ELS PROPÒSITS

Propòsit, en un sentit figurat, vol dir projecte de futur. Literalment: disposar, col·locar cap endavant. I més enrere etimològicament: construir, bastir, proveir. Significats aquests, però, que ja fa temps que no associem als nostres propòsits, ja que aquestes nostres intensions, que ens fem ritualment en començar un nou any, solen quedar en meres intencions. Algú, que es coneixia bastant a si mateix i per reflex també els seus congèneres, va dir que el propòsit de la vida sol ser una vida plena de propòsits. Sobretot, els propòsits que tenen a veure amb la millora de la salut física, mental i emocional. El propòsit perquè es compleixi de debò cal que vagi acompanyat d’una recepta mèdica. I tot i així, sobretot per als addictes al tabac i a altres drogues que alteren els sentits i malmeten el cos, el canvi d’hàbits i les renúncies, bàsicament les radicals, solen generar, almenys al començament, una sensació de pèrdua de plaer, de felicitat o de llibertat. Sobretot els qui pensen com el personatge d’Òscar Wilde quan diu al Retrat de Dorian Gray que el cigarret és l’exemple perfecte del plaer perfecte: és exquisit i et deixa insatisfet. Ve-t’ho aquí, que amb la sola voluntat no tothom se’n surt. I si ja és difícil ser consegüent amb un propòsit, imaginin-se els qui volen fer meravelles. Dostoievski ens recorda un proverbi rus que diu que el qui persegueix diverses llebres alhora no en caça cap.

I amb els propòsits els italians associen els auguris: tanti aguri di buon anno. Desigs que confiem als àugurs que interpreten el nostre futur i, si escau, fins i tot els afers d’Estat, que ja m’agradaria que fossin els millors, per exemple, per als màrtirs de Gaza. I paral·lelament apareixen els astròlegs que ens en prediuen sempre una de freda i una de calenta. I a més et pronostiquen, siguis del signe zodiacal que siguis, més o menys el mateix. I en sintonia, els gurus de l’autoajuda, que normalment subscriuen, això sí assenyadament, que abans de fer-te propòsits t’has de conèixer a tu mateix. Una activitat aquesta, per cert, que sol durar tota una vida i, per tant, posa en quarantena qualsevol propòsit que et facis. A no ser que es tracti d’un petit objectiu que no necessiti endinsar-te en els inferns de les teues limitacions. Perquè, a pesar de tot, hi ha coses que són impossibles. Tant de bo que no ho siguin els somnis!

45 ANYS DE CONSTITUCIÓ

Les asseveracions constitucionals de l’estil tothom és igual davant la llei, tothom té dret a un habitatge digne, o, com prescriu la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya, que no es marginarà ningú per raó d’origen territorial o nacional, de sexe o gènere, d’orientació o identitat sexual; d’edat, de raça, origen ètnic o color de pell; de llengua o identitat cultural, d’ideologia, opinió política o d’altra índole; per raó de les conviccions ètiques de caràcter personal i les conviccions religioses; per la condició social o econòmica, la situació administrativa, la professió o pel fet de ser privat de llibertat; per raó de discapacitació física, sensorial, intel·lectual i mental o altres tipus de diversitat funcional i per alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques, aspecte físic o indumentària; i que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures de ciutadania, són enunciats generalistes, intencionals, que normalment acaben sent concretats per normatives que matisen, especifiquen, condicionen i excepcionen. Com per exemple, la inviolabilitat que l’article 56.3 de la CE, confereix al Rei i que comporta la seua impunitat penal, civil i administrativa.

Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis, el dicten precisament les Lleis del Mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti massa: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’excepcionen els inviolables.

