DE MÉS VERDES EN MADUREN

Et pixes de riure quan veus la cara de tòtils d’aquells mandataris que al seu dia proclamaven amb veu de ferro que mai cauria el mur de Berlín. Et caragoles de riure quan observes la cara desencaixada d’estúpids d’aquells que rebatien amb mil raons i amenaçant els qui anunciaven la desintegració de Iugoslàvia. O la cara de babaus dels dirigents russos que negaven mil i una vegades la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè, com diuen aquells, totes les lleis poden canviat, fins i tot, potser, la llei de la gravetat. De manera que ja visualitzo la cara d’imbecils que posaran tots aquests espavilats funcionaris espanyols i els acòlits de les oficines de Brussel·les que ens recorden que si Catalunya esdevé un Estat, quedarà exclosa automàticament de la Unió. I més, que no sortiríem per la porta, sinó que ens fotrien daltabaix del balcó. El discurs de l’amenaça, la retòrica de la por són indicadors que els moviments socials secessionistes fan forat, preocupen, atabalen l’estatus quo. Els qui s’asseuen ara a les poltrones del poder, només que obrin els primers fulls de qualsevol història, han de saber que les revolucions, els canvis radicals, els fan la gent, les masses, i que aquestes no s’aturen, quan són compactades per una idea, per una voluntat, per un ideal, ni per la força dels canons.

Per tant, ja ho veurem. Ja veurem qui riurà l’últim. Ja veurem, si tenim paciència, quin rictus té el cadàver del nostre enemic. Ja veurem, per exemple, com serà la UE el dia de demà, si persisteix la crisi. No ens estranyaria massa que en aquest club, els qui ara són més subsidiats que mai, Espanya, Grècia, Portugal i alguns altres, no fossin deixats de la mà de Déu, invitats a anar-se’n a pastar fang o, directament, llençats pel forat de l’escala. Ja veurem qui és qui plora l’últim. Noruega no pertany a la UE, ni Suïssa, i la Gran Bretanya igual hi dura menys que el que resta per celebrar el tricentenari, el 2014. De manera que, si fos el cas que Catalunya arribés al port de la independència, i el club europeu no acabés de sortir-se’n, potser més valdria fer la nostra que no pas perdre bous i esquelles. Treballar amb l’euro mentre aquest fos una moneda forta per evitar l’espantada dels inversors, però la resta, ja tindríem temps per parlar-ne, rumiar-ho i pair-ho.

MOURE FITXA

La dreta i l’extremadreta mediàtiques, el capital que les controla, els polítics que els donen suport i els alimenten i la majoria dels seus lectors, histèrics davant la demostració de força de l’embat independentista, exigeixen mà dura contra el que consideren, es digui Via Catalana, Govern de la Generalitat, ERC o CUP, delictes de sedició i fins i tot de rebel·lió que és més greu que la sedició. Perquè tothom ho entengui la sedició es defineix com una acció violenta col·lectiva, duta a terme mitjançant el boicot, la propaganda o una altre mitjà, destinada a aixecar el poble contra el poder establert, l’ordre públic o la disciplina militar. I mà dura hem d’entendre que no vol dir res més que suspensió de l’autonomia, en aplicació del 155 de la Constitució; arrest dels principals sospitosos de ser-ne els incitadors, principalment el president Mas que se li podrien imputar els delictes d’usurpació d'atribucions, prevaricació i desobediència; i judicis exemplars (i sumaríssims, si pogués ser). Si convé, i els ultres consideren que convé moltíssim (si no és que es reorganitzi una triple A o els escamots de la mort a la caça del separatista), intimidació armada i toc de queda a tot el territori català.

