LA POR

Afalagat per la invitació a participar en aquesta marató intencional de poesia, heus ací la d'avui dedicada a Carme Romia, especialment:

Quedem al bar per parlar-nos dels déus

que ens interroguen, ara que ens hem fet grans

i ens preocupen els mals que ens senyoregen

com si testessin la nostra experiència

i es malfiessin de les nostres creences.

Què hi feren els antics, els nostres pares?

Què fa la gent normal que esmorza i riu?

Que els diuen els seus déus, si algun en tenen?

Sabem prou bé que ens tenalla la por

que algú s’adoni dels nostres fingiments.

I tenim dubtes de si hem estat equànimes

o els típics egoistes que només donen

per l’interès d’un ridícul estatus.

Què et sembla, amic, ens jutjaran severs

els qui hem omès i els pòtols escarnits?

Tit Livi, el bàrman, que ens sent elucubrar,

sentencia: la por, senyors meus, sempre

està disposada 

a veure les coses 

pitjor del que són.

S’ha fet de nit i es l’hora dels espectres...

EL DELICTE D’ODI

Després de l’exhibició, una vegada més, de la simbologia nazi el dia de la Hispanidad, m’ha quedat clar que tota aquesta parafernàlia vergonyant algú deu assessorar els seus protagonistes que, mentre no apallissin ningú, quedarà dins el sac de la llibertat d’expressió. Com si el que manifesten fossin poemes d’amor, encara que sigui un amor sàdic i criminal. L’exhibició, doncs, de símbols que inciten el racisme i a tot el pitjor del món, no estan castigats pel codi penal espanyol. Tu pots anar carregat de creus gammades, empegar tants cartells com vulguis amb aquest arsenal ideològic, i cridar a favor de Hitler i els seus sequaços, i en principi no t’ha de passar res. Costa d’entendre que passi tot això, tenint en compte que l’article 510 del Codi Penal recull el delicte d’odi on queda palès que es castigarà els qui fomentin, promoguin o incitin directament o indirecta l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència contra grups o persones determinades per motius religiosos, racistes, orientació o identitat sexual, etc. Un delicte castigat amb penes de presó, d’un a quatre anys, i una multa. Un article que desgrana tot allò que cal entendre per fomentar i promoure la discriminació, l’odi o la violència contra grups, associacions i persones. El problema, és que l’article es pot girar com un mitjó. En no especificar quines són les ideologies, els símbols, els emblemes, els llenguatges que promouen l’odi, tal com sí fan les lleis alemanyes, la norma fa l’efecte que tant pot emparar els feixistes i els nazis com els contraris.

I tenim que, atesa la prevalença constitucional del principi de la sacrosanta unitat d’Espanya, concepte sobre el qual se sustenta tota l’organicitat de l’espanyolitat, vomitar que el president Companys fou un assassí, podria no passar de considerar-se un malsonant exercici de llibertat d’expressió. I, al revés, penjar una pancarta amb el lema llibertat presos polítics sigui considerat un delicte d’odi, d’hostilitat a les institucions de l’Estat. Aquests dies hem pogut reviure el cas de Guillem Agulló, el xicot assassinat per un neonazi que fou condemnat a 14 anys de presó, en va complir quatre i al carrer per considerar, segons el tribunal, que l’homicidi s’havia produït en una simple baralla entre jovent. Recorden, en el Judici, allò de les mirades d’odi dels votants de l’1 d’octubre?

VERGONYA!

A uns quants centenars de milers ens costa molt d’entendre que hi hagi polítics amb càrrecs institucionals o simples electes que s’asseuen a les cadires o els escons que no tinguin ni idea del que s’empesquen. Ni de les seues obligacions ni de les seues responsabilitats. Uns personatges que demostren no tenir un mínim de cultura general, malgrat fins i tot el que digui el seu títol universitari. Que tot i fer teatre constantment, són uns pèssims actors i actrius. I el més esgarrifós és que no tenen la més mínima vergonya per dir públicament les ruqueries que diuen. Certament, el que no sap res, res no tem. Suposo que la gent que els coneix en altres àmbits, deuen patir vergonya aliena. Un personal, se suposa al servei del bé comú, que actua normalment en benefici propi i sobretot com a putxinel·li del partit que els promou Aquesta gent si saben alguna cosa és figurar. Els han entrenat a moure’s entre bambolines, sortir a les fotos, parlar per no dir res i sobretot molt d’allò que vol sentir el seu votant. Frases fetes, tòpics, redundàncies, excuses, mentides, invents, i aquelles frases crossa que sempre són dards enverinats contra l’enemic. Això sí, tenen els palmeros (els seus mitjans de comunicació) que els riuen les gràcies i els esperonen a trobar l’acudit més barroer per rebregar l’adversari. El pitjor és que la majoria d’aquesta gent han trobat refugi a la política perquè tenien ben poc a fer i a oferir en la vida civil ordinària. I en aquesta impostura s’hi eternitzen tant que poden. De tal manera que n’hi ha que no han fet res més en la seua vida. Sí, que no han cotitzat mai per una feina qualsevol altra.

