EL MUSEU D’HISTÒRIA

El 1996 s’aprovà el Pla de Museus de la ciutat de Lleida. S’ha fet, vaja, un cert camí, però per completar la trama museística ens falta el Museu d’Història. Un museu que seria, de fet, un ecomuseu. Un organisme que gestionés, actualitzés i difongués amb finalitats científiques, educatives i culturals el patrimoni general de la ciutat i que inclogués tant el medi urbà com el natural. Ja sabem que els museus existents contenen béns mobles que expliquen Lleida i entorns (pintures, escultures, fotografies o peces arqueològiques). Però ens falta l’Ecomuseu que ordeni, integri i construeixi un relat causal i final, diacrònic i sincrònic de tots els elements materials i immaterials que documenten l’evolució històrica, urbanística, cultural, política i religiosa, tant des del punt de vista antropològic, sociològic i artístic com econòmic i polític, que es conserva, i és susceptible de ser conservat, de la història de Lleida des dels seus orígens fins a l'actualitat. Que aglutini, ordeni, codifiqui, endreci els estudis, els documents arxivístics, els espais de memòria, els monuments, els personatges, les col·leccions, els actuals centres d’art, el patrimoni industrial, els testimonis personals, els rituals, les cerimònies i tota altra activitat relacionada amb la cultura popular i els immaterials simbòlics. En fi, que doni coherència i sistematitzi tant el que contenen els anomenats museu de l’Aigua, del Clima o de l’Automoció, els arxius arqueològic i documental municipals, com les peces arquitectòniques dels turons de la Seu i Gardeny i les emblemàtiques dels diversos períodes artístics presents (encara!) en la trama urbana, les restes arqueològiques, els futurs centres d’interpretació, col·leccions i arxius institucionals i de tota altra entitat, associació, o els hàbitats de la Mitjana i de l’Horta.

Ni és un problema d’expertesa en la seua direcció (la UdL fa anys que llicencia, gradua i doctora historiadors). Ni de seus. I pel que fa al pressupost, tenim el model del consorci amb què funciona el Museu de Lleida o les col·laboracions públicoprivades. L’Ecomuseu d’Història esdevindria a la vegada el mirall de la ciutat del coneixement, de l’autoestima, de la memòria, del respecte pel bé comú i l’herència dels avantpassats i un motor de cohesió de les identitats múltiples que hi conviuen i hi han deixat petja.

EL NEGOCI DE LA GUERRA

Ja sabem que des de sempre les guerres les carreguen les ideologies, les religions, les tensions ètniques, les conseqüències de les colonitzacions imperialistes, els xocs culturals o els abismes econòmics, però la gent es pregunta: qui paga l’orgia de sang i destrucció? Qui fa negoci amb les guerres? Per què els telenotícies quotidians no ens parlen mai d’aquests “inversors” en la maquinària del terror, de les carnisseries humanes, de l’anihilament moral, mental, psicològic, de la destrucció física i la desolació generalitzada? Tal com planteja un informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el fons de la qüestió és: armes per a la guerra o guerres per a les armes? Un informe amb unes dades tan esfereïdores que hauria d’estar clavat, com feu Luter el 1517 amb les seues 95 tesis, a les portes de totes les esglésies, mesquites, sinagogues, bancs, i seus de les Associacions de Veïns i de Consumidors. I, potser tal com vostès ja suposaven, confirma un cop més que “sense els bancs poques empreses d’armes subsistirien. I sense el suport de l’Estat, que és qui els compra les armes, les paga per avançat, accepta de bon grat augments que dupliquen els costos inicialment acordats, i que els ajuda a exportar alhora a un bàndol i l’altre”. Aleshores, hom es pregunta: ¿totes les crides dels grans estats a la pau i a la reconciliació, sabent que, segons l’informe susdit, la Unió Europea controla més del 30% del mercat mundial d’armament, ço que ens converteix en el segon exportador del món) què són sinó una vergonyosa hipocresia?

El pacifisme mundial per què no actua amb la mateixa contundència bel·licosa contra tot i tothom que fa funcionar la guerra. Contra el que la sustenta i l’alimenta? Evidentment és una pregunta retòrica. El pacifisme és una immensa i meritòria fe, una lloable actitud, un gran ideari humanístic i potser una filosofia estoica de vida. Però contra els qui realment alimenten les guerres és com disparar amb tira-xines contra milions d’armes capaces de matar-nos a tots en un tancar i obrir d’ulls, literalment. ¿Com cobren aquests comerciants d’armes i munició?: amb petroli, cocaïna, contractes exclusius de reconstrucció, amb la colonització econòmica i l’apropiació o la requisa dels seus recursos naturals? Com paga o pagarà Ucraïna la guerra. I la milícia houthi del Iemen, i els rebels sirians...?

