QUÈ NO CANVIA?

Tomasi de Lampedusa escrivia a Il Gattopardo: canviar-ho tot perquè res no canviï. Una afirmació que en la novel·la es fa en el context del que representava el pas del govern de l’aristocràcia al govern de la burgesia. I per extensió, del govern de les minories privilegiades al govern del poble. I és cert que en allò essencial, els drets bàsics (permetin-me recordar-los: no discriminació per raó de sexe, d'edat, de raça, d’ètnia, de cultura, d’ideologia, de religió o qualsevol altra condició o circumstància de tipus personal o social, que limita o anul·la el gaudi o l'exercici dels drets i les llibertats fonamentals en igualtat en qualsevol àmbit de la vida pública), és una afirmació que té tanta veritat cínica, que, per necessitat, la gran majoria dels humans ens neguem a creure que sigui veritat que res no canviï. Els qui ocupem la part baixa de l’escala social no podem suportar que, quan guanyen els qui representa que ens han de defensar de la misèria i de la discriminació, no es produeixin canvis en les polítiques que afecten el benestar de la gent més necessitada. Tenim tanta necessitat de creure en miracles! I sí, algunes millores socials importants s’han produït gràcies a les grans mobilitzacions, manifestacions i, sobretot revolucions al llarg de la història en què hi han dat la vida multitud d’herois i heroïnes anònims.

Però, malgrat la sang vessada, res no ha canviat per als intocables i els qui gaudeixen d’impunitat. Malgrat la Il·lustració, malgrat Montesquieu, malgrat les adhesions als tractats de pau, a la declaració dels drets humans, malgrat els tribunals internacionals, continua havent-hi gent que pel seu origen, la seua ascendència, el seu poder econòmic, són, de facto, inviolables, són inimputables. I el pitjor de tot és que la seua impunitat és consagrada en constitucions democràtiques! Constitucions, que, amb una hipocresia insultant, declaren solemnement que tots som iguals davant la llei. Diguem-ho clar: tots els principis i lleis universals tenen excepcions, per raons d’Estat, per raons d’excepcionalitat o perquè és impossible combatre un Sistema mafiós globalitzat. Si tenen temps per irritar-se una estona, permetin-me unes paraules de l’admirat i lúcid Eduardo Galeano: la impunidad premia el delito, induce a la repetición y le hace propaganda; estimula al delinqüente y contagia su ejemplo.

NOU ANY NOU

El temps és el que sentim que ens passa al nostre cos. És el que imagina i intueix la nostra ment. Com més pesa el dolor dels ossos més sentim el temps. Com més contents estem, menys temps passa. Com més records se’ns fan presents, més temps viscut. Com més somnis tenim, més ens neguiteja el temps present. Bon any Nou, ens desitgem entre nosaltres. Auguri, es desitgen els italians, pressuposant que seran bons auspicis. A part del temps com a mesura cronològica, hi ha altres tipus de temps que són potser més interessants de tenir en compte. Què importa cronològicament un any més, si el meu temps és un patiment continu, un seguit de desgràcies? Què importa un any més si visc en un estat de felicitat beatífica? Què importen els dies, si avui estic bé i a l’endemà fatal? Si el temps no és el nostre temps personal, el nostre temps vital, biològic, psicològic, anímic, per què ens ha d’importar el temps que mesura les accions o els processos de tota cosa? El temps és la consciència de la nostra durada en el present de ser, en l’ara d’existir, el flux de successos, que coincideix cronològicament amb la dels nostres coetanis. És la consciència del nostre alè vital bergsonià. I el passat que recordem, tot allò que no és l’ara mateix, només és un afegit al nostre present que va deixant de ser present per ser passat, en cada present que sentim que flueix heraclitianament.