L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ho explica molt bé. Els el recomano, perquè els bosc de l’entusiasme no ens privi de veure l’espècie de cadascun dels arbres. I sobretot perquè, arribats a un extrem, el fervor i la il·lusió, sàpiguen traduir-se en valor i fortalesa per resistir tots els extrems del codi penal. El moviment de fitxes dels responsables polítics institucionals que es deriven de l’èxit del clam de la Via Catalana per la independència (de moment, les úniques veus majoritàries que s’han expressat públicament) i del mutis de la carta de Rajoy, continua passant inevitablement per trobar el desllorigador de fer convergir legalitat amb legitimitat. La CATC parla de cinc vies legals. Una d’elles, la reforma de la Constitució: descartem-la. Dues més depenen de la voluntat política de Rajoy, i de moment marrameu!. Una quarta, la llei de consultes del Parlament,està al Constitucional. Res. I la cinquena, la de referèndums, que encara s’ha de tramitar i el més segur és que serà impugnada a l’alt tribunal. Atzucac o ja ho veurem? Com deia el president Mas, només ens resta la via del plebiscit?

FESTA NACIONAL

Avui serà un gran dia. Dels que fan història, com el de l’any passat i l’any de la sentència contra l’Estatut. Perquè sense la dimensió dels fets ocorreguts en aquestes fites, no podrem entendre el futur que ens espera. Perquè sense les mobilització ciutadana que hauran generat aquests esdeveniments no haurà estat possible crear una majoria social favorable no només a l’exercici del dret a decidir, sinó a la independència. Perquè sabem que hi ha molts catalans, però molts, que neguen que Catalunya sigui una nació i que ho hagi estat mai. Que tenen el convenciment que l’única nació que existeix a Espanya és la nación española. Que l’Estat és la nació, i, consegüentment, un Estat, una nació. Perquè també n’hi ha molts, moltíssim dels qui poden votar en unes eleccions o en un referèndum, que no tenen ni idea del que és una nació. És a dir, desconeixen que el conjunt format per una història pròpia, un patrimoni, una literatura, uns símbols, un ordenament jurídic, la manera de posseir i treballar la terra, la configuració del paisatge, d’expressar el folklore i de gestionar les emocions, pugui constituir un ens anomenat nació cultural, social i política amb voluntat d’estatuir-se. Tant se val, perquè n’hi ha molts que tot plegat els importa un rave. Molts, però molts que se’ls en fot la nació i molt més la seua nació catalana.

Quin objectiu més difícil, doncs, aconseguir una majoria social democràtica favorable al si a un Estat propi per a Catalunya. Perquè no és només que n’hi hagi molts de catalans que no ho veuen clar, no volen que ho sigui o que són professionals de l’abstencionisme, sinó que encara no sabem exactament quins partits es declararan obertament pel sí en un referèndum. Podria ser que els moviments socials favorables a la independència superessin les consignes dels partits polítics, els seus dubtes, les seves ambigüitats programàtiques o les seues pors. Podria ser que la majoria que se cerca acabés forçant la situació al Parlament i no quedés més remei que tirar pel dret. Qui ho sap? La resposta, està en la força de qui promou amb un èxit per sobre de totes les previsions i expectatives accions com la Via Catalana. La il·lusió, la fe, l’esperança, la voluntat, es generen en la tossuderia de tornar a organitzar-ne una altra i una altra i les que convingui fins que el tomba, tomba es faci realitat.

ATACS DE SINCERITAT

Se li escapava a Merkel que Grècia mai no hauria d’haver entrat a l’euro. I multitud opinem que Espanya mai no hauria hagut de gaudir de fons europeus per fer línies d’AVE i autopistes no només innecessàries sinó autèntiques ruïnes. Els atacs de sinceritat, especialment dels polítics, són un comprovant, un certificat, una acta de fe, immillorable, del pensament real, el pensament profund de qui dirigeix, governa o gestiona. O l’estructura profunda de la sintaxi, diria algun nostàlgic del generativisme, de l’acció d’aquestes mateixes persones. Rafael Hernando, diputat del PP, per exemple, considerava que el PSOE havia d’expulsar els afiliats que exhibissin banderes republicanes perquè a part de ser tan inconstitucionals com la bandera franquista, la República va portar un milió de morts a Espanya. I tan ample, olè! O la senyora Sánchez Camacho quan, apel·lant que el president Mas es tragués la careta i assistís a la manifestació per la independència, proclamava que ella formaria part del cordó que encerclarà la Sagrada Família, el dia 11 de setembre, com a rèplica a la Via Catalana que també passa per allí, promoguda per la plataforma espanyolista 12-O Movimiento Cívico; que considera que la cadena catalanista és un acte poc menys que de sedició.

