ALGUNS CATALANS SÓN MOLT DOLENTS

De dolents, de persones dolentes, n’hi ha a tot arreu, però a Catalunya més. Més que bascos i basques al País Basc. I la seua tremenda malícia no està relacionada necessàriament amb el fet que no tinguin cap control amb l’observança dels set pecats capitals (ira, enveja, gola, luxúria, avarícia, supèrbia i peresa,), no, no, sinó amb el fet que no se sentin espanyols. Més encara, que no estimin Espanya. O el súmmum, que no vulguin ser espanyols. I que consti que no és una opinió d’un llec en la matèria com podria ser un servidor, sinó la d’autoritats com la d’alguns monsenyors de renom que han arribat a dir que no és compatible ser bon cristià amb ser independentista. Darrerament els psicoanalistes dels partits unionistes s’han preguntat seriosament per les causes d’aquesta “malaltia”, d’aquesta desafecció, d’aquest fàstig moral o, en alguns casos molt greus, d’un rebuig anímic que es tradueix fins i tot en un fàstic fisiològic. S’han posat a revisar la literatura sobre el tema i han arribat a la mateixa conclusió que les autoritats guanyadores en la guerra de Successió de 1714, quan van intentar neutralitzar la dolenteria catalana amb la promulgació de les lleis més repressives dels anomenats decrets de Nova Planta, que Felip V, des de l’inic del seu regnat a partir de 1701, havia anat sancionant.

A saber: la malícia, la dolenteria, la perversitat o la malignitat d’alguns catalans i d’algunes catalanes (sí, de les dones, que potser ja són majoria), s’inocula a les aules d’escoles i instituts. Han comprovat els investigadors unionistes que bona part dels mestres i professors i dels llibres de text de l’escola de Catalunya, estan adoctrinant, disciplinant, catequitzant, les animetes de la canalla i dels jovencells, per convertir-les, sibil·linament des de la tendra edat, en futurs portadores de la llavor del mal més horrible i perniciós de la societat espanyola. Han descobert, així mateix, que la majoria d’activitats extraescolars que es fan en esplais, clubs esportius, ateneus, escoles de música, agrupacions escoltes, colles castelleres, de dimonis, bastoners, etc., estan orientades subreptíciament a la mateixa pràctica perniciosa. Fins i tot, que TV3 i tota la Corporació Catalana de ràdio i tv, subliminalment, no para d’alliçonar en el credo separatista. I es pregunten: n’hi haurà prou amb el 155?

ENS COMPTAREM

Es calcula que, avui dia tretze de desembre, encara hi ha més d’un milió i mig de catalans i catalanes que no saben a qui votar. A propòsit, cal recordar que fins a la llei electoral del 27 de juliol de 1933 les dones, en aquesta orgullosíssima Espanya, no varen poder votar. Bé, al que anàvem, prenent com a referència l’1 d’agost en què es va tancar el cens, hi ha, segons el BOE, 5.553.983 persones amb dret a vot, dels quals 224.844 són residents a l’estranger. Concretament a la circumscripció de Lleida, entre uns i altres, sumen 313.893 electors. Comptat i debatut, els qui dubten o no volen votar o no ho volen dir representen, si fa no fa, el mateix nombre de votants que varen sumar PSC, C’s i PP en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Per tant, no és una xifra a menystenir. Perquè, entre altres, demostra que una part important de l’anomenada majoria silenciosa, de moment, segons les enquestes, no se l’ha pot atribuir, com volien fer creure, els partits de l’òrbita unionista. Igual que posa de relleu que, malgrat que ens tornem a comptar i ens puguem comptar molts més que en les darreres eleccions al Parlament, mai no ens comptarem del tot. De manera que a la fi, en la nostra democràcia proporcional que arbitra la llei electoral general, guanya qui aconsegueix els 68 escons.

