxit i de la crisi de la UE. La persistència en l’error secessionista està alimentant l’extrema dreta europea i contaminant les aigües de qualsevol futur per a la Humanitat. El Sr. Margallo encarregat de fer-nos l’exorcisme, fa el que pot i més. I ho fa malgrat el Sr. Fernández Díaz. Molts espanyols, però, les darreres setmanes, van posant l’esperança redemptora i miraculosa en la Sra. Susana Díaz, després que també ho ha intentat per la via científica el Sr. Borrell. Quina serà l’espasa de foc que eliminarà per sempre aquest mal?

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Què és un Estat, es pregunta als estudiants de tots els Estats: una organització política (i social i religiosa, hi afegeixen alguns) sobirana que es reconeix per tenir un territori, una bandera, una llengua, un exèrcit i, molt important, una policia judicial. Un Estat democràtic, hi afegiria un sistema de llibertats públiques i individuals, de partits, de sindicats, d’institucions governades per persones que han estat elegides a les urnes, i per òrgans de control i d’avaluació que n’assegurin el correcte funcionament, sota l’imperi de la llei i l’existència de tres poders independent, el legislatiu, el judicial i l’executiu. Etc. Etc. Els més avantatjats de ben segur que citarien Max Weber, un dels pares de sociologia moderna, que allà en el 1919 el definia així: l’Estat és una "associació de dominació de caràcter institucional que ha tractat, amb èxit, de monopolitzar dins d’un territori la violència física legítima com a instrument de dominació i que, amb aquesta finalitat ha acaparat tots els mitjans materials en mans dels seus dirigents, després d’expropiar-los als qui els posseïen per dret propi, i els ha substituït amb les seues pròpies jerarquies supremes”. Si a algú, després de llegir aquesta definició, no se li posen els pèls de punta, és que encara no s’ha assabentat del món en què vivim.

Veure l’altre dia l’exalcalde Trias queixar-se amargament de la nul·la reacció política dels partits que s’anomenen les forces polítiques del canvi després que fou acusat falsament de blanqueig de diners, i després d’escoltar les converses fetes públiques pel diari Público entre Fernández Díaz i De Alfonso, només pots que sentir vergonya de pertànyer en aquest país de miserables. És veritat i dolorós: un Estat sense clavegueres on es fabriquin falsos testimonis, falses acusacions i denúncies i tot tipus d’alteracions de la veritat, és un Estat de paper de cel·lofana. Un Estat ideal. Un Estat sense màcula, sense un bri de corrupció, sense brutícia, és una entelèquia. Max Weber, certament, s’ha de llegir obligatòriament així que hom comença a tenir ús de raó, per prevenir-nos de no caure en la més absoluta imbecil·litat. Quan un Estat necessita lleis de transparència vol dir que és el fracàs de l’ideal d’Estat. I més quan aquestes normes no deixen de ser al capdavall una forma d’expiació exprés dels propis “pecats”.

LA MALA VIA

El Tribunal superior de Justícia de Catalunya va desestimar la setmana passada els recursos presentats per Mas, Ortega i Rigau contra les acusacions de desobediència i prevaricació i aniran a judici. En la resolució dels jutges s’hi deixa entrellegir que actuen al marge de qualsevol judici d’intencions. La independència del poder judicial és, arreu del món, i per la pròpia naturalesa de les creacions humanes, un principi retòric. Bé, diguem, un principi teòric. Cap ésser humà, desenvolupi la feina que desenvolupi, per més alta, conspícua, transcendent, extraordinària o àulica, no actua fent abstracció absoluta de les seues idees, del seu sistema de valors, de les seues creences, de les seues tendències o de les seues manies o afinitats electives sobre totes les coses, persones o fets que són o ocorren en el món més pròxim o llunyà. La discussió filosòfica sobre el criteri propi i la independència del criteri té un llarguíssim recorregut. Però és E. Kant a Crítica de la raó pura qui posa les bases per entendre quasi definitivament com i en què es fonamenta el coneixement. Un dels encerts més transcendentals per a la humanitat ha estat precisament demostrar que el coneixement no s’obté posant l’ull sobre l’objecte, sinó en la forma que té el subjecte de conèixer l’objecte. Els fets objectius, de la realitat, que es descriuen en els articles del codi civil o del codi penal, són fets que contenen, a més, espai, temps, raó, sentiment, conceptes, criteri o valors, i experiència.

Serà un judici polític, doncs, el que tindran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau? Serà un judici imparcial, doncs? Serà un judici just i legítim? ¿La història dels fets que han conduït fins a la inculpació, carregada de múltiples i rocambolescos condicionants, permetrà la mera imparcialitat tant si són declarats culpables com innocents? La naturalesa dels fets que es jutjaran té prou substància transgressora i pertorbadora de l’ordre social, dels principis i drets humans o fins i tot de les resolucions de superiors jeràrquics? Ja sabem que totes aquestes preguntes han estat dirimides i contestades pels qui tenen la responsabilitat de substanciar-les a la llum d’interpretacions ajustades al sentit literal dels codis normatius. Però també sabem que la naturalesa política del que es jutja és impossible que no contamini o constrenyi una suposada raó pura.

