A part de les notícies de cada minut sobre l’evolució de la Covid-19 i dels resultats de les eleccions nord-americanes, per què se’ns ha deixat d’informar sobre la guerra de Síria? Ja s’ha acabat? I del conflicte tot just iniciat fa unes setmanes a Nagorno-Karabaj? És que ja no arriben pasteres a les costes gregues, o ningú salta les tanques de Ceuta i Melilla? I els camps de refugiats? Què fa el rei emèrit? Encara és a Dubai? O era als Emirats? I el Papa emèrit, Benet XVI? Nicolás Maduro encara és president de Veneçuela? Què se n’ha fet del president interí Juan Guaiadó? Hi ha hagut elecció, enguany, de miss món? I de miss Espanya? O això ja no es fa? ¿És alguna indirecta, en la situació pandèmica en què vivim, la publicació d’un breu explicant-nos que hi ha milions de planetes habitables dellà de les nostres possibilitats d’arribar-hi algun dia segons el nostre sistema de comptar el temps? ¿Ja s’han extingit els focs espectaculars que es van propagar per les valls de Nape i Sonora a Califòrnia, entre finals de setembre i primers d’octubre? Ja han tornat a operar Marc Márquez? Encara podem parlar de comunitat rohingya, després de la neteja ètnica practicada per les autoritats birmanes? Queda algun hondureny a Hondures, el país més oblidat del món, on la fam, la misèria, la corrupció, campen a l’ample.
El Grup de Periodistes Ramon Barnils i Pol·len edicions, amb suports i col·laboracions importants, publiquen un anuari dels silencia mediàtics que és tot un exemple de la manipula de la informació segons l’arbitri dels grups editorials controlats sovint per les elits financeres, les quals al seu torn imposen el relat dels partits polítics. Repassant aquests anuaris, que, per cert, suposo que són lectures obligatoris als estudis de Periodisme, t’adones com els mitjans de comunicació no solament discriminen què és important o no per al coneixement de la gent, sinó què eliminen o implementen dels fets de la realitat segons el interessos els cercles de poder i de control. És clar que no diem res que no se sàpiga, però és fins i tot divertit veure què és el s’ha silenciat i per què. O, al revés, observem com notícies de les quimbambes de sobte prenen un relleu desmesurat, sobretot quan cal tapar bretolades d’algun miserable nostrat. Fins i tot les fake news s’han convertit oportunitat de negoci per a combatre-les.
11 de novembre del 2020
4 de novembre del 2020
LA INDÚSTRIA POLÍTICA
Afirma el professor Gay de Liébana que la indústria política a Espanya consumeix prop de 25,000 milions d’euros a l’any. Tot seguit m’he imaginat una fàbrica colossal de polítics implantada a tots els racons de l’Estat, amb petites delegacions a l’estranger, la principal dedicació de la qual fo produir alegrement grans pèrdues i obtenir uns beneficis tan fantasiosos i eteris que pràcticament fos impossible d’avaluar-los. És evident que nomenar indústria a aquest malbaratament és una ironia sensacional. Suposo que l’economista haurà fet els números comptant principalment la despesa que generen els sous dels càrrecs electes, més assessors i comissionats de la megaestructura institucional de l’Estat, el capítol 1 dels pressupostos, més els de la seua logística, allò que correspondria al capítol 2, despeses corrents en béns i serveis. I que haurà omès a posta els costos socials derivats o les anomenades externalitats negatives de la producció d’aquesta indústria tan singular. Els qui defensen la magnitud estratosfèrica del sistema politicoadministratiu d’Espanya, argumenten que aquesta maquinària durant molts anys ha funcionat com a dic de contenció de l’atur. Tota aquest personal poc o molt ha cotitzat a la seguretat social i ha representat un percentatge significatiu del consumidor del nostre sistema de mercat. Per tant, aquesta indústria de funcionaris eventuals, és a dir, càrrecs polítics i assimilats, ha produït un dels aliments de qualitat del sector de béns i serveis. Però una cosa porta a l’altra, a més institucions i més òrgans, més funcionaris de carrera. Per exemplificar-ho: el cas de Mérida que amb uns 60.000 habitants, capital de la Comuniad Autónoma d’Extremadura, segons El Periódico de la Comunitat, té un funcionari municipal per a cada 65 habitants. I ara sumin-hi els autonòmics!
