A QUÈ ESPEREN?

De moment, el govern d’esquerres ni ha reformat (ni vol fer-ho) la dita llei mordassa ni el codi penal, ni ha emprès la tan reclamada pels sindicats reforma laboral, no vol saber res d’una llei d’amnistia i ja ha deixat clar de què no es tractarà en la taula de negociació per abordar el conflicte entre Catalunya i Espanya, si és que es torna a reunir algun dia. Estan embarrancades lleis tan importants com la de LGTBI i trans, la de la reforma de les pensions o la llei estatal de l’habitatge. Tenim vagues notícies de la finalització del corredor mediterrani o de l’Estatut de l’Artista. Cap notícia sobre una llei de mecenatge, una de finançament dels partits polítics o una altra contra el frau fiscal i la corrupció. Encara és hora que s’hagi acordat un pacte d’Estat sobre immigració, o per a la modernització de l’administració de Justícia. En fi, que, quan et llegeixes els programes dels partits, i després comproves, encara amb una certa fe, què se’n compleix, et sols emportar grans decepcions. Si no són naps són cols. Si no són pandèmies són velles herències impagades dels qui governaren abans. I si no és per manca de temps és perquè la literatura ho suporta tot. Entre altres, per això mateix triomfa amb pas segur el populisme més idiota del món entre les masses crèdules i els ignorants supins i contumaços.

Segons un estudi realitzat el 2019 pel Pew Research Center (un prestigiós think tank de Washington), a l’estat espanyol un 68% dels enquestats manifestaven estar insatisfetes amb el sistema democràtic actual. No hem pogut esbrinar amb quin sistema democràtic s’emmiralla aquesta gent, però probablement amb un que, per exemple, depurés contundentment de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat i d’altres funcionaris de l’Estat el feixisme, el franquisme i qualsevol altra ideologia totalitària. Que castigués eficientment qualsevol banalització de qualsevol extermini, genocidi o massacre per raons ètniques, ideològiques o religioses. Sí, sí, d’aquest govern n’esperem moltíssim més que un tarannà, que una actitud. O és que és impossible canviar res en profunditat en aquest Estat? ¿És propi d’una democràcia plena la inviolabilitat del Cap de l’Estat? Hi ha gent important que treballa nit i dia per tornar a les cavernes predemocràtiques, i el govern fa veure que tot és una anècdota. Que no ho haguem de plànyer.

CINISME

A la Democràcia Plena espanyola se li’n fot el que diguin, sobre els presos polítics condemnats per l’1O, Amnistia Internacional, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o l’alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans, Se li’n refum perquè aquestes organitzacions tampoc incomoden l’Europa de la Unió d’Estats, tan misericordiosa amb les derives autoritàries d’Hongria i Polònia, tan hipòcrita amb Catalunya, Escòcia, Kosovo o Palestina i tan impotent a l’hora de mediar en les crisis genocides del Sàhara, Líbia, Síria, Birmània o la R.D. del Congo. A Espanya, les paraules es conjuguen magistralment, però els fets no els acompanyen mai. I en això està a l’alçada del que Ia UE diu de si mateixa, quan recorda al món cínicament que les seues accions exteriors es guien pels principis de la pau, la democràcia, l’Estat de Dret, els drets humans i les llibertats fonamentals. Els grups majoritaris de la Cambra europea, els Populars i l’Aliança Progressista deuen tenir molt mala memòria, perquè a l’hora de la veritat només els guia una divisa: que res del món no alteri l’statu quo: l’actual divisió en Estats, la salvaguarda de l’economia de mercat i la pau social. De tota la resta, sobretot drets humans i llibertats fonamentals, que cada soci interpreti el que li plagui mentre no faci massa soroll.

