PESSIMISME FUNCIONAL

Em fa adonar el meu amic que el nom artístic del músic de Guissona, dels millors de l’escena catalanesca, s’hauria d’escriure El Petit de Ca l’Eril. Sona igual que cal Eril, no n’altera el contingut i, en canvi, l’elisió podria contribuir a la correcció gramatical que tanta falta ens fa. Potser algú dirà: és una llicència artística, home!. Doncs, per aquesta raó tothom que escriu deficientment podria al·legar el mateix. Tots tenim algun rampell d’artista. Però aquesta no deixa de ser una qüestió menor, perquè el que realment em deprimeix és constatar com els qui des de 1978 han ensenyat a l’escola i als instituts a escriure i a parlar català no hagin aconseguit que una majoria dels que foren els seus alumnes no escriguin correctament la conjunció que introdueix oracions finals amb el verb en subjuntiu perquè, i s’entestin a escriure per a què. Però, aquests errors són peccata minuta davant els que es fan amb l’ús del gerundi quan indica una acció posterior a la de l’oració principal, de la preposició a davant el complement directe, de la preposició de davant la conjunció que, i, en fi, tots els mals que vindran com més imparablement es catanyolitzi a llengua.

El meu desànim per aquestes coses de la llengua, en realitat, no és sinó una extensió de la depressió funcional que es manifesta en un pessimisme que s’està convertint en crònic cada dia que passa quan escoltes les notícies que ens anuncien que aquesta tardor els qui anàvem tirant també les començarem a passar més magres que Caín. El panorama, certament, es presenta apocalíptic. Quan el senyor Jerome Powell, president del Sistema de la Reserva Federal dels EUA, anuncia als seus conciutadans (que venim a ser tots nosaltres els de la UE) que per frenar la inflació les llars i les empreses patiran dolor i, a l’uníson, Emmanuel Macron els diu als francesos que arriba la fi de l’abundància, i els experts en bombes atòmiques que si es desencadena un atac nuclear cinc mil milions de persones al món moriran de gana, potser sí que es farà realitat, abans d’hora, per a tothom sense distinció de classes, allò evangèlic del plor i cruixir de dents. No em puc imaginar quina resistència a la frustració i al patiment podrà tenir alguna gent davant les calamitats que s’anuncien quan aquest estiu per manca de glaçons ja s’estirava els cabells i s’esquinçava el banyador.

JA NO EN PARLAREM MÉS

Com que dintre d’uns mesos de la taula de diàleg no se’n cantarà ni gall ni gallina, deixin-me dir-ne l’última. Si els acords no es converteixen en llei orgànica, hauran estat fumarola. La taula aquesta només haurà servit per aconduir l’ardor independentista màgic cap a la realitat, per contribuir que el PSOE s’asseguri la legislatura i perquè ERC pugui armar el seu discurs de cara a les eleccions catalanes. Tothom ha tingut coll avall des del primer moment que ni amnistia ni autodeterminació serien mai tema de negoci. I qualsevol aspecte que representés un cert progrés respecte del compliment estatutari seria esbombat com una victòria per part dels qui s’hi han assegut. L’estratègia política d’ERC i del PSOE ha estat d’un pragmatisme exemplar. És cert. Per a l’independentisme “institucional” no hi ha cap altra alternativa que fer autonomisme estratègic: aconseguir més euros per a la caixa de la Generalitat, evitar que l’Estat emprenyi dia sí dia també amb recursos al Constitucional i aconseguir que la Fiscalia General, l’Advocacia de l’Estat i el Tribunal de Comptes deixin d’acusar d’ofici les possibles manifestacions “simbòliques” de desobediència virtual dels parlamentaris independentistes. I, òbviament, aconseguir el compromís improbable que a les Corts es podrà parlar en català restringidament en alguns temes com en el Senat.

Més enllà de l’opinió de Lluís Llach que la taula haurà estat simplement “una taula de recuperació autonòmica”, els acords del simulacre de diàleg s’hauran resumit fins a les eleccions generals en: 1. L’Estat no molestarà la Generalitat. I 2. La Generalitat no provocarà l’Estat. Els rèdits polítics reals d’aquesta taula de diàleg es veuran, és clar, en els resultats de les properes eleccions al Parlament. Per ara, segons les enquestes oficials, el qui més se’n beneficia és el PSC-PSOE, que pot tornar a guanyar. I darrere seu, ERC, com és lògic. Com serà lògic, evident, perquè és perceptible cada dia que passa que, el sí a la independència de Catalunya no passarà del 40 i tant per cent. Mal que ens pesi, la política sol ser això: gestionar la realitat i deixar els somnis i les fantasies per a la literatura. Per acomplir els somnis, la història ens ha ensenyat que només hi ha una via: la confrontació. I això no està previst ni en aquesta legislatura ni, segons sembla, en la propera.

