LA FELICITAT

Ser feliç, sentir-se feliç, és a què aspira tota persona, tot animal i tota cosa animada (i potser inanimada). Només cal aprendre a morir. A morir un mica cada dia així que hom naix, com deia el poeta. I admetre que gairebé tot en aquest món és contingent, atzarós i fugisser. Però que en l’ordre de prioritats hi ha la cerca de la tranquil·litat de l’esperit, de l’ànima i del cor. Sembla ser que hi ha dues màximes per a la consecució de la felicitat: conèixer-se un mateix i acceptar-se i viure còngruament amb les lleis de la natura. Des de 2012 es publiquen els World Happiness Report on es classifiquen els països/els Estats més feliços del món, en què el grau de felicitat de la seua població es mesura d’acord amb els paràmetres de PIB per càpita, esperança de vida saludable i suport social. Normalment solen liderar aquest rànquing els països nòrdics d’Europa. Però la realitat és que si analitzem les dades sobre suïcidis que ens forneix l’Organització Mundial de la Salut observem que, paradoxalment, els Països amb més renda per càpita són els més rellevants en nombre de persones que es lleven la vida. Els diners ajuden però no són els indicadors principals de felicitat. L’índex de morts per violències vàries, de desplaçats i migrants per necessitats diverses, també desmenteixen en bona part els paràmetres de mesura utilitzats pel Report.

En canvi, tenim poques dades que relacionin el nivell de cohesió social amb el nivell de felicitat de la població mundial. Que correlacionin la solidesa i la intensitat de les relacions de confiança, de generositat, de cohesió grupal, de compartició d’identitats i de participació ciutadana en la vida política amb els graus de felicitat. Un els indicadors en aquest sentit és precisament el nivell de resistència i capacitat de resposta social, comunitària, als desastres naturals o a les pandèmies víriques, com la que ens subjuga des de l’inici d’any. Les societats són més felices com més solidàries són davant tots els reptes que té plantejat el nostre món: des del manteniment de l’ecosistema natural fins a l’acompanyament i el suport a les soledats, a les malalties, a les llibertats individuals en l’ordre del respecte escrupolós als drets humans universals. Perquè estarem d’acord que la felicitat no és correspon només a la ràtio de gent que riu, canta i balla així que es lleva cada dia.

DECIDIR

Davant la complexitat, la pluralitat, la diversitat del nostre món se’ns fa molt difícil decidir el millor per a la major part de persones. Estar entre Escil·la i Caribdis és una expressió que significa trobar-se enmig de dos perills de manera que si proves d’allunyar-te’n d’un provoca que caiguis en l’altre. Dit d’una altra manera, seria com trobar-se entre l’espasa i la paret. Sempre es pot nedar entre dues aigües. Que es com dir que no et vols mullar i optes per l’ambigüitat, per una de freda i una de calenta. Que vindria a ser l’exemple de la solució salomònica, una manera, elegant i cínica, de rentar-se les mans, perquè, en el fons, no acaba satisfent ningú. Ara bé, una cosa és decidir sobre un mateix, i una altra sobre els altres. Si tu t’equivoques amb la teua vida, ja t’espavilaràs o ja t’espavilaran. Si erres en la decisió que prens sobre els altres, les conseqüències poden ser catastròfiques. Si l’encertes, però, no esperis cap reconeixement, és el que la majoria “sabia” què calia fer. Per decidir sobre els altres cal haver avaluat fredament, els pros i els contres, les conseqüències vàries. Cal, per tant, tenir coneixements d’allò de què es tracta, una determinada intuïció, experiència, mà dreta i mà esquerra, arguments suficients com per responsabilitzar-se per a bé o per a mal del que es decideixi. 

