LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Algú sap com ha acabat el cas de l’espionatge amb Pegasus? O la guerra bruta dita Operació Catalunya contra polítics catalans iniciada el 2012? Tenen informació sobre si han condemnat algú? A part de la caverna mediàtica i dels titelles d’algun partit extingit i d’algun altre que encara inexplicablement cueja, s’ha pogut esbrinar exactament qui eren els qui movien els fils de les clavegueres de l’Estat per carregar-se Podemos i en paral·lel el secessionisme? Se sap si hi ha sentències en curs o condemnes fermes d’algú? A part de l’excomissari i cap de turc José Manuel Villarejo, ¿tenen dades fefaents d’algú altre que fos el senyor o la senyora X que movia els fils dels comandos operatius? És possible que no hagi tingut cap conseqüència el fet que fos espiat el mateix president de l’Estat? O és que tot plegat ha estat un estratagema, un truc dels serveis d’espionatge, per enganyar-nos a tots amb un relat propi d’una novel·la a l’estil de L’espia que tornava del fred de John Le Carré o inspirat en les tècniques de l’Stasi, l’òrgan d’intel·ligència de l’extinta RDA? És a dir: ni llums a la foscor i tot a l’arxivador dels delictes sense resoldre sota la consigna sagrada de mejor no meneallo.

De fet, en els estats democràtics (els qui precisament s’encarreguen de vetllar per la llei i l’ordre, en els dictatorials autoritaris, totalitaris, militars o teocràtics se’n sol dir Ministeris de la Moral o com escrivia Orwell Ministeris de l’Amor) existeixen soterranis i clavegueres on treballen els qui sostenen els pilars del Poder, en majúscula, sense atributs ni patronímics. I amb Licence to Kill en què els Clint Eastwood de torn, impunement i inviolablement, però jugant-se la vida discretament, esclar, han de desbaratar qualsevol intent d’atac a les Essències, ja sigui per activa o per passiva, intencionalment o extensional. Un dia, però, apareixen unes fotos, uns papers, uns vídeos, unes converses telefòniques, un testimoni, un exespia penedit, que expliquen, que demostren, que acusen, que assenyalen. Un dia apareix un Julian Assange que ho esbomba tot i en un no-res el fan desaparèixer o es podreix en una presó d’alta seguretat. Les raons d’Estat, en definitiva, tal com ensenya la Història (l’antiga, la medieval, la moderna i l’actual) no acaben sent mai exactament les raons de la justícia democràtica.

DIVISIÓ DE PODERS

Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?

Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre.  Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.

CRÒNICA ESTIUENCA

La quotidianitat lleidatana es podria resumir en: molta brutícia a tot arreu, gimcana de robatoris a l’horta, baralles amb sang al captard, festes majors de barri, quatre gotes mal comptades, tardes roents i silencioses, sorollada fins a la matinada, coloms caganers que ho empastifen tot, titulars de premsa anunciant tardor calenta i futurs apocalíptics, feminicidis sense aturador, les dicotomies de sempre: la Catalunya que té aigua i la Catalunya seca. I els polítics fent servir el futur (mai el futur condicional), com si el present no existís més enllà de la peremptorietat inexcusable i de la crònica dels esports que ocupa tant d’espai televisiu o radiofònic com totes les altres notícies. Sobretot que no hi hagi hagut cap ciutadà de Catalunya sense saber que a Barcelona se celebra la Copa Amèrica de Vela i que la tindrem a la sopa fins a finals d’octubre! El cas és que la política programa (estratègicament) per guanyar i mantenir el poder, tot dient, això sí, que resoldrà el que no ha resolt mai (perquè només en tot cas ho pot pal·liat). La política professional se les ha enginyat per gestionar amb una certa honestedat o amb molta indecència el passat, les memòries. No debades som de l’opinió de Schopenhauer quan diu que tothom té molta memòria pel que li interessa i molt poca pel que no li interessa.

Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.