LA CIÈNCIA

Està demostrat: les pastanagues no milloren la vista. Que el espinacs porten poc ferro, ja ho sabíem. I aquella desmitificació com la d’ara també va produir-nos una certa frustració i un cert desconsol. Au, al carall tota una educació gastronòmica tradicional i familiar! El progrés de les ciències experimentals, socials i naturals és extraordinari i positiu, però de vegades devastador. No és frustrant que el nostre Cistòfor Colom no fos el primer a descobrir Amèrica? Sí, sí, s’ha confirmat que els vikings hi van arribar al segle XI! Apa, tota la història apresa a l’escola, al canyet! Com les falsedats històriques que retrata el quadre La rendición de Breda del genial Velázquez! La ciència, l’empírica, la que dedueix a partir de prova i assaig, no solament ens ha desmitificat molts fets i personatges de la Història, sinó que ens n’ha creat una de nova, tan real i incontestable que, segons com, fa feredat. Perquè ens ha despullat de mites i creences i, tal com van els avenços, ens està desmuntant les utopies, sempre irrealitzables, i ens fa creure que no existeixen les incerteses. I dubto molt que la Humanitat pugui viure sense utopies i incerteses. Sense interrogants. Que pugui suportar la supercomputació de la realitat de manera que no resti un àtom de foscor, d’enigma o de dubte.

Nosaltres, els qui no acabem de veure mai la finitud en res, ni en la mort mateixa, som de la ciència que cada dogma, cada regla, cada axioma conté el principi d’un altre axioma. Cada troballa permet que s’obri una altra porta imprevisible. Em sembla que hi ha algun teorema que predica això precisament. Perquè, simplement, si eliminem les probabilitats i l’atzar, si pensem que la sofisticada tecnologia d’acumulació de dades i d’informació i els algoritmes no solament ho conjecturaran tot sinó que ho prediran amb una precisió mil·limètrica, ¿serem capaços d’estar preparats per suportar una altra pandèmia, l’erupció d’un altre volcà a tocar de casa o l’aparició de fenòmens meteorològics tan devastadors com la darrera borrasca Glòria? ¿Culparem els científics que cuinen i controlen el Big Data, és a dir, els patrons ocults del comportament de la realitat? Potser no hauríem de perdre el costum ancestral de treure el Sant Cristo gros i tornar a recordar-nos de Santa Bàrbara quan plogui a bots i barrals per si de cas falla la ciència predictiva.

EN DEFENSA DE LA PERFECCIÓ

Quan es parla d’excel·lència se m’eriça el sistema nerviós. En canvi no m’esvero mai quan es predica la perfecció. L’excel·lència, ser el més rellevant, el més destacat, el més elevat, el superior, el que més sobresurt, és exclusivitat i només existeix en relació i per sobre dels altres. Requereix d’àrbitres que la classifiquin, la determinin o la certifiquin, d’acord amb uns paràmetres o unes categories establertes, graus, nivells, mesures, percentatges, límits i màxims horitzons consensuats i acceptats com a referents. Ser el millor entre iguals requereix certament unes altes capacitats de tota mena i tenir assumida la vida com si fos una competició permanent. La perfecció, del llatí perfectio (deixar acabat i ben fet), en canvi, és una potencialitat que pertany a la naturalesa del jo. L’esforç, la constància, la passió, la disciplina, la motivació, la curiositat, l’entrenament, els hàbits, els entorns competitius condueixen a la perfectibilitat. Evidentment que els actes performatius tenen conseqüències en els altres. El problema el tenen, però, els qui no estan mai contents. Els qui no poden reconciliar-se mai amb les seues imperfeccions o limitacions. És una desgràcia ser un infeliç de per vida. Satisfer els imperatius de la nostra imaginació deu ser tan excepcionalment rar com pretendre no fer-se vell. Jo no tinc fe en l’excel·lència humana, però sí en la seua perfectibilitat.

