LA VIDA ÉS DURA

Per a la gran majoria dels mortals la vida és dura. Treballar per necessitat, per viure, per menjar, per criar la canalla, per disposar d’oci, per aconseguir d’arribar en alguna meta. Tot i que hi ha opinions, poques, que ho veuen al revés, com André Breton quan afirmava que no serveix de de res estar viu si hem de treballar. Evidentment que és més dura la fam si no tens uns sou; és duríssim no tenir feina ni tenir perspectives de trobar-ne a una certa edat. Poca conya!, és dura la vida sobretot si penses diferent i compleixes mandats democràtics. Com ho és la llei: dura lex, sed lex. Com la injustícia quan volem dir que falta justícia. I dura la vida, darrerament, si proclames (potser il·lusament) que et sents més català que espanyol i no diguem si afirmes que només et sents català i no espanyol. Ui, aleshores, com se’t poden posar les coses de la vida si galleges d’aquest sentiment; i ui, ui!, si en fas un pensament, un raonament, un constructe mental, una acció política! És difícil ser un espanyol civilitzat a Espanya. Vull dir ser una persona sociable, respectuosa amb la diversitat i la pluralitat, amb els drets humans, capaç d’empatitzar amb uns i altres. Em refereixo a una persona que té com a premissa vital el diàleg, el pacte, la negociació. Que té curiositat per observar, per pensar, per il·lustrar-se, per saber, per contrastar, per comportar-se amablement i educada. ¿Podria ser que a hores d’ara comportar-se com un espanyol civilitzat fos tant o més difícil que ser un català independentista a Catalunya?

Lavorare stanca, deia C. Pavese. Sí, treballar cansa, mortifica, avorreix, sobretot quan no hi ha incentius ni ascensos socials ni agraïments ni compensacions ni dona fruits immediats. Al treball s’hi associen un munt de virtuts, totes diria. Però arriba un moment que cansa, físicament i psicològicament. I aquest és el problema. Que de tant treballar sense uns resultats palpables, comprovables, satisfactoris, la gent es pugui arribar a cansar de proclamar la llibertat dels presos polítics, de lluitar per la independència, per l’equitat, per la solidaritat. De manifestar-se dia sí dia també per intentar somoure consciències granítiques, d’avergonyir els mesquins i de vèncer la indiferència Sí, treballar és penós, cal entrenament contra la frustració, ser pacient, ser constant, ser tenaç, herculi, i CREIENT.

MÁS DURA SERÁ LA CAÍDA

L’Estat paternalment s’ha fet càrrec de l’esgarriada Catalunya independentista que imposava la seua majoria parlamentària per violentar els principis fonamentals i fundacionals de l’Espanya eterna i contemporàniament constitucional. Uns independentistes que, segons els intèrprets de la llei i de l’ordre, es passaven precisament la llei pel forro dels calçotets. Es defensaven dient que eren consegüents (que vol dir coherents) amb el programa electoral pel qual havien estat escollits democràticament (només faltaria!) en les darreres eleccions autonòmiques del setembre de 2015, i que la legitimitat (i parauletes per l’estil) era superior a la llei. Doncs bé, ja ho sabien que la ira dels déus els cauria fulminantment. Aquest seria el relat oficial (més o menys). Ara bé, de tot el procés que ha conduït a l’acollida fraternal espanyola de l’autonomia catalana (sota les amenaces normals en aquests casos) de patir un infern pitjor que el que visità Orfeu per suplicar el rescat de la bella Eurídice, el que no s’acaba d’entendre és per què l’Estat plenipotenciari no va aplicar el 155 el primer dia de funcionament del Parlament? ¿No era un atemptat a la Constitució i, més important encara, a la Unidad de España, el sol fet de conformar un govern separatista? Per què l’Estat no es cregué el resultat de les autonòmiques de 2015?

