VIOLÈNCIA JUVENIL

No són anècdotes les batusses entre joves a ganivetades i desafiant la policia que han tingut lloc, en pocs dies de diferència, a Manresa, Vic o Molins de Rei. El problema, conciutadans, no és que les baralles s’hagin produït entre joves d’origen migrant, el problema és la incapacitat de socialitzar determinats col·lectius de joves, (entre altres els MMS menors migrants sols o els NINIS. joves que no estudien ni treballen per les raons frustrants que siguin) en els valors, drets i deures, de civilitat i ciutadania. Com no és accidental que a Espanya el suïcidi sigui la primera causa de mort en els joves i els adolescents entre 12 i 29 anys. Com no és inusual l’increment de casos de violència sexual en grup exercida per joves i menors. Què passa, doncs? Què i qui en tenen la culpa? Que si falla l’escola, que si les famílies, que si els perniciosos valors del sistema capitalista, que si la religió del materialisme i que si tot s’hi val per aconseguir els objectius. Que si molts dels referents públics que es passegen pels mass media o les xarxes socials són precisament uns autèntics antimodels. Que si la culpa la té l’accés a la pornografia en edats púbers, que si hem educat en la permissivitat absoluta, que si ha desaparegut el concepte de disciplina, que si hem fet nens i nenes bombolla, que si hi ha poca policia i cap policia de la moral- Sí, sí, tot això i més.

Però els experts vaticinen que la situació només ha fet que començar. Si no es fa gir copernicà al model de societat que hem construït entre tots, però uns molt més que altres, la psiquiatria, la psicologia, els centres de menors, la fiscalia de menors no es podran llevar la feina de sobre. La violència juvenil, a fe de món que té on emmirallar-se. Vivim, cada dia i a cada hora i en directe, enfangats en una violència sistèmica en tots els aspectes de la nostra vida. Veure per la tele cossos surant al mar o mutilats per les bombes, refugiats malvivint en milers de camps de concentració, gent adulta, nens i joves remenant les escombraries davant de casa nostra o sentint com s’incrementen els índexs de pobresa malgrat els pal·liatius de les ONG, s’ha convertit en una aberrant normalitat.

22.000 MILIONS

El que fa que mai no s’acabi de resoldre el vergonyós nyap de rodalies a Catalunya, no és perquè no es compleixin els acords amb l’estat espanyol, quan n’hi ha, sinó perquè és una manera de tenir captiva, agafada pels dallonses, la comunidad autònoma separatista. Perquè, diguem-ho clar, no hi ha cap voluntat que s’arregli. Altrament, la recurrència dels programes electorals dels partits independentistes catalans en la reclamació del traspàs integral de rodalies, dels ports i aeroports, sempre acaba essent més el tòpic relat d’un memorial de greuges que no pas una estratègia, una bateria d’accions, per fer-ho realitat. Alguns optimistes van pensar que aquests traspassos, vitals per a la progressiva fonamentació i materialització de la idea de nació-estat de Catalunya, s’esdevindrien, com havia passat en altres temps amb els governs de Jordi Pujol, quan la minoria independentista al Congrés tingués la clau de la governabilitat de l’Estat. Que aquell dia es tindria l’oportunitat, a més a més, de pactar suports a canvi de rebaixar el dèficit fiscal, de completar l’execució del corredor mediterrani abans de la fi del món i, fins i tot, que es podria fer un referèndum consultiu sobre l’autodeterminació.

Nogensmenys, els partits dits d’estat sempre han entès, alguns segles abans de l’1 d’octubre de 2017, que qualsevol concessió que es faci als nacionalistes catalans (sempre més torracollons que els bascos), cal fer-la pensant que tot allò que constitueix la columna vertebral d’un Estat, com les infraestructures viàries de tota mena de transport (de mercaderies, d’energia, de comunicació, de serveis varis) no es toca. No serà mai motiu de cap negociació, peti qui peti. Encara que el partit d’estat que aspira a governar no governi o encara que s’hagin de repetir eleccions, totes les vegades que ho permeti la sacrosanta Constitució del moment. L’Estat, els partits d’estat, segons la conveniència i sobretot quan necessiten els vots dels nacionalistes perifèrics, sempre tenen a punt uns asos trucats a la màniga per fer veure que els complauen. Que sembli que fan passar bou per bèstia grossa. Però, al final, resulta que les paraules se les emporta el vent, els problemes del dia a dia es mengen la memòria del que es va prometre, mentre el dèficit fiscal amb Catalunya, es calculi com es vulgui, ja frega el 22.000 mil milions!

HIPÒCRITES!