Admiro els qui en el dia a dia malden sempre per cercar la perfecció en allò que fan. Per aplicar el màxim saber fer, saber ser, saber estar. Confio en el qui es pregunta soc el qui vull ser? Faig bé el que vull fer? Què em fa ser el que vull ser? La fe ha mogut moltes muntanyes, però la por, la incertesa, el caos, la precarietat, encara més. Les accions agosarades, desesperades, si reïxen, són una heroïcitat. I en les desgràcies sortir-te’n és tocar el cel. El moll de l’os de la qüestió, a més del talent innat, són les oportunitats de què hom ha gaudit al llarg de la vida. O les que s’han batallat. Ben-Gurion, el proclamador de la independència d’Israel va dir que el qui no creia en els miracles no era realista. La perfecció, certament, consisteix moltes vegades a guanyar un simple mil·límetre en el camí de la vida. Perquè millorar, com deia Churchill, és canviar. I ser perfecte consisteix, precisament, a canviar sovint.

EL SER

Deia Parmènides: el ser és el que es pot pensar. I Descartes: és quan penso que existeixo. I va ser Aristòtil, recordo, que va expandir el concepte ontològic cap al terreny de la sociologia en afirmar que el ser (humà) no era sinó un animal polític. En el sentit que per necessitat ha de viure en comunitat. Necessita la polis, malgrat que visqui sol en un llogaret perdut entre boscatges (com més serem més riurem). Kant hi sumà el realisme pràctic. Deia que ser és fer. Ser no és tenir materialitats, sinó consciència d’existir. I precisament d’allò (els fenòmens) que experimenta la consciència, Husserl, en digué fenomenologia. Ja tenim, doncs, l’equació: som perquè pensem i poden pensar-nos els congèneres, perquè som subjectes i ens expandim en els objectes i en les accions que fem. I després s’han popularitzat els eslògans de l’estil: som el que i com mengem, som el que desitgem i com ho desitgem, som segons el nostre entorn i com ens hi adaptem. Però amb la modernitat i les crisis d’identitat, i Freud, la idea del ser s’ha complicat molt i hem tornat al Plató que deia que va dir Sòcrates: jo només sé que no sé res. I amb la postmodernitat, qui més qui menys, viu en aquesta incertesa, en l’entropia, i procura dissimular-la, apaivagar-la amb el simulacre, el fingiment. Amb fer veure que som el que no som.

L’existencialisme ens va posar davant els nassos que el ser conté paradoxalment el no-res, el no-ser. Al segle XIV, el poeta Pere Marc, pare del sublim Ausiàs, ja escrivia: Així que hom naix comença de morir. I la física (i la física quàntica per complicar-ho encara més) ens va explicar que no som res fora de l’espai i el temps i llurs interaccions. I la psiquiatria ens ha descrit les malalties mentals i els trastorns de personalitat. I els telèfons mòbils ens han retrotet al mite a Narcís, jo soc el meu mòbil, el qual em retorna, a través de les xarxes socials, visions e com em veuen els altres. Es té una experiència de realitat, de ser, quan els interlocutors et reconeixen pel que dius, per com ho dius, en el context en què ho dius (d’acord amb Wittgenstein) i pel que calles. També el nostres silencis, quan som interpel·lats, parlen de nosaltres. Per a l’administració, que és per antonomàsia la veritat, som el que ens anomena el registre civil. El número del document d’identitat. I haurem estat el certificat de defunció.

LA SOPA D’ALL

Diuen que com més gran et fas més tens la sensació que ja ho has vist tot en aquest món, i el que et pugui faltar poc t’interessa. Probablement perquè allò que és essencial en la vida, per més caretes i andròmines amb què es dissimuli, no canvia mai. I en aquesta tessitura es troba aquell que creu que la producció literària dels nostres temps només fa que girar sobre si mateixa com un caragol sense fi. Li fa l’efecte que, després dels experiments de les avantguardes històriques i de les invencions artístiques postmodernes més agosarades, produïdes entre els anys 1940 i 1970, com a reacció al realisme i en el marc postbèl·lic del que algú anomenà la literatura de l’exhauriment, la novel·lística dels darrers quaranta anys no fa altra cosa que inventar la sopa d’all. El déjà vu i el jo-ja-he-estat-aquí són la percepció habitual dels escèptics que llegeixen regularment les novetats recomanades. Ja Boeci afirmava a l’inici de l’edat mitjana que ex nihilo nihil facit, res no prové del no res. Com en tot hi hagut excepcions (les ucronies, el realisme màgic, l’experimentalisme intertextual, l’hipertextualitat...), però, també, se’t fa evident que el cúmul d’informació a què s’està exposat a través de la multiplicitat de canals està limitant la imaginació. No és que la realitat superi la imaginació, sinó que la imaginació només troba esporàdicament una escletxa, i encara, en la variació, la combinació i la permutació del gènere fantàstic o “metafísic”.