Però, hi està d’acord Einstein amb el que diem segons la teoria de la relativitat? I què en dirien els hipnotitzadors? O els psicoanalistes que practiquen les regressions terapèutiques? El temps lent, el temps ràpid, quina meravella! El temps dels enamorats o el temps dels angoixats. Que el temps és una qüestió relativa, segons el mesuri un o altre en una situació favorable o desfavorable, ho demostren aquestes expressions: donar temps al temps, cada cosa al seu temps, no tenir temps o tenir poc temps, el temps és or, al seu temps, temps era temps. I en els esports de competició quantes vegades no hem sentit que es fa temps, es perd temps, es guanya temps, s’atura el temps o s’acaba el temps? El temps és una mesura que es relaciona evidentment amb la velocitat i l’espai, però també amb l’estat d’ànim i amb la fe i l’esperança. Tant de bo aquest 2023 sigui tan bo com el millor que vàrem viure cadascun de nosaltres. Ara, el temps de les cireres arriba fins a Nadal!.

RETIMENT DE COMPTES

S’acaba l’exercici anual i és hora del retiment de comptes. Els governs de les administracions públiques, hi estan obligats per la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A part del control que els seus responsables s’han de sotmetre als organismes pertinents, reivindiquem que la ciutadania, almenys els qui l’exercim honestament (els qui paguem els impostos corresponents, complim les normes i contribuïm al bé comú segons les nostres possibilitats) pugui disposar d’un extracte explicatiu d’aquest balanç. Per exemple, per saber què han fet, què han aconseguit i què no, les Oficines Exteriors de Comerç i Inversions, les anomenades ambaixades catalanes. Quin efecte han produït en la nostra economia, quins béns i beneficis comptables han produït. Tothom sap que una cosa és la retòrica dels programes electorals (les intencions, els nobles desigs, la missió i la visió) i una altra la realitat que es materialitza, que es transforma en millorament o erradicació. O, com se sol dir en el seu llenguatge, les polítiques que han reeixit, les que han fracassat i les que han quedat en paper mullat.

Posats a ser transparents del tot, potser el més important seria conèixer què han fet i què han aconseguit, en què han impactat les xarxes d’Assessors, Agències, Entitats Autònomes, Consells, Oficines, Instituts, Secretaries, Centres d’Estudis Especialitzats i Patronats. És a dir, el fotimer d’organismes independents i/o estatutaris, les entitats autònomes administratives, les societats mercantils, les entitats autònomes de caràcter comercial, industrial o financer, les de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat, que mouen diner públic i dels quals pràcticament no sabem mai res, a no ser que en formem part, i encara. Si hem de ser tan transparents, doncs, siguem-ne. Però no ens facin desesperar navegant pels múltiples enllaços de les pàgines web que al final no ens aclareixen res. Si volem exercir de ciutadans responsables, hem de poder criticar l’acció de govern tant dels qui en coneixem el nom i en sabem la cara com dels qui no. Criticar vol dir tenir criteri per jutjar. I, moltes vegades, jutgem sense criteri perquè només tenim intuïcions i no dades. I no tenim dades perquè no ens les faciliten o és impossible aconseguir-les. En canvi, de titulars i de notes de premsa tantes com vulguin.

BON NADAL

Bon Nadal a tothom! Però no sé que em passa que cada any, des que vaig llegir-lo per primera vegada no em puc treure del cap quan arriben aquestes dates, el poema de Salvat-Papasseit i especialment aquesta estrofa: Demà posats a taula oblidarem els pobres/-i tan pobres com som-/.Jesús ja serà nat./ Ens mirarà un moment a l’hora de les postres/i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Sigui perquè l’acompanya un gran atrezzo, una escenografia imponent i un arrelament emocional en totes les manifestacions del nostre sistema de vida, en totes les arts, en totes els segments socials, aquesta festa de tradició cristiana encara no s’ha vist deglutida totalment per la parafernàlia capitalista o per la defensa del politeisme dels policulturals que defensen que el Pessebre a les escoles, per exemple, pot ferir sensibilitats. Santa Claus al capdavall és més simpàtic que els majestàtics Reixos, i tan generós com ells. I, en aquest cas, el sincretisme, expressat en el binomi Reixos+Pare Noel, si raja, si regala, a tots ens fa feliços! I deixin-se de romanços: construir un pessebre o muntar-lo (ah, i els diorames!) és un treball d’artesania i de composició, que ateny tots els continguts del qualsevol currículum preuniversitari. I no pateixin els ecologistes per la molsa, que ja en fan de sintètica! Els romans, els habitants de la Roma actual, tan multicultural com qualsevol altra ciutat europea, s’enorgulleixen de mostrar els fabulosos pessebres que es munten a les basíliques que foren en altre temps grans temples cesaris.

