POLÍTIQUES MUNCIPALS

Una bona política municipal també hauria de ser aquella que no solament atén curosament els detalls de totes les coses, sobretot per la proximitat i la familiaritat que s’estableix amb els cossos i les ànimes dels governats, sinó també que sap arreglar-se-les perquè el futur del municipi sigui millor al ulls dels qui s’hi faran grans. El PP de Lleida té raó almenys en una cosa: hi ha indrets de la ciutat i dels encontorns on la neteja brilla per la seua absència. No durant uns dies, sinó acostumadament. Però també en tenen aquells ciutadans que consideren que una de les característiques del comportament del lleidatà mitjà és la seua llorderia. Als lleidatans ens costa de tenir, de mantenir, d’exhibir una ciutat pulcra i polida, i d’acostumar-nos a ser més diligents, aplicats i zelosos en aquesta qüestió.

ERC i Junts tenien raó quan denunciaven l’anterior govern del PSC-PSOE que Lleida tenia l’IBI més car de les capitals de l’Estat. Ara la raó seria de part del PSC-PSOE si titllessin ERC i Junt d’hipòcrites i de populistes de pa sucat amb oli. Les contradiccions pròpies de la política, diríem! Com quan es pretén aturar la reparcel·lació de Torre Salses per part del Comú amb l’excusa que falta l’avaluació ambiental del projecte que impulsen les empreses promotores d’un parc comercial i d'oci i, en comprovar que jurídicament n’està exempta, no solament provoca l’expulsió del Comú del govern de la Paeria, sinó que obliga a ERC i Junts a menjar-se el gripau que havia criat el PSC quan era al govern. I el més lacerant, a fer mutis, sobretot ERC, quan en el seu programa de sempre ha defensat un model comercial de proximitat, sostenible i etc.

I ja que parlem de detalls, suposem la resposta de per què no es repinten, més enllà de la simpàtica iniciativa d’acolorir-ne uns pocs amb la bandera LGTBI, els passos de vianants a la majoria de carrers de la ciutat. Cal prioritzar evidentment la despesa, perquè hi obliga la buidor de les arques i el deute desorbitat de la ciutat, més d’un miler d’euros per habitant. Però ens estranya que un tema tan sensible per a la seguretat vial, de què fan bandera tots els governants, i més ara que s’han afegit els patins elèctrics als riscos de la circulació, no sigui munició per a l’oposició. ¿Tal volta la benvingudíssima iniciativa, Lleida ciutat 30, fa innecessaris els passos zebra?

UNA PEDRA A LA SABATA

El 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajó, que mig governa des de Waterloo la Generalitat a través dels consellers de Junts, amb el temps s’ha convertit en una pedra a la sabata de l’Estat espanyol que cada dia es fa més grossa, és més dura de rompre i que més posa en evidència com de magra i superficial és la nostra democràcia. Ho és evidentment per a tots el poders de l’Estat, l’executiu, el judicial i el legislatiu. Ho és, i voluminosa naturalment, per als partits de dreta i d’extremadreta i fastigosament insuportable sobretot per al PSOE i per a ERC. Encara que es facin els indiferents és una nosa per als països de la UE i no deixa de ser una excusa per a russos i xinesos quan algú els acusa que no respecten els drets humans. A tot arreu del planeta Terra quan algú pronuncia el nom de Puigemont sap perfectament de qui es parla, amb simpatia o amb el contrari. Però és indiscutible que, ara per ara, és el polític, després de Companys, que més ha internacionalitzat el nom de Catalunya i millor ha fet arribar el missatge independentista urbi et orbi. Estic segur, si més no, que els professors de dret, els tribunals i els penalistes més reputats d’Europa han estudiat el seu cas, l’hauran fet servir d’exemple a les aules de les universitats més reputades i més de cinc i de deu i de cent juristes els agradaria defensar-lo o acusar-lo, i competir amb l’equip d’advocats que el MH ja té, en algun tribunal democràtic, és a dir independent, desideologitzat.