Ara, per copsar l’abast real de la frase antològica de Gay de Liébana, Catalunya és possiblement el paradigma d’aquesta indústria (de la) política. Fixin-se: per governar set milions i mig d’habitants (de fet, uns quants més), es veu que necessitem: una Generalitat, 947 municipis, quatre Diputacions, 42 comarques, vuit vegueries, una delegació del govern de Madrid, i quatre subdelegacions, i tota aquesta massa amb les respectives oficines, serveis i representants més o menys escampats per tota la geografia catalana. Amén.
Ara, per copsar l’abast real de la frase antològica de Gay de Liébana, Catalunya és possiblement el paradigma d’aquesta indústria (de la) política. Fixin-se: per governar set milions i mig d’habitants (de fet, uns quants més), es veu que necessitem: una Generalitat, 947 municipis, quatre Diputacions, 42 comarques, vuit vegueries, una delegació del govern de Madrid, i quatre subdelegacions, i tota aquesta massa amb les respectives oficines, serveis i representants més o menys escampats per tota la geografia catalana. Amén.
30 d’octubre del 2020
CAMÍ DE LA LLUM
Un poema adient (em sembla) en vigília de Tots Sants.
El cos ja s’encamina d’esme
pel viarany que fa la llum
cap a la pàtria de l’Hades.
La ment que et mira entre el brancam
dels roures altius de la plaça,
s’encanta de la resistència
que encara té el teu embaràs.
Ja fa algun temps que el vell Tirèsies
va posant fites pel boscatge
perquè no et costi trobar sendes
on enterrar-te entre pinassa.
28 d’octubre del 2020
NOMÉS PENSAR i SENTIR EN LA INTIMITAT
Ja ho hem dit manta vegades, la democràcia espanyola et permet, segons interpreten les altes instàncies judicials, que siguis independentista de cor i de pensament. Fins i tot que te’n proclamis per escrit, com és el cas dels idearis dels partits que se’n diuen. Però que en dedueixis o portis a terme alguna acció concreta, això no. Es considerà que s’han traspassat els límits legals. I especialment es delinquirà quan el Parlament n’articuli alguna mena de debat i n’aprovi alguna proposició. La recent sentència del TSJC condemnatòria dels membres de la mesa del Parlament per desobediència no és res més que la conseqüència de la mordassa que el TC havia imposat que en seu parlamentària es fes qualsevol insinuació o es prengués cap iniciativa que tingués a veure amb secessionisme. Segons els hermeneutes constitucionals al Parlament català es pot debatre pràcticament sobre tot allò que ens afecti en aquesta vida i l’altra. Excepte qualssevol altra que soni a independència o referèndum i similars. Precisament perquè pressuposa un atac a la unitat d’Espanya, insistim, el principi rector sobre el qual es basteix tota l’arquitectura mental, legal, psicològica, mitològica i biològica de l’espanyolitat. Un atac contra el tabú. I tabú segons els diccionaris és tant: la condició de les persones, les institucions i les coses a les quals no és lícit censurar ni tan sols mencionar. Com la interdicció sagrada sobre l´ús de certes coses o paraules o l’acompliment de certes accions.
Ara, el més desconcertant de la sentència és la contradicció que genera en relació amb la del TS contra Carme Forcadell, condemnada per sedició a 11 anys i mig de presó. Pel fet de ser la presidenta d’aquella Mesa? I els diputats que varen desobeir? El TS en tenia prou amb una cap de turc per a una sentència exemplaritzant? Si no hi ha un canvi radical en el tribunal que interpreta la Constitució, diguin el que diguin els actuals components de la Mesa, al Parlament autonòmic, cal concloure que: a) Si podrà parlar i debatre presumiblement de tot menys d’independència i allò que s’hi relacioni. b) Els programes dels partits polítics que contenen propostes relacionades amb la independència i república seran simples fantasies. I c) L’escarment als qui promoguin accions proindependència o similars serà sistèmic, contundent i exemplar.