Doncs bé, sembla ser que no es caurà en el mateix error. Perquè es vigilarà rigorosament que els programes electorals dels partits republicanistes no incorporin paraules o frases que es puguin interpretar com a invitacions a la sedició, rebel·lió i qualssevol altre delicte. Compte, eh!, perquè es tindrà una cura especial en el control (a través de tots els mitjans audiovisuals a l’abast o llogats a les grans potències) i la supervisió de totes les declaracions verbals (i expressions gestuals) en rodes de premsa, mítings i similars que insinuïn, es refereixin veladament (amb l’ús de la metàfora, de l’al·legoria, de la paràbola) o explícita a la secessió, la independència i sinònims. I el més important de tot: si fos el cas remot que les eleccions les guanyessin els partits no unionistes, cosa improbable, insistim, s’hauria de presumir que recaurien en l’error de situar-se fora de la legalitat i, per tant, caldria reactivar el 155. I no cal dir re més perquè tothom ja en sap les conseqüències.

DE LA RÀBIA

Ja ha estat proclamada. I el 155, també. Però els més desesperats dels unionistes treuen foc pels queixals. La ràbia els supura per tot el cos. No sols desitgen fervorosament empresonar el president Puigdemont i que li caiguin 25 o 30 anys de presó o, si pot ser la perpètua, sinó que amb l’aplicació del 155 aspiren a esborrar qualsevol rastre de Generalitat, d’Estatut, de llei catalana aprovada al Parlament. I tenen unes ganes tan afamades que s’ensorri l’economia catalana, que no solament han estat animant les empreses perquè traslladessin la seu social, sinó que remoguessin fàbriques, magatzems, utillatges, treballadors i el que faci falta. Estarien disposats, si poguessin, a arrencar les vinyes, tallar els subministraments energètics, llaurar les carreteres i aixecar les vies del tren o desviar el mar i enfangar els rius, perquè quedéssim aïllats, enganats, i emmalaltíssim fins a suplicar clemència, i ens retractéssim de tot. De tot el que hem dit i fet contra la Unitat d’Espanya, nosaltres, els nostres pares i mares, avis, rebesavis, i així fins als pobladors de la Cova dels Moros del Cogul. Sí, hi ha tanta ràbia en les paraules d’alguns dirigents del PP, de C’s i del PSOE, que, ¿és possible que s’ha obert la veda de la caça de l’independentista, perquè se l’enterri el 21 de desembre amb calç viva?

Però, també hem dir que no volem veure el president Puigdemont ni el seu govern tancat a la presó, condemnat a vint-i-cinc o trenta anys. No volem veure com s’haurà arrasat tot, absolutament tot, el que s’ha construït durant quaranta anys a Catalunya. Ni haver d’explicar als qui vindran que per confiar amb Europa ens vàrem precipitar en el buit i vam haver d’inaugurar una altra transició cap a la llibertat que pot ser que duri una altra eternitat. Sí, a Espanya sempre ha estat molt difícil ser català. Un català normal, sense altra aspiració que viure tranquil amb la seua llengua, els seus símbols, els seus artistes, els seus savis, els seus ases, els seus carallots i els seus anònims. Sí, és molt difícil pensar que el govern legítim de Catalunya pot ser que sigui a l’exili. És molt dolorós haver-se de fer càrrec que la desobediència i l’objecció de consciència es castigarà amb violència, sí violència de la dura, de la que et trenca la cara, les costelles, la que t’emmanilla sense contemplacions ni filigranes jurídiques.

