ELS FONAMENTS DE LES LLEIS

La frase el que no és legal no és democràtic, pronunciada l’altre dia per Mariano Rajoy al Congrés, referint-se al Referèndum de l’1-O i a la vinculació dels seus resultats, a mi em grinyola pertot arreu. Segons el que un batxiller en un país normal ha pogut estudiar i aprendre de qualsevol manual sobre l’origen del dret i de les lleis, la frase no suporta la més mínima anàlisi epistemològica ni conté cap criteri en què es pugui fonamentar el concepte i la pràctica de la democràcia. Les lleis, qualssevol, no descansen en apriorismes, en prejudicis, en axiomàtiques, ni en fórmules projectives de la matemàtica pura, sinó en els valors fonamentals de l’espècie humana i en els que es deriven de la vida en comú i de les dinàmiques socials. En les demandes, les necessitats dels grups humans, de les societats humanes, de la polis i de la plebs, les quals mitjançant fórmules de participació directa o indirecta, confereixen legitimitat als seus representants a partir de l’acceptació o no de les ofertes contractuals que prometen al poble. De manera que, en la mesura que n’esdevenen els representants, se’n positivitza la seua autoritat. De baix a dalt, de la legitimitat a la llei, de la necessitat social i personal a la norma.

Sense context, la frase del president del govern de l’Estat és una falsedat. Els dictadors també en fan de lleis, i moltes. Els sàtrapes, els emperadors. La màfia també té les seues lleis. Però, és clar no totes són legítimes. Ni des de l’ètica ni des de la perspectiva dels fonaments del dret. I en la jerarquia de les lleis, abans que la Constitució, existeixen els drets humans i,entre aquests, el de l’autodeterminació dels pobles. I en un Estat de dret democràtic és de rebut que els tingui en compte tots. Tanmateix, el problema de l’Estat espanyol no és de legalitats, sinó la interpretació que l’Estat fa de la naturalesa de la legalitat. El problema de l’Estat és que la legalitat primordial no s’ajusta a la legitimitat que reclamen alguns dels seus grups humans, que des de fa segles se senten nació i es desenvolupen com a tal, a pesar de tots els obstacles. L’Estat espanyol no ha estat mai un subjecte polític homogeni, una única nació. Ni des de fa cinc-cents anys. I no ho serà mai, per més que ho vulgui encarnar la Constitució o la creença metafísica instal·lada dels seus intèrprets actuals.

NORMALITZAR ESPANYA?

¿Per normalitzar l’Espanya cavernícola, ultramuntana, manipulada fins a extrems inimaginables, caldria, Sr. Alfonso Guerra, tancar TVE, totes les televisions privades, la majoria de grans diaris estatals i algun de català, i cosir la boca a personatges com vostè que, suposant que sap alguna cosa de la història d’Espanya i de Catalunya, s’obstina, amb la fanfarroneria que el caracteritza, a mostrar-se com el més lúcid contumaç i pertinaç ideòleg de la descatalanització secessionista? No sabem què és el que li ha passat per esdevenir un dels més destacats bel·ligerants contra la causa catalana, un dels més emprenyats amb els independentistes i un dels seus més radicals estomacadors verbals. Ens temem que hi deu haver alguna cosa personal en la ràbia de les seues paraules, si no, no entenem la mala llet que l’altre dia degotaven per RNE. Vostè i els seus admiradors no s’han preguntat mai per què el franquisme, que va durar una colla llarga d’anys, no va aconseguir produir l’efecte que vostè creu que s’aconseguiria tancant TV3?

