I MÉS MURS

Enfront de la perversa jugada mestra del dèspota Lukashenko, president de Bielorússia el qual, com a revenja a les sancions que li estan caient, ha ofert el seu país de corredor franc per arribar a la UE a tots els migrants que ho necessitin, fins i tot proveint-los de transport tot empenyent-los cap a Polònia i Lituània, el govern de la UE veu amb bons ulls que Polònia construeixi un mur amb la frontera bielorussa. No perdem de vista que Lukashenko és amic polític de Putin. Putin té collada mitja UE amb el seu gas i Polònia és un dels socis rebels, juntament amb Hongria, amb les normes de la UE. És obvi que les riuades de gent que migra està desesperada a causa de la mala vida que té als seus països d’origen. I sembla que l’única manera més innòcua d’aturar-los, abans que s‘hagi d’arribar a fer ús de les armes de foc, és construint un mur. Una pràctica que actualment en el món l’han realitzada 43 països, segons l’informe número 46 de 2020, titulat “Món emmurallat, cap a l’Apartheid Global”, redactat per Ainhoa Ruiz i Pere Brunet per al Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Desarmament. El mur fronterer de Polònia serà, doncs, el que fa seixanta-quatre a tot el món. Una realitat que han aprofitat, a no ser que l’hagin estimulada molt hàbilment, les empreses de guerra i de seguretat.

És una vergonya que, tal com fan notar els autors de l’informe, trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més murs que mai. Asia n’acumula el 56%, Europa el 26% i Àfrica, el 16 %, mentre que a Amèrica només hi ha el mur construït pels EUA amb la frontera mexicana. I no podem oblidar, més enllà dels israelians, el mur del Marroc amb el Sàhara occidental de 2.720 km. rodejat de nou milions de mines terrestres. Més de la meitat de la població mundial, uns quatre mil milions de persones, viuen en països emmurallats. Ateses les poques expectatives generades a la conferència de Glasgow en la lluita contra el canvi climàtic, als estats d’Europa que ens trobem per sobre del nivell del mar i que ostentem la medalla de primer món plus, a més de la immigració afamada i perseguida per raons polítiques i religioses, no dubtin que ens arribaran els ciutadans que veuen com se’ls nega el seu país sota les aigües salades i dolces. I a fe de món que no hi haurà parapets, fossats, filats, murs, muralles i mines que ens protegeixin.

  

Font: centredelas.org

LES PLAQUES DELS CARRERS

Posats a reclamar (o sigui, exigir a algú alguna cosa a què tenim dret), requereixo a la Paeria de Lleida que s’instal·lin a tots els carrers de la ciutat, a l’inici i al final, les plaques amb els noms que els corresponen d’acord amb el nomenclàtor vigent. I no voldria que s’entengués com el caprici d’un primmirat. Ho demano en tant que ciutadà de Lleida, o el que és el mateix, per la meua condició (naturalesa, circumstància, caràcter, situació o contracte social) de veïnatge. Un, perquè, com dic, és veí de Lleida i, més o menys se sap de memòria per on transita o ha de dirigir-se i, si no, té a l’abast un mapa analògic i els d’internet, de vegades té lapsus. Mira a dreta i esquerra de la via i no hi ha manera de trobar-hi la placa identificadora del nom del carrer. Hi devia ser, però, justament en aquelles cantonades s’hi ha fet nous habitatges i els promotors s’han descuidat de reposar-hi els rètols. Amb el que ha costat, de vegades, consensuar un nom de carrer o de plaça! O de canviar-lo, encara que fos per imperatiu d’alguna resolució del Parlament de Catalunya. Per si de cas els responsables del tema no recorden exactament què cal fer amb el rètols dels noms dels carrers, els copio el que recomanen les empreses del sector: les plaques “cal col·locar-los en llocs ben visibles tant per a vianants com per a conductors, normalment en les interseccions dels carrers, col·lades directament a les façanes dels edificis o amb pal segons convingui per afavorir la visibilitat”.

