DUBTES SERIOSOS

¿Per què aquesta insistència del Rei, dels ministres del govern i dels representants de la dreta i de la ultradreta, sigui el tema que sigui de què es parli, a col·locar-hi la falca que Espanya és una democràcia consolidada, d’una qualitat quasi superior a les democràcies de més tradició del món? En tots els discursets que els toca de fer en els fòrums internacionals, interregionals o autonòmics, per què sempre han de remarcar a l’auditori la unidad de España. No serà que quan tens aquesta necessitat tan obsessiva, estàs demostrant que et passa allò que diu la dita, dime de qué presumes y te diré de qué careces? Com assenyalen tots els manuals de psicologia, tot condueix al fet que no es tracta tant de convèncer els altres com de persuadir-se un mateix que el que es diu, i es repeteix, es voldria que fos veritat, precisament perquè no ho acaba de ser del tot. És allò de repetir-te mil vegades una idea, una voluntat, una consideració, perquè acabi essent una autorealitat. Que, feta l’extrapolació, s’assemblaria a allò tan llastimosament famós que va sentenciar Göbbels, un dels cínics més imitat i més sinistre que ha parit Europa: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.

Els poders de l’Estat necessiten cada dia i cada hora, autoafirmar-se, autoreferenciar-se, autoestimar-se i autoproclamar-se. Com si temessin que en qualsevol moment se’ls hagués de laïcitzar el que sempre ha estat sacralitzat. I patint alhora que no s’acabi descobrint que la democràcia formal, la de les lleis, no és tan perfecta com s’autoafirmen els que, en el fons, saben que no és tota la veritat. Tot té la seua explicació, és clar. Espanya va fer una transició democràtica sui generis. Els qui havien guanyat la guerra van trobar la manera (recordem-ho: després que el dictador morís de vell al llit) de construir una aparença de modernitat democràtica sense que el que estava lligat i ben lligat no ho pogués desfer ningú. L’exemple més fefaent és l’article 155. O el títol X de la reforma constitucional. Passats els anys, però, és llei de vida, ja hi ha més persones que no van viure aquell moment que els que en van ser protagonistes. I és clar a aquestes persones els és molt difícil d’entendre que una representació teatral, un acudit, un renec, una cançó, una opinió puguin ser sentenciats com a delicte d’odi o de terrorisme.

EL PROBLEMA ÉS ESPANYA

Encara que ve de més lluny, si ens limitem als temps contemporanis el problema de fons de l’Estat espanyol sempre té a veure amb la manca interiorització del concepte de llibertat. El fre a l’evolució mental del país i en tots els altres camps, sempre l’ha provocat el control que les classes pudents, els privilegiats, han exercit sobre les classes mitjanes, que han estat segrestades i convertides en captives a base de clientelisme, d’un proteccionisme “mafiós” i un cabdillatge emocional i moral. L’Espanya del segle XXI, que per llei de l’evolució hauria d’estar a les portes d’entrada del club dels països democràtics de qualitat, continua essent una autèntica desgràcia. Ja no hi ha més organismes internacionals que puguin condemnar-la! Espanya, la seua població i els seus governants no ha deixat de ser mai majoritàriament conservadora. D’un conservadorisme quasi infantil, màgic, però alhora teocràtic, reaccionari, sempre contrarevolucionari i disposat a usar el terror, quan ha vist amenaçada la seua prepotència. A Espanya és ben normal posar per davant els drets hereditaris que el sufragi universal. Creure que abans són els drets de la tribu, del clan o de l’estirp que els de ciutadania. És quasi un deure religiós pensar que primer és Espanya que els espanyols.