Res de nou sota la capa del sol. Vet aquí l’èxit de la profusió de sèries televisives i l’aparició del munt de plataformes que en fan sucosos negocis. Els seus productors i els seus guionistes saben que Boeci és la clau de volta del seu succés. Com sabem els escriptors i els editors que per encomanar l’afecció a la lectura no hi ha res com la novel·la de costums, el drama burgès, la novel·la negra, el relat d’aventures i la novel·la històrica. El mirall que es passeja pel camí de la vida no deixa de sorprendre’ns possiblement perquè per naturalesa som xafarders de les vides alienes. El problema, sí, és la pèrdua de la curiositat. Ho deia el prolífic i longeu Azorín: La vejez es la pérdida de la curiosidad. En alguna gent el desig de novetat contínua deu radicar en el cansament del record. Només que, quan els subjectes del relat són les persones, record i novetat són el mateix.

IDENTITATS

Hi ha gent que pensa: de fora vingueren i de casa ens tragueren. Segons els cens oficial de l’1 de gener de 2021, Lleida ciutat tenia 140.080 habitants. D’aquests el 20,12%, 28.186 persones, són estrangers. Provinents de gairebé de tots els països del món, excepte 8 que són declarats apàtrides (que no tenen reconeguda la ciutadania en cap estat). No és català aquell que treballa a Catalunya i hi paga impostos. Ser d’un lloc, ser de Lleida, és un acte volitiu. Un acte de voluntat que es pot compartir amb el fet de ser de molts llocs alhora, com el poliamor de les parelles obertes. Tant se val la naixença, tant se val el teu ofici. Per què, a veure, quants dels 140.000 i tants són lleidatans de tota la vida? Quants de cinquena, quarta, tercera generació? La transició democràtica a la ciutat, a Catalunya, la varen fer lleidatans i ciutadans d’arreu que eren els de sempre, els de soca-rel, però també tants o més que ho eren d’adopció. Cal repetir-ho, la lleidatanitat i la catalanitat, aquestes identitats òntiques, raó de ser i de sentir-se d’un lloc, generadores de realitats tangibles i d’imaginaris simbòlics, les han construïdes molta gent no nascuda a Lleida ni a Catalunya, però que s’hi ha fet. Que hi ha arrelat, que abans en dèiem “integrat”. Que vol dir que hi ha construït una vida personal i social.

Amb les identitats passa com amb el gegants, els Xinos, el Moro, donya Zobeida i lo Marraco, que un bon dia de l’edat mitjana per la festa del Corpus començava a ser passejat a la processó. Lo Marraco, una representació del mal i del pecat, que, tal com assenyala Jordi Curcó, l’anomenaren així probablement per una derivació de l’expressió mallorquina “es moroco” -el moro-. I, ves per on, lo Marraco del mal, del pecat, del moro, amb els segles va anar esdevenint el que és actualment: un dels símbols més populars i estimats de la ciutat. Avui aquesta fera tan singular del bestiari tradicional ja fa més de cent anys que és tant o més lleidatana que el moro de casa Guiu. Fixin-se si ho és que des del 1909 fins a finals dels anys cinquanta es menjava els nens i les nenes i els expulsava per la cua sans i estalvis. Car era una manera ben simpàticament sicalíptica i carrinclona de celebrar un ritu d’iniciació a la ciutadania lleidatana, mentre purificava la comunitat d’acollida, el seguici, amb el foc que treia pels queixals.

SERÀ UN DIA QUE...