El president Puigdemont fa tan mal com el que produeix una pedra a la sabata quan competeixes en una marató, però és un dolor que tant la Comissió Europea com, principalment, els poders de l’Estat espanyol, estan disposats a suportar rabiosament el que faci falta. Estem davant d’una rèplica de la història de David contra Goliat (Samuel, 7, 49-50)? Coneixent, però, com es comporta l’estat espanyol amb els qui han gosat i gosen qüestionar la unitat pàtria, aquest U plotinià, realitat última, eterna i immaterial, tenim la lleugera sospita que l’Estat farà l’impossible, mentre Puigdemont visqui, de portar-lo emmanillat davant el Tribunal Suprem a l’espera que es faci Justícia. Que s’acompleixi no només el càstig oportú pels (presumptes?) delictes que ha comès sinó que se satisfaci la reparació deguda a la humiliació moral, teològica, que ha sofert l’espanyolitat.

LA TAULA COM A EXCUSA

Els gestos i les formes són importants en política. Però a Jalta a més de la foto es va pactar el repartiment de la governança mundial. A la foto de la trobada al Palau de la Generalitat entre els presidents respectius i la dels negociadors no serà res més que la foto d’un inici de no-res. Que ja és molt que la pretesa taula de Negociació esdevingui una taula de Diàlegs, de converses, de coneixences íntimes. És cert, les formes són molts importants. Però per arribar a algun acord efectiu, realista, cal que funcioni el do ut des (et dono perquè em donis), la reciprocitat. En el nostre cas, l’únic que pot donar ERC és: 1. El compromís de desactivar o, fins i tot, avortar qualsevol declaració unilateral d’independència que puguin alimentar Junts i la CUP. Almenys fins que durin les respectives legislatures. 2. Assegurar que el PSOE no hagi de convocar eleccions anticipades, ço que vol dir votar els pressupostos de l’Estat. I 3. Mentre no toquin eleccions, mirar de concretar alguna coseta que endolceixi l’escepticisme dels socis de govern. Com per exemple que el CIS pregunti, en alguns dels seus sondejos habituals, a tots els espanyols què votaríem en el cas hipotètic que es fes un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

Gestos, símbols, mètodes de treball, nobles objectius, tot el temps del món i poca cosa més. En política no es parla mai de farsa, teatre o simulació, sinó d’estratègia, de maniobra, de mètode, de guió, de programa o de projecte. Quines ironies té la vida, no?. Em plau de recordar-los que l’eslògan fets, no paraules era el lema del PSC en la campanya de 2008 que va portar el MH Montilla a presidir la Generalitat. En fi, que del que es tracta és de marejar la perdiu fins a les properes eleccions d’aquí i d’allà. A Madrid, poder dir als teus votants que amb el govern del PSOE no s’ha proclamat la independència ni, molt menys, s’ha fet cap referèndum –tal com sí que va passar amb el PP al poder–. I a Catalunya, que ERC ho ha intentat fins a l’extenuació, malgrat els torpedes a la línia de flotació de Junts i de la CUP, i que per fer passos endavant en l’amnistia i l’autodeterminació no hi ha més remei que obtenir una majoria qualificadíssima. O sigui que fins que ERC no obtingui el 70% dels vots no es pot fer res més que esperar que a Madrid guanyi el PSOE per continuar parlant del tema. Amén.