Com en totes les festes de solstici, la cristianització no va fer res més que barrejar símbols pagans amb els que aportava el relat bíblic de l’Epifania. O, millor encara, en molts casos resimbolitzar els de les velles religions. Els Pastorets, el tió, l’avet, el boix grèvol, el vesc, el galzeran o cirerer de Betlem, la flor de Nadal o la Poinsettia, la missa del gall, les fires de Nadal, el caganer, les nadales, l’elecció del Bisbetó, els àpats familiars, els grans de raïm, sant Esteve, els Innocents, l’home dels Nassos, la loteria, les lluminàries, tot plegat és aquesta barreja d’elements, entre pagans escatològics, religiosos i espirituosos que, pel que sigui i com sigui, hem adoptat milions i milions d’éssers humans en el nostre ampli món per desitjar-nos convenientment almenys uns dies, sort, salut i pau.

PENSAR PER UN MATEIX

Si penséssim més per nosaltres mateixos (no necessàriament per a nosaltres mateixos), la major part del discurs polític, del que diuen els polítics professionals (fixos discontinus) sobre la realitat de la vida quotidiana, no ens el creuríem. De tal manera que els polítics professionals haurien d’explicar-se d‘una forma diferent. És a dir, assumint totes les conseqüències, haurien de dir la veritat. Veritat que molt possiblement ens desassossegaria encara més del que solem estar com més lúcids ens tornem quan processem racionalment l’experiència emocional. Però al mateix temps ens consolaria saber-nos còmplices en la batalla per la dignitat, la sinceritat, la decència, l’honestedat, per, en fi, la recuperació de la nostra salvatge i refinada humanitat. Perquè, i M. de Montaigne ens en serveix la sentència, qui es coneix a si mateix, coneix també els altres, perquè tot home conté la forma sencera de la condició humana. I tot home, tota dona, que pensa per si mateix, per si mateixa, sap que els governants per mantenir la pau social han de crear una il·lusió de realitat. I, si no n’hi ha prou, han de fer-la desaparèixer sense contemplacions per un nou ordre, que sempre es dirà salvífic, sempre serà la il·lusió d’una nova renaixença. Però qui pensa per si mateix i s’ha empoderat de dignitat, d’integritat, no es deixarà mentir ni es deixarà matar, ni es deixarà entabanar amb solucions màgiques.

Pensar per compte propi, i en això Kant és el gran, grandíssim guia, és una pràctica que fulmina els fanatismes, els populismes, les supersticions. Però com tot, s’ha d’educar, s’ha d’entrenar, s’ha d’exercitar, s’ha de disciplinar i, si cal, s’ha de tractar professionalment. I, en aquest sentit, es justifica que l’educació escolar programi l’ensenyament-aprenentatge de la Filosofia, tal com es feu allà temps, des de l’educció infantil fins al Batxillerat. I, a la Universitat, en tots els graus de totes les branques del saber. La filosofia, com diu la valenciana Maite Larrauri, introductora a Espanya del feminisme de la diferència, és una bomba contra la docilitat. Contra la resignació, contra la idea general que ens han encolomat que sempre hi haurà pobres, sempre hi haurà carallots, sempre hi haurà crèduls. Coneix-te a tu mateix, aquesta era una de les màximes gravada al temple de Delfos, el Vaticà de l’antiga Grècia.

