I AVUI TAMBÉ

La festa del llibre, de la lectura i de les roses, la celebració dels besos amb les paraules dels llibres que ja són a la boca; la festa de la boca que és plena del perfum de pètals, pistils, pol·len i mel, continua avui i demà i l’altre i cada dia de cada dia. Salivats i mastegats, llibres i flors, amb les històries d’uns altres que són com nosaltres, i els tanins dels vins dels poetes que prediuen el futur així que parlen d’ara mateix i dels misteris de la vida, que encara és el llibre més interessant. Sí, avui continua la festa del llibre i de les flors, i demà i l’altre, perquè llegir i conèixer-nos en el mirall dels llibres i de les carícies és com tornar a néixer cada dia amb algunes seguretats, i a experimentar que la memòria i el record del que hem estat i ha estat la humanitat són els antídots contra l’abisme del tedi, el nihilisme i l’abandó a la mort que espera que deixem de llegir i d’estimar per sempre. Festa de la lectura, encara que no siguin temps per festejar res més que la memòria, la imaginació i la meravella, paradisos i viatges siderals, i l’esperança. I esperar que mineralitzin les angoixes i els neguits en les comissures dels llavis i els plecs dels ulls.

I rellegim quan hem oblidat alguna cosa del que hem estat o fet. Celebrem de llegir encara que sigui allò que no hauríem de llegir, perquè, com deia O. Wilde, és possible que s’hi trobi la meitat de la cultura. Llegim els ulls i els llavis, les mans i les distàncies entre els interlocutors, i els gestos de les mans i el to de la veu, i la color de la cara. Llegim solius, en veu alta, en grup, llegim al vent, ens adormim llegint i adormim els nens que viatgen per la història que els llegíem. I els llibres són uns amics que ens escalfen, agombolen, acompanyen, o els millors enemics que ens interpel·len. Sí, llegir per sentir, per conèixer, per entendre, per pensar, per ser prudents, per relativitzar, per contrastar, per confirmar o canviar d’opinió. Però també llegim per no pensar, per oblidar, per desaprendre, per callar. Celebrem-ho, si us plau, una vegada i una altra, sense parar. I si pot ser sense rànquings o almenys només el que indiqui que el llibre en català i ponentí i pirinenc guanyen la partida. I elogiant els impressors, els editors, les llibreries, les biblioteques, els grups de lectura, els contadors de contes i els rapsodes.

DARRERA AQUESTA PORTA VISC, PERÒ NO SÉ SI EN PUC DIR VIDA (Salvador Espriu)

No, a la llengua vehicular i pròpia, no al pacte fiscal, no a la consulta, no al model comercial, no a les oficines de representació a l’estranger, no a l’Estatut, no a res que representi cap diferència de l’espanyolitat que, segons els evangelis i tots els llibres sagrats, diuen consagra la Constitució. Hi haurà algun dia, no gaire llunyà, que per dir el que dic trucarà algú a la meua porta part de l’Estat constitucional i m’obligarà a anar a la comissaria per llegir-me la cartilla i posar-me a disposició d’un tribunal d’Ordre Públic? No n’hi ha prou, ja? Quosque tandem abutere patientia nostra? La paciència és la mare de la ciència? És veritat que assegut pacientment al costat del riu, veuràs passar surant el cadàver del teu enemic? Se’n pot dir vida, del no a tot? La paciència és bona, sàvia, però cansa. És molt pesat haver de lluitar sempre contra el mateix i, sigui com sigui, amb totes les variacions possibles, sempre et topis amb els mateixos murs, les mateixes portes closes. La paciència té un límit. I les ganes, els desigs, les voluntats de viure una vida pròpia, adulta, sense la mà, el bastó i l’amenaça del pare són més poderoses que mai. Si recordessin com varen travessar els turcs les muralles de Constantinoble, entendrien què vol dir tenacitat i resolució.