Així ens agrada, que la política no sigui només una vàcua verbositat o un tractat d’eufemística. Les coses clares! I els qui sobresurten darrerament a dir-se-les amb més alegria i assertivitat són els socialistes d’un bàndol i d’un altre. El foc creuat que ha mantingut la senyora Tura amb els dirigents del PSC no té preu. N’ha d’estar molt d’emprenyat el senyor Balmón per dir-li a la Tura que n’està fart d’ella. Gairebé podríem dir que el PSC, sense proposar-s’ho, ha trobat per fi el camí de la regeneració del llenguatge de la política. La llàstima és que aquestes mostres només són una descàrrega d’adrenalina, de quan un ja no es pot contenir més i no surt d’entre les dents, res més que allò que penses en el fons de l’ànima. Alguna cosa deu passar del que deia el gran poeta Mario Benedetti quan afirmava que “quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, han canviat totes les preguntes”. Potser sí que aquestes actituds, encara que forçades, ens ajudin a avançar cap a un nou sistema electoral en què la sinceritat dels candidats sigui el preu de la seua elecció.

UNA TARDOR VOLCÀNICA?

Amb la canícula, ja se sap, tot esdevé somort. La calor apaivaga ànims i la vida és a ralentí. Però la setmana vinent s’han acabat les vacances oficials. I tot, com un rellotge, torna a l’estat en què vàrem deixar-ho latent. I aquest etern retorn sabem que sol ser nerviós, irritat, perquè, sigui com sigui, ens assalta el remordiment de no haver resolt, abans de l’estiu, els problemes importants i el convenciment que, en aquests mesos d’estiu, no s’hauran resolt per si sols. Wert i Bárcenas i Millet i el cas Gürtel ja no són els fantasmes d’una nit d’estiu. Ara reapareixen monstruosos com Medusa, Centaure, Esfinx, com la Hidra de Lema dels cent caps o un estol d’Harpies a punt de raptar les nostres ànimes, amb una ferocitat sobrenatural. Sense euros, sense beques, sense feina, sense casa, sense estalvis, sense pena per als defraudadors, corruptes, lladres i tota la xoriçada i amb proliferació psicopàtica de Lapaos i disbarats per l’estil, la indignació fa bullir de nou les entranyes i la insubmissió ja comença de trucar a les portes de milions de ciutadans, disposats a resistir, a plantar cara a la batalla de totes les batalles. I amb la Generalitat a mercè de l’aixeta de l’Estat, intervinguda, i, tot i així, sense poder pagar els deutes i els interessos, la gresca pot ser proverbial!

Ens reconfortarà la celebració de la Diada Nacional? Ofegarem, un cop més, totes les penes i la mala bava en el bàlsam d’un esclat d’eufòria independentista, en la intensitat d’un dia o unes hores? Saben què diran els qui han de frenar la irritació i la ira? Doncs que els indicadors macroeconòmics indiquen que ja hem liquidat la crisi. Que, res, dintre d’uns mesos, el 2014 creixerem, començarà a donar fruits la reforma laboral i baixarà l’atur, entraran a presó uns quants pispes, ens visitarà el Papa i Madrid serà proclamada seu olímpica 2020. Gradualment i paral·lelament a la data de la consulta, com per art de màgia, fluirà el crèdit a les Pimes, es rebaixarà l’IRPF a les classes populars, es rebaixarà del 50% al 25% l’atur juvenil, s’elevarà el nivell de dèficit de l’autonomia de l’1,3 al 2% i qui no vagi a votar o voti no a la independència de Catalunya rebrà un sou per a tota la seua vida, com Nescafé, de 2000 euros. Si no ho fan així, és a dir maquiavèl·licament, només els queda el remei de la repressió pura i dura.

