PROCLAMES ELECTORALS

No es pot acontentar tothom perquè, en una ciutat, en un poble, sempre falta per resoldre, per arreglar, per implementar, per revertir, incorporar, etc., alguna cosa, algun dret, alguna obligació, alguna millora, alguna sorpresa, o alguna alegria. Als pobles que es despoblen hi falta gent que hi pugui viure. Als que van tirant, tot allò que fa que vagin tirant i que puguin tirar una mica més. Però a les ciutats, a part de coses, si hi falta algun cosa, sempre sol ser més abstracta que física, més conceptual que factual. A la ciutat, tot es resumeix a parlar i debatre de “model de ciutat”. I quan s’ha de desglossar hom es remet a uns altra mena d’universals: ciutat sostenible, ciutat ecològica, ciutat oberta, ciutat integradora, ciutat acollidora, ciutat feminista, ciutat lectora, ciutat del comerç de proximitat, ciutat neta, ciutat segura, ciutat no contaminant, ciutat amable, la ciutat dels vianants i el transport públic, la ciutat emprenedora, la ciutat ben comunicada, la ciutat verda, la ciutat equitativa, la ciutat equipada de serveis de tota mena, la ciutat ben planificada urbanísticament i, per què no, la ciutat dels “prodigis” -com deia el novel·lista-. ¿I en preguntem qui no voldria, doncs, una ciutat ideal?. En cada contesa electoral és obvi que tothom vengui la ciutat dels ideal. Però la ciutat i els pobles s’haurien de poder governar òptimament també pels detalls. I sobretot per encertar el to, la proxèmica, el verb i els complements i la cinèsica a fi de fer creïbles les promeses.

I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.

EMERGÈNCIES ELECTORALS

Fa molts anys que les dades reflecteixen que els joves ni que treballin no poden emancipar-se. Tothom sap que amb el que cobra un mileurista no pot pagar la majoria dels lloguers del mercat. ¿Quin truc de màgia ha de fer per pagar la morterada de 1000 euros de lloguer, més les despeses de llum, gas, calefacció, i menjar saludable?. El govern central ha aprovat posar al mercat del lloguer 50.000 pisos de la SAREB, el banc dolent, uns pisos la majoria dels quals estan en perfecte estat de ruïna i situats en perifèries desassistides i abandonades de la mà de déu. Ara fa unes setmanes es va aprovar una nova llei de l’habitatge que, entre altres, posa topalls als preus del lloguer. Com que al maig hi ha eleccions cal demostrar que es reacciona a una de les emergències més greus de l’estat. És en aquest sentit, per exemple, que els ajuntaments governats pel PSC-PSOE de l’àrea metropolitana ja pacten programes electorals amb la promesa miraculosa de garantir “que qualsevol persona tingui accés a un habitatge digne i assequible”. Es veu que les negociacions de la llei aquesta entre els partits de la Investidura han estat llargues, àrdues i difícils. I jo hi afegiria que han estat vergonyants, no solament perquè la llei arriba tardíssim (la catalana de 2020, que ja posava límits als preus dels lloguers en zones tensionades, fou tombada pel TC), sinó perquè no compromet cap pla d’inversió sostinguda en el temps en la construcció d’habitatge públic.

Ja té atreviment que el mateix president Sánchez reconegui que Espanya és del països de la UE amb menys habitatge públic. Ja és de jutjat de guàrdia que habitatge públic s’hagi privatitzat a fons voltors o que les mateixes institucions públiques tenidores de sòl reservat a habitatge social n’hagin permès requalificacions urbanístiques per a altres usos. Paral·lelament a aquesta eufòria electoralista, com era d’esperar de part dels lobbistes del ram s’han aixecat veus denunciant els efectes col·laterals de la llei que diuen: si els propietaris arrendadors no poden obtenir un rendiment dels seus actius immobiliaris, no tindran incentius per arreglar i mantenir els pisos en condicions, se’n reduirà l’oferta i es paralitzarà la poquíssima promoció privada de vivenda dedicada al lloguer. El problema rau en la paradoxa que l’habitatge és un dret, però també és una mercaderia.

