ELS ÒMNIBUS

Els decrets lleis són una fórmula molt més àgil de govern, però s’han de ratificar als parlaments. I amb els òmnibus, aquells en què hi fas cabre d’una tirada tot un programa de govern, és la manera d’anar per feina i driblar la lentíssima maquinària burocràtica que obstaculitza la percepció que el govern fa el que va prometre que faria quan governés. Els decrets quan tens majoria absoluta són la panacea, el truc que fa màgia. Però si governes amb coalicions, acords i compromisos amb tercers, quarts i cinquens, és molt difícil que tothom s’avingui a pactar tots i cadascun dels continguts del calaix de sastre d’un òmnibus. Bé, doncs, això que a mi em sembla tan lògic, es veu que aixeca uns rebomboris enormes. I s’arriben a dir unes ruqueries d’un infantilisme penós. ¿És que encara no ens hem fet a la idea que la política juga un joc que no és precisament el del pensionista o el de l’afectat per la Dana o el qui necessita el transport públic per anar a treballar? Ja fa uns anys que sabem que les majories absolutes s’han acabat. Que per governar un país democràtic calen pactes, coalicions, acords i empassades de gripaus entre partits i ideologies diferents i de vegades excloents. La política, el parlamentarisme, té les seues regles, els partits les seues tàctiques i el poble només la possibilitat de votar de tant en tant i de manifestar-se si té temps i no fa mal temps.

Uns i altres partits, evidentment, tenen l’obligació de legislar per fer més transitable la vida de tothom per aquest món. Els ciutadans som els beneficiaris de l’acció del govern, però si s’embolica la troca i els decrets no arriben a bon port, aleshores tenim la sensació que som la moneda de canvi, els presoners dels desacords, les víctimes d’una mena de xantatge. Els qui acabem pagant els plats trencats. Ja ningú d’aquest món s’imagina ara un Maig del 68. És precisament per la nostra paciència, transigència, resignació i pensar que de més verdes en maduraran, que anem fent via esperant que un dia el seny o l’enteniment triomfin, perquè, com deia aquell, tantes vegades de jugar amb foc, hi ha un dia que hom acaba aprenent a no cremar-se. Però la sensació de ser unes pilotes de tennis no ens la treu ningú. El posicionament dels partits el passat 22 en la votació al Congrés del decret llei i el seu fracàs em recordaven allò de ni comen ni dejan comer.

S.O.S. DEMOCRÀCIA

Alguns pensadors fa temps que ens adverteixen que les democràcies liberals o representatives s’estan extingint. I ens preguntem: si no és social una democràcia, què és, doncs? Parlem de cultura democràtica, de drets democràtics, etc., però ¿quan es considera que una societat i les seues formes de govern són democràtiques? La teoria política sol coincidir en el fet que les societats s’articulen més o menys democràticament quan es fonamenten, en major o menor mesura, en els principis de sobirania popular, en la transparència i la participació de la ciutadania en la presa de decisions i en l’existència de mecanismes de control i avaluació de les polítiques dels governs. Harmonització de drets individuals i col·lectius, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei sancionada pels organismes representatius de la sobirania popular, divisió de poders, etc. Però a l’hora de la veritat les formes en què s’acaben modulant, tot i dir-se democràtiques, moltes de les pràctiques no s’ajusten als principis bàsics a què ens referíem teòricament. Si tenim en compte que en una democràcia plena els drets humans han de representar el sistema troncal de valors que guiïn totes i cadascuna de les polítiques sectorials, quin país europeu en resultaria immaculat? N’hi ha cap que no discrimini per raons de sexe, origen racial o ètnic, religió, discapacitat, edat o orientació sexual?

Fa uns anys que tenim la percepció (i així ho indiquen un bon nombre d’analistes socials), que a les nostres democràcies occidentals i sobretot a la nostra civilitzada Europa, el creixement de l’extrema dreta populista és conseqüència de la imparable desafecció i descontentament de la ciutadania per la incapacitat o deixadesa que demostren els partits tradicionals a l’hora d’afrontar radicalment els problemes que pateixen les classes populars i la bretxa obscena que no para de fer-se més gran entre rics i pobres, entre el luxe i la supervivència. Quan les desigualtats socials sumades a la corrupció i a la mentida sistemàtica es converteixen en el pa de cada dia, la frustració, la humiliació i la ràbia les entomen els feixismes, els qui detesten precisament la democràcia. El més fastigós és que aquests salvadors del poble i de la pàtria arriben al poder gràcies a les urnes. Gràcies als qui el sistema democràtic formal ha convertit en miserables infeliços.

ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".

LES PROMESES I LA REALITAT

Els pretendents al tron de la Generalitat, tots els partits, prometen què faran si governen. De vegades, ja es veu, que és impossible que resolguin en un mandat de quatre anys temes estructurals de la nostra complexitat social que s’arrosseguen de fa lustres o més. Però els veus tan entusiasmats que ens encomanen uns grams de fe i d’il·lusió. Passen els dies i vas veient quina és la magnitud dels problemes irresolts, enquistats o rovellats. I et dius: com no facin miracles no se’n sortiran, perquè tant o més savis i predisposats que els actuals ja ho eren i estaven els anteriors. Ja sigui perquè no tenien prou pressupost, ja sigui perquè Madrid s’hi posava d’esquena ja sigui perquè la UE no ho tenia com a prioritats o simplement perquè no els corresponia. De fa temps, els indicadors de les preocupacions ciutadanes posen l’èmfasi en l’habitatge. Resposta ràpida del govern: construirem milers de pisos de protecció social. Com a voluntat, un deu, ara veure-ho, potser les meues netes, quan els qui ho han promès ja seran calbs o al clot. Segona preocupació: la immigració. Depèn d’un pacte d’Estat. I avall que fa baixada, perquè ja ho arreglarà el proper que arribi. Tercera preocupació, o primera segons com, la llengua catalana. Una conselleria, molt bé. On rau el problema del seu ús? En el prestigi, en el mercat, a les aules, a l’administració en general i especialment en la de justícia...

Un altre maldecap: la sanitat. Les llistes d’espera, la manca d’especialistes en segons quines vegueries, la deficient atenció a la salut mental...I l’educació què? Un pou sense fons, perquè els problemes no s’acaben mai de resoldre sinó que van en augment, i el prestigi i l’autoritat dels mestres i professorat estan en hores baixíssimes. I la pobresa que no s’atura. I els feminicidis més sagnants que mai. I les sequeres, les DANES i les pandèmies que vindran i tot el que representa de replantejament radical de les infraestructures, del planejament urbanístic, de la manera de viure, i el dineral de la inversió que s‘hi ha i haurà d’abocar. I la gestió fatal dels ajuts a la dependència. I la sinusitis crònica: el finançament singular!. Ni tenint una hisenda pròpia se solucionen els problemes. És ben cert, MH President, no teniu una vareta màgica, aquella en la qual vàrem il·lusionar-nos quan vàrem acudir a les urnes.

LES NOSTRES VIOLÈNCIES

Potser és una impressió personal, però no puc evitar llegir diàriament a la premsa, amb un cert atribolament, casos i casos de tota mena de violències (sexual, vicària, psicològica, patrimonial, laboral, institucional...) que es produeixen en els nostres pobles i ciutats. Indrets, llevat de les urbs més poblades, on rarament passava alguna desgràcia que no fos amb motiu d’un accident fortuït, una revenja entre veïns o les violències intuïdes, perquè ja es veia que algun dia la situació explotaria i acabaria malament. Les baralles a ganivetades, els trets a boca de canó, els còctels molòtov contra seus de partits polítics, les cremes de mobiliari urbà, els assetjaments i les estafes cibernètiques, els robatoris, els suïcidis, les violacions i els feminicidis, els desnonaments, en fi tota mena de salvatjades tenen lloc arreu de la nostra geografia i on fa pocs anys, eren casos, ja dic, excepcionals. Hi ha qui està escampant el missatge tòxic que aquesta violència està relacionada amb l’augment de la migració, quan les dades objectives ens demostren el contrari. Ja deia Einstein que “és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.

El que més em preocupa, però, que més em neguiteja i en certa manera me’n fa sentir partícip, són les causes reals d’aquesta plaga que no cessa i, segons se’ns informa, cada dia que passa, s’escampa com una taca d’oli arreu i en el si de totes les classes socials i ocupacions. A mi, m’ha anat bé llegir, encara que sumàriament, el treball de Francisco Jiménez Bautista de la Universitat de Granada, titulat Antropología de la violencia: origen, causas y realidad de la violencia híbrida, en què conclou que: «el ser humano es conflictivo por naturaleza, pero es violento por cultura y educación». Certament, existeix la violència gratuïta de gent desequilibrada, però la majoria de casos de violència es deu a situacions de penúria o misèria educacional, econòmica, habitacional, de desesperació per impotència. Així ho expressen els índexs i les enquestes. ¿Com combatem, però, la violència simbòlica de que parla Pierre Bourdieu, és a dir, “les formes subtils de dominació i opressió que operen a través dels sistemes simbòlics. I es manifesten en la imposició de significats i normes que perpetuen les desigualtats socials i es reprodueixen a través de la socialització i l’educació”?