Si el missatge de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, en el temps de la dictadura, no va impregnar les animetes dels nostres pares i mares ni, molt menys, les de la meu generació, creu que rebentant el senyal de TV3 (i de Cat ràdio, és clar) es forjaran autèntics espanyols entre la majoria absolutíssima de catalans i catalanes, en les properes generacions? Vol que li enviïn els milers de pàgines que els diaris oficials d’Espanya i la munió de sentències judicials, han dedicat a prohibir llengua, cultura, institucions, projectes, intencions i voluntats catalanes al llarg dels darrers tres-cents anys? Com és que no se’n van sortir? És perquè els nostres avantpassats no miraven TV3? Una idea similar se li va acudir a l’exministre Wert quan deia que calia espanyolitzar a través de l’escola els nostres minyons. Podia el senyor Wert no adonar-se que des de 1939 fins almenys 1970, bona part de l’escola oficial i de la privada no havia fet altra cosa que espanyolitzar, i tanmateix havia aconseguit uns fruits ben magres i escassos? ¿Com es pot ser tan biliosament sapastre l’hora d’acabar amb l’independentisme? Senyor Guerra, el que vostè vol no és acabar amb el secessionisme, vostè el que es proposaria, si fos nostre Senyor Totpoderós, és acabar amb la catalanitat. I això no passarà mai.

TO BE CONTINUED (Especial Referèndum 1O)

Ja ha passat, però no s’ha acabat. Ja està fet, però no decidit. El que serà històric, un cop més, seran les decisions que es prendran a patir d’avui. Vull dir que el que comptarà de debò serà el que els d’aquí i els d’allà decidiran. Aquí per descomptat, el 80% de catalans i catalanes que volien votar i ho han pogut fer a mitges i amb els sabres al coll, no quedarà satisfet. I els d’allà tampoc, perquè saben que la seua és una pírrica victòria. No hi han guanyat res. En canvi, els d’aquí s’han reforçat com un conglomerat de granit. Ara, ja no es tracta d’emmordassar el govern de la Generalitat, de jutjar-lo severament i portar-lo a la presó, de decapitar els responsables, d’arruïnar econòmicament centenars de càrrecs electes i voluntaris, d’aplicar totalment el 155, o fins i tot d’acarnissar-s’hi amb més sevícia a tenor del que deixa traslluir el senyor Rivera per acabar amb la maldat catalanesca. Ja no es resumeix la qüestió en el fet de tancar la Generalitat, de fer-nos creure que tots els independentistes, (en siguem motu proprio o perquè ho eren els nostres avis o els seus pares o ho són alguns parents o perquè en l’arbre genealògic siguem casualment descendents d’algun supervivent del 1714) seran sospitosos habituals i, per tant, els primers a pagar els plats trencats dels possibles mals que s’esdevinguin al món mundial. No, ara és el moment d’avaluar quant de temps, dies, mesos, anys, lustres, pot durar el problema català.

I és palmari que els qui controlen l’Estat no estan capacitats per a res més que no sigui atiar el foc de la mobilització contínua, permanent, incansable, de la societat catalana. Perquè, si com diuen alguns il·lusos, s’hagués de parar una taula per dialogar, qui creuen que s‘hi hauria de seure? Rajoy. Sánchez, Iceta, Rivera, Arrimadas i Albiol amb Puigdemont?! Després del que ha passat, el que es pugui esdevenir per part dels d’aquí no serà menor que el que ha succeït ja fa una colla d’anys. I des d’allí (i dels d’aquí que combreguen amb les rodes del molí “constitucional”), mentre duri la legislatura d’aquí o d’allà, tampoc. I si als d’allí els puja una mica més la sang al cap i acaben duent les coses al límit, si algun dia algú d’Europa obligués a seure per parlar, no hi haurà un govern de Catalunya, sinó la ciutadania sencera que ha anat a votar la qui s’asseurà en un dels costats.

