VUIT MILIONS DE CATALANS?

A Catalunya ja som més de vuit milions. D’aquests, quasi un milió tres-cents mil, segons la terminologia que utilitza l’Institut d’Estadística de Catalunya, són població estrangera. Dels vuit milions, n’hi ha un i mig que tenim 65 anys o més, més o menys tants com n'hi ha de menys de 20 anys. I la demografia ens porta a fer-nos la pregunta d’antropologia cultural: els vuit milions que viuen, treballen, pensionats, aturats i subsidiats són tots d’alguna manera catalans? O només aquelles i aquells que volen ser-ho?. Bé, doncs, en què consisteix la catalanitat?. Què és la identitat catalana?. En general, totes les identitats se signifiquen per tenir una llengua pròpia, una història particular, uns costums específics, unes festivitats singulars, un folklore, un dret civil o uns furs privatius, una articulació i divisió territorial distintives, una toponímia i unes mesures ancestrals, una simbologia, unes divises, uns emblemes o uns tòtems i tabús llegendaris i unes expressions no verbals que comuniquen unes formes de comportaments socials (tribals) ritualitzades tant en la forma de fer, com de raonar, de pensar, de veure i de transmetre el món. Que per un instint de pervivència etnogràfica s’actualitzen amb penes i treballs generació rere generació ja sigui a través de la festa, de la gastronomia, de la dansa, de la poesia, de la música, del llegendari, ja sigui naturalment de la llengua oral i literària.

Tenint en compte el susdit, quants dels vuit milions d’empadronats a Catalunya senten que pertanyen a la cultura catalana?. Qui en fa el paper de transmissor als nouvinguts, siguin nascuts aquí o migrats?. Doncs, parafrasejant M. de Pedrolo, com que no diu enlloc que siguis català, no hi ha cap document oficial que certifiqui que pertanys a una comunitat històricament conformada per característiques culturals comunes, els únics transmissors incontestables són l’escola, els mitjans audiovisuals públics i les entitats cíviques que les defensen, les protegeixen, les ensenyen, les transmeten. Amb una base legal procliu a ser reinterpretada en negatiu atès que sempre prevalen els drets culturals de la nació-estat, la transmissió de la catalanitat comença i acaba, a la pràctica, en el voluntarisme, ja que són actes de fe. I els actes de fe impliquen, dèiem, actes de resistència. Numantina, tants cops!

BOIRA

@turismedelleida

Fumeja el prat. Matí d’hivern.

Als ulls, espectres que tremolen.

Darrere els vels de les absències

sona un clarí de benvinguda:

esquinça el cel un sol exhaust. 

JB, gener 2024

PERPLEXITATS

A l’estat espanyol s’és major d’edat a partir dels 18 anys. Fins en aquesta edat, pel cas, no et pots treure el carnet de conduir, jugar en un casino, comprar alcohol, ni fer el soldat. Però, en canvi, amb 16 complerts et pots casar si estàs emancipat dels teus progenitors o, segons la coneguda com a Llei Trans, pots decidir, sense cap requisit, canviar el teu sexe davant el registre. I et dius, perplex, com pot ser que es produeixin aquestes incongruències? Com pot ser que havent-hi tantes evidències sobre la martingalada de l’Operació Catalunya, tantes evidències d’il·legalitat, tot just s’hagin obert unes diligències al TSJC sobre les infàmies vessades contra el fiscal Rodríguez Sol? Com s’entén que personatges com Donald Trump, encausat per no sé quants presumptes delictes, pugui esdevenir altre cop el candidat favorit a tornar a presidir els EUA? Ah, i donar-se el cas, que pugui amnistiar-se a si mateix? Esclar, hi ha gent, hi ha legisladors, hi ha comunicadors que troben normals aquestes situacions. I en això rau la nostra perplexitat. Quan falla la lògica i el sentit comú més elemental, quan peten les connexions entre raó i realitat, és molt recomanable tant la pràctica de l’eremitisme, de l’estoïcisme i l’orientalisme espiritual, com l’adhesió incondicional a la ironia, al sarcasme o a l’esperpent, i convertir la pròpia vida en un continuat sainet tragicòmic.