La tradicional i majoritària perspectiva espanyola conservadora, caciquista, se sustenta en la creença que l’Estat no és la conseqüència d’un pacte democràtic o d’un contracte entre iguals, sinó en un principi de jerarquia i de subordinació. I naturalment en un conjunt d’idees prèvies mítiques i totèmiques, les quals precedeixen qualsevol racionalitat i sistema lògic formal. Fins al dia d’avui el dilema que Espanya no ha superat ni té perspectiva de fer-ho, se situa, com en el segle passat i en l’anterior, entre llibertat versus discrecionalitat i arbitrarietat autoritària. L’autèntic dol d’Espanya i la seua ràbia no s’ha expressat mai, per exemple, per la rebel·lió colonial de Cuba i Filipines, per les vagues dels miners asturians dels seixantes en ple franquisme o pel segrest del Congrés per part de Tejero, ni per la violació tan sovintejada de les llibertats cíviques. El que fa penar, enrabia i violentar Espanya és que milions de catalans se’n vulguin anar. Que després de centenars d’anys d’adoctrinament no se sentin espanyols. Això sí que fa mal.

QUINA ESTRATÈGIA?

Ja sabem que reivindicar la unitat estratègica de l’independentisme és com clamar en el desert. Però, ho sap tothom i és profecia: és l’única via per aconseguir alguna aproximació a la república catalana. No hi ha unitat sinó implica confluència en l’acció política. No hi ha confluència política sense objectius, metodologies de treball, calendaris i discursos, compartits. Essent com és el tema tan bàsic, tan elemental, la majoria de la gent que lluita, desitja, somia, aspira a una Catalunya independent –fins i tot molts militants dels partits respectius–, es pregunta per què no és possible? Està ple d’evidències que els lideratges dels respectius partits independentistes tenen assumit que no cal dedicar gaires esforços a treballar per cap confluència, perquè l’únic futur que s’albira possible és que algun dia es pugui arribar a pactar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. Per tant, les úniques unanimitats que, en aquests moments, es manifesten són: d’una banda, la unanimitat d’índole ètica a l’hora exigir que els polítics empresonats i exiliats siguin declarats innocents i puguin tornar a casa. I, d’una altra, que podríem qualificar de caràcter religiós, referida a la fe en el futur (indeterminat), sobre la base de la pràctica de les virtuts de la paciència, la constància, la perseverança, la fidelitat i la tenacitat.

L’apel·lació a la mobilització constant, de fet, és la constatació que la reivindicació forma part de la natura o l’ADN del català-independentista, com si els eslògans via fora!, desperta ferro!, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer, fossin el primer vagit dels nounats independentistes. Però, aquesta crida a la reivindicació constant, a la militància activa, no deixa de ser, alhora, una constatació dels límits del procés d’emancipació nacional per la via pacífica i pactista. Per això és tan interessant la proposta del president Torra de promoure un front democràtic entre bascos, gallecs i catalans a les eleccions europees, perquè és una crida a demostrar que, entre el present limitador i el futur incert, és possible fer passos efectius cap a la Meta. Que existeixen escales per pujar els murs. Quan es diu que la Fundació Franco vol obrir una delegació a Barcelona o a Tarragona, hem de deduir que la força independentista és més sòlida del que puguin dubtar alguns pessimistes.

DELS SIMBOLS

Pel que podem veure dia sí dia també, ja ens hem fet a la idea que els símbols d’Espanya, la bandera, l’himne, l’escut, la festa nacional, pertanyen, primer de tot, a Ciudadanos, i després, amb els permís dels taronges, al PP. Fins i tot els de Vox estan desconcertats per la gosada apropiació dels de Rivera. Hi ha amors molt egoistes. Amors que fan embogir. Amors que maten. El fet és que fa anys i panys que la “rojigualda”, a pesar de la santa constitució del 1978, no és sentida per molts espanyols com la bandera que els identifica. Senzillament, perquè no se senten representats per la monarquia. La dreta i l’extrema dreta espanyoles, com passa en tants altres països, són els qui solen fer la sobreexposició abanderada rojigualda més exagerada i excitada. Per què passa això? Per què aquest exhibicionisme identitari espanyolista? Per què aquesta necessitat d’autoafirmació essent com és Espanya un Estat, amb tots els seua aparats, estructures, organismes i reconegut en el concert mundial d’estats? ¿Calia plantificar una bandera espanyola, possiblement la més gran del planeta terra, de 294 m2 (21 per 14 m.) i 35 quilos de pes d’orgull espanyol, a la plaça Colón de Madrid? És que algú pot tenir dubtes de l’espanyolitat de Madrid? Que Madrid és la capital d’Espanya? Quan ets Estat, quina necessitat tens d’anomenar places, carrers i similars amb el nom de l’Estat del qual formen part? Si mai Catalunya esdevé un Estat, quina necessitat tindríem d’anomenar plaça o avinguda Catalunya a alguna via dels nostres pobles o ciutats?