IDEALS

La crisi econòmica que patim condueix inexorablement, potser més que les crisis de salut o les amoroses, a la pèrdua d’ideals sobre el futur de la humanitat i de confiança en l’existència d’un règim de valors i normes socials democràtics. Malgrat que contra la situació vergonyant s’alcin veus d’un gran mèrit, que es creïn moviments iracunds de protesta, que es rebel·lin exemplarment grans persones, ens fa l’efecte que han desaparegut del nostre planeta abastable els grans horitzons, les grans il·lusions, els somnis de llarg abast. Fa basarda preguntar què vol ser quan seràs gran. Fa feredat preguntar-se què seràs quan et faràs gran. Ens fa vergonya respondre’ns què darem a la societat quan tindrem alguna cosa per oferir. El gran problema de la crisi que ens tenalla és que s’està fent efectiva aquella mena de profecia que deia que el futur s’ha acabat. Ens costava d’entendre els gurus que anunciaven la postmodernitat. No compreníem ni el concepte. I ara ens adonem per força que la nostra condemna és haver de viure sempre en un present continu. En el present inalienablement fastigós de la desigualtat social que no para, del lladronici que no té aturador ni càstig o de reificació de les castes dominants.

Per això és tan important, tan necessari que, ja sigui del ventre més recòndit de la societat o des de l’atzarosa conjunció dels astres, sorgeixin persones, moviments, que missionerament tornin a fer funcionar la màquina de les il·lusions, de la utopia, de nous renaixements. Per això és tan important, i és possible que siguin les úniques realitats que salvin aquesta nostre temps, que els indignats formin pinya, que els desnonats s’enrabiïn, que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana esperonin Catalunya i la condueixin cap a l’Estat propi. Són aquests els qui veritablement estan creant l’únic futur possible. Un futur que passa inevitablement per una trencadissa espectacular de les estructures i els models amb què ens hem sostingut fins ara mateix. El futur només serà possible arribant-hi despullats, ben rentats de dalt a baix sense ronyes ni crostes ni pensaments tenalladors de misèries. El futur que hauríem de prometre, en el cas que nosaltres ja no el poguéssim veure, hauria de ser el de l’home nou. Aquell de què han parlat els grans llibres sapiencials i Nietzsche, el visionari més imponent dels temps moderns.

CANVIS?

Fa calor i no tenim esme de pensar en detalls ni en el procés lògic dels esdeveniments ni en les madeixes de fils desparionats que s’embullen en les relacions humanes. És temps de miratges, de boirines que semblen només realitats intuïdes. És en aquest context canicular que s’obre davant nostre un panorama polític molt difuminat, sorrenc, on l’oreig fa i desfà partits i agrupacions politiques com si fossin castells a la platja. I flueixen les preguntes: d’aquí a la consulta, un any tal volta?, què en quedarà del matrimoni CDC i UDC? Què serà de la UDC de Duran? S’esberlarà en dos, els vila-abadalistes i els duranistes, com la síndria que abelleix a la gola davall del tendal? Qui succeirà Mas, després que hagi pogut superar una de les etapes de la seua vida política i personal més difícils en la trajectòria d’un dirigent i governant? Què en quedarà del PSC, tant si hi ha consulta com si no? Seria un partit espanyolista, com el PP o C?s, si Catalunya s’afués cap a la independència? Renaixeria de les cendres, si la federació de CiU fes trencadissa? En unes hipotètiques eleccions anticipades el 2014, després del xoc de trens provocat per la consulta, quants partits i quins tindrien representació parlamentària? Seria governable Catalunya? Serà suspesa l’autonomia?