Ara, el més desconcertant de la sentència és la contradicció que genera en relació amb la del TS contra Carme Forcadell, condemnada per sedició a 11 anys i mig de presó. Pel fet de ser la presidenta d’aquella Mesa? I els diputats que varen desobeir? El TS en tenia prou amb una cap de turc per a una sentència exemplaritzant? Si no hi ha un canvi radical en el tribunal que interpreta la Constitució, diguin el que diguin els actuals components de la Mesa, al Parlament autonòmic, cal concloure que: a) Si podrà parlar i debatre presumiblement de tot menys d’independència i allò que s’hi relacioni. b) Els programes dels partits polítics que contenen propostes relacionades amb la independència i república seran simples fantasies. I c) L’escarment als qui promoguin accions proindependència o similars serà sistèmic, contundent i exemplar.
25 d’octubre del 2020
LA VIDA
Un altre:
Al fons de tu mateix hi ha un filet de calostre,
els peücs de la joia, els absoluts sabers
que és com no saber res, i l’instint de perviure.
I té sentit la vida quan fem la descoberta
de tots els nostres altres, de les feres i els rius,
dels arbres i les aus, del que és incomprensible.
Quan ja no som capaços de fer cap més viatge
sinó de tornar a ser simple pols de cometes.
24 d’octubre del 2020
LA POR
Afalagat per la invitació a participar en aquesta marató intencional de poesia, heus ací la d'avui dedicada a Carme Romia, especialment:
Quedem al bar per parlar-nos dels déus
que ens interroguen, ara que ens hem fet grans
i ens preocupen els mals que ens senyoregen
com si testessin la nostra experiència
i es malfiessin de les nostres creences.
Què hi feren els antics, els nostres pares?
Què fa la gent normal que esmorza i riu?
Que els diuen els seus déus, si algun en tenen?
Sabem prou bé que ens tenalla la por
que algú s’adoni dels nostres fingiments.
I tenim dubtes de si hem estat equànimes
o els típics egoistes que només donen
per l’interès d’un ridícul estatus.
Què et sembla, amic, ens jutjaran severs
els qui hem omès i els pòtols escarnits?
Tit Livi, el bàrman, que ens sent elucubrar,
sentencia: la por, senyors meus, sempre
està disposada
a veure les coses
pitjor del que són.
S’ha fet de nit i es l’hora dels espectres...
21 d’octubre del 2020
EL DELICTE D’ODI
Després de l’exhibició, una vegada més, de la simbologia nazi el dia de la Hispanidad, m’ha quedat clar que tota aquesta parafernàlia vergonyant algú deu assessorar els seus protagonistes que, mentre no apallissin ningú, quedarà dins el sac de la llibertat d’expressió. Com si el que manifesten fossin poemes d’amor, encara que sigui un amor sàdic i criminal. L’exhibició, doncs, de símbols que inciten el racisme i a tot el pitjor del món, no estan castigats pel codi penal espanyol. Tu pots anar carregat de creus gammades, empegar tants cartells com vulguis amb aquest arsenal ideològic, i cridar a favor de Hitler i els seus sequaços, i en principi no t’ha de passar res. Costa d’entendre que passi tot això, tenint en compte que l’article 510 del Codi Penal recull el delicte d’odi on queda palès que es castigarà els qui fomentin, promoguin o incitin directament o indirecta l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència contra grups o persones determinades per motius religiosos, racistes, orientació o identitat sexual, etc. Un delicte castigat amb penes de presó, d’un a quatre anys, i una multa. Un article que desgrana tot allò que cal entendre per fomentar i promoure la discriminació, l’odi o la violència contra grups, associacions i persones. El problema, és que l’article es pot girar com un mitjó. En no especificar quines són les ideologies, els símbols, els emblemes, els llenguatges que promouen l’odi, tal com sí fan les lleis alemanyes, la norma fa l’efecte que tant pot emparar els feixistes i els nazis com els contraris.