Sobretot perquè hi ha molts individus, molts polítics, molts alts càrrecs que estan convençuts que el linxament i tota sort de guerra bruta amb la connivència de tots els ressorts de l’estat estan justificadíssims per lluitar contra els que volen trencar Espanya. En això no hi ha democràcia que valgui. La nostra larvada perplexitat explota quan ens adonem que l’operació Catalunya es va dur a terme d’una manera tan barroera i desvergonyida, i que no hagi produït, fins a la data, cap daltabaix en l’estructura de l’estat. Un dia foren el GAL, un altre l’operació Catalunya i l’espionatge Pegasus, i ara algun funcionari de la judicatura, el cas és que els catalans, com aprecien els sociòlegs, més que cap altre ciutadà espanyol, vivim en un estat de perplexitat permanent, perquè molts vàrem creure i ens hem adonat que la fe en les utopies nomé serveix per anar fent camí i que, com diu C. Pavese, “l’art de viure és l’art de saber creure en les mentides”.

VIOLÈNCIES

Pels diaris ens assabentem que l’any 2023 ha estat, des que hi ha registres, dels pitjors en casos de violència masclista. En un 60% del casos, les dones no havien denunciat el maltractament. No ho han pogut evitar ni el Ministerio de Igualdad ni el Departament d’Igualtat i Feminismes. Tota la prevenció i la reparació que es pugui fer des dels poders públics és òbviament necessària, prescriptiva i sostenible en el temps, sempre, això sí, que la burocràcia no es mengi els objectius. El 2023, la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència ha registrat 841 casos des de l'inici de curs. Des de la l’inici d'aquest servei, el 2021, ja s'han atès més de 3.000 casos. Més consciència i sensibilització en els centres educatius, però els ha pogut evitar el Departament d’Educació? Segons la Plataforma de la Infància l’any passat el 27,8% dels nens, nenes i adolescents vivien en situació de pobresa monetària, fet que situa l’estat espanyol en els nivells més alts de pobresa infantil de tota la UE, amb 2,2 milions de persones menors de 18 anys amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa establert: 10.888 euros par a una llar d’una persona i 21.185 par a famílies de dos adults i dos nens ¿Els ministeris d’Economia, de Treball i Drets Socials han aconseguit eliminar les causes que provoquen aquesta vergonya?. ¿Tenim estadístiques de les violències físiques, emocionals, mentals, sectàries que es generen en les nostres comunitats? Se n’ocupa algun ministeri o conselleria?

Esclar que sabem que la pobresa, la desigualtat, la discriminació i l’exclusió social, o l’exposició a situacions violentes en la infantesa i l’adolescència, els discursos d’odi que generen certs partits, dirigents polítics i mitjans audiovisuals o l’absència de la cultura del diàleg i la negociació, són la llavor de la violència. I tal com estem exposats constantment a la brutalitat del sotmetiment, de la força i la prohibició sistemàtiques que normalitzen i justifiquen els comports violents. La violència no és només una inclinació, una derrota de la raó o un instrument de control dels poders d’un Estat, sinó un element estructural del nostre sistema de vida, que condiciona el nostre desenvolupament, funcionament, creixement i reproducció. Els educadors per la pau, la no-violència, l’alteritat, tenen la feina assegurada fins a la fi del planeta.

LIDERATGES

Els lideratges socials ja no tenen el perfil dels activistes dels anys seixanta i setanta que enardien consciències a favor de la llibertat, la fraternitat, la imaginació al poder, la revolució ecologista i feminista, i arrossegaven masses amb el seu exemple. No es donen tampoc entre els jerarques religiosos i polítics, els intel·lectuals orgànics o independents, i tampoc entre els adinerats burgesos encara que siguin despresos i compromesos culturalment. Els autèntics “lideratges” actuals els constitueixen organitzacions opaques o difuses controlades per empreses de comunicació que igual que fiscalitzen el relat del que passa en el món, dicten les jerarquies de valor. Empreses com Atresmedia o Planeta, darrere les quals existeix una madeixa d’interessos, sobretot econòmics, que abasten la majoria de les grans cadenes de producció i de consum en tots els sectors. A nivell local, si contemporàniament ha existit un lideratge en el sentit clàssic de tenir preparació, carisma, autoritat, influència i dots de visió i de direcció, ha tingut lloc durant el període que el PSC governà la Paeria amb Antoni Siurana, el seu equip i els seus llargs i estratègics tentacles. Durant més de vint anys, en dos mandats, senyorejaren en la majoria de camps i sectors de la vida social i la seua gestió produí, a pesar de tot, uns fruits abundants i profitosos per a la ciutadania i el nom de la ciutat.