PÀTRIA

Benvolents lectores i lectors, avui, davant la situació humiliant a què se’ns està conduint, la barreja de neguit, de ràbia, de desolació, d’amargor, i alhora de febrada i d’exultació de l’esperança i la fe en el nostre poble, m’ha portat a recordar –amb una nitidesa esfereïdora talment una veu oracular– els versos de Màrius Torres: Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d'ideals que volíem bastir / entre runes de somnis colgats més prop de la terra, Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir. Aquests versos del poema titulat La ciutat llunyana foren escrits a penes un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin ocupat Catalunya. I no m’han vingut al cap, insisteixo, només per l’agre sentiment del que sent subjugat, sinó per la confiança, la fe i la determinació que el poble no es deixarà arrabassar mai la seua pàtria i que maldarà, segon a segon, per recuperar-la. I parlo de pàtria perquè tothom ho entengui. La pàtria, no només en el sentit romàntic del lligam sentimental amb els ancestres, amb l’herència intel·lectual i espiritual dels “pares”, sinó també en el sentit del bé comú públic, delimitat per la terra física on hem nascut o hem estat adoptats, i les normes jurídiques que s’ha dat el seu poble. I de la història dels fets que s’han generat i s’han interioritzat com a identitat personal i col·lectiva i han esdevingut les arrels comunes.

Els vencedors s’apropien de gent, de terres, de la història col·lectiva, de les institucions, i canvien les normes, intenten modelar noves mentalitats, dissenyar nous ritus, costums i creences i imaginaris. Però el que no poden mai els vencedors és matar l’ànima de la gent. L’immaterial que solda voluntats i sentits de pertinença. Moltes són les pàtries, però les teues que no te les toquin. Que no ens robin els cementiris, que no embastardeixin el toc de les campanes, les paraules dels poetes, que no embrutin la memòria dels nostres avantpassats que varen donar-ho tot perquè puguem continuar gaudint de presents i de futurs. Que no segrestin la voluntat popular o que no ens furtin la Generalitat. Totes les pàtries tenen els seus herois i els seus màrtirs, estendards i banderes. I és clar que, parafrasejant Pere Quart, totes les pàtries són immenses i completes. Deia Vázquez Montalbán que la història pertany als qui la prolonguen, no als qui la segresten.

ELS FONAMENTS DE LES LLEIS

La frase el que no és legal no és democràtic, pronunciada l’altre dia per Mariano Rajoy al Congrés, referint-se al Referèndum de l’1-O i a la vinculació dels seus resultats, a mi em grinyola pertot arreu. Segons el que un batxiller en un país normal ha pogut estudiar i aprendre de qualsevol manual sobre l’origen del dret i de les lleis, la frase no suporta la més mínima anàlisi epistemològica ni conté cap criteri en què es pugui fonamentar el concepte i la pràctica de la democràcia. Les lleis, qualssevol, no descansen en apriorismes, en prejudicis, en axiomàtiques, ni en fórmules projectives de la matemàtica pura, sinó en els valors fonamentals de l’espècie humana i en els que es deriven de la vida en comú i de les dinàmiques socials. En les demandes, les necessitats dels grups humans, de les societats humanes, de la polis i de la plebs, les quals mitjançant fórmules de participació directa o indirecta, confereixen legitimitat als seus representants a partir de l’acceptació o no de les ofertes contractuals que prometen al poble. De manera que, en la mesura que n’esdevenen els representants, se’n positivitza la seua autoritat. De baix a dalt, de la legitimitat a la llei, de la necessitat social i personal a la norma.

Sense context, la frase del president del govern de l’Estat és una falsedat. Els dictadors també en fan de lleis, i moltes. Els sàtrapes, els emperadors. La màfia també té les seues lleis. Però, és clar no totes són legítimes. Ni des de l’ètica ni des de la perspectiva dels fonaments del dret. I en la jerarquia de les lleis, abans que la Constitució, existeixen els drets humans i,entre aquests, el de l’autodeterminació dels pobles. I en un Estat de dret democràtic és de rebut que els tingui en compte tots. Tanmateix, el problema de l’Estat espanyol no és de legalitats, sinó la interpretació que l’Estat fa de la naturalesa de la legalitat. El problema de l’Estat és que la legalitat primordial no s’ajusta a la legitimitat que reclamen alguns dels seus grups humans, que des de fa segles se senten nació i es desenvolupen com a tal, a pesar de tots els obstacles. L’Estat espanyol no ha estat mai un subjecte polític homogeni, una única nació. Ni des de fa cinc-cents anys. I no ho serà mai, per més que ho vulgui encarnar la Constitució o la creença metafísica instal·lada dels seus intèrprets actuals.