Totes les manifestacions i les expressions simbòliques del nacionalisme d’Estat, no és que siguin ben vistes, sinó que formen part de tant de la naturalesa del ser espanyol com de la necessària i planificada inculturació de la ciutadania en l’espanyolitat, a través de totes les institucions i instàncies educatives. El nacionalisme espanyol és, per tant, immanent a l’Estat espanyol alhora que transcendeix dellà de qualsevol frontera. I l’estat espanyol, com qualsevol altre Estat que es faci respectar és essencialment una bandera, un himne, una llengua un exèrcit i un butlletí oficial. La qüestió de fons és que, quan s’ha d’exagerar, de magnificar, de desorbitar una bandera, vol dir que la bandera en qüestió i el que representa tenen un problema. I no és altre que hi ha gent que no la sent com a pròpia.

DE NOU, LA CRIDA

L’objectiu de la Crida, sobre el paper i segons les paraules dels fundadors, és un espai de trobada de la diversitat independentista i dels qui estan a favor del dret a decidir o de l’autodeterminació. De fet, un intent més, en la història recent del catalanisme (el 2015 fou Junts pel Sí, i el 2017, amb menys actius transversals, Junts per Catalunya com a marques electorals), per aglutinar projectes i programes similars, per cercar concurrències entre els diversos interessos partidistes, per consensuar estratègies i tactismes varis i, també, és clar per descavalcar temporalment els egos coronats de lluminàries. Tot girant a l’entorn d’una prioritat absoluta: cap a la República catalana, mitjançant un referèndum (sobreentenc, pactat amb l’Estat espanyol). Bé, doncs, el PdeCat s’ho està rumiant. Amb raó, perquè confluir-hi és una cosa i una altra aglutinar-s’hi que voldria dir acabar amb el partit. La CUP que no en vol sentir a parlar, perquè els qui han llençat la idea són gent de dretes i no deixa de ser una deriva de la Convergència de tradició pujoliana. A ERC ja li sembla bé, però creu que, en el fons, és una qüestió interna del PdeCAT, i, per tant, que no comptin amb ells i la seua parròquia. I després hi ha, com sempre els qui interpreten que no és sinó un salvavides per al president Puigdemont, o, com diu Jaume Collboni, “un intent de respiració assistida del procés unilateral”, que, segons ell, està més mort que viu. Per als altres partits, no cal ni esmentar que la Crida és una expressió més del “colpisme” del “fugado” Puigdemont.

Com sigui, la batalla per la república catalana, a part de temps, de trobar el moment més oportú, d’intel·ligència, d’atzar i de majoria social, el que realment necessita, més que l’aire que respirem, és la confluència de partits polítics sobiranistes. Primer república i després partidisme. Això que és tan elemental, tan bàsic, tan de primer aprenentatge, als catalans ens costa moltíssim d’entendre. Diria que el fracàs dels diversos intents al llarg de la història contemporània per reeixir-hi, sempre s’ha produït perquè els matisos n’han frustrat l’intent. Què hi farem, als catalans ens separa sempre el matís, el detall, la punyeteta. Sí, ens perd l’estètica. Per això, entre els ideòlegs catalans, tenen tan poca fama, tan poc predicament, filòsofs com Parmènides o Heidegger.