La qüestió de fons, però, serà, qui, més enllà del percentatge de vots i nombre d’escons, governarà Catalunya. Per descomptat que tothom haurà guanyat i que tots els partits i coalicions hauran satisfet les seues expectatives. Però, pel que anem llegint a les enquestes entre unionistes i independentistes les distàncies no seran més grans que les que coneixem ara. Per tant, la pregunta sobre qui governarà és més pertinent que mai. Perquè per governar caldrà que d’alguna manera els partits es posin d’acord no només evidentment amb els principis, sinó en com fer feliços els catalans i catalanes en tot allò que conforma la seua res publica. I el grau de felicitat tornarà a mesurar-se, diria malauradament, en funció de com es plantegi, una vegada més, què voldrem que sigui Catalunya. I la felicitat o la frustració tornaran a ser en relació directa amb l’autonomisme o la independència, o, no ho vulgui el Creador, amb el provincianisme administratiu més reaccionari. Tant és així que, indecisos, no només teniu la paraula, sinó la clau de la felicitat!

SÍMBOLS

El llaç groc que apel·la simbòlicament a la llibertat dels presos (polítics), ha estat prohibit per la Junta Electoral, d’acord amb l’article 93 de la LOREG, als llocs oficials i immediacions on se celebrin les eleccions del 21-D i que sigui exhibit per totes aquelles persones que intervinguin en l’organització del procés electoral, presidents i vocals de les meses, interventors i apoderats. La raó és elemental: la neutralitat política ha d’imperar durant la jornada electoral. En altres mots, els llaços grocs indiquen posar-se de part d’una/unes determinades opcions polítiques (en contra d’unes altres?), com ho seria portar un color de camisa determinat, utilitzat habitualment com a símbol de l’escola pública, del trilingüisme o del joseantoñismo. Per cert, encara que no estiguin preses les persones simbolitzades i només sigui el senyal de protesta contra el que ha simbolitzat la seua detenció? Què significa el color groc? Doncs, la força del sol, l’energia pura, la vitalitat, la felicitat, la convicció de criteri. I el llaç, què? El llaç és una forma d’unió, de vincle, que representa naturalment la solidaritat, la companyonia, que assenyala el suport o una adhesió a una causa, que indica un reconeixement, un homenatge. Els llaços raríssimament indicarien un signe contrari a un fet positiu, a una causa noble, digna de l’espècie humana.

Però, a pesar que hermeneutes del dret té l’Estat, quin efecte suposen que pot tenir un llaç groc els qui l’han denunciat? ¿Algú pot creure que portar-lo en el dia de les urnes pot servir perquè alteri la consciència dels votants? Que influeixi el sentit o l’orientació del vot? Els qui creuen que l’empresonament dels Jordis i els consellers ha estat una bons decisió, un acte merescut, modificaran el seu vot si veuen un llaç groc a la solapa d’algú? ¿Se sentiran tan torbats que, alterada de sobte la seua voluntat, canviaran el seu vot unionista per una papereta d’ERC? ¿Tothom qui portés un llaç groc a la solapa hauria de ser un secessionista? Un independentista? ¿És que encara hi ha algú que no té clar, a hores d’ara, a qui no ha de votar? El poder dels símbols és incommensurable. Som persones humanes en la mesura que simbolitzem. ¿Hauríem de prohibir qualsevol forma, color, olor, gest, música, temps, espai...perquè simbolitzen esporàdicament un pensament polític el dia que anem a votar?

RESTITUIR

Del resultat de les properes eleccions autonòmiques (i només autonòmiques segons els partidaris del 155), no només se n’hauria de derivar una asèptica restitució formal de les institucions catalanes, sinó, tot justament, una reflexió al més crua possible sobre quines són, amb l’Estatut vigent, les limitacions legislatives del Parlament i, en el mateix sentit, quines competències pot exercir realment la Generalitat. Dic això, perquè si ja és notori que en el temps que ha durat la legislatura avortada abruptament s’han suspès a proposta del govern de l’Estat 11 lleis aprovades democràticament per majoria parlamentària, no m’afiguro què podrà fer un possible nou govern de signe independentista. Recordem les lleis suspeses: la dels impostos bancaris, la llei contra els desnonaments, la de la creació de l’Agència de protecció social, la de la pobresa energètica, la d’igualtat entre homes i dones, la d’impostos als pisos buits, la de consultes populars, la del codi de consum, la del comerç, la reguladora del fràcking i la llei d’audiovisuals. Totes elles representen, fet i fet, el 50% del treball legislatiu. La majoria, amb una càrrega social indiscutible, adreçades a pal·liar pobreses de tota mena, o a assegurar drets fonamentals i a protegir l’ecosistema natural i cultural. I encara hi ha algun cínic que diu que el 2017 el Parlament només s’ha dedicat al procés!