RENDICIÓ

Ara mateix ja no és es tracta de si es podrà votar o no el dia u d’octubre, la qüestió en aquests moments és què en queda de l’autonomia. I a partir del dia 2, què en quedarà. L’Estat, controlat per la majoria que conformen el PP, el PSOE i Ciudadanos, ja no només vol evitar que es faci el referèndum, sinó que l’independentisme es rendeixi incondicionalment. Que l’avortament del referèndum s’entengui, ras i curt, com una victòria absoluta contra el desafiament secessionista perpetrat tant per nacionalistes, independentistes, com si, és el cas, per anarquistes, populistes, comunistes o maçons i tot el que s’hi assembli per activa i per passiva. I que quedi clar que tots els catalans sense excepció que estan a favor del dret a decidir, ja s’hi poden posar fulles, (que vol dir foteu-vos!, perquè abans veureu volar els ases que votareu en un referèndum d’autodeterminació). Ara mateix ja no es tracta de desnaturalitzar les institucions catalanes, sinó de desposseir de ciutadania una part important del poble de Catalunya. Que no vol dir altra cosa que humiliar els bojos independentistes i, de retop, els il·lusos abduïts per aquesta vesània antinatura i il·legal fins al moll de l’os. Aquests separatistes, conscients o no, que s’amotinen, tumultuosament, pel carrers i places de tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. D’una regió d’Espanya una part dels homes i dones de la qual només entén el xarop de bastó.

Una de les constatacions més rellevants del que està passant aquests dies a casa nostra és el nítid retrat que en resulta del comport de cadascú. Ara sabem perfectament, en cas que la seua retòrica ens hagués emmascarat alguna cara i alguna entranya, de quina pasta està fet el PP, el PSOE i Ciudadanos, els més papistes que el papa PP. En veure aquests rostres, en acarar-nos-hi despulladament, fit a fit i endevinar-hi la seua ment i les seues entranyes, t’adones penosament, tan penosament, que Espanya és una anomalia absoluta en el concert dels pobles i les nacions civilitzats. Demà o demà passat, quan s’hagi fet agenollar la massa independentista, la màquina de l’Estat que santifica les lleis abans que les voluntats populars, no li exigirà que demani perdó, perquè la virtut del perdó no existeix a la Constitució, sinó que la condemnarà al foc etern. Si en alguna art ha destacat Espanya ha estat sempre en la tragèdia.

DELICTE?

Convocar un referèndum segons diuen “il·legal” –de fet, fins al dia d’avui encara no s’ha pronunciat el TC per titllar-lo amb aquest qualificatiu– és perseguible penalment? Té entitat penal l’organització d’una consulta popular via referèndum del qual no tenim la certesa absoluta que sigui declarat il·legal o contrari a norma i a competència per convocar-lo? ¿Es lògic, racional, arribar a imputar penalment milers de càrrecs públics per proposar-lo, per col·laborar-hi o afavorir-lo? I arribat el cas, acusar de delinqüents els qui hi han col·laborat de la manera que sigui, presidint meses, obrint i tancant els col·legis electorals, essent-ne interventors o apoderats, o els mateixos votants? És possible que existeixi un ordenament jurídic que persegueixi penalment posar unes urnes per votar, encara que sigui al marge de qui en tingui la competència per fer-ho. Penalment? Doncs sí. Al codi penal de l’Estat espanyol un fet així com posar urnes quan no pots fer-ho, pot ser categoritzat, al menos, – om deia el fiscal general de l’Estat–. com un acte (o un reguitzell d’actes) de desobediència, de prevaricació i de malversació de cabals públics. A propòsit, potser és bo recordar el que afirmava Montesquieu: Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa. No és just, legítim, raonable, voler votar què volem ser quan serem grans?

Al menos, perquè ja no és el fet de convocar-lo i organitzar-lo i dur-lo a terme, sinó atrevir-se a proposar l’autodeterminació del poble de Catalunya. De forma que, en la mentalitat penal, deu ser més pecat mortal el contingut del referèndum que no pas la formalitat de la convocatòria i la seua operativa. Doncs són molts els ciutadans catalans que de cor, d’entranyes, de ment i d’ànima estan i estaran delinquint Dos milions i mig, tres milions i mig, qui ho sap?, que volem votar estarem delinquint? Com és que tota aquesta gent no tenim cap consciència que estiguem delinquint a l’hora d’expressar la nostra voluntat sobre el futur del nostre país? És que som tots uns estrafets morals? Uns perversos, uns malvats? Qui ho entén això? No és un despropòsit, una bogeria, una reductio ad absurdum? Tenim la impressió que en aquest cas les paraules atribuïdes a Plató són més escaients que mai. Diuen que deia: declaro que la justícia no és una altra cosa que la conveniència del més fort.