EL VOT DE L’EXTREMA DRETA

Els qui voten l’extrema dreta, per què ho fan? Per nostàlgia de la dictadura, de les dictadures? Perquè són rics i temen perdre els seus privilegis? Perquè són pobres i la culpa que ho siguin són els estrangers pobres? Perquè són patriotes ultranacionalistes? Perquè són amants de l’ordre, de la mà dura i dels càstigs exemplars? Perquè no creuen en la democràcia ni en els sindicats ni en els partits polítics? Perquè són euroescèptics i xenòfobs? Perquè l’extrema dreta és l’expressió del seu descontentament general i de les seues múltiples i diàries frustracions? Perquè no suporten els catalans i els bascos?. Imaginem-nos en una societat distòpica: votarien Franco si ressuscités? Haurien votat Hitler, Stalin i Mussolini? José Antonio? El general Millán Estraín? L’ugandès Idi Amín? El bolivià Hugo Banzer? El tunisià Habib Burgiba? Fidel Castro? L’haitià Francis Duvalier? Pinochet? Videla? Gadaffi? Ho Chi Minh? Saddam Hussein? L’ugandès Idi Amin Dada? El guineà Teodoro Obiang Nguema? On Vox va obtenir més vots a les eleccions catalanes de 2021, segons un estudi del politòleg Toni Rodon fou en els barris més rics i en els més pobres de Barcelona. I constata que la segregació entre rendes altes i baixes crea marcs mentals de pensaments antagònics, la qual cosa comporta, diu Rodon, un augment de la desconfiança envers els altres i també envers la política. Un còctel en què el guanyador és l'extrema dreta.

La segregació mental, les bombolles urbanes, el nativisme i la defensa de la preservació racial identitària, el control del relat populista, l’alimentació d’enemics imaginaris, la creació de bocs expiatoris, tot hi fa perquè s’arramassin vots cap als extrems de la política. Però els vots que van a l’extrema dreta no plantegen mai solucions concretes als problemes del dia a dia de la ciutadania. Tots els mals i els problemes socials són culpa del separatisme, de la immigració sobretot de religió musulmana, de les autonomies, del comunisme, del feminisme, de l’ecologisme, de la democràcia i el pluralisme polític, de la relaxació moral i el llibertinatge, de l’ateisme, del sindicalisme, de les lleis de memòria històrica, del garantisme judicial, del bonisme policial, de la desestructuració de les jerarquies tradicionals corporatives o, en fi, de la globalització, del multiculturalisme i les societats obertes.

DE LA HIPOCRESIA

Fins que el cas de Ana Obregón no ho saltat a la palestra, la maternitat subrogada, com que és un tema pràcticament reservat a algunes elits que poden fer sempre el que volen mentre no en facin ostentació, no se’n parlava obertament. Ara resulta que cal regular-la millor, perquè, insisteixo qui pot se’n va als EUA i allí sorteja els entrebancs que li posen a l’Estat espanyol. El que ens xoca és l’ús dels eufemismes per parlar d’un ventre de lloguer o de comprar una gestació. Som tan hipòcritament pudorosos! Al nostre món farcit de normes eticomorals i dotat arreu de comitès d’ètica, es ven i es compra tot el que no s’hauria de vendre i comprar. Es venen ronyons, es ven sexe, es venen nadons, es roben nadons i nens i nenes, s’exhibeix canalla entrenant-se disparant escopetes i pistoles, nens i nenes soldats, nens i nenes vestits de legionaris amb les seues armes plastificades, nens i nenes esclavitzats en treballs miserables, nens i nenes desnodrits i esquelètics, nens i nenes violats, nens i nenes segrestats com a botí de guerra, enverinats, socarrimats...És tan perversa la nostra civilitzada societat que per moure’ns a la compassió som capaços de pagar i de vendre l’horror, la vesània o la barbàrie.

