A LLEIDA FARÀ MÉS CALOR

Ho sabien els ilergets, els romans, els musulmans, els visigots, els cristians, els jueus que varen viure en aquesta plana i més o menys els mateixos que hi viuen ara, ho saben: a Lleida fa molta calor. Quan en fa els pics, costa respirar, costa deambular o fer qualsevol cosa material i espiritual. Tot el que calgui fer després de la calitja, la solejada, ininterrompuda de dia i de nit, s’ha de deixar preparat mesos abans o posposar-ho per a finals de setembre. La bola de foc ho desseca tot: el món vegetal, animal (racional i irracional) i mineral. Per això mateix és tan important l’Horta, els pulmons i els ventiladors naturals de la conurbació urbana. Per això és tan imperiosament necessari no solament que es reposin els arbres morts, sinó que se’n plantin arreu, a tots els carrers. I si no hi caben que s’ampliïn les voreres per fer-los-hi lloc. A Lleida, la jardineria hauria de ser un servei essencial. I caldria dedicar-hi els recursos més apropiats, més quantiosos i eficaços: els municipals òbviament, però també els autonòmics, els estatals, els europeus i els que provinguin dels mecenatges dedicats a salvar la flora i la fauna del planeta. Els arbres primer, però alhora els tendals als principals eixos comercials, com fan de fa temps, per exemple, en algunes ciutats andaluses. I vetllar perquè les fonts ragin, que n’hi hagi pertot. I si cal estalviar aigua, no l’escatimem a l’arbrat, ni a les fonts ni als quatre parterres que hi ha a la ciutat. Ni als aspersors, instal·lats estratègicament com a refugis climàtics, com els de les peixateries per mantenir el gènero fresc.

Ja sabem que la calor dels 40 graus i més a l’ombra, la que patim els estius i la més que patirem segons els climatòlegs, ens pot matar. I matarà tothom d’aquí poc? Només l’any passat a tot l’Estat, a causa de l’exposició a les calorades, van morir més de 5000 persones d’insolació, deshidratació i insuficiència respiratòria, atacs de cor i agreujament de malalties renals. Segons els qui estudien els efectes de les altes temperatures sobre el nostre organisme també hi relacionen problemes de salut mental, ansietat, esquizofrènia i suïcidi. Ens tornem més irritables, més malhumorats, més agressius, més violents. I també, ens n’anem a l’altre extrem: se’ns acreix l’apatia, la desgana i la indolència i ens escomet el sudato far niente.

L’INIMPUTABLE TRUMP

El noi blanc caucàsic no va matar el candidat i expresident Trump, l’inimputable presumpte animador de l’assalt al Capitoli, seu del Parlament dels EUA, el 6 de gener de 2021, però va assassinar una altra persona i en va ferir diverses més. Si hagués tocat de ple l’expresident, el franctirador incontrolat hauria comès un magnicidi. ¿Hauria estat l’excusa perfecta per a l’inici d’una guerra civil armada? El sospitós tirador fou abatut pels agents de seguretat. I aquí s’acaba la història i les especulacions: Donald Trump, nou president dels EUA (llevat òbviament dels imprevistos: un nou atemptat mortal, una atac de cor o un accident fatal). Mentre no arriba aquest dia, tenim el terreny abonat per a les historietes morboses i les rondalles truculentes: especulacions, xafarderies, fantasiejos i mentides sobre l’agressor, Thomas Matthew Crooks, de 20 anys, que, segons l’FBI, no tenia antecedents penals, estava registrat com a votant republicà i no sap encara si actuava sol i quina motivació el va impulsar a cometre l’atemptat. Tothom sap, però, que als EUA és molt fàcil adquirir una arma. Aquest pobre xicot es veu que fins i tot guardava a casa explosius, vaja, un arsenal. Als EUA és habitual que algun descerebrat o exasperat emocional es prengui la justícia pel seu compte i es posi a cosir a trets innocents escolars, clients d’algun supermercat o el primer vianant que se li posa per davant.

