MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

LA PREGUNTA

Ja està feta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? D’acord, jo ja ho tinc clar, però he de manifestar-los que m’inquieta una mica el sintagma “en forma de república”. Deu ser per deformació professional, atès que m’he dedicat uns anys a la decodificació textual, que no em puc estar de preguntar-me el següent: què amaga aquest complement? Què implica? En principi, és evident que descarta tots aquells que, malgrat voler la independència de Catalunya, havien pensat com a forma de govern en una monarquia. Però, fins i tot volent una república independent, a quin tipus de república es refereix la pregunta? Una república autocràtica? O a una forma de república presidencialista? Podria ser semipresidencialista? Simplement parlamentària? Per què no debatre’ns entre una república laïcista o confessional? Suposo que el mot república s’ha entatxonat a la pregunta perquè així ho haurà exigit ERC i per ajudar els Comuns a autodeterminar-se. Ara, a mi em fa l’efecte que hem posat, de moment només literalment, el carro davant els bous. Per a la gent meticulosa, que n’hi ha molts, la pregunta hauria estat una mica (només una mica, perquè també podríem matisar què vol dir independent), més clara i al meu entendre més inclusiva, més tranversal que es diu avui dia, si s’hagués formulat simplement així: Vol que Catalunya sigui un estat independent? La qüestió republicana segur que s’hauria plantejat en el període constituent. Però ja està feta i cadascú allà amb la seua consciència.

No és un tema banal formular bé les preguntes. Diuen els savis que el progrés en el coneixement depèn, precisament, de la formulació de bones preguntes més que no pas de les respostes. El que no és tan canònicament clar és el percentatge mínim de votants que cal perquè el referèndum tingui conseqüències vinculants. Almenys el 50%? Una mica més? La comissió de Venècia en té l’autoritat? Qui guanya? La meitat més u o els qui s’emporten el 60% dels vots? En aquestes qüestions no tinc clar que ens haguem posat d’acord fins ara. És probable que m’anticipi al que pugui dir l’articulat de la norma que el reguli, però també temo que els catalans en això no tendim a ser més papistes que el Papa. Com amb les garanties internacionals, o simplement l’elaboració del cens, els llocs on votar, la constitució de les meses... En fi, que ja veurem.

EL PROBLEMA

És possible que la majoria de malentesos en el regne d’Espanya provinguin de la creença tradicional carpetovetònica que és més important ser espanyol que demòcrata. Els més castissos, sense un bri d’ironia, fins i tot arribaran a justificar-ho dient que ser espanyol és una manera de ser demòcrata. És a dir, el genuí demòcrata espanyol és aquell que obeeix, respecta i és lleial als qui manen, tant si són elegits, de tard en tard, a través de les urnes com per efecte de la gràcia divina. I, sobretot, són fidels a les essències primigènies fundacionals dels nostre ésser espiritual i físic. L’operació Catalunya des de l’òptica del govern, guardià i salvador de les essències pàtries, és un dels actes més heroics que l’Estat espanyol ha ordit des de la Cruzada Nacional i després de la meravella socialista del GAL. Per salvar Espanya de l’amenaça independentista s’hi val tot. Qualsevol dels pròcers fundadors de la pàtria hauria aconsellat això i més. Per salvar la democràcia espanyola, els exaltats franquistes reciclats, uixers i macers del Palau de les Essències Protohistòriques, proclamen exaltadament: visca la guerra bruta, la guerra santa, les clavegueres de l’Estat, els delators, els mercenaris, els agents de policia encoberts, els agents infiltrats i tot el repertori de tàctiques d’espionatge i de sabotatge que siguin imprescindibles i immisericordes davant el cop d’Estat secessionista català!

Per cert, aquest tipus de serveis, duts a terme per una gent tan coratjosa i altruista com menys interferències tinguin de la fiscalia o dels jutges, millor. Més eficàcia amb el mínim de mitjans i recursos! L’únic problema és que aquests gàngsters patriòtics, que se senten còmodes amb la premsa clàssica, no havien previst que un diariet digital com Público ho podia fotre tot potes enlaire. Tot i així, com que la massa ja ha estat alliçonada, el patriòtic sap que només el xarop de bastó aturarà aquests corruptes i facciosos independentistes. Si no fos perquè el camp de concentració és massa ostentós, n’hi ha que opinen, obertament, que tot aquest joc d’espies, de falsos informes i notícies, de comissaris intrigants i de fabricació de corruptes, és perdre el temps. Com que més aviat que tard s’haurà de tancar el Parlament i començar a engarjolar diputats, alcaldes i l’ANC i l’Òmnium en bloc, que es tiri pel dret d’una vegada, coño!

