ELS SILENCIS DE L’ESTIU

El més fumut és que sempre passen les mateixes coses bones, mediocres i dolentes. I l’excepcional és que o bé ja ho sabien els serveis secrets o bé ja era previsible, sobretot, per als escèptics, els pessimistes, els malastrucs i els clarividents. Per exemple, que la dreta i l’extrema dreta ens solucionaran la vida. Quan fa calor, que comencen a funcionar tota mena d’aparells elèctrics de refrigeració i es fan més rentadorades que mai, curiosament no es parla mai del preu de la llum. Resulta que tothom qui més qui menys fa vacances a la platja o a la muntanya i viatja per aquests mons de déu, i com per art de màgia han desaparegut els tretze milions de persones en risc de pobresa del país. Com la sequera, que també ha desaparegut durant dos meso. I de la que vindrà o de la que no marxarà ja en parlarem després de l’estiu. Quan fa calor no servim per a gran cosa i no podem filosofar ni menys atabalar-nos per les desgràcies que ens aclaparen dia sí dia també. Fins i tot el qui pateix ha de poder alliberar el malestar encara que sigui pel llanguiment que produeix la solejada diürna i nocturna. Llàstima que el silenci d’estiu sigui colpejat pel parrupeig dels coloms, els lladrucs dels gossos, l’estridència del camió de la brossa, els esgarips dels borratxos que deambulen pels carrers a la matinada o les alarmes dels cotxes que es disparen perquè un gat hi ha saltat al capó. Sí, passen les mateixes coses, perquè, malgrat l’evolució, mentre siguem humans serem previsibles.

Per què hom espera que les polítiques de dretes modificaran la nostra vida quotidiana? Tal volta, amb més policia i més vigilància s’acabaran els furts, els robatoris i el vandalisme? Tallarà, la dreta governant, les mans als qui robin? Viuran millor els assalariats i els pensionistes? Hi haurà menys feminicidis i homofòbia? Menys atur? ¿Tindrem més  metges, més mestres, més protecció al català, més inclusió escolar, millors carreteres, millors rodalies si es redueixen els impostos a la banca a les grans fortunes i es paralitza la inversió pública, i en canvi augmenten les privatitzacions i l’espanyolitat? Als humans, a l’estiu, ens costa distingir el bé del mal, perquè durant la resta de l’any ja ens han ben anestesiat i ens han preparat per a l’engany. Ens hi hem acostumat. A qui importa, a l’estiu, que ens governin els uns o els altres?

LA ANORMALITAT NORMALITZADA

Perquè se m’entengui quan dic normal vull dir allò que és freqüent, ordinari, més comprensible i més excusable. Doncs bé: tot l’anormal s’ha convertit en normal. És a dir, tot allò que encara no fa quatre dies era considerat anormal, desencarrilat, excepcional, absurd, anòmal o insòlit, per una gran majoria de persones considerades sensates, s’ha convertit en anormal: que al maig no caigui ni un raig, que el PP voti el PSC-POE, que Vox sigui normalitzat com un partit de centre dreta i es converteixi en la clau de la governabilitat d’Espanya. Que Catalunya en un tres i no res s’hagi convertit en més espanyola que mai, que els independentistes no votin, que els ases volin o que la gent combregui amb rodes de molí amb tanta facilitat i ingenuïtat. Que es perpetuï un dèficit fiscal astronòmic i la patronal exigeixi a la Generalitat el que no té precisament per aquest mateix dèficit fiscal etern; que les desigualtats socials i econòmiques siguin cada vegada més grans i les ONG hagin de fer el que l’administració no fa ni s’espera que faci. O que matarem )i possiblement en cruspirem) tot el que és viu simplement perquè tot el que és viu ha de morir algun dia. I que sigui tan normal i acceptat (ho impotències!) que la prefectura de l’Estat sigui hereditària i inviolable.

Se’ns diu que és llei de vida. Que els qui no es mouen de lloc i no entenen que el món evoluciona, excepte Déu, Pàtria i Rei, es converteixen en uns criticaires, en uns amargats, en uns agorafòbics o, en el millor dels casos, en uns solitaris col·leccionistes: de cromos, de postals, de records, de nostàlgies, de vinils, de tebeos, de paper pautat, de màquines d’escriure, de baldadors de seient de ferro, de cabanes de fusta a les branques dels arbres, de barretines, d’escapularis, de pólvores de talc o d’enciclopèdies escolars on hi havia tots els sabers necessaris per aprovar els estudis primaris. El normal ara és que si fots un bolet al xiquet rebec siguis denunciat i condemnat a l’allunyament del teu fill durant quatre mesos, després que la sentència hagi tardat anys a dictar-se. No sé, fa la impressió que com més hem avançat en les tecnologies de la comunicació i la informació, més hem perdut el senderi, que no fa tants anys volia dir sentit comú. És tan normal que Espanya sigui la campiona d’Europa en el consum de psicofàrmacs diaris?