COM SEMPRE

Si Rajoy hagués estudiat història de Catalunya s’hauria preparat millor per afrontar el que passa a Catalunya? I els dirigents del PSOE? No ho crec. A Espanya la barrera mental és insuperable. I a Catalunya, la tossudesa superior a la manya. Fem memòria: Quevedo el 1640 afirmava: Son los catalanes aborto monstruoso de la política. F. Silvela el 1900: El catalanismo es una enfermedad nerviosa. Manuel Azaña, el 1934: Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. Luís de Galinsoga el 1959: Todos los catalanes son una mierda. Però el súmmum de la genialitat anticatalana bel·licista foren les paraules de Manuel Fraga del 1968: Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Cataluña fue ocupada por Felipe IV; fue ocupada por Felipe V, que la venció; bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar. I el més sibil·lí Felipe González que el 1984 va sentenciar: El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalá.

El que més m’ha cridat l’atenció de l’enrenou ocasionat per l’aprovació de les lleis de Referèndum i de Transitorietat, ultra l’exercici de filibusterisme histèric de l’oposició –que encara és hora que sàpiga que és oposició perquè la ciutadania els va col·locar allà on són–, són les paraules del fiscal General de l’Estat quan va informar públicament que havia donat instruccions a la Policia Nacional, la Guàrdia civil, als Mossos, perquè, com a policia judicial, investiguin tot els que sigui sospitós d’organització del referèndum, perquè serien constitutius dels delictes de desobediència, prevaricació, i malversació de cabals públics i va afegir, “al menos”. És precisament aquest sintagma “al menos”, que ha passat desapercebut pels periodistes i els líders polítics, el més preocupant i intrigant de l’arsenal que l’Estat pugui utilitzar contra milers de càrrecs públics catalans i voluntaris. En fi, passi el que passi tot fa pensar que això no s’acabarà per més xarop de bastó que s’hi apliqui.

L’ENDEMÀ MATEIX

Hi ha hagut algú que ha pensat que els atemptats de Barcelona i Cambrils, per la pressió de la consciència ciutadana, produirien canvis importants. Per exemple, en el camp de les relacions internacionals amb els països que se sap que financen terrorisme; en les mesures preventives de seguretat; en la coordinació internacional de les oficines d’intel·ligència; en l’intercanvi d’informació entre policies estatals: si renunciàvem al referèndum, en la incorporació dels mossos a l’Europol; en el control dels imams; en els processos d’integració i d’ascens social dels potencials captables per la causa jihadista; en la refundació de la marca turística de Barcelona i de Catalunya per extensió. I també, com han assenyalat alguns estudis, en l’augment de la participació electoral si tinguéssim unes eleccions a la vista; l’enfortiment del comportament cívic; l’augment de la confiança en les forces de seguretat i sanitàries. Però, de moment ja veiem en què està quedant tot plegat, per més que que Catalunya sigui on més jihadistes i presumptes terroristes del ram s’han detingut, i a pesar de l’aberració criminal amb què ens hem trobat, Ara, el més rellevant, ultra el dolor i la compassió mostrades per la gent, el discurs polític de l’Estat que s’ha volgut predominant per part del govern Rajoy i dels afins ha estat apel·lar a la unió. I quan Rajoy, el rei, C’s pronunciaven aquest mot no es referien a la col·laboració policial i institucional, sinó a la unió patriòtica espanyola, a la unió contra el govern de Puigdemont. El desembarcament de tots els representants de l’aparat de l’Estat a la manifestació del passat 26-A tenia subliminalment aquest significat.