PEL DRET?

La col·lisió, si no hi ha un Deus ex machina que ho remeï, és a tocar. El govern de Catalunya i la majoria del Parlament tenen el mandat de les urnes i Rajoy té el mandat del Constitucional i de la majoria parlamentària del Congrés i del Senat. Totes les positures apel·len a la democràcia, però els “demòcrates” de Madrid diuen que el que realment s’està ordint a Barcelona és un “cop d’Estat”. Ara ja no és solament la brunete mediàtica que atia el foc, sinó la premsa dita progressista i il·lustrada. El camí que està emprenent la qüestió del referèndum per la majoria dels catalans que volem votar, té tota l’aparença de l’expedició mítica dels argonautes a la cerca del velló d’or i les proves terribles a què foren sotmesos abans d’aconseguir el trofeu. Ja no són ni el portaveu del PP al congrés ni el ministre d’Economia que ridiculitzen la situació a què ens hem abocat oradament els catalans, sinó que, poca conya ja, han estat cridats a intervenir-hi el d’Interior i la ministra de defensa en persona. I aquesta senyora ha dit rotundament, més que no pas el propi Rajoy, que no hi haurà referèndum perquè no hi haurà urnes ni, suposo, paperetes ni persones que les custodiïn, ni col·legis lectorals ni ningú que en faci el recompte.

Un servidor entén, doncs, que si persistim en full de ruta i desoïm consells i amenaces, des de l’Estat s’hi intervindrà per la força. Preparem-nos, doncs, per a una batalla desigual. Refresquem-nos, si us plau, els èpics episodis de la batalla de les Termòpiles! I deixem de fer-nos els bonistes, els il·lusos i els esperadors que una imatge internacional rebentant les urnes i detenint voluntaris i votants el dia D, perjudicarà la imatge d’Espanya. La imatge d’Espanya ja és tan pobra a la Unió Europea i la Comissió Europea que vetlla perquè es compleixin les directives i reglament, que no ve d’una foto més. S’ha dit una i mil vegades que, quan dintre d’uns dies el govern de la Generalitat estigui definitivament lligat de mans i peus –potser literalment–, tota la responsabilitat recaurà de nou en el poble, en la societat civil que s’ha mobilitzat tots aquests anys. En teoria és així, si la ciutadania no continua la revolta democràtica, abans d’acabar l’any, no s’haurà produït res més que una “derrota”.

SUPORTS ENVERINATS

El govern català ha acceptat, d’acord amb la moció aprovada al Parlament, presentada per Sí que es Pot , de cercar el suport de la Comissió de Venècia a la convocatòria del referèndum d’independència. Aquesta Comissió és un organisme que depèn del Consell d’Europa que assessora els estats membres sobre procediments democràtics. Hom es preguntarà, i què caram és el Consell d’Europa? Doncs, és un organisme internacional que engloba 47 països d’Europa i en té uns quants altres d’observadors. No em preguntin, però, què vol dir ser observador i què fan aquests que només miren. La seu d’aquest Consell és a Estrasburg. Per ser-ne membre només cal que l’Estat que ho demana acrediti que es regeix perun sistema democràtic parlamentari, és a dir que garanteix els drets humans, la separació de poders i la llibertat de la ciutadania. Què té a veure aquest Consell amb la Unió Europea? Poca cosa. Són dues organitzacions diferents que acorden alguns temes d’interès comú. I sobretot no confonguin aquesta institució amb el Consell de la Unió Europea, que sí que és una institució de la UE, òrgan de representació dels estats membres, i el seu principal òrgan legislatiu i de presa de decisions.