El que és indiscutible és que els vials, els immobles, les finques, els establiments, les vivendes, els individus han de tenir han de tenir una adreça. I posats a revisar l’existència o no de les plaques, ja fora hora que s’edités un nomenclàtor dels odònims dels nostres carrers, una forma simpàtica de fer pedagogia ciutadana sobre l’origen de tal nom o tal altre, el seu significat, la seua història. Des de la reedició de 2007 d’Els Carrers i Places de Lleida a través de la Història, de Josep Lladonosa (2007), no disposem de cap document d’aquesta naturalesa a la ciutat. I una de les millors maneres de fer memòria, de construir una identitat, de valorar el que tenim, és coneixent els fets, els indrets o els subjectes que s’identifiquen en els rètols dels nostres vials. La història dels seus canvis. Això també és Memòria Històrica.

ELS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN

Si els futurs Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 han de servir per fer al Pirineu el que cal que es faci urgentment ja ara (i fa temps), proposo que els impulsors institucionals signin davant notari un document que detalli les inversions que es comprometen a fer sostingudament en el temps a partir ja dels propers pressupostos, amb el detall que si s’incompleix el compromís seran denunciats als tribunals per frau i estafa. I en aquest cas s’asseguraran automàticament les compensacions oportunes. Si no és així, tot sol quedar en mera parauleria i gesticulació. Aquestes consignes panacea de l’estil reactivar l’economia o projectar i promocionar el Pirineu, són la fina manera clàssica de dir políticament la vacuïtat. L’economia pirinenca, la del turisme, i tot el que l‘envolta amb els esports d’aventura i de neu, ja fa temps que funciona i estacionalment sol fer el ple. El problema del Pirineu, sobretot de les comarques lleidatanes, no és una qüestió d’imatge i de destinació turística. Jo em pregunto: uns Jocs d’Hivern, per exemple, animarien la creació i ampliació en aquestes comarques de satèl·lits universitaris per a les pràctiques de disciplines que van des de l’agroindústria fins a la enginyeria i l’arquitectura o des de la medicina fins a les disciplines humanístiques? Farien factible una indústria innovadora vinculada a la fusta, a la carn, a la medicina i a les teràpies tradicionals i naturals? Dels vint dies que duren els Jocs, quantes activitats es farien amb un rendiment clar i positiu a la Ribagorça, als Pallars, a l’Alt Urgell, si en el xou a més de Barcelona, hi participa el Pirineu aragonès, Andorra i potser França?

De moment, doncs, només tenim paraules, intencions i adhesions. I tant que serà interessant fer un referèndum per esbrinar l’opinió de la gent. Sobretot després de conèixer quants euros s’hi invertiran, en què, en quant de temps i qui se’n beneficiarà. Perquè que es digui que seran sostenibles, no vol dir res. El COI hi obliga després dels fiascos d’altres Jocs. Al capdavall tal com està ara el Pirineu de la demarcació de Lleida més sostenible ja no pot ser. Principalment perquè no hi queden sinó quatre supervivents que tota la seua vida no han tingut altre horitzó que preservar el seu ecosistema, a pesar del despoblament, el baix nivell de renda i la manca d’expectatives de vida.

COL·LAPSE DEL CAPITALISME?

Llegeixin si els plau Thanatia. Límites materiales de la transición energètica d’Antonio Valero Capilla, catedràtic d’Enginyeria Mecànica de la Universitat de Saragossa i la seua filla Alicia, professora d’enginyeria química de la mateixa universitat i ambdós investigadors de l’àrea ecològica de la fundació CIRCE (Centro de Investigación de Recursos y Consumos Energéticos), i entendran per què davant la manca de materials bàsics per a la indústria tecnològica a causa de l’augment exponencial de l’extracció de recursos minerals i la seua elevada demanda o davant els preus astronòmics de l’energia del gas i l’electricitat, ens estan advertint d’un col·lapse del sistema capitalista si no ens replantegem molt seriosament un canvi radical de sistema de viure. No és només que ara haguem de pagar el gas i la llum més cara de la història dels temps moderns o que els fabricants de cotxes hagin de reduir la producció perquè no tenen prou microxips disponibles, sinó que l’escassetat de matèries primeres està afectant tota la cadena de producció dels bens de consum habituals. Ens trobarem, per exemple, que enguany l’encariment del petroli i els seus derivats plàstics repercutirà en el preu de les joguines de les festes nadalenques.