Com sigui que vagi evolucionant el tema, el fet és que la senyora Obregón ha pagat la gestació de la seua neta i, com correspon a qualsevol transacció comercial, també ha cobrat el ventre de lloguer. I, no menys important, tot plegat ha contribuït a remoure algunes consciències i, com no, a l’espectacle moral patri. El/La nounat/da, de moment, és en un segon pla. Mentre sigui inscrit com a ciutadà espanyol i en tingui cura qui sigui que faci el que cal fer a tota criatura, la resta ja se n’ocuparà la premsa el cor. Suposem que els més conspicus algun dia investigaran què passa amb la paternitat subrogada, amb els bancs d’esperma, si existeixen casos de clonació de gens humans. O, fins i tot, si la Intel·ligència Artificial, ara que dona mostres que se’ns està anant de les mans, està intervenint en tota aquesta revolució reproductiva humana. Ja és ben curiós que amb el relleu i les conseqüències que tenen i comporten aquestes temes, com diu l’alcarrasina Sílvia Aldavert Garcia, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, “els drets sexuals i reproductius no s’hagin considerat mai drets humans”.

CAPITALISME ECOLOGISTA?

Un dels perills més grans perquè la Terra sobrevisqui com a planeta habitable més enllà d’aquest mil·lenni són les vaques que pasturen per les prades verdoses de les nostres (o de qui sigui) muntanyes. No les bateries del cotxe elèctric ni els aerogeneradors ni l’armament atòmic ni el fracking ni els biocides ni el volum de residus que generem per la sobreexplotació de tots els recursos naturals, la nul·la gestió de la massa forestal, dels aqüífers o de la desaparició de milers d’espècies animals i vegetals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWD), si seguim el ritme actual de vida, necessitaríem els recursos de 2,5 planetes per abastir la població mundial l’any 2050. Però, les vaques que peixen herba pels camps on encara creix són la causa que la Terra foti un pet com una gla, sobretot quan, segons la FAO, el 33% dels sòls del planeta estan pràcticament degradats i no s’hi pot fer res més que prendre el sol i la pols i que hi passi algun ralli finançat per les grans corporacions extractives del planeta. És com si diguéssim, - i es repeteix maliciosament- que la culpa de la degradació del nostre planeta la tenen els pagesos i els ramaders i, en conseqüència, els qui mengem carn i peix i tot el que ens dona la vinya del Senyor.

El que és surrealista, o millor esperpèntic, per dir-ho perquè se m’entengui, és voler fer compatible el capitalisme amb l’ecologisme i la sostenibilitat. És com fer entrar un clau per la cabota. L’exemple paradigmàtic del carreró sense sortida seria: si volem continuar essent competitius i creant riquesa, cal ampliar l’aeroport el Prat, però alhora cal preservar l’ecosistema de les llacunes de l’entorn i evitar que més trànsit aeri no suposi més emanació de CO2 a l’atmosfera. Els enginyers se les empesquen amb una pista sobre el mar i els ecologistes i el Parlament! responen dient que és una barbaritat. I, mentrestant, els organismes internacionals ja es poden anar esgargamellant a informar-nos que malgrat els acords que es prenen en els fòrums sobre el tema, la dilació en la presa de mesures contundents és exasperant. Com ho són els escèptics que et demostren que la degradació ja va començar fa 10.000 anys en plena edat del Neolític quan va néixer la ramaderia i l’agricultura. Precisament quan el planeta era habitat per quatre gats, deu vaques i es conreaven 12 pebrots!