Bé, comptat i debatut, i, no ens enganyem, per tal de sumar al projecte de referèndum els retòrics de Sí que es Pot, es busca amb la millor intenció (deixin-me seguir sent il·lús) d’internacionalitzar una mica més el tema referendari. Però, si aterrem al terra més terraqüi de la realitat, de fet no estem fent altra cosa que cercar que la dita Comissió de Venècia no digui res més que el que de moment i fins a una possible eternitat diran els governs del PP i del PSOE. A saber: no es pot celebrar un referèndum homologat, si no és pactat amb l’Estat. Un Estat espanyol el president del govern del qual diu que no pot ni vol pactar-lo. És a dir, es demana que es pronunciï una Comissió que només es pot pronunciar en el sentit que diuen que es pot pronunciar Rajoy i Santamaria. Un bumerang perfecte. Amb l’inri que si Rajoy no tenia prou munició denegatòria, ara li’n proporcionarà precisament la comissió de Venècia, a la qual els catalans de boníssima fe hem confiat un dictamen el contingut del qual remotament ens pot ser favorable. No ho sé, de vegades lamento tan profundament que no tinguem ni la més mínima finor curialesca dels cardenals vaticans!

TOT EN ORDRE

Les societats complexes són –dit molt breument- sistemes de sistemes que creen els seus subsistemes, que s’interrelacionen necessàriament, però que cadascun d’ells crea alhora forces que s’atreuen i es repel·leixen amb un magnetisme embogidor. Les nostres societats complexes són aquelles, per exemplificar-ho, en què han de conviure múltiples mirades culturals i religioses, diversitat de grups socials, de nivells econòmics, de poders i d’expectatives de futur. Mirades molt diferents sobre la realitat i en què cadascun de nosaltres tendim a construir-la segons els nostres interessos. Societats, en fi, on habiten milers de diversitats en tots els ordres de coses i se superposen necessitats que alteren constantment qualsevol ordre causal i lògic. Doncs bé, aquests nostres mons, necessiten alguna mena d’ordre que eviti el caos. Que faci possible, dit en positiu, la comunicació, que eviti la barbàrie, la depredació dels uns respecte dels altres, i preservi intimitats o espais, encara que minúsculs, de llibertat. En aquest panorama, la institucionalització de la mediació entre uns i altres, per preservar la convivència, ja no la protagonitzen els mitjans de comunicació, que, per cert, n’hi ha per a tots els gustos i ideologies. Tampoc les lleis que emanen dels parlaments. Ni les ONG que s’ocupen de la realitat de debò del dia a dia.

Els temes sobre els quals ha de pensar inevitablement la nostra complexitat social els acaben dictant els reglaments. Tot allò que acaba fixant el que s’ha de fer i el que és prohibit en la multiplicitat de subjectes i situacions. Una norma sense reglament és un cant al sol. S’ha comentat que molt possiblement Espanya sigui el país amb més reglaments del món. Diria, segons les sensacions que ara mateix tinc, que n’hi ha tants que és pràcticament impossible que un ciutadà normal no n’acabi incomplint a l llarg del dia almenys una dotzena. Igual que és molt probable que la mateixa complexitat del sistema hagi acabat convertint el reglamentisme en una cosa impossible de complir. Segons on, pel cas, ja no es podrà plegar caragols sense un carnet. O sigui, ja no es tracta simplement que el caragol quan arribi a la botiga tingui una etiqueta de la seua traçabilitat, sinó que hauràs de demostrar que estàs autoritzat a plegar-ne. Sense carnet probablement ja no es pot fer res de res en aquesta vida.

OBVIETATS

És una raó com un peu de taula: si l’economia del país va bé, la resta no importa. Tots els governs del món tenen aquesta premissa. Si la gent té feina, està contenta amb el sou que cobra, pot fer vacances, criar i pujar la canalla, regalar-se algun caprici, pagar la llum i el gas, negociar les quotes dels crèdits, divertir-se quan toca i una mica més, i mantenir amistats, no importa massa o gens la corrupció, les màfies, els trets autoritaris d’algun manaire ni les cues per visar el passaport si t’escapes uns dies a alguna illa paradisíaca de la Polinèsia. És probable que no et sàpiga greu ni haver de pagar durant trenta anys amb el rebut del gas els costos del despropòsit del Castor ni l’estatalització de les autopistes ruïnoses de la conurbació madrilenya ni el diferencial de la quota basca. Si corre el diner a totes les butxaques, el món dels pobres i dels rics és un visca la Pepa. La justícia no ha de fer hores extra. Els polítics es poden estalviar la mentida o la no-veritat. Els economistes no cal que elaborin balances fiscals i hisenda es pot estalviar la pruïja inspectora. Si els catalans haguéssim tingut un bon Estatut i el ”pacte fiscal” del govern Mas hagués tingut el recorregut que ha pactat el PNB amb el PP, ara només seríem independentistes els il·lusos de sempre. Si hi ha calés per a tothom, hi ha la llibertat suficient per compondre-te-les com et sembli, i tothom pot dir-hi la seua, no cal patir per res més. Els liberals socialdemòcrates, potser governarien una eternitat, mentre els extremistes passionals s’haurien de rosegar les ungles a la seua caverna.

