COM SEMPRE

Si Rajoy hagués estudiat història de Catalunya s’hauria preparat millor per afrontar el que passa a Catalunya? I els dirigents del PSOE? No ho crec. A Espanya la barrera mental és insuperable. I a Catalunya, la tossudesa superior a la manya. Fem memòria: Quevedo el 1640 afirmava: Son los catalanes aborto monstruoso de la política. F. Silvela el 1900: El catalanismo es una enfermedad nerviosa. Manuel Azaña, el 1934: Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. Luís de Galinsoga el 1959: Todos los catalanes son una mierda. Però el súmmum de la genialitat anticatalana bel·licista foren les paraules de Manuel Fraga del 1968: Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Cataluña fue ocupada por Felipe IV; fue ocupada por Felipe V, que la venció; bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar. I el més sibil·lí Felipe González que el 1984 va sentenciar: El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalá.

El que més m’ha cridat l’atenció de l’enrenou ocasionat per l’aprovació de les lleis de Referèndum i de Transitorietat, ultra l’exercici de filibusterisme histèric de l’oposició –que encara és hora que sàpiga que és oposició perquè la ciutadania els va col·locar allà on són–, són les paraules del fiscal General de l’Estat quan va informar públicament que havia donat instruccions a la Policia Nacional, la Guàrdia civil, als Mossos, perquè, com a policia judicial, investiguin tot els que sigui sospitós d’organització del referèndum, perquè serien constitutius dels delictes de desobediència, prevaricació, i malversació de cabals públics i va afegir, “al menos”. És precisament aquest sintagma “al menos”, que ha passat desapercebut pels periodistes i els líders polítics, el més preocupant i intrigant de l’arsenal que l’Estat pugui utilitzar contra milers de càrrecs públics catalans i voluntaris. En fi, passi el que passi tot fa pensar que això no s’acabarà per més xarop de bastó que s’hi apliqui.

L’ENDEMÀ MATEIX

Hi ha hagut algú que ha pensat que els atemptats de Barcelona i Cambrils, per la pressió de la consciència ciutadana, produirien canvis importants. Per exemple, en el camp de les relacions internacionals amb els països que se sap que financen terrorisme; en les mesures preventives de seguretat; en la coordinació internacional de les oficines d’intel·ligència; en l’intercanvi d’informació entre policies estatals: si renunciàvem al referèndum, en la incorporació dels mossos a l’Europol; en el control dels imams; en els processos d’integració i d’ascens social dels potencials captables per la causa jihadista; en la refundació de la marca turística de Barcelona i de Catalunya per extensió. I també, com han assenyalat alguns estudis, en l’augment de la participació electoral si tinguéssim unes eleccions a la vista; l’enfortiment del comportament cívic; l’augment de la confiança en les forces de seguretat i sanitàries. Però, de moment ja veiem en què està quedant tot plegat, per més que que Catalunya sigui on més jihadistes i presumptes terroristes del ram s’han detingut, i a pesar de l’aberració criminal amb què ens hem trobat, Ara, el més rellevant, ultra el dolor i la compassió mostrades per la gent, el discurs polític de l’Estat que s’ha volgut predominant per part del govern Rajoy i dels afins ha estat apel·lar a la unió. I quan Rajoy, el rei, C’s pronunciaven aquest mot no es referien a la col·laboració policial i institucional, sinó a la unió patriòtica espanyola, a la unió contra el govern de Puigdemont. El desembarcament de tots els representants de l’aparat de l’Estat a la manifestació del passat 26-A tenia subliminalment aquest significat.

En el marc de les conseqüències encara, es va voler fer creure, pels informatius afins als dos grans partits de l’Estat, a l’edició dels rotatius de l’endemà de l’atropellament sanguinari, que l’atac pertorbaria necessàriament el full de ruta independentista. I ara encara no fa dos dies hem vist de quina enèsima manera podia fer-se: acudint a la roïnesa més fastigosa de donar a entendre que el pecat fa forat, i que una tal barbaritat criminal era conseqüència de la política sobiranista. Com que el govern de Catalunya no ha variat ni un mil·límetre el full de ruta, la consigna només podia ser que les clavegueres de l’Estat continuessin empastifant-ho tot fins a la sacietat.