EL CINISME DE CADA DIA

Ja ho deia, fa uns anys, el filòsof alemany, Peter Sloterdijk: “atès que tot ha esdevingut problemàtic, també tot, d’alguna manera, tant se’ns en dona". El pensador creu que el malestar en la cultura es manifesta a través d’un cinisme universal i difús. Però nosaltres hi afegiríem que hem arribat a un tal grau de desil·lustració, d’ignorància i de menyspreu del valors humanístics, que el cinisme s’ha convertit en un forma de reacció a la vacuïtat i a la incertesa, al no futur, sota l’aparença de crítica a la falsa consciència, a la hipocresia, al bonisme, a l’idealisme, i a l’ètica de les virtuts, és a dir, a tot allò que és orientat al bé, a la bondat, a la justícia, a la bellesa. Allò que abans del nostres dies s’encobria, s’amagava, era repudiat, era castigat severament, produïda mala consciència, sentiment de culpa i era considerat la conseqüència d’una degeneració humana, ara forma part del nostre corpus de realitats i en models de conducta meritoris. Com si per demostrar l’autenticitat, la sinceritat, la veritable pasta de què estem fets els humans, s’hagués naturalitzat necessàriament la mentida, la violència, la injustícia, la iniquitat i l’horror. En fi, el món al revés. Els corruptes t’ho diuen a la cara. Els genocides no se n’amaguen. Els fabricants d’armes són invitats a totes les guerres i a totes les negociacions de pau.

El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.

LA GENERACIÓ Z

Reportatges televisius, enquestes dels principals observatoris sociològics i articles de prestigiosos especialistes dels principals diaris europeus destaquen que hi ha una majoria d’homes de la generació Z (els nascuts entre 1990 i 2010) que declaren ser de dreta o d’extrema dreta, mentre que una majoria de dones es decanten per les polítiques d’esquerra. Estem parlant de tres de cada deu enquestats en un cas i de quatre de cada deu en un altre. Així en fred, sense comparar-les amb les opinions de la generació anterior aquestes dades, igual no aporten res més que un estat de la qüestió. Hauríem de poder garbellar quants d’aquests homes i dones es desenvolupen en medis rurals o urbans, quin nivell d’estudis tenen, a quina classe social pertanyen, en què treballen, si treballen, o quin és el context sociocultural en el qual es mouen. El que sí indiquen aquestes enquestes és que, si depengués d’aquesta cohort d’enquestats, la independència de Catalunya importaria ben poc. De la mateixa manera l’interès per la política i menys la de partit. D’aquí es desprèn que la major part dels indecisos davant unes eleccions es trobi entre els homes i les dones d’aquests nadius digitals.  

Els problemes d’aquesta generació són problemes creats o heretats de la generació anterior. Sempre és així: la culpa la tenen els pares, els avis o els rebesavis que han deixat una mala herència. A aquests Z, que estan immersos en el fangar de la incertesa, del pensament líquid, de la fragilitat de tot, de la postveritat, de les realitats paral·leles creades a les xarxes socials, de la celeritat dels canvis i la inseguretat que provoca a l’hora de prendre decisions, de les desigualtats i les exclusions i la consegüent conflictivitat social que provoca, de la sensació de vulnerabilitat i, com diu Z. Bauman, “de la falta de control sobre el futur”, el propi i el col·lectiu, etc., quins projectes de futur poden fer si no els hem resolt el tema de la vivenda, quan encara no ens l’hem resolta a nosaltres els pares i les mares dels Z. No els, no ens hem, resolt el tema de l’educació i l’ensenyament bàsic. No ens hem, no els hem resolt el problema del canvi climàtic, de l’exclusió social, de la pobresa, de la xenofòbia, de la violència sexual o de l’ansietat que provoca el nostre model de Paradís. Generació Z, els més ben preparats!