UN TAL GARCIA-PAGE

Un president autonòmic amb carnet del PSOE, però portaveu del PP en tot allò que afecta Catalunya, i un dels líders del populisme espanyolista, diu que la riquesa de Catalunya l’han treballada tots els espanyols. Seguint la seua lògica la pobresa de Catalunya també l’haurien provocat tots els espanyols. El que no s’entén és per què els catalans que viuen i treballen a Catalunya (els nadius i els d’arreu), els que viuen bé, els que les passen magres i els qui pateixen per arribar a final de setmana o mes han de pagar part de l’altíssima quota de solidaritat, cada any més de milers de milions. Els fenicis i els grecs que varen arribar a la Costa Brava i fundaren Empòrium, al segle cinquè aC., un dels primers mercats de la península en el sentit modern; o els romans que van convertir Tàrraco en una de les ciutats més importants de l’Imperi i d’Hispània per descomptat, es veu que també van ser els espanyols que van ensenyar-los com s’havien de fer les coses. La tesi de Page ve a dir allò que per a la filegresia de la carcundia mesetaria és el seu catecisme, a saber: la Catalunya de la revolució industrial, la de la burgesia i de la classe mitjana, industriosa, emprenedora, amb una ruralia mecanitzada, civilment organitzada, culturalment oberta al món la van crear els migrants de finals dels cinquanta i sobretot dels seixanta. Com si aquesta gent haguessin vingut a Catalunya perquè els fèiem llàstima, perquè ens moríem de gana i de pena de ser tan desgraciats.

Sí, la majoria dels catalans van perdre la guerra, l’ultima. Ja n’havien perdut d’altres, la gran primera el 1714. Catalunya és terra de conquesta i, per més democràcia que hi hagi, si vius i treballes a Catalunya i hi cotitzes, sempre et tocarà pagar i callar. Ara, per no quedar com a carallots, de tant en tant adrecem a sa majestat l’estat Memorials de Greuges (en la línia del Memorial que el 1885 el Centre Català adreçà a Alfons XII, on no es demanava, -valga’m déu- cap independència, sinó, de manera genèrica, la defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña); ja siguin anomenats, modernament, pacte fiscal o darrerament finançament singular. Pagar i, com a molt, picar de peus en senyal de protesta. Tot i així, cal recordar que si mai s’han produït avenços en el sistema de finançament de l’estat de les autonomies ha estat gràcies a Catalunya.

A L’ARTISTA, L’EN FAN

Als escriptors o, en general, als creadors artístics, la fama, el prestigi, la demanda de la seua obra i la glòria, si escaigués, li arriben no tant per la qualitat de la seua obra, sinó per l’aurèola amb què és coronat pels premis guanyats, els crítics i prescriptors varis amb qui té, el creador, afinitats electives o condicionades, per les recomanacions que solen fer-ne els incondicionals i els col·legues. I sobretot pels altaveus mediàtics dels seus editors, els seus agents i els seus experts en màrqueting que han sabut greixar la maquinària per crear les expectatives de consum d’un públic lector que tria en funció dels missatges de propaganda de l’estil: es tracta d’una obra única, singular, que els corprendrà per la manera tan original de tractar els problemes o les preocupacions del món en què vivim. I si, a més, es van filtrant als mitjans i xarxes socials, a mesura que va creixent la popularitat del “personatge”, algunes píndoles de la seua dissortada, empebrada o anòmica vida i dels seus desordres vitals (com per exemple que barreja en la intimitat lectures tant de San Juan de la Cruz com de Voltaire, Sade, Bukowski o Kerouac), aniríem completant l’estratègia de la seua promoció i popularització. Només el temps, en tot cas, posarà les “coses” al seu lloc i és probable que algun savi indiscutible, un G. Steiner pel cas, ja separarà, el gra de la palla, quan s’hagi d’antologar, catalogar o fixar un cànon.

L’artista, el creador, normalment es fa, s’educa (alguna predisposició genètica hi deu haver, també), però el que aconsegueix fama, almenys modernament des de la implantació dels sistemes comunista i capitalista, l’en fan els tecnòlegs del màrqueting. Aquest i els seus algoritmes han acabat governant i monitoritzant tot el que es produeix per al consum humà, animal i vegetal. I, molt important, ha anat modulant el gust de les majories i, per tant, allò que en podríem dir la fenomenologia del plaer. Generalment l’artista que triomfa és el que se cenyeix als esquemes, prototips, constructes, llenguatges, esquemes mentals que el màrqueting, ha anat inculcant, induint en el gran públic i ha situat en els primers llocs dels rànquings de vendes, de bones crítiques, d’edicions, de reproduccions i traduccions. De la resta se’n diu artistes, cineastes, escriptors “independents”, outsiders o antisistema.