Però això ja és història. Com ho són els grups de “pressió” (fundacions, associacions, entitats, sindicals, o mitjans de comunicació). Fa temps que els lideratges no són patriarcals, ni autocràtics ni personalistes ni mandarinats ni pontificals. En les societats postmodernes torna a regnar el politeisme. En la lleidatana, seguint la tendència general, més que mai tants caps tants barrets. La diversitat d’interessos culturals, de particularitats ideològiques o de credos estètics s’esclerosen en “capellanies” que impossibiliten l’existència d’un conglomerat social que comparteixi sentiments, projectes, estratègies i símbols. Ara les identitats col·lectives recolzen com a molt en algunes manifestacions populars, en certs monuments, fisonomies urbanes i materials arqueològics. El que en diem sentiment de pertinença s’ha anat diluint, aquí i arreu, en sobrevingudes i passatgeres melangies. “Sé una ciutat molt lluny”, que deia Màrius Torres.

L’AMNISTIA

Si algun dia la llei d’amnistia supera tots els entrebancs que se li interposin, la dreta ja ho tindrà tot a punt per guanyar les properes eleccions i fer tabula rasa de tot el que el govern socialcomunistasepatatista hagi pogut fer i imaginar. La ciutadania espanyola s’haurà espanyolitzat de tal manera que estarà disposada, a mans besades, (i a cegues), a entronitzar els Feijóo i acòlits a l’altar redemptor de les ofenses pàtries tot enviant a la paperera de la història qualsevol concessió feta als enemics de la pàtria i, de passada, a tot que ha estat desviat del recte camí dels principis morals de l’Espanya eterna. I per fer evident davant el món la seua victòria i acontentar la seua nova majoria, activarà la venjança més anhelada i alimentada en el mateix moment en què el PP, la bèstia ferida, guanyador de les eleccions de 2023, no va poder aconseguir que el seu candidat fos elegit president del govern. La prioritat número u del govern redemptor, consistirà a mobilitzar tots els ressorts jurídics, policials i els serveis secrets dels governs europeus afins, per detenir Puigdemont i fer-li pagar els pecats (de lesa humanitat?) comesos, no des de 2017, sinó des de la seua naixença. No ens estranyarà gens que, quan es produeixi, es decreti un abrivat repic de campanes a esglésies, basíliques i catedrals de tots els llogarets, pobles, ciutats i comunitats autònomes i s’hi celebri solemnement un tedèum d’acció de gràcies amb l’assistència obligatòria de totes les autoritats.

I si, malgrat tot, s’aconsegueix amnistiar algú, aquests, amb el nou govern de dretes, ja caldrà que s’encomanin al déu misericordiós, a algun sant o santa, curandero o trementinaire. La Pàtria no pot ser violentada i traïda sense càstig ni negociada en un país estranger, encara que sigui neutral com Suïssa, mediant un senyor que ha intermediat amb guerrillers. Els salvapàtries es tornaran a fer amb tots els poders de l’Estat. Gairebé ja ho han aconseguit, sigui a través de la pressió dels alts funcionaris, de les associacions conservadores de la judicatura, de les empreses de comunicació amigues, de l’ocupació dels carrers, dels suports internacionals de governs de la mateixa corda i de la ceguesa d’una quasi majoria de la ciutadania. I, creguin-me, faran tot el que sigui al seu abast per durar molts anys. La ranciesa no marxa ni amb petroli.