BON NADAL

El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s

Necessitem, els humans, els dies de festa. Ara ja no, com en el Gènesi, per admirar l’obra del Creador, sinó per deixar de treballar, per descansar o per cansar-nos dionisíacament. Les festes de Nadal, però, són especials, perquè van lligades al mite fundacional de la nostra cultura judeocristiana, a la nostra memòria cultural, a la formació d’una tradició i a la creació d’un conjunt d’imatges simbòliques que encara que s’hagin anat secularitzant mantenen el poder de socialitzar-nos. I activem, en aquest parèntesi temporal, els valors ètics de la pau, la reconciliació i els sentiments més nobles. Com si ens permetéssim creure públicament en la Utopia. Necessitem les festes de Nadal per comportar-nos com a infants i meravellar-nos de les lluminàries i els attrezzos dels avets més espectaculars i tota la seua indumentària. Que tot brilli per uns dies, fins i tot més enllà dels festius perquè no ens decandim de patac. Que la gent canti nadales o el repertori musical més mel·liflu del món. Que els menuts i els grans siguin regalats i s’acompleixin els propòsits. Ens cal pensar que per Nadal podem ser bones persones, solidàries i generoses. Però aquestes festes són també una sobreexcitació. Uns dies estressants, angoixants, i, a cops, conflictius. Sobretot quan, malgrat que socialment està més o menys normativitzat que hem de complir unes expectatives canòniques, les circumstàncies personals no t’ho permeten. 

No t’ho permet la situació personal o perquè hom pensa que Nadal és una mera mercantilització i profanació del sentit primigeni, tal com representa la paròdia del personatge del Grinch (creat pel Dr. T. Seuss en el llibre infantil titulat Quan el Grinch va robar el Nadal!, editat el 1957). I per reblar aquest clau m’han vingut que ni fetes expressament les paraules de l’assagista italià Giuseppe Di Giacomo, que en un article sobre el tema (Reflexions filosòfiques sobre la festa. entre temporalitat i eternitat) ens conclou així: Allò que compta ara no és ja el fenomen que es commemora sinó la diversió per a la qual aquell era només un pretext. Compta menys la memòria del passat que l’hedonització del present. Arreu la festa està regida per la lògica dels plaers de l’espectacle i el consum: la festa tradicional entorn de la memòria ha estat substituïda per una festa consumista i banal, centrada en el present.

LA LLEI

La pugna pel relat de qui és més independentista, qui està més a l’esquerra del PSOE o la rebequeria de la dreta a no deixar-ne passar ni una als “traïdors” de la pàtria i les batusses consegüents que incendien les tertúlies televisives i les xarxes, ens distreuen de l’acció dels governants que repercuteix o hauria de fer-ho en el dia a dia de les nostres vides. Això que acabo de dir solen ser els retrets que fan tots els partits autoanomenats constitucionalistes, a ERC, Junts i la CUP, amb la intenció de minimitzar l’acció del govern d’Aragonès, De reduir-lo a una pèrdua de temps en disquisicions hermenèutiques sobre el referèndum, el ho tornarem a fer i la taula de negociació. Entre poc i massa. Ara, a mi i a molta de la gent que conec i no conec ens agradaria que algun dia no massa llunyà els qui poden legislar i posar-hi els mitjans, anessin d’una vegada per feina i aprovessin –a les portes de Nadal no deixaria de ser una notícia molt adequada a l’esperit que se li suposa– una llei que prohibís a Catalunya i allà on escaigués, la Pobresa. La que l’ONU defineix com la condició caracteritzada por una privació severa de les necessitats humanes bàsiques. Que ningú hagués de patir mai més, mentre la Terra fos l’únic planeta habitable, per l’accés als aliments, a l’aigua potable, a la sanitat, a la salut, la vivenda, l’educació, la cultura i a la informació contrastada.

