LA CULPA

No n’hi prou a identificar el culpable de la violència que avinagra, cada dia, el nostre món, els nostres carrers, el nostres veïnatge. La que es produeix contra les dones, contra els menors, contra els migrants o els refugiats. Contra els pobres o contra l’altre per no ser ni pensar com nosaltres. Contra els opositors a Putin o a Erdogan i Trump. La violència que espetega pels carrers de Londres, Brussel·les, París, Niça o pel que resta de les ciutats arrasades de Síria, Afganistan, Iraq o allà on sigui. No apuntem prou bé, no matisem, no aprofundim, quan individualitzem el terrorista o la banda criminal, o fins i tot quan ampliem el focus i identifiquem el mal en els idearis perversos dels partits d’extrema dreta. No ho fem, perquè és probable que una mica ens tocaria el rebre a tots plegats. Mai no he arribat a comprendre per què societats cultes, on tothom ha rebut l’escolarització bàsica, amb rendes de benestar i de confort ben repartides equitativament, amb sistemes de llibertats consolidats i de protecció de drets individuals garantits per cartes magnes inviolables, un mal dia tomben cap a la violència? Per què hi ha tants ciutadans de Polònia, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Àustria, que es deixen seduir per la demagògia dels il·luminats de sempre, aquells que han acabat conduint als desastres civils més sagnants i execrables?

La idea de la Unió Europea es va consolidar, entre altres raons, per forjar també una gran aliança moral que basés la governança dels països signants d’ aquell pacte en els valors de la democràcia. I superades les ferides de la segona guerra mundial, amb la reunificació d’Alemanya i el desmembrament de la URSS, sobre el paper tot feia pensar que els principis fundacionals de la germandat havia de durar una per sempre. Doncs no. No perquè simplement, abans de les crisis recents, existien els altres. I aquests, russos i xinesos, palestins i israelians i les dictadures dels països àrabs pobres i rics, no entraven en cap pla estratègic, més enllà dels contractes econòmics extractius absolutament interessats. Qui en té la culpa de la guerra de Síria? Qui en té la culpa de la vergonya de Palestina? Qui fabrica i ven les armes que utilitzen els senyors de la guerra, santa o laica? Si mai hi ha un nou procés de Nuremburg no serà contra els oficials que manen la tropa, sinó contra tota la tropa.

ELS HEROIS

De passar de viure pobrament a fer-ho opulentment, si en tens l’oportunitat, no costa gens. Per poc que siguis curiós i tinguis un certs dots d’imitació, fins i tot pots passar per un ric de tota la vida. Ara bé, al revés, de ric a pobre, és molt difícil. Tant, que escauria anomenar-ho una heroïcitat. Segons una de les accepcions del diccionari, un heroi és aquella persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. De tenir a no tenir, no solament perds capacitat d’adquirir a regna solta el que et dona plaer o et procura felicitat, sinó que sols perdre els amics, els parents, els simpatitzants i tota la tropa d’afalagadors. Normalment el perdedor, ho perd tot béns materials, béns morals i qualsevol credibilitat intel·lectual. Tinc entre les mans un dels llibres que van captivar, entre altres, Pere Coromines i Joan Maragall, d’un tal Thomas Carlyle, titulat precisament Los heroes, editat el 1907 Barcelona, i traduït per Pedro Umbert. Un llibret que analitza el perquè del culte als herois i el concepte d’heroic en la història. I hi diu: existeix un deure sempitern, constant en els nostres temps, com en el passat, com en totes les èpoques: el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i ha de ser sempre dominar i subjugar la por. És evident que en Carlyle ressonen idees de Schopenhauer i de Nietzsche. Valents, perquè, seguint Schopenhauer, és amb la voluntat de viure que comprenem que la realitat és una il·lusió i la vida essencialment, dolor.

La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja està generant els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies, per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.

Presentació del nou llibre de poemes "Aigua, ànima" a Lleida

Hi esteu tots/es invitats/des. Us hi espero!

Podeu comprar-lo a Pagès editors www.pageseditors.cat
SaveSave

EN UN ATZUCAC?