El problema el tenim quan en política els qui han de decidir no tenen cap de les capacitats que se’ls suposa que han de tenir. Hi ha països en què per exercir d’alcalde has de passar un examen. En les nostres latituds se sobreentén que els qui hauran de presidir les institucions públiques té la suficient formació i capacitat com per dirigir-les. Que compta evidentment amb un equip de regidors, consellers, diputats que tenen els coneixements per fer-se càrrec de les àrees que se’ls encomanaran. I en darrera instància hi ha els funcionaris que saben exactament el que cal fer. I, encara, els assessors, càrrecs de confiança, que reblaran el clau de la seguretat i la pertinència de les decisions que s’hauran de prendre en cada moment. El més sorprenent és que, per més important que sigui qui hagi de decidir, sempre hi ha algú que per sobre que és qui realment acaba tenint la darrera paraula. Algú que els simples mortals no sabem mai  exactament qui és, es digui FMI, Opus Dei, Club Bilderberg, el G7 o els de l’Íbex 35.

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

És obvi que construir és molt més complicat i difícil que destruir. Excepte que edifiquis amb materials tan fràgils que una ventada de no res se’ls pugui emportar. I construir una democràcia és una operació que necessita generacions de persones a les quals s’hagi educat en els seus valors, drets i obligacions. Doncs bé, la democràcia espanyola, aquest període en què vivim (dels més llargs de la història de l’Estat), té unes tares d’origen en el pactisme de la transició, que amb el temps el fet d’evitar de passar comptes amb els hereus del franquisme i d’aplicar una revolucionària desinfecció de totes les institucions de l’Estat, no han fet res més que cronificar d’una manera espectacular.la desafecció a la classe política. Quan es puntuen els dirigents polítics és raríssim veure algú que aprovi amb un 5. Les corrupteles, els tripijocs i les conxorxes de responsables institucionals o representants populars amb els qui tenen la paella pel mànec del poder econòmic i mediàtic, s’han convertit en una pràctica habitual que ja forma part del sistema de coses que la ciutadania ha d’entomar sí o sí. Com si haguéssim d’acceptar sense remei que la democràcia, com qualsevol altre règim o sistema de govern participatiu, també té les seues pegues incorregibles. Però quan el sistema té més pecats que virtuts, tal com apunten alguns analistes, hauríem de parlar de democràcia cínica.

El corporativisme que s’ha instal·lat en totes les instàncies i els estaments del poder, el nepotisme escandalós existent en alguns organismes de control, el favoritisme en la selecció i en l’assignació de càrrecs de responsabilitat de gestió pública, són pràctiques quasi rituals que constitueixen ja la medul·la de l’Estat. Les portes giratòries o per contra els sostres de vidre per més que es critiquin són habituds que la majoria de la ciutadania ha incorporat en l’univers d’una certa normalitat. I el més perillós de la democràcia espanyola és la paradoxa que representa que la dreta i l’extrema dreta s’apropiïn el concepte mateix de llibertat per defensar idees, actituds i comportaments que atempten precisament contra la llibertat. Quan llegeixes que els neocomunistes de Podemos són una aberració democràtica o que l’independentisme català és el mateix que el nazisme vol dir que, desgraciadament, la democràcia espanyola és encara mera epidermis.

PENSAR SOBE EL MATEIX

Si t’interesses per trobar arguments de pes sobre els problemes ètics que ens planteja el sistema de vida occidental, els seus avenços cientificotecnològics, les economies liberals, els mecanismes de reproducció ideològica de classe, i els sistemes sofisticats de control de les nostres llibertats i capacitats crítiques, t’adones que en el fons els pensadors més anomenats del moment que escriuen, ensenyen o discursegen sobre metafísica, ètica, llenguatge i política, sociologia i antropologia no van més enllà del circumloqui sobre el que han pensat els nostres clàssics i han escrit els nostres canonistes poetes, novel·listes o dramaturgs. Un dels disbarats més estratosfèrics de la nostra postmodernitat és precisament el fet d’haver degradat dels estudis de batxillerat l’assignatura de filosofia i els estudis de cultura clàssica. És clar que l’escola, com hem dit sempre, no ho ensenya tot. Perquè com pot ser que en una enquesta recent sobre si el valencià, el català i el mallorquí eren la mateixa llengua menys d’un 50% respongui que no. Què caram està passant? Que no aprenen res els alumnes a l’escola? Que els mestres ensenyen malament? És que són més poderoses les intoxicacions d’algunes televisions, d’una determinada premsa reaccionària, del negacionisme sistemàtic d’algunes forces polítiques, que no pas la veritat científica? O és que el mostreig de l’enquesta està basat en persones acabades d’arribar a Catalunya, a ninis, als MENAS, a militants del PP, de VOX, de Ciudadanos, i a analfabets?

