BANALITZAR

Banalitzar implica convertir en anècdota, en nimietat, futilitat o ridiculesa. un fet, una qüestió o una situació que afecta greument un entorn vital i que té repercussions en cadena en àmbits diversos de la vida social. Mentre no ens toquen a nosaltres, les morts per Covid-19, insisteixo si no són les nostres, a hores d’ara amb tanta mort com s’està generant, ja s’han convertit en costum, en fets inexorables, en rutines. Les inundacions, els terratrèmols, les matances tribals, qualsevol altra catàstrofe que passa més enllà del nostre món pròxim, són meres anècdotes, encara que considerables. Feia molts anys que el primer món no s’havia acarat amb una crisi vírica que afectés tan severament tot el sistema de vida, tots els sectors socials. I que, d’alguna manera o altra, tots i a cadascun de nosaltres ens veuríem en un munt de disjuntives a l’hora d’actuar tant individualment com col·lectiva. Que ens trobaríem amb la paradoxa, en un món dominat per la tecnologia, d’haver de retornar a la metafísica del ser i l’existir. És el cas del dilema que més està marejant els qui han de gestionar la salut pública: com fer compatibles salut i economia. I atès que no hi ha una prelació clara, com en el cas de l’ou o la gallina, haurem d’assumir el sentit tràgic que té la vida: que la compatibilitat comporta aquell nombre, aquella quantitat indeterminada, aquella freda i lapidària estadística de morts.

A causa del virus moren, dia sí dia també de fa més d’un any, comerços i hostaleria, els puntals del sector serveis que ocupa la major part de la població activa. Pel virus estan morint més persones que per qualsevol altre motiu. I cada comerç és una vida o moltes vides que ho tindran malament per poder viure. I els morts són moltes vides amb identitats precises que hauran deixat d’existir per quelcom que encara no sabem exactament d’on ha sortit, però que els experts ja ens anunciaven al ritme amb què continuem desmanegant els ecosistemes. Per desgràcia, insistim, si no són pròximes o íntimes, aquestes morts, així que són el pa de cada dia, esdevenen crues quantitats, un munter de números freds Ja ens hi anem acostumant. Com als milions de morts que causen les guerres. O al fet que no tenim més remei que conviure amb l’estupidesa, la perversitat i el cinisme dels qui neguen el virus o l’extermini dels camps de concentració nazis.

ELECCIONS CATALANES

Si les eleccions no són el 14 de febrer seran més endavant, però l’objectiu de l’unionisme, del govern de l’Estat, de tots els poders de l’Estat, dels grans empresaris, de les principals empreses audiovisuals, de la Trilateral o com es digui ara, i dels famosos del folklor hispànic, i sobretot del PSOE, amb una indirecta connivència d’ERC, és acabar amb un govern independentista a la Generalitat. Que després d’una dècada de monocolor secessionista, el que no ha pogut fer la repressió policial i judicial, que, per fi, ho facin les urnes. Proclamar el ministre Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat ha desfermat tan entusiasme de victòria entre l’unionisme, segons els rotatius afins a l’objectiu, que pràcticament ni caldria anar a les urnes. Ens estalviaríem costos econòmics, sanitaris, logístics i emocionals. Avui mateix, pareix que el quasi president Illa no té contrincant possible. Puigdemont, segons llegim, no solament no hi és, ha desaparegut, sinó que està acabat. Si això no fos tan patètic, faria morir de riure. Nogensmenys, si el PSC, amb Salvador Illa guanyador, no en té prou ell tot sol per formar govern, tot apunta, segons enquestes internes dels mediàtics interessats, que en podrà formar amb la suma dels partits unionistes, que, visca la demoscòpia espanyola, superà la dels separatistes.