HEROIS

Encara que, ben sustentat, existeixen més heroïnes que herois, habitualment referits a les grans gestes, a les realitzacions de majúscules transcendències, solem parlar, injustament, d’herois. Podríem pensar que la política catalana demana sempre herois i heroïnes. La realitat és que, ara, per fer política a Catalunya cal tenir fusta d’heroi o d’heroïna. Un heroi sol ser protagonista, sol tenir poders excepcionals, encarna virtuts morals, unes aptituds o unes destreses, que estan per damunt de la mitjana dels congèneres. De manera que tradicionalment s’ha dit que és un ser que és més que un home i menys que un déu. Els seus actes, doncs, tenen la pàtina, d’excepcionalitat. I per això són respectats, admirats Són tinguts com a exemplars i imitats. Modernament ho són o en són considerats, amb algun nyap, els premis Nobel de la Pau, els esportistes d’alt nivell que aconsegueixen fites inabastables per a la majoria dels mortals. O els actors i les actrius i els artistes que tenen la virtut de representar-nos i de dir-nos tan exactament que mai no ho hauríem sabut fer nosaltres sols. I, també, aquell qui, coneixent-ne les conseqüències dràstiques, s’enfronta al sistema, a la norma, al poder injust, il·legítim, deshumanitzador, aberrant.

A Catalunya avui s’estan gestant un munt d’herois i d’heroïnes. Molts d’ells encara anònims. Herois i heroïnes que ho estan sent o ho seran de ple dret no per haver obtingut victòria o per haver estat derrotats, sinó per haver guanyat. El guany moral que està per sobre de la victòria o de la derrota. El guany que, té a veure amb la consecució del desig. Ja serà ben interessant estudiar, en la perspectiva del temps, quin haurà estat el viatge d’aquestes heroïcitats. La del president Puigdemont, per exemple. I observarem segurament que el seu periple haurà seguit el patró del grans models narratius, concentrats tots ells en Ulisses. L’ésser aparentment normal, alcalde d’una ciutat, es veu convertit tot d’una en el líder de la conducció de tot un poble cap a la seua llibertat. Com assenyala el patró, l’heroi, els nostres herois i heroïnes, senten com una crida. Reben l’encàrrec d’un cos social perquè facin tots els sacrificis possibles per salvar-lo. I per fer-ho hauran de superar no només multitud de perills i desafiaments, sinó la incomprensió, de vegades, d’amics i familiars. No siguem desagraïts!

SOBRE LA SINCERITAT

Dir el que un pensa està carregat de perills, perquè la sinceritat és l’antítesi del fingiment, la mentida, l’adulació, les mitges veritats, de la hipocresia social i, fins i tot, d’allò que hom anomena ser educat o, millor, no ser mal educat. El sempre admirat impertinent Òscar Wilde ja deia que ser una mica sincer és perillós, però massa és absolutament fatal. I això s’esdevé en tots els aspectes de la nostra vida. En les relacions de parella, en el món del treball, en les obligacions amb hisenda, en les estratègies de socialització o en les indagacions sobre nosaltres mateixos. Per això és tan important tenir bons amics com bons enemics. Entre uns i altres hi deu haver el terme mitjà. M’hi han fet pensar unes paraules que va dir l’escriptora Anna Carreras referint-se a l’amor: hauria de ser més senzill dir t’estimo. Certament, i el ridícul que es fa, o el buit que sona o el pervers que s’és quan es diu t’estimo i en realitat és tot en contrari. Recordo que no ens educaven exactament per a la pràctica de la sinceritat, però sí en allò que conté la màxima que diu si un fa el que pot no està obligat a més. O sigui, la sinceritat es desprenia de les accions i no de les paraules.