Però mai no ha prosperat cap iniciativa legislativa que endureixi la limitació de la venda i possessió d’armes. El món mundial sap que la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, aprovada el 15 de desembre del 1791, protegeix el dret de la gent de posseir i portar armes. Paradoxalment, és una de les deu esmenes que constitueixen la Declaració dels Drets dels nord-americans. Les armes són, doncs, un dret per a l’autodefensa. I tradicionalment i sobretot en plena guerra freda, per a una bona part de la ciutadania col·laboradors o no de l’FBI, per abatre, si esqueia, comunistes i de passada els líders del Black Panther Party. D’aquest atemptat se’n traurà alguna lliçó?. La confrontació odiosa entre demòcrates i republicans s’atemperarà? De moment, Trump, sabent que ha estat un miracle que sigui viu, ha dit que moderarà el to de la seua campanya, i, en altres paraules, que tots som germans i ens hem d’estimar molt.

PREQÜELA O SEQÜELA

El més probable és que s’acabarà la legislatura de Pedro Sánchez i no s’haurà completat el corredor mediterrani, no s’haurà afrontat l’ampliació de l’aeroport del Prat, no s’haurà liquidat l’anomenada Llei Mordassa i encara s’estarà dubtant al TC si la llei d’amnistia és o no ajustada a norma suprema. Tampoc s’haurà posat fil i agulla definitiu (és una manera de dir) al nostre dèficit fiscal, al problema de l’habitatge social, de la pobresa en general i sobretot la infantil, als ajuts per a la dependència, a l’atomització de l’esquerra i a l’erradicació dels empastifadors professionals. A veure si farem salat, després de tanta complicació per fer govern i que l’únic que s’hagi aconseguit és donar carnassa al PP i a l’extrema dreta. I sí, tal com és previsible, aquests prendran el relleu i enviaran a la paperera (de la història) tot el que haurà pogut fer el govern actual (bo o dolent) i ho faran amb determinació i desacomplexadament tal com actua sempre la dreta. I el primer de tot serà canviar el fiscal general de l’Estat i remoure tots els alts càrrecs de la judicatura que no siguin dels “seus”. Exactament igual que fan tots els partits quan ostenten el poder. I al mateix temps eliminarà qualsevol reforma laboral que hagi pogut molestar el gran empresariat i desbaratarà la subvencionitis que no ha fet sinó estimular la vagància i la murrieria I, fidels a la teoria liberal, abaixarà impostos per demostrar que si els ciutadans normalets tenim més diners a la butxaca s’estimula el consum i en conseqüència es creen més llocs de treball i l’Estat recapta més. I que els pobres s’espavilin!

Els mediàtics palmeros del PP al poder, com que ja no els caldrà “enfangar” i “enfonsar” el PSOE i els seus extrems, després d’un període d’il·lustració dels desastres perpetrats pel socialisme i el comunisme dels darrers anys, es dedicaran amb cos i ànima i amb més animositat que mai, a fer el que millor saben fer: combatre el nacionalisme i secessionisme residual de Catalunya (i amb menor mesura al País Basc) amb l’objectiu que a les properes catalanes el PP esdevingui el guanyador indiscutible. Sobretot, amb els dards més enverinats contra Puigdemont, que tant si és a la presó com si no, serà durant anys el principal enemic a abatre fins que no demani perdó agenollat i davant un crucifix pel mal que infligit a la Pàtria.