El discurs predominant d’aquests futurs presumptes guanyadors, serà molt clar: cal passar pàgina a la bogeria independentista, perquè, entre altres, si no ha dut a la misèria el país ha estat gràcies al 155, a les factures que va pagar Rajoy i ara paga Sánchez, al capolament dels sediciosos i a l’atemoriment dels esvalotadors. I, sobretot, perquè, un cop destronat el règim frontista de Junts, cal reinstaurar a la Generalitat el seny i el pragmatisme. El que es desprèn de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat que abocaran a Catalunya una milionada mai vista en la història de la democràcia. El realisme, el pragmatisme i la bona gestió que inspiren ERC i són els condicionants perquè la independència caigui pel propi pes abans del Judici Final. Ara bé, si no ho hem entès malament el president Puigdemont també es presenta en aquestes eleccions. I les enquestes també diuen que JuntsxCat estalona ERC. Potser sí que la cosa anirà de vot útil, però també de vot digne i consegüent amb l’1 d’octubre.

IL·LUSIONS

Cadascú de nosaltres hem tingut o tenim les nostres il·lusions particulars i hem hagut d’aprendre a trampejar la seua frustració o hem gaudit, rarament, de la seua consumació. Etimològicament, del llatí, vol dir engany. I una persona il·lusa és aquella que se sol autoenganyar o és seduïda per inabastables a les seues possibilitats. Però és corrent dir que sense il·lusions i expectatives no es pot viure. Fins i tot que de ilusión tambièn se vive (que en català segons Pep Espunyes ho traduiríem irònicament: de tenir molta terra a l’Havana també podien viure els qui la tenien). Possiblement tampoc sense fantasies, o, com deia el poeta, sense la necessitat d’enganyar-nos seriosament una mica. Sense tenir alguns brins d’esperança o de fe en alguna cosa certa o inventada. Sense utopies, sense somnis, sense una certa innocència, la pura realitat ens aboca irremissiblement al nihilisme. Més humans, fins i tot massa humans tampoc ens fa més febles, contradient, ai las!,  Nietzsche. Però també és corrent de sentir que amb l’edat desapareixen les il·lusions, sobretot si són projeccions imaginàries del propi futur. Encara que, contràriament, hi ha gent que allarga la vida gràcies a les il·lusions. Ara, l’important també són les il·lusions col·lectives, les esperances i els ideals compartits: d’independència, de pau, d’amor o d’erradicació de la pobresa. Com ho són els projectes il·lusionants de futurs millors. Aquells que ens prometen els programes electorals dels partits polítics, les teologies de l’alliberament, els visionaris i futuròlegs, o les promeses de grans inversions en infraestructures, o els propòsits d’esmena, que pràcticament mai s’acaben acomplint.

Avui, festa de Reis, però, és un dels dies assenyalats de l’any dedicat a les il·lusions que es compleixen. O, si més no, que creen la il·lusió que s’acompleixen. El tronc, el tió o la tronca han fet realitat des de la vigília de Nadal alguns dels nostres desigs. Però no és debades que el nostre tan ben perpetrat sistema capitalista fa tot el possible per estimular que, durant tot l’any, se satisfacin les nostres il·lusions. Que tinguem necessitat de viure il·lusionats per tenir, per ser, per sentir i pensar en l’inimaginable bo, bell, saludable, que se’ns ofereix tothora. Els qui ho tenen tot o quasi tot, què poden il·lusionar? Però als altres, deixeu encaterinar-nos!

SOBREVIURE

La muralla és de sal i el verdet anys

del que és viscut en subterrània deu

d’escanyapobres, sinistres populistes.

Es clivella l’acer, es trenca l’ou,

pardines s’arruïnen, ja tenim prou

fanals a les ninetes: sobreviurem!

L’escut atura el doll d’aigua bullent,

les mans tenen la força per defensar-nos:

és afilada la falç per degollar-los.