Però la paradoxa és que ja escassegen i escassejaran exponencialment en les pròximes dècades les matèries primeres essencials per a la transició ecològica i digital. Com per exemple el liti, el magnesi i el cobalt per a la fabricació de bateries. El tel·luri de cadmi per a la producció de plaques fotovoltaiques o el neodimi i el disprosi, elements que es troben en les terres rares, amb els quals es construeixen els imants que fan funcionar els aerogeneradors. L’enginyera química Míriam Planas, membre d’Enginyeria Sense Fronteres Catalunya, al seu estudi titulat Minerals CríTICs Indústries extractives i aparells electrònics, destaca una de les conseqüències d’aquesta situació crítica: S’ha pogut constatar que l’extracció i producció d’aquests minerals es troba associada en molts casos a males pràctiques empresarials, incompliment d’estàndards ambientals, condicions de treball inadequades, insegures i perilloses, desembocant en tots els casos en una vulneració de Drets Humans. I a sobre, abans de l’estiu ja ens vàrem fondre la quota de recursos vitals que teníem assignada per a enguany.

L’ESCUT FRANQUISTA DE GARDENY

Com que encara s’està dilucidant què n’hem de fer de l’escut franquista de Gardeny, permetin-me participar en el debat. Un servidor ho resoldria expeditivament, però amb una escenografia teatral que pogués convertir-se en un documental amb un alt valor memorialístic. Buscaríem un dia ben assenyalat que recordés per exemple l’entrada de l’exèrcit de Franco a Lleida per convocar la ciutadania a l’espectacle de reparació històrica. Caldria encarregar els audiovisuals a grans professionals de l’ofici. No fora necessari contractar cap eminència estrangera, perquè a les nostres terres hi ha gent que ho broda. I, en fi, a l’hora assenyalada, començaria la performance amb música de Wagner de fons, interpretada magistralment com sempre per la Banda Municipal, en què s’acoblarien unes paraules en off del paer en cap donant la benvinguda a l’acte solemnement històric d’arrencament del darrer símbol feixista de Gardeny. I, tot seguit, uns operaris qualificats, amb malls i escarpres, amb la cadència adequada a tal efemèride, anirien destrossant el blasó ignominiós. Finalitzada la demolició es podria entonar els Segadors. Les restes, cap a un museu de la memòria, que, al capdavall, ho són tots. Per dramatitzar encara més l’acte i fer-lo més vistós, suggerim que, mentre els operaris anessin destrossant l’aligot, es podrien passar escenes dels russos fent volar pels aires l’esvàstica dels edificis oficials del tercer Reich.

La dreta política i mental no ha tingut mai cap problema ni objecció de consciència per eliminar qualsevol símbol que representés el republicanisme i el progrés polític i mental. Els progressistes, en canvi, normalment poc donats a llegir els evangelis, sempre acaben tenint una mena de mala consciència quan governen. I en nom de la memòria històrica o de la contextualització arqueològica ens proposen el que escriu l’evangelista Mateu (cap. 5, versicles 38-42): Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. I així és com evangèlicament l’ajuntament de Madrid, en aplicació d’una sentència del TSJM, ha restituït a un carrer el nom del general Millán Astray, que s’havia canviat pel de la pedagoga Justa Freire. Ara, comparin, si us plau, el currículum de Freire amb el de Millán!

LA DEMOCRÀCIA ÉS EL PROBLEMA?