La por a mostrar-nos tal com som, a allunyar-nos un pèl massa del que són les convencions i els rituals socials sempre tems que no et portin a ser un desclassat. Per evitar-ho la humanitat va proveir-se del que anomenem la sinceritat calculada: cal saber amb qui parlem, en quin moment cal fer-ho, triar les paraules precises i explicar els motius que ens porten a dir-les. Segurament som més sincers quan expressem l’odi, quan diem no t’estimo o quan som cruels. Pot ser sí que la màxima sinceritat rau en la nostra animalitat. És indubtable que és molt perillosa la sinceritat que fereix l’altre, la sinceritat que fa impossible saludar els veïns de l’escala, els companys de la feina o menysprear tot aquell que és diferent de nosaltres. Si el nostre codi de conducta és una porqueria, la sinceritat no és res més que una gramàtica de bilis i de maldat. De fet, l’invent més genial que els humans hem aconseguit per evitar el mutu atropellament és la ironia. Aquesta forma sibil·lina del llenguatge de donar a entendre el contrari del que pensem i diem. Paraules boniques per a realitats fastigoses. L’antídot contra les manies i les passions temeràries.

ALGUNS TÒPICS SOBRE LA CULTURA

El primer lloc comú, posem pel cas, és aquest: quan algú en algun sector de la cultura no acaba de sortir-se’n o no s’acosta prou a les expectatives que s’havia construït, diu que la cultura no va bé. A cada gremi sector, a cada tribu, a cada modalitat de la cultura, quan les coses no els van prou bé o no progressen adequadament tenen la tendència a dir que la cultura catalana (en el nostre cas) no funciona. Del particular en fan un universal, com si el teatre, l’òpera, la dansa, la pintura, l’assaig o la fotografia per elles mateixes fossin la cultura per antonomàsia. No diuen mai, per exemple, nosaltres els músics de música medieval estem fotuts, -que possiblement no és el cas-, sinó que es queixen que el panorama de la Música està malament. És un exemple a l’atzar. En canvi, quan la tribu, el col·lectiu, el gremi, o els de la modalitat van bé, diuen que la cultura està en un bon o molt bon moment. El segon tòpic consisteix a pensar que poquíssimes vegades, en general i en els temps presents, es fa bona cultura o funciona com déu mana (?). hi ha la creença elitista que, en el present dels creadors, és a dir, en el present de tots nosaltres, les coses de la cultura estan en crisi. Crisi d’idees, crisi de públic, crisi de recursos econòmics, crisi de governança i de gestió pública, de talent I, és clar, s’acaba manifestant o deduint que els temps passats sempre foren millors.

I el tercer és el referit a l’eterna queixa sobre la poca atenció (digueu-ne inversió) que l’administració dedica a la cultura. Que si no dona prou subvencions, que si només en dona als qui els són afins políticament, que si no et queixes no peixes, que només acontenta els sectors que més glamuregen. I també en el sentit invers: que una cultura subvencionada és una cultura segrestada. El cert és que, i també és un lloc comú, la subvenció mai no acontenta ningú. La subvenció gairebé sempre es percep escassa, esmirriada, poc considerada en relació amb la importància d’allò per la qual es demana. Estem d’acord que tot el que es fa en cultura, que té una intenció cultural, és importantíssim per al qui ho ha ideat, ho ha organitzat, ho ha interpretat, n’ha tret un profit vital i potser per al qui n’ha gaudit. Ara, la cultura igual que és un dels aliments indispensable de l’ànima, sol ser també el sac dels cops de les crisis perpètues.

POSTVERITATS

Una de les postveritats més al·lucinants que ha conreat la maquinària mediàtica anticatalana és que els catalans a part de robar Espanya, quan ens visiten els fem pagar fins i tot les autopistes. Fa uns anys s’havia creat la fantasia que les autopistes catalanes les pagaven els espanyols quan circulaven per Catalunya. Quan la realitat és, encara avui, que un de cada cinc quilòmetres de peatge d’Espanya és a Catalunya. I no solament això, sinó que en aquest 2017, les autopistes de la xarxa estatal han rebaixat les seues tarifes per sobre del 0,4%. En canvi, les que són competència de la Generalitat s'han encarit un 0,7% i un 1,7%. La postveritat consisteix en això precisament: fer creure el que no és, malgrat que després la realitat demostri una altra cosa. Però el mal ja està fet. La veritat mentida ja s’ha introduït en el cervell de la gent acrítica, i la teua realitat ja té un prejudici ben arrelat. Ja pots elaborar balances fiscal que demostrin que entre el que paguem i el que se’ns retorna oscil·la entre vuit mil milions, si les calcula el PP, i quinze mil, si les confegim nosaltres, com si vols demostrar que els catalans quan agafem l’autopista paguem com tothom.