LA BUROCRÀCIA CATALANA

I tornem a preguntar-nos: tants nivells d’administració a Catalunya són realment necessaris? ¿En què consisteix la seua efectivitat?. És obvi que les oficines gestores, els seus funcionaris, essent com són més a prop de la ciutadania, en faciliten els tràmits, potser els humanitzen i àdhuc els personalitzen, però aquesta proximitat i familiaritat no es tradueix en la seua acceleració ni en la seua eficàcia resolutiva. Sobretot perquè les normes i els seus reglaments serveixen tant a una comarca com a una altra (llevat de l’Aran que té la seua especificitat); tant a un municipi com a un altre (excepte Barcelona que té un tracte especial). S’imaginen l’absurditat que cada comarca o municipi es regissin per particularitats normatives i procedimentals? Els problemes de la gestió oficial de la vida quotidiana, atès que la seua burocratització ha arribat a nivells godotians, sí que són rellevants en els micropobles i en els municipis de muntanya. És cert que en aquests casos els Consells Comarcals hi són de gran ajuda tècnica. Però els Consells, en tant que gestories polititzades, només són redistribuïdors finalistes dels euros que els arriben de la Generalitat i les Diputacions. I com aquestes últimes, tampoc no tenen capacitat legislativa. Simplement es dediquen a administrar el que recapten per compte d’altri.

Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats aquestes que només ho són de paraula i solament han servit per farcir els nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia. Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.

CAPPONT INUNDABLE

¿Ni hi haurà prou amb el reforç i ampliació del mur de contenció de les aigües del Segre a Grenyana per superar les reticències dels tècnics de la CHE referents a la inundabilitat de la zona i poder fer realitat, entre altres, el projecte de construcció de l’institut de secundària de Cappont a Lleida? ¿Ja ho sabien els veïns de Cappont que el seu barri és inundable? ¿Estem parlant de la possibilitat que les aigües del Segre enfurismat per grans tempestes podrien sobreeixir per la canalització? Quan es construí l’escola Frederic Godàs, en els setanta, no se sabia que es feia en zona inundable? Quan es van iniciar el 1993 les obres de la canalització, després del desastre de la riuada del 1982, ¿se sabia que no servirien més enllà de del que dura una generació? ¿I haurà un dia que, augmentats els riscos d’inundabilitat com a resultat del canvi climàtic, s’hagin d’amuntanyar no solament els mestres i l’alumnat del Frederic Godàs i Camps Elisis sinó també tots els 15000 veïns i veïnes del barri? ¿Què pot evitar, doncs, que l’aigua no desbordi totes les contencions presents i futures davant les previsions de riscos d’intensificació i augment en la freqüència de fenòmens climàtics extrems i en conseqüència d’inundacions catastròfiques?

Tenim coneixement que hi ha una Directiva Europea d’Inundacions que obliga a extremar les mesures preventives davant els fenòmens extrems. ¿Com ha d’abordar-se, doncs, la perspectiva d’un escenari potencialment perillós per a la supervivència del barri de Cappont? Situats en aquesta tessitura, ¿què cal fer ja, ara mateix, a curt, mitjà i a llarg termini, per tranquil·litzar els veïnatge de Cappont davant els escenaris “d’elevada incertesa” associats al canvi climàtic?. ¿Influiran aquests mals averanys en el preu del sòl, la vivenda o els lloguers, en la implantació de comerços i els serveis públics? El cas és que un dels projectes presentat per la Paeria en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat per la Unió Europea–Next Generation, que no fou concedit, consistia precisament a “reduir el risc d’inundabilitat de la ciutat amb una solució basada en la natura i generar una connexió entre el parc de La Mitjana amb la Clamor de les Canals", segons es pot llegir a Paeria.cat. Ja ho veuen, així naixen les grans paradoxes de les nostres eficaces administracions.

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Algú sap com ha acabat el cas de l’espionatge amb Pegasus? O la guerra bruta dita Operació Catalunya contra polítics catalans iniciada el 2012? Tenen informació sobre si han condemnat algú? A part de la caverna mediàtica i dels titelles d’algun partit extingit i d’algun altre que encara inexplicablement cueja, s’ha pogut esbrinar exactament qui eren els qui movien els fils de les clavegueres de l’Estat per carregar-se Podemos i en paral·lel el secessionisme? Se sap si hi ha sentències en curs o condemnes fermes d’algú? A part de l’excomissari i cap de turc José Manuel Villarejo, ¿tenen dades fefaents d’algú altre que fos el senyor o la senyora X que movia els fils dels comandos operatius? És possible que no hagi tingut cap conseqüència el fet que fos espiat el mateix president de l’Estat? O és que tot plegat ha estat un estratagema, un truc dels serveis d’espionatge, per enganyar-nos a tots amb un relat propi d’una novel·la a l’estil de L’espia que tornava del fred de John Le Carré o inspirat en les tècniques de l’Stasi, l’òrgan d’intel·ligència de l’extinta RDA? És a dir: ni llums a la foscor i tot a l’arxivador dels delictes sense resoldre sota la consigna sagrada de mejor no meneallo.