JB, gener 2021

TRIBUNALS

El Tribunal Suprem espanyol, presidència, magistrats i fiscals, des de la Sentència, de forma molt incisiva, s’ha erigit no solament en l’àrbitre final de la interpretació de la llei, sinó també de la correcció política i de la normal moral patriòtica. I aquest fet provoca en molta gent una colla de preguntes gens impertinents. Per exemple: existeix realment la separació de poders en la democràcia espanyola? Els tribunes de la Unió Europea de la qual el regne d’Espanya és membre, són competents per arbitrar en última instància, resolucions dels tribunals espanyols? El TS és l’emblema del poder absolut sobre tots i cadascun de nosaltres, fins i tot sobre aquells que fan la gara-gara als magistrats que el componen? S’ha fat alguna mena de Transició en el poder judicial? Estan polititzats els òrgans superiors de la Justícia? El ministeri de Justícia té algun ascendent sobre la judicatura? I la Fiscalia general de l’Estat sobre els fiscals?. I les que vulguin, de preguntes. Però, vistes algunes de les causes que s’han substanciat darrerament sobre delictes de desobediència, de sedició, de corrupció, i les que “teòricament” s’estudien sobre el mateixos presumptes delictes, no és de justícia que en democràcia no es respectin el drets humans, es practiqui una justícia justiciera, es retorcin les normes per fer-les convergir amb el pre-judici o que a certs polítics se’ls escapi de la boca que “esto te lo afina la Fiscalia”.

Els resultats de l’enquesta del CIS del juliol passat sobre el funcionament de la Justícia espanyola, feta un mes després de la sentència del Procés, eren bastant demolidors: quasi la meitat dels enquestats eren de l’opinió que està molt polititzada, i que, en general, funciona malament o molt malament. El 80% opinava que era necessària o molt necessària una reforma de la seua administració. Ha passat un any, i molts des de la transició democràtica, i dos des que s’havia de complir amb el mandat constitucional de renovació de l’òrgan de govern dels jutges i tot continua igual. I sobretot la sensació que no tothom és igual davant la llei, que la majoria dels corruptes se’n surten sempre o les seues penes queden en no res, que de vegades s’actua més per venjança que per justícia. I en massa situacions que, segons Quevedo, gens suspecte de ser separatista, “donde hay poca justícia, es un peligro tenir razón”.

BON NADAL

Se’ns ha dit que aquest 2020 cal que celebrem les festes Nadal de manera diferent de com ho veníem fent. Fins al dia d’avui se’ns prescriu que no es poden fer reunions familiars, els dies festius, amb més deu persones incloent-hi els infants. Cada bombolla de convivència només es podrà relacionar amb un màxim d’una altra bombolla i que aquesta sigui sempre la mateixa. I, per tant, a hores d’ara ja hauríem d’haver definit les bombolles respectives, tenint en compte la proximitat física i la freqüència de contacte, la forma d’airejar les estances de convivència, l’acotació del temps en què s’estarà celebrant el que toqui, i tenir cura de fer servir la mascareta quan no es mengi ni es begui, a més del rentat sovintejat de les mans. Els dies 24, 25 i la nit de Cap d’Any el cobrefoc no començarà fins a la una de la matinada. I el confinament perimetral, els dies assenyalats, s’ampliarà per poder facilitar la trobada familiar. Potser no ho hem dit prou bé, però més o menys serà així per als qui celebrem acostumadament les festes de Nadal, i per a aquells que no les celebraven però enguany, com un acte de rebel·lia, han decidit que ho faran per primera vegada. Ja no tenim tan clar si aquestes limitacions les hauran de tenir en compte les prop de 800.000 persones que viuen soles a Catalunya. I d’aquestes aquelles que no tenen ningú que les visiti, llevat dels serveis socials. Aquelles que aquest any igual no podran ni dinar el dia de Nadal als menjador de la comunitat de Sant Higini o de la fundació Arrels.