I així estem, instal·lats a veure la brossa a l’ull de l’altre i incapaços de veure la biga pròpia. Que Rússia li ho hagi de recordar al comissionat Josep Borrell Fontelles ja té delicte! Tots els Estats, petits i grans, se senten orgullosos de ser el que són. Tots tenen els seus mites fundacionals, els seus relats identitaris i els seus símbols. Però pocs països com Espanya han necessitat tan histèricament reafirmar-se almenys des dels Reis Catòlics. Quantes places amb el nom d’Itàlia hi ha a Itàlia o amb el nom de França a França, el país xovinista per excel·lència? L’orgull espanyol és més aviat un símptoma d’un complex d’inferioritat que arrossega des de 1898. La testosterònica mentalitat typical spanish és una manifestació evident de la fugida endavant que sempre ha fet l’Estat davant la seua impotència per crear una identitat col·lectiva. Un tribunalet de Slesvig-Holstein o el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, la capitaleta d’un país amb a penes dotze milions d’habitants poden esmenar la plana a l’estat espanyol?

IMPOTÈNCIA

Els diccionaris defineixen la impotència com la falta de força, poder, capacitat o competència per realitzar una cosa, fer que succeeixi o oposar-hi resistència. La impotència comporta frustració i és una porta a la depressió. Segons els manuals del tema, és important en la infantesa fer l’aprenentatge de la tolerància a la frustració. Cal aprendre, de ben petits, a entomar, a trampejar, a negociar els nos dels pares als nostres incansables desigs, voluntats, requeriments i exigències. Les coses s’han de guanyar, sinó, sobreprotegits com a reis incontestables de la casa, podem de més grans esdevenir uns perfectes dictadors, però també uns tristos queixetes vulnerables a la més lleugera ventada de la dura realitat. Per exercir de català, per poder viure de català, ja ens entenem, (i si no, no segueixi llegint aquest article), cal que hom hagi après amb molt bona nota a tolerar la frustració amb què s’haurà d’enfrontar, pràcticament, cada dia de cada dia de la seua vida. Revessos judicials, un darrere l’altre, denúncies al TC de qualsevol llei important del Parlament, limitacions infames a l’ús de la llengua pròpia, intents de liquidació del model d’escola, submissió d’esclau a poders sobrenaturals de l’Estat, i bufetades, o escopinades a la història dels nostres pares, dels nostres avantpassats, sempre vençuts des de la Guerra dels Segadors.

Els catalans que volem viure de catalans, haurem adquirit tanta tolerància a la frustració que la majoria ens hem convertit en ciutadans d’un poble poruc, covard, fastigosament civilitzat i obedient. Som el jo líric de Salvador Espriu que en el seu Assaig de càntic en el temple es lamentava: Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra... Ens hem instal·lat en la impotència, en estem reconciliant amb la incapacitat per vèncer. La ràbia en consum com un ble d’espelma de Quaresma i no acabem d’encendre mai el ciri pasqual. I ens flagel·lem i ens aboquem munts de cendra a sobre contrits pels nostres pecats. Quan els tribunals europeus sentenciaran sobre els presos polítics, els exiliats o l’espoli del Museu de Lleida, uns i altres ja hauran complert el temps de condemna. I de les obres del Museu expropiades, se’n recordarà algú a part dels quatre gats que ens les hem estimat? Que la Congregació per a la causa dels sants santifiqui ja el venerable bisbe Messeguer!

FOC

La realitat sempre desborda la política. Però quan la realitat esdevé drama socioeconòmic continuat i cinisme despietat contra el més feble, només cal una esca com la Covid perquè la benzina de la corrupció i el saqueig dels impecables i respectables i les ostentacions públiques dels feixistes i nazis es converteixi en un còctel molòtov gegant. Tenim la sensació que la brutícia social, la impunitat dels canalles, les conxorxes dels espavilats ja no són una simple anècdota. I els fets ens diuen amb tota impudícia que la Injustícia, l’Autoritarisme, la Submissió i la Ignorància són sistèmics en aquest Estat. Que foment part de l’essència d’aquest Estat. No estranyarà ningú amb dos dits de front que, si no hi ha remeis espectaculars contra tan aprovi persistent i desvergonyit, l’olla a pressió de la societat dels perdedors de sempre esclati furibunda qualsevol dia. I que el pregon sentiment de maltractament provoqui un trencament de totes les costures del Sistema. Amb raó o sense el cas Hasél pot ser una espurna més que encengui un foguerada cruenta. Si una determinada fiscalia no actua contra els qui es riuen als morros dels valors democràtics, tenim el material pirotècnic més que necessari per a la foguera perfecta.