Un país on una senyora presidenta d’una comicitat (perdo!, d’una comunitat) autònoma és capaç d’afirmar que els qui a Catalunya duen un cognom castellà ho tenen difícil per trobar feina, i no la desmenteixen sinó els humoristes, vol dir que o bé és un país infestat d’humoristes, de tantmefotistes, d’estúpids i cretins. Un país on la bella guàrdia del PSOE faci declaracions tan ràncies, tan anacròniques, tan conservadores, respecte, no ja sobre l’amnistia, sinó sobre l’ús del català i altres llengües cooficials espanyoles al Congrés i al Senat, que pareix que les hagin expressat dirigents dels partits més dretans del nostre panorama polític, només implica que en aquests país, Espanya, impera un cinisme tan brutal que no pot ser que no derivi de la ignorància supina ancestral que el sustenta. Un país, curull de constitucionalistes de boqueta, que s’autoanomena “democràcia consolidada” on els seus responsables són incapaços de fer que es compleixi la Constitució pel que fa a la renovació del Consejo General del Poder Judicial, cinc anys de l’obligació!, és un país que o bé considera algunes institucions fonamentals com a simples decorats escenogràfics o bé que les fa funcionar si s’acorden als interessos partidistes.

El partit que proclama que ha guanyat les eleccions però no té majoria per governar perquè ningú llevat de l’extrema dreta vol pactar amb ell, és un partit que simplement no convenç la majoria de votants del país del qual es vol erigir en àrbitre de la moderació, de la llibertat, de la igualtat entre els espanyols. Ves quin país en què, diuen, tothom és igual davant la llei (d’això es deu tractar la igualtat dels espanyols) excepte el cap d’Estat que és inviolable i no “està sujeto a responsabilidad”. No et refot un país en què el mateix fet de ser independentista és considerat potencialment terrorista i, en canvi, exhibir banderes anticonstitucionals, fer la salutació feixista i corejar himnes de la mateixa naturalesa, és considerat llibertat d’expressió. No sé si a les misses en honor a insignes feixistes caiguts per Espanya es llegeix mai aquest passatge de Mateu, 23.28: Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. Potser sí, però o bé no ho escolten o pensen com sempre que els malvats, els pecadors, els destructors de la Pàtria sempre són els altres.

CANVI CLIMÀTIC

S’imaginen caient 768 litres per metre quadrat un dia d’una llevantada brutal a la ciutat de Barcelona, tal com ha diluviat a la ciutat grega de Volos? Com que aquí a casa nostra només cada dos per tres cauen com a molt 240 litres i els seus patidors i afectats ja s’imaginen l’apocalipsi, la resta, els qui només veiem la desgràcia per la tele, no ens acabem de creure que algun dia, més aviat que tard, ens pugui passar una animalada com la que estem contemplant. No ens acabem de creure del tot que això del canvi climàtic ens afecti massa. Si més no, no massa més que la calorada que patíem els que ja tenim una edat quan no hi havia els registres que existeixen ara; o les fredorades que sentíem cinquanta anys enrere. Com de gairebé tot el que passa en aquest món i en els altres, mai no ens n’acabem de creure gran cosa fins que no ho experimentem a la nostra pell, a la nostra butxaca i els qui tenen ànima, a la seua ànima. És cert, sempre hi ha gent solidària, generosa, empàtica, disposada a ajudar i a compartir. I cada vegada que les malvestats meteorològiques i ecològiques seran més violentes i ens afectaran de més a prop hi haurà més combatents contra els negacionistes, els generadors del desgavell climàtic i de la depredació dels recursos vitals i contra els qui es passen pel folre els acords internacionals sobre la sostenibilitat planetària.

Però, la batalla contra el mal, és d’unes proporcions megalítiques, de manera que les actituds testimonials seran tan insuficients com ho han estat fins ara davant els grans depredadors del planeta, amb les honorables excepcions de Greenpeace, els Verds, Coalició Clima, o les més d’un centenar, només a Catalunya, d’entitats que lluiten per la millora del medi ambient, la biodiversitat i la salut dels ecosistemes. Només de pensar en els materials que calen per fabricar un aerogenerador o les bateries elèctriques i els països que els extrauen, millor dit les grans companyies mineres que les exploten en quests països, no sé si estem fent grans avenços en la lluita contra el canvi climàtic. ¿Ja ho saben que hi ha més d’una trentena de països al món que han anunciat la construcció de reactors nuclears (tan sols a França n’han anunciat catorze), amb l’excusa de la independència energètica, la dependència de les energies fòssils i, per tant, la lluita contra el canvi climàtic?