Fa calor i només ens queda clara la cantarella que la crisi política oberta amb la crisi econòmica i de valors i el desafiament del secessionisme catalanesc donaran un tomb fenomenal al panorama polític de Catalunya i de l’estat espanyol. Auguris, vidències, elucubracions somnioses, sobtades lucideses, clarividències? O projeccions interessades dels qui voldrien acabar per sempre ja amb el llarguíssim període de la transició democràtica amb què ens hem anat fent grans els qui vàrem veure morir Franco? El moviment dels indignats semblava que acabaria fent espetegar el sistema en mil bocins, però només ha estat un foc d’encenalls. Els evangèlics radicals com Teresa Forcades i Arcadi Oliveres o els mateixos invitats solucionistes del programa Singulars del Barberà no ens mouran, ara per ara, a res més que a unes adhesions intel·lectuals i morals, però no dinamitaran cap sistema ni polític ni econòmic. Qui seran, doncs, els qui transformin el panorama des de dintre de la política? O, en canvi, potser ens hauríem de preguntar: què espera que passi, el Capital? Res, oi?

LA CATALUNYA CIUTAT

Quan fa calor no estem per pensar en massa fineses o subtileses. Ni per reflexionar en els matisos de com podria millorar la festa de l’Aplec del Caragol o l’amabilitat de la Rambla Ferran. En plena canícula, se’t disparen els grans ideals, aquells que romancegen entre els vels de la utopia i la nuesa de la pell. Com desitgem aleshores que arribi un dia en què l’administració de Catalunya, la seua governança, sigui com el d’una sola i gran ciutat. Ara que ja ens hem fet grans, que bell no seria, a més de civilitzada, rica i plena, tornar a pensar definitivament en la Catalunya Ciutat. Sí, aquella metròpoli noucentista on l’única administració local, comarcal i veguerial fóra un excel·lentíssim Ajuntament, i on l’únic govern nacional seria la molt honorable Generalitat. On el sentiment patriòtic, disgregat en minúscules partícules territorials, en els àtoms lliures de nou-cents quaranta i tants municipis, es conglomerés, es solidifiqués en un únic i poderosíssim cos patri. El fet que històricament a casa nostra cada terra hagi fet sa guerra, cada oficina pública faci ineluctablement la seua, cada administrador tingui el seu pati particular ens ha convertit en àtoms poderosament solitaris i competidors, però absolutament vulnerables. Fràgils!

El vector de la identitat sol anar de baix a dalt: primer som de ca nostra, després del veïnatge, del nostre poble, vila o ciutat, i bastant després de la regió i de la nació i, en darrera instància i si molt convé del món. També, es veritat que n’hi ha alguns que tenen l’escala de preferències completament a la inversa. També és molt cert que si tens una estructura d’Estat que t’empari és molt fàcil ser del món i de l’Univers abans que d’un tocom determinat. Per què no, tanmateix, un universalisme català? Una pancatalanitat massissa i indestructible? Per què no hem superat, després del coneixement de les nostres flaqueses, la mania de comportar-nos, com si fóssim unes eternes partides carlines amb centenars de capitostos escampats per arreu, cadascun d’ells fent la seua guerra particular? Per què necessitem tant geni, tanta singularitat, tanta comandància, si no som capaços davant el toc de generala de presentar-nos com un sol poble? Qui ho ha dit que per governar-nos com una gran ciutat hem de renunciar a sentir-nos de casa nostra i a competir entre nosaltres mateixos?

FER EL SALT

Una opinió podria ser que Lleida té el que li correspon, d’acord amb la seua mesura demogràfica, la seua estructura social i el seu nivell de renda. Una altra que Lleida podria ser el que volguessin que fos el seus emprenedors, els seus intel·lectuals, els seus governants, els seus quadres. Tot plegats i compartint projectes amb alçada de mires. I una altra encara, que Lleida podria ser el que hem dit abans, però comptant de bo de veres amb les ciutats i poblacions que té al seu entorn; amb les seues dinàmiques, les seues noves centralitats referencials i les seues potencialitats. Hi ha algú que ha dit que Lleida no farà mai el salt qualitatiu que li fa falta, malgrat el seus equipaments i la seua capitalitat administrativa, si no compta amb Almacelles, Alcarràs, Mollerussa, Balaguer o Tàrrega. Hi va haver una vegada que l’alcalde de la capital va tenir la idea de crear una àrea metropolitana. Aleshores parlar-ne, pensant en la que existia a Barcelona, era, en segons quins cercles i partits altres que no fossin el PSC, com parlar del dimoni banyut. Perquè, certament, el model era simplement centrípet, o sigui tot per a mi, tot centrifugat cap a Lleida, tot controlat sota els designis d’una satrapia.