ELS SENSE NOM

La democràcia parlamentària europea i de mentalitat occidental ha consistit bàsicament a repartir-se el poder entre conservadors-liberals i socialdemòcrates-socioliberals. Ara tu, ara jo i el bipartidisme ha anat acontentant tothom. Per cert, després de dues investidures quasi fallides, ja hi ha qui el reivindica per llei. Les majories absolutes, solen tenir es mateixos comports i les mateixes potencialitats, salvant les formes i la retòrica, que les dictadures: s’imposa el criteri únic i es fan complir els designis, les promeses, i tot el que se t’ocorre sobre la marxa, per la directa del decret llei o per la teatralització, normalment humiliant, del procediment administratiu en la tramitació de les lleis que s’aprovaran amb tota seguretat. La majoria del PP, com en el seu dia, la del PSOE, (les majories absolutes del parlament català no han dirimit mai realment sobre la vida i la mort) no ha fet altra cosa que satisfer les seues ambicions, i a fer complir un programa d’ideals de virtut ja sigui de forma directa i explícita com implícita o sobreentesa. De forma, en fi, que ens quedés ben clar què era Tòtem i què Tabú per al comú dels mortals.

Des de l’alineament de CiU a les tesis independentistes, un dels propòsits del PP i de C’s i sobretot dels seus entorns mediàtics i econòmics, ha estat, no pas combatre la idea i l’objectiu polític del partit català sinó soscavar-lo, provocar-ne la seua ruïna, eliminar-lo de l’escena política. Potser es pretenia fer-ho de forma subtil, com les conxorxes palatines, les maquinacions o les conspiracions versallesques. O potser sí que es volia que tot fos com una flamarada fallesca. El que ha passat, però, és que com que no tothom té la traça maquiavèl·lica que es demana per a afers d’aquesta índole, s’ha acabat tirant pel dret de la forma més matussera i cínica. De moment, l’antiga CiU ara per ara no té per no disposar ni de nom. Per acabar de reblar el clau hi ha una remor de fons que insinua que a la demolició s’hi acaben d’apuntar la mateixa ERC, els cupaires i els Podem i els seus parents. Encara que tot plegat sigui un despropòsit colossal, ara mateix, fa l’efecte que la major part de les formacions polítiques catalanes, les autòctones i les sucursalistes, farien festa grossa si el PDC acabés enterrat en calç viva. Visca el rancor i el caïnisme! Qui ho havia de dir, eh Brutus?

TOT ESTÀ PER FER

Una de les afirmacions més tristes que he sentit aquest estiu, terriblement desesperant políticament, és la que va fer l’atleta jamaicà Usain Bold reclamant la seua immortalitat en la nòmina, suposo, dels grans velocistes. Em fa pena que tenint ús de raó com suposo que la té, aquest paio no sàpiga encara el sentit de la sentència llatina sic transit gloria mundi. On són, Usain Bold, les marques dels teus antecessors Jesse Owens, Carl Lewis o Justin Gattin, més enllà del bagul de la marcescible memòria i de la dubtosa immortalitat dels registres de rànquings? La glòria d’aquest món, Bold, s’acaba quan un altre atleta farà els 100 metres llisos en 9,50 segons i esdevindrà tan immortal com tu, per una temporada. Aquesta sentiment i desig d’immortalitat, però, el deu inocular el fet de competir en uns jocs olímpics. No debades l’Olimp és la seu per excel·lència dels déus. Tan trista com la il·lusió de Bold ho és el desig del líder de C’s quan afirma que cal que hi hagi govern a Madrid “per Espanya”. Ja n’hem parlat, però, mira que n’és de desafortunat el sintagma. Voldria creure que es tracta d’una metonímia del tot per les parts. Perquè, si no, ¿cal entendre que Espanya és més important que els espanyols? Els salvapàtries fan por. Una altre dels tòpics que s’acostuma a utilitzar amb una alegria misticoide molt deplorable és quan s’afirmen les virtuts de la “pau interior”. Es diu, per exemple, “sense pau interior no es pot gaudir de res”. La gent normal pot no tenir mai recança o remordiments o mala consciència de res del que ha fet a la seua vida?

Malgrat la tristesa que inoculen certes persones i certs pensaments, el futur de la humanitat està per construir, malgrat tots els determinismes i els conservadors. Sobretot la que ens toca de més a prop. En aquest mes de setembre és possible que els catalans passem d’assentar les bases de la futura república a retrocedir a l’edat de pedra regionalista. Que s’escriguin les pàgines més heroiques o les més desgraciades del segle XXI. La incògnita aquesta vegada no té l’ajuda de l’atzar o del miracle. Tot està per fer, però tot està escrit i previst. Les causes, les raons, les justificacions, les possibilitats, les estratègies, tot és en els manuals. El més fumut és que encara ens falten els subjectes i els verbs. I no es pot escriure cap història, si no hi ha subjectes ni verbs.