La democràcia, segons Plató, porta a la tirania. La democràcia, en teoria, es fonamenta en el principi de la llibertat: llibertat de fer, de dir, de sentir, de creure, d’elegir, de decidir. I en el de l’equitat o igualtat social: davant la llei, d’oportunitats, de drets essencials i de deures inexcusables respecte de la protecció del bé comú. En fi, per resumir-ho en paraules de Lincoln: govern del poble, pel poble i per al poble. Vist, però, com el feixisme i el nazisme es feren amb el poder democràticament, amb un entusiasme popular inicial tan clamorós, i ara torna a captivar tanta gent aquí i arreu d’Europa, no hauria de passar ni un minut que a l’escola, per ser membre d’un centre cívic o de qualsevol òrgan de govern de qualsevol tipus d’organització i àdhuc per a l’obtenció de subvencions i permisos, fos obligatòria la lectura d’Els Orígens del Totalitarisme de Hannah Arendt i superar-ne una prova de comprensió i de memòria de les frases clau. Mirin-s’ho com vulguin, insisteixo, tal com tornen a reflorir aquests totalitarismes a Europa i es van engrandint les causes que els varen provocar, no pot passar dia que no se’ns obligui a passar de tant en tant exàmens de democràcia. I es preguntaran: qui ens avaluaria? Doncs, per exemple, un tribunal format per premis Nobel de la Pau amb un expedient impol·lut, seleccionat oportunament pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

Perquè diguem-ho de nou, els qui alimenten els totalitarismes contemporanis són els qui els han alimentat sempre. Els que més rics es fan com més s’incrementen les diferències socials i més creix la misèria. No estaria de més que, almenys per al que resta d’any, ens obliguéssim també a memoritzar les dades més importants de l’estudi que aquest setembre ha publicat l’Observatori Social de Fundació la Caixa titulat Fractura entre rics i pobres. Hi observaran com de fàcil és entendre perquè la dreta i la ultradreta es convertiran molt aviat i sense cap mena de dissimulació en els salvadors de la pàtria i en els gurus de la nova vella normalitat. Car els responsables de la fractura social, de la ruïna de l’Estat, de tots els mals, segons aquests, només té un nom: la Democràcia. El curiós del cas és que els poderosos i els qui treballen per ells tenen clar que no poden existir sense una massa que es cregui les seues mentides.

POLÍTIQUES MUNCIPALS

Una bona política municipal també hauria de ser aquella que no solament atén curosament els detalls de totes les coses, sobretot per la proximitat i la familiaritat que s’estableix amb els cossos i les ànimes dels governats, sinó també que sap arreglar-se-les perquè el futur del municipi sigui millor al ulls dels qui s’hi faran grans. El PP de Lleida té raó almenys en una cosa: hi ha indrets de la ciutat i dels encontorns on la neteja brilla per la seua absència. No durant uns dies, sinó acostumadament. Però també en tenen aquells ciutadans que consideren que una de les característiques del comportament del lleidatà mitjà és la seua llorderia. Als lleidatans ens costa de tenir, de mantenir, d’exhibir una ciutat pulcra i polida, i d’acostumar-nos a ser més diligents, aplicats i zelosos en aquesta qüestió.

ERC i Junts tenien raó quan denunciaven l’anterior govern del PSC-PSOE que Lleida tenia l’IBI més car de les capitals de l’Estat. Ara la raó seria de part del PSC-PSOE si titllessin ERC i Junt d’hipòcrites i de populistes de pa sucat amb oli. Les contradiccions pròpies de la política, diríem! Com quan es pretén aturar la reparcel·lació de Torre Salses per part del Comú amb l’excusa que falta l’avaluació ambiental del projecte que impulsen les empreses promotores d’un parc comercial i d'oci i, en comprovar que jurídicament n’està exempta, no solament provoca l’expulsió del Comú del govern de la Paeria, sinó que obliga a ERC i Junts a menjar-se el gripau que havia criat el PSC quan era al govern. I el més lacerant, a fer mutis, sobretot ERC, quan en el seu programa de sempre ha defensat un model comercial de proximitat, sostenible i etc.