FRANQUISME ESTRUCTURAL

Ja fa més de quaranta anys que a Espanya s’han anat succeint generacions que han estat educades en democràcia i en valors humanístics a la majoria de les escoles, si més no les públiques, en el si de moltíssimes famílies, i a través de les xarxes d’entitats cíviques socials. Valors que passen per la creació d’una consciència ètica de saber distingir el que està bé i el que està malament, del bo i el dolent. Valors i virtuts que alimenten les idees de pau, de participació, de llibertat, de negociació i mediació, de fraternitat, d’empatia. I dels comportaments honestos, responsables, solidaris, justos. I, és clar, misericordiosos, pietosos, benvolents i clements. En fi, valors, capacitats, facultats, inclinacions, criteris, que han constituït, al llarg de l’evolució dels ésser vius, la naturalesa humana positiva, creativa, reflexiva, que pacta contractes socials de convivència, d’intercanvis, d’usos, etc. Però, com tot en aquests món, existeix l’altra cara de la moneda. Només cal llegir les primeres pàgines de qualsevol història del nostre món i només cal obrir els ulls a la realitat que ens envolta, per adonar-nos que així que existeix el bé, existeix el mal. Males persones, abominables, perverses, depravades, sàdiques, monstruoses, inhumanes, desnaturalitzades, brutals, demoníaques.

La pregunta que ens hem de fer, després de milers d’anys d’evolució de l’espècie i de quaranta anys de democràcia espanyola, com és possible que hi hagi tants franquistes encara? Tanta gent que enyora la Dictadura? I tanta que se senti fascinada pel nazisme? ¿Com s’entén que hi hagi tan jovent que, entre altres, per ser algú a la vida es revesteixi de la simbologia nazi-feixista i estigui disposat a trencar-se la cara (a morir ja no ho veig tan clar) amb qualsevol que no li caigui bé? O que encara campin pels despatxos de la fiscalia, de la judicatura, de la policia, de l’exèrcit, tants addictes a l’antic règim? Els sociòlegs tenen un munt d’explicacions sobre el tema, i els psicòlegs i psiquiatres, encara més. Però, els primers governs democràtics de Felipe González, a partir de 1982, (tal com assenyalava encertadament J. Cal, a la Peixera de dimecres passat) hi han tingut una responsabilitat fonamental, precisament, perquè no van saber, no van voler, ser expeditius en la depuració dels residus franquistes de l’administració.

VENJANÇA

A l’Estat espanyol, tradicionalment, ja sigui en dictadura com en democràcia, el que ha pogut dir Amnistia Internacional, s’ho ha passat pel folre. L’Estat espanyol és orgullós i venjatiu. Sobretot per compensar la manca d’intel·ligència, i un complex profundíssim d’inferioritat respecte dels països, nacions i estats del seu entorn. Ui, quina nostàlgia del 1492, de Felip II i de Felipe V! Els delictes de què s’acusa els líders catalans són inventats. La presó provisional és una aberració. Ara, ho comencen a dir fins i tot juristes que han tingut responsabilitats en les cúpules del poder judicial espanyol. La paraula clau la va dir Soraya Santamaría: descabezar. Aquesta era la consigna que havia de dur a terme l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Atribuir-los els delictes més terribles, empresonar-los sense contemplacions, negació de cap revisió perquè sempre hi haurà possibilitat de reiteració delictiva, etc. I així estem, plens de vergonya a vessar. Ja està, els líders del procés separatista són uns criminals. Atemptar de pensament, de paraula i de gesticulacions contra la unitat de la pàtria espanyola es paga amb una terrible venjança. Cuixart, Sánchez, i tots els altres presos polítics, i els que poden ser-ho dintre de pocs dies, no són sinó els destinataris de la venjança, la carn de canó de la vendetta de l’Estat.