Però analitzant els resultats de les darreres eleccions s’observa que a VOX l’han votat franquistes de tota la vida, desencantats del PP i de C’s per no ser més contundents amb els independentistes, antics votants del PSOE perquè consideren que la mala gestió de la pandèmia els ha arruïnats; gent d’ordre de tota la vida que volen més ordre i seguretat per culpa de la migració, i els qui, ras i curt, pensen que la democràcia només serveix per mantenir quatre mangantes. T’adones, doncs, que una bona part de la insatisfacció actual agreujada per la pandèmia, es refugia, com passa arreu, en l’extrema dreta. Mentre l’independentisme perd el temps debatent si són verdes o madures, o si naps o cols els progressistes de boqueta de l’esquerra, que sempre s’ho pensen mil vegades abans d’entrar a fons en polítiques reals contra els problemes individuals i col·lectius més lacerants, als de VOX se’ls està fent una autopista gratuïta. Si se segueix blanquejant el feixisme, posposant solucions radicals i perseguint els qui lluiten pels drets fonamentals, s’encendrà un foc que no només cremarà contenidors sinó que ho cremarà tot.

LA LECTURA

Segons dades de l’any passat encara hi ha un 33% de persones a Catalunya que no llegeix mai o gairebé mai un llibre. Sembla ser que estem a l’alçada de la mitjana europea. Amb la pandèmia s’ha comprovat que ha augmentat el nombre de lectors, per bé que no el nombre de compradors de llibres. És difícil precisar a partir de quina edat es llegeix més d’un llibre al mes, quin tipus de lectures, i si la lectura impacta en el nivell de cultura de la nostra societat. Tenim observatoris de lectura, treballs molt conspicus sobre els hàbits lectors, sobre el nombre de préstecs bibliotecaris, sobre la lectura escolar, però malauradament mai no estan posats al dia i mai no en pots deduir millores socials o col·lectives ni repercussions en els seus comportaments. Entenem que l’objectiu institucional sigui l’augment de la massa lectora i que aquesta repercuteixi en el sector industrial i comercial del llibre. Però ens costa molt de saber què llegeix la gent, quin tipus de llibres llegeix, més enllà dels llibres amb premi, dels best-sellers o de les lectures obligatòries escolars. ¿Nogensmenys, si hi hagués manera d’esbrinar-ho amb precisió, podríem correlacionar tipus de persones amb tipus de lectures, com insinua André Gide?.

Si féssim eixa correlació, ¿podríem arribar a la conclusió que només llegeixen les bones persones, les honestes, responsables, justes, equilibrades, criterioses, empàtiques i amables? ¿Que entre els malvats, inics, corruptes i antisocials no hi ha lectors? La realitat es que hi ha llibres per a tots els gustos i lectors de tota mena, fins i tot per a la gent més perversa, cretina i sanguinària. Fixin-se que hi ha un llibre, dels més aclamats, que es titula L’art de la guerra. N’hi ha un altre no tan famós que es diu Manual de un asesino professional, i segur que n’hi ha algun que resa alguna cosa així com Manual del perfecte defraudador. ¿Què és un bon llibre? Quin llibres són aquests? ¿És cert que ens apropiem del seu contingut i aquest contribueix a modelar el nostre caràcter?¿Es pot afirmar, doncs, que la bona lectura ens fa ser més savis, i més crítics? ¿El qui no llegeix es més fàcil de manipular i ensarronar? Sí, cal llegir bons llibres, però no tinc clar que amb les bones lectures haguem millorat en civilitat, democràcia i justícia. Que el 67% de lectors ens haguem convertit en ciutadans exemplars.