RADICALITAT DEMOCRÀTICA

És el que practiquen, segons es diu, els moviments assemblearis. Lideratges compartits, absència de comitès executius, posada a debat del gran grup de totes les decisions que afecten un posicionament social, polític, econòmic o del caire que sigui, igualitarisme en l’anàlisi, en la presa de decisions i en el control sobre l’exercici de la delegació de responsabilitats en els executors. La radicalitat democràtica és una manera de funcionar socialment que s’oposa frontalment a les rutines de la política clàssica, consistent bàsicament en la delegació de responsabilitats en els representants dels partits que no han escollit sinó un nombre molt selecte de mandataris que a la vegada han estat triats entre els barons postulants i després de competir entre iguals i contra els parents. A mi em sembla molt bé la radicalitat democràtica. El problema de les radicalitats és que quan s’entaforen en les institucions deixen de ser inevitablement (a no ser que intentis dinamitar-les i tinguis prou dinamita) radicals, per esdevenir normatives i en conseqüència interpretatives. La institució és igual a reglament i a reglament de reglament; a ordre i control, escalafó, procediment, registre, vistiplaus, torn de paraules, etc. És com si la radicalitat es posés en un carrer sense sortida o en un laberint.

Les marees humanes, les acampades contra el sistema van ser un revulsiu important contra la “vella política”. Per aterrar en el món del pragmatisme, se’ls va dir que havien de traslladar la “lluita” en el cor dels ajuntaments, dels parlaments, en el ventre mateix del monstre contra el qual es lluitava. I així fou com va néixer Podem, En comú, en certa manera la CUP, i altres “partits” que s’asseuen ara entre els escons. La radicalitat democràtica equival a radicalitat ètica, però l’ètica necessita de la moral perquè sigui pràctica. I els usos, els costums i determinats valors i contravalors que impregnen la vella política no es dilueixen en les institucions que les sustenten, sinó, en tot cas, fundant, creant, unes altres institucions, uns altres formes d’organització. I accedint-hi amb tota una altra càrrega moral, si calgués. Radicalitat vol dir des de l’arrel. I provocar canvis des de l’arrel mateixa, implica, la majoria de les vegades, fer una revolució. I revolució vol dir, precisament, remoure-ho tot per recompondre-ho de nou.

REFLEXIONS D’ESTIU

Deia Don DeLillo, un dels escriptors nord-americans més intel·ligents del segle XX i del decenni i mig que portem del XXI que “sobre política és difícil dir alguna cosa seriosa”. A veure, no es pot fer massa broma sobre la democràcia, perquè no hi ha res ara per ara, ni el sistema de comunes llibertàries, que la pugui substituir en el regiment i la governança de les persones i de la cosa pública. No sé exactament com va funcionar aquell invent a l’Atenes del segle Vè a.C., però, si més no, ens n’ha quedat un bon record històric. Ara, trobo molt preocupant que, des que s’inaugura la contemporaneïtat i eclosiona la modernitat i tombem cap la postmodernitat, hi hagi una part important de la intel·lectualitat del món occidental, gent tan assenyada com DeLillo hagi dit el que he anotat o tan irònica com l’actor Groucho Marx que va arribar a afirmar que “la política era l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar tot seguit els remeis equivocats”. I trobes que aquesta és, malauradament, la percepció que tenen moltes de les persones que responen a les enquestes del CIS i de tots els organismes que pregunten sobre què els semblen els polítics i la política. ¿No és lamentable que en les valoracions sobre la tasca que fan els principals líders polítics no n’hi hagi mai cap que arribi a l’excel·lent o al notable? I que la tònica general siguin uns aprovats justets o suspensos rotunds?

Realment es pot fer, sortejant la selva administrativa, alguna cosa positiva de què pugui gaudir-se almenys tota una generació? Indubtablement. Només calen quatre o cinc condicions: saber ser prou perspicaç per definir un pla d’acció, és a dir, saber el que cal fer; tenir clar com s’ha de fer i amb quins recursos i complicitats; tenir eines per avaluar els resultats; i, importantíssim, no deixar-se encapsular per la teranyina de la retòrica de la pròpia política. O sigui, no caure en l’autisme de parlar, de fer, d’avaluar, de comportar-se, per a si mateixos. Dit altrament, evitar de totes totes les tautologies, que allò que es diu del tema no sigui el mateix tema. Tals com: la política és tot allò que es fa en política. O encara més indeterminat: fer política és estar al servei de la ciutadania. Perquè, què no és la política sinó el regiment de la polis, de la ciutadania i de tot el que li permet tenir una vida digna?