Sense capacitat de recaptar ni de gastar, quin sentit tenen el Parlament i el Govern de Catalunya? Quina restitució de l’autogovern hi pot haver, si el Parlament s’ha de limitar a legislar sobre el sexe dels àngels (que, en realitat tampoc ho pot fer)? Es varen intervenir els comptes de la Generalitat abans del 155 per evitar que el govern es gastés un euro en el procés. Si el procés s’ha acabat, per què continua la intervenció i Montoro preveu que duri més enllà de les eleccions per si de cas els indepes guanyen i no fan bondat? Si el nou govern prorepublicà no pot recaptar ni pot gastar i el Parlament no pot legislar ni validar decrets-lleis, aleshores què caram pot arribar a fer la Generalitat? L’unionisme,en el fons, creu que això de les autonomies és una cosa residual i que l’única reforma de la Constitució ha d’anar en la direcció d’una recentralització total. Què vol dir això que he sentit d’algú del PP i de C’s que si no guanyen ells, les eleccions no valdran?

EL COM

Reconegut que no hi havia, a part de l’entusiasme i la voluntat i d’algunes lleis amb nul·la possibilitat de desplegament efectiu, gran cosa a punt per a l’exercici de republicans i de republicanes, la qüestió fonamental és qui governarà Catalunya i com, a partit dels marges estretíssims de l’Estatut que tenim i de l’espasa damoclesina del 155 a sobre de les testes independentistes. Sense ser especulatiu, i al marge que algun dia un tribunal de justícia anul·li la convocatòria electoral perquè sentenciï, per exemple, que el 155 no podia dissoldre el Parlament ni anul·lar la potestat del President Puigdemont de convocar-les, la pregunta del qui només té tres respostes possibles: a) un tripartit, entre els partits/agrupacions electorals independentistes favorables a la República i els no-unionistes-ni-independentistess-però-republicanistes; b) un bipartit, entre els partits i/o llistes cíviques amb els seus diferents matisos independentistes; i c) els unionistes amb pactes contranatura i/o a curt termini fins a les eleccions estatals. Però, possiblement el més important, posats a jugar el joc imposat per Rajoy, és preguntar-se per com es governarà. De fet, la qüestió, des del realisme més a ran de terra i més despullat, les opcions, ensenyades les dents i alguna mossegada del 155, es resumeixen a dues: governar autonòmicament, opció de l’espectre independentista i republicà, que ara s’anomena “democràtic”. O gestionar la Generalitat, en el cas de l’unionisme, provincianament.

Sense entrar en el detall, complex i complicat administrativament, en el cas que guanyi el republicanisme possibilista, de reposar momentàniament i simbòlica el govern destituït per les potències de l’Estat, ara tenim l’evidència absoluta, sense els autoenganys sentimentals ni la fe de l’iniciat, que la governança republicana només pot aspirar a l’autonomisme. A l’autonomisme del peix al cove pujolià o el mateix que va practicar el tripartit, malgrat l’intent de fer un pas més amb un nou Estatut, que, com sap tothom, va ser l’epifania del bo i millor de la Catalunya contemporània, l’augment exponencial de l’independentisme popular, però al mateix del pitjor, la repressió de l’Estat. Perquè pogués esdevenir-se un altra via, l’única possible per sortejar el 155, hauríem de ser el 80% dels electors que féssim confiança a l’opció primera (i encara!).