Ni que fos una llei que recollís, pel cas, els valors inicials que impulsà el moviment de Pau i Treva impulsat al segle xi com a resposta de l'Església i de la pagesia a les violències perpetrades pels nobles feudals. Ni que fos l´única llei que s’acabés interpretant i complint literalment. Això sí, amb un reglament que desenvolupés un apartat de sancions tan exemplars que ningú gosés, per més plutòcrata o intocable que fos, saltar-se-la o trampejar-la. Una llei tan excepcional que esdevingués la materialització de la Utopia. Ja sabem que T. Moro fou interpel·lat pel seu contemporani Maquiavel. Ja sabem el que es diu en el Gènesi. Però precisament perquè hem llegit algunes de les idees d’Enzo Traverso, no ens volem acontentar amb el fet que, en el nostre presentisme, en la defunció de la dialèctica històrica en què el present era el moment d’intersecció entre el passat, l’experiència, i el futur com a horitzó d’expectativa, han mort els somnis.

I LA UTOPIA?

Les persones grans, acorades per la vida, que encara creuen en futurs millors per a la humanitat i concretament per als més íntims, i a la seua manera lluiten perquè es facin realitat, pertanyen a la categoria de sants i santes. Llevat que els mitjans que hom utilitzés per aconseguir la seua fantasia, la seua fe redemptorista, fossin inics, cruels o perversos. Un servidor encara és dels qui creu que no tots els mitjans justifiquen el fi. Fins i tot les guerres tenien les seues regles. Per bé que, si aconsegueixes l’objectiu, és probable que tothom et doni la raó. Per exemple, les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. La gent jove que no creu en el futur, que no té ideals, no és jove. Ser jove no és exactament una actitud. Ser jove vol dir ser un inconscient i un omnipotent. La joventut és el període de la vida en què tot el que es fa o s’evita de fer o no es pot fer és extraordinari. I ho és emancipar-se als vint anys. Miraculós llogar un pis i no cal dir comprar-lo. Tenir fills. Gaudir de la feina que fas (sobretot si ets un influencer!). Quan s’és gran tot el que era espectacular i inefable esdevé normal, habitual. Perquè, no cal ser un forassenyat per haver experimentat poc o molt la naixença i la mort. La pèrdua, el bé i el mal, l’amor, la tendresa, el sublim, la frustració o la contingència. El que és abominable, el que és redimible i el que és impossible (almenys en aquest món).

Fa quaranta anys, als catorze ja eres gran. Però, en complir-ne quaranta, la majoria dels nascuts als cinquanta no volíem fer-nos grans. No volíem patir com ho havien fet els pares. Ni assumir la responsabilitat d’haver d’afrontar-nos a la fi del món en el canvi de segle. Però no hi havia més remei que complir amb el que estava establert des de l’avior. Mort el dictador, ens vestirem, per fi, de modernitat, que no era sinó aggiornamento de les ètiques clàssiques de l’utilitarisme, el benestarisme humà i animal, la democràcia dels drets i els deures, el neoemotivisme, el socialisme utòpic i l’hedonisme. Però, d’un dia per altre, ens captivà la deessa de la Postmodernitat. Ja no en caldria l’ètica kantiana per viure, ara emprendríem el vol cap a la deïficació de la vacuïtat, la indiferència, el cinisme, l’entropia, l’egotisme, la liqüificació, la robotització, el relativisme acrític, la hibridació, la incertesa i l’aleatorietat.

Els meus 10 llibres indispensables

Tertúlia literària "Els 10 de..." a la Biblioteca Pública de Lleida, coordinada i conduïda per Anna Sàez, directora del Grup SEGRE. Amb interpretació a la llengua de signes catalana a càrrec de Deixa'ns signar.

NATALITAT SOTA MÍNIMS

Hom calcula que actualment a Espanya, d’un total de 47, 4 milions d’habitants, hi ha uns 8,2 milions de joves menors de divuit anys i més de 9 milions (un 20% de la població total) que tenen més de 65 anys. D’aquests 8,2, un milió sis-cents mil, més o menys, viuen a Catalunya. Els mateixos, per cert, que mascotes censades conviuen a les nostres llars. Com arreu de la UE, la baixa natalitat, ha esdevingut una de les preocupacions més clamorosa dels governants de la nostres societats per les repercussions que té en tots els àmbits de la nostra manera de conviure, de produir, de consumir i de reproduir-nos. En les dues darreres dècades a l’estat espanyol la població infantojuvenil (0-16 anys) s’ha reduït pràcticament a la meitat, malgrat les famílies que consideren els fills com una força de treball. Paradoxalment, això, com fan notar els demògrafs, en un període en què s’ha progressat molt significativament en el control de la mortalitat infantil i en la protecció jurídica i social dels nens i les nenes. Tanmateix, la taxa de risc de pobresa de la població menor de setze anys a Catalunya gairebé s’acosta al 20%.