NORMALITZAR ESPANYA?

¿Per normalitzar l’Espanya cavernícola, ultramuntana, manipulada fins a extrems inimaginables, caldria, Sr. Alfonso Guerra, tancar TVE, totes les televisions privades, la majoria de grans diaris estatals i algun de català, i cosir la boca a personatges com vostè que, suposant que sap alguna cosa de la història d’Espanya i de Catalunya, s’obstina, amb la fanfarroneria que el caracteritza, a mostrar-se com el més lúcid contumaç i pertinaç ideòleg de la descatalanització secessionista? No sabem què és el que li ha passat per esdevenir un dels més destacats bel·ligerants contra la causa catalana, un dels més emprenyats amb els independentistes i un dels seus més radicals estomacadors verbals. Ens temem que hi deu haver alguna cosa personal en la ràbia de les seues paraules, si no, no entenem la mala llet que l’altre dia degotaven per RNE. Vostè i els seus admiradors no s’han preguntat mai per què el franquisme, que va durar una colla llarga d’anys, no va aconseguir produir l’efecte que vostè creu que s’aconseguiria tancant TV3?

Si el missatge de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, en el temps de la dictadura, no va impregnar les animetes dels nostres pares i mares ni, molt menys, les de la meu generació, creu que rebentant el senyal de TV3 (i de Cat ràdio, és clar) es forjaran autèntics espanyols entre la majoria absolutíssima de catalans i catalanes, en les properes generacions? Vol que li enviïn els milers de pàgines que els diaris oficials d’Espanya i la munió de sentències judicials, han dedicat a prohibir llengua, cultura, institucions, projectes, intencions i voluntats catalanes al llarg dels darrers tres-cents anys? Com és que no se’n van sortir? És perquè els nostres avantpassats no miraven TV3? Una idea similar se li va acudir a l’exministre Wert quan deia que calia espanyolitzar a través de l’escola els nostres minyons. Podia el senyor Wert no adonar-se que des de 1939 fins almenys 1970, bona part de l’escola oficial i de la privada no havia fet altra cosa que espanyolitzar, i tanmateix havia aconseguit uns fruits ben magres i escassos? ¿Com es pot ser tan biliosament sapastre l’hora d’acabar amb l’independentisme? Senyor Guerra, el que vostè vol no és acabar amb el secessionisme, vostè el que es proposaria, si fos nostre Senyor Totpoderós, és acabar amb la catalanitat. I això no passarà mai.

TO BE CONTINUED (Especial Referèndum 1O)

Ja ha passat, però no s’ha acabat. Ja està fet, però no decidit. El que serà històric, un cop més, seran les decisions que es prendran a patir d’avui. Vull dir que el que comptarà de debò serà el que els d’aquí i els d’allà decidiran. Aquí per descomptat, el 80% de catalans i catalanes que volien votar i ho han pogut fer a mitges i amb els sabres al coll, no quedarà satisfet. I els d’allà tampoc, perquè saben que la seua és una pírrica victòria. No hi han guanyat res. En canvi, els d’aquí s’han reforçat com un conglomerat de granit. Ara, ja no es tracta d’emmordassar el govern de la Generalitat, de jutjar-lo severament i portar-lo a la presó, de decapitar els responsables, d’arruïnar econòmicament centenars de càrrecs electes i voluntaris, d’aplicar totalment el 155, o fins i tot d’acarnissar-s’hi amb més sevícia a tenor del que deixa traslluir el senyor Rivera per acabar amb la maldat catalanesca. Ja no es resumeix la qüestió en el fet de tancar la Generalitat, de fer-nos creure que tots els independentistes, (en siguem motu proprio o perquè ho eren els nostres avis o els seus pares o ho són alguns parents o perquè en l’arbre genealògic siguem casualment descendents d’algun supervivent del 1714) seran sospitosos habituals i, per tant, els primers a pagar els plats trencats dels possibles mals que s’esdevinguin al món mundial. No, ara és el moment d’avaluar quant de temps, dies, mesos, anys, lustres, pot durar el problema català.