Comentari al poema 'PARAULES DE LA NIT' de Màrius Torres

Paraules de la Nit, Màrius Torres 1937

1. EL SUBJECTE

Heus aquí l’escenari: la nit, com un oracle, que exhorta l’home, la Humanitat, a limitar-se a seguir la “llei” de la seva natura. Una nit, però, que més que aconsellar, adverteix, mana. I, si ens situàvem en el pla d’un cara a cara, estaríem davant d’una nit admonitòria, que ens amonesta, que ens renya. En l’estructura d’un sonet amb els elegants versos alexandrins, el poeta, des d’una concepció animista, imagina la veu moral representada en el símbol, millor, en l’al·legoria, de la nit. En la veu poètica de Màrius Torres hi ha diverses nits: la nit cruel, com una Mort, que ens encisa i ens enganya del poema La nit dels vagabunds; la nit dels nocturns musicals en què la vida del poeta madura sense témer la fosca de Música llunyana en la nit; o la nit propiciatòria, en somnis o en vigília, del record dels éssers estimats, de la mà que acaricia i el braç que agombola. I altres nits. Nogensmenys, en molts dels poemes de Màrius Torres, la nit, la fosca, les tenebres, solen ser els espais simbòlics i reals habituals, on es desencadena el misteri de la vida i la seua transcendència.

La primera pregunta, doncs, que ens fem per escatir el sentit profund d’aquest poema és: qui o què és aquesta nit que ens parla? El símbol de què, de quin irreal? Què personifica? Amb quina autoritat ens alliçona? El que queda clar només llegir el primer quartet és que existeixen dos nivells de mesures: la mesura dels homes i la mesura del que és més enllà de l’abast dels homes, de l’espècie humana. Si aprofundim una mica més, deduïm que, si bé hi ha una mesura moral dels homes que condicionen (seguint la veu aforística del Arte de prudencia del jesuïta Baltasar Graciàn) la prudència a la casuística i a la probabilitat, en una paraula, a l’ocasió, no ho és menys que existeix, des del punt de partida de la creença del poeta, una regla moral superior, la que regeix l’Univers, la que ordena radicalment la Nit, la mare de totes les coses i de tots els principis –d’acord amb la tradició simbòlica-, que traspassa tota contingència i probabilitat, qualsevol ocasió o oportunitat.

LA VIDA ÉS DURA

Per a la gran majoria dels mortals la vida és dura. Treballar per necessitat, per viure, per menjar, per criar la canalla, per disposar d’oci, per aconseguir d’arribar en alguna meta. Tot i que hi ha opinions, poques, que ho veuen al revés, com André Breton quan afirmava que no serveix de de res estar viu si hem de treballar. Evidentment que és més dura la fam si no tens uns sou; és duríssim no tenir feina ni tenir perspectives de trobar-ne a una certa edat. Poca conya!, és dura la vida sobretot si penses diferent i compleixes mandats democràtics. Com ho és la llei: dura lex, sed lex. Com la injustícia quan volem dir que falta justícia. I dura la vida, darrerament, si proclames (potser il·lusament) que et sents més català que espanyol i no diguem si afirmes que només et sents català i no espanyol. Ui, aleshores, com se’t poden posar les coses de la vida si galleges d’aquest sentiment; i ui, ui!, si en fas un pensament, un raonament, un constructe mental, una acció política! És difícil ser un espanyol civilitzat a Espanya. Vull dir ser una persona sociable, respectuosa amb la diversitat i la pluralitat, amb els drets humans, capaç d’empatitzar amb uns i altres. Em refereixo a una persona que té com a premissa vital el diàleg, el pacte, la negociació. Que té curiositat per observar, per pensar, per il·lustrar-se, per saber, per contrastar, per comportar-se amablement i educada. ¿Podria ser que a hores d’ara comportar-se com un espanyol civilitzat fos tant o més difícil que ser un català independentista a Catalunya?