GUERRA A UCRAÏNA, ENCARA

Fa dies que em pregunto quins efectes han produït les mesures restrictives i les sancions contra el govern de Putin en la ciutadania russa. Malgrat els corresponsals que informen des d’Ucraïna o des de Moscou, a pesar de les dades de l’Institut per a l’Estudi de la Guerra, les anàlisis dels militars espanyols o el que ens filtra l’espionatge britànic, del que passa realment només en sabem el que les autoritats contendents els interessa que sapiguem. Se’ns donen xifres de morts, de desplaçats, de nens robats, de presoners, de ciutats destruïdes, de l’armament utilitzat, dels milers de milions de dòlars que s’hi gasten i fins i tot del cost de la reconstrucció. I per animar l’esperança dels qui no volem la guerra i dels qui no estem a favor de Putin, ens creiem les especulacions que el tsar rus està malalt, que els mercenaris de Wagner podrien alimentar una revolta a la mateixa cort russa. I ens creiem l’especulació ben informada que el totpoderós ex del KGB va perdent aliats internacionals, que els soldats russos del front fugen a la desbandada i fins i tot que alguns oligarques financen mercenaris contraris a Putin i estan darrere dels sabotatges a la regió russa de Voronezh, fronterera amb Ucraïna. I, com no, que l’exèrcit ucraïnès progressa en la reconquesta del seu territori completament devastat.

Ja sabem que la intoxicació i el falsejament de la informació formen part de la guerra. Però volem creure que hi deu haver, encara, algunes boques crítiques i amb mitjans per escodrinyar en l’interior dels escenaris geoestratègics i que ens puguin explicar, per exemple, quin és el cost real de tot aquest desastre humanitari i qui pensa treure’n profit quan s’acompleixin els objectius dels qui en mouen els fils. Quants morts fan falta per amortir-ne les inversions milionàries que són titllades d’ajuda?. És realista fer caure Putin i el seu règim? És realista que Ucraïna recuperi tot el terreny perdut àdhuc la península de Crimea annexionada formalment pels russos el 2014?. Malauradament, malgrat l’eufòria dels fabricants d’armes més eficaçment letals per veure com són determinants en la contraofensiva ucraïnesa o a pesar de les bones intencions negociadores, als camps de batalla, com sempre, qui hi mor de veritat són els soldats (i els qui pateixen irremissiblement els danys col·laterals) i no els buròcrates.

QUÈ HA PASSAT A RIPOLL?

A mi també m’interessa saber per què la senyora Sílvia Orriols d'Aliança Catalana, ha guanyat les eleccions a Ripoll contra tot pronòstic i analitzar per què no és una simple (i si volen perillosa) representant d’uns fanàtics racistes d’extrema dreta, amb què la majoria de contrincants polítics i de la premsa de titulars estereotipats ha titllat el resultat electoral. Té alguna cosa a veure amb el fet que al bressol de Catalunya uns nois aparentment integrats al poble es convertissin en els més sanguinaris d‘Europa? Té a veure amb la sensació d’inoperància dels partits nostrats de no generar solucions a un problema profund de convivència de cultures? De no saber veure que a Ripoll existeix un malestar soterrat que s’ha manifestat a les urnes a través d’Aliança Catalana? Poca broma: un de cada tres votants de Ripoll a les municipals han qüestionat el model de convivència del seu poble. I es preguntaran quin és el model? El trobaran a Internet: Pla Marc d’intervenció comunitària envers les identitats socials. D’un disseny teòric impecable, però d’una realització complexa i sobretot requeridora de compromisos i implicacions interinstitucionals, i de recursos experts per fer-lo sostenible en el temps. El llarg temps que necessiten les transformacions socials, culturals i polítiques que es plantegen, com sol passar, en aquests tipus d’abordatges.

