EL MILLOR MÓN POSSIBLE

Som les generacions (en el sentit ampli de “tota la gent que naix i viu més o menys al mateix temps, considerada col·lectivament”) de la Covid, de les sequeres extremes, del primer president USA imputat de la història, de la Intel·ligència Artificial que és més perversa que els qui l’han inventada, de la gestació subrogada (visca l’eufemisme!), de la desactivació de l’independentisme pels poders de l’Estat i pel mateix independentisme que ho és només de paraula; de l’existència del nombre més gran de poetes de la història, de la plastificació dels oceans, de la violència desbocada de feminicidis, de l’augment exponencial de malalties mentals, del consum d’antidepressius, dels influencers adolescents milionaris, del cotxe i el patinet elèctrics, de la sobresaturació de fake news paradoxalment en l’era de la immediatesa informativa i de la transparència; de les plataformes audiovisuals que exposen sense cap ena de pudor la intimitat, del desconeixement absolut del funcionament gramatical de la llengua catalana i castellana en confondre gènere amb sexe, de la mesquinesa de la política agreujada pel fet que no vàrem néixer ahir, de l’escalfament del planeta i la seua destrucció insensata, egoista i criminal, del desvergonyiment escandalós de les desigualtats socials i la seua derivada en salut, educació i habitacional, de la perpetuació dels conflictes armats interessats per les grans potències armamentístiques que facturen com mai des de la Guerra Freda amb la consegüent amenaça nuclear de fer-nos desaparèixer els uns als altres com si xaféssim una formiga, de l’increment estratosfèric de l’extrema dreta i de les violències subsegüents com la xenofòbia i el racisme i els governs autocràtics, de la perpetuació de l’esclavitud laboral infantil, de l’anorreament absolut, postmoderns miserables!, dels valors i principis inspirats en la Il·lustració i recollits en esperit a la Declaració Universal dels Drets Humans.

I no es tracta de la vana nostàlgia com denunciava J. Manrique que “...a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”. Ni tampoc que les generació futures viuran pitjor que el que hem viscut o vivim en el nostre temps, sinó que, en paraules d’Emil Cioran, l’anomenat apòstol de la desil·lusió, “cada generació viu en l’absolut; es comporta com si hagués assolit el cim, o el final, de la història”.

POLÍTICAMENT INCORRECTE

És políticament incorrecte, en la mesura que hom s’expressa contràriament al que es considera l’ortodòxia política i cultural o del que és normatiu èticament entre els membres dels grups dominants d’una societat i per tant es pot ferir sensibilitats i desballestar els equilibris socials, per exemple: dir públicament que Messi ja ha acabat el seu cicle com a millor jugador del món i que no convé al Barça. Que Marc Márquez ja ha guanyat tot el que podia guanyar i que és millor que vagi pensant a dedicar-se a una altra cosa. Que la majoria de les cançons d’Eurovisión musicalment són molt mediocres. Que l’anomenat llenguatge inclusiu de l’estil “miembros y miembras” és una incorrecció lingüística de manual. Que la paritat a les llistes electorals és una exigència legal que no té res a veure amb el mèrit, la capacitat i la idoneïtat de les persones, homes i dones o no binàries, per exercir càrrecs polítics, administratius o directius. Que hi ha elevadíssim nombre de ciutadans que no està disposat a viure en cases on hi ha pisos turístics. O que no conviuria amb veïns de religió islàmica. Com és incorrectíssim que parlis dels negres quan hauries de dir “gent de color”, d’immigrants il·legals en lloc de fer servir l’eufemisme “migrants indocumentats”. O de vells en comptes de “gent de la tercera edat”, de la poc inclusiva AMPA en lloc d’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Etc. Etc.