L’ANTESALA ELECTORAL

Una manera d’influir en el vot dels electors, en el nostre món supermediatitzat per les xarxes socials, les fake i similars, consisteix a fer córrer el rumor, per exemple, que la Colau i Pueyo perdran les municipals respectives i que a Espanya guanyarà el PP. Sense oblidar les dades del CEO i totes les altres enquestes d’opinió interessades que ens van inoculant els verins dels derrotats i les mels dels futurs guanyadors. Com si, llevat dels afiliats als partits, la resta decidíssim el vot segons gira el vent mediàtic o segons l’humor amb què ens despertem el dia assenyalat. Està estudiat per la psicologia política que, en realitat, no se sap exactament quan hom decideix el seu vot: hi ha tants ciutadans que ja el tenen decidit abans de les campanyes, com tants altres que el decideixen a darrera hora, mentre molt pocs són influenciats per les campanyes. No són pocs, però, els qui voten en contra de ja sigui per animadversió, antipatia o fastigueig ja sigui per qüestions merament estètiques. Ara bé: ¿qui vota racionament en funció del programa electoral i a la vista del seu compliment es decanta per uns o per altres? Qui se sent seduït per la personalitat encantadora del líder o la lideressa? Qui té en compte l’historial delinqüencial d’un partit per no votar-lo? Qui vota simplement per anar en contra dels partits catalanistes, independentistes i de passada en contra dels que hi han acordat alguna cosa?

Posats a interpretar què condiciona el sentit del vot, ¿és possible que programaris espia o hackers a sou de determinades ideologies puguin influir en els resultats electorals? Són aquests enginyosos manipuladors que alteren les percepcions de les nostres ments respecte de la bondat o la maldat de determinats partits, les corresponents llistes electorals i de les seues polítiques? I l’abstenció? És fruit d’una militància anarquistoide, d’una despreocupació, d’un avorriment, d’una desgana o una expressió de rebuig de la política tal com es percep que es practica? Per què els polítics són tan mal valorats en les enquestes i tan poca gent hi confia, sobretot a Espanya? Una manera de resumir el nostre comportament electoral es deu al fet que, tal com es podia llegir en un titular: ens uneix l’odi. La polarització a Espanya, a Catalunya, s’explica perquè estem més d’acord en allò que no volem que en el que volem.

L’ACCIÓ EXTERIOR DE LA GENERALITAT

Vostè sap exactament què fan les “ambaixades” catalanes que hi ha escampades pels cinc continents? Sap si la part dels impostos que paga destinats a aquestes oficines són productius en algun sentit? Més, per exemple, que les universitat del món on s’ensenya llengua i literatura catalana? Més que els casals catalans? Més que les multinacionals catalanes com Grífols? Més que no fan les Cambres de Comerç? Més que el Barça? Més que els polítics exiliats? Com és que no tenim manera de saber en què es gasten els euros que els són assignades? A part dels registres de catalans al món, de subvencions, de promocions, de premis, en què influencien, què transfereixen, ¿en què s’internacionalitza, en què què que es pugui quantificar? Per què, si no és remenant per internet, no es “publicita” mai ni la tasca que fan ni els resultats ni els impactes aconseguits? ¿Sap vostè, per posar un exemple ben recent, què se n’ha tret de la gira del president de la Generalitat per Sud-Amèrica? No què hi ha anat a fer, si no què hi hem guanyat el catalans que no hi guanyéssim ja? És important, esclar, ser-hi, en el món. Que se sàpiga que existim, que hem existit i que persistim com a nació amb la voluntat, per a alguns d’esdevenir un Estat. Naturalment que els simbolismes són importants, però sempre que a més de representar una idea, un pensament, un sentiment, projectin accions i provoquin respostes. Fins al dia d’avui, ¿sap vostè si hem obtingut alguna resposta positiva a les reivindicacions nacionals de Catalunya dels països on la Generalitat té “ambaixades”?.

En general, ni els governants ni els ciutadans no tenim una cultura de l’avaluació de l’acompliment de responsabilitats. No estem avesats al retiment de comptes. Mentre la pedagogia actual ha adoptat el criteri d’avaluar l’alumnat per la capacitat d’aplicar els coneixements que es van adquirint i a saber testar i corregir els seus errors, en els àmbits de la política, el mèrit no radica en la demostració de l’efectivitat de llurs accions, sinó en una mena de meritocràcia basada en l’acatament cec als líders. I si no opinem o bé, segons els consellers del ram que sigui, opinem per desconeixement, és precisament com a conseqüència que no s’expliquen prou bé les accions, les decisions i, sobretot, perquè ningú n’avalua els resultats de manera pública i contrastada.