ESCONS NO VOTS

Les dades diuen que l’independentisme ha guanyat les eleccions i supera, ara sí, el 50%. Salvador Illa i Eva Granados diuen que ha guanyat el PSC-PSOE. Jèssica Albiach diu que ha guanyat l‘esquerra. ERC que ha guanyat l’independentisme i l’esquerra. I JxCat que hauria guanyat si el PdCat no hagués anat pel seu compte. La dreta ha perdut, però Vox s’ha erigit en padrastre i madrastra dels nostàlgics de l’antic règim, i ha servit per destapar el filofranquisme que ja hi havia dins del PP i de Cs. Però de moment el que tenim no és un sistema presidencialista sinó parlamentari, i això vol dir que són els diputats els qui escullen la presidència de la Generalitat. I és la presidència del parlament la qui proposa la candidatura amb més possibilitats. Per tant, el nombre de vots rebuts a cada formació política s’ha traduït en nombre d’escons, i aquests escons són els que tenen la responsabilitat d’elegir la presidència. De manera que el 50% del vot independentista de les urnes no té cap valor si els escons que, més o menys, el representen no sumen una majoria que faci possible una presidència.

La quantitat de vots obtinguts pel PSC-PSOE, ERC, Junts o la CUP en realitat, doncs, importa ben poc, més enllà de la sociologia i la moral, un cop traduïda en escons, constituït el Parlament i a l’hora d’elegir la presidència de la Generalitat. Mirin si importa poc, que fins i tot es podria donar el cas que amb l’abstenció corresponent fos elegida una presidència amb els únics vots dels qui tenen més escons. Per tant, els escons ja no són del votant sinó personals de cada diputat o diputada i, per lleialtat, a disposició del partit al qual pertany cadascun dels electes. Aclarit això, teòricament són possibles múltiples sumes i restes per tal d’aconseguir una majoria per a una presidència. Perquè no necessàriament cal pensar que les sumes i les restes s’han de fer a partir del nombre d’escons que té cada partit. Existeix la possibilitat que no tots els diputats d’un partit votin l’opció del partit. Això ja ha passat al Parlament. I l’abstenció no és una variable que la puguis preveure amb tota seguretat quan comences a sumar i a restar. Les premisses ideològiques, els idearis de partit, els lligams i les fidelitats amb els partits no són de pedra picada. L’única llei que preval gairebé sempre és la que es desprèn del do ut des.

JA EN PARLAREM

Avui, ja més assossegats i després que tots els partits normalitzats per les enquestes hagin proclamat, com és es de manual, la seua victòria, (el uns més que els altres òbviament, però fins i tot els que no varen tenir cap minut de propaganda institucional i partien de zero també han rascat algun vot), comencen les especulacions, els mals de cap de debò, i sobretot les esborrades de moltes de les paraules que es van dir en campanya, sobretot les més enverinades i lacerants que se solen intercanviar en la recta final. Com sempre, ha guanyat també l’abstenció. No perquè fos previsible per la pandèmia, sinó perquè encara que votés un 70% del cens, sempre serà una mala notícia que hi hagi un 30% que no ho faci. I que no ho faci mai. Una més de les evidències dels resultats d’aquestes eleccions és que ja ha quedat petrificat, per bé que algun partit independentista malda per convèncer l’àrea metropolitana de Barcelona que la independència és una bona solució per al millorament del seu benestar, que, almenys entre els votants, les dues Catalunyes, la dels independentistes, i la dels no-independentistes, no s’han acostat ni un polzada. Que la Catalunya rural no té res a veure amb la Catalunya urbana. Que dins de l’independentisme hi ha tants caps com barrets. Que la dreta cada cop és més dretana i que s’ha ampliat el nombre de votants que ho fa més amb el cor, les entranyes o les vísceres que amb el cap. Fins al punt d’arribar a l’absurd que hi ha gent que vota no només perquè la Generalitat sigui una simple oficina administrativa de Madrid, sinó perquè s’elimini la Generalitat i, per tant, evitar que es pugui tornar a votar per elegir un Parlament.

