SOBREVIURE

La muralla és de sal i el verdet anys

del que és viscut en subterrània deu

d’escanyapobres, sinistres populistes.

Es clivella l’acer, es trenca l’ou,

pardines s’arruïnen, ja tenim prou

fanals a les ninetes: sobreviurem!

L’escut atura el doll d’aigua bullent,

les mans tenen la força per defensar-nos:

és afilada la falç per degollar-los.

JB, gener 2021

TRIBUNALS

El Tribunal Suprem espanyol, presidència, magistrats i fiscals, des de la Sentència, de forma molt incisiva, s’ha erigit no solament en l’àrbitre final de la interpretació de la llei, sinó també de la correcció política i de la normal moral patriòtica. I aquest fet provoca en molta gent una colla de preguntes gens impertinents. Per exemple: existeix realment la separació de poders en la democràcia espanyola? Els tribunes de la Unió Europea de la qual el regne d’Espanya és membre, són competents per arbitrar en última instància, resolucions dels tribunals espanyols? El TS és l’emblema del poder absolut sobre tots i cadascun de nosaltres, fins i tot sobre aquells que fan la gara-gara als magistrats que el componen? S’ha fat alguna mena de Transició en el poder judicial? Estan polititzats els òrgans superiors de la Justícia? El ministeri de Justícia té algun ascendent sobre la judicatura? I la Fiscalia general de l’Estat sobre els fiscals?. I les que vulguin, de preguntes. Però, vistes algunes de les causes que s’han substanciat darrerament sobre delictes de desobediència, de sedició, de corrupció, i les que “teòricament” s’estudien sobre el mateixos presumptes delictes, no és de justícia que en democràcia no es respectin el drets humans, es practiqui una justícia justiciera, es retorcin les normes per fer-les convergir amb el pre-judici o que a certs polítics se’ls escapi de la boca que “esto te lo afina la Fiscalia”.

Els resultats de l’enquesta del CIS del juliol passat sobre el funcionament de la Justícia espanyola, feta un mes després de la sentència del Procés, eren bastant demolidors: quasi la meitat dels enquestats eren de l’opinió que està molt polititzada, i que, en general, funciona malament o molt malament. El 80% opinava que era necessària o molt necessària una reforma de la seua administració. Ha passat un any, i molts des de la transició democràtica, i dos des que s’havia de complir amb el mandat constitucional de renovació de l’òrgan de govern dels jutges i tot continua igual. I sobretot la sensació que no tothom és igual davant la llei, que la majoria dels corruptes se’n surten sempre o les seues penes queden en no res, que de vegades s’actua més per venjança que per justícia. I en massa situacions que, segons Quevedo, gens suspecte de ser separatista, “donde hay poca justícia, es un peligro tenir razón”.

BON NADAL

Se’ns ha dit que aquest 2020 cal que celebrem les festes Nadal de manera diferent de com ho veníem fent. Fins al dia d’avui se’ns prescriu que no es poden fer reunions familiars, els dies festius, amb més deu persones incloent-hi els infants. Cada bombolla de convivència només es podrà relacionar amb un màxim d’una altra bombolla i que aquesta sigui sempre la mateixa. I, per tant, a hores d’ara ja hauríem d’haver definit les bombolles respectives, tenint en compte la proximitat física i la freqüència de contacte, la forma d’airejar les estances de convivència, l’acotació del temps en què s’estarà celebrant el que toqui, i tenir cura de fer servir la mascareta quan no es mengi ni es begui, a més del rentat sovintejat de les mans. Els dies 24, 25 i la nit de Cap d’Any el cobrefoc no començarà fins a la una de la matinada. I el confinament perimetral, els dies assenyalats, s’ampliarà per poder facilitar la trobada familiar. Potser no ho hem dit prou bé, però més o menys serà així per als qui celebrem acostumadament les festes de Nadal, i per a aquells que no les celebraven però enguany, com un acte de rebel·lia, han decidit que ho faran per primera vegada. Ja no tenim tan clar si aquestes limitacions les hauran de tenir en compte les prop de 800.000 persones que viuen soles a Catalunya. I d’aquestes aquelles que no tenen ningú que les visiti, llevat dels serveis socials. Aquelles que aquest any igual no podran ni dinar el dia de Nadal als menjador de la comunitat de Sant Higini o de la fundació Arrels.