Per què sempre s’ha de repensar la unitat de la llengua catalana? Per què sempre els drets humans? O la democràcia? O els conceptes d’humanitat i benestar, de llibertat, d’identitat, d’equitat o justícia social? Ningú no ens ha ensenyat mai què volen dir conceptes com eudaimonia (el que és just, savi i ens fa feliços socialment), ataràxia (quan ens referim als plaers de l’ànima) o més modernament alteritat (la capacitat de posar-se a la pell de l’altre, de dialogar, de pactar, d’acordar?). Canvia el context, canvien les maneres de fer, canvia l’embolcall, evolucionen les tècniques, i continuem sense saber el més elemental. Allò que ja ha estat contestat i explicat fa segles. Deia A. Einstein, sense refutació possible: només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera.

LA SELVA DE LA SERRETA

La Serreta és un tossalet de la ciutat de Lleida, situat, per entendre’ns, darrere del teatre de l’Escorxador. Un promontori a l’Edat Mitjana fora muralles, anomenat antigament Puig Bordell pel fet que, com queda constatat per Josep Pleyan de Porta, s’hi exercia la prostitució. Se sap que hi tingué lloc un dels episodis més coneguts de la Batalla d'Ilerda entre Juli Cèsar i Pompeu l’any 49 a.C. De la mateixa que es comenta que era un dels indrets on se solia ajusticiar a la forca malfactors de tota mena. Fa uns quants anys es va urbanitzar amb un cert gust: s’hi van fer uns talussos, s’hi obriren uns camins, s’hi agençà una placeta amb els seus bancs i la seua font, s’enjardinà i més recentment s’hi plantificà fins i tot una escultura gegant d’un molinet modern. I en un extrem per salvar el desnivell entre Lluís Companys i Maragall, a part de les escales corresponents, s’hi construí un estilitzat ascensor. Doncs bé, entre confinaments, fases de desconfinament i reconfinament exprés, la Serreta s’ha anat convertint en una selva. Un tossal assilvestrat com no s’havia vist mai, segons els veïns que el circumden. Els arbres, arbustos i l’herbam que hi han crescut a pler, amb la llibertat que dona que ningú et dalli o t’esporgui, ho han fet tan feraçment que a hores d’ara sospitem que ja no només sigui l’hàbitat d’una colònia de gats comuns, sinó que comencin a colonitzar-lo rats, conills, porcs senglars, cabirols, i que els gats que l’habiten es converteixin en gats mesquers.

Descartada la hipòtesi, segons ens hem ben informat, que l’espai aquest no fos un projecte municipal de selva urbana, una modalitat més radical dels boscos urbans, la conclusió majoritària a què s’ha arribat és que tot plegat és fruit de la descurança. De manera que als coneguts que tenen gossos els hem aconsellat que de cara la nit no se’ls acudeixi de passejar-los-hi, no fos cas que se les haguessin amb una verra de senglar. El que més ens ha costat ha estat convèncer la xicalla, distreta en la reclusió veient, entre altres, pel·lícules d’aventures de Tarzan, de visitar-lo d’amagat per si l’hi trobàvem entre la malesa pentinant la mona Xita. El que tem la gent és que, algun dia, no s’escapi un tret d’algun caçador furtiu, i ho haguem de lamentar de veritat. Només ens faltaria que s’hi organitzessin safaris i concursos de supervivència.