Generalment la incorrecció política s’ha associat al món de l’art, de la música o de la literatura. I a alguns periodistes, els quals sovint són expulsats dels altaveus mediàtics convencionals. Tothom coneix artistes que per les seues lletres, els seus murals, els seus muntatges escènics han estat censurats, denunciats, i condemnats. Però curiosament així que l’extremadreta s’ha anat escampant com taca d’oli en amplis sectors i segments de la nostra societat, el llenguatge políticament incorrecte s’ha anat transformant en llenguatge descaradament insultant i humiliant. De dir al pa, pa i al vi, vi s’ha passat de dir pa quan és vi i dir vi quan és pa o de negar l’evidència que existeixen el pa i el vi. I, sobretot, de convertir el llenguatge antinormatiu, emparentat amb la ironia i, fins a un cert punt, amb el disfemisme, en una mera i simple mentida, en pura estupidesa intel·lectual. ¿Serà aquest article políticament incorrecte?

L’AUTODETERMINACIÓ

Abans que el Sàhara occidental espanyol es convertís en el Sàhara occidental marroquí ja poca gent recorda (i no hi ha cap interès perquè sigui recordat) existia el dret a exercir la lliure determinació dels sahrauís. Un dret que fou reconegut i ratificat per diverses resolucions de Nacions Unides i d’instàncies jurídiques internacionals, però que les parts responsables no han acomplert mai. És una de les vergonyes més infames de la història contemporània de l’estat espanyol i ho és especialment que els governs democràtics n’hagin fet tabula rasa i hi hagin tirat camionades de terra a sobre. Sí, sempre els quedarà la caritat de les ONG i de les famílies europees que acullen als estius els nens dels campaments de refugiats del Tinduf. En general, la descolonització africana i les independències iberoamericanes han resultat ser un desastre. Economies dependents, dictadors titelles alimentats pels antics colonitzadors, ressorgiment de conflictes ètnics, guerres tribals on els traficants d’armes es fan d’or, abismes brutals entre els adinerats i els pobres i, modernament països neocolonitzats per les grans potències mundials que continuen extraient-ne tot el que poden per quatre rals. Que mentre se n’aprofiten tant que poden, contribueixen perversament, aquests nostres estats civilitzats, a la migració desesperada de milers de famílies d’aquests mateixos països, en altre temps, descolonitzats.

El Marroc mentre sigui necessari per als EUA i per la UE mai no cedirà a un procés d’autodeterminació dels sahrauís. Com no ho farà mai Espanya ni el Regne Unit per a Gibraltar. Ni Espanya ni el Marroc per al cas de Ceuta i Melilla. El que s’ha conquerit per la força de la guerra i s’ha rubricat en tractats davant tots els notaris del món, no es toca. No es mouran d’allà on són ni Catalunya, ni Euskadi, ni Escòcia ni Irlanda del Nord. A no ser que aquestes nacions aconseguissin una improbable victòria en un camp de batalla cruent. Com no es toquen ni es tocaran mai ni San Marino ni Liechtenstein ni Mònaco, ni molt menys encara, Andorra o el Vaticà. Malgrat la Carta de les Nacions Unides, la paradoxa és que la majoria de les constitucions dels estats consolidats no reconeixen el dret d’autodeterminació dins el propi estat però si en altres estats. Recordin que Espanya va reconèixer el 2014 que Palestina hi tenia tot el dret.

LA DICTADURA A TRAVÉS DE LES URNES

Quan la dreta amb l’extrema dreta guanyen eleccions democràtiques, es congela la idea de progrés, es posen tanques a la llibertat individual i col·lectiva, es ressuscita la policia de la moral, es criminalitza qualsevol signe de dissidència; en suma, s’instaura una espècie de cínica dictadura democràtica. Quan la democràcia serveix en safata la dictadura, els demòcrates vençuts a les urnes, es converteixen en un perill, en enemics de l’Estat, de la Pàtria, de la Justícia i de Déu. Com que a la gent corrent tant els fa si la societat retrocedeix en els drets dels migrants, del col·lectiu LGTBI, o en qüestions com l’avortament, l’eutanàsia, la memòria històrica i, a sobre, els fas creure que el canvi climàtic o la violència masclista són falòrnies, mentre l’Estat proveeixi i no toqui la pera i controli els mèdia, aquest govern té assegurada llarga vida si fa el que li dicti el gran capital. Gran capital o capital simplement, per cert, que està exempt, evidentment, de complir amb el preceptes morals que imposi la dictadura democràtica. Bé, la manera de mantenir controlada la dissidència, “les rates comunistes, separatistes i anarquistes” és un clàssic: la inoculació de la por, la pràctica sistemàtica de la garrotada i, si cal més severitat, l’ús del manual de la Inquisició, sempre que les “rates” no caiguin al buit des d’una finestra.