No, no és això, companys! I com diuen alguns, més cremats que un servidor, ja no s’hi valen ni les concessions del pagament del que se’ns deu segons l’addicional tercera de l’Estatut ni que ens elevin el coeficient de dèficit per al proper pressupost ni que ens passegin en un dels millors creuers per la Rivière. Al final, no és ni una qüestió econòmica ni ideològica ni política, sinó una necessitat vital, psicològica, entranyable, cordial. De, seguint el raonament d’Espriu, poder obrir la porta, de tombar la porta, i respirar aire fresc i deixar d’haver de donar més explicacions, de justificar-nos, de fer-nos els herois. O de sentir, en alguns casos, mare de déu de la Cabeça!, fins i tot, una mena d’autoodi esquizoide destructiu, anorreador. Quan érem ingenus, tendrals, fins i tot havíem cregut que, amb el PSOE en el poder, els catalans faríem grans passos cap al reconeixement de la nostra nació. No solament no vàrem fer ni uns miserables centímetres, sinó que vàrem recular, fins a l’origen del pecat original.

EMERGÈNCIA

Encara hi ha molts ciutadans que, quan el president Mas alerta que la Generalitat està al caire del col·lapse econòmic, que es viu en estat d’emergència, que s’està intervingut per terra, mar i aire, pensen que és pura retòrica, que fa teatre o que mira de justificar, amb una dramatúrgia apocalíptica, les garrotades que “mos fotran”, tal com canta el garrotín, en els propers pressupostos. El més greu, però, és l’actitud d’alguns partits de l’oposició, que, tot i tenir informació de primera mà de la magnitud de la tragèdia de les finances autonòmiques, només pensen a rendibilitzar electoralment el discurs antiretallades i una crítica contundent, sense matisos ni pal·liatius, al govern de CiU. Encara es presentessin com els salvadors de la pàtria, els podries dir, doncs, aquí ho teniu i traieu-nos del pou si tant en sabeu. Tanmateix, no és així, si no que l’estratègia és simplement demagògica. Exhibeixen el seu purisme ideològic com l’única natura política incontaminada i immaculada, disparen cínicament contra un govern que té una mínima capacitat de maniobra i s’atorguen la veu del descontentament, de la indignació i dels miserables.

Vet-ho aquí, ideologia i demagògia són dos conceptes que, precisament, els vàrem a prendre a valorar en el sentit contemporani que tenen gràcies al pensament del pare del marxisme. Quines paradoxes, mare de Déu de les Sogues! Només cal llegir la premsa seriosa estrangera, per exemple el Times del dissabte per saber que, quan el president Mas diu el que diu, és perquè en aquests moments, “Catalunya és una bomba de rellotgeria més perillosa que Xipre”. Quan Mas proposa que els partits de la cambra catalana que tenen entre els seus compromisos la consulta popular s’impliquin en el govern i assumeixin de compartir sang, suor i llàgrimes, si més no per la part de responsabilitat que varen tenir en la generació del dèficit astronòmic de la Generalitat, i observes quina és la seua resposta, les filigranes que han de fer per justificar les condicions o les seues negatives, no et deprimeixes i t’estires els cabells desesperat per la ceguesa històrica que demostra la nostra classe política, perquè ja tens una edat i encara creus en Darwin i, sobretot, en una certa maduresa de la societat, que avança, malgrat tot i a pesar, ben malauradament, del que puguin decidir els seus representants institucionals.

TEMPS DE TREVA

La Setmana Santa i el mes d’agost solen ser temps de treva política. Enguany, de fet, només l’ha trencada la senyora Sánchez-Camacho insistint amb l’enfadós que l’escola a Catalunya ha de ser bilingüe, que s’ha d’enterrar la immersió, i per això ha presentat una proposició al Parlament. No fos cas que els seus votants, atès que fa dies que ha perdut protagonisme, no s’oblidessin de sentir-se ciutadans de segona. Els dies sants, segons la tradició, serveixen, si més no, per preparar-nos no precisament per al gaudi de la resurrecció, sinó per al pitjor. Sobretot, perquè res no ha quedat solucionat del que es tenia plantejat durant el primer trimestre. Entre altres, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, a l’espera de saber el llindar del dèficit; com pagar aquest mes els 4.420 milions d’euros d’amortització del deute; quins seran els nous moviments tàctics d’ERC; quin és l’estat nerviós dels col·lectius més castigats per la crisi; o, sobretot, com es resoldria el possible dilema que ens pugui plantejar el govern de Rajoy: que se’ns digui d’acord a una mena de pacte fiscal que ens permeti l’oxigen necessari per arribar fins al final de la legislatura espanyola a canvi d’aigualir la deriva sobiranista.