EL CATALÀ, A LA CUA

La literatura catalana viu un gran moment. Mai no s‘havia editat tant en català no hi havia hagut tants premis, festivals, recitals, diades, fires, per a fomentar-la, ni tants bons escriptors i sobretot escriptores, ni tanta traducció de la literatura universal a la nostra llengua. Mai com ara no hi havia hagut una fal·lera tan entusiasta per fer-se un nom en el Parnàs, la residència de les muses. Malgrat tots els impediments, l’escola continua fent immersió lingüística, la TV3 i Catalunya Ràdio obtenen un bons nivells d’audiència, i les nostres institucions tenen el català com a llengua principal. Doncs, tot i això, oh paradoxa!, l’ús social del català, segons totes les enquestes lingüístiques, recula de forma alarmant. I, en conseqüència, la prospectiva n’augura una mort lenta però segura. Una substitució lingüística que comença sibil·linament amb la xerrameca en catanyol que ja parlen multitud d’aborígens i practiquen molts dels protagonistes que inunden els mitjans de comunicació corporatius, i s’acaba normalitzant-ho tot en castellà. Sempre quedarà una petita tribu índia, escondida entre les muntanyes, en què els vells en preservaran, si més no, durant alguns anys, la memòria oral i sentimental. I seran venerats mentre visquin com els tòtems de la nostra memòria històrica abans de col·locar-los en algun museu. Allí, les noves generacions podran, gràcies a les noves tecnologies, veure i escoltar els últims parlants d’aquella llengua que un dia, tan llunyà!, va ser la llengua materna (i nacional) de què parlava B.C. Aribau: En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró matern la dolça llet bevia.

Nogensmenys és possible que es continuï aprenent, com a segona o tercera llengua, a l’escola obligatòria (talment el gaèlic manx, la llengua celta de l’illa de Mann). I és molt probablement que la seua literatura continuï vivint, durant uns anys, un gran moment, si més no la popular i tradicional. S’ha estudiat que en els pitjors moments de la vida d’una llengua, quan més prohibit n’és el seu ús, quan més se n’augura l’amenaça d’extinció, és quan la seua literatura en produeix el millors fruits. I aquest mena de resistència es refugia sobretot en la poesia. Com en una mena d’exili. Recordin, sinó, qui va salvar la llengua en la darrera dictadura: Carner, Riba, Espriu, Foix, per dir els de més nomenada.

IN ILLO TEMPORE

Si la gent d’aquest país no es revolta contra l’estat de coses denigrants, immorals, humiliants i fastigosament injustes que s’hi donen de manera tan desvergonyida (com si fossin normals i impossibles de revertir), deu ser perquè: 1) tothom sap com les gasta l’Estat: les garrotades que mos fotran, com diu el garrotín. És a dir, perquè ens paralitza la por. 2) La consciencia de ciutadania, (a saber, de ser membre actiu de la institució de l’Estat, en la mesura que se’t reconeixen o fas valer una sèrie de drets i obligacions polítics i socials que et permeten intervenir en la seua regulació i compliment) és d’un to molt baix, té el gruix d’un paper de fumar i és tan trencadissa que s’acontenta amb poca cosa i amb poder decidir un vot, normalment, cada quatre anys. I 3) Perquè existeix un estat paral·lel, les ONG de la Caritat, que mitiga les desgràcies, el patiment i l’anorreament. No fa tants anys, quan s’apujava un cèntim la benzina, esclatava el món. Si més no, les protestes retrunyien arreu i el malestar general feia témer alguna desgràcia. Ara, quan el preu de la llum esdevé prohibitiu, com a molt, impotents, ens empipem, forfollem quatre renecs, piquem de peus i una gran majoria s’haurà d’acontentar a viure la fosca sota la llum de les espelmes. Això sí, quan els governants observen que no farem res més que queixar-nos i somicar, aleshores estratègicament trauran el sant Cristo gros per demanar-nos paciència, coratge i confiança, que de més verdes en maduren, que qui dia passa any empeny, que hi posaran remei un dia o altre.

Hi hagué un temps, però, en què els sindicats de classe, treballadora s’entén, eren els promotors de les grans revolucions. Hi hagué un temps en què les dones eren les protagonistes dels autèntics i radicals canvis socials. Hi hagué un temps en què els estudiants aturaven el món i li donaven la volta com un mitjó. Hi hagué un temps en què l’esperança d’una millora en tots els àmbits del sistema democràtic havia de venir del Moviment del 15-M o dels Indignats. Fins i tot hi hagué uns mesos en què una certa revolta podia originar-se entre els 9 milions de pensionistes. Ara el gran xantatge consisteix a fer-nos creure que el grans problemes socials –irresolts sistemàticament–: violències i pobreses energètiques, habitacionals, migratòries, laborals...importen menys que la identitat sexual.

