EL SER

Deia Parmènides: el ser és el que es pot pensar. I Descartes: és quan penso que existeixo. I va ser Aristòtil, recordo, que va expandir el concepte ontològic cap al terreny de la sociologia en afirmar que el ser (humà) no era sinó un animal polític. En el sentit que per necessitat ha de viure en comunitat. Necessita la polis, malgrat que visqui sol en un llogaret perdut entre boscatges (com més serem més riurem). Kant hi sumà el realisme pràctic. Deia que ser és fer. Ser no és tenir materialitats, sinó consciència d’existir. I precisament d’allò (els fenòmens) que experimenta la consciència, Husserl, en digué fenomenologia. Ja tenim, doncs, l’equació: som perquè pensem i poden pensar-nos els congèneres, perquè som subjectes i ens expandim en els objectes i en les accions que fem. I després s’han popularitzat els eslògans de l’estil: som el que i com mengem, som el que desitgem i com ho desitgem, som segons el nostre entorn i com ens hi adaptem. Però amb la modernitat i les crisis d’identitat, i Freud, la idea del ser s’ha complicat molt i hem tornat al Plató que deia que va dir Sòcrates: jo només sé que no sé res. I amb la postmodernitat, qui més qui menys, viu en aquesta incertesa, en l’entropia, i procura dissimular-la, apaivagar-la amb el simulacre, el fingiment. Amb fer veure que som el que no som.

L’existencialisme ens va posar davant els nassos que el ser conté paradoxalment el no-res, el no-ser. Al segle XIV, el poeta Pere Marc, pare del sublim Ausiàs, ja escrivia: Així que hom naix comença de morir. I la física (i la física quàntica per complicar-ho encara més) ens va explicar que no som res fora de l’espai i el temps i llurs interaccions. I la psiquiatria ens ha descrit les malalties mentals i els trastorns de personalitat. I els telèfons mòbils ens han retrotet al mite a Narcís, jo soc el meu mòbil, el qual em retorna, a través de les xarxes socials, visions e com em veuen els altres. Es té una experiència de realitat, de ser, quan els interlocutors et reconeixen pel que dius, per com ho dius, en el context en què ho dius (d’acord amb Wittgenstein) i pel que calles. També el nostres silencis, quan som interpel·lats, parlen de nosaltres. Per a l’administració, que és per antonomàsia la veritat, som el que ens anomena el registre civil. El número del document d’identitat. I haurem estat el certificat de defunció.

LA SOPA D’ALL

Diuen que com més gran et fas més tens la sensació que ja ho has vist tot en aquest món, i el que et pugui faltar poc t’interessa. Probablement perquè allò que és essencial en la vida, per més caretes i andròmines amb què es dissimuli, no canvia mai. I en aquesta tessitura es troba aquell que creu que la producció literària dels nostres temps només fa que girar sobre si mateixa com un caragol sense fi. Li fa l’efecte que, després dels experiments de les avantguardes històriques i de les invencions artístiques postmodernes més agosarades, produïdes entre els anys 1940 i 1970, com a reacció al realisme i en el marc postbèl·lic del que algú anomenà la literatura de l’exhauriment, la novel·lística dels darrers quaranta anys no fa altra cosa que inventar la sopa d’all. El déjà vu i el jo-ja-he-estat-aquí són la percepció habitual dels escèptics que llegeixen regularment les novetats recomanades. Ja Boeci afirmava a l’inici de l’edat mitjana que ex nihilo nihil facit, res no prové del no res. Com en tot hi hagut excepcions (les ucronies, el realisme màgic, l’experimentalisme intertextual, l’hipertextualitat...), però, també, se’t fa evident que el cúmul d’informació a què s’està exposat a través de la multiplicitat de canals està limitant la imaginació. No és que la realitat superi la imaginació, sinó que la imaginació només troba esporàdicament una escletxa, i encara, en la variació, la combinació i la permutació del gènere fantàstic o “metafísic”.

Res de nou sota la capa del sol. Vet aquí l’èxit de la profusió de sèries televisives i l’aparició del munt de plataformes que en fan sucosos negocis. Els seus productors i els seus guionistes saben que Boeci és la clau de volta del seu succés. Com sabem els escriptors i els editors que per encomanar l’afecció a la lectura no hi ha res com la novel·la de costums, el drama burgès, la novel·la negra, el relat d’aventures i la novel·la històrica. El mirall que es passeja pel camí de la vida no deixa de sorprendre’ns possiblement perquè per naturalesa som xafarders de les vides alienes. El problema, sí, és la pèrdua de la curiositat. Ho deia el prolífic i longeu Azorín: La vejez es la pérdida de la curiosidad. En alguna gent el desig de novetat contínua deu radicar en el cansament del record. Només que, quan els subjectes del relat són les persones, record i novetat són el mateix.