PRE-JUDICIS

¿És apropiació adequada o inadequada, deguda o indeguda, la interpretació que fa el TS del delicte d’apropiació indeguda agreujada de què són acusats Puigdemont, Comín i Puig per justificar la negativa a ser amnistiats? Interpretar un text, segons tots els manuals de lògica i semiologia, és el procés mental que executa tot receptor, consistent a decodificar-ne el sentit, ultra la literalitat dels mots, i atenent tant el seu bagatge cultural i emocional —els referents intel·lectuals, els prejudicis i apriorismes ideològics, el sistema de valors que se’n deriven, l’abast del coneixement del lexicó de l’idioma (les peces lèxiques que combinades permeten construir oracions i fer-ne combinacions d’acord amb les regles gramaticals), el nivell d’autoritat i, per tant, de veritat menifesta, com tenint en compte el context en què fou escrit, la seua intencionalitat i la coherència amb el conjunt textual. Un raonament interpretatiu és un procés hermenèutic. O sia, un seguit d’operacions interpretatives, amb les eines de la semàntica, la morfosintaxi i la lògica proposicional avaluadora dels possibles graus de veracitat, que intenta desxifrar el significat complex que subjau en el discurs i en fa una explicació objectivada. Per això, són tan importants els preàmbuls de les lleis. Per això mateix els jutges i els fiscals no són sinó afaiçonadors del sentit últim que es gramaticalitza en la literalitat de les lleis.

Tothom interpreta el que llegeix. Tothom es fa seu el que llegeix d’acord amb la motxilla del que hem dit anteriorment. És cert que es dona una unanimitat de sentit quan existeix un codi pragmàtic de consens interpretatiu entre l’emissor i el receptor, que limita o acota les possibilitats interpretatives del discurs ja sigui per la correspondència de veritat entre l’escrit/el que s’ha dit i el llegit/escoltat ja sigui per coherència dels seus significats i absència de contradicció. Però aquesta unanimitat de sentit difícilment es produeix entre els exegetes dels textos religiosos, els comentaristes de textos literaris i els professionals del dret. Els és inherent, a l’hora d’interpretar, el condicionament dels prejudicis polítics, morals o intel·lectuals. Només així es pot entendre l’aberratio ictus (la no concordança entre l’ocorregut i el pensat) de les decisions del TS sobre els principals subjectes de l’amnistia.

VIOLÈNCIES

Els mitjans ens informen diàriament, com no havíem llegit ni escoltat mai, de casos de violència física armada (fins i tot amb un AK-47!) que es donen en pobles i ciutats on aparentment sempre ha regnat la pau i una anodina rutina. A la gent de totes les edats ens està entrant la por que a plena llum del dia no se’ns robi el mòbil, el rellotge, o t’amenacin amb la bossa/cartera o la vida o no et llancin una taula pel cap. Hom ja fa temps que té el convenciment que és perillós passar per segons quins carrers, tornar sol o sola a casa de nit, habitar en segons quins barris o no tenir guàrdies de seguretat en alguns comerços. Quan aquest desassossec, s’han apoderat d’una gran part de la gent, alimentats a més per la crònica negra de les pàgines de tots mitjans audiovisuals, la seguretat esdevé la número u de les preocupacions i automàticament la número u de les polítiques d’alguns partits, principalment de dreta i d’extrema, que prometen la seua erradicació amb solucions tan simples com les de les pel·lícules de l’oest americà on el poble, acoquinat de fa anys, es decideix per fi contractar el pistoler més temut i eficaç per acabar amb tots els facinerosos i delinqüents.

Sabem que la majoria de les violències són estructurals, es construeixen a partir de les frustracions i les impotències que genera el nostre sistema de vida i que es manifesten tant en determinats comportaments incivils i mafiosos per assimilació de patrons patriarcals tribals en què les disputes s’acaben arreglant a base de mastegots o a ganivetades, fins a factors ambientals com el fet de viure i conviure diàriament amb la segregació racista, la pobresa, la precarietat laboral, habitacional, etc. La literatura sobre el tema és inesgotable i vostès, lectores i lectors, ja saben que a la violència física cal sumar-hi l’econòmica, la psicològica i la de les xarxes socials que són una de les olles on bullen les vísceres més tòxiques. Els qui proposen solucions màgiques i expeditives, els qui darrerament estan encaterinant l’electorat aquí, a França, a Alemanya, a Itàlia i arreu, abans i ara, sempre han acusat i culpen els mateixos: determinats col·lectius ètnics, els immigrants, els ateus, els col·lectius LGTBI, els comunistes i els secessionistes. I, com no, sempre han propugnat i preconitzen les mateixes solucions radicals i pretesament definitives.