Seran temps de tornar a la clandestinitat? De l’exili interior i exterior com en altres temps, que ara sembla que tornen amb aparences democràticament populistes? ¿Seran els temps de les edicions secretes, de les representacions teatrals i les actuacions musicals en foscos soterranis només a la llum d’espelmes? El que és segur és que tornarem a erigir o a dreçar murs de lamentacions on ens colpejarem el pit i ens cobrirem la clepsa de cendra, mentre ens acusarem de covards i pusil·lànimes, d’indecisos, d’egoistes, de no haver après res de la història, de repetir, millor dit, la mateixa història de sempre. ¿Catalunya serà una illa, que salvarà els balears i els valencians, desposseïts del més íntim, colonitzats maliciosament des de fa anys? Deia Virgili: “La baixada a l’Avern (l’infern) és fàcil i suau; les portes de la ciutat de Dite, són obertes de bat a bat dia i nit. Però fer un pas enrere i tornar a veure el cel, això sí que es una feina i un afany difícil!”.

ELS SILENCIS DE L’ESTIU

El més fumut és que sempre passen les mateixes coses bones, mediocres i dolentes. I l’excepcional és que o bé ja ho sabien els serveis secrets o bé ja era previsible, sobretot, per als escèptics, els pessimistes, els malastrucs i els clarividents. Per exemple, que la dreta i l’extrema dreta ens solucionaran la vida. Quan fa calor, que comencen a funcionar tota mena d’aparells elèctrics de refrigeració i es fan més rentadorades que mai, curiosament no es parla mai del preu de la llum. Resulta que tothom qui més qui menys fa vacances a la platja o a la muntanya i viatja per aquests mons de déu, i com per art de màgia han desaparegut els tretze milions de persones en risc de pobresa del país. Com la sequera, que també ha desaparegut durant dos meso. I de la que vindrà o de la que no marxarà ja en parlarem després de l’estiu. Quan fa calor no servim per a gran cosa i no podem filosofar ni menys atabalar-nos per les desgràcies que ens aclaparen dia sí dia també. Fins i tot el qui pateix ha de poder alliberar el malestar encara que sigui pel llanguiment que produeix la solejada diürna i nocturna. Llàstima que el silenci d’estiu sigui colpejat pel parrupeig dels coloms, els lladrucs dels gossos, l’estridència del camió de la brossa, els esgarips dels borratxos que deambulen pels carrers a la matinada o les alarmes dels cotxes que es disparen perquè un gat hi ha saltat al capó. Sí, passen les mateixes coses, perquè, malgrat l’evolució, mentre siguem humans serem previsibles.

Per què hom espera que les polítiques de dretes modificaran la nostra vida quotidiana? Tal volta, amb més policia i més vigilància s’acabaran els furts, els robatoris i el vandalisme? Tallarà, la dreta governant, les mans als qui robin? Viuran millor els assalariats i els pensionistes? Hi haurà menys feminicidis i homofòbia? Menys atur? ¿Tindrem més  metges, més mestres, més protecció al català, més inclusió escolar, millors carreteres, millors rodalies si es redueixen els impostos a la banca a les grans fortunes i es paralitza la inversió pública, i en canvi augmenten les privatitzacions i l’espanyolitat? Als humans, a l’estiu, ens costa distingir el bé del mal, perquè durant la resta de l’any ja ens han ben anestesiat i ens han preparat per a l’engany. Ens hi hem acostumat. A qui importa, a l’estiu, que ens governin els uns o els altres?