Però, si el present ha de fiar-ho tot al futur a cinc anys vista, com diuen els que manen que serà una meravella, que no pretenguin que tinguem més paciència. Aquest avís que els sindicats a l’uníson varen escampar urbi et orbe el dia u de maig passat, també es pot convertir en una obvietat. La tardor calenta que anuncien, si les butxaques obreres no noten d’una vegada que també participen de la recuperació econòmica, pot convertir-se en una tardor apocalíptica si s’hi suma la pulsió del referèndum i la consegüent mobilització social per aconseguir de votar. Moralment no s’aguanta una societat que s’acostuma a la normalitat de les altes xifres de pobresa infantil, d’aturats o de milers de morts de migrants a les mateixes aigües on ens banyarem a l’estiu.

QUÈ MÉS?

Quants casos més de corrupció han d’esclatar perquè la bona gent paralitzi el país i es negui en rodó a continuar fent la vida normal? La pregunta ens l’hem feta mil vegades davant el triomf electoral del PP en les darreres eleccions generals i davant la intenció de vot que assenyalen les enquestes. Semblaria que sociològicament Espanya és un país malalt, una societat podrida, que som una colla de murris i de miserables, uns desnaturalitzats morals i no sé quantes barbaritats més. Que la nostra cultura general és presidida per l’estafa, el frau, la mentida, l’artifici, la martingala, la gansoneria i el carterisme, i que això és la manera més habitual d’anar pel món i de sortejar la vall de llàgrimes a què hem estat condemnats. Alguns més científicament, aquesta plaga de corrupció a escala mastodòntica que s’aireja a cada hora de cada dia, l’atribueixen al fet que en la transició no es va fer mai net d’allò que havia estat la rutina dels addictes al règim. Que no hi va haver determinació a ofegar en calç viva les institucions i els protagonistes de la corrupció clientelar habitual en la dictadura. Els més generalistes ho endossen al caràcter llatí i mediterrani de la nostra ètnia, resultant de la fusió de mil i una tribus, com si també formés part inevitablement del nostre ADN social. D’aquí que hom trobi normal pispar una mica, falsejar un pèl, defraudar un poquet, comissionar-se el just per retornar favors, però, ep!, sense passar-se.

Per tant, sigui tactisme, sigui oportunisme, o sigui el que es vulgui, personalment aplaudeixo estentòriament l’anunci de Podemos de presentar una moció de censura. Encara que només sigui testimonial i només per poder veure què hi diuen els altres, jo ja em donaré per ben pagat i en certa manera alleujat almenys durant uns dies. Només uns dies, perquè la sensació de sospita generalitzada sobre qualsevol que es dediqui a la política no crec que s’esvaeixi ja mai més. Vull dir que la innocència amb què ha viscut la bona gent, que n’hi ha certament, s’ha acabat irremissiblement per una colla de segles. El clima de desconfiança en les institucions, en els seus gestors, en els qui remenen les cireres, ha arribat a un extrem que o bé algú posa data a la fi de la neteja del “xoricisme” institucional, o bé algú posarà data a la formalització de l’Estat paral·lel, com es coneix vulgarment a la màfia.