ELS DE LA CUA

Tens la sensació, una vegada més, que la gent del Segrià i de Lleida ciutat no sols som els últims de la fila, els que traiem més males notes en la majoria dels exàmens, sinó que, en el fons, malgrat que ens empipem una mica o molt, continuem fent-nos els desentesos de tot el que ens amenaça i ens és prohibit. En part, perquè ja hi tenim el costum de ser el cul del món, i en part també perquè per més que ens hem exclamat i hem obviat la realitat dels nostres mals i dels possibles, pel cas que ens fan acabem fent la nostra com si no la féssim i fóssim els més disciplinats del món. Això sol ser habitual amb pandèmia o sense. Però la Covid, no l’hauríem descontrolat tant si els qui en tenen responsabilitats haguessin previst quan érem en fase 1 que al Segrià i més concretament al Baix Segrià s’hi concentraria, com cada any, multitud de persones documentades i indocumentades, per treballar al tros o a les centrals hortofructicoles. Als documentats i contractats se’ls van fer les proves pertinents per treballar amb seguretat. Als no documentats se’ls va deixar de la mà de Déu, i el déu Paeria només podia fer caritat contra la no solució dels qui han d’aplicar les lleis o fer-les a propòsit. L’Estat, competent en Estrangeria, és qui ha de controlar el flux de les persones sense papers, i qui ha d’aplicar les mesures corresponents.

Els del Segrià, gratis et amore, hauríem pogut construir milers de mòduls d’allotjament, no ara, sinó fa anys, per a tothom que s’atansés a Lleida per treballar, amb papers i sense. Hauríem pogut destinar centenars de viròlegs amb el material convenient per fer, si esqueia, centenars de proves a peu de carrer per detectar infeccions de tota mena. Hauríem, en fi, enguany, pogut obligar, amb l’instrument de la declaració de confinament, totes els hotels i pensions i pisos i oficines buits, per hostatjar la pobra gent a qui han dit que a Lleida hi havia feina. Hauríem, hauríem...Ara, el mal ja està fet. Els del pla de Ponent som irresponsables, mals gestors, insolidaris, xenòfobs i empestats. I de Lleida fins a la Franja és un infern, un pandemònium que conspira per infectar Catalunya sencera i així venjar-se precisament pe ser el cul del món. Posar ordre sona a repressió, però quan el caos és igual a patiment i mort dels innocents que respecten les normes per evitar-los, no resta altra solució.

L’EXPERTESA CATALANA

Els catalans sobresortim especialment en dues particularitats. En un sentit positiu, en solidaritat davant la desgràcia col·lectiva o en la lluita contra l’adversitat social. La Marató, el Banc dels Aliments, Open Arms, en són exemples colossals. I en un sentit negatiu, som els campions en incapacitat de posar-nos d’acord per aconseguir metes polítiques de progrés i equitat social, d’equilibri territorial tocant a serveis públics i a infraestructures, i per obtenir majories a favor de la independència. Sobretot en aquest darrer aspecte som d’un personalisme gairebé malaltís. I d’un detallisme tan primmirat que el nom i l’encant de cada arbre no ens deixa veure mai el bosc. L’ esperit i la lluita sagnant de l’1 d’octubre de 2017 no solament es va esmorteir per l’efectivitat de la repressió policial i el càstig judicial, sinó que s’està acabant d’esmicolar amb l’esportiva creació d’associacions, agrupacions i partits polítics que venen a defensar més o menys el mateix, però, és clar, amb estratègies, mètodes, lideratges, i la lletra petita dels matisos, diferents, tal com correspon a l’ADN de la catalanitat: tots a la una, però cadascú pel seu camí, que és la millor manera de no arribar mai enlloc, sinó sempre a casa de cadascú. I com que som tan individualistes en qüestions de pensament polític, acaba essent el més natural del món que entre ser catalanista, nacionalista i independentista, hi hagi al mercat com més paradetes millor per a cada opció.

