L’ATZUCAC CATALÀ

Mentre esperem el miracle de l’autodeterminació, la independència i la república, si Catalunya s’ha de governar com una autonomia (una nacionalitat sí, però autonomia al cap i a la fi), per què tants problemes per a fer president Illa, el més votat entre els catalans (no el poble de Catalunya) que exerciren el vot? Tota la resta és perdre el temps, fins i tot si cal tornar a votar, perquè tots els oracles indiquen un calc del mateix. Tothom sap (menys la dreta i l’extrema) que per governar-nos amb suficiència i eficàcia calen molts més euros dels que es recapten i retornen. Fa anys que se sap, però no hi ha manera que es resolgui: ni amb la dreta ni amb l’esquerra a Madrid. Els greuges dels catalans del segle XIX, els del XX i els actuals sempre s’han originat per la mateixa qüestió. Fins que, en alguns moments de la història recent es va dir: si no pot ser, fem la independència, ja ens arreglarem. Però això tampoc va poder ser i la majoria de de la gent tampoc veu que els pactes possibles obrin cap camí per solucionar el mal finançament. Després de tanta xerrameca i negociació ja ens agradarà veure com se les compon el PSC per no perdre el temps com diuen que s’ha perdut durant deu anys i fan front a la desaparició de la llengua, al pèssim finançament que patim, als feminicidis, als suïcidis, a la sequera, a la pobresa, al lloguer social, a la baixa natalitat, al traspàs de Rodalies, a l’ampliació de l’aeroport, al despoblament, a les exigències de canvis de vida a tots els nivells a què ens obliga el canvi climàtic. I sobretot als problemes educacionals i escolars.

Tantes promeses de canvi, tantes meravelles que es faran realitat, tanta tranquil·litat que s’instal·larà en el viure de tothom, que potser sí que s’escriurà una pàgina de la història de Catalunya com no s’havia escrit des de: ¿l’era Maragall o era l’era Montilla? Quan sents a l’esquena els copets d’ànim dels qui t’han votat, la majoria dels catalans -insisteixo- que han acudit a les urnes, assumeixes la responsabilitat no solament de complir el teu programa electoral sinó de convertir en realitat les voluntats i els desigs dels qui no t’han votat i dels qui no tenen clar per on començar a resoldre els seus problemes. Però, compte, quan pretens fer tant foc nou amb tanta flama, ves que no acabi essent només fum. O una simple flamarada d’encenalls.

COMUNITAT EUROPEA?

Europa per a la gran majoria només és un continent i encara no massa ben delimitat. Per a uns quant més, una Unió d’Estats, una comunitat econòmica que pren acords que afecten tots els sectors de l’economia. I encara, un gran espai sense fronteres de convivència entre persones i idees, amb uns tribunals de justícia on recórrer i apel·lar, un banc central, i mitjançant l’OTAN amb una defensa comuna. Però no és de cap manera una cultura comuna, una religió comuna, una tradició comuna, uns usos i costums comuns, una cuina comuna, una llengua comuna ni un sentiment d’identitat comú. No ho ha estat mai, ni amb l’imperi llatí ni amb el napoleònic ni sota cap altre. La gràcia de la UE, però, rau precisament en fet que aquesta diversitat socioeconòmica i cultural no s’hagi traduït, almenys des de la segona guerra mundial en espantoses esbatussades amb la nefasta conseqüència de milionades de morts. Perquè, sí, resulta que en el nostre vell continent, bressol d’una de les civilitzacions més cultes del món, des de l’aparició de l’homo sapiens fins a l’actual és on s’han produït més morts violentes del planeta Terra. Una mortaldat fastigosament industrial causada principalment per allò tan sagrat de la religió, la pertinença ètnica, les idees o els fonaments del raciocini. Precisament ens hem matat a balquena per tot allò que encara avui la “comunitat europea” no ha aconseguit superar.