¿Faran estralls en les files independentistes les sentències condemnatòries dels que han estat jutjats per posar les urnes aquell 9N? Hi ha haurà pressa per convocar el referèndum, abans que caigui una plaga del cel que immobilitzi el cos social secessionista, i s’hi instal·li la por de les conseqüències d’una derrota? ¿La condemnació de tot el govern i ves a saber de quins altres, servirà d’alguna cosa més que per testimoniar arreu la humiliació d’una part sensible del poble de Catalunya? Si, en canvi, els jutges sentenciessin a favor de Mas, i la resta, ¿seria l’excusa perfecta per allargar la legislatura més enllà del setembre pel pur pragmatisme de demostrar la capacitat del govern que pot atendre perfectament el dia a dia i fer més grans coses enllà del referèndum? Interessa al PdeCat liquidar la legislatura d’aquí a no res, assetjat per presumpcions de corrupció, per operacions de demolició al més alt nivell, per judicis que asseuen al banc dels acusats antics seus prohoms i minimitzat per les intencions de vot? I si fem ucronia, podria governar en solitari amb el suport puntual d’alguns altres grups sense llençar-ho tot per la borda? Podria governar sentint que la militància i els simpatitzants dubten, estan cansats i endevinen atzucacs?

Com sigui, qui més hi haurà perdut més en aquesta noble aventura independentista serà el PdeCAT. Dubto que hi hagi cap formació política que pugui suportar tants embats alhora com ho fa està fent aquest partit, durant tant de temps i amb tanta mala bava. I possiblement no hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya una formació política que hagi estat acusada al mateix temps de corrupció, de desobediència, de prevaricació, de malversació, de promotora de la secessió, de colpista, de mentidera, d’apropiadora del país, de portar-lo a la ruïna. No és l’Estat només que vol destruir el PdeCAT, com diu Mas, sinó que s’hi ha conjugat, per activa o per passiva, i per perifràstica com diu la senyora Chacón, tots els partits del Parlament, probablement totes les institucions de l’Estat, una part important de la premsa catalana i espanyola, i, diguem-ho sense embuts, una minoria d’antics militants de CdC. Ara, per salvar-te d’una condemna segura o per ajudar la filla que també s’asseu al banc dels acusats, només cal esbombar que vas contribuir a finançar il·legalment Convergència.

SOBRE EL GAUDI

Gaudi vol dir satisfacció, sentiment de plaer, d’alegria per tenir una cosa, per haver aconseguit un objectiu, una meta, un benefici, per haver-se reconciliat amb els fantasmes que a un l’han perseguit molt temps, o per haver estat seduït per la bellesa, l’harmonia dels elements i les seues formes, textures, volums i colors, per haver aconseguit l’embadaliment davant la mística dels paisatges, dels tarannàs i actituds de les persones o dels animals. En fi, ja ens entenem. El que vull dir és que hi ha un quants milions de persones a Catalunya (i possiblement uns quants milions de solidaris al món) que, tal com adverteix l’Estat espanyol, possiblement no podran veure mai acomplerta la il·lusió de la seua vida de festejar que el seu país s’hagi convertit en un Estat independent. Si es tractés d’una aspiració metafísica, els especialistes en aquesta matèria farien mans i mànigues perquè comprenguéssim la naturalesa inassolible en aquest món dels nostres desigs. Se’ns podria raonar com és d’impossible demanar la lluna en un cove. Però tractant-se de coses d’aquest món, en què tot es pot ajustar d’alguna manera o altra a la voluntat de les persones, per què els uns, els unionistes, sempre disposen del sentiment de guany, de victòria, d’acompliment, de complaença, que tenen la raó, i els altres, els defensors de la independència no?

¿És que els altres, els anomenats separatistes, estan condemnats a la frustració eterna perquè confonen el dret al gaudi amb el capritx o el caprici? És a dir, amb una fantasia irrealitzable que naturalment no es pot acordar amb les regles establertes i les convencions ordinàries, perquè és impulsiva, irreflexiva, irraonable? Fins i tot deixant de banda la cèlebre definició d’O. Wilde en què afirmava que un caprici es diferencia d’una gran passió perquè el capritx dura tota la vida, fins i tot considerant la consistència de les raons dels uns, els unionistes, ¿per què no és probable que un dia Espanya deixi de posseir Ceuta i Melilla, com en el seu dia va perdre Flandes, les comarques del Rosselló, una part de la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, i el Capcir, i Cuba i les Filipines, i etc.? Ho preveia la monarquia o la Carta Magna d’aquells temps? És que era més mal·leable la unitat d’Espanya? Eren uns fantasiosos els flamencs, els cubans, els veneçolans, els xilens, els argentins o peruans?