Bé, gairebé tothom coneix aquestes dades o les pot consultar quan vulgui. El problema, deixant de banda el corrent creixent de les parelles que no volen tenir fills tot i poder tenir-los, òbviament és d’índole econòmica i laboral, i, en menor mesura, ideològic; els qui creuen que l’antinatalisme és una forma de lluita contra el sistema. I encara, segons l’antropòloga M. Inhorn, en tant que hi ha les dones que “volen tenir fills però que no els tenen, no per preservar la seua carrera professional, sinó per la manca de candidats per a la paternitat”. D’aquesta situació en diu “la bretxa de l’aparellament”. Encara que els robots, la IA, facin, en un futur pròxim, la feina que ara fan les persones, el que serà insostenible serà preservar el paradigma humanístic en què es fonamenten els valors de convivència estàndards actuals. El panorama que ens espera podria ser el d’una piràmide poblacional invertida: a la base, un petit nombre de criatures, i ascendint una reduïda cohort d’adolescents i joves en edat laboral, seguida de munió de robots i culminada amb un fotimer de gent jubilada, milions de centenaris i centenàries. Ah, i no hem parlat dels efectes de la baixa natalitat sobre el despoblament!

LA NATURA LITERÀRIA. Unes notes de Josep Borrell (1985-2023)

PER COMPRENDRE

“L’obra d’art ve a ser la historiografia inconscient de la seua època"

 — Theodor Adorno

“El parentesc entre la pràctica filosòfica i poètica del discurs té un origen i un mitjà comuns. Ambdues són crides a l’ordre i persegueixen la construcció d’una forma intel·ligible a partir de la suggerent anarquia del fenomènic” 

— George Steiner

Qui té el cuquet d’acarar-se a l’artifici de la composició literària, a la màgia de la ficció i del procés de desdoblament del jo, de descobrir l’aventura de la mimesi, de la representació, de la creació de correlats objectius, del joc de la versemblança (i que en l’acte inspirat de traçar les primeres línies experimenti subliminarment una pulsió narcisista de recrear-se), en un moment o altre, ha indagat sobre les potències del verb i, en concret, la seua capacitat de produir bellesa amb un discurs els llindars del qual venen a ser una mena d’amalgama o de síntesi de totes les funcions clàssiques del llenguatge. I la pregunta que potser s’hauria fet abans de posar-se a escriure, seria: ¿com percebo que la forma del relat i la matèria escollida per a l’emissió d’un determinat missatge siguin susceptibles de ser interpretades com a literatura? ¿Contenen una càrrega retòrica intencionada que es pretén que delatin uns símptomes estètics generadors d’art o bellesa?. En realitat, hi ha multitud de respostes teòriques i d’exemples recollits en florilegis o analectes des dels temps clàssics que han afaiçonat els estudis sobre el tema.

Certament, allò literari, la dita literarietat o literaturitat, sempre se’ns manifesta com un constructe lingüístic màgic, perquè produeix en nosaltres lectors o oïdors un efecte sorprenent, inhabitual: ja sigui plaent, desconcertant, ja sigui angoixós, inquietant o somniós. I viatgem emocionadament sense solució de continuïtat des de les fibres cordials d’Alphonse de Lamartine, passant pels arravataments místic de San Juán de la Cruz fins a la literatura de la transgressió i del mal del Comte de Lautreámont o George Bataille. I ens preguntem: quina metallengua pot desentranyar-les? ¿Existeix, tal volta, un determinant antropològic, una conformació cerebral, una constitució humana, que puguin ser sistematitzats amb una hermenèutica del procés productiu de textos literaris?. Una hermenèutica que interpreti i expliqui aquesta intencionalitat humana de transcendir els actes de parla ordinaris, merament enunciatius i denotatius?.

