OFERTES ELECTORALS

Davant les poperes eleccions al Parlament, (com en totes les altres que hi ha hagut des de la restauració democràtica) se’ns dona a triar des del més concret al més genèric: o votar una bona gestió autonòmica de la cosa pública o continuar treballant per aconseguir un estat propi. Entre ser uns bons i aplicats espanyols catalans o ser primer catalans i després solidaris amb el món civilitzat. Entre socialisme democràtic o socioliberalisme. Entre Catalunya per als catalans o Catalunya per a tothom. Entre Catalunya regió o Catalunya nació. Entre sucursalisme o autogovern. Entre dictadura o democràcia. Entre votar o no votar. Al final, a excepció d’algú, rara avis, que s’haurà llegit els programes, la majoria: o votarà per simpatia amb els candidats al marge de les sigles que representin; per evitar que governin els altres, encara que defensin més o menys el mateix; o que ho facin els qui volen destruir Espanya; o perquè hom és o es pensa que és –sense entrar en detalls– de dretes o d’esquerres; per tradició familiar (allò de a casa som de); perquè els uns parlen millor que els altres o pel missatge subliminal de les falques promocionals.

Sí, també podria ser que decidíssim el nostre vot en funció del posicionament dels partits sobre el transvasament de l’Ebre, el Hard Rock, la supressió o no de l’impost de successions, com s’ompliran el munt de km2 de sòl industrial sense una trista empresa, evitaran la violència masclista o implantaran la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys. O aconseguiran que s’aprovi una llei electoral pròpia, enxarxaran Catalunya amb tren i segellaran amb l’Estat un model propi de finançament. O com faran la independència, si amb més retòrica i o amb més realisme, més simbòlicament o més revolucionàriament. O podrem escollir entre els qui estan en contra de la gentrificació i els seus efectes perversos i el qui hi veuen la solució per sanejar segons quins barris i guetos. Entre els qui faran mans i mànigues per acabar amb la pobresa, els suïcides, els ninis, les màfies, la prostitució, la ignorància, l’estupidesa i la corrupció vària o els qui, sense ni mencionar-ho, ja s’entendrà que tot això ja ho regularà el mercat. En fi, n’hi haurà per a tots els gustos. Com mai no hi havia hagut tanta oferta. Però, recordi que si s’equivoca, no ho podrà rectificar fins a les properes eleccions.

'RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)' (2024, Pagès Editors)

Pròleg d'Àngels Marzo

Autor: Josep Borrell Figuera 
ISBN: 978-84-1303-536-9
134 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 265
Data de publicació: Febrer 2024

La idea de tornar a néixer, que plana en una bona part del llibre, és una forma de dir, després d’haver experimentat la joia dels guanys i el dol de les pèrdues, l’aprenentatge de fer-se vell. Ara toca deixar-se portar i reconciliar-te amb la teua finitud. El poemari, així que fa memòria del temps viscut, reflexiona sobre les petites odissees i els ideals, desats, ara ja, a les golfes dels records. En la consciència del pas del temps sobre el propi cos i la pròpia ment, hom ho acaba relativitzant gairebé tot. I el que fem o deixem de fer va esdevenint una mera anècdota. Gairebé tot es percep com a contingent i efímer. I d’aquest trencadís, només se salven les idees, les metàfores, els fenòmens naturals.

Àngels Marzo: "El plantejament que fa el poeta des de la mateixa coberta del llibre és precisament el de convidar-nos a fer, potser millor dit, a repassar, un itinerari que ens retorna a un lloc, a aquesta albada que censura la fosca per entregar-nos la llum pletòrica i radiant dels dies incipients".