Que jo recordi i ho dic perquè hi ha molta gent que no en té ni idea, la festa de Nadal (la de sant Esteve és una diada que nasqué per motius pràctics i d’oportunitat), és d‘origen cristià en la qual se celebra el naixement de Jesús, fill de Déu, amb la intervenció de Maria i el beneplàcit de Josep. Convertida des de l’inici dels seus temps fundacionals en tradició, Nadal és entès com a sinònim de pau, d’amor, de reconciliació, de retrobament. De manera que s’ha convertit en el dia per excel·lència de ser bones persones almenys durant unes hores a l’any. En el dia, en fi, de la gran Hipocresia, en què almenys podem permetre’ns de semblar bones persones i de practicar una misericòrdia a la carta. Pandemiats com estem encara, els governs hauria estat bé que ens haguessin regalat a tots plegats unes branques de vesc i de grèvol.

ANOMALIES

Hom es pregunta: com és possible que joves d’entre 20 a 30 anys s’emmirallin amb la simbologia nazi, s’hi manifestin, en facin la salutació i combreguin apassionadament amb la seua criminal ideologia? Com deia aquell qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, en podria ser un motiu molt genèric. La sociologia, la psicologia, la psiquiatria i fins i tot l’antropologia tenen moltes explicacions plausibles per a aquest fenomen. Des de la reproducció ideològica i maneres de fer de l’entorn familiar o, per contra, com una forma de rebel·lió contra la classe social d’origen, fins en el fet d’haver-se criat i educat en el massa poc o al massa de tot. El més desconcertant, però, és que aquests individus es manifestessin, enmig d’una concentració de VOX a favor de la Constitució, (que baixi Déu i ho vegi!) el dia de la Constitució! És surreal! Quan la Constitució la defensen amb tanta vehemència els partits de dreta i d’extremadreta m’ensumo que, passats els anys, hi han trobat el vestit a mida per continuar operant com si a la pràctica res important no hagués canviat des de les posicions de poder que tenien amb El Fuero de los Españoles de 1945. O sigui els amics, successors, o els parents dels qui van votar no al referèndum de la Constitució, ara són els qui més defensen la Constitució! Com no se n’han de sentir amb les sentències del TS contra l’independentisme, amb la majoria dels seus al TC, al Consejo General del Poder Judicial, al Tribunal de Cuentas, a la Fiscalia, a la Prefectura de l’Estat.

El més preocupant és que els partits de dreta i d’extremadreta representats, precisament, al Parlament i al Senat, acompanyats de l’orquestra terrorífica mediàtica, amb el seu enfrontament visceral contra el govern de Sánchez-Iglesias, que en diuen del “pacto comunista-eterra-separatista”, estan alimentant, exacerbant, tolerant (o com a mínim mirant cap un altra banda) el messianisme franquista, feixista, nazi, i ajudant a crear una idea de caos i desgovern molt perillosa. Si els del sabre i les pistoles que es manifesten contra el govern i apel·len al rei, poguessin revertir la situació, és a dir fer un cop d’estat, potser sí que tornaríem a repetir la història i els que ara defensen amb tant d’èmfasi la Constitució serien els primers que ens cobririen amb calç viva. ¿Fins a la meitat de la població espanyola?

Nadala 2020

BON NADAL (malgrat tot)

El foc s’encén a la pleta dels xais,

i un àngel dorm amb llana de xisqueta. 

Els congregats esperen un Estel,

i que el pastor cridi la llevadora.

De matinada s’escampen els gemecs

d’un Xic nounat, per tota la contrada.

Repiquen les campanes, canten els galls,

i l’amo del pessebre no se sap avenir

que a cal fuster ningú no hagués previst

que Maria parís en una llar com cal.

LLEIS EDUCATIVES

En els meus anys de professional de l’ensenyament, mai no vaig veure una majoria de professorat preocupat per quin tipus de Llei d’educació regulava la seua activitat docent. I això que en quaranta anys se n’han promulgat set! I la LOMLOE serà la vuitena! Dubto que aquesta majoria se n’hagi llegit mai cap per pròpia iniciativa, que no sigui perquè n’ha hagut de fer algun curs de formació. Sí que he vist, en canvi, bona colla de professorat preocupat pel nombre d’hores curriculars de la seua matèria, per la ràtio d’alumnes per aula, per l’horari en què calia impartir-la, per la renovació de la metodologia didàctica i en aquest apartat com aprofundir en l’avaluació de l’alumnat i del propi sistema. Sí que he compartit pena i dolor pel menysteniment curricular de l’estudi de la filosofia, del grec i del llatí. Per la intromissió de la política partidista en el si de l’escola. Per les acusacions interessades d’adoctrinament. Per les mentides que es diuen sobre l’ús de la llengua catalana i castellana com a llengües d’aprenentatge i vehiculars. Sí, pena i dolor i ràbia, per la ignorància supina de tants opinadors sobre la institució escolar i el menyspreu que destil·len respecte de la tasca que realitza el professorat per contribuir a formar no solament alumnes sinó ciutadans. I dolor i ràbia per la manca de recursos econòmics que l’Estat destina a l’educació formal. Una aportació que a penes ha superat el 4% del PIB des de la instauració de la democràcia.