IDENTITATS

Hi ha gent que pensa: de fora vingueren i de casa ens tragueren. Segons els cens oficial de l’1 de gener de 2021, Lleida ciutat tenia 140.080 habitants. D’aquests el 20,12%, 28.186 persones, són estrangers. Provinents de gairebé de tots els països del món, excepte 8 que són declarats apàtrides (que no tenen reconeguda la ciutadania en cap estat). No és català aquell que treballa a Catalunya i hi paga impostos. Ser d’un lloc, ser de Lleida, és un acte volitiu. Un acte de voluntat que es pot compartir amb el fet de ser de molts llocs alhora, com el poliamor de les parelles obertes. Tant se val la naixença, tant se val el teu ofici. Per què, a veure, quants dels 140.000 i tants són lleidatans de tota la vida? Quants de cinquena, quarta, tercera generació? La transició democràtica a la ciutat, a Catalunya, la varen fer lleidatans i ciutadans d’arreu que eren els de sempre, els de soca-rel, però també tants o més que ho eren d’adopció. Cal repetir-ho, la lleidatanitat i la catalanitat, aquestes identitats òntiques, raó de ser i de sentir-se d’un lloc, generadores de realitats tangibles i d’imaginaris simbòlics, les han construïdes molta gent no nascuda a Lleida ni a Catalunya, però que s’hi ha fet. Que hi ha arrelat, que abans en dèiem “integrat”. Que vol dir que hi ha construït una vida personal i social.

Amb les identitats passa com amb el gegants, els Xinos, el Moro, donya Zobeida i lo Marraco, que un bon dia de l’edat mitjana per la festa del Corpus començava a ser passejat a la processó. Lo Marraco, una representació del mal i del pecat, que, tal com assenyala Jordi Curcó, l’anomenaren així probablement per una derivació de l’expressió mallorquina “es moroco” -el moro-. I, ves per on, lo Marraco del mal, del pecat, del moro, amb els segles va anar esdevenint el que és actualment: un dels símbols més populars i estimats de la ciutat. Avui aquesta fera tan singular del bestiari tradicional ja fa més de cent anys que és tant o més lleidatana que el moro de casa Guiu. Fixin-se si ho és que des del 1909 fins a finals dels anys cinquanta es menjava els nens i les nenes i els expulsava per la cua sans i estalvis. Car era una manera ben simpàticament sicalíptica i carrinclona de celebrar un ritu d’iniciació a la ciutadania lleidatana, mentre purificava la comunitat d’acollida, el seguici, amb el foc que treia pels queixals.

SERÀ UN DIA QUE...

Sembla que, finalment, les autoritats competents han vist factible la construcció d’un l’institut de Secundària a Cappont. També es veia clar, fa un temps, que del pla de biblioteques de la ciutat, la segona (la primera fou la de Pardinyes in illo tempore) seria la de Cappont. De moment, no n’hem sentit a dir res més. Paciència, oi?, tot arribarà. L’entorn de la Seu Vella (i el del turó de Gardenys, no l’oblidem), les sues muralles, l’enjardinat i els panells explicatius del camp de presoners que fou el turó del Castell i altres detalls, és en cartera a l’espera de la carretada d’euros dels Next Generation. Rehabilitació per a usos sostenibles d’antics casalots i convents que tenen usos culturals, delimitació de zones de baixes emissions, reordenament del trànsit, alberg per a temporers, nous equipaments logístics al Pla de la Vilanoveta, un munt d’hectàrees per a nous polígons industrials, en fi, una mà de projectes a punt de fer-se realitat que haurien d’enorgullir qualsevol ciutadà ilerdenc digne de ser-ho. Però no en tenim prou. Tothom no en té mai prou de les coses que ens fan feliços. Perquè no agrada ningú que Lleida sigui la ciutat catalana amb més locals comercials buits. O que les Basses d’Alpicat, l’espai més sostenible de Lleida ultra la Mitjana, no disposin ni de projecte de futur per a maximitzar-ne el gaudi ciutadà ilerget i turístic. No, no en tenim prou amb el que s’està fent o a punt de fer, perquè volem una ciutat més neta i que els conterranis aprenguin a fer-la’n, de més neta. I més bonica, que poèticament en diríem més bella.