Que jo recordi i ho dic perquè hi ha molta gent que no en té ni idea, la festa de Nadal (la de sant Esteve és una diada que nasqué per motius pràctics i d’oportunitat), és d‘origen cristià en la qual se celebra el naixement de Jesús, fill de Déu, amb la intervenció de Maria i el beneplàcit de Josep. Convertida des de l’inici dels seus temps fundacionals en tradició, Nadal és entès com a sinònim de pau, d’amor, de reconciliació, de retrobament. De manera que s’ha convertit en el dia per excel·lència de ser bones persones almenys durant unes hores a l’any. En el dia, en fi, de la gran Hipocresia, en què almenys podem permetre’ns de semblar bones persones i de practicar una misericòrdia a la carta. Pandemiats com estem encara, els governs hauria estat bé que ens haguessin regalat a tots plegats unes branques de vesc i de grèvol.

ANOMALIES

Hom es pregunta: com és possible que joves d’entre 20 a 30 anys s’emmirallin amb la simbologia nazi, s’hi manifestin, en facin la salutació i combreguin apassionadament amb la seua criminal ideologia? Com deia aquell qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, en podria ser un motiu molt genèric. La sociologia, la psicologia, la psiquiatria i fins i tot l’antropologia tenen moltes explicacions plausibles per a aquest fenomen. Des de la reproducció ideològica i maneres de fer de l’entorn familiar o, per contra, com una forma de rebel·lió contra la classe social d’origen, fins en el fet d’haver-se criat i educat en el massa poc o al massa de tot. El més desconcertant, però, és que aquests individus es manifestessin, enmig d’una concentració de VOX a favor de la Constitució, (que baixi Déu i ho vegi!) el dia de la Constitució! És surreal! Quan la Constitució la defensen amb tanta vehemència els partits de dreta i d’extremadreta m’ensumo que, passats els anys, hi han trobat el vestit a mida per continuar operant com si a la pràctica res important no hagués canviat des de les posicions de poder que tenien amb El Fuero de los Españoles de 1945. O sigui els amics, successors, o els parents dels qui van votar no al referèndum de la Constitució, ara són els qui més defensen la Constitució! Com no se n’han de sentir amb les sentències del TS contra l’independentisme, amb la majoria dels seus al TC, al Consejo General del Poder Judicial, al Tribunal de Cuentas, a la Fiscalia, a la Prefectura de l’Estat.

El més preocupant és que els partits de dreta i d’extremadreta representats, precisament, al Parlament i al Senat, acompanyats de l’orquestra terrorífica mediàtica, amb el seu enfrontament visceral contra el govern de Sánchez-Iglesias, que en diuen del “pacto comunista-eterra-separatista”, estan alimentant, exacerbant, tolerant (o com a mínim mirant cap un altra banda) el messianisme franquista, feixista, nazi, i ajudant a crear una idea de caos i desgovern molt perillosa. Si els del sabre i les pistoles que es manifesten contra el govern i apel·len al rei, poguessin revertir la situació, és a dir fer un cop d’estat, potser sí que tornaríem a repetir la història i els que ara defensen amb tant d’èmfasi la Constitució serien els primers que ens cobririen amb calç viva. ¿Fins a la meitat de la població espanyola?

Nadala 2020

BON NADAL (malgrat tot)

El foc s’encén a la pleta dels xais,

i un àngel dorm amb llana de xisqueta. 

Els congregats esperen un Estel,

i que el pastor cridi la llevadora.

De matinada s’escampen els gemecs

d’un Xic nounat, per tota la contrada.

Repiquen les campanes, canten els galls,

i l’amo del pessebre no se sap avenir

que a cal fuster ningú no hagués previst

que Maria parís en una llar com cal.