LA MISSIÓ DE LA DRETA ESPANYOLA

Ara, més que mai, la missió de la dreta espanyola, la dreta burgesa liberal, la que hom anomena de centre, talment una santa croada, és erradicar el feixisme, el franquisme i el carpetovetonisme de la nostra societat. El PP no hauria de tenir altre objectiu més elevat i més digne que acabar d’una vegada per totes amb la ranciesa nostàlgica feixistoide que continua i continua manifestant-se en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Si el PP té, com se suposa, sentit d’Estat s’hi veu obligat. És cridat, en aquest estadi de la història pàtria i de la història contemporània global, a resoldre una dels enquistaments més vírics del nostre país. En té la responsabilitat política, en té el manament històric i, sobretot, en té la superioritat moral que proporciona l’assumpció dels valors tradicionals cristians. I ho ha de fer no per compassió ni per caritat, sinó perquè els ho demana l’Europa civilitzada, l’Europa que va idear, entre altres, K. Adenauer. I ho ha de fer ràpid, abans no s’encengui una fornal on els plors i el cruixir de dents no s’escampi com la pólvora. I ho ha de fer ja, perquè cap altra formació política pot fer-ho i molt menys l’esquerra. L’esquerra i les seues aliances amb els qui volen destruir Espanya són precisament les que provoquen la foguerada extremista de Vox i organitzacions i empreses associades.

El PP té l’avantatge que coneix íntimament l’extrema dreta i les ideologies que la sustenten. Comparteixen governs autonòmics i, per tant, amb la seua gent s’escudellen despatxos, reunions, manifestacions i celebracions, alguns àpats, algunes afeccions i algun sarau. I si se’n coneixen intimitats, pressuposem que se saben els punts febles. I si cal un estímul encara més gran per aital missió, que l’Estat, el govern, busqui fórmules dineràries, normatives, directives en organismes dependents o participats, com a gratificació pels serveis prestats a la nación. I si no és demanar massa, pregaríem als dirigents del PP que fessin partícips d’aquesta croada els seus correligionaris del Partit Popular Europeu perquè l’estenguin a tota la Comunitat, que prou falta fa a totes les cases. No solament s’haurà fet un gran servei al vell continent sinó a tot el món lliure. De manera que la nova divisa del PP ben bé podria ser aquesta: spectemvr agendo, és a dir, per les obres ens coneixereu.

L’ESTAT

Qui governa amb majoria l’Estat, sigui més o menys democràtic, i paga, no bé, sinó molt bé, els seus funcionaris essencials, els que el protegeixen de tota amenaça real i imaginària, malgrat que tingui -si n’hi ha- la premsa privada en contra i una oposició cridanera, té el poder de fer el que vulgui sempre que, com deia Maquiavel, no redueixi la noblesa (llegeixi’s la oligarquia) a la desesperació, ni al poble al descontentament. Qui patrimonialitza l’Estat té la potestat de legislar, d’interpretar la llei i de fer-la complir. Ostenta el principi de veracitat, moralitat, legalitat, arbitrarietat i discrecionalitat. Que s’ha espiat líders independentistes, doncs, per raons de seguretat nacional. Que a l’estiu passat a la tanca de Melilla hi ha va haver una carnisseria, doncs no, les imatges que té el Ministeri demostren que tot va passar de la banda marroquina. Que del que es pressuposta per a Catalunya se n’executa una quarta part, doncs no, les estadístiques demostren que és la comunitat amb més inversió d’Espanya. I si el bon govern de l’Estat olora que hi ha alguna peça del trencaclosques que ha consagrat en la seua Constitució, sotsobra o és amenaçada desplega sense contemplacions tot l’arsenal de què disposa: l’aplicació del 155 o, segons la gravetat de l’amenaça, l’activació de la guerra bruta (per exemple el GAL), la declaració de l’estat d’alarma, d’excepció o de setge. L’Estat per defensar-se s’autoaplicarà sempre un cop d’Estat. I ara no s’hi valdran ni drets universals ni convenis ni tribunals de justícia internacionals. Camus dixit: totes les revolucions modernes han acabat amb un reforçament del poder de l’estat.