REINICI

Al setembre la majoria tenim la sensació que tot comença de nou, per més que tot sigui igual de vell. Així que han passat uns segons del primer dia de setembre, se’ns instal·la un déjà vu que no ens abandonarà fins a l’agost vinent. La roda del temps no és res més que la roda de la vida i de la mort. Tot està per fer i tot és possible que deia M. Martí Pol, en realitat és mentida, com afirmava un altre poeta, Joan Margarit. Evidentment: s’ha viatjat a la lluna, s’ha fabricat la bomba atòmica, s’han trobat vacunes la Covid-19, i la intel·ligència artificial porta camí d’inaugurar una mena de nova civilització que hom anomena ja el Transhumanisme. I, òbviament, hi ha coses irresolubles des que el món és món i l’habiten els homes i les dones i els no duals. Però, a pesar de tot, ¿per què tenim la sensació (i alguns en tenen la certesa matemàtica) que sempre hi ha deures pendents sigui qui sigui que els hagi de fer? Ja fa mes de mil dies que s’ha de renovar el CGPJ segons dicten les lleis. Fa més d’una dècada que al Parlament hi ha una majoria independentista i de la independència de Catalunya el més calent és a l’aigüera. Fa més de cinquanta anys que es parla del futur negre dels pobles del Pirineu i ara s’espera que la vareta màgica d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030 ho solucionin tot. Fa 42 anys del manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua, que va publicar la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges i l’ús social del català avui està sota mínims.

Cal reiniciar sempre i esperar que el final del procés sigui millor que el resultat obtingut la vegada passada. Aquesta mena de determinisme de l’etern retorn és el pa i la sal dels servidors públics. Com que sempre existirà el mal en totes les seues expressions, i la pobresa, l’atur, les desigualtats socials, la delinqüència organitzada, la mentida i l’estupidesa no tenen un temps i un lloc determinats on poder-los eliminar, sempre hi ha feina per fer. Canviar el sistema que genera el mal, el patiment deu ser impossible. Fins i tot potser amb una revolució radical que, a hores d’ara, poca gent està disposada a fer. Reiniciem, doncs, posant pegats, mitigant, entretenint, dilatant, impostant, amb la il·lusió de creure’ns que alguna cosa canviarà i que s’obtindrà una petita victòria si és el cas que el president Sánchez s’asseu a la Taula de Diàleg.

HIPÒCRITES!

Amb el talibans de nou al govern d’Afganistan, es diu, s’ha retornat al paleolític en qüestions de drets i llibertats individuals i civils. Segur. Però la majoria dels polítics que ens governen a Occident, que s’escandalitzen tan teatralment, s’eixugaran ben aviat les llàgrimes darrere les càmeres i s’asseuran amb els amos de la guerra santa per fer el tractes que calgui. Sobretot per agrair els donants principescos dels emirats àrabs, els còmplices de l’administració d’Islamabad o de Bagdad i no recomençar una guerra costosíssima amb els càrters mafiosos que comercialitzen amb l’opi i l’heroïna, i ho faran amb el liti i el tungstè o l’urani, minerals estratègics de què el país és riquíssim. Ni molt menys per no tensar més la corda amb els governs xinès i rus. Com deia l’insigne Borrell, els talibans han guanyat la guerra i toca fer el que toca fer amb els guanyadors. Amb les condicions de sempre: les més hipòcrites, tal com se sol fer des de sempre amb els amos del petroli, del gas, del luxe marbellí, grans compradors d’armes de les fàbriques espanyoles, i senyors dels paradisos terrenals per a tota mena de sàtrapes, de reis emèrits i els seus correligionaris. Per descomptat amb tots aquests amics dels talibans amb els qui els defensors de la justícia i l’ètica universals fan grans negocis mai no es posen condicions sobre el respecte als drets de les dones, els drets dels infants, els drets humans.