I serà possible, un venturós dia, que els vianants de la capital podrem tornar a veure on és el pas zebra per creuar el carrer o la carretera. I serà una realitat que els ciclistes i els patinadors electrificats respectaran tothora els qui van a peu. I veurem com es dona un alt rendiment al Magical Media del Parc de Gardeny, en col·laboració de les empreses del sector, amb un Laboratori de creació visual i un festival de Mapping. Veurem com els nous polígons seran realment industrials i fabricaran alguna cosa que ens situarà al mapa del món. Perquè ja serà hora que per anar del cor de França o del cor d’Europa, si molt convé, al port de Tarragona s’hi traçarà una autovia fenomenal que respectarà el medi natural com mai ningú haurà vist ni imaginat en sa vida. Amén.

ESTIU

Fins i tot si perdíem amors, desigs,

si la il·lusió esdevenia

una rara antigalla, si descreguts,

ens quedaria sempre el llit d’herbei

on ajaçar-nos dessota el garrofer

per perdre el temps de vista i veure el cos

com fuig cap als confins del més enllà.

JB, juliol 2022

BON ESTIU!

DRETES I ESQUERRES

El PP va guanyar per golejada a les eleccions d’Andalusia. I l’esquera va perdre també per golejada. Les esquerres perden sempre quan van dividides. Fa mil anys que se sap que l’esquerra sempre es perd en els detalls, en els matisos, en les filigranes, en les batalles dels lideratges per demostrar qui és més pur, més autèntic, més marxista, més radical, més feminista, més ecosocialista, més sindicalista, més autogestionari, més socialdemòcrata o més moralista. La dreta democràtica, en canvi, té pocs problemes per posar-se d’acord, perquè la uneix quatre coses bàsiques: la convicció que la humanitat està constituïda per classes socials i jerarquies, i la justícia i la policia són precisament els garants de l’ordre natural de les coses. Dit altrament, forma part de la naturalesa humana i de l’organització social que hi hagi rics i pobres, amos i senyors, igual que no poden faltar els qui serveixen, treballen i obeeixen els amos i els senyors. Segon: que Espanya és un Estat-nació, ungit per la gràcia divina i refermat per la voluntat dels amos i senyors i els garants de l’ordre. Tercer: que el passat no es toca i, en conseqüència, la història que han escrit els vencedors, els amos i senyors, és inqüestionable, com ho són les tradicions populars i religioses que han conformat l’imaginari simbòlic de l’Estat-nació. I quart: que per guanyar-se el cel i mantenir l’ordre social calen pocs impostos, practicar de tant en tant la caritat, i estimular tant que es pugui que no faltin mai pa i circ.

De l’esquerra democràtica, els qui no som ni amos ni senyors, n’esperem poder aconseguir els mateixos privilegis, les mateixes facilitats, comoditats, i garanties de supervivència que tenen els amos i senyors. I per poder acomplir les nostres expectatives i sentir que es fan realitat les seues promeses de justícia social, d’igualtat d’oportunitats, etc., les esquerres necessiten un dineral. I aquest s’aconsegueix amb impostos. Impostos que haurien de ser progressius, proporcionals a les rendes, però resulta que amb les coses del viure bàsic no ho són mai. I és aleshores que apareix la caritat al que abans en dèiem la classe mitjana: caritat a la factura de la llum o del lloguer d’habitatge. Però l’esquerra no pot acabar amb la pobresa, perquè no pot dinamitar el sistema que controlen els amos i els senyors i les senyores.

ACTUALITAT

Vet aquí els fets: ha estat denunciat un jutge espanyol per comparar el PCE amb el partit nazi. Aquest 2022 ja fa més de tres anys que no es compleix la prescripció de renovar el Consejo General del Poder Judicial i ningú fins al dia d’avui ha estat detingut per desobeir amb una tenaç contumàcia la Constitució. En una masia de l’Alta Ribagorça fa un dies es van reunir els simpatitzants/militants d’un nou grup d’extremadreta dit Bastión Frontal. El PSOE i la dreta es posen d’acord a rebutjar crear un impost a les grans fortunes, però el consell de ministres ha aprovat tirar endavant una llei que multarà fins a mig milió d’euros el malbaratament d’aliments. El 2010 el Parlament va aprovar la llei de Vegueries. Aquestes havien de ser les institucions substitutòries de les Diputacions, organismes, segons el discurs independentista, imposades al segle XIX per l’espanyolisme, impròpies de l’organització territorial de tradició catalanesca. Avui, juny del 2022, quan celebren 200 anys de la seua creació, segons l’independentisme que les governa o mig governa, es veu que són més necessàries que mai. Mentrestant, les Vegueries no han passat de ser meres oficines de col·locació de militants de pro.