En l’esperit fundacional de la Unió Europea hi havia la imperiosa voluntat de superar el desastre provocat pels totalitarisme que l’havien arruïnat. L’ascens de la dreta extrema en les darreres eleccions en països tan significats com a França i Alemanya, només vol dir dues coses: o bé la governança de la UE no ha sabut acomplir els objectius prioritaris de la ciutadania o bé aquesta desgraciadament ha perdut la memòria. Quan una part de la pagesia europea vota l’extrema dreta, una bona part de la joventut vota la dreta extrema, quan una part important de la classe mitjana francesa, italiana, austríaca, alemanya, hongaresa, flamenca, pensa que el vot de càstig als partits tradicionals resoldrà el seu problema vol dir que a la nostra Europa regna un desesper absolut, un desconcert desesperant i una desconfiança general en la classe política, que hauria no només d’avergonyir sinó de fer témer els qui “passen” de tot i s’ho miren indiferents.

LA CULPA

No és veritat que el socialisme del PSOE inquieti o posi traves fiscals a la capitalització de les empreses de l’Íbex 35, la gran banca, els multimilionaris o els qui operen en paradisos fiscals. El que intenta fer és redistribuir la riquesa, que el qui més té contribueixi una mica més al bé comú. Una mica més només, eh!, perquè les dades no en ens indiquen que cada anys els rics siguin menys rics i no augmenten els milionaris. Ans tot el contrari. Ja ho sabem que el deute públic està disparadíssim, però el que no pot deixar de fer el socialisme és vetllar perquè tothom tingui una llar on poder viure, tenir un sou que cobreixi les necessitats bàsiques i pugui esdevenir consumidor dels bens que produeixen, transformen i comercialitzen uns i altres. El que no pot ser és pensar que els pobres ja s’arreglaran, com li hem sentit a dir a un dirigent ultraliberal. Que el mercat és un déu misericordiós. El gir a la dreta i a l’extrema dreta que està fent bona part de la ciutadania europea és perquè s’ha instal·lat en els imaginaris de les classes mitjanes i dels qui les veuen de tots colors que la culpa de les seues “misèries”, de les “pèrdues identitàries” o de les pors, la té “l’estranger”, l’invent del canvi climàtic i l’ateisme. El feminisme, l’ecologisme, els de la bandera LGTBIQ+. Creuen que, contra la inseguretat dels nostres carrers, dels nostres habitatges, del nostre patrimoni, del nostre catolicisme tradicional, de la nostra tauromàquia i dels nostres costums, només valen l’imperi de l’ordre, del control, de la filferrada i la mà dura policial.

El cap d’any passat un bloguer de l’emergent i seductora canalla neofeixista vociferava davant la seu del PSOE a Ferraz: feliz 1936 para los putos rojos de mierda. Hi ha joves espanyols que proclamen tan impunement i pública aquestes barbaritats perquè no existeix cap norma, cap codi de ciutadania, que els ho impedeixi o castigui. La crua realitat és que aquests exabruptes s’han normalitzat arreu de la nostra Europa comunitària, com si la milionada de morts per culpa del feixisme, el nazisme i l’estalinisme fossin justificats. Quanta raó tenia Hannah Arendt quan afirmava, el 1951, que “les solucions totalitàries poden molt bé sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris allí on sembli impossible alleugerir la misèria política, social o econòmica d’una manera efectiva”.

EL MÓN AL REVÉS

Han vist la foto del líder de Vox parlant amb Netanyahu? És possible que el representant de Vox, que en les manifestacions dels seus onegen banderes franquistes, s’exhibeix descaradament simbologia nazi (sí, nazi) i es vociferen consignes trabucaires, es presenti al president d’Israel a donar-li suport contra Hamàs? Estem bojos o què? O soc jo i els meus afins que ens hem quedat ancorats en l’època del sentit comú, de quan el bé era el bé i el mal, el mal. —És que Netanyahu governa amb l’extrema dreta—, m’indica el racionalista. Però és jueu, no? Té assumit perfectament que és hereu de la memòria dels progroms (mot que deriva precisament del rus), de l’extermini nazi, de la persecució sistemàtica des de temps immemorials, oi? No sé de què t’estranyes? —em replica el d’abans—. Imagina’t fins on ha arribat el despropòsit que PP, que es diu un partit de centre, i Vox governen junts curiosament dues de les baules principals dels nostàlgics Països Catalans: Balears i Comunitat Valenciana (es diu així, no?). Ni cordó sanitari contra l’extrema dreta ni romanços. El poder és el poder i quan l’avalen les grans cadenes mediàtiques, la gran banca, el gran capital, les cúpules d’alguns poders de l’Estat i àmplies majories de ciutadans, arreu del nostre món civilitzadament democràtic, la dreta pacta amb l’extrema i la dura i s’ho acaba menjant tot: sobretot les mentalitats que veuen en l’estranger, en la immigració principalment de religió musulmana, un desnaturalitzador de les essències pàtries, un aprofitat de l’estat del benestar, un perill per a la convivència, un “invasor”.