Ens caldrà superar l’àmbit de l’intuïtiu per formular universals. Ja sabem que no es crea ex nihilo. Des del no-res, sinó ex ovo. Al respecte recordem l’assaig de T.S. Eliot de 1919 de T. S. Eliot Tradition and the IndividualTalent. I que els estructuralistes, els formalistes russos i txecs, el New Criticism nord-americà i la teoria de l’objectivitat del text literari, els semiòtics, la sociolingüística, la psicolingüística o els filòsofs del llenguatge, han dissenyat uns paradigmes meravellosos que, alhora que defineixen el marc teòric de l’anàlisi específica de la producció artística, ens acoten els mecanismes d’aquest discurs “especial”. Un discurs especial, d’acord amb la descripció de les diverses funcions del llenguatge, que el lingüista Roman Jakobson anomena funció poètica en la mesura que l’atenció de l’emissor recau sobre la forma del missatge.

Aquestes pàgines no són res més que una mena de dietari de reflexions sobre el fet literari. Reflexions fetes sobre lectures de qui com Jacobson, Tiniànov, Mukarovsky, Todorov, Barthes, Eco, Jauss, Popper, H. Bloom, G. Steiner, etc., han assajat sobre l’activitat artística i la naturalesa del missatge literari i han deixat petja en la nostra concepció de la natura literària i artística en general. Creiem que, com deia Jan Mukarovský, l’abordatge de la naturalesa del llenguatge de la creació artística, literària, cal fer-lo a partir de considerar-lo des de la perspectiva de la seua funció, el seu valor i la seua norma, que a mi m’agrada de traduir en: intenció, construcció i recepció i/o inferència. Preguntar-se per quina és l’entitat substantiva que anomenem literatura, en realitat, segons Wittgenstein, només es pot respondre dient que no hi ha una entitat substantiva fixa ni general per a l’art.

Sí que existeixen, però, una sèrie de “normes”, de convencions culturals establertes en els temps i en els espais, que han anat perfilant el comportament del llenguatge literari en la mesura que l’han diferenciat del llenguatge col·loquial ordinari. El crític francès Albert Thibaudet recalcava que cada escriptors té el seu temps i cada temps té les seues normes. I el lingüista Sebastià Serrano diu: el llenguatge es manifesta en el temps, però, a l’ensems crea en gran mesura el temps en què es manifesta. És el principi que regeix la cultura popular, la literatura popular. Els cicles dels temps històrics, els cicles de la natura, els períodes de la vida, els mites fundacionals, s’han expressat, s’han comunicat, de manera singular i diferenciada del llenguatge expressiu o performatiu habitual. I així el reconeixem des de la infantesa en la mesura que de ben petits aprenem (una capacitat innata?) a diferenciar el relat d’un conte de qualsevol altre enunciat.

LES URPES DEL FEIXISME

Als qui aquests dies es manifesten davant la seu del PSOE a Madrid ¿els empara alguna llei que els permeti exhibir amenaçadorament símbols franquistes, feixistes i nazis, vociferar com energúmens cançons, lemes i consignes del mateix signe, i defecar grollerament contra el rei, la constitució, la democràcia i tot el que s’hi assembli? ¿I als qui atien aquesta caterva d’exaltats també els protegeix alguna norma derivada de la Constitució? Si s’incompleix flagrantment l’anomenada llei mordassa, per exemple, que, per cert, es va aprovar precisament quan governava la dreta espanyolíssima de Rajoy, tenen notícia de si ja està actuant amb tot el pes de la llei la fiscalia i la judicatura entera?. ¿Sabrem algun dia qui ha estat sancionat, denunciat, jutjat i condemnat per passar-se-la llei pel dallonses, siguis de la ideologia i classe social que siguis. Ho diem per allò de l’Estat de dret, de la igualtat davant la llei i tota la retòrica associada. Suposem, doncs, que pagaran pels seus presumptes delictes (presumptes, però absolutament recognoscibles a través dels mitjans audiovisuals), i, a més, abonaran les factures dels desperfectes ocasionats al mobiliari urbà de la capital espanyola governada pel partit algun dirigent del qual ha estat un dels principals inductors del despropòsit més esperpèntic que la dreta ha representat des de la transició. Per cert, s’ha pronunciat el CGPJ sobre els posicionaments polítics d’alguns jutges i fiscals sobre l’amnistia?