En el marc de les conseqüències encara, es va voler fer creure, pels informatius afins als dos grans partits de l’Estat, a l’edició dels rotatius de l’endemà de l’atropellament sanguinari, que l’atac pertorbaria necessàriament el full de ruta independentista. I ara encara no fa dos dies hem vist de quina enèsima manera podia fer-se: acudint a la roïnesa més fastigosa de donar a entendre que el pecat fa forat, i que una tal barbaritat criminal era conseqüència de la política sobiranista. Com que el govern de Catalunya no ha variat ni un mil·límetre el full de ruta, la consigna només podia ser que les clavegueres de l’Estat continuessin empastifant-ho tot fins a la sacietat.

HEROIS

Encara que, ben sustentat, existeixen més heroïnes que herois, habitualment referits a les grans gestes, a les realitzacions de majúscules transcendències, solem parlar, injustament, d’herois. Podríem pensar que la política catalana demana sempre herois i heroïnes. La realitat és que, ara, per fer política a Catalunya cal tenir fusta d’heroi o d’heroïna. Un heroi sol ser protagonista, sol tenir poders excepcionals, encarna virtuts morals, unes aptituds o unes destreses, que estan per damunt de la mitjana dels congèneres. De manera que tradicionalment s’ha dit que és un ser que és més que un home i menys que un déu. Els seus actes, doncs, tenen la pàtina, d’excepcionalitat. I per això són respectats, admirats Són tinguts com a exemplars i imitats. Modernament ho són o en són considerats, amb algun nyap, els premis Nobel de la Pau, els esportistes d’alt nivell que aconsegueixen fites inabastables per a la majoria dels mortals. O els actors i les actrius i els artistes que tenen la virtut de representar-nos i de dir-nos tan exactament que mai no ho hauríem sabut fer nosaltres sols. I, també, aquell qui, coneixent-ne les conseqüències dràstiques, s’enfronta al sistema, a la norma, al poder injust, il·legítim, deshumanitzador, aberrant.

A Catalunya avui s’estan gestant un munt d’herois i d’heroïnes. Molts d’ells encara anònims. Herois i heroïnes que ho estan sent o ho seran de ple dret no per haver obtingut victòria o per haver estat derrotats, sinó per haver guanyat. El guany moral que està per sobre de la victòria o de la derrota. El guany que, té a veure amb la consecució del desig. Ja serà ben interessant estudiar, en la perspectiva del temps, quin haurà estat el viatge d’aquestes heroïcitats. La del president Puigdemont, per exemple. I observarem segurament que el seu periple haurà seguit el patró del grans models narratius, concentrats tots ells en Ulisses. L’ésser aparentment normal, alcalde d’una ciutat, es veu convertit tot d’una en el líder de la conducció de tot un poble cap a la seua llibertat. Com assenyala el patró, l’heroi, els nostres herois i heroïnes, senten com una crida. Reben l’encàrrec d’un cos social perquè facin tots els sacrificis possibles per salvar-lo. I per fer-ho hauran de superar no només multitud de perills i desafiaments, sinó la incomprensió, de vegades, d’amics i familiars. No siguem desagraïts!

SOBRE LA SINCERITAT

Dir el que un pensa està carregat de perills, perquè la sinceritat és l’antítesi del fingiment, la mentida, l’adulació, les mitges veritats, de la hipocresia social i, fins i tot, d’allò que hom anomena ser educat o, millor, no ser mal educat. El sempre admirat impertinent Òscar Wilde ja deia que ser una mica sincer és perillós, però massa és absolutament fatal. I això s’esdevé en tots els aspectes de la nostra vida. En les relacions de parella, en el món del treball, en les obligacions amb hisenda, en les estratègies de socialització o en les indagacions sobre nosaltres mateixos. Per això és tan important tenir bons amics com bons enemics. Entre uns i altres hi deu haver el terme mitjà. M’hi han fet pensar unes paraules que va dir l’escriptora Anna Carreras referint-se a l’amor: hauria de ser més senzill dir t’estimo. Certament, i el ridícul que es fa, o el buit que sona o el pervers que s’és quan es diu t’estimo i en realitat és tot en contrari. Recordo que no ens educaven exactament per a la pràctica de la sinceritat, però sí en allò que conté la màxima que diu si un fa el que pot no està obligat a més. O sigui, la sinceritat es desprenia de les accions i no de les paraules.