EL NEGOCI

Quan per governar necessites, sí o sí, els vots dels qui, segons el relat oficial, pretenen destruir Espanya, resulta que tot és possible en el marc de la santa Constitució. Fins i tot una llei general d’amnistia, una cessió de l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació, un traspàs de competències que sempre havia estat impossible o un règim fiscal semblant al dels territoris forals. I és obvi que els qui tenen la clau per aconseguir la majoria exigeixin el màxim possible de contrapartides, de rèdits, d’interessos. És el negoci, que en llatí vol dir “no sense compensació”. I, com és sabut de tothom, quan es fan tractes comercials i especialment també en política els grans principis ideològics, eticomorals i normatius s’acaben acomodant a la conveniència. S has anat a mercat, si has concorregut les eleccions, no s’hi valen excuses si ten l’oportunitat de firar-te, quin motiu hi hauria per no fer-ho. I obtenir-ne una bona mercaderia, per exemple, una llei d’amnistia o el traspàs del Prat, al preu de cedir uns quants vots, una suma en si mateixa ridícula? La governança política democràtica no deixa de sustentar-se en el joc d’avinences, d’interessos, en pactes de senyor, mediatitzats, això sí, pel vent que bufa en cada moment. Vull dir, que no es tracta mai de compromisos segellats i lacrats notarialment. Tot el que s‘acorda políticament té un valor circumstancial, contingent i sobretot al marge o per sobre de les normes ètiques a l’ús.

La política la fan els polítics, es diu, però, en realitat, és més aviat al contrari. Els polítics, els qui exerceixen la política, són en la majoria dels casos fagocitats per les superestructures de l’enorme engranatge que mou la maquinària burocràtica de la política que no té altre sentit, altra finalitat, com deia Maquiavel, el pare de la ciència política, que l’obtenció del poder o la compartició del poder amb els poderosos de veritat. Tothom qui arriba a l’exercici de la política, fins i tot els més purs i nobles d’ideals i valors, si no s’hi rebel·len, acaben sucumbint als principis d’astúcia, pragmatisme, tactisme, doble moral, mitges veritats, capacitat de dribleig o regateig i d’esquivar o donar la volta a les interpel·lacions i crítiques, obediència al politburó, memorització de consignes i frases clau, perícia per sortir a les fotos i ser i estar al lloc oportú. Etc, etc.

LES CONSENTIDES ABERRACIONS

El cas Rubiales ens demostra que en aquest país existeix, possiblement encara per segles, un masclisme estructural que fa feredat. Instal·lat, entre altres àmbits, precisament en el món de l’esport i principalment el del futbol. Però, també, que aquest món, sobretot el del futbol, com ja han dit persones que en saben un niu, és dels negocis més indecents i insolents que hi ha en el nostre planeta. Sí, en aquest nostre sistema, on un president de la RFEF guanya mil vegades més, per posar només un exemple de l’aberració que suposa, que un investigador biomèdic o de qualsevol altra àrea de les considerades bàsiques per a la nostra salut i supervivència. El món del futbol professional és el paradigma més contradictori, en la mesura que converteix el que són els valors de l’esforç, de la companyonia, de la disciplina, del saber guanyar i perdre, del treball en equip, de la superació personal, etc., etc., en un estratosfèric negoci del més pur capitalisme salvatge. I tothom que hi gira al voltant i se’n beneficia òbviament, calla, para la mà i, per tant, atorga. Ah!, i la resta tenim opi cada cap de setmana i alguns dies més a un preu assequible. Ja hi pot haver legislació profeminista, ja ens podem omplir la boca que la societat ha evolucionat en els drets de les dones, ja hi pot haver totes les manifestacions a favor de la igualtat, que per extirpar la “normalitat” masclista es necessiten altres eines més contundents i expeditives.

És incomprensible com s’accepta amb tanta normalitat i indiferència que els considerats millors jugadors de futbol es comprin i es venguin per milions d’euros, tants que superen, per fixar-nos en una dada sensible, la suma de tots els pressupostos municipals de la demarcació de Lleida. Esclar, les passions, les grans afeccions, mouen milions i els milionaris dels esports majoritaris es protegeixen, se solidaritzen, s’intercanvien mercaderies humanes i, sobretot, són impunibles perquè poden comprar i vendre al comptat mitjans de comunicació, polítics, clubs, energies fòssils i renovables, organismes internacionals i silencis i màscares abominables. I al final, gairebé tots nosaltres, que necessitem alliberar-nos de les tensions i neguits diaris, esdevenim els seus clients més fidels i carallots. Com diu el savi uruguaià E. Galeano: el futbol és l’única religió que no té ateus.