De fet, en els estats democràtics (els qui precisament s’encarreguen de vetllar per la llei i l’ordre, en els dictatorials autoritaris, totalitaris, militars o teocràtics se’n sol dir Ministeris de la Moral o com escrivia Orwell Ministeris de l’Amor) existeixen soterranis i clavegueres on treballen els qui sostenen els pilars del Poder, en majúscula, sense atributs ni patronímics. I amb Licence to Kill en què els Clint Eastwood de torn, impunement i inviolablement, però jugant-se la vida discretament, esclar, han de desbaratar qualsevol intent d’atac a les Essències, ja sigui per activa o per passiva, intencionalment o extensional. Un dia, però, apareixen unes fotos, uns papers, uns vídeos, unes converses telefòniques, un testimoni, un exespia penedit, que expliquen, que demostren, que acusen, que assenyalen. Un dia apareix un Julian Assange que ho esbomba tot i en un no-res el fan desaparèixer o es podreix en una presó d’alta seguretat. Les raons d’Estat, en definitiva, tal com ensenya la Història (l’antiga, la medieval, la moderna i l’actual) no acaben sent mai exactament les raons de la justícia democràtica.

DIVISIÓ DE PODERS

Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?

Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre.  Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.

CRÒNICA ESTIUENCA

La quotidianitat lleidatana es podria resumir en: molta brutícia a tot arreu, gimcana de robatoris a l’horta, baralles amb sang al captard, festes majors de barri, quatre gotes mal comptades, tardes roents i silencioses, sorollada fins a la matinada, coloms caganers que ho empastifen tot, titulars de premsa anunciant tardor calenta i futurs apocalíptics, feminicidis sense aturador, les dicotomies de sempre: la Catalunya que té aigua i la Catalunya seca. I els polítics fent servir el futur (mai el futur condicional), com si el present no existís més enllà de la peremptorietat inexcusable i de la crònica dels esports que ocupa tant d’espai televisiu o radiofònic com totes les altres notícies. Sobretot que no hi hagi hagut cap ciutadà de Catalunya sense saber que a Barcelona se celebra la Copa Amèrica de Vela i que la tindrem a la sopa fins a finals d’octubre! El cas és que la política programa (estratègicament) per guanyar i mantenir el poder, tot dient, això sí, que resoldrà el que no ha resolt mai (perquè només en tot cas ho pot pal·liat). La política professional se les ha enginyat per gestionar amb una certa honestedat o amb molta indecència el passat, les memòries. No debades som de l’opinió de Schopenhauer quan diu que tothom té molta memòria pel que li interessa i molt poca pel que no li interessa.

Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.

EL CINISME DE CADA DIA

Ja ho deia, fa uns anys, el filòsof alemany, Peter Sloterdijk: “atès que tot ha esdevingut problemàtic, també tot, d’alguna manera, tant se’ns en dona". El pensador creu que el malestar en la cultura es manifesta a través d’un cinisme universal i difús. Però nosaltres hi afegiríem que hem arribat a un tal grau de desil·lustració, d’ignorància i de menyspreu del valors humanístics, que el cinisme s’ha convertit en un forma de reacció a la vacuïtat i a la incertesa, al no futur, sota l’aparença de crítica a la falsa consciència, a la hipocresia, al bonisme, a l’idealisme, i a l’ètica de les virtuts, és a dir, a tot allò que és orientat al bé, a la bondat, a la justícia, a la bellesa. Allò que abans del nostres dies s’encobria, s’amagava, era repudiat, era castigat severament, produïda mala consciència, sentiment de culpa i era considerat la conseqüència d’una degeneració humana, ara forma part del nostre corpus de realitats i en models de conducta meritoris. Com si per demostrar l’autenticitat, la sinceritat, la veritable pasta de què estem fets els humans, s’hagués naturalitzat necessàriament la mentida, la violència, la injustícia, la iniquitat i l’horror. En fi, el món al revés. Els corruptes t’ho diuen a la cara. Els genocides no se n’amaguen. Els fabricants d’armes són invitats a totes les guerres i a totes les negociacions de pau.

El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.