I ja que parlem de detalls, suposem la resposta de per què no es repinten, més enllà de la simpàtica iniciativa d’acolorir-ne uns pocs amb la bandera LGTBI, els passos de vianants a la majoria de carrers de la ciutat. Cal prioritzar evidentment la despesa, perquè hi obliga la buidor de les arques i el deute desorbitat de la ciutat, més d’un miler d’euros per habitant. Però ens estranya que un tema tan sensible per a la seguretat vial, de què fan bandera tots els governants, i més ara que s’han afegit els patins elèctrics als riscos de la circulació, no sigui munició per a l’oposició. ¿Tal volta la benvingudíssima iniciativa, Lleida ciutat 30, fa innecessaris els passos zebra?

UNA PEDRA A LA SABATA

El 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajó, que mig governa des de Waterloo la Generalitat a través dels consellers de Junts, amb el temps s’ha convertit en una pedra a la sabata de l’Estat espanyol que cada dia es fa més grossa, és més dura de rompre i que més posa en evidència com de magra i superficial és la nostra democràcia. Ho és evidentment per a tots el poders de l’Estat, l’executiu, el judicial i el legislatiu. Ho és, i voluminosa naturalment, per als partits de dreta i d’extremadreta i fastigosament insuportable sobretot per al PSOE i per a ERC. Encara que es facin els indiferents és una nosa per als països de la UE i no deixa de ser una excusa per a russos i xinesos quan algú els acusa que no respecten els drets humans. A tot arreu del planeta Terra quan algú pronuncia el nom de Puigemont sap perfectament de qui es parla, amb simpatia o amb el contrari. Però és indiscutible que, ara per ara, és el polític, després de Companys, que més ha internacionalitzat el nom de Catalunya i millor ha fet arribar el missatge independentista urbi et orbi. Estic segur, si més no, que els professors de dret, els tribunals i els penalistes més reputats d’Europa han estudiat el seu cas, l’hauran fet servir d’exemple a les aules de les universitats més reputades i més de cinc i de deu i de cent juristes els agradaria defensar-lo o acusar-lo, i competir amb l’equip d’advocats que el MH ja té, en algun tribunal democràtic, és a dir independent, desideologitzat.

El president Puigdemont fa tan mal com el que produeix una pedra a la sabata quan competeixes en una marató, però és un dolor que tant la Comissió Europea com, principalment, els poders de l’Estat espanyol, estan disposats a suportar rabiosament el que faci falta. Estem davant d’una rèplica de la història de David contra Goliat (Samuel, 7, 49-50)? Coneixent, però, com es comporta l’estat espanyol amb els qui han gosat i gosen qüestionar la unitat pàtria, aquest U plotinià, realitat última, eterna i immaterial, tenim la lleugera sospita que l’Estat farà l’impossible, mentre Puigdemont visqui, de portar-lo emmanillat davant el Tribunal Suprem a l’espera que es faci Justícia. Que s’acompleixi no només el càstig oportú pels (presumptes?) delictes que ha comès sinó que se satisfaci la reparació deguda a la humiliació moral, teològica, que ha sofert l’espanyolitat.

LA TAULA COM A EXCUSA

Els gestos i les formes són importants en política. Però a Jalta a més de la foto es va pactar el repartiment de la governança mundial. A la foto de la trobada al Palau de la Generalitat entre els presidents respectius i la dels negociadors no serà res més que la foto d’un inici de no-res. Que ja és molt que la pretesa taula de Negociació esdevingui una taula de Diàlegs, de converses, de coneixences íntimes. És cert, les formes són molts importants. Però per arribar a algun acord efectiu, realista, cal que funcioni el do ut des (et dono perquè em donis), la reciprocitat. En el nostre cas, l’únic que pot donar ERC és: 1. El compromís de desactivar o, fins i tot, avortar qualsevol declaració unilateral d’independència que puguin alimentar Junts i la CUP. Almenys fins que durin les respectives legislatures. 2. Assegurar que el PSOE no hagi de convocar eleccions anticipades, ço que vol dir votar els pressupostos de l’Estat. I 3. Mentre no toquin eleccions, mirar de concretar alguna coseta que endolceixi l’escepticisme dels socis de govern. Com per exemple que el CIS pregunti, en alguns dels seus sondejos habituals, a tots els espanyols què votaríem en el cas hipotètic que es fes un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