LA ANORMALITAT NORMALITZADA

Perquè se m’entengui quan dic normal vull dir allò que és freqüent, ordinari, més comprensible i més excusable. Doncs bé: tot l’anormal s’ha convertit en normal. És a dir, tot allò que encara no fa quatre dies era considerat anormal, desencarrilat, excepcional, absurd, anòmal o insòlit, per una gran majoria de persones considerades sensates, s’ha convertit en anormal: que al maig no caigui ni un raig, que el PP voti el PSC-POE, que Vox sigui normalitzat com un partit de centre dreta i es converteixi en la clau de la governabilitat d’Espanya. Que Catalunya en un tres i no res s’hagi convertit en més espanyola que mai, que els independentistes no votin, que els ases volin o que la gent combregui amb rodes de molí amb tanta facilitat i ingenuïtat. Que es perpetuï un dèficit fiscal astronòmic i la patronal exigeixi a la Generalitat el que no té precisament per aquest mateix dèficit fiscal etern; que les desigualtats socials i econòmiques siguin cada vegada més grans i les ONG hagin de fer el que l’administració no fa ni s’espera que faci. O que matarem )i possiblement en cruspirem) tot el que és viu simplement perquè tot el que és viu ha de morir algun dia. I que sigui tan normal i acceptat (ho impotències!) que la prefectura de l’Estat sigui hereditària i inviolable.

Se’ns diu que és llei de vida. Que els qui no es mouen de lloc i no entenen que el món evoluciona, excepte Déu, Pàtria i Rei, es converteixen en uns criticaires, en uns amargats, en uns agorafòbics o, en el millor dels casos, en uns solitaris col·leccionistes: de cromos, de postals, de records, de nostàlgies, de vinils, de tebeos, de paper pautat, de màquines d’escriure, de baldadors de seient de ferro, de cabanes de fusta a les branques dels arbres, de barretines, d’escapularis, de pólvores de talc o d’enciclopèdies escolars on hi havia tots els sabers necessaris per aprovar els estudis primaris. El normal ara és que si fots un bolet al xiquet rebec siguis denunciat i condemnat a l’allunyament del teu fill durant quatre mesos, després que la sentència hagi tardat anys a dictar-se. No sé, fa la impressió que com més hem avançat en les tecnologies de la comunicació i la informació, més hem perdut el senderi, que no fa tants anys volia dir sentit comú. És tan normal que Espanya sigui la campiona d’Europa en el consum de psicofàrmacs diaris?

GUERRA A UCRAÏNA, ENCARA

Fa dies que em pregunto quins efectes han produït les mesures restrictives i les sancions contra el govern de Putin en la ciutadania russa. Malgrat els corresponsals que informen des d’Ucraïna o des de Moscou, a pesar de les dades de l’Institut per a l’Estudi de la Guerra, les anàlisis dels militars espanyols o el que ens filtra l’espionatge britànic, del que passa realment només en sabem el que les autoritats contendents els interessa que sapiguem. Se’ns donen xifres de morts, de desplaçats, de nens robats, de presoners, de ciutats destruïdes, de l’armament utilitzat, dels milers de milions de dòlars que s’hi gasten i fins i tot del cost de la reconstrucció. I per animar l’esperança dels qui no volem la guerra i dels qui no estem a favor de Putin, ens creiem les especulacions que el tsar rus està malalt, que els mercenaris de Wagner podrien alimentar una revolta a la mateixa cort russa. I ens creiem l’especulació ben informada que el totpoderós ex del KGB va perdent aliats internacionals, que els soldats russos del front fugen a la desbandada i fins i tot que alguns oligarques financen mercenaris contraris a Putin i estan darrere dels sabotatges a la regió russa de Voronezh, fronterera amb Ucraïna. I, com no, que l’exèrcit ucraïnès progressa en la reconquesta del seu territori completament devastat.