L’ESTAT

Per què vols un Estat? Doncs, perquè un Estat està per damunt de tot, més enllà del Bé i del Mal, fins i tot de persones. I òbviament de la seua Carta Magna, si és que en té. I faci el que faci amb la seua gent, amb les seues institucions, normalment els altres Estats el deixen fer, mentre no els toqui les fronteres o no els amenaci bèl·licament. Perquè un Estat, doncs, sigui considerat com a tal entre els seus consemblants, és bàsic que els altres Estats li’n reconeguin les propietats d’estatalitat, les quals podríem resumir, segons els teòrics del tema, en: capacitat d’obtenir el reconeixement d'altres Estats. Capacitat d'institucionalitzar la seva autoritat: i de crear les estructures professionals de control fiscal, jurídic, policial, educatiu, etc. I capacitat de creació d’una identitat col·lectiva, a base de símbols, icones, tòtems i tabús, que generin sentiments de pertinença i d’identificació comuna com les banderes, els himnes, els patrons, les festes i les diades. Els caps d’Estat i els presidents dels Estats són els màxims representants d’aquest constructe, el qual, i això és molt important, està per sobre de qualsevol ideologia, partit polític i forma de govern.

Posem uns exemples. Un: es dona el cas, de tant en tant, que el govern del PP incompleix presumiblement sentències del Tribunal Constitucional, i la fiscalia no s’hi querella ni és denunciat per cap partit estatal. Per què? Probablement, perquè el govern és el govern legítim de l’Estat i com que l’Estat i la seua estatalitat tenen les seus raons superiors, són immunes, i per tant no es poden jutjar. Dos: en nom de l’Estat s’ha demostrat que pots organitzar un GAL o una activitat presumptament conspiradora, anomenada Operación Cataluña, per dinamitar el procés secessionista, i no passa res. Bé, a la millor, una comissió d’Investigació al congrés, per a gaudi de la premsa sensacionalista, i reparació moral dels perjudicats. Per què? Perquè la raó d’Estat és superior a qualsevol norma, dret o excepció. Tres: la sentència del cas Nóos ha absolt la germana del Rei. Per què? Doncs, ras i curt, perquè no coneixia que el seu marit delinquís. És a dir, la filla del cap d’Estat emèrit no pot delinquir ni conèixer delicte, perquè és substància de l’Estat i les accions dels subjectes de l’Estat es justifiquen a si mateixes. Un altre dia ja parlarem de democràcia.

LES EMOCIONS

Segons diuen els darrers avenços en neurociència, les emocions són el que ens governa. Quan el senyor Catalá, ministre de Justícia del govern del PP, amb el suport de C’s i l’abstenció del PSOE, diu que l’acompanyament de 40.000 persones a Mas, Rigau i Ortega, segons la guàrdia urbana barcelonina, al Palau de Justícia, fou un numeret, no el movia a dir la gracieta que va dir la raó objectiva, sinó les emocions: estava molt empipat i per això ridiculitzava i menystenia sarcàsticament la manifestació. Jo de seguida vaig pensar en aquella frase memorable de “los hilitos con aspecto de plastilina” que el 2012 va pronunciar Mariano Rajoy, aleshores vicepresident del govern Aznar, referint-se al vessament de 67.000 tones de fuel del Prestige. I, a sobre, ho reblava afirmant que el resultat d’aquell desastre no era en cap cas una marea negra, sinó que es tractava “sólo de manchas muy localizadas". Hi ha polítics que sempre parlen amb les emocions negatives a flor de llavi: l’Arrimadas n’és un paradigma. N’hi ha, com la Saénz de Santamaria, que no es poden treure mai del rictus dels llavis el to de suficiència, d’amonestació i de superioritat jurídica. Sí, les emocions ens traeixen i, si no, ens tradueixen. Ja veurem què dirà, tal volta, el senyor Català el dia que el seu col·lega d’Interior mani a milers de policies que avortin el “numerito” del referèndum il·legal.