No coneixem cap govern contemporani, occidental, que reconegui públicament que s’ha equivocat o que l’ha errada. I a Espanya, encara menys. Les crisis per errades d’execució, de gestió o del que sigui, com a molt se salden amb cessaments, i encara si la pressió dels descontents aconsegueix crear un mínim d’inquietud als poderosos. Uns cessaments que no deixen de ser una mena de pantomima, de gesticulació, de donar peixet als súbdits (dits també ciutadania). Perquè els qui governen l’Estat, si pretenen tenir un mínim de dignitat i de vergonya, han de procurar una certa expertesa en l’art de la teatralització, de la simulació, de fer-se el desentès. Als súbdits ens emprenya més que ens menteixin que no pas que es gestionin malament.

L’ESPINA CLAVADA

Si s’aprova la reforma del delicte de sedició (alguns optimistes forçats diuen que s’aboleix o es deroga), el PSOE té clar que el president Puigdemont serà extradit, conduït davant els tribunals i serà condemnat a presó. El PP, el que queda de Cs, i l’extrema dreta, no volen de cap manera que desaparegui la sedició del codi penal, però, en el fons, sospiren que hi hagi una possibilitat legal per humiliar el MH exiliat que tant mal ha fet a la pàtria i tant s’ha mofat dels sentiments dels espanyols de bé. És cert, el MH President a l’exili i per més inri eurodiputat és la major espina clavada a les entranyes de l’aparat de l’Estat, del jutge emissor de les ordres d’extradició i òbviament de totes les forces i cossos de seguretat de l’Estat, des de la pèrdua de les colònies d’ultramar el 1898, i el Desastre d’Annual el 1921. És més, em fa la impressió que la fugida de Puigdemont va doldre, ha dolgut, dol i doldrà més que la victòria d’Abd-del-Krim en aquella guerra absurda com són totes les guerres. L’Estat com a institució no pot perdre mai. Llevat que una revolució cruenta en fundi un de nou, el qual, per cert, no permetrà, com no ho permeti el que ha estat decapitat, que, com diuen al meu poble, se li pixin als morros.

El que costa d’entendre a un il·lús com jo és com als dirigents patris no se’ls havia acudit abans una reforma de la sedició després que els tribunals alemanys i els belgues frustressin les euroordres d‘extradició. L’europeïtzació d’Espanya és una tasca tan titànica que no sé si es completarà mai. Ja ho sap tothom que la marca Espanya es caracteritza per ser incomplidora habitual en els terminis de transposició de directives europees. Però, ¿no serà aquesta pretesa reforma de la sedició convertida ara en delicte de desordres públics agreujats un mer canvi de nom, un simple maquillatge lingüístic? ¿No serà que qualsevol manifestació amb els aldarulls habituals corresponents, com els talls de carretera, les tractorades o els piquets sindicals, ja sigui de caràcter independentista, sindical, o gremial, pugui ser denunciada pe la via penal? Qui interpretarà la intencionalitat, la gravetat, la rellevància dels actes? Doncs, dit i fet, com ara. Dependrà de la discrecionalitat dels qui, investits d’autoritat pública, informen i assenyalen i òbviament dels qui acusen i sentencien. Això sí, amb menys anys de pena.