En la seua diagnosi fa un retrat del municipi que podria estendre’s a qualsevol del de les nostres comarques d’una dimensió similar. Hi diu, entre altres: 1. Que al Ripollès hi destaca un sobreenvelliment de la població i que la immigració sosté la base de la piràmide d’edat en la franja més jove. 2. Que a pesar que la comarca té uns índexs baixos de població immigrada, els discursos racistes, masclistes, homòfobs existeixen i tenen el seu espai, tot i que acostumen a difondre’s en l’esfera privada de les persones o bé entre els cercles de confiança. 3. Durant la crisi de 2008 es van retallar els recursos destinats a les polítiques de ciutadania i immigració, i es va desmuntar l’equip divers que treballava en aquest àmbit. 4. Ripoll i la comarca es caracteritzen per tenir un funcionament social amb una visió molt tradicional, fet que es reflecteix sobretot en les generacions de més edat. En fi, que quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar.

VE EL LLOP

Desmobilitzat, desmoralitzat i atomitzat per saecula saeculorum, l’independentisme o, en paraules dels unionistes de totes les tendències, “desinflat el souffle” secessionista, ara toca el mal menor, és a dir: sostenir el PSOE i els acòlits, perquè ja se senten udolar els llops del PP i de Vox. Els ciutadans, si més no, els de Catalunya, solem viure la política com un pèndol: com que no feu la independència no votem o no us votem (més de 350.000 vots suposadament independentistes s’abstenen o es dispersen a les darreres municipals). Però si ensumem que ve el llop, aleshores se’ns inocula que hem de sortir a salvar els únics partits que, almenys, no ens atonyinaran físicament ni ens congelaran el sou mínim o les pensions. I ERC que veu com la seua estratègia de negociació no l’ha portada enlloc -llevat dels no poc importants indults parcials-, entotsolada, però no enze, ara cuita de fer fronts comuns contra la “bèstia”. Però no oblidem que també és consubstancial a la llei del pèndol -en tenim exemples en la nostra història contemporània- el fet que el rearmament nacional de la societat catalana sol produir-se quan l’Estat és governat per la dreta extrema o l’extrema dreta. És el que s’anomena la correlació acció-reacció. Vet aquí, l’explicitació de la tercera llei de Newton.

El problema del pèndol és que de seguida que comença el moviment d’oscil·lació i més concretament el seu basculeig cap a l’esquerra, l’atomització de les propostes progressistes i, tal com dèiem, independentistes, les pugnes pels seus lideratges, les incompatibilitats pels matisos en els objectius a curt termini i en els utòpics horitzons, les minúcies en els mètodes, en frenen l’impuls, n’eixarreeixen tot entusiasme. L’independentisme des del seu naixement en el segle XIX sempre s’ha vist condemnat a perdre pel mateix: els misèrrims matisos i detallets. El pensament d’esquerres, les programàtiques progressistes, exactament igual. I això passa, irònicament, en un país on hi ha més gent pobra que rica, on hi a més famílies que les passen magres, que gent que viu folgadament. En un país on, encara no fa tres anys hi havia més independentistes que unionistes. O almenys això és o era així segons els qui elaboren estadístiques. Perquè aquesta és una altra, sabem realment què vol la gent dels seus governants a més dels tòpics “salut, dinero y amor?

COMPRENSIÓ LECTORA

L’informe Pirls de 2021, que analitza el nivell de comprensió lectora dels alumnes de quart de primària,  publicat el maig passat, situa Catalunya a la cua de l’estat espanyol juntament amb Ceuta i Melilla d’entre les comunitats autònomes on es va aplicar la prova. Si en l’anterior estudi de 2016 els resultats catalans ja eren dolents, ara encara ho són més. Hauríem d’analitzar la tipologia d’escoles on es van aplicar les proves, el seu context sociocultural, el nivell de renda de les famílies dels alumnes examinats, el nombre de migrants que escolaritzen i, àdhuc, quins plans lectors tenen aquests centres i com els desenvolupen. Però, la realitat d’aquests informes internacionals és que a casa nostra anem malament des de fa temps. De plans i projectes lectors se n’han dissenyat un munt des de fa anys. Uns els ha elaborat la conselleria d’Educació, uns altres la de Cultura, i encara d’altres a càrrec d’associacions de veïns, de municipis o de la Institució de les Lletres. I pel que es constata la majoria tampoc no han reeixit. A banda de tots els condicionants que esmentàvem abans i de l’imperi de la imatge, hi ha un fet incomprensible: ¿com és que el Pla Nacional del Llibre i la Lectura no es formalitza, per Acord de Govern, fins al 14 de juliol de 2020, tot just encara no fa tres anys, i a sobre es modifica el seu organigrama a penes fa un any, i  per més inri es dona un marge d’un altre any per presentar un Programa?. ¿Cal tanta burocràcia per fer un Pla Nacional de Lectura operatiu, sobretot quan hi ha centenars de projectes de professionals de la docència i de la biblioteconomia que funcionen exitosament?.