L’ATZUCAC CATALÀ

Mentre esperem el miracle de l’autodeterminació, la independència i la república, si Catalunya s’ha de governar com una autonomia (una nacionalitat sí, però autonomia al cap i a la fi), per què tants problemes per a fer president Illa, el més votat entre els catalans (no el poble de Catalunya) que exerciren el vot? Tota la resta és perdre el temps, fins i tot si cal tornar a votar, perquè tots els oracles indiquen un calc del mateix. Tothom sap (menys la dreta i l’extrema) que per governar-nos amb suficiència i eficàcia calen molts més euros dels que es recapten i retornen. Fa anys que se sap, però no hi ha manera que es resolgui: ni amb la dreta ni amb l’esquerra a Madrid. Els greuges dels catalans del segle XIX, els del XX i els actuals sempre s’han originat per la mateixa qüestió. Fins que, en alguns moments de la història recent es va dir: si no pot ser, fem la independència, ja ens arreglarem. Però això tampoc va poder ser i la majoria de de la gent tampoc veu que els pactes possibles obrin cap camí per solucionar el mal finançament. Després de tanta xerrameca i negociació ja ens agradarà veure com se les compon el PSC per no perdre el temps com diuen que s’ha perdut durant deu anys i fan front a la desaparició de la llengua, al pèssim finançament que patim, als feminicidis, als suïcidis, a la sequera, a la pobresa, al lloguer social, a la baixa natalitat, al traspàs de Rodalies, a l’ampliació de l’aeroport, al despoblament, a les exigències de canvis de vida a tots els nivells a què ens obliga el canvi climàtic. I sobretot als problemes educacionals i escolars.

Tantes promeses de canvi, tantes meravelles que es faran realitat, tanta tranquil·litat que s’instal·larà en el viure de tothom, que potser sí que s’escriurà una pàgina de la història de Catalunya com no s’havia escrit des de: ¿l’era Maragall o era l’era Montilla? Quan sents a l’esquena els copets d’ànim dels qui t’han votat, la majoria dels catalans -insisteixo- que han acudit a les urnes, assumeixes la responsabilitat no solament de complir el teu programa electoral sinó de convertir en realitat les voluntats i els desigs dels qui no t’han votat i dels qui no tenen clar per on començar a resoldre els seus problemes. Però, compte, quan pretens fer tant foc nou amb tanta flama, ves que no acabi essent només fum. O una simple flamarada d’encenalls.

COMUNITAT EUROPEA?

Europa per a la gran majoria només és un continent i encara no massa ben delimitat. Per a uns quant més, una Unió d’Estats, una comunitat econòmica que pren acords que afecten tots els sectors de l’economia. I encara, un gran espai sense fronteres de convivència entre persones i idees, amb uns tribunals de justícia on recórrer i apel·lar, un banc central, i mitjançant l’OTAN amb una defensa comuna. Però no és de cap manera una cultura comuna, una religió comuna, una tradició comuna, uns usos i costums comuns, una cuina comuna, una llengua comuna ni un sentiment d’identitat comú. No ho ha estat mai, ni amb l’imperi llatí ni amb el napoleònic ni sota cap altre. La gràcia de la UE, però, rau precisament en fet que aquesta diversitat socioeconòmica i cultural no s’hagi traduït, almenys des de la segona guerra mundial en espantoses esbatussades amb la nefasta conseqüència de milionades de morts. Perquè, sí, resulta que en el nostre vell continent, bressol d’una de les civilitzacions més cultes del món, des de l’aparició de l’homo sapiens fins a l’actual és on s’han produït més morts violentes del planeta Terra. Una mortaldat fastigosament industrial causada principalment per allò tan sagrat de la religió, la pertinença ètnica, les idees o els fonaments del raciocini. Precisament ens hem matat a balquena per tot allò que encara avui la “comunitat europea” no ha aconseguit superar.