Els qui no tenim altra informació que la que s’ou pel carrer i llegeixes i escoltes als mèdia, sabem que pot passar de tot en aquest postcalvari de setmana santa. Ens pot passar com a la italiana. Pot passar que col·lapsats i travats, se’ns dugui a una nova consulta, aquest cop, possiblement plebiscitària. Que, vistos des de tots els angles els números de la nostra economia i comprovada l’actitud inflexible del govern de Madrid i més coses, s’acordi un govern de concentració nacional amb CiU, ERC i PSC. Amb quin objectiu? El mateix que planteja una vaga general? Amb els seus resultats? O que, entre els nostres líders, es manifestin esquerdes ens els ànims personals, divisions més estentòries de parer, i els cansaments esdevinguin crònics els darrers mesos de l’any. Sí, pot passar de tot. I tenir previstos tots els escenaris és més difícil que resoldre l’equació més complexa del món. Mentrestant, la gent normal i corrent només que veiéssim entrar a la presó uns quants del xoriços famosos que són investigats, ja ens trauríem un pes de sobre i podríem anat passant fins que es produís el miracle del que hagi de ser.

PALS A LES RODES

Contra els procés sobiranista hi van també aquells qui, dia sí dia també, posen en dubte el pacte de CiU amb ERC. El més lamentable del nostre poble, mira que ho han dit i ho han escrit repetidament els més il·lustres pensadors patris, és aquest caïnisme compulsiu amb què escrivim la nostra història moderna i contemporània. A través del mirall del Parlament, esdevenim un poble, excusin-me les excepcions, incapaç d’anar a la una per alguna cosa pública, comunitària, que pagui la pena. L’atomisme ideològic, la fragmentació partidista, és tan eixarreïdor, tan paralitzant, que priva que mai no pugem albirar futurs mínimament realitzables. Quan t’adones que els processos legislatius democràtics són tan lents i d’una eficàcia tan tardana, només ens falta aquesta malaltia de dur cadascun de nosaltres un rei sobirà. Quina desgràcia, caram, de ser tants caps tants barrets. Ja poden ser els anys i panys de pagar sense rebre a canvi només que almoines, ja pot ser el xantatge permanent, emmurriat o rioler, de l’Estat, ja siguin els incompliments persistents dels compromisos estatutaris, o l’estrangulament financer de la Generalitat, que no hi ha manera, no de tenir la sensació, sinó de poder constatar que som els catalans en bloc els qui defensem la nostra supervivència.

Solidaris, com els qui més. Som campions en les lluites per totes les causes mundials que clamen justícia. Ara i sempre a favor de la llengua, contra els desnonaments, per la convivència amb l’altre, per l’ajut al tercer i quart món. Però, així que hem de defensar políticament allò que ens caracteritza i que ens ha fet com som, ens rebel·lem en una mena d’anarquisme infantiloide d’un patetisme insuportable. Què caram ens passa? És que ja no podem parlar d’un nosaltres en referir-nos a la cosa pública, a la salut nacional? El paisatge, malauradament, és una plaga de jos que es miren de reüll i es maregen només que hagin de decidir plegats posar una coma en un article d’una llei o un sinònim en un manifest unitari. Em poden dir, i la manifestació de l’11 de setembre, què? No parlo del poble anònim, sinó d’alguns que professen la política i tenen el deure professional de fer-nos més lliures, més cultes, més sans i més contents. La sort que tenim és que el procés que es va iniciar l’11 de setembre passat no va començar des de dalt, sinó precisament des de la base.