Totes les lleis educatives que he conegut es proposen fomentar la igualtat, l’escolarització universal, la cohesió social i, entre altres, la ciutadania activa, d’acord amb els objectius de la UE i de la UNESCO. Totes, en el fons, aposten pel desenvolupament integral de la persona, per la inclusió, l’equitat, i a partir de la LODE, explícitament, per l’aprenentatge competencial, la participació de la comunitat i l’autonomia de centre. I per si algú no ho té clar encara, la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació de Catalunya, que no ha estat abolida ni per la llei Wert ni per la llei Celaá, precisa en l’ art. 11 que el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, a l’art. 15 regula els programes d’immersió lingüística, i l’art. 205 el finançament del sosteniment dels entres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya. Aleshores a què ve tant enrenou?

LA REALITAT I EL DESIG

Així titulà el conjunt de la seva obra el poeta Luís Cernuda. I així mateix basculem les persones en tot el que conforma la nostra vida. I aquesta és la disjuntiva que avui ens plau de plantejar entre independentisme i unionisme. I ens preguntem: ¿per què et passes la vida lluitant per la independència de Catalunya, igual que ho feu la generació anterior a la teua amb moltes penalitats, i la d’abans a l’anterior fins a 1714? I tens la sensació que només has llaurat un mil·límetre lineal d’un camí interminable, i en el fons del fons te n’aniràs amb la frustració de no haver aconseguit res; i en canvi els antiseparatistes sempre tindran la sensació d’haver aconseguit el seu propòsit i podran morir en pau almenys en aquest aspecte? Per què uns tant i els altres tan poc? La qüestió, però, no és ben bé així. En realitat, l’unionista realista, el que toca, diuen, de peus a terra, mai no està prou content ni satisfet. Sobretot perquè no suporta que hi hagi separatistes. Perquè comprova, dia sí dia també, que malgrat els adoctrinaments i les repressions no acaba mai de fer-ne la conversió. Encara que sigui de forma creuada, pateix un desassossec com el sofreix el secessionista, el qui diuen que somia truites. De forma que ni uns ni altres mai no acaben d’aconseguir la felicitat. O si volen, la satisfacció dels ideals polítics. Perquè, si bé és un desig, al llindar de la utopia, aconseguir la independència, no ho és menys que els espanyolistes torcin la voluntat dels independentistes.

Entre desig i realitat existeix una interdependència absoluta. I en aquest cas sí que els contraris s’atreuen indefectiblement. Existeixen cadascun d’ells en la mesura que troben en l’altre allò que els manca per separat. Igual que el separatista topa amb la realitat de l’unionisme, que excita la seua convicció, l’espanyolista necessita l’idealisme del separatista per refermar-se en la seua. Es necessiten no sols per existir, sinó també per justificar-se políticament i per arribar al poder. Però, el desig si no es fa mai realitat esdevé frustració. I la realitat si no genera desig es converteix en rutina fàcilment superada per qualsevol altra realitat desitjada. L’inconvenient és que el separatisme és un desig desarmat, descompost, instal·lat en el cor i algunes vegades a l’estómac, mentre que la realitat té tot l’arsenal d’un Estat.

LES REVOLUCIONS

Els catalans solem tenir objectius comuns. Com els tenen els bascos, els castellans o els escocesos. Però com passa arreu, no tots som catalanes de la mateixa manera ni tenim les mateixes prioritats. Els catalans independentistes, per exemple, poden triar entre tres o quatre opcions partidistes. És fàcil tenir metes comunes, però difícil aconseguir-les amb unes mateixes estratègies. És a dir, la diferència radica en el mètode que cal aplicar. Ja sigui perquè cadascú té la seua autoritat intel·lectual i moral, ja sigui perquè les seues fonts i les seues tècniques són millors que les dels altres. I seguint la lògica d’aquest fenomen, d’aquest universal tan nostrat, resulta que el mètode depèn sempre del context: ja sigui la situació política, econòmica, social, anímica o qualsevol altra circumstància. De manera que tenim uns grans objectius (la independència i la república, per exemple), però diversitat de mètodes per aconseguir-los. I aquests al seu torn, condicionats per les limitacions personals, socials, normatives o ambientals que s’imposen a ideals, sentiments, passions, missions i visions. Com més maneres existeixen d’arribar als objectius socials, polítics, culturals, més es es difumina el mateix objectiu.