Segons les enquestes, Vox podria formar govern amb el PP a Andalusia. El programa electoral de Vox és un paper amb 10 propostes que resumeixen perfectament el qui pensa i desitja que els polítics se’n vagin a parir panteres: fora administracions paral·leles, eliminar subvencions als sindicats, tancar Canal Sur, retornar els MENES als seus països d’origen, derogar de les lleis de gènere i memòria històrica i combatre els fanàtics del clima i de l’ecologisme. Diuen enginyers de camins que els embussos a l’AP7 que es produeixen en dies puntuals i s’esperen amb neguit per Sant Joan, no tenen solució. No es tracta de fer més vials i més autopistes, sinó de paciència i assumir que el nostre ritme de vida ha de canviar. El Ministeri, en canvi, diu que ja ho solucionarà, malgrat la inoperància de la Generalitat (!). I, si vostè llegeix el diari de bon matí o a l’hora de l’esmorzar amb l’optimisme a la nevera, ja deu saber que un de cada cinc nens i nenes de les aules catalanes són considerats en risc de vulnerabilitat ja sigui perquè són de famílies de renda baixa o pateixen alguna discapacitat. Sic transit gloria hispaniae.

FIRES I FESTIVALS

Quasi cada poble, ciutat petita o gran, a Catalunya, ja té el seu festival de música o de qualsevol altra activitat artística. I si no és un festival de música, de teatre, de dansa, o una barreja de totes les arts, és una fira agrícola, del llibre, d’artesania, de fruites, d’aviram, de formatges, de vins, de sabons, d’ous, de perdius, de natura, del pèsol o d’oli verge extra. No deu quedar artista, orquestra, cantautor, grup, tercet, quartet, companyia de circ o de saltimbanquis que al nostre país no treballi a tot drap entre la primavera i la tardor. Sensacional! Mai no hi havia hagut, per exemple, tants festivals de poesia com hi ha actualment repartits arreu de la nostra geografia. Mai tants i tantes poetes i tants premis de poesia. Mai tants músics, enginyers de so, dissenyadors, il·lustradors, tants actors i tantes actrius. Mai s’hi havien gastat tants euros dels pressupostos municipals i d’altres institucions com en l’actualitat. Mai! I encara hi el criticaire de torn que pensa que la cultura va de mal en pitjor. Suposo que confonen la cultura amb la imbecil·litat i l’estupidesa que, paradoxalment, no paren de créixer també. Sí, sí, la cultura és coneixement i també és entreteniment, i gaudi espiritual i riure i plorar, i ho és la histèria juvenil quan Red Hot Chili Peppers, Oques Grasses o els finalistes d’Eufòria comencen a interpretar la seua cançó. I els llibres, els museus, els arxius, les biblioteques, els cinema, el patrimoni artístic i monumental, i les plataformes d’streaming, i les ràdios i canals de tv.

En els vuitantes, l’aposta dels municipis i de la iniciativa privada per la creació d’escoles de música, teatre, dansa, i el Departament d’Ensenyament per implantar formació professional d’imatge i so, d’animació en 3D i similars, han contribuït a fornir aquest panorama tan espectacular. La indústria que s’ha generat només a l’entorn dels espectacles musicals, ja suposa un 3,5% del PIB de l’Estat. Una altra cosa és si tota aquest munió d’artistes poden viure del seu art. Si tots aquests en poden fer una professió per viure. És evident que no. I ves que no passi que, ja ara, hi hagi més músics que no pas pobles i ciutats i festes per contractar-los. Fins i tot s’intueix que hi ha més poetes que lectors de poesia. La dedicació a l’art, sigui quin sigui, no dona per viure a tothom qui s’hi dedica.