ELS COLOMS

Malgrat que s’hagin significat com a símbols de pau, els coloms són fastigosos. A Ponent hi ha més coloms que conills i potser que persones. Ho embruten tot, ho colonitzen tot, sobretot si hi ha l’humà que els dona menjar. Ja hi ha molt poca gent que en criï per cuinar-ne el colomins a la cassola (i que siguin tan especials com els coloms de la Colometa de Mercè Rodoreda). Per cert, en alguna banda hi ha encara columbòfils que n’ensinistren amb la intenció de convertir-los en coloms missatgers i potser amb intencions militars. Però, en general, els coloms dels nostres hàbitats més comuns són transmissors de diferents malalties i portadors de paràsits tant als humans com a les aus de corral. I com diuen els experts en rehabilitació i neteja, ocasionen danys importants als edificis i als espais públics. Els seus excrements, la colomassa, tenen un elevat efecte corrosiu, obstrueixen forats de ventilació, embruten balconades i finestres, i si hi han defecat una vegada hi tornaran sempre. Els coloms de ciutat no tenen pràcticament cap depredador. A Ponent ni gavians ni falcons ni esparvers es molestaran a fer-hi cap batuda. Els gats de carrer són alimentats pels humans caritatius i no passen tanta gana com per caçar coloms ni ratolins. Almenys mengessin mosquits i mosques. Però ni això. I arribats en aquest punt, hom es pregunta: què aporten els coloms i les colomes a l’ecosistema?

Doncs bé, es veu que hi ha una entitat que els defensa, anomenada Corazón de Paloma, nascuda a Barcelona el 2012, que ha aconseguit, sembla, el sacrifici zero de coloms a Barcelona. Rebaten per exemple que siguin vectors de malalties, en són indicadors. No són bruts, els encanta estar nets. Les deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la seua. El problema està en la brutícia que generem els humans. I ens fan adonar que són éssers conscients de la seva pròpia existència i capaços de reconèixer persones. Que gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles i el seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. O, fixa’t tu!, poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia. I que són els animals més condecorats de les dues guerres mundials. Diguem, d’acord. No els extingeixin “sàdicament”, però amb una petita mostra en tindríem prou, no?.

SIMPLE VS SENZILL

El contrari de senzill és complex i complicat . Allò senzill és un estat, una realitat: allò fàcil de fer, d’entendre, obvi, sense artificis, que no necessita grans càlculs ni equacions, perceptible a primera vista. La persona senzilla no es complica la vida, no busca problemes, no cerca la glòria ni el prestigi. En tot cas, és l’entorn social i el sistema administratiu i polític en què viu i es desenvolupa que li compliquen la vida i la hi fan impossible. Un altre concepte és el de la simplicitat. Allò simple és una percepció basada en l’inesperat i es produeix quan ens adonem de la distància que hi ha entre la complexitat esperada i la complexitat observada. El que és senzill ho és per a la gran majoria de les persones. Però, definir, presentar, donar a conèixer de manera simple la complexitat només és a l’abast d’una determinada gent que té dominis experts en les diverses àrees del coneixement. Tal com deia el ninotaire Jaume Perich: fer que alguna cosa sigui percebuda de manera senzilla, és el més complicat del món. En realitat, no som el que mengem ni el que tenim, sinó el que voldríem menjar i tenir, Som, de fet, Il·lusions, miratges, desigs, anhels, culs de mal seient. El naturalisme de Thoreau, la seua desobediència civil, l’exemple de Gandhi i dels cercadors de si mateixos en la vida més natural possible, àdhuc els ermitans i els ascetes, no són tant el que cerquen com el que abandonen. Són, al cap i a la fi, el procés d’abandonament, la lluita de la renúncia.

Alguns admirem quasi religiosament la gent que té poques necessitats. Que viu sense crear-se necessitats, que aprecia el que té, que no enveja res del que tenen els altres. Que s’abelleix amb eI que aconsegueix amb el seu esforç. Fins i tot en el sentit que O. Wilde ho deia: tinc el gustos més simples. Sempre estic satisfet amb el millor. En canvi, detestem el simplisme, el populisme (que n’és una manifestació, sobretot en política), la superficialitat, el reduccionisme o la frivolitat que no té res a veure amb l’humor ni la ironia. Aconseguir la simplicitat de la complexitat perquè sembli senzill d’entendre és un art que nomes han aconseguit els talents més exquisits: Confuci, Marc Aureli, Montaigne, Coco Chanel, Rowan Atkinson, Eugenio, Steve Jobs, Charli Rivel o el mateix Einstein, del qual encara avui s’estan comprovant les seues teories.