ENSENYAR I EDUCAR

¿Per què clamem només contra l’administració, el professorat i la segregació social, si, segons els qui han assimilat, entre altres, els mestratges de Piaget i Vigotski, tot i tothom ens ensenya i ens educa, des de la instrucció i l’educació de l’escola i les famílies, però també l’educació no formal que proporcionen l’entorn social, els mitjans audiovisuals i les xarxes socials?. Si tots plegats creen marcs mentals, forneixen sabers teòrics, pràctics i de comportament, jerarquitzen valors, creen models; en fi, subvenen a necessitats físiques, cognitives, emocionals, socials i espirituals, ¿no els hauríem d’interpel·lar a tots en la seua mesura pels mals resultats de les proves PISA?. ¿Ja sap l’escola què ha d’ensenyar, ja ho sap el professorat, ja ho saben els pares, ja ho sap la societat organitzada? ¿Ja sap l’administració què és fonamental i què no? ¿Sap el claustre de l’escola o l’institut quin és el currículum formal i informal que cal compartir? ¿Compartim la idea que calen pares, mestres i professors amb autoritat, que posin límits, els raonin i els exemplifiquin? Si estem d’acord amb els diferents processos i ritmes d’aprenentatge, de maduració personal, segons les tipologies d’alumnes, ¿per què el seu ensenyament no s’hi adequa i les lleis han esborrat del sistema la repetició, el reforç, les proves de setembre o han minimitzat aprenentatges de filosofia i llengües clàssiques?. ¿Els Consells Escolars aporten alguna cosa a l’eficàcia de l’ensenyament-aprenentatge dels alumnes? ¿Reforcen els vincles estratègics per la millora dels resultats escolars?

L’escola no pot ser, només, un contenidor de desafectes i desamats, de desgavellats emocionals, de nens i nenes, nois i noies que no han patit mai una frustració, que no han sentit mai un no al seus desigs, que no s’han hagut d’esforçar mai per res, que no han vist llegir mai ningú del seu entorn, que no reconeixen cap autoritat. L’escola no pot ser el contenidor (o el fiador primer i últim) dels ensenyaments que han de ser compartits, com l’educació sexual, per les famílies; l’educació vial i cívica, pels entorns socials i altres institucions; o com l’educció en ecologia, sostenibilitat, economia i finances. Si un dels principis de l’educació és predicar amb l’exemple, i bona colla dels exemples dels agents teòricament educadors són tan poc exemplars...

ELS PROPÒSITS

Propòsit, en un sentit figurat, vol dir projecte de futur. Literalment: disposar, col·locar cap endavant. I més enrere etimològicament: construir, bastir, proveir. Significats aquests, però, que ja fa temps que no associem als nostres propòsits, ja que aquestes nostres intensions, que ens fem ritualment en començar un nou any, solen quedar en meres intencions. Algú, que es coneixia bastant a si mateix i per reflex també els seus congèneres, va dir que el propòsit de la vida sol ser una vida plena de propòsits. Sobretot, els propòsits que tenen a veure amb la millora de la salut física, mental i emocional. El propòsit perquè es compleixi de debò cal que vagi acompanyat d’una recepta mèdica. I tot i així, sobretot per als addictes al tabac i a altres drogues que alteren els sentits i malmeten el cos, el canvi d’hàbits i les renúncies, bàsicament les radicals, solen generar, almenys al començament, una sensació de pèrdua de plaer, de felicitat o de llibertat. Sobretot els qui pensen com el personatge d’Òscar Wilde quan diu al Retrat de Dorian Gray que el cigarret és l’exemple perfecte del plaer perfecte: és exquisit i et deixa insatisfet. Ve-t’ho aquí, que amb la sola voluntat no tothom se’n surt. I si ja és difícil ser consegüent amb un propòsit, imaginin-se els qui volen fer meravelles. Dostoievski ens recorda un proverbi rus que diu que el qui persegueix diverses llebres alhora no en caça cap.