Compra'l online aquí

EL QUE IMPORTA

Els meus veïns em pregunten –com que escric en aquest diari, es pensen que soc periodista– per què tant d’interès informatiu pel cas Daniel Sancho?. Abans que pugui respondre, salta el del segon D, ecologista compromès, i aprofita per posar-hi cullerada qüestionant-nos per què no se’ns informa mai de les morts per contaminació de l’aire?. Sense solució de continuïtat, la senyora molt informada del cinquè segona, antiga militant del PSUC, critica que es gasti tant de temps parlant dels flirtejos de la casa reial, i, en canvi, tan poc, segons diu l’INE, (el nou veí de l’escala interromp preguntant què vol dir INE) –Instituto Nacional de Estadística, respon la senyora-, del suïcidi, la principal causa de mort no natural a Espanya. I ens interpel·la: –saben vostès què s’està fent per evitar-lo més enllà del telèfon d’ajuda?–. L’ecologista, sembla que el vol respondre però continua amb les seues dèries i ens alerta, amb vehemència, del perill d’extinció de les grans praderies de posidònia de la Mediterrània, de les tortugues, els taurons, el dofí gris, la balena blava, el cavallet de mar i el seny dels catalans. I continua: –¿estan al cas de les conclusions de la darrera Conferència de la Dècada dels Oceans celebrada a Barcelona fa quatre dies?– Ningú respon i conclou: –doncs així estem, ignorant el que és important i distraient-nos amb frivolitats–.

L’assistent que té cura dels dos vellets del primer primera, tot trencant el silenci pregunta: –quin peix es pot menjar, si el mar està tan contaminat?. Senyores i senyors –intervé finalment el moralista de l’escala, de qui ningú no sap si hi viu sempre o a temporades: –Siguem sincers. El que preocupa és el que ens preocupa a cadascun de nosaltres. La fam al món, les guerres, la contaminació, la sequera, els terratrèmols, arribar a final de mes, la immigració, la corrupció, l’auge de l’extrema dreta o els accidents de trànsit, en general, només ens importen quan ens afecten individualment i sobretot la nostra butxaca i la nostra salut. Està molt bé que siguem socis d’Open Arms o de la Congregació dels Dolors, però en el fons tots plegats som uns individualistes i uns hipòcrites!–. Pel que sembla aquestes paraules han ferit la sensibilitat dels congregats i un darrere l’altre hem fet mutis pel fòrum. Des de la porta algú s’ha dit a si mateix: home, i el voluntariat, què?

Presentació del meu nou llibre RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)

Us espero el pròxim dijous 18 d'abril a la Llibreria Caselles, on presentaré el meu nou poemari titulat “RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)”, editat per Pagès Editors.

Estaré molt ben acompanyat per l'Àngels Marzo, poeta i editora de Pagès Editors i en Jaume Pont, professor i poeta. A més, el meu bon amic Carles Sanuy recitarà algun dels poemes en directe.

Quan: Dijous 18 d'abril 2024 a les 19:00 h.

On: Llibreria i Papereria Caselles, C/ Major, 46, 25007 Lleida

Més informació aquí

SOBRE LA SANTA PARITAT

Aquests dies de setmana santa em preguntava si la paritat ha arribat a les confraries o germandats. O simplement quins càrrecs hi ocupen. Si a la Legió és un fet normal parlar de cavallers i dames legionàries, com és que no ho és en parlar, per exemple, de costaleras? Es veu que, si més no perquè llei hi obliga, s’han fet grans passos contra la discriminació femenina en aquestes entitats i funcions, però sembla que alterar les tradicions centenàries no acaba de convèncer la majoria. Així ho expressava la portaveu de l’Associació de Dones Confrares de Barcelona que, alhora recordava que la premissa de la confraria no pot altra que la que es deriva del seu propi nom: “si ens estimem per igual, ens hem d'estimar entre nosaltres mateixos de la mateixa manera". De la mateixa manera resta pendent d’anivellar oportunitats femenines a les files dels armats. Falten armades que ens regalin caramels en les desfilades del segle XXI, n’hi hagués o no en les legions romanes. Falten corredores en els sanfermines. I sí, falten capellanes, si més no perquè la manca de vocacions masculines obligarà a poc tardar a fer com els anglicans. Es diu que les professions no tenen gènere, però tothom sap que el món es divideix entre professions feminitzades (infermeria, magisteri, secretaria, cures sociosanitàries, caixeres dels supermercats) i professions masculinitzades (llauner, electricista, camioner, fuster, bomber o mestre d’aixa).