LLEGIR

Hi ha, cert, molta gent que no llegeix mai res ni la propaganda de la bústia. Les dades, en números rodons, venen a dir que més d’un 35% dels espanyols (inclosos els catalans) no llegeix mai o gairebé mai. No ho fa ni en paper ni en àudio ni en línia. Hi ha una molt altra gent que només llegeix diaris i alguns altres només revistes i encara quan van al barber o a la perruqueria. D’altres només còmics. D’altres només els continguts de les xarxes socials o les cerques d’internet. Totes les estadístiques indiquen, però, que les dones llegeixen més que els homes. No hem sabut trobar cap comparativa entre la manca de lectura i el nivell d’idiotesa o estupidesa de la població del nostre país, però segur que hi ha alguna correspondència que s’intueix només parant l’orella a la xerrameca de bona part dels programes televisius. No sabem exactament si l’increment del vot a l’extrema dreta hi té alguna cosa a veure. El que sí hi concorda és la quantitat de mentides i falsedats que corren pels diaris i les xarxes socials i la gent que se les empassa com si fos un glop d’aigua. Ho va dir l’activista nord-americana, Fran Lebowitz, i ho hauria pogut afirmar qualsevol altra persona llegida amb criteri: Pensa abans de parlar. Llegeix abans de pensar.

Malgrat tot, la indústria del paper escrit i el seu comerç ha anat en augment els darrers anys. L’any passat, pel cas, es van editar a Espanya uns 203 milions d’exemplars de llibres i se’n varen vendre 179 milions. Deu ser que els qui llegeixen, llegeixen molt i compren molts llibres. Per bé que només el 33% dels llibres que es llegeixen a Catalunya són en català. Tampoc no sabem si es comparable, però mentre diàriament neixen noves editorials, s’obren més llibreries, s’inauguren més biblioteques i es donen a conèixer més escriptors que mai, la realitat és que els resultats de les proves de competències de l’alumnat de primària i de secundària no són pas precisament bons. Fins i tot llegíem no fa massa que una part considerable de l’alumnat universitari tenia problemes per descodificar un text amb una certa complexitat discursiva. I ens preguntem: com s’han d’interpretar aquests decalatges o desajustos? ¿És que ha arribat un moment que la majoria dels lectors són escriptors? Pot ser que més de la meitat del que s’edita no tingui el més mínim interès lector perquè és simplement molt mediocre?

L’ACORD DE GOVERN

¿És que Salvador Illa, segons el que es desprèn dels acords amb ERC i Comuns, gestionarà el programa polític d’ERC i dels Comuns? Què farà de diferent que no farien ERC i Comuns? Doncs, tot depèn del que diguin les Corts de Madrid. Ras i curt: segons el que dicti la majoria de Madrid hi haurà pacte fiscal o no n’hi haurà. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà govern en solitari de PSC-PSOE i Comuns a la Generalitat. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà eleccions generals anticipades a l’Estat. Ens temem que, com en altres aixecades de camisa, aquest acord tindrà un recorregut tan breu que així que entri a les Corts per armar-lo legalment, malgrat els treballs herculis per convèncer-ne de la seu bondat a una majoria, acabarà essent enviat a la paperera de les anècdotes. I, si no és arruïnat a la primera de canvi, té cinc anys per implementar-se, com si es donés per descomptat que al llarg d’aquest temps al Congrés hi haurà la mateixa representació política. No els sona a política ficció? En realitat, aquest acord de la clau de la caixa té tots els números per ferel mateix recorregut que el futurible pacte per a un referèndum acordat. Des de fa anys, l’únic que hem après els catalans dels inquilins de la Moncloa és que, perquè no ens suspenguin les nostres institucions, cal que paguem la festa i no rondinem massa.

