FOC

La realitat sempre desborda la política. Però quan la realitat esdevé drama socioeconòmic continuat i cinisme despietat contra el més feble, només cal una esca com la Covid perquè la benzina de la corrupció i el saqueig dels impecables i respectables i les ostentacions públiques dels feixistes i nazis es converteixi en un còctel molòtov gegant. Tenim la sensació que la brutícia social, la impunitat dels canalles, les conxorxes dels espavilats ja no són una simple anècdota. I els fets ens diuen amb tota impudícia que la Injustícia, l’Autoritarisme, la Submissió i la Ignorància són sistèmics en aquest Estat. Que foment part de l’essència d’aquest Estat. No estranyarà ningú amb dos dits de front que, si no hi ha remeis espectaculars contra tan aprovi persistent i desvergonyit, l’olla a pressió de la societat dels perdedors de sempre esclati furibunda qualsevol dia. I que el pregon sentiment de maltractament provoqui un trencament de totes les costures del Sistema. Amb raó o sense el cas Hasél pot ser una espurna més que encengui un foguerada cruenta. Si una determinada fiscalia no actua contra els qui es riuen als morros dels valors democràtics, tenim el material pirotècnic més que necessari per a la foguera perfecta.

Però analitzant els resultats de les darreres eleccions s’observa que a VOX l’han votat franquistes de tota la vida, desencantats del PP i de C’s per no ser més contundents amb els independentistes, antics votants del PSOE perquè consideren que la mala gestió de la pandèmia els ha arruïnats; gent d’ordre de tota la vida que volen més ordre i seguretat per culpa de la migració, i els qui, ras i curt, pensen que la democràcia només serveix per mantenir quatre mangantes. T’adones, doncs, que una bona part de la insatisfacció actual agreujada per la pandèmia, es refugia, com passa arreu, en l’extrema dreta. Mentre l’independentisme perd el temps debatent si són verdes o madures, o si naps o cols els progressistes de boqueta de l’esquerra, que sempre s’ho pensen mil vegades abans d’entrar a fons en polítiques reals contra els problemes individuals i col·lectius més lacerants, als de VOX se’ls està fent una autopista gratuïta. Si se segueix blanquejant el feixisme, posposant solucions radicals i perseguint els qui lluiten pels drets fonamentals, s’encendrà un foc que no només cremarà contenidors sinó que ho cremarà tot.

LA LECTURA

Segons dades de l’any passat encara hi ha un 33% de persones a Catalunya que no llegeix mai o gairebé mai un llibre. Sembla ser que estem a l’alçada de la mitjana europea. Amb la pandèmia s’ha comprovat que ha augmentat el nombre de lectors, per bé que no el nombre de compradors de llibres. És difícil precisar a partir de quina edat es llegeix més d’un llibre al mes, quin tipus de lectures, i si la lectura impacta en el nivell de cultura de la nostra societat. Tenim observatoris de lectura, treballs molt conspicus sobre els hàbits lectors, sobre el nombre de préstecs bibliotecaris, sobre la lectura escolar, però malauradament mai no estan posats al dia i mai no en pots deduir millores socials o col·lectives ni repercussions en els seus comportaments. Entenem que l’objectiu institucional sigui l’augment de la massa lectora i que aquesta repercuteixi en el sector industrial i comercial del llibre. Però ens costa molt de saber què llegeix la gent, quin tipus de llibres llegeix, més enllà dels llibres amb premi, dels best-sellers o de les lectures obligatòries escolars. ¿Nogensmenys, si hi hagués manera d’esbrinar-ho amb precisió, podríem correlacionar tipus de persones amb tipus de lectures, com insinua André Gide?.