Lavorare stanca, deia C. Pavese. Sí, treballar cansa, mortifica, avorreix, sobretot quan no hi ha incentius ni ascensos socials ni agraïments ni compensacions ni dona fruits immediats. Al treball s’hi associen un munt de virtuts, totes diria. Però arriba un moment que cansa, físicament i psicològicament. I aquest és el problema. Que de tant treballar sense uns resultats palpables, comprovables, satisfactoris, la gent es pugui arribar a cansar de proclamar la llibertat dels presos polítics, de lluitar per la independència, per l’equitat, per la solidaritat. De manifestar-se dia sí dia també per intentar somoure consciències granítiques, d’avergonyir els mesquins i de vèncer la indiferència Sí, treballar és penós, cal entrenament contra la frustració, ser pacient, ser constant, ser tenaç, herculi, i CREIENT.

MÁS DURA SERÁ LA CAÍDA

L’Estat paternalment s’ha fet càrrec de l’esgarriada Catalunya independentista que imposava la seua majoria parlamentària per violentar els principis fonamentals i fundacionals de l’Espanya eterna i contemporàniament constitucional. Uns independentistes que, segons els intèrprets de la llei i de l’ordre, es passaven precisament la llei pel forro dels calçotets. Es defensaven dient que eren consegüents (que vol dir coherents) amb el programa electoral pel qual havien estat escollits democràticament (només faltaria!) en les darreres eleccions autonòmiques del setembre de 2015, i que la legitimitat (i parauletes per l’estil) era superior a la llei. Doncs bé, ja ho sabien que la ira dels déus els cauria fulminantment. Aquest seria el relat oficial (més o menys). Ara bé, de tot el procés que ha conduït a l’acollida fraternal espanyola de l’autonomia catalana (sota les amenaces normals en aquests casos) de patir un infern pitjor que el que visità Orfeu per suplicar el rescat de la bella Eurídice, el que no s’acaba d’entendre és per què l’Estat plenipotenciari no va aplicar el 155 el primer dia de funcionament del Parlament? ¿No era un atemptat a la Constitució i, més important encara, a la Unidad de España, el sol fet de conformar un govern separatista? Per què l’Estat no es cregué el resultat de les autonòmiques de 2015?

Doncs bé, sembla ser que no es caurà en el mateix error. Perquè es vigilarà rigorosament que els programes electorals dels partits republicanistes no incorporin paraules o frases que es puguin interpretar com a invitacions a la sedició, rebel·lió i qualssevol altre delicte. Compte, eh!, perquè es tindrà una cura especial en el control (a través de tots els mitjans audiovisuals a l’abast o llogats a les grans potències) i la supervisió de totes les declaracions verbals (i expressions gestuals) en rodes de premsa, mítings i similars que insinuïn, es refereixin veladament (amb l’ús de la metàfora, de l’al·legoria, de la paràbola) o explícita a la secessió, la independència i sinònims. I el més important de tot: si fos el cas remot que les eleccions les guanyessin els partits no unionistes, cosa improbable, insistim, s’hauria de presumir que recaurien en l’error de situar-se fora de la legalitat i, per tant, caldria reactivar el 155. I no cal dir re més perquè tothom ja en sap les conseqüències.

DE LA RÀBIA

Ja ha estat proclamada. I el 155, també. Però els més desesperats dels unionistes treuen foc pels queixals. La ràbia els supura per tot el cos. No sols desitgen fervorosament empresonar el president Puigdemont i que li caiguin 25 o 30 anys de presó o, si pot ser la perpètua, sinó que amb l’aplicació del 155 aspiren a esborrar qualsevol rastre de Generalitat, d’Estatut, de llei catalana aprovada al Parlament. I tenen unes ganes tan afamades que s’ensorri l’economia catalana, que no solament han estat animant les empreses perquè traslladessin la seu social, sinó que remoguessin fàbriques, magatzems, utillatges, treballadors i el que faci falta. Estarien disposats, si poguessin, a arrencar les vinyes, tallar els subministraments energètics, llaurar les carreteres i aixecar les vies del tren o desviar el mar i enfangar els rius, perquè quedéssim aïllats, enganats, i emmalaltíssim fins a suplicar clemència, i ens retractéssim de tot. De tot el que hem dit i fet contra la Unitat d’Espanya, nosaltres, els nostres pares i mares, avis, rebesavis, i així fins als pobladors de la Cova dels Moros del Cogul. Sí, hi ha tanta ràbia en les paraules d’alguns dirigents del PP, de C’s i del PSOE, que, ¿és possible que s’ha obert la veda de la caça de l’independentista, perquè se l’enterri el 21 de desembre amb calç viva?