ANOMALIES

Em costa d’entendre que fills d’immigrants que han aconseguit un cert estatus social i fins i tot un càrrec polític, militin en partits d’extrema dreta i siguin abanderats dels contraris a la immigració. No crec que s’expliqui per una qüestió del cost i l’esforç que han esmerçat per aconseguir el seu ascens social, el cost que en podríem dir de la seua redempció. O perquè creguin que els seus orígens són millors que els dels migrants d’última generació. El tema deu anar pels viaranys de la psicologia, de l’intricat món dels complexos, tot allò que et fa ser més papista que el Papa. Deu ser que han demostrat poder tenir tant èxit com els natius i fer-se’n fins i tot més mereixedors que els propis, sobretot pel seu instint de superació. Deu ser que han integrat fins al moll de l’os els conceptes de veritat, perfecció, justícia, bellesa, classe social, religiositat, i les regles de convivència que dicten les classes dominants benpensants de la societat on han nascut, alhora que han esbandit qualsevol rastre de la cultura dels pares. Deu ser que, un cop aquests fills de la immigració s’han instal·lat entre la gent respectable, han d’evitar com a mecanisme de defensa que ningú vingut de fora allèn les fronteres pugui fer-los emergir o bé un complex de culpa, un complex d’inferioritat, un complex de gelosia caïnita o bé un complex de castració. Deu ser que aquest fill d’emigrant, que s’ha plastificat ideològicament amb els defensors de la puritat i les essències pàtries, necessita satisfer-los no tant per convenciment com per la por que algun dia no li recordin que també ell és un fill d’emigrant.

A part dels que tenim pul·lulant en els escons dels nostres parlaments, un dels exemples més cridaners d’aquesta anomalia és el de Suella Braverman (de soltera Fernandes), ministra d’Interior del govern de Rishi Sunak, a qui els seus conciutadans ja han batejat com a Cruella Braverman pels seus comentaris sobre la migració. Es veu que el seu somni consisteix a veure avions plens d’immigrants deportats cap a Ruanda o allà on sigui. Quina casualitat que la mare de mistress Braverman sigui d’origen indi!. L’excusa sempre és la legalitat. És com dir: qui mana ha de poder triar qui vol acollir. Per raons humanitàries, ja tenim prou problemes amb els de casa. Ja, els pares de Suella i del primer ministre devien ser indis de bona casa.

DRET A L’HABITATGE

Quan l’ocupació il·legal de vivendes es pot resoldre en un tres i no res contractant empreses com Desoukupa vol dir que les normes que regulen la propietat privada no resolen el problema. Però quan hi ha tanta gent que viu literalment al carrer o accessòriament en albergs caritatius, vol dir que el dret universal a un habitatge digne és una quimera. Quan és tan fàcil fer negocis especulatius amb la vivenda pública, i organitzar màfies que es lucren amb les ocupacions il·legals, vol dir que el problema habitacionals és, paradoxalment, una font d’ingressos molt productiva. Quan és tan complicat arbitrar mesures legals de desocupació i tan difícil promoure vivenda social, vol dir que existeix un abisme entre els drets i els deures. Quan ha estat tan accessible aconseguir un crèdit hipotecari per adquirir una vivenda i tot el seu parament i tan difícil pagar-lo, vol dir que el desig, alimentat per tots els ressorts del sistema capitalista, ha fet perdre el sentit de realitat. Sobretot perquè et sortia més car pagar un lloguer que no endeutar-te amb el bancs. Perquè, certament, el tema de l’habitatge és un problema estructural que té a veure amb la desigualtat social cada vegada més flagrant i dramàtica. Perquè té a veure també amb el disseny de les ciutats, el preu del sòl, l’augment del cost de la construcció d’acord amb els nous estàndards de sostenibilitat. I, sobretot, amb la cadena d’especulacions que es produeixen en tota la traçabilitat de la vivenda.

El Tribunal Constitucional, el març passat, va anul·lar de la Llei catalana que limitava el preu dels lloguers, l’obligació dels grans tenidors d'oferir i, en tot cas, renovar el lloguer social a les persones vulnerables. Ja sabem que hi ha subvencions de tota mena, ONG i polítiques municipals que vetllen per mitigar el drama habitacional, però què passa amb els pisos que té la SAREB? Què passa amb els quasi 36.000 pisos buits que hi ha a Catalunya entre grans propietaris, bancs i grups d’inversió? Doncs, passa que el dret fonament a l’habitatge digne, des del mateix moment que es defineix com a tal, esdevé una pura utopia per a milers i milers de persones, que, malgrat tot, en el seu interior, aspiren a ser propietaris abans que llogaters o rellogats. La cultura del mercadeig i la cultura de la propietat sempre han anat de bracet en la nostra civilització.