I tenim que, atesa la prevalença constitucional del principi de la sacrosanta unitat d’Espanya, concepte sobre el qual se sustenta tota l’organicitat de l’espanyolitat, vomitar que el president Companys fou un assassí, podria no passar de considerar-se un malsonant exercici de llibertat d’expressió. I, al revés, penjar una pancarta amb el lema llibertat presos polítics sigui considerat un delicte d’odi, d’hostilitat a les institucions de l’Estat. Aquests dies hem pogut reviure el cas de Guillem Agulló, el xicot assassinat per un neonazi que fou condemnat a 14 anys de presó, en va complir quatre i al carrer per considerar, segons el tribunal, que l’homicidi s’havia produït en una simple baralla entre jovent. Recorden, en el Judici, allò de les mirades d’odi dels votants de l’1 d’octubre?
I tenim que, atesa la prevalença constitucional del principi de la sacrosanta unitat d’Espanya, concepte sobre el qual se sustenta tota l’organicitat de l’espanyolitat, vomitar que el president Companys fou un assassí, podria no passar de considerar-se un malsonant exercici de llibertat d’expressió. I, al revés, penjar una pancarta amb el lema llibertat presos polítics sigui considerat un delicte d’odi, d’hostilitat a les institucions de l’Estat. Aquests dies hem pogut reviure el cas de Guillem Agulló, el xicot assassinat per un neonazi que fou condemnat a 14 anys de presó, en va complir quatre i al carrer per considerar, segons el tribunal, que l’homicidi s’havia produït en una simple baralla entre jovent. Recorden, en el Judici, allò de les mirades d’odi dels votants de l’1 d’octubre?
14 d’octubre del 2020
VERGONYA!
A uns quants centenars de milers ens costa molt d’entendre que hi hagi polítics amb càrrecs institucionals o simples electes que s’asseuen a les cadires o els escons que no tinguin ni idea del que s’empesquen. Ni de les seues obligacions ni de les seues responsabilitats. Uns personatges que demostren no tenir un mínim de cultura general, malgrat fins i tot el que digui el seu títol universitari. Que tot i fer teatre constantment, són uns pèssims actors i actrius. I el més esgarrifós és que no tenen la més mínima vergonya per dir públicament les ruqueries que diuen. Certament, el que no sap res, res no tem. Suposo que la gent que els coneix en altres àmbits, deuen patir vergonya aliena. Un personal, se suposa al servei del bé comú, que actua normalment en benefici propi i sobretot com a putxinel·li del partit que els promou Aquesta gent si saben alguna cosa és figurar. Els han entrenat a moure’s entre bambolines, sortir a les fotos, parlar per no dir res i sobretot molt d’allò que vol sentir el seu votant. Frases fetes, tòpics, redundàncies, excuses, mentides, invents, i aquelles frases crossa que sempre són dards enverinats contra l’enemic. Això sí, tenen els palmeros (els seus mitjans de comunicació) que els riuen les gràcies i els esperonen a trobar l’acudit més barroer per rebregar l’adversari. El pitjor és que la majoria d’aquesta gent han trobat refugi a la política perquè tenien ben poc a fer i a oferir en la vida civil ordinària. I en aquesta impostura s’hi eternitzen tant que poden. De tal manera que n’hi ha que no han fet res més en la seua vida. Sí, que no han cotitzat mai per una feina qualsevol altra.