Si féssim eixa correlació, ¿podríem arribar a la conclusió que només llegeixen les bones persones, les honestes, responsables, justes, equilibrades, criterioses, empàtiques i amables? ¿Que entre els malvats, inics, corruptes i antisocials no hi ha lectors? La realitat es que hi ha llibres per a tots els gustos i lectors de tota mena, fins i tot per a la gent més perversa, cretina i sanguinària. Fixin-se que hi ha un llibre, dels més aclamats, que es titula L’art de la guerra. N’hi ha un altre no tan famós que es diu Manual de un asesino professional, i segur que n’hi ha algun que resa alguna cosa així com Manual del perfecte defraudador. ¿Què és un bon llibre? Quin llibres són aquests? ¿És cert que ens apropiem del seu contingut i aquest contribueix a modelar el nostre caràcter?¿Es pot afirmar, doncs, que la bona lectura ens fa ser més savis, i més crítics? ¿El qui no llegeix es més fàcil de manipular i ensarronar? Sí, cal llegir bons llibres, però no tinc clar que amb les bones lectures haguem millorat en civilitat, democràcia i justícia. Que el 67% de lectors ens haguem convertit en ciutadans exemplars.

ESCONS NO VOTS

Les dades diuen que l’independentisme ha guanyat les eleccions i supera, ara sí, el 50%. Salvador Illa i Eva Granados diuen que ha guanyat el PSC-PSOE. Jèssica Albiach diu que ha guanyat l‘esquerra. ERC que ha guanyat l’independentisme i l’esquerra. I JxCat que hauria guanyat si el PdCat no hagués anat pel seu compte. La dreta ha perdut, però Vox s’ha erigit en padrastre i madrastra dels nostàlgics de l’antic règim, i ha servit per destapar el filofranquisme que ja hi havia dins del PP i de Cs. Però de moment el que tenim no és un sistema presidencialista sinó parlamentari, i això vol dir que són els diputats els qui escullen la presidència de la Generalitat. I és la presidència del parlament la qui proposa la candidatura amb més possibilitats. Per tant, el nombre de vots rebuts a cada formació política s’ha traduït en nombre d’escons, i aquests escons són els que tenen la responsabilitat d’elegir la presidència. De manera que el 50% del vot independentista de les urnes no té cap valor si els escons que, més o menys, el representen no sumen una majoria que faci possible una presidència.

La quantitat de vots obtinguts pel PSC-PSOE, ERC, Junts o la CUP en realitat, doncs, importa ben poc, més enllà de la sociologia i la moral, un cop traduïda en escons, constituït el Parlament i a l’hora d’elegir la presidència de la Generalitat. Mirin si importa poc, que fins i tot es podria donar el cas que amb l’abstenció corresponent fos elegida una presidència amb els únics vots dels qui tenen més escons. Per tant, els escons ja no són del votant sinó personals de cada diputat o diputada i, per lleialtat, a disposició del partit al qual pertany cadascun dels electes. Aclarit això, teòricament són possibles múltiples sumes i restes per tal d’aconseguir una majoria per a una presidència. Perquè no necessàriament cal pensar que les sumes i les restes s’han de fer a partir del nombre d’escons que té cada partit. Existeix la possibilitat que no tots els diputats d’un partit votin l’opció del partit. Això ja ha passat al Parlament. I l’abstenció no és una variable que la puguis preveure amb tota seguretat quan comences a sumar i a restar. Les premisses ideològiques, els idearis de partit, els lligams i les fidelitats amb els partits no són de pedra picada. L’única llei que preval gairebé sempre és la que es desprèn del do ut des.