SOBRE LA MORAL

Partint de la definició de manual que diu que la moral “és el conjunt de creences, costums, normes valors que determinen els comportaments que regeixen les accions d’un individu o d’un grup d’individus” i contrastant-la amb els lamentables espectacles que ens ofereixen, dia sí dia també, els nostres representants polítics, en lloc de ser miralls d’exemplaritat, observem que són un exemple del que no s’ha de fer. I per força ens hem de tornar a fer preguntes essencials: només és moral el que és lícit, allò que regula la llei? Doncs, no. Què és el que està bé o malament? La bondat i la maldat radica en els manaments del catecisme catòlic, en els de l’Alcorà, en els cinc preceptes budistes o els de qualsevol altra religió? És moral el que és útil, el que és més pràctic per a la majoria de persones? O allò que produeix felicitat? En tenim prou a creure que la moralitat radica en el que Kant anomenava “imperatiu categòric”; és a dir, en la mesura que les accions humanes poden esdevenir lleis universals? O, en canvi, com entenc que argumentava molt abans B. Spinoza que la bondat o la maldat de les nostres accions no depèn tant de la seua finalitat com de la seua causa eficient, o dit en altres mots, de l’agent, l’estímul, les condicions necessàries i suficients perquè es produeixi un resultat de la nostra conducta? De les nostres intencions, del nostre lliure albir o per contra del condicionant o del determinisme de l’educació rebuda, de la nostra formació, dels revessos soferts en la nostra vida, del nostre entorn cultural, de la nostra condició social.

Quan s’està normalitzant que el triomfador ha de ser un hipòcrita, un mentider, un farsant, un lladre, un mercenari un fatxenda, un repulsiu depredador, és d’imbecils, d’estúpids o de burros que encara van amb el lliri a la mà, quan el que importa és aparentar, de què serveix ensenyar Ètica i Moral? Als qui fan les guerres, les que ara podem seguir per televisió, se’ls en foten els drets humans, el dret internacional humanitari, el crims contra la humanitat, la prohibició de determinades armes, els protocols de Ginebra, i el que fa a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals, i totes les lleis, acords, convenis, convencions que s’han firmat per les grans potències sobretot després de les dues grans guerres i durant la guerra freda.

L’ATZUCAC D’UCRAÏNA

Els europeus no hauríem d’estar tranquils davant les amenaces de Putin de fer servir arsenal atòmic si es veu amenaçat per l’OTAN. Hem llegit que els nòrdics ja reparteixen kits de supervivència (?) entre la seua ciutadania. Els governs de la UE no ens volen alarmar i fan veure que la cosa no va més enllà d’una bravata, més de Putin. El cas és que la guerra amb Ucraïna ja fa més de tres mil dies que dura, amb les conseqüències desastroses i dramàtiques, i ningú no veu quan es pot acabar, si no és que els EUA, sobretot, deixin de subministrar armament i munició. La sagnia de morts i ferits d’ambdós bàndols és terrible. Per bé que no se’n divulguen les dades, l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides el passat març calculava ja més de trenta mil civils, entre morts i ferits. Els del bàndol rus, la gran majoria pertanyen al que en diríem els pàries de la terra de Tolstoi. L’índex de baixes entre la burgesia russa és mínim. Per altra banda, l’esforç econòmic de guerra rus només representa, segons assenyalen els observadors econòmics, un 7% del PIB. I és evident que la federació russa amb els seus aliats (Xina, Iran, Corea del Nord...) tenen unes reserves humanes de soldats, d’armament i tecnològiques industrials milers i milers de vegades superiors a les de Zelenski. Unes capacitats bèl·liques —una part paradoxalment les proporcionem els qui li comprem petroli i gas— que permetrien a Putin, si veiés amenaçada la seua poltrona, mobilitzar tots els recursos del país i fer front a qualsevol revolta popular, per ofegar literalment Ucraïna.