Sembla que, finalment, les autoritats competents han vist factible la construcció d’un l’institut de Secundària a Cappont. També es veia clar, fa un temps, que del pla de biblioteques de la ciutat, la segona (la primera fou la de Pardinyes in illo tempore) seria la de Cappont. De moment, no n’hem sentit a dir res més. Paciència, oi?, tot arribarà. L’entorn de la Seu Vella (i el del turó de Gardenys, no l’oblidem), les sues muralles, l’enjardinat i els panells explicatius del camp de presoners que fou el turó del Castell i altres detalls, és en cartera a l’espera de la carretada d’euros dels Next Generation. Rehabilitació per a usos sostenibles d’antics casalots i convents que tenen usos culturals, delimitació de zones de baixes emissions, reordenament del trànsit, alberg per a temporers, nous equipaments logístics al Pla de la Vilanoveta, un munt d’hectàrees per a nous polígons industrials, en fi, una mà de projectes a punt de fer-se realitat que haurien d’enorgullir qualsevol ciutadà ilerdenc digne de ser-ho. Però no en tenim prou. Tothom no en té mai prou de les coses que ens fan feliços. Perquè no agrada ningú que Lleida sigui la ciutat catalana amb més locals comercials buits. O que les Basses d’Alpicat, l’espai més sostenible de Lleida ultra la Mitjana, no disposin ni de projecte de futur per a maximitzar-ne el gaudi ciutadà ilerget i turístic. No, no en tenim prou amb el que s’està fent o a punt de fer, perquè volem una ciutat més neta i que els conterranis aprenguin a fer-la’n, de més neta. I més bonica, que poèticament en diríem més bella.

I serà possible, un venturós dia, que els vianants de la capital podrem tornar a veure on és el pas zebra per creuar el carrer o la carretera. I serà una realitat que els ciclistes i els patinadors electrificats respectaran tothora els qui van a peu. I veurem com es dona un alt rendiment al Magical Media del Parc de Gardeny, en col·laboració de les empreses del sector, amb un Laboratori de creació visual i un festival de Mapping. Veurem com els nous polígons seran realment industrials i fabricaran alguna cosa que ens situarà al mapa del món. Perquè ja serà hora que per anar del cor de França o del cor d’Europa, si molt convé, al port de Tarragona s’hi traçarà una autovia fenomenal que respectarà el medi natural com mai ningú haurà vist ni imaginat en sa vida. Amén.

ESTIU

Fins i tot si perdíem amors, desigs,

si la il·lusió esdevenia

una rara antigalla, si descreguts,

ens quedaria sempre el llit d’herbei

on ajaçar-nos dessota el garrofer

per perdre el temps de vista i veure el cos

com fuig cap als confins del més enllà.

JB, juliol 2022

BON ESTIU!

DRETES I ESQUERRES

El PP va guanyar per golejada a les eleccions d’Andalusia. I l’esquera va perdre també per golejada. Les esquerres perden sempre quan van dividides. Fa mil anys que se sap que l’esquerra sempre es perd en els detalls, en els matisos, en les filigranes, en les batalles dels lideratges per demostrar qui és més pur, més autèntic, més marxista, més radical, més feminista, més ecosocialista, més sindicalista, més autogestionari, més socialdemòcrata o més moralista. La dreta democràtica, en canvi, té pocs problemes per posar-se d’acord, perquè la uneix quatre coses bàsiques: la convicció que la humanitat està constituïda per classes socials i jerarquies, i la justícia i la policia són precisament els garants de l’ordre natural de les coses. Dit altrament, forma part de la naturalesa humana i de l’organització social que hi hagi rics i pobres, amos i senyors, igual que no poden faltar els qui serveixen, treballen i obeeixen els amos i els senyors. Segon: que Espanya és un Estat-nació, ungit per la gràcia divina i refermat per la voluntat dels amos i senyors i els garants de l’ordre. Tercer: que el passat no es toca i, en conseqüència, la història que han escrit els vencedors, els amos i senyors, és inqüestionable, com ho són les tradicions populars i religioses que han conformat l’imaginari simbòlic de l’Estat-nació. I quart: que per guanyar-se el cel i mantenir l’ordre social calen pocs impostos, practicar de tant en tant la caritat, i estimular tant que es pugui que no faltin mai pa i circ.

De l’esquerra democràtica, els qui no som ni amos ni senyors, n’esperem poder aconseguir els mateixos privilegis, les mateixes facilitats, comoditats, i garanties de supervivència que tenen els amos i senyors. I per poder acomplir les nostres expectatives i sentir que es fan realitat les seues promeses de justícia social, d’igualtat d’oportunitats, etc., les esquerres necessiten un dineral. I aquest s’aconsegueix amb impostos. Impostos que haurien de ser progressius, proporcionals a les rendes, però resulta que amb les coses del viure bàsic no ho són mai. I és aleshores que apareix la caritat al que abans en dèiem la classe mitjana: caritat a la factura de la llum o del lloguer d’habitatge. Però l’esquerra no pot acabar amb la pobresa, perquè no pot dinamitar el sistema que controlen els amos i els senyors i les senyores.