Ja sabem que la intoxicació i el falsejament de la informació formen part de la guerra. Però volem creure que hi deu haver, encara, algunes boques crítiques i amb mitjans per escodrinyar en l’interior dels escenaris geoestratègics i que ens puguin explicar, per exemple, quin és el cost real de tot aquest desastre humanitari i qui pensa treure’n profit quan s’acompleixin els objectius dels qui en mouen els fils. Quants morts fan falta per amortir-ne les inversions milionàries que són titllades d’ajuda?. És realista fer caure Putin i el seu règim? És realista que Ucraïna recuperi tot el terreny perdut àdhuc la península de Crimea annexionada formalment pels russos el 2014?. Malauradament, malgrat l’eufòria dels fabricants d’armes més eficaçment letals per veure com són determinants en la contraofensiva ucraïnesa o a pesar de les bones intencions negociadores, als camps de batalla, com sempre, qui hi mor de veritat són els soldats (i els qui pateixen irremissiblement els danys col·laterals) i no els buròcrates.

QUÈ HA PASSAT A RIPOLL?

A mi també m’interessa saber per què la senyora Sílvia Orriols d'Aliança Catalana, ha guanyat les eleccions a Ripoll contra tot pronòstic i analitzar per què no és una simple (i si volen perillosa) representant d’uns fanàtics racistes d’extrema dreta, amb què la majoria de contrincants polítics i de la premsa de titulars estereotipats ha titllat el resultat electoral. Té alguna cosa a veure amb el fet que al bressol de Catalunya uns nois aparentment integrats al poble es convertissin en els més sanguinaris d‘Europa? Té a veure amb la sensació d’inoperància dels partits nostrats de no generar solucions a un problema profund de convivència de cultures? De no saber veure que a Ripoll existeix un malestar soterrat que s’ha manifestat a les urnes a través d’Aliança Catalana? Poca broma: un de cada tres votants de Ripoll a les municipals han qüestionat el model de convivència del seu poble. I es preguntaran quin és el model? El trobaran a Internet: Pla Marc d’intervenció comunitària envers les identitats socials. D’un disseny teòric impecable, però d’una realització complexa i sobretot requeridora de compromisos i implicacions interinstitucionals, i de recursos experts per fer-lo sostenible en el temps. El llarg temps que necessiten les transformacions socials, culturals i polítiques que es plantegen, com sol passar, en aquests tipus d’abordatges.

En la seua diagnosi fa un retrat del municipi que podria estendre’s a qualsevol del de les nostres comarques d’una dimensió similar. Hi diu, entre altres: 1. Que al Ripollès hi destaca un sobreenvelliment de la població i que la immigració sosté la base de la piràmide d’edat en la franja més jove. 2. Que a pesar que la comarca té uns índexs baixos de població immigrada, els discursos racistes, masclistes, homòfobs existeixen i tenen el seu espai, tot i que acostumen a difondre’s en l’esfera privada de les persones o bé entre els cercles de confiança. 3. Durant la crisi de 2008 es van retallar els recursos destinats a les polítiques de ciutadania i immigració, i es va desmuntar l’equip divers que treballava en aquest àmbit. 4. Ripoll i la comarca es caracteritzen per tenir un funcionament social amb una visió molt tradicional, fet que es reflecteix sobretot en les generacions de més edat. En fi, que quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar.

VE EL LLOP

Desmobilitzat, desmoralitzat i atomitzat per saecula saeculorum, l’independentisme o, en paraules dels unionistes de totes les tendències, “desinflat el souffle” secessionista, ara toca el mal menor, és a dir: sostenir el PSOE i els acòlits, perquè ja se senten udolar els llops del PP i de Vox. Els ciutadans, si més no, els de Catalunya, solem viure la política com un pèndol: com que no feu la independència no votem o no us votem (més de 350.000 vots suposadament independentistes s’abstenen o es dispersen a les darreres municipals). Però si ensumem que ve el llop, aleshores se’ns inocula que hem de sortir a salvar els únics partits que, almenys, no ens atonyinaran físicament ni ens congelaran el sou mínim o les pensions. I ERC que veu com la seua estratègia de negociació no l’ha portada enlloc -llevat dels no poc importants indults parcials-, entotsolada, però no enze, ara cuita de fer fronts comuns contra la “bèstia”. Però no oblidem que també és consubstancial a la llei del pèndol -en tenim exemples en la nostra història contemporània- el fet que el rearmament nacional de la societat catalana sol produir-se quan l’Estat és governat per la dreta extrema o l’extrema dreta. És el que s’anomena la correlació acció-reacció. Vet aquí, l’explicitació de la tercera llei de Newton.