El mateix fiscal del judici estrella d’aquests dies, que ha pretès collar sagaçment els encausats i els testimonis, i que ha fet un ús molt estratègic de les seues emocions, s’ha vist que estava content de la seua feina. Fins i tot que s’ho passava bé preguntant i repreguntant. Que era un autèntic professional. Però s’ha vist, també, o ho han vist els meus ulls, que les emocions que devia solidificar en les hores d’estudi del cas, unes emocions segurament contradictòries, entre el gaudi i l’enuig, entre el remordiment de no haver actuat quan en el dia “D” no va dir denunciar i ara que podia redimir-se’n, han impedit que fossin alterades per les respostes dels seus interrogats. Em pregunto: com és que no ha variat ni una coma la seua petició de pena, després de sospesar les respostes dels seus interrogats i dels al·legats fonamentadíssims dels advocats defensors? ¿Com és que no hi ha hagut res de res de l’oït que hagi pogut remoure la seua opinió preestablerta?

NEGRE

Malgrat tota la bondat que existeix en el món i les santes persones, que n’hi ha pertot, i altruistes, un servidor cada té més clar que el Mal existeix. Més encara, que el Mal i el Bé són en l’origen dels temps, del món i de tot el que s’hi engendra. Dualisme antropològic, dualisme filosòfic, dualisme moral, diguin-li com vulguin. La qüestió és que cadascun dels dos, el Bé i el Mal, mantenen una pugna constant per fer-se amb el domini del món. I tots nosaltres som a mercè de l’un i de l’altre, segons els temps i les circumstàncies que ens toquen de viure, i de vegades aleatòriament, tant si hem estat educats en el rigor dels principis morals més positius com si ho hem estat en els més revulsius. El més preocupant de la nostra postmodernitat líquida és la dificultat per saber què és de part del Bé i què ho és de part del Mal. Qui fa el Bé i qui fa el Mal. Ja no trobem un gran consens per titllar Jean Marie Le Pen, Putin,Trump, May o Kim Jong-Un com l’encarnació del Mal ni per considerar models de Bondat els premis Nobel de la Pau, per exemple. Se’ns imposa un relativisme moral en què tot depèn de qui o de què. I aquest desgavell produeix monstres tan perfectes i seductors com decretar, a Romania, que defraudar o practicar l’esport de la corrupció per sota de 44.000€ no serà considerat delicte.

Igual que el canvi climàtic és una evidència científica inapel·lable, el món s’està convulsionant exponencialment.. Els bonistes, els il·lusos, els que viuen a la lluna de València, els entaforats en les seues autístiques mansions de marfil, ho neguen. Possiblement no en veuran l’evidència fins al dia que una massa de gent irada i sense res a perdre perquè haurà comprovat que s’han esgotat totes les possibilitats que en altres temps oferia la tradició il·lustrada, civilitzada, fotrà el món enlaire i tornarà el cruixir de dents i tota allò bíblic. Quan molts de nosaltres serem acusats de tràfic de persones per haver ajudat un refugiat a entrar al país, o per haver assenyalat amb el dit públicament un traficant d’armes o un dictador, és possible que es produeixi la Revolta. S’haurà acabat clamar en el desert. El que aterra, com diu Nietzsche, no és que ens hagin mentit o que ens menteixin contínuament, sinó que ja no me’ls pugui creure mai més. Llegeixin, si us plau, Nietzsche. Tornin a llegir-lo i preguntin-se per què deia que Déu ha mort.