En l’esperit fundacional de la Unió Europea hi havia la imperiosa voluntat de superar el desastre provocat pels totalitarisme que l’havien arruïnat. L’ascens de la dreta extrema en les darreres eleccions en països tan significats com a França i Alemanya, només vol dir dues coses: o bé la governança de la UE no ha sabut acomplir els objectius prioritaris de la ciutadania o bé aquesta desgraciadament ha perdut la memòria. Quan una part de la pagesia europea vota l’extrema dreta, una bona part de la joventut vota la dreta extrema, quan una part important de la classe mitjana francesa, italiana, austríaca, alemanya, hongaresa, flamenca, pensa que el vot de càstig als partits tradicionals resoldrà el seu problema vol dir que a la nostra Europa regna un desesper absolut, un desconcert desesperant i una desconfiança general en la classe política, que hauria no només d’avergonyir sinó de fer témer els qui “passen” de tot i s’ho miren indiferents.

LA CULPA

No és veritat que el socialisme del PSOE inquieti o posi traves fiscals a la capitalització de les empreses de l’Íbex 35, la gran banca, els multimilionaris o els qui operen en paradisos fiscals. El que intenta fer és redistribuir la riquesa, que el qui més té contribueixi una mica més al bé comú. Una mica més només, eh!, perquè les dades no en ens indiquen que cada anys els rics siguin menys rics i no augmenten els milionaris. Ans tot el contrari. Ja ho sabem que el deute públic està disparadíssim, però el que no pot deixar de fer el socialisme és vetllar perquè tothom tingui una llar on poder viure, tenir un sou que cobreixi les necessitats bàsiques i pugui esdevenir consumidor dels bens que produeixen, transformen i comercialitzen uns i altres. El que no pot ser és pensar que els pobres ja s’arreglaran, com li hem sentit a dir a un dirigent ultraliberal. Que el mercat és un déu misericordiós. El gir a la dreta i a l’extrema dreta que està fent bona part de la ciutadania europea és perquè s’ha instal·lat en els imaginaris de les classes mitjanes i dels qui les veuen de tots colors que la culpa de les seues “misèries”, de les “pèrdues identitàries” o de les pors, la té “l’estranger”, l’invent del canvi climàtic i l’ateisme. El feminisme, l’ecologisme, els de la bandera LGTBIQ+. Creuen que, contra la inseguretat dels nostres carrers, dels nostres habitatges, del nostre patrimoni, del nostre catolicisme tradicional, de la nostra tauromàquia i dels nostres costums, només valen l’imperi de l’ordre, del control, de la filferrada i la mà dura policial.

El cap d’any passat un bloguer de l’emergent i seductora canalla neofeixista vociferava davant la seu del PSOE a Ferraz: feliz 1936 para los putos rojos de mierda. Hi ha joves espanyols que proclamen tan impunement i pública aquestes barbaritats perquè no existeix cap norma, cap codi de ciutadania, que els ho impedeixi o castigui. La crua realitat és que aquests exabruptes s’han normalitzat arreu de la nostra Europa comunitària, com si la milionada de morts per culpa del feixisme, el nazisme i l’estalinisme fossin justificats. Quanta raó tenia Hannah Arendt quan afirmava, el 1951, que “les solucions totalitàries poden molt bé sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris allí on sembli impossible alleugerir la misèria política, social o econòmica d’una manera efectiva”.

EL MÓN AL REVÉS

Han vist la foto del líder de Vox parlant amb Netanyahu? És possible que el representant de Vox, que en les manifestacions dels seus onegen banderes franquistes, s’exhibeix descaradament simbologia nazi (sí, nazi) i es vociferen consignes trabucaires, es presenti al president d’Israel a donar-li suport contra Hamàs? Estem bojos o què? O soc jo i els meus afins que ens hem quedat ancorats en l’època del sentit comú, de quan el bé era el bé i el mal, el mal. —És que Netanyahu governa amb l’extrema dreta—, m’indica el racionalista. Però és jueu, no? Té assumit perfectament que és hereu de la memòria dels progroms (mot que deriva precisament del rus), de l’extermini nazi, de la persecució sistemàtica des de temps immemorials, oi? No sé de què t’estranyes? —em replica el d’abans—. Imagina’t fins on ha arribat el despropòsit que PP, que es diu un partit de centre, i Vox governen junts curiosament dues de les baules principals dels nostàlgics Països Catalans: Balears i Comunitat Valenciana (es diu així, no?). Ni cordó sanitari contra l’extrema dreta ni romanços. El poder és el poder i quan l’avalen les grans cadenes mediàtiques, la gran banca, el gran capital, les cúpules d’alguns poders de l’Estat i àmplies majories de ciutadans, arreu del nostre món civilitzadament democràtic, la dreta pacta amb l’extrema i la dura i s’ho acaba menjant tot: sobretot les mentalitats que veuen en l’estranger, en la immigració principalment de religió musulmana, un desnaturalitzador de les essències pàtries, un aprofitat de l’estat del benestar, un perill per a la convivència, un “invasor”.