I ara ve el millor, els sona l’estafa del Castor ?, doncs continuïn llegint: una sentència del Tribunal Superior de Madrid ha obligat l’Estat a indemnitzar amb 1494 milions d’euros la companyia catalana d’autopistes Abertis, perquè, segons una clàusula del conveni, si la inversió en l’ampliació d’un vial a banda i banda entre Salou i La Jonquera no es compensava amb l’augment que s’havia estimat de clients en un període determinat, l’Estat es comprometia a compensar econòmicament la companyia. És bona aquesta, no? Fixin-se, doncs, que a part de tenir un exemple més de com funcionen els convenis de l’Estat amb les grans empreses per tal que aquestes puguin eludir els riscos, ja tenim de retop muntada la postveritat total. En l’imaginari col·lectiu no costa gens de fer creure que els catalans faran pagar a tots els espanyols el cost de la inversió d’Abertis. Fins i tot és possible que en algun moment, per associació d’idees, no se’ns culpi del cost de l’enredada de la planta Castor. Ara ja no hi ha veritats, sinó perspectives diferents. Ves que Gürtel no sigui una imaginació del PSOE i que el PSOE de Sánchez no sigui la gran fantasia del socialisme espanyol.

CALOR D’ESTIU

Els qui creiem en el canvi climàtic i observem com s’avança en la lluita contra l’envelliment, ens està envaint una ansietat que comença de no deixar-nos viure. Com es pot compatibilitzar calorada seca com un ferro roent i vellesa extrema amb una capacitat pulmonar reduïda a la mínima expressió? Les contradiccions del nostre món són insuperables. I és probable que en un altre, amb la mateixa gent, també. Succeeix com amb el fumar. Fumar perjudica greument la salut, però de moment no hi hagut cap país, diguem-ne irònicament civilitzat, que ho hagi prohibit del tot, i per tant, que n’hagi segellat el seu cultiu, la seua fabricació o la seua importació. I passa, per exemple, com amb les indispensables xarxes socials, que, si no hi ets, passes a ser un marginat social. Però els qui hi són no tenen temps per a res més que per estar amorrats al telèfon nit i dia, mentre obliden allò més elemental de les físiques relacions humanes: la intensitat de les mirades, els moviments, espontanis o estudiats, dels llavis quan ens parlem, la saliva que compartim, els ritmes musculars de tot el cos, la distància corporal, la percepció de les olors que transmetem, el to i el timbre de la veu o la sinuositat de les arrugues o la coloració que pren la nostra pell al punt d’una frase o d’un mot afalagador o impertinent.

Però, com que tard o d’hora ens adonem que les coses bàsiques han deixat de funcionar i ens violentem més del compte per quatre malentesos, em fa l’efecte que hi haurà un retorn, encara que sigui per efecte pendular, a la carta manuscrita, de la mateixa manera que ha tornat el vinil, les modistes, la farina d’espelta o de kamut. Combatre la calor és i serà tan car com combatre el fred. Ara, de pobresa energètica n’hi ha tanta a l’hivern com a l’estiu. No vull ni imaginar com es combatrà la calor que farà o el fred que s’acostarà els propers hiverns. L’avantatge de l’estiu és l’aigua. Que et pots remullar a les fonts, als rius, al mar, a les piscines, a la dutxa o a la pica de casa. Però l’aigua és un bé que escasseja. Evidentment al tercer món, però també, a l’estiu, a molts pobles de casa nostra. I és clar, si l’aigua és més o menys la mateixa i cada vegada som més al món i posem que durem de mitjana tots plegats fins als cent anys, com es menja aquesta equació? Que no falti l’aigua!, perquè si això passa, ni joves ni vells.