La LOMLOE prescriu mesures perquè l’alumnat s’exerciti en la lectura sobretot en els cicles obligatoris. Però llegir comprenent el que es llegeix és una activitat que no depèn només de l’escola, de les bibliotecàries o de les Conselleries pertinents, sinó també dels entorns on conviuen els nens i la nenes, els nois i les noies. Si féssim la prova de comprensió lectora als pares i mares dels xiquets examinats, quin resultat obtindríem? L’aprenent de lector ha de veure llegir al seu entorn. L’aprenent de lector ha de llegir un estona cada dia, en silenci i en veu alta. Igual que serà bo que, com deia el clàssic, quan s’exerciti en l’escriptura no passi dia que no escrigui almenys una línia ben escrita.

LA NOVA ICONA ANTIRACISTA

Sí, com deia aquell, a mi també m’estranya que només s’insulti Vinicius Júnior i no a la resta de jugadors negres de la plantilla del Real Madrid. Aquests dies s’han estat editant vídeos de comportaments racistes de fa temps fins als nostres dies en tots els camps de futbol, contra molts jugadors que no jugaven ni juguen precisament al RM i a favor dels quals no es va aixecar ni una mil·lèsima part de la polseguera que ha produït el cas del golejador madrileny. Si sumem el fet que sobretot els camps de futbol solen ser l’única sortida dels instints més primitius dels éssers humans i on és permès socialment fins a un cert punt l’expressió de la ràbia, la frustració que comporta el viure quotidià i, alhora, l’eufòria i la felicitat extrema, amb el fet que el jugador del Real Madrid, humiliat i convertit en el símbol de les víctimes de la xenofòbia i el racisme imperant a Espanya (i ara arreu del món), és de sang calenta, més nerviós del compte i en la majoria dels estadis on competeix és tingut com a un provocador, ja tenim la fórmula de la bomba de neutrons. Tant empoderat n’ha sortit Vinícius així que s’ha convertit en la víctima icònica dels insults i dels menyspreu al diferent i a l’estranger, que hi ha comentaristes esportius que ja l’anomenen el Mandela del futbol. Al Brasil no dubtaríem que li erigissin un dia d’aquests un monument. Fins i tot l’ONU i la Casa Blanca han denunciat el cas.

És irrefutable que Vinícius ha estat, com tants d’altres, befat i injuriat, i que no és manera de tractar-lo pels seus comportaments inadequats com a jugador, però també ho és que té padrins poderosos. Tants que fins i tot el Comitè de Competició va anul·lar la targeta vermella que l’havia expulsat del partit contra el València. Tants que no ens estranyaria gens que l’estructura arbitral saltés pels aires, com de fet, ja n’han apartat algun del VAR. Aquesta contundència punitiva que ha recaigut en el València CF i evidentment en alguns dels seus energúmens seguidors, tot i així no l’hem solgut veure quan a les grades d’alguns camps s’han mostrat esvàstiques i altres simbologies repugnants, es canten autèntiques porqueries, s’insulta tot altre jugador o entrenador i no precisament pel seu color de la pell o la seua procedència. Al final, com diu el meu amic, Vinícius ha acabat essent el blanc de totes les crítiques!

ÒXID DE DINITROGEN

Una de les virtuts dels períodes electorals, a part naturalment de la possibilitat d’exercir un dret democràtic elemental, és que s’insufla en el cos social una mena de gas del riure per l’eufòria que produeixen les promeses que tots i cadascun dels contendents ens proposen. Sol passar en els períodes electorals, però també -fins i tot hi ha irònics que reclamen eleccions cada any- en els preelectorals, quan es materialitzen finalment els compromisos més vistosos, habitualment reservats a obres públiques, que s’havien fet en el període anterior. Quatre anys donen per poc perquè es noti l’acció de govern, quan els euros escassegen, la burocràcia es menja el quadrienni, hi ha discrepàncies en les coalicions que van fer majories i quan l’oposició i el seus correligionaris s’hi atrinxeren en contra i posen en marxa la maquinària judicial. I sobretot i resumint quan els “grans” projectes “estrella”, els que justament il·lusionaren la majoria de votants, costen milions de vegades més de dur-los a la pràctica que no pas enunciar-los en un programa de propaganda electoral o anunciar-los pomposament en un debat televisiu. Tant se val, als votants, com si fóssim nens i nenes a qui regalen unes sabates noves, ens fa gràcia que ens prometin la lluna en un cove. Ens entusiasma. Ens desperta si més no la curiositat o ens trau de l’abúlia o la desgana amb què vivim el dia a dia la política.