Tothom sap que és una qüestió d’educació, però també que canviar els rols, les condicions i els contextos socioculturals no depèn només de les normes igualitaristes, sinó de la determinació revolucionària dels col·lectius desafavorits. El dret a vot de les dones no es va aconseguir perquè un bon dia un dirigent polític il·luminat va reinterpretar el llibre del Gènesi, sinó perquè les dones es van organitzar i van deixar la pell i els ossos en una lluita sempre desigual, fins a aconseguir no sols poder exercir el dret a vot, sinó que la batalla pels sufragi esdevingués l’inici del moviment feminista i les reivindicacions en els àmbits de la família, de les relacions laborals, de la sexualitat, de la governança política, de l’accés a tots els àmbits de la vida pública i de les manifestacions populars. Recordin que a Andorra fins a 1970 no es va concedir a les dones el dret a vot i a l’elegibilitat!.

TRANSPARÈNCIA REIAL

Com que la reina Isabel semblava eterna, hom ja es feia la idea que els seus descendents durarien, almenys, mitja eternitat, perquè els mals que patirien no serien mai tan preocupants com un càncer. En realitat, dels dolors, malures i incapacitats de la reina mare, no en vàrem saber res. No se n’havia de saber res, sobretot perquè els monarques, els reis i les reines, són l’encarnació de la deïtat a la terra i més a la Gran Bretanya que representen tant el poder terrenal com celestial. El fet que s’hagi esbombat de quin mal poden perir el rei Carles III i la futura reina consort (ep, llarga vida al rei i a la Kate!), ha servit per humanitzar la casa reial i consegüentment per incrementar-ne l’adhesió emocional dels seus súbdits britànics i, àdhuc de la resta de la humanitat, creients o no en les monarquies. Aquest és l’efecte de ser uns personatges públics i únics, amb el certificat de penals impol·lut. Però sobretot pel fet que sap greu que una persona, després de setanta anys preparant-se per a ser rei, ara a punt de complir-ne setanta-cinc i com aquell que diu havent exercit el càrrec a penes quatre dies, ara la salut li faci males passades i es presentin dubtes seriosos sobre la seua continuïtat. Així mateix, quin greu no ha de representar per a la Kate (i els seus més íntims) que es trobi en una situació similar, sent tan jove i cridada a ascendir en l’escalafó de la noblesa.

Aquí les coses de palau són d’una altra faisó. Són més de novel·la de suspens, de novel·la negra. Mentre els aristòcrates britànics van intentar fer veure que i la premsa va dir que per allí no hi passava, aquí, en canvi, els rotatius (fins i tot els més seriosos i creïbles) resulta que ho saben tot, mentre la reialesa no piula. No diu ni ase ni bèstia. Gairebé tothom sap què passa en les intimitats règies, però oficialment no passa res del que presumptament s’esdevé realment (o millor reialment). Al capdavall, britànics i ibèrics tenim tradicions culturals molt diferents. No solament ens saludem, mengem i bevem, conduïm, mesurem i comptem de manera diferent, sinó que aquí, des de l’ascens dels Borbons al tron, el nou monarca no ha de fer la cerimònia de presentar-se a les diferents nacions/nacionalitats de l’Estat com sí que fa la monarquia britànica, com un reconeixement simbòlic als escocesos, irlandesos, gal·lesos i britànics.

NI PRESSUPOSTOS NI URGÈNCIES

El projecte del macro complex d’oci i joc, el nonat Hard Rock, ha estat l’excusa per tombar els pressupostos que s’havien afanyat a pactar ERC i PSC-PSOE, Primera deducció: la implementació de milers de milions que anaven destinats a pal·liar les necessitats peremptòries en sanitat, educació, serveis socials, sequera, etc., ara hauran d’esperar almenys fins a 2025 o ves a saber fins a quan, si, com temem, no hi ha guanyadors clars que puguin governar Catalunya. I el que era tan inajornable, urgent i imperiós passarà a ser ajornable sine die. Segons evidència: els càlculs electoralistes sempre s’anteposen a les necessitats socials. Tercera conclusió: la desafecció ciutadana per la política és estimulada per la segona evidència, alhora que dona ales a tota mena de populismes i extremismes. Quarta: amb la convocatòria d’eleccions tindrem ocasió de veure si apareixen nous lideratges i, per tant, si se’n jubila algun (per exemple, reapareixerà el Sr. Gabriel Rufian?). Cinquena: tindrem l’oportunitat de veure com l’independentisme s’esmicola una vegada més en noves propostes electorals més del mateix. En síntesi, la conclusió final és que la incapacitat per aprovar els pressupostos d’enguany farà aflorar l’evidència que qualsevol escolar mínimament aplicat fa temps que observa: que l’horitzó de la independència cada dia és més llunyà; és a dir, cada dia és més inundable l’illa de la Utopia. I que sense uns bons feixos d’euros i bones dosis de sensatesa no es pot administrar equitat ni procurar felicitat.