Ara, l’Occident democratitzador universal, de tradició cristiana, de cultura grecollatina, òbviament paradigma del pensament políticament correcte, ens consola dient que els talibans no podran reconstruir el seu Afganistan perquè no tenen recursos econòmics. Que totes les reserves dineràries i en or del país estan intervinguts. Que, passat el pitjor dels primers mesos, la misèria i la fam de la població convertiran l’emirat jihadista en una olla a pressió que els esclatarà als morros. I nosaltres, tan ingenus com som, compadirem els primers i les premeres màrtirs, però ens reconfortarà que Aràbia Saudita, Pakistan, Qatar, i si els talibans aparenten ser bones persones i no es passen massa amb la interpretació de l’Alcorà, la UE, la Gran Bretanya, la Xina, l’Índia, i de retop la resta del G20 convertiran l’Afganistan en un estat amb el qual és possible tenir relacions diplomàtiques i, sobretot, comercials, no clandestines.

ELOGI DEL BADAR

Badar vol dir obrir-se (algunes fruites es baden a l’arbre, les portes es baden...). Però també, estar encantat, distret. De badar, en aquest sentit, deriva badoc. I entre els seus sinònims tenim: estaquirot, babau i tanoca (que deriva de l’occità tanoco que vol dir tros de fusta). Quan badem, certament, tenim l’atenció distreta. No estem pel cas que toca, sinó ves a saber. Abans, quan ens distrèiem, ens renyaven dient-nos que estàvem pensant en les musaranyes, a la lluna, al llimbs, als núvols, que baixéssim d’Arbeca o de la figuera, que teníem el cap a tres quarts de quinze o que veníem de l’hort. I a base d’algun clatellot la majoria apreníem a badar poc, a dissimular-ho, o a fer-ho fora del context en què s’havia d’estar alerta. Badar, en general, en la nostra societat en què el temps és or, està mal vist. No es pot perdre temps, fins i tot, quan ja no pertanys al sistema productiu. Hi ha jubilats i jubilades que tenen l’agenda més plena d’activitat que quan treballaven. Àdhuc el qui viu en entorns completament naturals i és exempt dels estressos urbanites, si no és per veure quin temps fa i farà, tampoc no perd el temps a distreure’s en el vol d’una papallona o els colors i la textura de les pedres o l’intricat mapa del cel estrellat. Hi ha un consens social, doncs, en què, badar només ho pot fer el qui temps lliure i poca feina.

Disposar d’un temps per a badar en l’edat adulta és gairebé una obligació, una medicina. No és una delícia veure els nens i les nenes com es queden bocabadats? Entre l’escola, les activitats extraescolars i les obligacions de casa, han de tenir temps per deambular pels sender de la imaginació. Badar vol dir abstreure’s, fixar-se en un punt indeterminat del paisatge dels ulls, un punt de fuga precisament cap a l’espectacle d’indeterminades formes, moviments, representacions, ritmes, colors, sintonies, figuracions. Qui no ha après a avorrir-se, no pot badar com cal. Qui no sap badar, difícilment pot meditar. O admirar-se, aquell restare a bocca aperta, la bocabadada innocència de les masses neutres de què parlava Joan Fuster. El badoc, ves per on, és un detallista, és un naturalista en potència, és un psicòleg i etòleg del comport humà, animal, holístic. Quantes vegades el badoc no ha estat qui ha descobert l’agulla en un paller, l’arracada dessota d’un sofà o l’esquerda a la paret!

ELOGI DE L’INEFABLE

Allò que no es pot traduir en paraules és inefable, indicible, inexplicable, inenarrable, inexpressable, impalpable i, entre altres, impagable. Quina paradoxa, no?, tenir tantes paraules per expressar el que no es pot expressar! L’inefable també és un misteri. No saber explicar el que sentim, el que intuïm, el que ens pertorba és una de les meravelloses limitacions precisament del misteri del llenguatge humà. Per expressar l’inefable només hi deu haver una fórmula: a través de sinònims i d’antònims. Dels símbols, les metàfores, les al·legories, els mites i les frases fetes. I quin sort no tenim del llenguatge corporal, els gestos, els somriures, les llàgrimes, les nostres emoticones, per fer-nos entendre. Quina potència no té el nostre cos a l’hora de parlar sense dir una paraula! Quanta virtut comunicativa no atresoren el ritme, el to, el timbre, les pauses de les nostres paraules, i la proximitat o llunyania que mantenim respecte dels nostres interlocutors. I vet aquí el sentit i el valor que hom ha atorgat històricament a les diferents expressions de l’art, ja sigui la música, la poesia, la pintura o la dansa o ja sigui el teatre, el cinema o a la fotografia. L’art ens diu molt més del que percebem amb els sentits. Justament perquè, més enllà de la realitat que descriuen o expliquen, suggereixen, invoquen aproximacions a l’insondable inefable.