El problema del pèndol és que de seguida que comença el moviment d’oscil·lació i més concretament el seu basculeig cap a l’esquerra, l’atomització de les propostes progressistes i, tal com dèiem, independentistes, les pugnes pels seus lideratges, les incompatibilitats pels matisos en els objectius a curt termini i en els utòpics horitzons, les minúcies en els mètodes, en frenen l’impuls, n’eixarreeixen tot entusiasme. L’independentisme des del seu naixement en el segle XIX sempre s’ha vist condemnat a perdre pel mateix: els misèrrims matisos i detallets. El pensament d’esquerres, les programàtiques progressistes, exactament igual. I això passa, irònicament, en un país on hi ha més gent pobra que rica, on hi a més famílies que les passen magres, que gent que viu folgadament. En un país on, encara no fa tres anys hi havia més independentistes que unionistes. O almenys això és o era així segons els qui elaboren estadístiques. Perquè aquesta és una altra, sabem realment què vol la gent dels seus governants a més dels tòpics “salut, dinero y amor?

COMPRENSIÓ LECTORA

L’informe Pirls de 2021, que analitza el nivell de comprensió lectora dels alumnes de quart de primària,  publicat el maig passat, situa Catalunya a la cua de l’estat espanyol juntament amb Ceuta i Melilla d’entre les comunitats autònomes on es va aplicar la prova. Si en l’anterior estudi de 2016 els resultats catalans ja eren dolents, ara encara ho són més. Hauríem d’analitzar la tipologia d’escoles on es van aplicar les proves, el seu context sociocultural, el nivell de renda de les famílies dels alumnes examinats, el nombre de migrants que escolaritzen i, àdhuc, quins plans lectors tenen aquests centres i com els desenvolupen. Però, la realitat d’aquests informes internacionals és que a casa nostra anem malament des de fa temps. De plans i projectes lectors se n’han dissenyat un munt des de fa anys. Uns els ha elaborat la conselleria d’Educació, uns altres la de Cultura, i encara d’altres a càrrec d’associacions de veïns, de municipis o de la Institució de les Lletres. I pel que es constata la majoria tampoc no han reeixit. A banda de tots els condicionants que esmentàvem abans i de l’imperi de la imatge, hi ha un fet incomprensible: ¿com és que el Pla Nacional del Llibre i la Lectura no es formalitza, per Acord de Govern, fins al 14 de juliol de 2020, tot just encara no fa tres anys, i a sobre es modifica el seu organigrama a penes fa un any, i  per més inri es dona un marge d’un altre any per presentar un Programa?. ¿Cal tanta burocràcia per fer un Pla Nacional de Lectura operatiu, sobretot quan hi ha centenars de projectes de professionals de la docència i de la biblioteconomia que funcionen exitosament?.

La LOMLOE prescriu mesures perquè l’alumnat s’exerciti en la lectura sobretot en els cicles obligatoris. Però llegir comprenent el que es llegeix és una activitat que no depèn només de l’escola, de les bibliotecàries o de les Conselleries pertinents, sinó també dels entorns on conviuen els nens i la nenes, els nois i les noies. Si féssim la prova de comprensió lectora als pares i mares dels xiquets examinats, quin resultat obtindríem? L’aprenent de lector ha de veure llegir al seu entorn. L’aprenent de lector ha de llegir un estona cada dia, en silenci i en veu alta. Igual que serà bo que, com deia el clàssic, quan s’exerciti en l’escriptura no passi dia que no escrigui almenys una línia ben escrita.