L’ENDEMÀ DE SANT JORDI

Enguany gairebé hem dedicat dos dies a festejar exclusivament el llibre (i tota la seua indústria i serveis), i l’amor (i també la seua indústria i serveis). I a celebrar així mateix que la primavera invita a estrenar sabates, vestits i pentinats, a entaular-se en restaurants de menjars tradicionals i de proximitat, a inaugurar tota mena d’aplecs carregats de rituals d’iniciació, i tot plegat amanit per una atmosfera esplendorosa, exultant, abellidora, plena d’una civilitat tan extravertida i assertiva que ha semblat que havia de durar eternament. Els llibres més venuts han estat els que ja sabíem que ho serien, i una vegada més els poetes, tan necessaris per als epitalamis, per fer companyia a la mort i per suportar soledats i desenganys amorosos, han estat els teloners de les grans estrelles. En fer balanç econòmic, llibreters i floristeries, han vist com la gent enguany s’ha tret una mica més de son de les orelles i potser s’ha donat el cas d’una millor predisposició a l’afecte i a l’enamorament. Alhora, els nostres editors i editores ha comprovat com la nòmina de grafòmans no para de créixer i d’imaginar tots els mons possibles. I les festes literàries vestides musicalment i pictòricament han engalanat carrers, castells, pavellons esportius i cafès cantants.

Tot i així, hi ha alguna cosa que no rutlla que es refereix als índexs de lectura de la nostra conciutadania. Malgrat els saníssims entusiasmes i la bella polifonia del cap de setmana passat, després de no sé quants anys de batallar en tots els fronts per fer del llibre un company de vida, hi ha encara un 40% de persones que no n’han obert mai cap. Que tant els fa un llibre com una pedra en el bec d’un canari. I el més desgraciat encara és que de la gent que llegeix no hem passat del 26% que ho fa habitualment en català. Amb l’empenta de tots els militants per la causa estic convençut que arribarem al 68% d’índex lector de la mitjana europea. El que no tinc clar és que la massa lectora, el conjunt de lectors i lectores catalans, europeus i mundials, haguem après dels llibres alguna cosa de profit. El lema tan ben trobat, “llegir, una cita amb la vida”, voldríem que fos veritat si més no per viure una vida que fos almenys humana. Em preocupa, vull dir, que no creixi el percentatge de persones llegides que no fan cap cas del que prediquen els bons llibres.

CREUS

Sí que tenen valor les Creus de Sant Jordi. Precisament per això són polèmiques. Per això mateix dolen tant quan es concedeixen a persones que a parer de molta gent no se les mereixen. O encara més fan mal, quan no les han rebudes persones d’una excels anonimat, però d’una grandesa humana enorme. Personalment em fa molt content que la concedeixen a persones que admiro, com el poeta Jordi Pàmias o l’editor Lluís Pagès o enguany a la poeta Rosa Fabregat. I a alguns altres que ara no cal que esmenti però que ja ho saben que els tinc, els tenim multitud, un gran respecte. Però –qui no té un all té una ceba a la vida- possiblement la manera de seleccionar les propostes dels candidats i les candidates no acaba de satisfer suficientment els esperits més selectes. Mai no hi haurà unanimitat en temes de reconèixer virtuts públiques ni molt menys vides privades. No crec que fos practicable un plebiscit per decidir qui se la mereix i qui no dels qui es poguessin postular o fossin proposats en cada districte creat ad hoc entre les diverses dedicacions professionals i servant els equilibris de gènere paritaris. Com sigui, pensar a millorar la selecció de les candidatures podria ser un objectiu per a la propera edició.

Ara bé, també seria interessant que amb més freqüència aquestes distincions fossin concedides a persones que des del més pur amateurisme han contribuït a la felicitat dels seu veïnatge. Que amb la seua labor han destacat precisament per això mateix: per ser persones exemplars segons l’ideal a què aspira i ha aspirat la Humanitat. Home, em direu, així hauríem de concedir cada any milers de Creus, i el seu sentit i valor es reduiria a una simple bagatel·la, com el diploma de consolació d’un concurs qualsevol. Doncs, tant de bo! Tant de bo, fossin milers de persones mereixedores, a qui poguéssim atorgar la màxima distinció de Catalunya per aquests mèrits fonamentals d’humanitat i de ciutadania. Em temo que això sí que seria difícil de dilucidar. Que no fos ni un poeta, ni un dissenyador, ni una política, ni una atleta ni un cirurgià o un mediador internacional d’èxit. Sinó simplement una persona que és i ha estat capaç de tenir amics, de fer-se estimar, de ser generosa en tot i per a tot, i de comprometre’s en causes elementals que no tenen titulars mediàtics de cap mena, perquè simplement creu que fa el que cal que faci tothom.