Oh, la gent els vota, diuen. Malament. No tant la gent, que hauríem de ser més exigents i estar més ben informats, com el sistema. Perquè aquest hauria de tenir fórmules i instruments d’avaluació de la gestió d’aquests individus molt més eficaços i consegüents que no pas les simples valoracions que se’n fa de tant en tant a través de les enquestes. I encara que només fos pels resultats pobríssims que obtenen en aquestes sondejos, com pot ser que puguin continuar instal·lats en les seues cadires? I que, amb els suspensos que obtenen, pugin seguir figurant a les llistes de candidats elecció darrere elecció. Oh, és que la gent vota els partís i no les persones, es diu: Doncs, ja seria hora que canviés tot plegat.

LA RENOVACIÓ DEL PODER JUDICIAL

Farà dos anys que s’ha de renovar el Consejo General del Poder Judicial, l’òrgan de govern del jutges, i des del novembre de 2019 quatre membres del Tribunal Constitucional. Aquesta renovació correspon al Congrés i al Senat. Normalment els partits polítics se’n reparteixen proporcionalment i de forma pactada els nomenaments. Pel que sabem el PP n’està bloquejant l’obligació constitucional. I de retop està propiciant que siguin presentats davant l’opinió pública com els dolents de la pel·lícula, cosa que al PP no sembla que l’importi massa mentre pugui continuar controlant com més temps millor la cúpula judicial espanyola i de passada evitar que s’alteri al més mínim la repressió contra l’independentisme català i es minimitzin al màxim els assumptes tèrbols que han escatxigat i empudeguen diàriament els presumptes corruptes del partit. La Unió Progressista de Fiscals el mes d’agost passat va fer públic un dur comunicat en què denunciaven aquesta interinitat com un incompliment constitucional que debilita la democràcia, és una falta de respecte a la ciutadania i obre la possibilitat de “considerar que esta obligación pueda ser eludida por razones de oportunidad partidista o de otra naturaleza, o incluso que puedan ser utilizados dichos nombramientos como una moneda de cambio para conseguir otras finalidades”. Més clar l’aigua!

Atès que senadors i diputats, insistim, són els responsables d’aquest greu incompliment, el més normal és que, com passa amb tota altra vulneració normativa, cal que siguin denunciats davant els tribunals. Si la política no és capaç de resoldre la situació, que la deslloriguin els jutges, tal com s’està fent amb el “problema catalán”. Per tant, és imperiós, urgent i inalienable que aquesta defecció de les obligacions dels electes sigui denunciada per qui correspongui. Ja sigui d’ofici per la fiscalia o a instàncies d’associacions que vetllen pels drets humans, la democràcia i el bé comú, o per qui sigui de l’advocacia que ha jurat defensar la justícia i l’aplicació de la llei. Així que tothom qui té responsabilitats orgàniques al Parlament i al Senat s’hagi de seure al banc dels acusats. I que, tal com esperem, al final els caigui tot el pes de la llei que tant val per als aforats com per als qui són simples ciutadans que no entenem com es contemporitza amb un tal despropòsit.

EL 5G

Què es això del 5G que ens ha de permetre fer unes coses increïbles? Un servidor no els sabria explicar res més enllà de la vaguetat que en coneixen la majoria dels meus veïns. És a dir, una nova tecnologia mòbil que es veu que farà meravelles: a part d’augmentar la velocitat de connexió a les xarxes, ens permetrà estar connectats a tot el connectable, durant tot el dia i amb el mínim de temps imaginable. Es preveu que arribi amb pocs anys al 75% de la població i a la llarga (els que n’informen no en saben concretar el temps) al 100%. Quan intentava entendre què era la internet de les coses, he hagut de fer el salt cap al concepte del 5G. Era, se’m diu, el pas natural. Doncs, alleujat!. De moment, amb aquesta meua vaguetat comprensiva del nou miracle que s’efectuarà sobre les nostres vides quotidianes, jo ja en tinc suficient per sospitar una mica més de la capacitat del Gran Ull per controlar-nos i dir-nos, sempre sibil·linament, el que hem de fer, el que està bé i el que hem de desitjar. Però, el rebombori mediàtic i l’aparició dels negacionistes sobre els avantatges d’aquest nou artefacte algorítmic, m’ha fet pujar una mica més la mosca al nas. I sobretot quan vaig visualitzar el vídeo d’un “savi” que atribuïa, entre altres causes, l’aparició de la Covid-19 als experiments en el desenvolupament d’aquesta panacea comunicativa, i sentir la tropa d’exaltats que asseguren que la contaminació electromagnètica que genera el 5G és causa de totes les pitjors malalties del món. Com sigui que s’està desmentint tot plegat, ja veurem si l’artefacte ens fa més solidaris i més lliures.