PROTAGONISTES

El temps que dedica la premsa i la televisió catalana a Pere Navarro es correspon als seus 20 diputats al Parlament de Catalunya? És que tal volta, la tercera força del Parlament s’ha constituït com a grup en cap de l’oposició? Què li ha passat al PP de Sánchez-Camacho, amb 19 diputats, que pràcticament ha desaparegut del dia a dia de les notícies, si no és pel serial de les escoltes i espionatge? És que, decididament, de la seua política ja se n’ocupen des de Madrid, les senyores de Cospedal i Soraya de Sanatamaría? Per què l’encant de la CUP rep un tracte tan mínim, tan nimi, tan discret? On és l’empenta i la ràbia de C’s que en veure’s encimbellats amb 9 representants ja es veien en cor de fer fora de la presidència el senyor Mas? L’oratòria convincent de Camats i Herrera es tradueix en alguna eficiència transformadora de la realitat? O, per contra, descol·locats per la força d’ERC que els cruspeix part del programa social, no saben o no tenen on ubicar-se? No és prou representativa la suma de 50 diputats de CiU més els 21 d’ERC –en un Parlament amb 135 escons- , és a dir, el 53,3% de l’hemicicle, no perquè sigui legítim el pacte de la seua governança, sinó perquè se’ns el presenti, manta vegades, com els corders degollats?

Com és possible que no hi hagi de fet cap mitjà de comunicació ni cap tertulià d’ofici del RAC, Catalunya Ràdio i similars, (on –per cert- sempre són els mateixos), que defensi, diguem-ho clar, el govern? És que darrerament aquests periodistes s’han convertit, per art de màgia i per una mala consciència en la veu crítica del poble? La veu d’un poble que interpreten que n’està fart de la política? Mai no hi havia hagut tant franctirador per centímetre quadrat en emissores, ràdios, en digital i paper imprès com en aquesta legislatura! La prepotència, la fatxenderia, la superioritat moral i intel·lectual amb què parlen alguns, és senzillament fastigosa. Quan sap tothom que la Generalitat està absolutament intervinguda, l’Estatut és un paper mullat i el marge d’acció és pitjor que el d’un pres de Guantànamo, com es pot anar pel món donant lliçons i fent rialletes, com els magnífics i il·lustríssims líders de l’oposició, talment fossin l’oracle de l’esperit sant? Sobre pontificar com es pot governar sense tenir-ne ni idea, deixin, com amonestava Plató, que en parlin els poetes, els lírics, si us plau!

QUÈ CAL INFORMAR?

La sobreabundància de notícies com les del cas Bárcenas, de la trama Gürtel, dels embolics reials, de l’habilitat de Nóos per signar contractes milionaris amb ingènues administracions, de la morbositat capolada de les escoltes i espiades de Método 3 a la senyora Sánchez-Camacho, o de l’espectacle de la mort, urbi et orbe, de l’embalsamat Chávez, fan perdre de vista tant la realitat més crua del nostre dia a dia, com l’acció del govern i, sobretot, de la societat organitzada en la direcció de la construcció del futur de Catalunya. Posats a informar de tot, potser seria més convenient avisar-nos de les amenaces nuclears als EUA de Corea del Nord i les possibilitats reals que s’esdevingui alguna catàstrofe irreparable, que no pas dilatar eternament la imatge d’un munt d’imputats en els múltiples casos de corrupció anat i venint dels jutjats sense que no aparegui mai la que esprem amb candeletes la gran majoria: com passen per la porta de les presons més reputades del país i s’hi floreixen una llarga temporada. Com que la imatge dominant és que tot està més que trinxat, podrit i acabat, el deure dels mèdia també hauria de ser informar que hi ha molts catalans que estan disposats a mossegar el morro i les orelles del llop.