I és palmari que els qui controlen l’Estat no estan capacitats per a res més que no sigui atiar el foc de la mobilització contínua, permanent, incansable, de la societat catalana. Perquè, si com diuen alguns il·lusos, s’hagués de parar una taula per dialogar, qui creuen que s‘hi hauria de seure? Rajoy. Sánchez, Iceta, Rivera, Arrimadas i Albiol amb Puigdemont?! Després del que ha passat, el que es pugui esdevenir per part dels d’aquí no serà menor que el que ha succeït ja fa una colla d’anys. I des d’allí (i dels d’aquí que combreguen amb les rodes del molí “constitucional”), mentre duri la legislatura d’aquí o d’allà, tampoc. I si als d’allí els puja una mica més la sang al cap i acaben duent les coses al límit, si algun dia algú d’Europa obligués a seure per parlar, no hi haurà un govern de Catalunya, sinó la ciutadania sencera que ha anat a votar la qui s’asseurà en un dels costats.

RENDICIÓ

Ara mateix ja no és es tracta de si es podrà votar o no el dia u d’octubre, la qüestió en aquests moments és què en queda de l’autonomia. I a partir del dia 2, què en quedarà. L’Estat, controlat per la majoria que conformen el PP, el PSOE i Ciudadanos, ja no només vol evitar que es faci el referèndum, sinó que l’independentisme es rendeixi incondicionalment. Que l’avortament del referèndum s’entengui, ras i curt, com una victòria absoluta contra el desafiament secessionista perpetrat tant per nacionalistes, independentistes, com si, és el cas, per anarquistes, populistes, comunistes o maçons i tot el que s’hi assembli per activa i per passiva. I que quedi clar que tots els catalans sense excepció que estan a favor del dret a decidir, ja s’hi poden posar fulles, (que vol dir foteu-vos!, perquè abans veureu volar els ases que votareu en un referèndum d’autodeterminació). Ara mateix ja no es tracta de desnaturalitzar les institucions catalanes, sinó de desposseir de ciutadania una part important del poble de Catalunya. Que no vol dir altra cosa que humiliar els bojos independentistes i, de retop, els il·lusos abduïts per aquesta vesània antinatura i il·legal fins al moll de l’os. Aquests separatistes, conscients o no, que s’amotinen, tumultuosament, pel carrers i places de tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. D’una regió d’Espanya una part dels homes i dones de la qual només entén el xarop de bastó.

Una de les constatacions més rellevants del que està passant aquests dies a casa nostra és el nítid retrat que en resulta del comport de cadascú. Ara sabem perfectament, en cas que la seua retòrica ens hagués emmascarat alguna cara i alguna entranya, de quina pasta està fet el PP, el PSOE i Ciudadanos, els més papistes que el papa PP. En veure aquests rostres, en acarar-nos-hi despulladament, fit a fit i endevinar-hi la seua ment i les seues entranyes, t’adones penosament, tan penosament, que Espanya és una anomalia absoluta en el concert dels pobles i les nacions civilitzats. Demà o demà passat, quan s’hagi fet agenollar la massa independentista, la màquina de l’Estat que santifica les lleis abans que les voluntats populars, no li exigirà que demani perdó, perquè la virtut del perdó no existeix a la Constitució, sinó que la condemnarà al foc etern. Si en alguna art ha destacat Espanya ha estat sempre en la tragèdia.

DELICTE?