Ara ve el més difícil: posar-se d’acord per governar el que els entesos en diuen la complexitat. Els països que tenen normativitzada una segona volta, en això s’ha demostrat que són més intel·ligents. I els que no la tenen, davant la pluralitat de partits representats en els hemicicles, estan obligats a fer allò que tant menyspreem, però que ja sabem d’antuvi que passarà: donde dije digo, digo Diego, o el que és més o menys el mateix, ahir era blat, avui és ordi. I si cal refer programes electorals, es refaran, al cap i a la fi poca gent se’ls ha llegit. I la independència potser s’haurà d’ajornar una mica més perquè la gestió del dia a dia s’emportarà tots els maldecaps.

DÉJÀ VU

Em costa de creure que hi hagi gent, fins i tot els nouvinguts al cens de votants, que, des de molt abans que comenci una campanya electoral, no tingui decidit el seu vot. Em costa molt de creure que hi hagi gent que esperi a escoltar el que diuen els candidats per decidir el seu vot. No em cap al cap que hi hagi gent que decideixi el seu vot en funció del paper o paperot que els candidats faran en un míting final televisat o radiat. Se’m fa molt estrany que en les enquestes hi hagi un 40% d’indecisos. Que hi hagi gent que s’abstingui, que voti en blanc o nul·lament, ho entenc. Fins i tot que n’hi hagi que, tot i no agradar-li la llista del partit X, els voti per anar en contra de la llista del partit Y. Sí, sí, hi ha molta gent que vota en contra de en lloc d’a favor de. També entenc les persones que decebudes de com actua el seu partit favorit, opten per votar-ne un altre,. Fins i tot aquelles que canvien la seua simpatia política a canvi de favors i prebendes. Sí, se’m fa molt costa amunt capir que hi hagi gent que esperi a decidir el seu vot en funció de l’oratòria, més o menys enginyosa, provocativa, maleducada o grollera dels i de les capitosts de torn. Com no crec que hi hagi algú que decideixi el seu vot en funció del programa electoral dels partits o de les promeses volàtils i fumoses que es fan en campanya.

Quan el problema, en la majoria de les opcions polítiques, no és saber si comuniquen prou o bé el que vol sentir el possible votant, sinó que no diuen res més que vacuïtats, generalitats, tòpics, acudits i munts de palla, per acabar no dient res que no sàpiga qualsevol persona que més o menys està al corrent de la política i del que passa al món, la veritat, no soc capaç d’entendre els indecisos, perquè no sé què esperen que puguin dir de més els contendents electorals. Entenc perfectament els escèptics i els seus cosins germans els relativistes. Quantes vegades s’ha dit en campanya d’aquesta aigua no en beuré mai, i després a l’hora de conformar govern ha passat tot el contrari!. L’ideal seria ésser un indecís fins a constatar, un cop conformat el Parlament, si allò que es predicava en campana després es compleix o es pot acomplir. Però la llei electoral és obvi que això no ho permet, però no s’oposa que abans d’anar a una contesa els partits de govern i d’oposició retessin comptes de les seues promeses.