Gestos, símbols, mètodes de treball, nobles objectius, tot el temps del món i poca cosa més. En política no es parla mai de farsa, teatre o simulació, sinó d’estratègia, de maniobra, de mètode, de guió, de programa o de projecte. Quines ironies té la vida, no?. Em plau de recordar-los que l’eslògan fets, no paraules era el lema del PSC en la campanya de 2008 que va portar el MH Montilla a presidir la Generalitat. En fi, que del que es tracta és de marejar la perdiu fins a les properes eleccions d’aquí i d’allà. A Madrid, poder dir als teus votants que amb el govern del PSOE no s’ha proclamat la independència ni, molt menys, s’ha fet cap referèndum –tal com sí que va passar amb el PP al poder–. I a Catalunya, que ERC ho ha intentat fins a l’extenuació, malgrat els torpedes a la línia de flotació de Junts i de la CUP, i que per fer passos endavant en l’amnistia i l’autodeterminació no hi ha més remei que obtenir una majoria qualificadíssima. O sigui que fins que ERC no obtingui el 70% dels vots no es pot fer res més que esperar que a Madrid guanyi el PSOE per continuar parlant del tema. Amén.

EL CATALÀ, A LA CUA

La literatura catalana viu un gran moment. Mai no s‘havia editat tant en català no hi havia hagut tants premis, festivals, recitals, diades, fires, per a fomentar-la, ni tants bons escriptors i sobretot escriptores, ni tanta traducció de la literatura universal a la nostra llengua. Mai com ara no hi havia hagut una fal·lera tan entusiasta per fer-se un nom en el Parnàs, la residència de les muses. Malgrat tots els impediments, l’escola continua fent immersió lingüística, la TV3 i Catalunya Ràdio obtenen un bons nivells d’audiència, i les nostres institucions tenen el català com a llengua principal. Doncs, tot i això, oh paradoxa!, l’ús social del català, segons totes les enquestes lingüístiques, recula de forma alarmant. I, en conseqüència, la prospectiva n’augura una mort lenta però segura. Una substitució lingüística que comença sibil·linament amb la xerrameca en catanyol que ja parlen multitud d’aborígens i practiquen molts dels protagonistes que inunden els mitjans de comunicació corporatius, i s’acaba normalitzant-ho tot en castellà. Sempre quedarà una petita tribu índia, escondida entre les muntanyes, en què els vells en preservaran, si més no, durant alguns anys, la memòria oral i sentimental. I seran venerats mentre visquin com els tòtems de la nostra memòria històrica abans de col·locar-los en algun museu. Allí, les noves generacions podran, gràcies a les noves tecnologies, veure i escoltar els últims parlants d’aquella llengua que un dia, tan llunyà!, va ser la llengua materna (i nacional) de què parlava B.C. Aribau: En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró matern la dolça llet bevia.

Nogensmenys és possible que es continuï aprenent, com a segona o tercera llengua, a l’escola obligatòria (talment el gaèlic manx, la llengua celta de l’illa de Mann). I és molt probablement que la seua literatura continuï vivint, durant uns anys, un gran moment, si més no la popular i tradicional. S’ha estudiat que en els pitjors moments de la vida d’una llengua, quan més prohibit n’és el seu ús, quan més se n’augura l’amenaça d’extinció, és quan la seua literatura en produeix el millors fruits. I aquest mena de resistència es refugia sobretot en la poesia. Com en una mena d’exili. Recordin, sinó, qui va salvar la llengua en la darrera dictadura: Carner, Riba, Espriu, Foix, per dir els de més nomenada.