Vet aquí la democràcia espanyola: l’ONU, Amnistia Internacional, jutjats belgues i alemanys, fiscalia suïssa, tots a fer la mà. Resulta que quan governa la dreta, la Fiscalia General executa diligentment i amb prestesa les “ordres” de l’executiu. Quan governa l’esquerra, es veu que la Fiscalia General ha d’actuar amb independència de les fílies i fòbies del govern. Ho entenen, oi?, com funcionen les coses de la independència dels poders de l’Estat democràtic. Quan el legislatiu, el Parlament reprova el Rei, la dreta i l’esquerra que garanteixen la unitat de la pàtria i la Constitució, interposen recurs al Constitucional. Quan el president o un dels seus alts càrrecs s’expliquen a l’estranger, la diplomàcia espanyola fa tot el possible per avortar-ne el discurs. Quan una directora general de justícia del govern de Catalunya ha de participar en fòrum organitzat pel Consell del poder judicial és comminada a treure’s el llç groc i, si no, és expulsada. Aquesta és la democràcia de la nación más vieja de Europa!

EL FEIXISME DELS NOSTRES DIES

La deriva ultradretana del PP de Casado, a part de ser per convicció ideològica comuna en els jovencells que controlen el partit, té un sentit especialment estratègic: cal recuperar els vots que se suposa varen anar a parar a la cistella de C’s. I, ara mateix, per evitar que alguns milers més fugin cap a Vox, el partit feixista que sembla ser que es en les properes generals ocuparà escons al Congrés. Casado s’està esforçant per demostrar que el seu PP és tant o més radical que C’s i Vox. I tot aquest flirteig amb el feixisme descarat, sense complexos ni eufemismes, que fan els uns i els altres, es veu que l’ha reactivitat l’independentisme català. La unidad de la patria s’ha convertit en l’excusa perfecta per aglutinar tots aquells que es trobaven orfes d’algú que reivindiqués orgullosament la xenofòbia, el racisme, la feminifòbia, l’aporofòbia, la bibliofòbia i l’aversió a la diversitat cultural i al pensament crític. I sobretot la por i l’aversió a la llibertat. L’independentisme ha esperonat, certament, la desclosa del bagul de les velles essències que des de temps immemorials han constituït l’ADN de l’espanyolitat. Però la revifalla del feixisme espanyol s’ha enfortit en el context i en la mesura de la vitalitat que està demostrant arreu del món, i molt agressivament a la vellíssima estúpida Europa, als EUA o a Sud-Amèrica.

Amb això que la democràcia és igual a llibertat, participació directa, contracte social, fent ús precisament de la llibertat democràtica, (en tenim alguns exemples ben recent), s’han erigit les dictadures més sòrdides, obscenes, repugnants, i els dictadors més demencials. T. Mann era qui deia que quan es té tolerància amb el mal s’està perpetrant un crim. No ens ha cabut mai al cap com algú pot ser tan cec per abraçar ideologies extremes que sempre acaben amb tragèdies horroroses, tal com han demostrat evidències empíriques de tota mena. Es pot ser tan penosament ignorant o tan odiosament immoral, eradicat l’analfabetisme? Certament, perquè el mal prosperi, només cal que la bona gent no faci res per impedir-ho. Per això deu ser que els megalòmans que pretenen acabar amb els independentistes, la immigració, l’homosexualitat, l’ateisme, el feminisme, amb el socialisme, amb la diversitat lingüística, campen tan impunement pels vials de les nostres democràcies de pa sucat amb oli.

PER LA FORÇA?

Casado i Rivera tenen la certesa, ingenus!, que poden acabar amb el secessionisme català. Primer de tot, suposo, restablint el 155, però amb més entusiasme i contundència. Que posi fi a la Corporació Catalana de Radiotelevisió, prohibeixi la immersió escolar i militaritzi els Mossos d’Esquadra. Tanmateix hem de suposar que hauran previst contestar la més que possible resposta, evidentment “violenta”, dels radicals, amb la proclamació de l’estat d’excepció, la qual cosa suposaria ipso facto la il·legalització dels partits que han “donat un cop d’Estat a la democràcia”. La qual cosa, òbviament, suposaria l’arrest i l’empresonament i el judici exprés de tots i cadascun dels més que fitxats capitostos, col·laboradors necessaris i socis de l’AMI, l’Òmnium, l’ANC, i similars. Sense negligir que, com a mínim, caldria habilitar, almenys, una ràtio de un policia polític per a cada 10 secessionistes, crear un exèrcit de confidents, i disposar de feixos d’euros per pagar-los, a ells i als infiltrats. I ho farien amb una satisfacció orgiàstica, malgrat saber que no hi ha mètode ni sistema que pugui acabar amb l’esperança, la determinació, les idees, els sentiments, les identitats, els símbols, els mites o les creences de la gent.