Sí, encara existeix un gran entusiasme per una Catalunya independent. Una fe de ferro en el fet que, peti qui peti, es farà la consulta sobiranista. Que hi ha un munt de gent que prepara el futur amb consciència i té a punt un munt de respostes per si demà calia començar de bell nou. Els qui teniu dubtes sobre si badem, ens estem apagant o, per contra, estem més desperts que mai, consulteu la pàgina web www.elclauer.cat i us adonareu que, primer, la unió fa la força. La unió de la societat civil és indispensable en qualsevol procés revolucionari, transformador, projector d’esperança. Segon, que hi ha imaginació, intel·ligència, i també realisme, pragmatisme i resolució. I tercer, que no ens podem entretenir massa en allò que mareja la perdiu constantment. O, si més no, sobretot i amb virulència des que hem iniciat el camí de no retorn. No tot és caos, misèria i perdició i gent abatuda i enfonsada. Possiblement no hi havia hagut en la nostra història recent tanta xarxa social solidària i disposada a construir el nou món. La irritació de la classe mitjana només pot tornar-se en acció per un gran canvi.

NEGAR-HO TOT

Passem una mala època, certament. No pas només econòmicament, sinó en tots els ordres. Ja no hem estat mai un Estat que haguem lluït en intel·ligència i que haguem estat entre els primers en exemplaritat democràtica o respecte a les minories, o que se’ns reconegui una potència ètica. Les proves, les demostracions que vivim un desgavell generalitzat se succeeixen sense parar. S’ha arribar a dir, per persona que se suposa formada, que la pàtria és anterior a la democràcia, i per tant seria justificat en cas de ruptura catalana d’aquesta pàtria de passar-nos per les armes. És a dir, no estaria justificat per un article determinat de la santa Constitució, no, sinó per una suprema entelèquia sentimental. I te les van fotent als nassos, sense ni entrar a discutir què vol dir contracte social, legitimitat, drets individuals, o simplement, com és que hi ha tantes pàtries com individus sota la capa del sol. Doncs bé, ara resulta que ens hem convertit, gràcies a dos professors universitaris, dos matemàtics, un de la Universitat del País Basc i un altre de la Universitat de Múrcia, en els campions del neogeocentrisme: ni la terra és un planeta, ni orbita al voltant del Sol ni fa cap mena de rotació sobre si mateixa. Som el baricentre de l’Univers! No els han expedientat i tothom tan content

Qui va elaborar aquell informe en què es deia que les famílies de Mas i de Pujol s’havien fet un tip d’evadir euros a Suïssa? Els periodistes del diari El Mundo que va publicar la notícia en plena campanya electoral catalana, evidentment per influir-hi i distòrcer-la, han dit davant jutge que els papers van sortir de la policia. La policia ho nega rotundament. Els responsables polítics de la policia ho neguen més encara. En sabrem alguna cosa, algun dia? I així, una rere l’altra. Vas malbaratant tots els valors amb què ens hem sustentat, els vas minant, els arruïnes del tot i només et queda la bretolada. Ni indicis, ni senyals, ni evidències. La consigna és negar-ho tot. Millor dir, l’esport és negar-ho fins a tres-centes vegades absolutament tot. El cas Bárcenas s’ha convertit en el paradigma dels temps, com en altres ho fou el de Judes Iscariot. En aquest context, com demostres que abans ets català que espanyol, si resulta que només hi ha una pàtria primigènia, si la matemàtica ha demostrat que la geoespanyolitat és el centre de l’Univers?

CONTAMINACIÓ AMBIENTAL

La pestilència política acaba enrarint l’atmosfera social de tal manera que la majoria d’objectius de governació acaben diluïts o difuminats en el no-res. No només repercuteix, evidentment, en el desgast de l’estratègia sobiranista, sinó també en el mateix cor de les ideologies polítiques, de la configuració tradicional dels partits. El caos, el desconcert, el fangar, que s’ha instal·lat en la base de l’estructura dels partits polítics, la desorientació en què viuen els principals sindicats de classe, la llunyania del gran empresariat dels interessos de la classe treballadora i la sensació d’impotència amb què treballa la justícia per posar ordre a tot plegat, estan anul·lant qualsevol horitzó programàtic de govern. I ja no es tracta tant de discernir que el que passa no és altre que la fi rocambolesca com tots els finals, d’una època, sinó d’escatir qui hi ha darrere d’aquest joc de despropòsits. Qui regula, segons les circumstàncies, el ritme de les notícies de corrupció, d’espionatges, d’impostures o de traïcions? Qui té els fils que mouen aquest entramat de podridura? O qui és que s’inventa, si fos el cas, tot el merder generalitzat? Qui són els autors d’aquesta novel·la negra?