Oh, la gent els vota, diuen. Malament. No tant la gent, que hauríem de ser més exigents i estar més ben informats, com el sistema. Perquè aquest hauria de tenir fórmules i instruments d’avaluació de la gestió d’aquests individus molt més eficaços i consegüents que no pas les simples valoracions que se’n fa de tant en tant a través de les enquestes. I encara que només fos pels resultats pobríssims que obtenen en aquestes sondejos, com pot ser que puguin continuar instal·lats en les seues cadires? I que, amb els suspensos que obtenen, pugin seguir figurant a les llistes de candidats elecció darrere elecció. Oh, és que la gent vota els partís i no les persones, es diu: Doncs, ja seria hora que canviés tot plegat.
Oh, la gent els vota, diuen. Malament. No tant la gent, que hauríem de ser més exigents i estar més ben informats, com el sistema. Perquè aquest hauria de tenir fórmules i instruments d’avaluació de la gestió d’aquests individus molt més eficaços i consegüents que no pas les simples valoracions que se’n fa de tant en tant a través de les enquestes. I encara que només fos pels resultats pobríssims que obtenen en aquestes sondejos, com pot ser que puguin continuar instal·lats en les seues cadires? I que, amb els suspensos que obtenen, pugin seguir figurant a les llistes de candidats elecció darrere elecció. Oh, és que la gent vota els partís i no les persones, es diu: Doncs, ja seria hora que canviés tot plegat.
7 d’octubre del 2020
LA RENOVACIÓ DEL PODER JUDICIAL
Farà dos anys que s’ha de renovar el Consejo General del Poder Judicial, l’òrgan de govern del jutges, i des del novembre de 2019 quatre membres del Tribunal Constitucional. Aquesta renovació correspon al Congrés i al Senat. Normalment els partits polítics se’n reparteixen proporcionalment i de forma pactada els nomenaments. Pel que sabem el PP n’està bloquejant l’obligació constitucional. I de retop està propiciant que siguin presentats davant l’opinió pública com els dolents de la pel·lícula, cosa que al PP no sembla que l’importi massa mentre pugui continuar controlant com més temps millor la cúpula judicial espanyola i de passada evitar que s’alteri al més mínim la repressió contra l’independentisme català i es minimitzin al màxim els assumptes tèrbols que han escatxigat i empudeguen diàriament els presumptes corruptes del partit. La Unió Progressista de Fiscals el mes d’agost passat va fer públic un dur comunicat en què denunciaven aquesta interinitat com un incompliment constitucional que debilita la democràcia, és una falta de respecte a la ciutadania i obre la possibilitat de “considerar que esta obligación pueda ser eludida por razones de oportunidad partidista o de otra naturaleza, o incluso que puedan ser utilizados dichos nombramientos como una moneda de cambio para conseguir otras finalidades”. Més clar l’aigua!
Atès que senadors i diputats, insistim, són els responsables d’aquest greu incompliment, el més normal és que, com passa amb tota altra vulneració normativa, cal que siguin denunciats davant els tribunals. Si la política no és capaç de resoldre la situació, que la deslloriguin els jutges, tal com s’està fent amb el “problema catalán”. Per tant, és imperiós, urgent i inalienable que aquesta defecció de les obligacions dels electes sigui denunciada per qui correspongui. Ja sigui d’ofici per la fiscalia o a instàncies d’associacions que vetllen pels drets humans, la democràcia i el bé comú, o per qui sigui de l’advocacia que ha jurat defensar la justícia i l’aplicació de la llei. Així que tothom qui té responsabilitats orgàniques al Parlament i al Senat s’hagi de seure al banc dels acusats. I que, tal com esperem, al final els caigui tot el pes de la llei que tant val per als aforats com per als qui són simples ciutadans que no entenem com es contemporitza amb un tal despropòsit.