No serà que —em reflexiona el susdit— l’única manera de frenar Vox és que hi pacti el PP. Car el PP no deixa de ser el contenidor de referència tant dels nostàlgics del franquisme, passant pels centristes, els vaticanistes tradicionalistes, els regionalistes, com dels partidaris de la democràcia cristiana i els liberals. Un conglomerat que sota el lema carlista Déu, Pàtria i Rei més una idea molt particularment ayusoiana de Llibertat, representa l’essència no ja de més de mitja Espanya, sinó de tres quarts d’Europa, ara mateix. Sempre ha passat el mateix: és en nom de la democràcia que el cesarisme, l’autocràcia o el despotisme messiànics de dreta o d’esquerra s’han carregat la democràcia i han enviat els del lliri a la mà a les solucions finals.

AQUESTA MEUA POBRA PÀTRIA

Parafrasejant Torres i Bages (i tot recordant Assaig de càntic en el temple de S. Espriu), una hipòtesi: Catalunya no serà mai independent si no és pobra i buida. Quan sigui una càrrega total per al regne d’Espanya. Quan no generi sinó una indiferència absoluta. Mentre Catalunya sigui l’enveja odiosa d’una mica més de la meitat dels espanyols qualsevol estratègia negociadora i/o reconciliadora no és res més que fer sonar cascavells. El nostre afany de ser els millors en tot ens mata?. Ens fa odiosos?. És probable que una certa realitat, com l’esperit d’innovar, d’investigar, d’inventar, d’excel·lir en l’esport, de convertir el català en llengua oficial de les institucions europees, de tenir mar i muntanya, d’haver creat la pesseta i d’haver celebrat uns jocs olímpics, hagi generat, des de l’inici de la revolució industrial, la gelosia que no vol dir altra cosa que desitjar el que té l’altre, les atencions que rep l’altre. No sé com se’n diu de l’emoció que és una barreja d’admiració i animadversió, de la mescla de mania i necessitat: ambivalència emocional paranoide?. Si Catalunya fos pobra i buidada no interessaria ningú més que als neorurals, al turisme low cost i als terratinents descendents dels Cardona, Requesens, Anglesola i Centelles. El problema, però, és que la Catalunya que crispa més de mitja Espanya és un estereotip de Catalunya. Una imatge mental tòpica, fixa. Es dona el cas, paradoxalment, que la Catalunya que molesta, en primera i última instància, és la de la capital i els quatre milions i mig de l’àrea metropolitana expandida, on, oh, ironies de la vida!, viuen més unionistes que separatistes i fins i tot, que negociacionistes.

Vet aquí que és precisament la resta de Catalunya, allò que en diríem el raval, la perifèria o els afores de la metròpoli, que hauria d’amoïnar Espanya. És la Catalunya que es va despoblant i empobrint, la que encara sap utilitzar el pronom en i diu el compte i no la compte i d’esquena i no d’esquenes, la que lideraria la independència, si mai se n’originés l’ocasió. I ho faria, (és una hipòtesi deia a l’inici), justament per equilibrar la nació, per deixar d’anomenar-se territori i rerepaís i per deixar de ser parc temàtic i reserva natural i espiritual. Perquè, finalment, podríem tenir una llei electoral pròpia en què es proclamés que cada vot val el mateix.