No serà que —em reflexiona el susdit— l’única manera de frenar Vox és que hi pacti el PP. Car el PP no deixa de ser el contenidor de referència tant dels nostàlgics del franquisme, passant pels centristes, els vaticanistes tradicionalistes, els regionalistes, com dels partidaris de la democràcia cristiana i els liberals. Un conglomerat que sota el lema carlista Déu, Pàtria i Rei més una idea molt particularment ayusoiana de Llibertat, representa l’essència no ja de més de mitja Espanya, sinó de tres quarts d’Europa, ara mateix. Sempre ha passat el mateix: és en nom de la democràcia que el cesarisme, l’autocràcia o el despotisme messiànics de dreta o d’esquerra s’han carregat la democràcia i han enviat els del lliri a la mà a les solucions finals.

AQUESTA MEUA POBRA PÀTRIA

Parafrasejant Torres i Bages (i tot recordant Assaig de càntic en el temple de S. Espriu), una hipòtesi: Catalunya no serà mai independent si no és pobra i buida. Quan sigui una càrrega total per al regne d’Espanya. Quan no generi sinó una indiferència absoluta. Mentre Catalunya sigui l’enveja odiosa d’una mica més de la meitat dels espanyols qualsevol estratègia negociadora i/o reconciliadora no és res més que fer sonar cascavells. El nostre afany de ser els millors en tot ens mata?. Ens fa odiosos?. És probable que una certa realitat, com l’esperit d’innovar, d’investigar, d’inventar, d’excel·lir en l’esport, de convertir el català en llengua oficial de les institucions europees, de tenir mar i muntanya, d’haver creat la pesseta i d’haver celebrat uns jocs olímpics, hagi generat, des de l’inici de la revolució industrial, la gelosia que no vol dir altra cosa que desitjar el que té l’altre, les atencions que rep l’altre. No sé com se’n diu de l’emoció que és una barreja d’admiració i animadversió, de la mescla de mania i necessitat: ambivalència emocional paranoide?. Si Catalunya fos pobra i buidada no interessaria ningú més que als neorurals, al turisme low cost i als terratinents descendents dels Cardona, Requesens, Anglesola i Centelles. El problema, però, és que la Catalunya que crispa més de mitja Espanya és un estereotip de Catalunya. Una imatge mental tòpica, fixa. Es dona el cas, paradoxalment, que la Catalunya que molesta, en primera i última instància, és la de la capital i els quatre milions i mig de l’àrea metropolitana expandida, on, oh, ironies de la vida!, viuen més unionistes que separatistes i fins i tot, que negociacionistes.

Vet aquí que és precisament la resta de Catalunya, allò que en diríem el raval, la perifèria o els afores de la metròpoli, que hauria d’amoïnar Espanya. És la Catalunya que es va despoblant i empobrint, la que encara sap utilitzar el pronom en i diu el compte i no la compte i d’esquena i no d’esquenes, la que lideraria la independència, si mai se n’originés l’ocasió. I ho faria, (és una hipòtesi deia a l’inici), justament per equilibrar la nació, per deixar d’anomenar-se territori i rerepaís i per deixar de ser parc temàtic i reserva natural i espiritual. Perquè, finalment, podríem tenir una llei electoral pròpia en què es proclamés que cada vot val el mateix.