Però encara que imaginéssim una coincidència entre objectius i estratègies, topem amb un altre condicionant: el temps. Per a quan la independència, el referèndum, la república? I com en una sínia eterna tornem a la casella de sortida de tot el raonament. Recorden aquella expressió, de l’“ara no toca”? Doncs, l’1-O de 2017 va tocar i es van alinear objectius, mètode i temps. Va durar poc. La repressió, els mea culpa, la por, i el revisionisme consegüent, a més de la presó, l’exili i la causa general judicial, han provocat el que és de manual: esmicolament de les opcions independentistes amb la consegüent disseminació d’estratègies, retorn al pragmatisme, desmobilització social, i retardament sine die d’acompliments. Com es fan les revolucions al segle XXI? No ho sé, però segurament quan hi ha àmplies majories que no només en tenen ganes, sinó que les necessiten com el pa que es mengen, perquè precisament no tenen tall per menjar. I si alguna cosa sap la UE i Espanya i tothom que vol evitar-les, és que el motiu de la revolta sigui la gana. I la realitat és que no hi ha prou independentistes que passin gana.

RETIMENT DE COMPTES

Com que tinc temps per fer balanç us regalo aquests versos.

Quina llàstima que a la vida aprenguem les lliçons quan ja no ens serveixen de res.

Òscar Wilde

Ja soc en el camí que em porta a mi mateix,

on els burots pregunten què has fet que valgui res.

Comptat i debatut, potser només he estat

voler, desig, espera, sense saber mai què.

Ara tinc la certesa que havia d’estimar-vos

molt més del que ho he fet pensant que ho feia a pler.

Si em fos llegut encara de batre’m amb l’ignot

ja no em defensaria amb arts de la raó.

Em deixaria endur per l’embruix de sabines, 

sisons, llacs i tossals; la vida hi plantaria.

Si tornés a sentir la veu que em feia moure 

els peus alats i braus a redimir la culpa,

no dubtaria gens de dar-me per tenir-me.

LA CULTURA COM A MENTIDA

L’article 44 de la Constitució, referint-se a la cultura, diu: els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura a la qual tothom té dret. De fet, és una transposició del dret a la cultura que la Declaració Universal dels Drets Humans recull a l’article 15 on s’explicita el dret a participar en la vida cultural, la protecció, i el desenvolupament i la difusió de la ciència i la cultura. Un dret que ha de ser protegit i reivindicat. El problema, com sempre sol passar entre el nom i la cosa, és delimitar el concepte de cultura per saber exactament a què tenim dret a accedir. Però, respondre’s a la pregunta què és cultura és com voler fer-ho respecte de què és el món. Quan es parla, per exemple, de la cultura del vi, de l’esport, de la moda, estem parlant de cultura cultura igual que ho fem quan ens referim al cinema, la música, la pintura, la literatura o la dansa? ¿La cultura és el contingut que s’ha institucionalitzat en els departaments o ministeris de Cultura? Les indústries culturals o els gestors culturals són cultura o són indústria? Quin és el seu epígraf de l’IAE? Com que no acabaríem mai definint què és cultura, a efectes jurídics i financers, els proposo que escullin la que fa la UNESCO (que ja la llegiran quan els vagui).

Per sintetitzar, ens sumem a la idea que cultura és tot allò que els humans afegim a la naturalesa tot transformant-la en bens materials i espirituals que conformen una civilització. O que la cultura és la vida pensada i transfigurada. Seguint Nietzsche, per superar el sentit tràgic de la vida i la nostra animalitat, els homes i les dones hem creat aparences o mentides per suportar la veritat de la vida i de la nostra naturalesa. Hem inventat les metàfores, hem fantasiejat. És en aquest punt que es justifica el dret fonamental i el deure de les organitzacions socials i polítiques de protegir-lo. Ara bé, les formes i els continguts de la cultura es polititzen i se socialitzen, i, per tant, esdevenen patrimoni col·lectiu. Defineixen les identitats de grup, els seus imaginaris, mites i creences. I és en aquest marc on es generen els conflictes. Quan les ideologies partidistes discriminen què és o no cultura. És llavors quan l’article 14 els uns l’interpreten com el qui deia: “muera la inteligencia”; o com aquell altre que contestava: “venceréis pero no convenceréis”.