NO ANEM BÉ

A Rússia exercir la violència física contra la dona i els fills ha deixat de ser delicte penal per passar a ser simplement una falta administrativa castigada, si és la primera vegada i no hi ha lesions greus, amb 500 euros. Algunes de les raons es referien al fet que el sistema judicial no donava l’abast per atendre les moltíssimes demandes que rebia. Segons dades oficials russes el 2015 es varen cometre 49.579 assassinats amb violència familiar. A Espanya s’ha condemnat algun mestre i fins i tot algun que altre progenitor per fúmer una bufetada a un alumne o fill. L’altre dia un xaval d’uns 19 anys va filmar-se mentre oferia a un rodamón una galeta oreo farcida de pasta de dents, i comentava, estúpidament, que de la mateixa manera que li servia d’aliment, de passada l’ajudava a rentar-se les dents. Tractar els pàries d’aquest món com si fossin ninots de fira, espero que no formi part d’un procés de desnaturalització humana irreversible. Fa un temps que era força habitual trobar-se amb l’individu que tot just sortia de casa i sentia l’impuls d’ataconar el primer que passava, simplement per què sí. Trump no té cap vergonya per afirmar públicament que la tortura, i una mena de tortura sofisticada, dóna molt bons resultats i, per tant, que és una pràctica que no pensa ni de lluny abolir. L’altre dia, el president del govern espanyol a preguntes d’un periodista sobre el problema del cost de l’energia no se li va ocórrer res més que donar les culpes a la meteorologia.

Tot fa preveure que l’ambaixador dels EUA per a la UE serà un paio que ve amb la intenció de dissoldre la UE, d’abolir l’euro i de començar a negociar la sortida del seu país de l’OTAN. I així, per desgràcia, cada dia que passa fa més la impressió que la ruqueria i la mala bava arrelen més desvergonyidament pertot. Dit d’una altra manera, cada dia es fa més realitat allò que deia Einstein: "Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur". I tot això no passa per atzar o perquè ens hem tornat carallots de sobte, sinó perquè, com diu també el físic, les persones diguem-ne sensates permetem la maldat, no ens rebel·lem prou contra la niciesa o ens hem tornat tots tan líquids que tant ens fa la mentida, com la veritat. Quan els fets objectius tenen menys importància que els missatges intencionadament falsos, molt malament.

LA MAJORIA

La majoria ha fet president Donald Trump. No deu ser exactament la majoria real de la població en edat de votar dels EUA, sinó la majoria tècnica. Però al capdavall, per majoria Trump és el 44è president dels Estats Units d’Amèrica. Tècnicament hauríem de deduir que a la majoria aquesta se li’n fot el masclisme, la xenofòbia i la prepotència del personatge. Per tant, hauríem de concloure igualment que a la majoria tècnica dels EUA tant li fa l’esquema de valors que l’ humanisme ha predicat al llarg dels segles de la modernitat, i les quotes de drets civils i socials que han assolit els més febles i els més marginats fruit de revolucions i batalles de tota mena que s’han lliurat arreu. Aquí, una majoria finalment va fer possible que Rajoy tornés a ser president de l’estat espanyol. C’s i alguns pocs altres li van fer signar no sé quantes condicions, de les quals no sabem si se n’ha complert cap. Però sí que comprovem aquest hivern que el preu de l’energia s’ha disparat fins als núvols. S’ha encarit com mai, precisament quan la fractura social entre pobres i rics és més espectacularment aberrant i quan la pobresa abasta nivells esfereïdors de la població. La majoria representada a les Corts, encara que no pensés exactament en aquest detall energètic, ha legitimat que el govern de Rajoy toleri la barbaritat del cost de l’energia i la misèria consegüent.

Tot té matisos, molts, però al final, la conclusió final, és que la majoria no sempre té la raó. Sobretot quan les majories són mediatitzades pels les regles que validen la representativitat electoral o, dit altrament, per les ponderacions aritmètiques i per les proporcionalitats dels nostres vots. I en sentit contrari, per exemple, quantes dictadures no s’ha aprofitat de les majories electorals per convertir-se en uns sàtrapes fastigosos? Encara, després que hem estat civilitzats des de fa segles, la democràcia directa produeix tant maldecaps que s’evita tant que es pot. I quan hom gosa de posar-la en pràctica, s’adona que és incapaç de governar-la. Els referèndums vinculants fan tremolar. Saber comptar-nos és una tasca més àrdua que calcular les gotes de la mar. Ara mateix, els partidaris del Brèxit tenen més incerteses que els agnòstics. L’altre dia, per sort, als EUA amb una crida a tot el món tingué lloc la primera manifestació per la dignitat de la dona, de l’era Trump.