I amb els propòsits els italians associen els auguris: tanti aguri di buon anno. Desigs que confiem als àugurs que interpreten el nostre futur i, si escau, fins i tot els afers d’Estat, que ja m’agradaria que fossin els millors, per exemple, per als màrtirs de Gaza. I paral·lelament apareixen els astròlegs que ens en prediuen sempre una de freda i una de calenta. I a més et pronostiquen, siguis del signe zodiacal que siguis, més o menys el mateix. I en sintonia, els gurus de l’autoajuda, que normalment subscriuen, això sí assenyadament, que abans de fer-te propòsits t’has de conèixer a tu mateix. Una activitat aquesta, per cert, que sol durar tota una vida i, per tant, posa en quarantena qualsevol propòsit que et facis. A no ser que es tracti d’un petit objectiu que no necessiti endinsar-te en els inferns de les teues limitacions. Perquè, a pesar de tot, hi ha coses que són impossibles. Tant de bo que no ho siguin els somnis!

45 ANYS DE CONSTITUCIÓ

Les asseveracions constitucionals de l’estil tothom és igual davant la llei, tothom té dret a un habitatge digne, o, com prescriu la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya, que no es marginarà ningú per raó d’origen territorial o nacional, de sexe o gènere, d’orientació o identitat sexual; d’edat, de raça, origen ètnic o color de pell; de llengua o identitat cultural, d’ideologia, opinió política o d’altra índole; per raó de les conviccions ètiques de caràcter personal i les conviccions religioses; per la condició social o econòmica, la situació administrativa, la professió o pel fet de ser privat de llibertat; per raó de discapacitació física, sensorial, intel·lectual i mental o altres tipus de diversitat funcional i per alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques, aspecte físic o indumentària; i que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures de ciutadania, són enunciats generalistes, intencionals, que normalment acaben sent concretats per normatives que matisen, especifiquen, condicionen i excepcionen. Com per exemple, la inviolabilitat que l’article 56.3 de la CE, confereix al Rei i que comporta la seua impunitat penal, civil i administrativa.

Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis, el dicten precisament les Lleis del Mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti massa: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’excepcionen els inviolables.

BON NADAL

El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s

Necessitem, els humans, els dies de festa. Ara ja no, com en el Gènesi, per admirar l’obra del Creador, sinó per deixar de treballar, per descansar o per cansar-nos dionisíacament. Les festes de Nadal, però, són especials, perquè van lligades al mite fundacional de la nostra cultura judeocristiana, a la nostra memòria cultural, a la formació d’una tradició i a la creació d’un conjunt d’imatges simbòliques que encara que s’hagin anat secularitzant mantenen el poder de socialitzar-nos. I activem, en aquest parèntesi temporal, els valors ètics de la pau, la reconciliació i els sentiments més nobles. Com si ens permetéssim creure públicament en la Utopia. Necessitem les festes de Nadal per comportar-nos com a infants i meravellar-nos de les lluminàries i els attrezzos dels avets més espectaculars i tota la seua indumentària. Que tot brilli per uns dies, fins i tot més enllà dels festius perquè no ens decandim de patac. Que la gent canti nadales o el repertori musical més mel·liflu del món. Que els menuts i els grans siguin regalats i s’acompleixin els propòsits. Ens cal pensar que per Nadal podem ser bones persones, solidàries i generoses. Però aquestes festes són també una sobreexcitació. Uns dies estressants, angoixants, i, a cops, conflictius. Sobretot quan, malgrat que socialment està més o menys normativitzat que hem de complir unes expectatives canòniques, les circumstàncies personals no t’ho permeten. 

No t’ho permet la situació personal o perquè hom pensa que Nadal és una mera mercantilització i profanació del sentit primigeni, tal com representa la paròdia del personatge del Grinch (creat pel Dr. T. Seuss en el llibre infantil titulat Quan el Grinch va robar el Nadal!, editat el 1957). I per reblar aquest clau m’han vingut que ni fetes expressament les paraules de l’assagista italià Giuseppe Di Giacomo, que en un article sobre el tema (Reflexions filosòfiques sobre la festa. entre temporalitat i eternitat) ens conclou així: Allò que compta ara no és ja el fenomen que es commemora sinó la diversió per a la qual aquell era només un pretext. Compta menys la memòria del passat que l’hedonització del present. Arreu la festa està regida per la lògica dels plaers de l’espectacle i el consum: la festa tradicional entorn de la memòria ha estat substituïda per una festa consumista i banal, centrada en el present.