GALDÓS

El tema de l’espionatge polític a Maragall i a Torrent, tancat. I les querelles que estiguin en curs, ja els anuncio que es tancaran d’un dia per altre. I de l’espionatge no se’n cantarà ni gall ni gallina. I del mal humor dels independentistes, de l’atemptat contra els drets fonamentals, es passarà a la gaubança de les vacances que són a tocar. Més pelut ho té el 25% del castellà a les aules. Però, sigui amb la reforma de la llei de política lingüística i amb els embolica-que-fa-fort jurídics que es puguin anar dirimint no es claudicarà fins ben entrat el curs següent. I així es va fent la història de la Catalunya del 52% de vot independentista al Parlament: renúncia rere renúncia, dilació rere dilació, covardets i covardots, com deia aquella, i, en resum, humiliació rere humiliació. A un any de la legislatura catalana, ERC ja no pinta res per al PSOE a les Corts del Regne. Els govern de Sánchez, sap que el PSC-PSOE pot tornar a guanyar les eleccions catalanes i mentrestant només li cal anar repetint que ens estima molt i ens necessita encara més. Un panorama ben galdós, que vol dir lleig, brut, no reeixit, dolent. Un amor, el de Sánchez, dels que fan patir. I com que som tan masoquistes ens morim de plaer de veure, tal com passa en cada exercici econòmic, com el 2021 a Catalunya només s’executà un terç del que estava pressupostat. Del pressupost de l’estat aprovat amb el beneplàcit d’ERC. I què passarà? Res: plors i cruiximent de dents i un lleu xiuxiueig dels sindicats i de les organitzacions empresarials. Però, fet el dol, sant tornem-hi. Pantalons i faldilles amunt i a esperar a veure quina ens endinyaran demà mateix.

Una ucronia: si Vox acaba governant Espanya, aquest partit de moda té previst modificar el capítol VIII de la Constitució i eliminar-ne la referència a les Comunitats Autònomes. Com que fer-ho és complicat, és probable que s’acontentés a tornar-nos a aplicar un 155. Hi trobaria de ben segur l’anuència del PP, del que quedés de C’s i dels partits regionalistes. I ens preguntem: ¿la suspensió de l’autonomia seria més humiliant que el que ens passa en l’actualitat? Més deshonrós potser sí, però més escandalós que el passa de fa anys, gairebé impossible. Segons la patronal de Foment (els qui en remenen) “des de 2013 fins al 2021 l’Estat ha deixat d’invertir un 40% del compromès en els pressupostos”.

FOCAL NO ÉS UN ADVERBI

A la Selectivitat d’enguany en les proves de llengua catalana s’havia de fer un adverbi a partir del mot focus. I la premsa va divulgar que el problema en aquesta prova consistia a trobar focal. Doncs, perdonin que els ho digui, però si focal és un adverbi, fatal, frugal i facial què són?. Quan jo estudiava, el llibre de gramàtica explicava que paraules com focus són d’origen llatí. I concretava que originàriament volia dir llar de foc i metonímicament la llar pròpia, però també tenia el significat de pira o foguera. De més grandets vàrem aprendre que el mot foc, arrel de focus, a partir de l’inici de l’edat mitjana va adquirir una polisèmia d’una gran rendibilitat. Ja fa temps, doncs, que qualsevol estudiant de llengua sap perfectament que del substantiu focus en derivem l’adjectiu focal, l’adverbi focalment i el verb focalitzar. I d’ací d’allà focalitat (usat principalment en medicina), o l’adverbi més pompós, si escau, focalitzadament. Ho sap tothom menys l’agència de notícies que va divulgar el gran problema que havien tingut els examinands de la selectivitat. El més sorprenent és que no hi ha hagut cap director de redacció o els corresponents assessors lingüístics dels diaris que van publicar la notícia que s’hagi adonat de l’error garrafal d’informació. Ni cap professor corrector de les proves de llengua ni professor de llengua dels instituts. Ni cap autoritat lingüística. ¿Serà que ha desaparegut la categoria adjectiu de la gramàtica i un servidor no se s‘ha assabentat?

Em pregunto: ¿estem davant una revolució capriciosa dels estudis lingüístics? O, pitjor encara, davant l’escenificació d’una ignorància supina i públicament consentida?¿No serà que està passant com amb el pronom en, que ha desaparegut ja definitivament de la veu de molts comunicadors radiofònics, perquè ja havia desaparegut de la gramàtica que van estudiar a Periodisme? Amb el pas que anem, ¿serà normatiu escriure, tal com diu ja molta gent, -lis en lloc de -los, en expressions com hem de comunicar-los que no hi haurà classes del català? Si la premsa i els silenciós professorat de llengua dona per bo que focal és l’adverbi de focus, no els hauria d’estranyar que les ulleres bifocals fossin unes ulleres amb un adverbi a cada vidre. ¿És banal parlar d’això quan la principal preocupació de la gent és com fer front al 9% de la inflació?