Però, també hem dir que no volem veure el president Puigdemont ni el seu govern tancat a la presó, condemnat a vint-i-cinc o trenta anys. No volem veure com s’haurà arrasat tot, absolutament tot, el que s’ha construït durant quaranta anys a Catalunya. Ni haver d’explicar als qui vindran que per confiar amb Europa ens vàrem precipitar en el buit i vam haver d’inaugurar una altra transició cap a la llibertat que pot ser que duri una altra eternitat. Sí, a Espanya sempre ha estat molt difícil ser català. Un català normal, sense altra aspiració que viure tranquil amb la seua llengua, els seus símbols, els seus artistes, els seus savis, els seus ases, els seus carallots i els seus anònims. Sí, és molt difícil pensar que el govern legítim de Catalunya pot ser que sigui a l’exili. És molt dolorós haver-se de fer càrrec que la desobediència i l’objecció de consciència es castigarà amb violència, sí violència de la dura, de la que et trenca la cara, les costelles, la que t’emmanilla sense contemplacions ni filigranes jurídiques.

PÀTRIA

Benvolents lectores i lectors, avui, davant la situació humiliant a què se’ns està conduint, la barreja de neguit, de ràbia, de desolació, d’amargor, i alhora de febrada i d’exultació de l’esperança i la fe en el nostre poble, m’ha portat a recordar –amb una nitidesa esfereïdora talment una veu oracular– els versos de Màrius Torres: Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d'ideals que volíem bastir / entre runes de somnis colgats més prop de la terra, Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir. Aquests versos del poema titulat La ciutat llunyana foren escrits a penes un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin ocupat Catalunya. I no m’han vingut al cap, insisteixo, només per l’agre sentiment del que sent subjugat, sinó per la confiança, la fe i la determinació que el poble no es deixarà arrabassar mai la seua pàtria i que maldarà, segon a segon, per recuperar-la. I parlo de pàtria perquè tothom ho entengui. La pàtria, no només en el sentit romàntic del lligam sentimental amb els ancestres, amb l’herència intel·lectual i espiritual dels “pares”, sinó també en el sentit del bé comú públic, delimitat per la terra física on hem nascut o hem estat adoptats, i les normes jurídiques que s’ha dat el seu poble. I de la història dels fets que s’han generat i s’han interioritzat com a identitat personal i col·lectiva i han esdevingut les arrels comunes.

Els vencedors s’apropien de gent, de terres, de la història col·lectiva, de les institucions, i canvien les normes, intenten modelar noves mentalitats, dissenyar nous ritus, costums i creences i imaginaris. Però el que no poden mai els vencedors és matar l’ànima de la gent. L’immaterial que solda voluntats i sentits de pertinença. Moltes són les pàtries, però les teues que no te les toquin. Que no ens robin els cementiris, que no embastardeixin el toc de les campanes, les paraules dels poetes, que no embrutin la memòria dels nostres avantpassats que varen donar-ho tot perquè puguem continuar gaudint de presents i de futurs. Que no segrestin la voluntat popular o que no ens furtin la Generalitat. Totes les pàtries tenen els seus herois i els seus màrtirs, estendards i banderes. I és clar que, parafrasejant Pere Quart, totes les pàtries són immenses i completes. Deia Vázquez Montalbán que la història pertany als qui la prolonguen, no als qui la segresten.