JA EN PARLAREM

Avui, ja més assossegats i després que tots els partits normalitzats per les enquestes hagin proclamat, com és es de manual, la seua victòria, (el uns més que els altres òbviament, però fins i tot els que no varen tenir cap minut de propaganda institucional i partien de zero també han rascat algun vot), comencen les especulacions, els mals de cap de debò, i sobretot les esborrades de moltes de les paraules que es van dir en campanya, sobretot les més enverinades i lacerants que se solen intercanviar en la recta final. Com sempre, ha guanyat també l’abstenció. No perquè fos previsible per la pandèmia, sinó perquè encara que votés un 70% del cens, sempre serà una mala notícia que hi hagi un 30% que no ho faci. I que no ho faci mai. Una més de les evidències dels resultats d’aquestes eleccions és que ja ha quedat petrificat, per bé que algun partit independentista malda per convèncer l’àrea metropolitana de Barcelona que la independència és una bona solució per al millorament del seu benestar, que, almenys entre els votants, les dues Catalunyes, la dels independentistes, i la dels no-independentistes, no s’han acostat ni un polzada. Que la Catalunya rural no té res a veure amb la Catalunya urbana. Que dins de l’independentisme hi ha tants caps com barrets. Que la dreta cada cop és més dretana i que s’ha ampliat el nombre de votants que ho fa més amb el cor, les entranyes o les vísceres que amb el cap. Fins al punt d’arribar a l’absurd que hi ha gent que vota no només perquè la Generalitat sigui una simple oficina administrativa de Madrid, sinó perquè s’elimini la Generalitat i, per tant, evitar que es pugui tornar a votar per elegir un Parlament.

Ara ve el més difícil: posar-se d’acord per governar el que els entesos en diuen la complexitat. Els països que tenen normativitzada una segona volta, en això s’ha demostrat que són més intel·ligents. I els que no la tenen, davant la pluralitat de partits representats en els hemicicles, estan obligats a fer allò que tant menyspreem, però que ja sabem d’antuvi que passarà: donde dije digo, digo Diego, o el que és més o menys el mateix, ahir era blat, avui és ordi. I si cal refer programes electorals, es refaran, al cap i a la fi poca gent se’ls ha llegit. I la independència potser s’haurà d’ajornar una mica més perquè la gestió del dia a dia s’emportarà tots els maldecaps.

DÉJÀ VU

Em costa de creure que hi hagi gent, fins i tot els nouvinguts al cens de votants, que, des de molt abans que comenci una campanya electoral, no tingui decidit el seu vot. Em costa molt de creure que hi hagi gent que esperi a escoltar el que diuen els candidats per decidir el seu vot. No em cap al cap que hi hagi gent que decideixi el seu vot en funció del paper o paperot que els candidats faran en un míting final televisat o radiat. Se’m fa molt estrany que en les enquestes hi hagi un 40% d’indecisos. Que hi hagi gent que s’abstingui, que voti en blanc o nul·lament, ho entenc. Fins i tot que n’hi hagi que, tot i no agradar-li la llista del partit X, els voti per anar en contra de la llista del partit Y. Sí, sí, hi ha molta gent que vota en contra de en lloc d’a favor de. També entenc les persones que decebudes de com actua el seu partit favorit, opten per votar-ne un altre,. Fins i tot aquelles que canvien la seua simpatia política a canvi de favors i prebendes. Sí, se’m fa molt costa amunt capir que hi hagi gent que esperi a decidir el seu vot en funció de l’oratòria, més o menys enginyosa, provocativa, maleducada o grollera dels i de les capitosts de torn. Com no crec que hi hagi algú que decideixi el seu vot en funció del programa electoral dels partits o de les promeses volàtils i fumoses que es fan en campanya.

Quan el problema, en la majoria de les opcions polítiques, no és saber si comuniquen prou o bé el que vol sentir el possible votant, sinó que no diuen res més que vacuïtats, generalitats, tòpics, acudits i munts de palla, per acabar no dient res que no sàpiga qualsevol persona que més o menys està al corrent de la política i del que passa al món, la veritat, no soc capaç d’entendre els indecisos, perquè no sé què esperen que puguin dir de més els contendents electorals. Entenc perfectament els escèptics i els seus cosins germans els relativistes. Quantes vegades s’ha dit en campanya d’aquesta aigua no en beuré mai, i després a l’hora de conformar govern ha passat tot el contrari!. L’ideal seria ésser un indecís fins a constatar, un cop conformat el Parlament, si allò que es predicava en campana després es compleix o es pot acomplir. Però la llei electoral és obvi que això no ho permet, però no s’oposa que abans d’anar a una contesa els partits de govern i d’oposició retessin comptes de les seues promeses.