MASSA ADMINISTRACIÓ

En un país tan petit com el nostre calen tantes institucions per a governar-nos? Calen tants municipis, tants consells comarcals, tanta delegació del govern central, tanta burocràcia? Set milions i mig de catalans i necessitem tanta gent per aconduir-nos pels laberints de les regles, les normes, les obligacions, les peticions i les reclamacions? Tants nivells administratius per gestionar la cosa pública? Som tan càndids, tan necessitats de regiment i de guiatge, tan malalts del complexos d’Èdip, d’Electra o, ves a saber si de Iocasta? Diuen, infantilment que és una qüestió de proximitat a la ciutadania, de gestió de quilòmetre zero, precisament en un món cada vegada més telematitzat, més automatitzat, més artificialment intel·ligent? Com si governar les nostres necessitats o gestionar la brossa, les carreteres i els camins, la pagesia, la industria o els serveis depengués de tenir un ajuntament o un consell comarcal a cada cantonada! Una altra cosa són les escoles, les forces de seguretat, la sanitat i els serveis bàsics. Però ens diuen: no és igual gestionar que fer política. Doncs, gràcies per aclarir-nos-ho! Perquè si es tracta de donar feina al que algú ha considerat la indústria de la política, què volen que els digui? Quants càrrecs polítics hi ha a Catalunya? Els qui els compten, en calculen més d’11300. En calen tants? Per gestionar segur, que no. Per fer país, per ocupar gent que no té una altra feina, per estar “al costat” de la gent i escoltar els seus neguits i parers i “representar-nos”, per mantenir estructures de partit...i així podríem anar-ho justificant fins a l’infinit.

La ciutadania sap que si vol demanar, si vol protestar, si vol influir, si vol queixar-se, si vol sol·licitar, si vol alguna cosa per a si mateix, per al seu llogaret, el seu poble, la seua ciutat, el seu ofici, ha d’associar-se, ha de mancomunar-se, ha de gremialitzar-se, ha de sindicar-se, ha de federar-se, ha de fer comunitat, per tal de tenir veu i, alguna vegada, fins i tot, vot en els centres de poder on es prenen realment les decisions. I per fer equip, no calen tantes administracions intermèdies ni tants assessors ni “correveidiles”. Calen els vots, la suma de vots per governar les institucions principals que no són altres que el govern de Madrid, el govern de la Generalitat, els govern de les Diputacions.

EL MILLOR MÓN POSSIBLE

Som les generacions (en el sentit ampli de “tota la gent que naix i viu més o menys al mateix temps, considerada col·lectivament”) de la Covid, de les sequeres extremes, del primer president USA imputat de la història, de la Intel·ligència Artificial que és més perversa que els qui l’han inventada, de la gestació subrogada (visca l’eufemisme!), de la desactivació de l’independentisme pels poders de l’Estat i pel mateix independentisme que ho és només de paraula; de l’existència del nombre més gran de poetes de la història, de la plastificació dels oceans, de la violència desbocada de feminicidis, de l’augment exponencial de malalties mentals, del consum d’antidepressius, dels influencers adolescents milionaris, del cotxe i el patinet elèctrics, de la sobresaturació de fake news paradoxalment en l’era de la immediatesa informativa i de la transparència; de les plataformes audiovisuals que exposen sense cap ena de pudor la intimitat, del desconeixement absolut del funcionament gramatical de la llengua catalana i castellana en confondre gènere amb sexe, de la mesquinesa de la política agreujada pel fet que no vàrem néixer ahir, de l’escalfament del planeta i la seua destrucció insensata, egoista i criminal, del desvergonyiment escandalós de les desigualtats socials i la seua derivada en salut, educació i habitacional, de la perpetuació dels conflictes armats interessats per les grans potències armamentístiques que facturen com mai des de la Guerra Freda amb la consegüent amenaça nuclear de fer-nos desaparèixer els uns als altres com si xaféssim una formiga, de l’increment estratosfèric de l’extrema dreta i de les violències subsegüents com la xenofòbia i el racisme i els governs autocràtics, de la perpetuació de l’esclavitud laboral infantil, de l’anorreament absolut, postmoderns miserables!, dels valors i principis inspirats en la Il·lustració i recollits en esperit a la Declaració Universal dels Drets Humans.

I no es tracta de la vana nostàlgia com denunciava J. Manrique que “...a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”. Ni tampoc que les generació futures viuran pitjor que el que hem viscut o vivim en el nostre temps, sinó que, en paraules d’Emil Cioran, l’anomenat apòstol de la desil·lusió, “cada generació viu en l’absolut; es comporta com si hagués assolit el cim, o el final, de la història”.