Ara posem per cas que el pacte de la “sobirania fiscal” supera tots els entrebancs legals, ¿oi que es convertiria en un the same for all o com es diu en espanyol coffee for everyone com ha passat sempre que Catalunya ha fet un pas en el seu autogovern? ¿De què es queixen aleshores els barons socialistes i populars? Al capdavall, si existeix l’Espanya de les autonomies és perquè bascos i catalans molt abans de la transició democràtica ja l’havien reivindicada i lluitada a pesar de tota mena de repressions. Tot i així —i continuem fent ucronia i utopia— si es federalitzés l’autonomia fiscal, existiria, encara, a l’Espanya de sempre la convicció que “Catalunya nos roba”. Que els catalans som uns insolidaris i uns egoistes. Encara que només servís per rebatre amb més arguments aquesta idea dels catalans, malgrat les obvietats de les balances fiscals i totes les sumes i restes que es fan i desfan, jo també faria un acte de fe perquè el pacte de singularitat fiscal d’ERC i PSC-PSOE anés a missa.

A LLEIDA FARÀ MÉS CALOR

Ho sabien els ilergets, els romans, els musulmans, els visigots, els cristians, els jueus que varen viure en aquesta plana i més o menys els mateixos que hi viuen ara, ho saben: a Lleida fa molta calor. Quan en fa els pics, costa respirar, costa deambular o fer qualsevol cosa material i espiritual. Tot el que calgui fer després de la calitja, la solejada, ininterrompuda de dia i de nit, s’ha de deixar preparat mesos abans o posposar-ho per a finals de setembre. La bola de foc ho desseca tot: el món vegetal, animal (racional i irracional) i mineral. Per això mateix és tan important l’Horta, els pulmons i els ventiladors naturals de la conurbació urbana. Per això és tan imperiosament necessari no solament que es reposin els arbres morts, sinó que se’n plantin arreu, a tots els carrers. I si no hi caben que s’ampliïn les voreres per fer-los-hi lloc. A Lleida, la jardineria hauria de ser un servei essencial. I caldria dedicar-hi els recursos més apropiats, més quantiosos i eficaços: els municipals òbviament, però també els autonòmics, els estatals, els europeus i els que provinguin dels mecenatges dedicats a salvar la flora i la fauna del planeta. Els arbres primer, però alhora els tendals als principals eixos comercials, com fan de fa temps, per exemple, en algunes ciutats andaluses. I vetllar perquè les fonts ragin, que n’hi hagi pertot. I si cal estalviar aigua, no l’escatimem a l’arbrat, ni a les fonts ni als quatre parterres que hi ha a la ciutat. Ni als aspersors, instal·lats estratègicament com a refugis climàtics, com els de les peixateries per mantenir el gènero fresc.

Ja sabem que la calor dels 40 graus i més a l’ombra, la que patim els estius i la més que patirem segons els climatòlegs, ens pot matar. I matarà tothom d’aquí poc? Només l’any passat a tot l’Estat, a causa de l’exposició a les calorades, van morir més de 5000 persones d’insolació, deshidratació i insuficiència respiratòria, atacs de cor i agreujament de malalties renals. Segons els qui estudien els efectes de les altes temperatures sobre el nostre organisme també hi relacionen problemes de salut mental, ansietat, esquizofrènia i suïcidi. Ens tornem més irritables, més malhumorats, més agressius, més violents. I també, ens n’anem a l’altre extrem: se’ns acreix l’apatia, la desgana i la indolència i ens escomet el sudato far niente.

L’INIMPUTABLE TRUMP

El noi blanc caucàsic no va matar el candidat i expresident Trump, l’inimputable presumpte animador de l’assalt al Capitoli, seu del Parlament dels EUA, el 6 de gener de 2021, però va assassinar una altra persona i en va ferir diverses més. Si hagués tocat de ple l’expresident, el franctirador incontrolat hauria comès un magnicidi. ¿Hauria estat l’excusa perfecta per a l’inici d’una guerra civil armada? El sospitós tirador fou abatut pels agents de seguretat. I aquí s’acaba la història i les especulacions: Donald Trump, nou president dels EUA (llevat òbviament dels imprevistos: un nou atemptat mortal, una atac de cor o un accident fatal). Mentre no arriba aquest dia, tenim el terreny abonat per a les historietes morboses i les rondalles truculentes: especulacions, xafarderies, fantasiejos i mentides sobre l’agressor, Thomas Matthew Crooks, de 20 anys, que, segons l’FBI, no tenia antecedents penals, estava registrat com a votant republicà i no sap encara si actuava sol i quina motivació el va impulsar a cometre l’atemptat. Tothom sap, però, que als EUA és molt fàcil adquirir una arma. Aquest pobre xicot es veu que fins i tot guardava a casa explosius, vaja, un arsenal. Als EUA és habitual que algun descerebrat o exasperat emocional es prengui la justícia pel seu compte i es posi a cosir a trets innocents escolars, clients d’algun supermercat o el primer vianant que se li posa per davant.