AH!

–A veure, em pots dir si hi ha algun detingut, imputat, jutjat o empresonat per l’escàndol de l’espionatge amb el programa Pegasus? No, oi?. –Noi, molt soroll, però poques nous–. Ah! –De passada, saps si hi ha algun condemnat per la trama Kitchen?–. –Espera’t, home, que encara no han començat a jutjar ningú!– Ah! –Per cert, com ha acabat la investigació de la jutgessa andorrana que imputava Mariano Rajoy i l’aleshores ministre Fernández Díaz, per presumptes pressions a la Banca Privada d'Andorra, el BPA, en el marc de l’operació Catalunya?–. –Està empantanegat en un jutjat de Madrid, em fa l’efecte–. Ah! –I què és això del barçagate?–. –No hi entenc res de futbol.– Ah!. –Parlant d’altra: tu sap per què hi ha tanta canalla que es vol suïcidar?.– Jo, pobre de mi, què vols que et digui?. Pregunta-ho als psicòlegs. Millor, potser, als inventors del Tik Tok o als que ens han venut la il·lusió que vivim en el millor dels mons possibles.– Ah! –I la inflació s’aturarà amb la pujada dels tipus d’interès?–. –Diuen els entesos que fins que no s’acabi la guerra d’Ucraïna, re de re. Tot i així, jo penso com l’economista J. Kenneth Galbraith que l’única funció de la predicció econòmica és aconseguir que l’astrologia sembli una cosa més respectable–. –Ostres, ara l’has dita molt grossa!–. –Però per gruixuda la que he llegit no fa massa: que el PP pactarà amb VOX si li cal per governar en les properes eleccions–. –Que no hi governa ja en alguna autonomia?–.

–Escolta: estudiaran filosofia els nous batxillers?–. –Segurament, però vols dir que els servirà de res?–. Ves! –Aquesta és bona: sembla que Sanna Marin, la presidenta de Finlàndia, podria perdre les eleccions?–. –Aquella xicota tan eixerida?–. –Pobra!–. –Ara seriosament: creus que el cotxe elèctric és sostenible?. Ho dic perquè no sé si saps de què estan fetes les bateries. O, com et penses que s’obté l’hidrogen?–. Ah!? –I les dessalinitzadores, què?. Gasten un munt d’energia que no surt del molins de vent, eh?–. –Mira, ara que dius molins: ja saps de què estan fets aquests aerogeneradors?. D’on et penses que surten les tones de zinc, alumini, molibdè, i de terres rares, entre altres, que es necessiten per construir una sola turbina eòlica de 3 megawatts i 150 metros de altura?–. –D’on l’has treta aquesta barbaritat?–. –Per cert, el canviaran el nom del carrer, a la Pobla de Segur?.

UN NIU D’ESCORPINS

Tots els malfactors, es diu, acaben essent descoberts un dia o altre. I tot i saber-ho i ser-ne conscients, aquests facinerosos, maltractadors, corruptes, criminals, mafiosos, gàngsters, etc. continuen delinquint fins que se’ls acaba la ganga. Un dia o altre, més aviat tard que d’hora, seran jutjats, alguns seran condemnats, d’altres es passaran anys litigant, els uns se’n sortiran perquè la xarxa de complicitats serà tan entortolligada que no hi haurà manera de desenredar-la, i uns altres pagaran com a caps de turc amb la condició de ser recordats com a salvadors de la pàtria. No sé si aquesta malura afecta de la mateix manera els països nòrdics, però en el nostre no pots aixecar una pedra que no en surti un niu d’escorpins. Que si som mediterranis que si ja va amb el nostre ADN, que si aquí sempre ha imperat l’equació de feta la llei feta la trampa, que si naps que si cols, però els jutjats no donen l’abast, de tal manera que fa l’efecte que causes com el Tres per Cent, la Gürtel o el cas Villarejo i llurs derivades infinites formen part de la vida, de la història de la vida de generacions i generacions. De la mateixa manera que en formen part els cicles de l’hivern i l’estiu, la primavera i la tardor, volen els ocells i neden els peixos.