En el seu fur intern fins i tot els més nacionalistes ucraïnesos veuen que ni amb els darrers míssils de llarg abast podran guanyar mai la contesa. I la UE, també. Perquè ¿la indústria de la UE està en condicions de proporcionar el 50% de la munició i armament que els EUA de Trump poden deixar de subministrar a l’exèrcit ucraïnès? Una UE que darrerament està més desunida que mai? Ucraïna està condemnada, a no ser que s’esvaloti el galliner i s’encarrili una guerra continental, a perdre un 20% del seu territori, i potser com a compensació que el Kremlin permeti al que en resti formar part de la UE. A la UE no li interessa de cap manera que Rússia es pugui sentir més acorralada i ofegada que el que s’ha intentat amb les sancions econòmiques, de moment més simbòliques que res.

L’ENTROPIA DEL NOSTRES DIES

Com més IA, més algorismes, més canals i mitjans d’informació, més visualitzacions en temps real, més possibilitat de seguir el ritme del món, més ignorància, més estupidesa, més fake news, més mentides. Més caos i més entropia, o, en altres mots, més nivell de desordre del sistema. Sort que el caos ha provocat que es generés un periodisme del desmentiment de falsedats, de tergiversacions i fraudulències. Sobretot, en allò que té a veure amb el discurs polític, en l’argumentació de l’acció política. Tot i que vàrem aprendre de molt joves que la gran premsa sol estar al servei de la ideologia i dels interessos del capital que la sosté, que parlar de premsa independent és un oxímoron i que excepcionalment n’hi ha que persegueix l’ideal de l’objectivitat, hi hagué un temps en què confiàvem, si més no, en les imatges, perquè aquestes podien palar per si soles. Malauradament, hem après també que les imatges són manipulables i, seguint el criteri ideològic partidista, manipulades manta vegades. Tot això, ho hem après a partir de llegir els savis i les sàvies. De saber que ja en els albors de la premsa, personatges com G. K. Chesterton ens alertava que el periodisme solia consistir essencialment a dir que “lord Jones ha mort” a gent que no sabia que lord Jones era viu. O, a propòsit de les excuses de Mazón en relació amb el desastre valencià, més incisivament el que deia O.Wilde sobre determinat periodisme: “en donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”.

Deia l’altre dia un tertulià, periodista de professió, que Mazón no caurà del pedestal fins que la premsa de la dreta que apuntala el PP no li faci el llit. És a dir, el president de la Generalitat valenciana no dimitirà perquè el poble castigat per la Dana se li manifesti dia sí dia també i li recordi els morts que es podien evitar si s’haguessin fet les coses com calia, sinó perquè les elits econòmiques que controlen la informació conservadora, en la mesura que vegin que el seu negoci se’n ressent, diguin que ja n’hi ha prou. I coincideixi amb l’inici de les incoacions judicials. Ara, ja és ben trist que ens haguem acostumat a acceptar només la realitat que ens presenten els qui la fabriquen segons els interessi. Serà, però, que els humans no estem preparats per a enfrontar-nos a la pura realitat?

DE “L’ANAR FENT“ A “EN VOLEM MÉS”. Especial 40 anys del diari SEGRE

Portada del primer exemplar del diari Segre (3 setembre 1982).

A la jove redacció del diari Segre, el 1 de desembre 1982 s’hi havia d’arribar amb barca. La riuada del dia anterior es convertiria en la metàfora de l’entrada de Lleida a la modernitat. La ciutat tot just començava a deixar enrere la grisor d’una llarga postguerra. S’havia iniciat el procés de canvi del “per Lleida ja està bé” a l’actual “en volem més”. Al llarg d’aquests quaranta anys si s’ha produït una certa revolució urbana ha estat, entre altres, gràcies a: 1) la renovació de la planificació urbanística, que ha permès, sobretot, la integració i la cohesió dels barris amb el centre urbà, la canalització del riu o el proveïment municipal de sòl i equipaments. 2) La reactivació de la societat civil organitzada. 3) L’emergència de nous àmbits comunicatius (revistes, emissores, televisions). 4) La recuperació de llegat patrimonial i de memòria històrica. 5) La reimplantació el 1991 de la Universitat. 6) La transformació del turó de Gardeny en un Parc Científic i Tecnològic el 2005 i l’inici de la gestió compartida del Turó de la Seu Vella. 7) La facilitació de la connexió de la ciutat, a través de l’Eix Transversal i de l’AVE, amb la resta de capitals catalanes i de l’Estat. O 8) La creació d’infraestructures socioculturals i esportives que han servit de llavor, per exemple, a l’emergència actual de tants artistes.