D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ?

Des que en les eleccions no es donen majories absolutes, no es pot dir mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Ja pots tenir més vots i més escons que el candidat a la presidència si no aconsegueix una majoria absoluta o, en una segona volta, més sís que nos, tothom haurà de repetir la performance de la seducció. El que no s’acaba d’entendre, quan tothom sap com de diversificat i repartit és el vot, que el pactes no es treballin tot just quan comença la campanya i totes les enquestes assenyalen de què anirà la cosa. Probablement, si més no una de les raons, gairebé la meitat de la població amb dret a vot no s’ha atansat a les urnes perquè tenim un problema de sinceritat i honestedat que es diu: Dónde dije digo, digo Diego. És a dir, perquè ens entenguem tots els bilingües: allà on deia blat, ara es diu ordi; quan eren figues, ara resulta que són raïms. En principi, ningú vota els seus pensant que aquests després s’entendrien amb els suposats “enemics”, amb els quals, en campanya, han mantingut unes batalles dialèctiques de campionat i en el fons positures diametralment oposades sobre temes sensibles. Bé, sí, ens diuen, la política és això: de més verdes en maduren. I del que es tracta és fer de la necessitat virtut. D’aquí que les afirmacions del tipus “la majoria del poble ens ha fet confiança per governar” o “les urnes han parlat” no es corresponen exactament a la realitat. Només són un nombre irrisori de votants, amb noms i cognoms, que han elegit una opció determinada, d’un total de més de cinc milions amb dret a vot.

La política real, la de veritat, no es decideix a les urnes, sinó després a la “fira” dels intercanvis de cromos, del “tu em dones i jo et dono”. De vegades, fins i tot s’arriba a prometre el que no es té i és impossible que es tingui. Sí, es promet coses, que se sap que no es compliran, perquè requereixen tant de temps de gestió burocràtica que depassa el temps del mandat: els problemes a Rodalies, en l’ampliació de l’aeroport, a les llistes d’espera a sanitat, en l’ús social del català, en els resultats de les proves PISA, en el finançament de la Generalitat, etc. La política real no sé si va de lideratge, el que és segur és que va de consensos i d’euros, de molts euros. Les promeses, sense pressupostos ni calendaris, ni gradacions, ni retiment de comptes, són demagògia.

LA NOVA CANÇÓ

Mai en la història de la música catalana hi havia hagut tants i tantes cantants i tants grups de música com de fa un temps. I tot fa pensar que anirà en augment. Només cal estar atent a les novetats de què ens informen programes temàtics de ràdio o observar l’entusiasme que provoca Eufòria de TV3 o altres programes similars d’altres plataformes audiovisuals. Serà, però, que m’he fet gran o que soc el típic representant dels baby boomers (els nascuts entre els anys cinquanta i seixanta), incapaços –diuen– d’entendre el món en què vivim, la realitat és que la gran majoria d’aquestes novetats musicals totes sonen igual. Les cançons, les quatre notes, la melodia, les veus i fins i tot les lletres. Res més lluny de la complexitat dels Beatles, de Peter Gabriel, Joplin o Pink Floid. Certament, quatre acords són els que han fet servir tant els Rollings com Bob Dylan, però han creat un munt de possibilitats harmòniques genials. També és cert que ho han aconseguit, ja sigui amb més complexitat o més senzillesa, una colla dels nostres intèrprets i cantautors: F. Palau, Clara Viñals, El Petit, Oques, Blaumut, R. Mas, Tordera, A. Puntí, P. Vallvé, Maria Jaume o les Neddermann i deu més. I, en canvi, en rares ocasions tenim la sort d’escoltar algun peça seua pels mitjans audiovisuals nacionals.