Vet aquí, doncs, que el problema no és tant l’horrenda quantitat de delinqüents malversadors del nostre país, l’esgarrifosa ràtio d’avarícia per persona i any o la ràtio d’afanadors, extractors i corruptes professionals entre els nombrosos càrrecs electes i de confiança dels partits polítics, sinó el fet que l’existència d’aquests depredadors socials i institucionals s’hagin convertit en uns personatges habituals de la nostra vida i la corrupció en un costum Com si extorquir, defraudar o dilapidar diner públic fos una pràctica més o menys normalitzada. La prova és que, quan la ciutadania té ocasió de castigar-los a les urnes, tal volta perquè ho hauria de fer a la majoria dels partits tradicionals, ni ho pensa ni ho té en compte. Fa uns anys la majoria de la gent ens vàrem indignar que un pocavergonya digués estoy en la política para forrarme. D’un temps ençà, és probable que fins i tot l’aplaudíssim per la seua sinceritat. El que passa és que tanta transparència, tanta publicitat, arriba un moment que fa fàstic i produeix una terrible sensació que la bona gent és idiota.

LA DESJUDICIALITZACIÓ

Les lleis les fan els parlaments, les interpreten els jutges i fiscals, les observem i complim el ciutadans que som tots plegats i tenen els efectes que preteníem o per contra ens defrauden o ens limiten. ERC es va plantejar, amb el realisme consegüent ateses les fatals derivades de l’1 d’octubre de 2017, pactar amb l’Estat una mena de pau política: a canvi de no tornar a fer el mateix de la mateixa manera i dels suports convenients a les propostes de llei del govern de l’Estat, aquest “perdonaria” (indultaria i reformaria el codi penal) els sentenciats, els encausats i els investigats pel Procés. I només faltaria, I’independentisme podria continuar somiant amb l’arcàdica república catalana. Quines han estat les conseqüències?: 1. Trencadissa total de les relacions entre les diferents opcions independentistes i ineficàcia del 52%. 2. Desavinença absoluta entre entitats (Òmnium, ANC, CDR i tutti quanti) secessionistes i, en consonància, desmobilització social. 3. Despullament del relat utopista de Junts per Cat. I 4. Reacció numantina del poder judicial a la política “reconciliadora” del govern. Amb l’opció mes pragmàtica possible d’ERC, és cert que hi hem perdut més bous que esquelles?

Vist tot això, què caram havíem pensat que implicaria desjudicialitzar més enllà dels indults i de les reformes penals? Que els qui estan encausats deixarien d’estar-ho? Que la fiscalia deixaria d’acusar? Que se sobreseurien els expedients? Que es deixaria d’espiar independentistes? Quina fantasia ens havíem construït? L’Estat i qualsevol de nosaltres entén que qui l’ha feta, l’ha de pagar encara que sigui amb el nou codi pedal. I la justícia està per això. I qui torni a fer-ho, la pagarem, els uns amb el bastó del codi penal reformat i tots plegats amb el 155. Aleshores quina esperança li queda a l’independentisme? El dictamen dels tribunals europeus? Un referèndum pactat el dia del judici final? La lluita per tornar a aconseguir una majoria de diputats independentistes al Parlament? La situació a què ha conduït la via realista ens sona, resumint, al que diuen que deia Nikita Jruschov: els polítics sempre fan el mateix: prometen construir un pont encara que no hi hagi riu. I no recordo qui que hi afegia: cal preveure què passarà dema, demà passat i l’altre, i tenir el coratge d’explicar per què no va ocórrer com es preveia.