Amb una certa lògica, aquest desgavell en l’àmbit postconvergent, sobretot a partir de la deriva independentista que, la major part dels seus dirigents i les bases varen assumir, hauria de ser presumible que afavorís ERC. Les enquestes que s’han fet fins ara sobre intenció de vot en unes properes eleccions, així ho apunten. Però entenem que el problema d’ERC rau en el fet que no té clar amb qui ha de seure a la taula d’un futurible govern. Sap que no pot donar, una altra vegada, gat per llebre com va fer amb el tripartit. I que el seu rol principal consisteix a alimentar eternament l’ideal de la república. Un ideal que no necessàriament, ara per ara, es planteja obertament com la meta d’un procés d’independència de Catalunya. Ergo, no serà que, volens nolens, està fent el joc als qui gruen perquè la propera presidència de la Generalitat no sigui independentista?

LA METRÒPOLI TOTAL

Tot i que fa anys que se’n parla, amb el confinament sembla que ha ressuscitat el projecte d’un pla metropolità per gestionar els cinc milions cent cinquanta mil persones que actualment viuen en els 164 municipis que conformen l’anella d’uns quaranta quilòmetres a l’entorn de l’epicentre de la ciutat de Barcelona. Si en l’Àrea Metropolitana actual hi viu el 43% de la població de Catalunya, amb aquest pla es preveu, doncs, que el 66,67 dels habitants de Catalunya siguin considerats metropolitans, és a dir una sola cosa. Aquesta és la realitat de Catalunya de fa temps. I d’això en depèn esclar la major part de les estratègies de qualsevol govern de la Generalitat, l’orientació de la majoria de polítiques seectorils, i, el que es més rellevant, l’intangible mental que la Catalunya que importa i preocupa prioritàriament és i pot ser-ho de forma oficial la que conforma aquesta metròpoli total, dit d’una altra manera la Catalunya ciutat a què aspirava el Noucentisme. La resta que ja és el rerepaís, serà excepcioalitzada de facto com la ruralitat necessària per al proveïment d’aliments, com a reserva de la biosfera amb els seus parcs naturals, parcs nacionals i geoparcs. Com a mantenidora de la genuïna catalanitat tradicional, i de passada com a observatori del comportament dels fenòmens del despoblament, de les economies de subsistència i de quilòmetre zero.

Si s’arriba a formalitzar aquesta Regió Metropolitana de Barcelona, una de les conseqüències administratives més lògiques o naturals és que deixaria de tenir sentit la governança de les comarques del Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès, i els Vallesos (la del Barcelonès ja va ser suprimida l’any passat). I l’altra, que s’hauria de replantejar la llei de Vegueries de 2010 i reformada el 2017 (per incorporar-hi precisament la del Penedès). Ja posats a fer no quedarà més remei que replantejar-se de dalt a baix les lleis d’organització territorial de Catalunya. Els grups de treball de la RMB s’han donat una parell d’any per redactar el pla estratègic i convèncer els municipis. De moment no ens consta el nombre de municipis que s’han adherit a la proposta, però no ens estranyaria que, si tot avança a bon port, s’hi afegeixi el Gironès, o si més no la seua capital. No entendria ningú que Girona, un dels barris alts de Barcelona, en quedés al marge.

LA PRESSA

Per què PSC, ERC i Comuns tenen tanta pressa que el president Torra convoqui eleccions? Quin desgavell hi ha al govern, comparat amb el del tripartit que eren tres governs en un? Parlar, com fa el PSC, de desgast, d’esgotament, de desori, i de no sé què per justificar la seua insistent reclamació, sincerament sona a mera retòrica. A pura gesticulació, com diuen ells mateixos quan ho fan els altres. Perquè les enquestes internes els donen majories i més escons? Doncs, aquesta seria la mateixa raó perquè el PP, com que les enquestes de l’ABC i de la Razón els fan guanyadors, exigeix que el govern de coalició del PSOE amb Podemos plegui, En el seu cas, la retòrica barata és que són comunistes, a sou de Maduro i pacten amb ERC que vol trencar Espanya. O, tal volta els peticionaris d’eleccions catalanes pensen en la dignitat del MH President i volen evitar la deshonra que pot representar que sigui Tribunal Suprem qui el deposi i no les urnes? Massa rebuscat. Hem de ser més mal pensats per entendre aquesta dèria dels pretendents de la Penèlope-Generalitat. Si, com se sol fer en l’anàlisi política, es mesura l’eficàcia d’un govern per les lleis que ha aconseguit que aprovés el Parlament, una vintena, des de la constitució el gener de 2018 de la legislatura actual, convindríem que no és precisament un exemple d’ineficàcia. I, entre altres, s’han aprovat pressupostos que no és poca cosa sobretot tenint en compte la situació de pròrrogues d’on veníem.