CONSELLS I OBLIGACIONS

Per fer front al Virus ditxós els governs, assessorats per experts, decideixen què cal que faci la ciutadania, ja sigui a base d’obligacions ja sigui de consells. Tant si són restriccions imposades com si són recomanacions al final som cadascun de nosaltres els qui hem de complir o no el que se’ns mana i seguir o no les directrius. Tant sí com no, tots som responsables de les nostres accions. Això que és una obvietat, es veu que no qualla o no fa cap efecte en l’enteniment i la consciència de certs consciutadans. Els uns perquè practiquen una mena de desobediència sistemàtica a tot el que prové del diari oficial corresponent, ja sigui en relació amb la pandèmia o mb qualsevol altra obligació o deure. Els altres perquè neguen la major i creuen que són immunes a una pandèmia fabricada per uns poderosos anònims que volen fer-nos combregar a tots en un nou ordre mundial en què només podran viure-hi uns elegits. I encara uns tercers, perquè tenen la convicció que les obligacions i els consells no fan per a ells sinó que s’adrecen sobretot als vells xarucs asilats, als pobres, als malaltissos, als rodamons, als immigrats i genèricament al lúmpen, la majoria dels integrants de les classes baixes i mitjanes baixes. Entre la inconsciència, la irresponsabilitat, el negacionisme, els alternatius i els llunàtics és pràcticament impossible combatre eficaçment, ultra l’absència de fàrmacs eficaços expeditius i la futurible immunitat de grup, la propagació del virus, l’evitació dels contagis i naturalment tot el que se’n deriva. I com passa sempre en la vida, sempre acaba pagant just per pecador.

I, entremig, l’obligació moral de votar, d’exercir un dels drets més reconsagrats de la democràcia que, en l’ordre d’importància deu estar per sobre del dret a la vida, ja que es veu que ens podem saltar el confinament municipal per assistir a mítings. Visca l’esperpent! Visca Valle-Inclán! ¿Podia l’autoritat governativa establir un confinament domiciliari per les festes de Nadal? I la tradició social? Ens hauríem estalviat una tercera onada? Hauríem pogut controlar la mobilitat de la gent, el reagrupament familiar? I encara que ens haguessin posat un guàrdia a cada casa, s’hauria evitat la tercera onada? Amb les restriccions màximes que aconsellen els sanitaris, evitarem una quarta onada? Una nova soca? Fins a quan Catilina?

MÉS ELECCIONS

Patronal, sindicats, el PSC i algun altre partit, es queixaren del retardament de la data de les eleccions al Parlament. Que si electoralisme, que si danyarà l’economia, que es perdrà la rebufada Illa, que si naps que si cols. De fet, la interinitat del govern és tan interina ara com fa mesos. Però l’administració catalana va fent el seu camí amb més o menys encerts, amb les limitacions econòmiques –no ens enganyem– de sempre, i els qui ens dediquem a qui dia passa any empeny anem fent funcionar la maquinària del sistema de vida preocupats per tot, però segur que molt poc per si les eleccions seran demà o demà passat. Les dades macroeconòmiques i tots els altres indicadors socials de benestar i de pobresa, de salut i de malaltia, de seguretat i d’inseguretat, no seran gaire diferents el més que ve de les que eren abans que aparegués la Covid. Certament, hi ha problemes derivats majoritàriament per l’efecte del virus. Però també per qüestions estructurals relacionades amb les competències de l’autonomia catalana i les limitacions del nostre Parlament. Que preguntin a la ciutadania si estem preocupats per les eleccions. Potser en podrien estar els qui han votat per correu o a l’estranger i els fessin repetir l’operació. Els nostres parlamentaris sí que haurien hagut, ja fa anys, d’haver aprovat una llei electoral pròpia i acordada amb les noves tecnologies. Una de les vergonyes més pertinaces del nostre parlament.