AUTOAFIRMAR-NOS

Quan no tens un Estat que et preservi la identitat, necessites afirmar-te en qualsevol detall del que conforma l’espai vital. És com acte reflex social que hem de posar el nom de Catalunya en tot el que mengem, en tot el que veiem, en tot el que habitem o en tot el que pensem. Cal tenir una llengua, una història heroica, construir mites, llegendes i herois. Cal disposar d’una literatura i d’un codi d’usos i costums. Un repertori de símbols i emblemes, un folklore. Cal consignar dies de festa nacional, construir arquetips i models. I cal, entre altres, una especificitat paisatgística, una determinada fauna i flora endèmiques i una manera de cuinar i de menjar. Exactament igual, però, que els Estats que han dissolt la diversitat en una indissoluble i sagrada unicitat, com els Estats que han respectat, si més no formalment a través de federacions, les antigues nacions. Tots han construït, des de temps immemorials, la seua identitat a base d’erigir unes institucions que existiran més enllà del temps i de la història dels individus i dels grups. I tots han sacralitzat normes, emblemes i símbols, herois i heroïnes, que han fet possible la historicitat del la indissoluble unitat. Normalment morts per Déu i la Pàtria o els reis fundacionals, o pels valors inalienables de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat de la República. I l’escola, sobretot, ha estat la gran inculturadora de tot plegat.

Dit això, no saben les ganes que tinc de normalitzar d’una vegada el nom de les coses, dels llocs i de les referències temporals. D’abandonar l’absurditat d’haver d’anomenar Catalunya en el nom de carrers, places o avingudes. Quin sentit podria tenir el nom de Catalunya per a un català si Catalunya fos un Estat com qualsevol altre? Caldria aquesta redundància. Caldria dir-li-ho, a través d’una placa en els carrers, a un estranger o foraster que posés els peus a Catalunya que és a un poble a ciutat de Catalunya, com si no sabés a quin país està viatjant? Quantes places dels pobles i ciutats d’Holanda duen el nom d’Holanda o de Bèlgica a Bèlgica o de Suècia a Suècia o de Gran Bretanya a la Gran Bretanya? Caldria que els noms d’associacions, de clubs de futbol, de bars i restaurants o de partits polítics duguessin el nom de Catalunya, essent que només fossin necessàriament catalans? Caldria que ho adjectivéssim tot de català/catalana?

El F. SOLÉ I OLIVÉ DE J. VARELA

Josep Varela acaba de publicar una biografia de F. Solé i Olivé (Gavà, 1880 - Barcelona, 1947), una de les figueres cabdals per entendre la modernització de la cultura a Lleida entre el 1920-1936. I, gràcies al treball de Varela, tenim l’oportunitat de construir, amb coneixement de causa i amb tota justícia, els fonaments del monument colossal que li hauríem d’erigir. Fou pedagog, director de la Normal masculina de Lleida; introductor juntament amb Enric Arderiu de l’ensenyament del català al magisteri i col·laborador d’A. Ma. Alcover i de P. Fabra en la seua labor lexicogràfica i normativitzadora. Geògraf, que participà amb P. Vila en l’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Militant catalanista a les files de la Lliga Regionalista. I molt especialment, activista cultural o, com es diu ara, emprenedor cultual de la major part de ples iniciatives més importants de la Lleida que s’incorporava, així, en la modernitat, de les quals destaquen: la fundació, amb P. Guimet i A. Bergós de la revista Vida Lleidatana (1926-1931), de les millors revistes ponentines de tots els temps; i de l’editorial Biblioteca Lleidatana (1929-1935). Un projecte destinat a divulgar la producció dels autors ponentins de les primeres dècades del segle XX, encetat amb la publicació de la poesia completa en català de M. Morera i Galícia, a cura del mateix Solé i Olivé.

La principal virtut de Josep Varela rau en la capacitat d’empatitzar amb el personatge estudiat i investigat. I empatia, perquè abans Varela ha triat algú que s’ho mereixia i sap que en podrà categoritzar uns valors que, en el fons, comparteix ell mateix i, en el seu imaginari pedagògic, confia que influiran en els lectors. Per tant, les biografies de Varela acaben essent biografies exemplars. En conseqüència, el relleu del personatge no es desprèn tant del seu currículum com de la capacitat de crear, d’idear, de constituir, d’influir, de protagonitzar, de liderar empreses, realitzacions i activitats, d’una transcendència impagable per entendre un determinat període històric i comprendre’n l’abast posterior. Si aïlléssim allò rellevant socialment i cultural dels anys en què Felip Solé desenvolupà la seua activitat, ens adonaríem, amb l’ajut de Varela, que precisament aquest senyor, en fou un dels autors i actors més destacats. Una de les ànimes principals.

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.