LLEIS EDUCATIVES

En els meus anys de professional de l’ensenyament, mai no vaig veure una majoria de professorat preocupat per quin tipus de Llei d’educació regulava la seua activitat docent. I això que en quaranta anys se n’han promulgat set! I la LOMLOE serà la vuitena! Dubto que aquesta majoria se n’hagi llegit mai cap per pròpia iniciativa, que no sigui perquè n’ha hagut de fer algun curs de formació. Sí que he vist, en canvi, bona colla de professorat preocupat pel nombre d’hores curriculars de la seua matèria, per la ràtio d’alumnes per aula, per l’horari en què calia impartir-la, per la renovació de la metodologia didàctica i en aquest apartat com aprofundir en l’avaluació de l’alumnat i del propi sistema. Sí que he compartit pena i dolor pel menysteniment curricular de l’estudi de la filosofia, del grec i del llatí. Per la intromissió de la política partidista en el si de l’escola. Per les acusacions interessades d’adoctrinament. Per les mentides que es diuen sobre l’ús de la llengua catalana i castellana com a llengües d’aprenentatge i vehiculars. Sí, pena i dolor i ràbia, per la ignorància supina de tants opinadors sobre la institució escolar i el menyspreu que destil·len respecte de la tasca que realitza el professorat per contribuir a formar no solament alumnes sinó ciutadans. I dolor i ràbia per la manca de recursos econòmics que l’Estat destina a l’educació formal. Una aportació que a penes ha superat el 4% del PIB des de la instauració de la democràcia.

Totes les lleis educatives que he conegut es proposen fomentar la igualtat, l’escolarització universal, la cohesió social i, entre altres, la ciutadania activa, d’acord amb els objectius de la UE i de la UNESCO. Totes, en el fons, aposten pel desenvolupament integral de la persona, per la inclusió, l’equitat, i a partir de la LODE, explícitament, per l’aprenentatge competencial, la participació de la comunitat i l’autonomia de centre. I per si algú no ho té clar encara, la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació de Catalunya, que no ha estat abolida ni per la llei Wert ni per la llei Celaá, precisa en l’ art. 11 que el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, a l’art. 15 regula els programes d’immersió lingüística, i l’art. 205 el finançament del sosteniment dels entres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya. Aleshores a què ve tant enrenou?

LA REALITAT I EL DESIG

Així titulà el conjunt de la seva obra el poeta Luís Cernuda. I així mateix basculem les persones en tot el que conforma la nostra vida. I aquesta és la disjuntiva que avui ens plau de plantejar entre independentisme i unionisme. I ens preguntem: ¿per què et passes la vida lluitant per la independència de Catalunya, igual que ho feu la generació anterior a la teua amb moltes penalitats, i la d’abans a l’anterior fins a 1714? I tens la sensació que només has llaurat un mil·límetre lineal d’un camí interminable, i en el fons del fons te n’aniràs amb la frustració de no haver aconseguit res; i en canvi els antiseparatistes sempre tindran la sensació d’haver aconseguit el seu propòsit i podran morir en pau almenys en aquest aspecte? Per què uns tant i els altres tan poc? La qüestió, però, no és ben bé així. En realitat, l’unionista realista, el que toca, diuen, de peus a terra, mai no està prou content ni satisfet. Sobretot perquè no suporta que hi hagi separatistes. Perquè comprova, dia sí dia també, que malgrat els adoctrinaments i les repressions no acaba mai de fer-ne la conversió. Encara que sigui de forma creuada, pateix un desassossec com el sofreix el secessionista, el qui diuen que somia truites. De forma que ni uns ni altres mai no acaben d’aconseguir la felicitat. O si volen, la satisfacció dels ideals polítics. Perquè, si bé és un desig, al llindar de la utopia, aconseguir la independència, no ho és menys que els espanyolistes torcin la voluntat dels independentistes.

Entre desig i realitat existeix una interdependència absoluta. I en aquest cas sí que els contraris s’atreuen indefectiblement. Existeixen cadascun d’ells en la mesura que troben en l’altre allò que els manca per separat. Igual que el separatista topa amb la realitat de l’unionisme, que excita la seua convicció, l’espanyolista necessita l’idealisme del separatista per refermar-se en la seua. Es necessiten no sols per existir, sinó també per justificar-se políticament i per arribar al poder. Però, el desig si no es fa mai realitat esdevé frustració. I la realitat si no genera desig es converteix en rutina fàcilment superada per qualsevol altra realitat desitjada. L’inconvenient és que el separatisme és un desig desarmat, descompost, instal·lat en el cor i algunes vegades a l’estómac, mentre que la realitat té tot l’arsenal d’un Estat.