Convocar un referèndum segons diuen “il·legal” –de fet, fins al dia d’avui encara no s’ha pronunciat el TC per titllar-lo amb aquest qualificatiu– és perseguible penalment? Té entitat penal l’organització d’una consulta popular via referèndum del qual no tenim la certesa absoluta que sigui declarat il·legal o contrari a norma i a competència per convocar-lo? ¿Es lògic, racional, arribar a imputar penalment milers de càrrecs públics per proposar-lo, per col·laborar-hi o afavorir-lo? I arribat el cas, acusar de delinqüents els qui hi han col·laborat de la manera que sigui, presidint meses, obrint i tancant els col·legis electorals, essent-ne interventors o apoderats, o els mateixos votants? És possible que existeixi un ordenament jurídic que persegueixi penalment posar unes urnes per votar, encara que sigui al marge de qui en tingui la competència per fer-ho. Penalment? Doncs sí. Al codi penal de l’Estat espanyol un fet així com posar urnes quan no pots fer-ho, pot ser categoritzat, al menos, – om deia el fiscal general de l’Estat–. com un acte (o un reguitzell d’actes) de desobediència, de prevaricació i de malversació de cabals públics. A propòsit, potser és bo recordar el que afirmava Montesquieu: Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa. No és just, legítim, raonable, voler votar què volem ser quan serem grans?

Al menos, perquè ja no és el fet de convocar-lo i organitzar-lo i dur-lo a terme, sinó atrevir-se a proposar l’autodeterminació del poble de Catalunya. De forma que, en la mentalitat penal, deu ser més pecat mortal el contingut del referèndum que no pas la formalitat de la convocatòria i la seua operativa. Doncs són molts els ciutadans catalans que de cor, d’entranyes, de ment i d’ànima estan i estaran delinquint Dos milions i mig, tres milions i mig, qui ho sap?, que volem votar estarem delinquint? Com és que tota aquesta gent no tenim cap consciència que estiguem delinquint a l’hora d’expressar la nostra voluntat sobre el futur del nostre país? És que som tots uns estrafets morals? Uns perversos, uns malvats? Qui ho entén això? No és un despropòsit, una bogeria, una reductio ad absurdum? Tenim la impressió que en aquest cas les paraules atribuïdes a Plató són més escaients que mai. Diuen que deia: declaro que la justícia no és una altra cosa que la conveniència del més fort.

COM SEMPRE

Si Rajoy hagués estudiat història de Catalunya s’hauria preparat millor per afrontar el que passa a Catalunya? I els dirigents del PSOE? No ho crec. A Espanya la barrera mental és insuperable. I a Catalunya, la tossudesa superior a la manya. Fem memòria: Quevedo el 1640 afirmava: Son los catalanes aborto monstruoso de la política. F. Silvela el 1900: El catalanismo es una enfermedad nerviosa. Manuel Azaña, el 1934: Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. Luís de Galinsoga el 1959: Todos los catalanes son una mierda. Però el súmmum de la genialitat anticatalana bel·licista foren les paraules de Manuel Fraga del 1968: Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Cataluña fue ocupada por Felipe IV; fue ocupada por Felipe V, que la venció; bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar. I el més sibil·lí Felipe González que el 1984 va sentenciar: El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalá.

El que més m’ha cridat l’atenció de l’enrenou ocasionat per l’aprovació de les lleis de Referèndum i de Transitorietat, ultra l’exercici de filibusterisme histèric de l’oposició –que encara és hora que sàpiga que és oposició perquè la ciutadania els va col·locar allà on són–, són les paraules del fiscal General de l’Estat quan va informar públicament que havia donat instruccions a la Policia Nacional, la Guàrdia civil, als Mossos, perquè, com a policia judicial, investiguin tot els que sigui sospitós d’organització del referèndum, perquè serien constitutius dels delictes de desobediència, prevaricació, i malversació de cabals públics i va afegir, “al menos”. És precisament aquest sintagma “al menos”, que ha passat desapercebut pels periodistes i els líders polítics, el més preocupant i intrigant de l’arsenal que l’Estat pugui utilitzar contra milers de càrrecs públics catalans i voluntaris. En fi, passi el que passi tot fa pensar que això no s’acabarà per més xarop de bastó que s’hi apliqui.