L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño del prevere Calderón de la Barca: ¿Qué es la vida? Un frenesí. / ¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño; / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son.

RODALIES, ESTRUCTURA D’ESTAT

El més lamentable (tant que podria ser esperpèntic) del contenciós que té Catalunya amb rodalies Renfe-Adif és que s’ha convertit en l’exemple perfecte del que vol dir un clam en el desert. Des de fa més de vint anys que els diversos governs de la Generalitat venen reclamant-ne el seu traspàs integral, (no dic que ben intencionadament i possiblement amb la creença que tot plegat es gestionaria molt millor i amb l’assumpció que els errors es podrien pagar políticament amb càstigs severs a les urnes) tot i sabent que els trens de Rodalies i de tot altra tipologia i distància són una estructura d’Estat, de l’estat espanyol òbviament, com les autovies i les carreteres nacionals i els ports i els aeroports, i que com a tals estructures, són estratègiques per al manteniment de la unitat de l’Estat i per a la defensa d’aquest estat enfront de qualsevol ingerència exterior. Això és tan senzill d’entendre com el fet que hagi interessat tan poc el corredor mediterrani davant les pretensions del corredor central o atlàntic, malgrat que la major part de l’economia productiva de l’Estat es mogui pel llevant de la península.

Només em plau recordar-los que l’any 2001 la Generalitat va crear IFERCAT (Infraestructures Ferroviàries de Catalunya) amb quatre objectius basics: la Línia 9 del metro de Barcelona, la Línia Orbital Ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari i el Tren Tramvia. L’articulació del Sistema Ferroviari de Catalunya va quedar establert per la Llei de 4/2006. L’any passat la Generalitat va encarregar l'estudi de viabilitat del tren-tramvia del Bages, el tren-tramvia de les Terres de l’Ebre i el tren-tramvia de la Costa Brava, amb el ramal del tren tram Olot-Banyoles-Girona. L’any 2004, però, la Generalitat ja havia obert concurs per projectar l’Eix Transversal. El 2006 es van adjudicar diversos projectes per a fer-ne reserves de sòl, fet que va provocar que alguns propietaris dels suposats terrenys per on passarien els combois ja es preparaven per demanar suculentes compensacions. Doncs bé, en què ha quedat tot plegat?. No havíem d’arribar a Saint Girons amb el tren de la Pobla? Oi que algun dia arribarà el tren a Andorra, i per tant a la Seu d’Urgell?. Eh que el tren és una estructura d’Estat de la qual a Catalunya encara no hem posat sinó uns exigus fonaments a la Catalunya interior i al Pirineu?

PROCLAMES ELECTORALS

No es pot acontentar tothom perquè, en una ciutat, en un poble, sempre falta per resoldre, per arreglar, per implementar, per revertir, incorporar, etc., alguna cosa, algun dret, alguna obligació, alguna millora, alguna sorpresa, o alguna alegria. Als pobles que es despoblen hi falta gent que hi pugui viure. Als que van tirant, tot allò que fa que vagin tirant i que puguin tirar una mica més. Però a les ciutats, a part de coses, si hi falta algun cosa, sempre sol ser més abstracta que física, més conceptual que factual. A la ciutat, tot es resumeix a parlar i debatre de “model de ciutat”. I quan s’ha de desglossar hom es remet a uns altra mena d’universals: ciutat sostenible, ciutat ecològica, ciutat oberta, ciutat integradora, ciutat acollidora, ciutat feminista, ciutat lectora, ciutat del comerç de proximitat, ciutat neta, ciutat segura, ciutat no contaminant, ciutat amable, la ciutat dels vianants i el transport públic, la ciutat emprenedora, la ciutat ben comunicada, la ciutat verda, la ciutat equitativa, la ciutat equipada de serveis de tota mena, la ciutat ben planificada urbanísticament i, per què no, la ciutat dels “prodigis” -com deia el novel·lista-. ¿I en preguntem qui no voldria, doncs, una ciutat ideal?. En cada contesa electoral és obvi que tothom vengui la ciutat dels ideal. Però la ciutat i els pobles s’haurien de poder governar òptimament també pels detalls. I sobretot per encertar el to, la proxèmica, el verb i els complements i la cinèsica a fi de fer creïbles les promeses.

I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.