CONSELLS I OBLIGACIONS

Per fer front al Virus ditxós els governs, assessorats per experts, decideixen què cal que faci la ciutadania, ja sigui a base d’obligacions ja sigui de consells. Tant si són restriccions imposades com si són recomanacions al final som cadascun de nosaltres els qui hem de complir o no el que se’ns mana i seguir o no les directrius. Tant sí com no, tots som responsables de les nostres accions. Això que és una obvietat, es veu que no qualla o no fa cap efecte en l’enteniment i la consciència de certs consciutadans. Els uns perquè practiquen una mena de desobediència sistemàtica a tot el que prové del diari oficial corresponent, ja sigui en relació amb la pandèmia o mb qualsevol altra obligació o deure. Els altres perquè neguen la major i creuen que són immunes a una pandèmia fabricada per uns poderosos anònims que volen fer-nos combregar a tots en un nou ordre mundial en què només podran viure-hi uns elegits. I encara uns tercers, perquè tenen la convicció que les obligacions i els consells no fan per a ells sinó que s’adrecen sobretot als vells xarucs asilats, als pobres, als malaltissos, als rodamons, als immigrats i genèricament al lúmpen, la majoria dels integrants de les classes baixes i mitjanes baixes. Entre la inconsciència, la irresponsabilitat, el negacionisme, els alternatius i els llunàtics és pràcticament impossible combatre eficaçment, ultra l’absència de fàrmacs eficaços expeditius i la futurible immunitat de grup, la propagació del virus, l’evitació dels contagis i naturalment tot el que se’n deriva. I com passa sempre en la vida, sempre acaba pagant just per pecador.

I, entremig, l’obligació moral de votar, d’exercir un dels drets més reconsagrats de la democràcia que, en l’ordre d’importància deu estar per sobre del dret a la vida, ja que es veu que ens podem saltar el confinament municipal per assistir a mítings. Visca l’esperpent! Visca Valle-Inclán! ¿Podia l’autoritat governativa establir un confinament domiciliari per les festes de Nadal? I la tradició social? Ens hauríem estalviat una tercera onada? Hauríem pogut controlar la mobilitat de la gent, el reagrupament familiar? I encara que ens haguessin posat un guàrdia a cada casa, s’hauria evitat la tercera onada? Amb les restriccions màximes que aconsellen els sanitaris, evitarem una quarta onada? Una nova soca? Fins a quan Catilina?

MÉS ELECCIONS

Patronal, sindicats, el PSC i algun altre partit, es queixaren del retardament de la data de les eleccions al Parlament. Que si electoralisme, que si danyarà l’economia, que es perdrà la rebufada Illa, que si naps que si cols. De fet, la interinitat del govern és tan interina ara com fa mesos. Però l’administració catalana va fent el seu camí amb més o menys encerts, amb les limitacions econòmiques –no ens enganyem– de sempre, i els qui ens dediquem a qui dia passa any empeny anem fent funcionar la maquinària del sistema de vida preocupats per tot, però segur que molt poc per si les eleccions seran demà o demà passat. Les dades macroeconòmiques i tots els altres indicadors socials de benestar i de pobresa, de salut i de malaltia, de seguretat i d’inseguretat, no seran gaire diferents el més que ve de les que eren abans que aparegués la Covid. Certament, hi ha problemes derivats majoritàriament per l’efecte del virus. Però també per qüestions estructurals relacionades amb les competències de l’autonomia catalana i les limitacions del nostre Parlament. Que preguntin a la ciutadania si estem preocupats per les eleccions. Potser en podrien estar els qui han votat per correu o a l’estranger i els fessin repetir l’operació. Els nostres parlamentaris sí que haurien hagut, ja fa anys, d’haver aprovat una llei electoral pròpia i acordada amb les noves tecnologies. Una de les vergonyes més pertinaces del nostre parlament.

I tot i així alguns opinadors es posen les mans al cap pel munt de dies en què hi haurà hagut un govern en funcions fins que no se’n constitueixi un de nou. Com si tinguessin la seguretat que serà possible constituir automàticament un nou govern a partir dels resultats que vaticinen les enquestes. Ves que no ens trobem que no hi hagi manera de fer pactes i, tal com va passar a Espanya, s’hagin de repetir eleccions! Aleshores què, s’enfonsarà Catalunya? Els funcionaris deixaran de funcionar? Els treballadors deixaran de fer la seua feina? Els conciutadans es moriran de pena, perdran la fe del tot en la política, la Covid estarà més descontrolada? Doncs, més aviat no. Mentre no es demostri el contrari, els problemes estructurals de la pagesia i de la ramaderia o els dèficits del Pallars Sobirà molt ens temem que continuaran essent els mateixos amb nou govern o sense. Amb interinitat governamental o sense.