La pandèmia ens ha evidenciat que uns quants centenars de nens i de joves de casa nostra en edat d’estudiar obligatòriament no disposaven d’ordinadors. Que no tenien connexió wi-fi, i, per tant, que si no era a través del telèfon no podien seguir les instruccions i recomanacions de la seua tutoria escolar. Com pot ser això? Doncs sí, no tenien (molts encara no tenen) ni l’u, ni el dos, ni els tres i ni el quatre G. Està bé que hi hagi qui demani que en el nostre món es preservin zones lliures de radiació electromagnètica provocada per l’home, i que aquests espais verds, exempts de connectivitat, siguin els nostre reparadors físics i espirituals. Però que els confinaments t’impedeixin estudiar perquè no tens mitjans per teletransportar-te, és un delicte.

A PROPÒSIT DE LA MASSIFICACIÓ

Facin turisme interior! Vinguin a casa nostra aquestes vacances. Descobreixin el Pirineu de Lleida -suposo que volen dir de la província-. Gaudeixin del patrimoni natural, cultural, tradicional, que el espera a cada poblet de la nostra geografia. En fi, facin turisme de proximitat i descobreixin la Catalunya que només han vist de passada, per força o ocasionalment! Aquetes han estat les consignes de totes les administracions davant les restriccions que ha imposat la Covid19, i la gent que ha tingut vacances pagades o estalviades s’ha comportat tal qual. Amb una disciplina quasi germànica. I ara, fent balanços i avaluacions, resulta que la gent s’ha passat. Sobretot la bellesa natural ha patit excessos d’admiradors. S’han massificat les benaurances interiors! I ara ves per on, s’hauran de posar tanques al bosc, a les muntanyes, a la Pica d’Estats, i compte que no haguem de demanar tanda per visitar qualsevol poble que tingui una torre de guaita, una ermita, una església, unes cabanes de volta, un castell o unes cases pairals dels segles XII-XIII, àdhuc del XVII o del XVIII. Sort que, com diria Joan Fuster, les nostres contradiccions són les nostres esperances. Una, perquè tots aquesta gentada escampada per racons més habitualment solitaris de Catalunya ha salvat la temporada hotelera del país. I una altra perquè quan es llancen campanyes de l’estil descobriu Catalunya, als qui pertoqui que facin càlculs i posin condicions i restriccions i les avisin amb temps.

A veure si ens passarà igual amb el dit èxode de la gent que se’n va a viure als pobles a causa del bitxo, i s’hagin d’establir numerus clausus. Que després o demà mateix aquests poblets encantadors per als qui hi arriben de ciutat no es converteixin en un calvari perquè els molesten les campanes, la ferum del bestiar o el lladruc dels gossos a l’hora de la sesta. I l’alcalde o l’alcaldessa hagin de córrer a ampliar la xarxa de clavegueram, l’escomesa de la llum, a instal·lar algun parc infantil o a contractar un agutzil que, entre altres coses, mantingui nets els carrers, regui les flors dels parterres públics exigits pels nouvinguts i atengui en primera instància les seues queixes com si fos el regidor de barri o de districte. Doncs sí, val més prevenir que guarir. Però ull amb les campanyes publicitàries que no duen lletra petita!