Potser sí que té interès per al nostre progrés cultural que tant jovent s’apunti a cantar i a pujar a un escenari per fer ballar el personal i convertir-ho en una professió com la d’influencer. ¿Però és que no hi ha cap altre model que la música llatinoamericana, les seues coreografies, la seua sexualització i els seus lluentons? Què se n’ha fet dels sons mediterranis i anglosaxons? ¿Com és possible que cada quinze dies ens brostin tants talents: que si una nova Rosalia, o una nova Shakira; una nova Rihanna o una nova Ariana Grande?. D’acord, visca la música, el ball, l’adolescència i els auto-tuners, aquests moduladors de la veu amb els quals ningú desafina. Com no ha de ser bo que el nostre jovent tingui grans objectius a la vida i que alguns els aconsegueixin cantant i ballant, com aquell que diu, tot just en plena adolescència. Ja tindran temps de conèixer el pa que s’hi dona en el món de l’espectacle i de la indústria musical. Ben mirat, si les cançons les interpreten en català, lloats siguin el reguetón, la batxata i àdhuc el rap o el trap.

AHIR INDEPENDÈNCIA, AVUI GESTIÓ

Ja és ben curiosa la societat catalana, si més no la que vota. Si com aquell que diu fa quatre dies, la majoria de catalans ens havíem de separar d’Espanya amb un entusiasme i una eufòria quasi demencials, avui, segons vaticinen les enquestes, sense cap altra continuïtat que l’atomització de l’independentisme fins a extrems quasi ridículs, està més convençuda que mai que cal entronitzar el PSC-PSOE. ¿Ho han fet tan malament els governants que es diuen republicans (i per tant, partidaris d’una república catalana) com perquè d’aquí quatre dies se’ls castigui a les urnes? ¿Ho van fer tan malament Junts i ERC quan governaren plegats? ¿Per què la CUP no ha volgut fer mai política al Parlament i s‘ha limitat a ser testimonial? Hom girarà l’esquena als qui han fet possible (amb l’anuència del progressisme que governa l’Estat i el negacionisme de la dreta) que gairebé tothom i bona part dels sectors econòmics siguin subvencionats, pensionats, subsidiats i sostinguts amb fons públics, Un govern que ha resolt suprimir del codi penal el delicte de sedició (a pesar de tenir mitja judicatura i la meitat dels catedràtics de penal en contra)? Per què en les enquestes se suspèn el govern d’ERC? ¿Per la gestió del Hard Rock, de la sequera, de la gentrificació, dels okupes, del canvi climàtic, de la burocratització estranguladora, de les presons, de les proves PISA, de la descatalanització lingüística, del calvari de RENFE, de l’ampliació de l’aeroport del Prat, de la manca d’habitatge social, de la inseguretat pública, de la càrrega impositora o de l’opacitat de les “ambaixades”?

Potser perquè no han culminat el mandat de l’1 d’octubre de 2017? O perquè ha estat una dècada perduda com diu Illa? A les enquestes se suspèn la gestió, però, es diu que ha millorat la convivència. Tenim una gran divisió d’opinions, formalment grans diferències entre els partits que competeixen, però, ai las, s’ha guanyat en estimació compatrícia!. Ara bé, tothom intueix que la previsió més enraonada és que ni Illa, ni Puigdemont ni Aragonès, els més votats, obtindran la majoria suficient per fer un “nosaltres sols”. I que indepes menestrals i burgesos o indepes i socioliberals (i filocomunistes) s’hauran de posar d’acord per formar govern. És a dir, que ni indepes culminaran res ni els socialistes completaran la utopia socialista.

POBRA UCRAÏNA!