Atès que senadors i diputats, insistim, són els responsables d’aquest greu incompliment, el més normal és que, com passa amb tota altra vulneració normativa, cal que siguin denunciats davant els tribunals. Si la política no és capaç de resoldre la situació, que la deslloriguin els jutges, tal com s’està fent amb el “problema catalán”. Per tant, és imperiós, urgent i inalienable que aquesta defecció de les obligacions dels electes sigui denunciada per qui correspongui. Ja sigui d’ofici per la fiscalia o a instàncies d’associacions que vetllen pels drets humans, la democràcia i el bé comú, o per qui sigui de l’advocacia que ha jurat defensar la justícia i l’aplicació de la llei. Així que tothom qui té responsabilitats orgàniques al Parlament i al Senat s’hagi de seure al banc dels acusats. I que, tal com esperem, al final els caigui tot el pes de la llei que tant val per als aforats com per als qui són simples ciutadans que no entenem com es contemporitza amb un tal despropòsit.
30 de setembre del 2020
EL 5G
Què es això del 5G que ens ha de permetre fer unes coses increïbles? Un servidor no els sabria explicar res més enllà de la vaguetat que en coneixen la majoria dels meus veïns. És a dir, una nova tecnologia mòbil que es veu que farà meravelles: a part d’augmentar la velocitat de connexió a les xarxes, ens permetrà estar connectats a tot el connectable, durant tot el dia i amb el mínim de temps imaginable. Es preveu que arribi amb pocs anys al 75% de la població i a la llarga (els que n’informen no en saben concretar el temps) al 100%. Quan intentava entendre què era la internet de les coses, he hagut de fer el salt cap al concepte del 5G. Era, se’m diu, el pas natural. Doncs, alleujat!. De moment, amb aquesta meua vaguetat comprensiva del nou miracle que s’efectuarà sobre les nostres vides quotidianes, jo ja en tinc suficient per sospitar una mica més de la capacitat del Gran Ull per controlar-nos i dir-nos, sempre sibil·linament, el que hem de fer, el que està bé i el que hem de desitjar. Però, el rebombori mediàtic i l’aparició dels negacionistes sobre els avantatges d’aquest nou artefacte algorítmic, m’ha fet pujar una mica més la mosca al nas. I sobretot quan vaig visualitzar el vídeo d’un “savi” que atribuïa, entre altres causes, l’aparició de la Covid-19 als experiments en el desenvolupament d’aquesta panacea comunicativa, i sentir la tropa d’exaltats que asseguren que la contaminació electromagnètica que genera el 5G és causa de totes les pitjors malalties del món. Com sigui que s’està desmentint tot plegat, ja veurem si l’artefacte ens fa més solidaris i més lliures.
La pandèmia ens ha evidenciat que uns quants centenars de nens i de joves de casa nostra en edat d’estudiar obligatòriament no disposaven d’ordinadors. Que no tenien connexió wi-fi, i, per tant, que si no era a través del telèfon no podien seguir les instruccions i recomanacions de la seua tutoria escolar. Com pot ser això? Doncs sí, no tenien (molts encara no tenen) ni l’u, ni el dos, ni els tres i ni el quatre G. Està bé que hi hagi qui demani que en el nostre món es preservin zones lliures de radiació electromagnètica provocada per l’home, i que aquests espais verds, exempts de connectivitat, siguin els nostre reparadors físics i espirituals. Però que els confinaments t’impedeixin estudiar perquè no tens mitjans per teletransportar-te, és un delicte.
La pandèmia ens ha evidenciat que uns quants centenars de nens i de joves de casa nostra en edat d’estudiar obligatòriament no disposaven d’ordinadors. Que no tenien connexió wi-fi, i, per tant, que si no era a través del telèfon no podien seguir les instruccions i recomanacions de la seua tutoria escolar. Com pot ser això? Doncs sí, no tenien (molts encara no tenen) ni l’u, ni el dos, ni els tres i ni el quatre G. Està bé que hi hagi qui demani que en el nostre món es preservin zones lliures de radiació electromagnètica provocada per l’home, i que aquests espais verds, exempts de connectivitat, siguin els nostre reparadors físics i espirituals. Però que els confinaments t’impedeixin estudiar perquè no tens mitjans per teletransportar-te, és un delicte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)