Però la pregunta essencial que hauríem de fer a aquests partits que reclamen eleccions és: quin govern pensen constituir sense majories? Quin és exactament el rèdit que aquests cobejosos esperen traure’n de la urgència de la convocatòria? Encara que ERC obtingui els millors resultats de la seua història i guanyi les eleccions, o el PSC remunti fins a superar Ciudadanos, i els Comuns es mantinguin com estan, i tots ells creguin a priori que derrotaran JuntsxCat, qui governarà? Un altre tripartit? O sigui, una barreja indegerible d’independència i constitucionalsme? I si JuntsxCat resulta que més o menys es manté com ara i amb ERC conformen la majoria, no repetirien un pacte de govern? Quines altres possibilitats donen els càlculs dels partits delerosos d‘eleccions? I la pregunta del milió: al setembre ja s’haurà acordat alguna cosa a la mesa de negociació entre Estat i Generalitat?

FALTA DE TOT

Com a conseqüència de la pandèmia se’ns ha fet evident que al país, fins fa una mesos bastant ben situat en els estàndards del benestar, li falta bastant de tot del que és essencial. S’ha constatat en l’estrès patit en sistema de salut, sobretot en la disponibilitat de recursos i en la feblesa absoluta de la gestió assistencial de la gent gran i dels més desfavorits. S’ha vist meridianament que hi ha moltes famílies que no tenen els mínims vitals d’espai, de salubritat, de manutenció, de mitjans tecnològics per viure confinats, per est connectats amb l’escola o simplement per veure un pam de verd. S’ha posat en evidència que alguns sectors de la cultura no poden viure pràcticament si no és mitjançant la subvenció. Dramàticament en el món del petit i mitjà empresari, sigui comerciant o industrial. En l’elevada dependència econòmica de molts municipis dels operadors i els proveïdors del món del turisme. I amb la decisió de Nissan de tancar les seues factories, de la manca, a Catalunya especialment, però també estatal, com es lamenten -diuen que fa anys- els agents socials i empresarials, d’un pla estratègic de l’automoció i de la mobilitat. I aquest trasbals ha confirmat el baixíssim nivell intel·lectual i moral d’alguns i algunes responsables polítics, i dels seus miserables altaveus mediàtics. Recordo haver sentit a casa de petit que quan les coses anaven maldades per alguna fatalitat es deia: només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. O acabats els trons, adeu santa Bàrbara.

I el més greu que se’ns ha estampat a la cara, en aquesta excepcionalitat, ha estat la feblesa de la nostra democràcia. Dels ròssecs del franquisme i la virulència vírica dels seus embrions que alimenten amb tota la gallardia marcial sectors socials i institucionals redemptors de comunistes, maçons, separatistes, ateus, feministes, gais i lesbianes i altres anormalitats pàtries. Fluixesa democràtica i escarafalls feixistes passejant impunement pels carrers com si fos l’any de la “gloriosa victoria”. I amb el mateix cinisme i desvergonyiment, se’ns a exhibit quina és la misèria econòmica de les arques de l’Estat, és a dir la nostra espaordidora misèria col·lectiva. Tanta que plorant i cruixint de dents no ens toca més remei que agenollar-nos i suplicar, coberts de cendra, que la Unió Europea assumeixi els nostres alegres malbarataments.