I tot i així alguns opinadors es posen les mans al cap pel munt de dies en què hi haurà hagut un govern en funcions fins que no se’n constitueixi un de nou. Com si tinguessin la seguretat que serà possible constituir automàticament un nou govern a partir dels resultats que vaticinen les enquestes. Ves que no ens trobem que no hi hagi manera de fer pactes i, tal com va passar a Espanya, s’hagin de repetir eleccions! Aleshores què, s’enfonsarà Catalunya? Els funcionaris deixaran de funcionar? Els treballadors deixaran de fer la seua feina? Els conciutadans es moriran de pena, perdran la fe del tot en la política, la Covid estarà més descontrolada? Doncs, més aviat no. Mentre no es demostri el contrari, els problemes estructurals de la pagesia i de la ramaderia o els dèficits del Pallars Sobirà molt ens temem que continuaran essent els mateixos amb nou govern o sense. Amb interinitat governamental o sense.

BANALITZAR

Banalitzar implica convertir en anècdota, en nimietat, futilitat o ridiculesa. un fet, una qüestió o una situació que afecta greument un entorn vital i que té repercussions en cadena en àmbits diversos de la vida social. Mentre no ens toquen a nosaltres, les morts per Covid-19, insisteixo si no són les nostres, a hores d’ara amb tanta mort com s’està generant, ja s’han convertit en costum, en fets inexorables, en rutines. Les inundacions, els terratrèmols, les matances tribals, qualsevol altra catàstrofe que passa més enllà del nostre món pròxim, són meres anècdotes, encara que considerables. Feia molts anys que el primer món no s’havia acarat amb una crisi vírica que afectés tan severament tot el sistema de vida, tots els sectors socials. I que, d’alguna manera o altra, tots i a cadascun de nosaltres ens veuríem en un munt de disjuntives a l’hora d’actuar tant individualment com col·lectiva. Que ens trobaríem amb la paradoxa, en un món dominat per la tecnologia, d’haver de retornar a la metafísica del ser i l’existir. És el cas del dilema que més està marejant els qui han de gestionar la salut pública: com fer compatibles salut i economia. I atès que no hi ha una prelació clara, com en el cas de l’ou o la gallina, haurem d’assumir el sentit tràgic que té la vida: que la compatibilitat comporta aquell nombre, aquella quantitat indeterminada, aquella freda i lapidària estadística de morts.

A causa del virus moren, dia sí dia també de fa més d’un any, comerços i hostaleria, els puntals del sector serveis que ocupa la major part de la població activa. Pel virus estan morint més persones que per qualsevol altre motiu. I cada comerç és una vida o moltes vides que ho tindran malament per poder viure. I els morts són moltes vides amb identitats precises que hauran deixat d’existir per quelcom que encara no sabem exactament d’on ha sortit, però que els experts ja ens anunciaven al ritme amb què continuem desmanegant els ecosistemes. Per desgràcia, insistim, si no són pròximes o íntimes, aquestes morts, així que són el pa de cada dia, esdevenen crues quantitats, un munter de números freds Ja ens hi anem acostumant. Com als milions de morts que causen les guerres. O al fet que no tenim més remei que conviure amb l’estupidesa, la perversitat i el cinisme dels qui neguen el virus o l’extermini dels camps de concentració nazis.

ELECCIONS CATALANES

Si les eleccions no són el 14 de febrer seran més endavant, però l’objectiu de l’unionisme, del govern de l’Estat, de tots els poders de l’Estat, dels grans empresaris, de les principals empreses audiovisuals, de la Trilateral o com es digui ara, i dels famosos del folklor hispànic, i sobretot del PSOE, amb una indirecta connivència d’ERC, és acabar amb un govern independentista a la Generalitat. Que després d’una dècada de monocolor secessionista, el que no ha pogut fer la repressió policial i judicial, que, per fi, ho facin les urnes. Proclamar el ministre Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat ha desfermat tan entusiasme de victòria entre l’unionisme, segons els rotatius afins a l’objectiu, que pràcticament ni caldria anar a les urnes. Ens estalviaríem costos econòmics, sanitaris, logístics i emocionals. Avui mateix, pareix que el quasi president Illa no té contrincant possible. Puigdemont, segons llegim, no solament no hi és, ha desaparegut, sinó que està acabat. Si això no fos tan patètic, faria morir de riure. Nogensmenys, si el PSC, amb Salvador Illa guanyador, no en té prou ell tot sol per formar govern, tot apunta, segons enquestes internes dels mediàtics interessats, que en podrà formar amb la suma dels partits unionistes, que, visca la demoscòpia espanyola, superà la dels separatistes.