¿Pot ser que sigui tan casual que, periòdicament, es vagin destapant misèries dels uns i dels altres? Tan capriciós és l’atzar? On s’amaga aquest Deus ex machina? De moment, qui planifica la contaminació, la gasificació mostassa de la ciutadania no ha aconseguit, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, de desmoralitzat el vot potencialment independentista! Per tant, hi ha dades que permeten pensar que estem bastant preparats per a la tempesta perfecta. El que em té inquiet és imaginar com arribarà, com es manifestarà, quina estratègia té pensada, aquesta mà negra de la desestabilització, un cop estigui tothom més o menys untat amb el quitrà de la corrupció? Si no fos que..., un cop d’Estat armat? Un atemptat mortal a un altíssim dirigent? Perquè, cada dia que passa i es perd temps en els tripijocs dels pocavergonyes, si no ens sobreposem, si no activem les potències ètiques més interioritzades, és molt factible que acabem totalment idiotitzats, que perdem l’oremus, que ens sobrevinguin paranoies terribles i vegem en cadascun dels nostres congèneres un potencial enemic, un miserable estafador, un espia del CNI, un assassí a sou.

DESESPER

La gent se suïcida perquè no pot pagar la hipoteca, el lloguer, el viure diari. L’altre dia va ser admesa a tràmit la ILP perquè es resolgui legalment la dació en pagament i desapareguin altres injustícies i aberracions relacionades amb el dret a la vivenda. No són suïcidis testimonials, no, és un seguit de gent que es llevat la vida perquè està desesperada. I això ocorre en el millor món possible, amb una Constitució de les més sagrades de la galàxia i amb uns governants que tenen una ànima cristiana de les més excelses. Jo, si tingués responsabilitats parlamentàries, ara mateix, tindria por. Por de ser linxat, apedregat, tirotejat, esquarterat, per la munió de gent desesperada que pensa que abans que llevar-se la vida, se n’ha de carregar uns quants. Que creu fermament que la venjança és el seu únic remei moral. I, si fos un parlamentari creient, terror, d’acabar, a més a més, els meus dies en un infern absolut. El que és inconcebible o impensable és que en un sistema formalment democràtic, amb tot de mecanismes de control i alarmes, d’indicadors de tota índole, no s’hagi arribar a preveure què podia passar quan aquest model tan perfeccionat, entrés en estat de xoc. Ja sé que els apocalíptics i els cínics tenen la resposta: els danys col·laterals!

La gent se suïcida, doncs, no en la més pura i simple intimitat, sinó pornogràficament. Als morros de la maquinària d’un sistema que és controlat formalment per l’Estat i les seues institucions. L’Estat democràtic que per definició hauria de ser la norma, la regla moral! Se suïcida sense cap mena de ritual ni metàfora, justament perquè a qui legisla, a qui aplica la llei, a qui vigila que es compleixi, la seua mort els peti a la cara, els esquitxi la roba i els faci culpables de per vida i de per mort. Però, el més sorprenent encara és que cap ni un dels qui formen l’hemicicle mostri la més mínima compunció, el més mínim senyal de contrició. De tant sorprenent, no et pots creure que la situació hagi arribat a tals nivells d’aberració. Gairebé tan impúdic com l’acte de proclamar la guerra. Un polític, una vegada, responent a les preguntes d’un periodista deia que no es pot tenir ni la pell dura ni vessar llàgrimes de cocodril. I em pregunto: no podria ser que alguna vegada veiéssim algun legislador que mostra una pell sensible i alhora com li cauen algunes llàgrimes públiques?