És curiós, quan es va acabar l’eix transversal es varen encendre unes il·lusions de col·laboració amb Girona que semblava com si d’un dia per altre Lleida, sobretot Lleida, havia d’esdevenir la germana bessona de la carolíngia capital de la Catalunya Vella. Que ens impregnaríem dels seus tresors, de la seua dinàmica transfronterera, dels seus actius econòmics, culturals i històrics. I la realitat han estat simplement uns minsos intercanvis. Lleida mira cap a l’Aragó. Hi mira des del subconscient. I també està bé que l’estimi i sobretot que agomboli els veïns de la Franja. I després o abans, tant se val, Lleida es mira el melic. És difícil de comprendre, no?, que els seus capitostos abans hagin aconseguit que s’iniciés una autovia cap a Osca que cap a Tarragona. Ja fa temps que tenim la sensació que a Lleida li fa falta fer el salt qualitatiu com a capital de la terra ferma i referent ineludible de l’occident de Catalunya. Lleida hauria d’esdevenir el primus inter pares (el primer entre iguals) del territori. Sí, tal com entén políticament el concepte la confederació Helvètica. I tal com l’entenen les xarxes solidàries.

MODELS DE VIRTUT

Els qui en plena trajectòria vital, és a dir quan encara no han passat el sedàs crític de la distància que marca la mort, esdevenen ja models de virtut, herois de la moral, paradigma de ciutadania, exemple de santedat, per més ben dotats que estiguin de bondats, sempre estan subjectes al caprici de l’atzar, a l’imperi de la contingència i de la mutabilitat. Sempre és possible que pateixin un canvi, una mutació, una metaforsi, una evolució, una transformació de caràcter, de pensament i d’acció. Necessitem en aquests temps líquids, incerts, de pensament feble, de manca de referents, de dissolució de les utopies i desaparició d’horitzons, grans lideratges. Ansiegem perfectes Pares i Mares. I hem tendit –ara ja ens ha passat la fal·lera-, així que ha destacat algú per sobre del que és normal, sobretot en el món de l’esport, a fer-lo sant de patac sense esperar la beatificació. Més encara, a mitificar-lo. Però, un maleït dia, resulta que aquest sant humà, flors de virtut, canvia, fa una transmutació, és sotmès per les forces incontrolables d’altres poders, potser subconscients, que solen tenallar, per cert, tantes persones d’aquest món. I resulta que, contra tota lògica de la virtut i del bé, abandona el seu millor amic, quan més ho necessitava, en un hospital de Manhattan.

In media res stat virtus. La virtut no vol extrems. Ni poc ni molt. Ni poc ni gens. Ni poc ni gaire. Ni ase ni bèstia. Ni rei que ens governi ni papa que ens excomuniqui. Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Etc. La fraseologia popular és sàvia. Però, som tossudament ignorants. Quan tenim tanta necessitat d’encimbellar persones, en el transcurs del seu viure, per sobre de les deïtats, vol dir que som febles com a comunitat. Una cosa és la consideració per l’obra feta, la gratitud personal i social per les accions realitzades, el reconeixement puntual, la solidaritat concretada en mèrits objectivables, però una altra la deïficació. La sublimació. I en aquest món nostre, tot allò que puja, baixa irremissiblement. Mira que n’és d’expressiva i senzilla la metàfora de l’escuma del xampany, senyores i senyors divinitzadors! Quants trastorns transitoris últims, com aquell que diu en els darrers moments de la vida, no han malbaratat una trajectòria extraordinària, tota una vida reeixida? Sic transit gloria mundi, que en són d’efímers els èxits d’aquest món!