Però mai no ha prosperat cap iniciativa legislativa que endureixi la limitació de la venda i possessió d’armes. El món mundial sap que la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, aprovada el 15 de desembre del 1791, protegeix el dret de la gent de posseir i portar armes. Paradoxalment, és una de les deu esmenes que constitueixen la Declaració dels Drets dels nord-americans. Les armes són, doncs, un dret per a l’autodefensa. I tradicionalment i sobretot en plena guerra freda, per a una bona part de la ciutadania col·laboradors o no de l’FBI, per abatre, si esqueia, comunistes i de passada els líders del Black Panther Party. D’aquest atemptat se’n traurà alguna lliçó?. La confrontació odiosa entre demòcrates i republicans s’atemperarà? De moment, Trump, sabent que ha estat un miracle que sigui viu, ha dit que moderarà el to de la seua campanya, i, en altres paraules, que tots som germans i ens hem d’estimar molt.

PREQÜELA O SEQÜELA

El més probable és que s’acabarà la legislatura de Pedro Sánchez i no s’haurà completat el corredor mediterrani, no s’haurà afrontat l’ampliació de l’aeroport del Prat, no s’haurà liquidat l’anomenada Llei Mordassa i encara s’estarà dubtant al TC si la llei d’amnistia és o no ajustada a norma suprema. Tampoc s’haurà posat fil i agulla definitiu (és una manera de dir) al nostre dèficit fiscal, al problema de l’habitatge social, de la pobresa en general i sobretot la infantil, als ajuts per a la dependència, a l’atomització de l’esquerra i a l’erradicació dels empastifadors professionals. A veure si farem salat, després de tanta complicació per fer govern i que l’únic que s’hagi aconseguit és donar carnassa al PP i a l’extrema dreta. I sí, tal com és previsible, aquests prendran el relleu i enviaran a la paperera (de la història) tot el que haurà pogut fer el govern actual (bo o dolent) i ho faran amb determinació i desacomplexadament tal com actua sempre la dreta. I el primer de tot serà canviar el fiscal general de l’Estat i remoure tots els alts càrrecs de la judicatura que no siguin dels “seus”. Exactament igual que fan tots els partits quan ostenten el poder. I al mateix temps eliminarà qualsevol reforma laboral que hagi pogut molestar el gran empresariat i desbaratarà la subvencionitis que no ha fet sinó estimular la vagància i la murrieria I, fidels a la teoria liberal, abaixarà impostos per demostrar que si els ciutadans normalets tenim més diners a la butxaca s’estimula el consum i en conseqüència es creen més llocs de treball i l’Estat recapta més. I que els pobres s’espavilin!

Els mediàtics palmeros del PP al poder, com que ja no els caldrà “enfangar” i “enfonsar” el PSOE i els seus extrems, després d’un període d’il·lustració dels desastres perpetrats pel socialisme i el comunisme dels darrers anys, es dedicaran amb cos i ànima i amb més animositat que mai, a fer el que millor saben fer: combatre el nacionalisme i secessionisme residual de Catalunya (i amb menor mesura al País Basc) amb l’objectiu que a les properes catalanes el PP esdevingui el guanyador indiscutible. Sobretot, amb els dards més enverinats contra Puigdemont, que tant si és a la presó com si no, serà durant anys el principal enemic a abatre fins que no demani perdó agenollat i davant un crucifix pel mal que infligit a la Pàtria.