Ara, com hem insinuat, el més excitant (ultra veure com es descabdella l’enrevessament que representa el president Puigdemont per a la Judicatura, tot i aprovada la llei d’Amnistia) no és tant qui elaborarà els pressupostos del 2025 com si es podran aprovar o no. La primera prova de foc, serà comprovar el nivell d’abstenció en les eleccions del maig. La majoria de la gent no entén gairebé res dels jocs rocambolescos de la política, però menys encara que, per tacticisme, se li digui que haurà de tenir paciència a resoldre tot allò que se li havia promès i que fa tanta falta. Perquè la ciutadania sap que un cop s’ha votat no pot preveure mai, llevat de politòlegs i tertulians, com i en què acabarà la cosa. Seria massa fàcil conèixer d’antuvi qui pot complir el que promet i qui no. No caldrien ni urnes.

EL PLAER MÉS GRAN

El plaer, el gust, l’orgasme o el clímax més sublims que una part considerable de de la dreta i la ultradreta espanyola aspira a experimentar algun dia no massa llunyà, no té a veure directament amb el sexe, sinó amb el fet de poder rabejar-se, morbosament, amb la detenció del M.H. President Puigdemont. De veure’l com, emmanillat, l’entaforen dins d’una furgoneta blindada i finalment l’empenyen dins d’una cel·la fosca i humida de dos per dos. Puigdemont no solament és, per a aquesta gent que sempre anteposarà la unitat d’Espanya a qualsevol estat de dret constitucional, l’enemic número u, el més malèvol, el que més ha fet per destruir Espanya. Més que els comunistes, que els maçons i que els anarquistes. Aquell “a por ellos” que victorejaven alguns espanyols quan van enviar la policia a atonyinar independentistes, nacionalistes, catalanistes o demòcrates simplement, des d’un punt de vista freudià, aquest “ir a por ellos” es traduiria com una descàrrega dels impulsos més primaris covats en l’inconscient. Un inconscient que, així que troba algun motiu, el que sigui que produeixi un gran malestar (de fet, tot el que fa o deixa de fer el govern estatal), sempre explota en catalanofòbia. Catalunya és el boc expiatori, és la culpa, és el pecat i, per tant, el seu tranquimazil, el seu prozac miraculós.

La dreta i els ultres, vingui o no a tomb, estan convençuts que els mals d’Espanya tenen la seua arrel, per exemple, en la immersió lingüística, que el Barça sigui més que un club, que Hipra, l´única vacuna espanyola contra la Covid-19, l’hagi produïda una farmacèutica radicada a Amer o simplement que la gent porti un cognom acabat en -ll. Els espanyols que senten aquesta fòbia, per compensar-se davant les frustracions, pateixen una mena de trastorn que definiríem com el de l’ambivalència emocional amor-odi. De fet, hauríem de parlar d’amor-interès. És allò tan pervers i violent de t’estimo perquè t’odio i t’odio perquè et necessito. Dit altrament: els vint-i-dos mil milions de dèficit fiscal que pateix Catalunya, que no és sinó, la diferència entre el que aporta Catalunya a les arques de l’Estat i el que aquest retorna a Catalunya. La pregunta és: ¿la llei d’amnistia farà guanyar a aquests que pateixen tant per la Catalunya separatista les properes eleccions o haurà impel·lit que guanyin igual amb eleccions o sense?

SOLIDARIS?