M’agrada tant Ramón M. de Valle-Inclán, malgrat ser tan poc feminista i tauròfil! Quanta raó tenia quan afirmava que “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. I quina pena que, malgrat l’escolarització obligatòria, a pesar de la divulgació històrica de totes les barbaritats perpetrades pel nazisme i el feixisme vegis gent jove, suposadament instruïda i amb possibles, fent la salutació feixista, vociferant horroroses proclames, insultant la intel·ligència de la manera més pornogràfica i cavernícola. Com m’agrada Antonio Machado quan deixà dit: “Es propio de hombres de cabezas medianas embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza”. I prosseguia: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Ai, el feixisme de cada dia que ni la Transició ni la Democràcia han eliminat mai de la miserable pell de brau!

SI NO FOS...

D’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha munició no hi ha guerra. Si no hi ha lectors no hi ha llibres. Si no hi ha espectadors no hi ha espectacle. Si no hi ha càstig no hi ha reparació?. Si no hi ha almenys un bar, una escola, una església, hi pot haver poble?. Si no hi ha ciutadania no hi ha ciutat ni democràcia. Si no hi ha confiança no hi ha pacte. Si no en tens no en pots donar. On no hi ha caliu no hi pot haver flama. Si el món no fos com és, si la gent fos d’una altra manera, si els qui poden tant se’ls en fot. Si no hi ha, si no fos, si de cas, si això, si allò, i mentre desitgem, clamem, resem, ens lamentem, ens comprometem, ens hi deixem la pell, ens revoltem, no hi ha manera de sotmetre el Mal. ¿És que en la història de la humanitat no hi hagut manera de saber, no el que està bé i el que està malament, sinó distingir el que és just, equitatiu i el que és injust i abusiu? Per què no ens varen explicar mai a l’institut que ni T.S. Eliot ni Wittgenstein es van prendre massa seriosament l’obra de Shakespeare? Si no fos pels qui s’han rebel·lat contra el corrents de pensament, models de vida o els costums dominants en els seus temps, no hauríem sabut mai de quina substància està feta la utopia. Si no fos per Ulisses no hauríem tingut un model més extraordinari de gosadia per llençar-nos a l’aventura de viure contra les adversitats. O si no hagués estat per l’home Crist de Natzaret, per G. Bruno, Servet, Galileo, Spinozza, Mandela o Àngela Davis. Diu George Stainer: la humanitat sense somnis embogeix.

Si no fos perquè se’ns escapa el temps, si no fos tot tan complicat, si no fos que hem nascut on hem nascut i la vida ens ha maltractat, si no fos per culpa del que sigui, ens lluiria un altre pèl. I diuen que E. Kant ens respondria: la felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació. Si no fos per l’invent de la ironia, per l’humor, per les belles arts, per la comèdia, perquè coneixem el que escrivien Aristòfanes, Valle-Inclán o Pere Quart, no podríem suportar la realitat brutal del nostre món. Si no fos perquè la taca d’oli de la idiotesa, la indiferència i la deshumanització és cada vegada més gran en el nostre planeta, paradoxalment, encara es podria suportar menys el nostre món. Ens faria patir massa el Mal. Els esperits supersensibles es descompensarien en massa. Es col·lapsaria el sistema.