L’experiència mística, la misteriosa crida de la inspiració, l’artista com a mèdium entre els absoluts i la relativitat o l’obra artística com a visió, al·lucinació i la seua revelació, són realitats que s’escapen als límits de la raó i del llenguatge. Els noms no són les coses o els fets. Són conceptes, propietats, característiques, atributs, formes, volums, percepcions dels sentits. Els noms són fruit de convencions culturals que alhora són fruit de contractes socials. Però malgrat el convenciment acordat que la realitat existeix a través dels mots que diem, també ens adonem que no hi ha un mot per a cada realitat que sentim o experimentem. Realitats que estan fora dels límits dels mots dels nostres diccionaris. Malgrat que pugnem per inventar nous mots per anomenar les noves realitats, per definir-ne els seus universals, per acotar-ne la seua presència entre el que ens és donat, sempre ens queda la imaginació per donar entitat a nous inefables, a noves utopies.

ELOGI DE LA LENTITUD

El 2005 Carl Honoré, periodista canadenc, publicava Elogi de la lentitud: un moviment mundial desafia el culte a la velocitat. I els gurus del capitalisme, els tecnòlegs de de la supercomputació, els físics de la quàntica i els patrons de la fórmula 1, entre altres, van pensar que un home que digués aquestes ruqueries havia d’estar boig com una cabra. Com es pot desacreditar la velocitat, el déu de la modernitat, de les cadenes de muntatge, del màxim tant per hora, del mínim temps possible?. Pensar en lentitud és com retrotraure’s a abans de l’electricitat, de la màquina de vapor i de la màquina d’escriure. Doncs, sembla ser que l’estrès, la fibromiàlgia, les depressions, els ictus, els problemes de la son, la psoriasi i la majoria de patologies modernes tenen a veure amb la velocitat amb què vivim, amb la rapidesa amb què cal que es resolguin les coses per tal que tinguin sentit i valor. Les persones lentes solen ser sinònim de cançoneres, maldestres, desganades, mandroses, disfuncionals, d’efectes retardats i desidioses, deixades i gandules.. La norma és que s’ha de pensar ràpid, i actuar a l’instant. Només tenen una certa una excusa els jutges, els filòsofs, els poetes, els urbanistes i els cirurgians. La resta a córrer, que el temps és or, no ens feu perdre el temps que en tenim poc per atendre’t.

De petits a l’escola ens solien dir: a poc a poc i bona lletra. A casa a l’hora dels àpats, si t’ennuegaves: menja a poc a poc. D’adolescent i en plena jovenesa, quan les hormones s’acceleren i tot s’ha de fer amb quatre esgarrapades, els assenyats et recomanaven: menjar poc i pair bé, no vulguis córrer, pas a pas, de mica en mica s’omple la pica, anem a pams. La pressa, com ve a dir Milan Kundera a la seua novel·la La lentitud, ens fa oblidar de viure. Després, ja més o menys cansats de córrer bona part de la vida, hem començat a rebel·lar-nos, amb paraules del filòsof Josep Ma. Esquirol, contra l’imperi de l’actualitat i contra el despotisme de la velocitat, de què parlava un tal Miquel Amorós. Contra l’imperi de la productivitat a tot estrop, nosaltres ja ens apuntat a la colla dels qui gaudeixen del tempo giusto. Ja som seguidors de l’Slow Movement, de l’Slow Food, de la xarxa de les Cittaslow i fans d’Slowhand, que li deien a Eric Clapton. Ara, per més que correm, ja no plegarem més d’hora ni més tard.