La por a mostrar-nos tal com som, a allunyar-nos un pèl massa del que són les convencions i els rituals socials sempre tems que no et portin a ser un desclassat. Per evitar-ho la humanitat va proveir-se del que anomenem la sinceritat calculada: cal saber amb qui parlem, en quin moment cal fer-ho, triar les paraules precises i explicar els motius que ens porten a dir-les. Segurament som més sincers quan expressem l’odi, quan diem no t’estimo o quan som cruels. Pot ser sí que la màxima sinceritat rau en la nostra animalitat. És indubtable que és molt perillosa la sinceritat que fereix l’altre, la sinceritat que fa impossible saludar els veïns de l’escala, els companys de la feina o menysprear tot aquell que és diferent de nosaltres. Si el nostre codi de conducta és una porqueria, la sinceritat no és res més que una gramàtica de bilis i de maldat. De fet, l’invent més genial que els humans hem aconseguit per evitar el mutu atropellament és la ironia. Aquesta forma sibil·lina del llenguatge de donar a entendre el contrari del que pensem i diem. Paraules boniques per a realitats fastigoses. L’antídot contra les manies i les passions temeràries.

ALGUNS TÒPICS SOBRE LA CULTURA

El primer lloc comú, posem pel cas, és aquest: quan algú en algun sector de la cultura no acaba de sortir-se’n o no s’acosta prou a les expectatives que s’havia construït, diu que la cultura no va bé. A cada gremi sector, a cada tribu, a cada modalitat de la cultura, quan les coses no els van prou bé o no progressen adequadament tenen la tendència a dir que la cultura catalana (en el nostre cas) no funciona. Del particular en fan un universal, com si el teatre, l’òpera, la dansa, la pintura, l’assaig o la fotografia per elles mateixes fossin la cultura per antonomàsia. No diuen mai, per exemple, nosaltres els músics de música medieval estem fotuts, -que possiblement no és el cas-, sinó que es queixen que el panorama de la Música està malament. És un exemple a l’atzar. En canvi, quan la tribu, el col·lectiu, el gremi, o els de la modalitat van bé, diuen que la cultura està en un bon o molt bon moment. El segon tòpic consisteix a pensar que poquíssimes vegades, en general i en els temps presents, es fa bona cultura o funciona com déu mana (?). hi ha la creença elitista que, en el present dels creadors, és a dir, en el present de tots nosaltres, les coses de la cultura estan en crisi. Crisi d’idees, crisi de públic, crisi de recursos econòmics, crisi de governança i de gestió pública, de talent I, és clar, s’acaba manifestant o deduint que els temps passats sempre foren millors.

I el tercer és el referit a l’eterna queixa sobre la poca atenció (digueu-ne inversió) que l’administració dedica a la cultura. Que si no dona prou subvencions, que si només en dona als qui els són afins políticament, que si no et queixes no peixes, que només acontenta els sectors que més glamuregen. I també en el sentit invers: que una cultura subvencionada és una cultura segrestada. El cert és que, i també és un lloc comú, la subvenció mai no acontenta ningú. La subvenció gairebé sempre es percep escassa, esmirriada, poc considerada en relació amb la importància d’allò per la qual es demana. Estem d’acord que tot el que es fa en cultura, que té una intenció cultural, és importantíssim per al qui ho ha ideat, ho ha organitzat, ho ha interpretat, n’ha tret un profit vital i potser per al qui n’ha gaudit. Ara, la cultura igual que és un dels aliments indispensable de l’ànima, sol ser també el sac dels cops de les crisis perpètues.