El discurs predominant d’aquests futurs presumptes guanyadors, serà molt clar: cal passar pàgina a la bogeria independentista, perquè, entre altres, si no ha dut a la misèria el país ha estat gràcies al 155, a les factures que va pagar Rajoy i ara paga Sánchez, al capolament dels sediciosos i a l’atemoriment dels esvalotadors. I, sobretot, perquè, un cop destronat el règim frontista de Junts, cal reinstaurar a la Generalitat el seny i el pragmatisme. El que es desprèn de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat que abocaran a Catalunya una milionada mai vista en la història de la democràcia. El realisme, el pragmatisme i la bona gestió que inspiren ERC i són els condicionants perquè la independència caigui pel propi pes abans del Judici Final. Ara bé, si no ho hem entès malament el president Puigdemont també es presenta en aquestes eleccions. I les enquestes també diuen que JuntsxCat estalona ERC. Potser sí que la cosa anirà de vot útil, però també de vot digne i consegüent amb l’1 d’octubre.

IL·LUSIONS

Cadascú de nosaltres hem tingut o tenim les nostres il·lusions particulars i hem hagut d’aprendre a trampejar la seua frustració o hem gaudit, rarament, de la seua consumació. Etimològicament, del llatí, vol dir engany. I una persona il·lusa és aquella que se sol autoenganyar o és seduïda per inabastables a les seues possibilitats. Però és corrent dir que sense il·lusions i expectatives no es pot viure. Fins i tot que de ilusión tambièn se vive (que en català segons Pep Espunyes ho traduiríem irònicament: de tenir molta terra a l’Havana també podien viure els qui la tenien). Possiblement tampoc sense fantasies, o, com deia el poeta, sense la necessitat d’enganyar-nos seriosament una mica. Sense tenir alguns brins d’esperança o de fe en alguna cosa certa o inventada. Sense utopies, sense somnis, sense una certa innocència, la pura realitat ens aboca irremissiblement al nihilisme. Més humans, fins i tot massa humans tampoc ens fa més febles, contradient, ai las!,  Nietzsche. Però també és corrent de sentir que amb l’edat desapareixen les il·lusions, sobretot si són projeccions imaginàries del propi futur. Encara que, contràriament, hi ha gent que allarga la vida gràcies a les il·lusions. Ara, l’important també són les il·lusions col·lectives, les esperances i els ideals compartits: d’independència, de pau, d’amor o d’erradicació de la pobresa. Com ho són els projectes il·lusionants de futurs millors. Aquells que ens prometen els programes electorals dels partits polítics, les teologies de l’alliberament, els visionaris i futuròlegs, o les promeses de grans inversions en infraestructures, o els propòsits d’esmena, que pràcticament mai s’acaben acomplint.

Avui, festa de Reis, però, és un dels dies assenyalats de l’any dedicat a les il·lusions que es compleixen. O, si més no, que creen la il·lusió que s’acompleixen. El tronc, el tió o la tronca han fet realitat des de la vigília de Nadal alguns dels nostres desigs. Però no és debades que el nostre tan ben perpetrat sistema capitalista fa tot el possible per estimular que, durant tot l’any, se satisfacin les nostres il·lusions. Que tinguem necessitat de viure il·lusionats per tenir, per ser, per sentir i pensar en l’inimaginable bo, bell, saludable, que se’ns ofereix tothora. Els qui ho tenen tot o quasi tot, què poden il·lusionar? Però als altres, deixeu encaterinar-nos!