Hauríem de sincerar-nos: la guerra a Ucraïna ja l’han guanyada els russos. A costa de milers de morts, de destrucció, d’un patriotisme insensat i del fracàs total de “l’eix del bé”. Ni els EUA pagaran milionades in aeternum ni tots els països membres de l’OTAN estan disposats a muntar un sidral amb la federació russa i els seus satèl·lits les conseqüències del qual no ens ni imaginem qui ho explicaria als nostres nets si és que en quedava algun. Països de la UE, i Espanya és al capdavant, compren als russos més gas natural que no pas abans de la invasió d’Ucraïna. Rússia proveeix mig món, inclosos els països de la UE i l’OTAN, l’eix de la redempció del comunisme, alumini, coure, níquel, pal·ladi, components essencials, per exemple, en la fabricació d’automòbils. En fi, que Rússia té de tot el que el món supermodern necessita i més i tot. De manera que les sancions de l’Occident civilitzat són unes simples pessigolles. Fins i tot per als jerarques als quals s’han confiscat béns i comptes bancaris. I tota la resta de discursos dels mandataris de l’eix del bé una punyetera hipocresia, que dit eufemísticament, seria un exemple de la pràctica de la doble moral de primer de Teologia Moral i d’Història de la Humanitat. Perd Ucraïna i hi perdem tots, perquè una nova guerra freda, si no calenta, ens arruïnarà físicament i moralment. Intel·lectualment ja fa temps que els qui raonaven i influïen a través de les idees no pinten res en la nostra vella Europa. Els nostres “savis” estan refugiats en les seues càtedres i han esdevingut mers professors de filosofia, sociologia o disciplines corresponents.

Si no hi ha munició les armes no serveixen de res. ¿Qui ven armes i munició i alhora clama per la pau? Els EUA i França són els primers exportadors d’armes del món. Espanya ocupa el vuitè lloc. ¿Algú creu que als compradors se’ls demana un carnet de bona conducta? Un compromís davant notari que les farà servir per practicar tir al plat? Quina vergonya! Ara resulta que la Bèstia comunista, que, un cop hagi conquerit Ucraïna, seguirà amb les repúbliques bàltiques i no pararà fins a Estrasburg a les portes del Parlament Europeu, ens obliga a rearmar-nos, a reinstaurar el servei militar obligatori i, per tant, a limitar llibertats i retallar despesa social. El més penós és que al juny continuarem votant per una UE de fantasia.

OFERTES ELECTORALS

Davant les poperes eleccions al Parlament, (com en totes les altres que hi ha hagut des de la restauració democràtica) se’ns dona a triar des del més concret al més genèric: o votar una bona gestió autonòmica de la cosa pública o continuar treballant per aconseguir un estat propi. Entre ser uns bons i aplicats espanyols catalans o ser primer catalans i després solidaris amb el món civilitzat. Entre socialisme democràtic o socioliberalisme. Entre Catalunya per als catalans o Catalunya per a tothom. Entre Catalunya regió o Catalunya nació. Entre sucursalisme o autogovern. Entre dictadura o democràcia. Entre votar o no votar. Al final, a excepció d’algú, rara avis, que s’haurà llegit els programes, la majoria: o votarà per simpatia amb els candidats al marge de les sigles que representin; per evitar que governin els altres, encara que defensin més o menys el mateix; o que ho facin els qui volen destruir Espanya; o perquè hom és o es pensa que és –sense entrar en detalls– de dretes o d’esquerres; per tradició familiar (allò de a casa som de); perquè els uns parlen millor que els altres o pel missatge subliminal de les falques promocionals.

Sí, també podria ser que decidíssim el nostre vot en funció del posicionament dels partits sobre el transvasament de l’Ebre, el Hard Rock, la supressió o no de l’impost de successions, com s’ompliran el munt de km2 de sòl industrial sense una trista empresa, evitaran la violència masclista o implantaran la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys. O aconseguiran que s’aprovi una llei electoral pròpia, enxarxaran Catalunya amb tren i segellaran amb l’Estat un model propi de finançament. O com faran la independència, si amb més retòrica i o amb més realisme, més simbòlicament o més revolucionàriament. O podrem escollir entre els qui estan en contra de la gentrificació i els seus efectes perversos i el qui hi veuen la solució per sanejar segons quins barris i guetos. Entre els qui faran mans i mànigues per acabar amb la pobresa, els suïcides, els ninis, les màfies, la prostitució, la ignorància, l’estupidesa i la corrupció vària o els qui, sense ni mencionar-ho, ja s’entendrà que tot això ja ho regularà el mercat. En fi, n’hi haurà per a tots els gustos. Com mai no hi havia hagut tanta oferta. Però, recordi que si s’equivoca, no ho podrà rectificar fins a les properes eleccions.