Quan patim una luxació a les cervicals o se’ns ha inflamat la ciàtica ens costa poc d’admetre que no som res en aquest món. Res més que un lapse de temps en la història del temps i encara menys en el no-tems. Una taca microscòpica entre els milions d’éssers humans del nostre món. Que a penes som un malalt més entre els centenars de malalts del nostre entorn pròxim o una insignificança davant l’horror que sofreixen milions de congèneres. Tanmateix, tant si patim com si gaudim, només som un jo que no és ningú més ni cap altre. Patim i sentim i gaudim nosaltres cadascun de nosaltres individualment d’acord amb la nostra manera de ser, segons la nostra constitució biològica i/o segons la nostra formació intel·lectual, la nostra religiositat, la nostra herència cultural. Ser-en-el-món, ser-un-mateix, la consciència de ser aquí i ara. En parla Heidegger a través del seu dasein. La diversitat, la desigualtat, l’antítesi, la desproporció, aquest salt qualitatiu en l’evolució de l’espècia cap a la individuació, en la formació de la consciència del jo intransferible, radica l’origen de la cultura, de la civilització i del concepte de família. El patiment i el dolor és personal i intransferible. El gaudi, també. ¿Poden ser transferits, encomanats a un altre?, evidentment. ¿Poden els altres alleugerir-nos el patiment o regalar-nos alegria?. Òbviament. Sí, poden ser compartits. I és en aquestes transferències que radica, precisament, el concepte de comunitat.

Però, paradoxalment, aquesta mateixa constitució en comunitat, de vincular interessos i objectius (inicialment per a cobrir les necessitats més peremptòries), comporta una jerarquització: l’establiment d’uns alfes i uns betes, d’uns tòtems i uns tabús, d’uns poderosos que ordenen i uns súbdits que obeeixen. Així que neix la necessitat de compartir, tant se val el sistema polític que regeixi la comunitat constituïda en nació, s’estableixen automàticament regles, normes, prelacions, privilegis, classes, deures i obligacions. I d’aquí la competició, la rivalitat, l’enfrontament, l’esclavatge; però, alhora, la generació de l’ideal d’una ciutadania lliure i igual davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Si viure en societat ens limita. en certa manera, poder esdevenir-un-mateix, molt més encara l'homogeneïtzació de la globalització cultural, que en clona com a xais.

AIGUA

Patim una sequera brutal, amb estats d’emergència i d’excepcionalitat com si el Sàhara ja ens hagués colonitzat. Però encara hi ha individus que tenen els pebrots d’omplir la piscina de casa seua trampejant tota mena de restriccions. Gràcies a la desgràcia que pateixen sis milions de residents a Catalunya, s’ha publicitat que a Badalona fa anys que una canonada perd milers de litres d’aigua cada any, sense que s’hi hagi posat remei fins ara. Que hi ha municipis on els seus habitants gasten centenars de litres d’aigua molt per sobre de les seues possibilitats. Que n’hi ha d’altres en què fa mesos i mesos que s’abasteixen d’aigua de cisterna. I així, dia rere dia, casos i casos d’insolidaris, de negligents, de pocavergonyes, l’única moral dels quals consisteix a practicar allò tan miserable de mentre jo vaig calent me’n ric de la gent. I encara hi ha partits polítics que s’oposen a sancionar aquests barruts! I politiquegen, com si tinguessin una bola de vidre, amb l’argument de la manca de previsió i d’inversions del govern o que el mal finançament dels municipis no els permet escometre obres hídriques. Que si naps que si cols.

El cas és que en el nostre món, al capdavall tot gira a l’entorn dels diners. Fins que no ens rasquen la butxaca ens fem l’orni. No ens recordem de santa Bàrbara fins que no trona. I, enmig del diluvi, resulta que no tenim les infraestructures per contenir l’aiguat. Que si s’ha construït a la llera de rieres i davall de talussos, que si s’ha fet passar la via del tren massa prop de la mar, que si els embornals estan taponats. En fi que ens comportem, cadascun de nosaltres i tota l’administració, com la canalla consentida. Nogensmenys, la realitat és que no tenim diners per a tot el que ens cal. Una sola dessaladora costa tant com construir i equipar tres bons hospitals i ja no diem el nombre d’escoles. Sí, esclar, hi ha d’haver prioritats, però passa que les prioritats ho són totes les coses, en tots els sectors econòmics, en la majoria d’ajuntaments i de les nostres cases. ¿Quant val equipar tot el país amb fibra òptica, amb energia sostenible, enxarxar-lo comunicativament per tren, equipar-lo amb els CAP i hospitals i les presons que falten, pal·liar sequeres i maltempsades de tota mena? Què en diuen els qui critiquen la gestió de la sequera del dèficit fiscal estratosfèric de la Generalitat?.