MALA PEÇA AL TELER

Amb la trencadissa o, dit més eufemísticament, atomització del que el periodisme anomena l’antic espai Convergent, entre els quals es troben, de moment, (si me’n deixo algun, perdonin-m’ho!), el PNC de Marta Pascal, els Convergents de Gordó, la Lliga de Barrio, Lliures de Fernández Teixidor, el PdeCat de Bonvehí, i els Junts per Catalunya de Puigdemont, per a la majoria de la gent que combrega amb l’independentisme, si no s’és numerari o simpatitzant d’alguna de les capelletes citades, decidir el vot a les urnes autonòmiques es pot convertir en una mena d’expedició a la cerca dels matisos de la neu al cercle polar àrtic, sense ser ni de lluny un enui. Decapitats, desapareguts o exiliat, Pujol, Mas i Puigdemont, la política catalana independentista s’ha convertit, (ja es vaticinava quan el president Pujol plegaria i ves si no forma part de l’ADN del catalanisme almenys a partir de 1900) en un regne de taifes. En un espai on egos, cognoms, famílies, cercles d’afins i d’amistats, posen límits a les seues parcel·les per qüestions merament personalistes, i el gran i transcendental projecte de nació es converteix en pugnes pels detalls, els matisos, les manies, les maneres, els calendaris, les formes, les impressions i les situacions personals. Un poti-poti de misèries humanes que no porten enlloc. L’objectiu primordial, la independència de Catalunya, es dilueix en una mar de peixos de colors que el Tauró Estat sempre es cruspirà amb l’alegria que fa no haver d’esforçar-te per engolir-te’ls gairebé sense mastegar.

Aleshores, la gent normal i corrent, que desitja la independència i que tenia la il·lusió fa tres anys que era tocant a mà, en quines sigles, en quin o quina líder/lideressa (?), ha de confiar? En la línia roja ideològica que delimita i distancia cada formació? No ens facin riure. Per això ja tenim els unionistes. Per a fer aquest viatge d’esmicolament de l’ideari independentista no calien tantes alforges. No calien tantes conversions ni tantes pujades oportunistes al carro que estiraven i tiben sobretot Òmnium, l’ANC o els CDR i la CUP. I es dirà qui llegeixi: i ERC! Doncs, preguntin-se simplement amb qui governarà o podrà governar ERC si guanya les properes eleccions catalanes. De fet, tant si guanya com si no, ja sabem quin és el seu pragmàtic i modulant full de ruta des de la seua fundació l’any 1931.

PANEM ET CIRCENSES

Encara haurem d’agrair a Messi i a tot l’entorn blaugrana que ens hagi distret hores i dies de la tenalla de la Covid que ens tortura sense pietat. Com deia el poeta romà Juvenal, panem et circenses són la millor manera de desviar l’atenció d’allò que realment és important i preocupant. I en conseqüència pa i futbol, pa i braus, festa farina i forca (en el sentit de l’ajusticiament a la forca) que deien, segons llegeixo a Nàpols en l’època borbònica en el segle XVIII, no deixen de ser una vàlvula d’escapament per atenuar el nostre estrès, la nostra angoixa, el nostre neguit o les nostres pors, que segons preveuen els àugurs, i els indicadors econòmics i socials seriosos, aniran en augment així que encarem la tardor (com passa cada final d’estiu però de manera superlativa). Un altre lenitiu, en certa manera sempre però mol més reconfortant en temps convulsos i crítics, ho són totes les manifestacions culturals, les populars i les cultes. No poder celebrar la festa major o la menor, és i ha estat i serà una estocada mortal. No poder aixecar castells, fer alifares multitudinàries, ballar fins a l’extenuació a les revetlles o deixar de jugar amb les batalles d’escuma i les tomatades ens ha conduït a un estat catatònic preocupant i difícil de revertir sanitosament. Per això és tan important que les manifestacions culturals hagin estat declarades serveis essencials, com ja va fer el govern alemany en el moment del màxim confinament.

Mentre debatem la tornada a l’escola i a les fàbriques i continuem recordant-nos de prendre les precaucions bàsiques, sí, que recomencin ja la lligues de futbol, de bàsquet i totes les altres, Que no parin en tot l’any els grans slams de tennis, els tours i els esports d’hivern quan sigui l’hora. I com que són més convenients que mai per al manteniment de la salut física, moral i psicològica, que aquests espectacles, sobretot el del futbol, siguin tots televisats i en obert. Que hi pugui accedir tothom gratuïtament i a tota hora. I si massa pa engreixa o massa circ embafa, practiquem la meditació i fem dejunis reparadors. I, quan ens cansem d’interioritzar-nos o de desprendre’ns del propi cos per flotar entre ingravideses espirituals, tinguem en compte que avui dia hi ha pa i circ per a totes les butxaques i tots els gustos. Perquè, com deia Byron, si deixem de crear deixem d’existir.