Casado i Rivera, si no els falla el raciocini, saben també que per més repressió, control i càstig que s’exerceixi sobre l’independentista no se’n sortiran mai d’eliminar l’independentisme. Repetim-ho, doncs: mai emmanillaran les idees, les paraules, els cors, les ànimes, els sentiments, les determinacions i les fes. Saben que per més que convertissin Catalunya en un ermot farcit de feristeles i morts vivents, no se’n sortiran mai. Ni que emmordassin l’escola, ni que ens impedeixin la connexió a internet i ens tallin l’accés a qualsevol xarxa social o ens facin fer cursos obligatoris de reeducació, via rentat de cervell, perquè apostatem de la fe separatista i ens reconvertim en un exemple de bons i eficaços espanyols, com ho havien estat els nostres pares que varen perdre la guerra i van entendre perfectament què volia dir el xarop de bastó. Si sabessin, però, que entre els dos i mig de catalans que volen la independència n’hi ha una bona colla que ha decidit no escoltar-los més, tal volta deixarien de traure foc pels queixals! Ah, ja ho saben que una bona part de l’independentisme no és nacionalista?

LA FE

Sé que hi ha molts capellans, monges, frares, bisbes, arquebisbes, cardenals, que resen per la unitat d’Espanya. Però també en conec, alguns, que ho fan per la independència de Catalunya. Potser no exactament en forma de República, però sí que resen perquè l’Esperit Sant no abandoni la determinació, la clarividència, la intel·ligència i la fe dels qui han de conduir el nostre poble cap a l’objectiu alliberador. Hi ha algun cardenal espanyol que està convençut que és l’Esperit Sant precisament que ha tutelat, des de sempre, la unitat d’Espanya. Que la Pàtria espanyola no és exactament una cosa dels homes i les dones, sinó que pertany a l’esfera del diví. Des d’una perspectiva religiosa, teologal, però, podria ser que fos així tant per a Espanya com per Catalunya i els Països Catalans. Només em queda el dubte de si aquest Esperit Sant que ha presidit el conglomerat espanyol des de temps immemorials, també és el responsable de la corrupció, de la mentida, de la injustícia, de la violència, que practiquen els qui més avalen l’essència divina de la Pàtria. El problema que se’m planteja, que ens neguiteja als cristians, és saber quina de les dues fes és més autèntica, més evangèlica i, si fos el cas, més defensable fins a les últimes conseqüències, com han fet gala alguns cossos d’elit de l’exèrcit.

Suposo que el cardenal Cañizares sap que hi ha catòlics practicants independentistes. No sé si ho sap la conferència episcopal, la Cúria romana o el Col·legi Cardenalici. Però la realitat és que n’hi ha i molts i molt bones persones. I com els unionistes, que tenen Covadonga i l’Almudena, els catòlics independentistes tenen Montserrat, Núria, i si molt convé Poblet i Santes Creus. Deu ser a l’evangeli de Sant Mateu que Jesús diu als fariseus: doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. I jo em pregunto: com es menja la contradicció que pot representar ser independentista catòlic practicant i creure, com ho fa l’espanyolista, que l’Esperit Sant ens guiarà i acompanyarà en el camí salvífic de la República Catalana? Una certa resposta a aquesta paradoxa ja la va donar el bisbe Torres i Bages quan va sentenciar que Catalunya serà cristiana o no serà. I algú em diu a l’orella, sí, sí, tot el que tu vulguis, però al final sempre és una qüestió de quantitat. Hi ha més unionistes i espanyolistes catòlics que independentistes.