I CONTINUA EL MALSON

Se n’ha anat l’agost, s’ha acabat per a la gran majoria de la gent el període de vacances mentals o físiques, i la Covid continua tan viva com mai. Amb tota naturalitat ja comencem a parlar del primer any de la pandèmia, amb la seguretat que l’acció vírica de moment és impertorbable i en té per dies. Ens podria apaivagar el malson el fet que russos i xinesos ja hagin patentat sengles vacunes, però per aquests nostres verals, que jo hagi oït, de la solució russa o xinesa, de moment, no se’n refia gairebé ningú, llevat suposem dels originaris d’aquells països. Ens refiarem més, segur, dels experts d’Oxford i de la que assagen els ianquis. Els experts ja ens varen dir des del primer dia que es va detectar la mala bèstia que aquesta havia arribat per quedar-se. Que amb pal·liatius i vacunes quan hi fossin, hauríem de conviure-hi com ho fem amb la grip, la Sida, i les quasi erradicades al primer món meningitis, verola o xarampió. El que no preveia ningú dels mortals, ni cap govern del color polític que fos, inicialment, eren les conseqüències que tindria el virus sobre la vida social, econòmica, cultural, psicològica i de tota mena sobre l’esdevenir de cada dia. Que originaria una crisi colossal en tots els aspectes i que aquesta no tindria data de caducitat fins que la solució màgica de la vacuna hi posés remei. I que obligaria a fer una despesa pública molt per sobre de les capacitats pressupostàries dels Estats.

Ara ens trobem que la realitat ha superat amb escreix qualsevol previsió, i si ja vivíem del crèdit, ara la dependència d’aquest recurs perquè no peti tot, és estratosfèrica. Els crèdits s’han de pagar i l’Estat ha de recaptar tant que pugui per fer rutllar la maquinària administrativa i de serveis. De manera que el més probable que ens espera a partir d’aquest setembre, és la patacada que rebrem i haurem de suportar (les famoses reformes) perquè l’Estat pugui cobrar els aproximadament 70.000 milions d’euros condicionats (dels 140.000) del fons de recuperació de la UE. Espanya, diguem-ho clar, no té altre remei que ser rescatada i això es traduirà, val més que m’equivoqui, en pujades de l’IVA, en un altre allargament de l’edat de jubilació, en la creació de nous impostos, en major liberalització del mercat laboral. I ens preguntem: s’haurà acabat aquest cop llançar els euros en “fiestas y festejos”?

IMPRESSIONISME ABSTRACTE

Arriba un moment en la història de la pintura contemporània que l’artista més que pintar imatges de la realitat té la imperiosa necessitat de plasmar en una tela allò que la música i la poesia, sobretot, sempre ha format part de la seua essència: l’expressió de les emocions, els estats d’ànim, la cadència dels sentiments, la plasmació dels desigs, de les pulsions, de les al·lucinacions i fabulacions. L’impressionisme i l’expressionisme, caracteritzats uns i altres respectivament, pel traç delicat i minimal o per la gran llampassada; ja sigui per la delicada intimitat expressiva o, per contra, per l’entusiasta i generós vessament de colors sobre el llenç, com exultant la mateixa acció pictòrica; ja sigui , per tant, des de la necessitat de plasmar la instantaneïtat de la visió o ja sigui una romancera i sostinguda recreativa de la contemplació, a inicia de la dècada dels cinquantes del segle sobre la base de les matrius impressió i expressió s’hi afegeix l’abstracte. I la pintura deixa de ser representació de l’observat per passar a expressar radicalment interioritats anímiques i cordials, conscients i inconscients, en la seua, possiblement, única manera de fer-les ostensibles: en la inconcreció, la Indeterminació, la vaguetat, l difús, l’eteri, el nebulós, sinònims tot ells del concepte abstracte.

I des de fa setanta anys que no hem progressat en cap altra direcció que no sigui afegint-hi a tot plegat el minimalisme abstracte, una mena de néant pretesament filosòfic, o intel·lectualitzant les plasmacions emotives, impulsives i gestualment alliberadores amb simbolismes icònics i al·legories sinuoses que pretenen remetre’ns al primitivisme esquemàtic de les pintures rupestres. Aquests abstractes pictòrics evidentment que expressen la fi de la modernitat en el sentit de la preponderància de la lògica i de la raó per ordenar el món i la nostra percepció del que l’habita. Les postguerres, sobretot de les guerres mundials, han generat unes tabulae rasae respecte dels fonaments en què se sostenien els sistemes prebèl·lics. S’esmicolen les utopies comunitaristes i la fe en els valors humanitaristes, i les arts s’entotsolen i es refugien en intimismes, en autismes, en torres d’ivori com si el relat psicoanalític de la pròpia descomposició vingués a significar el testimoni del desmembrament i la ruïna socials.