COM MÉS SEREM MÉS RIUREM?

Titular: la població nascuda a l'estranger supera per primera vegada els dos milions a Catalunya a l'1 de gener del 2025. En total, més de vuit milions de residents a Catalunya. I al mateix temps la taxa de natalitat continua a la baixa. Diuen els ianquis: Amèrica per als americans. Qui són els americans: els sioux?. Catalunya per als catalans, qui són els catalans? Els descendents de Ramon Borrell? És a dir, un servidor? Els qui porten dos cognoms catalans des de fa segles ininterrompudament? O Els qui viuen, treballen si poden, s’han empadronat i volen ésser-ho, o tothom qui hi resideix, de grat o per força? Què vol dir ser català, després que som fruit d’al·luvió de pobles que hi han arrelat al llarg de la història coneguda?. Vingui qui hagi vingut, fenicis, grecs, romans, almoràvits, almohades, magribins, centreafricans, sud-americans, tant se val, el que ha fet que Catalunya continuï essent la diana de totes les polítiques de dretes i d’esquerres d’Espanya és i ha estat la llengua. Que el català no sigui un dialecte de l’espanyol. Els constituents de la identitat nacional no es fonamenten ni els orígens ni el color de la pell sinó bàsicament en la llengua. La que anomena les coses i els fets. La llengua de les frases fetes i de la toponímia. La que celebra els rituals i la que canta. La que parla a través de les relíquies i l’herència patrimonial i simbòlica. A Catalunya, si fos integrat tot això susdit en cadascun dels conveïns d’avui i de demà, hi caben no 8 milions sinó tants com hi puguin viure dignament. Talment, s’esdevindria amb el sard, el bretó, el gal·lès o el flamenc si hom volgués considerar-se’n conciutadà.

Hom és la seua llengua particular i la del seu cercle, tribu o clan, però s’és de la comunitat nacional quan la teua és la llengua de l’administració i de les institucions. I, sobretot, quan sents com la teua la llengua és la dels topònims, dels noms de la flora i la fauna, dels vents i dels poetes. Car, hom arriba a la comunió total amb la llengua d’una comunitat històrica i s’imbrica en la cultura del lloc on s’empadrona quan es familiaritza amb l’ús dels seus proverbis, dels refranys, de les dites o els aforismes. Qui salvarà la llengua de la comunitat, que és la llengua del país, si no ho fan els qui han arribat en massa els darrers anys i els qui vindran en massa els propers?

MUTS I A LA GÀBIA

Quan l’autòcrata i el plutòcrata decideixen que se’ls en refoten el Tribunal Penal Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, l’OMS, l’OTAN i la UE i tot el que soni a drets humans, mentre una meitat de ciutadans del món i entre aquests veïns hongaresos, italians, espanyols, francesos, alemanys, neerlandesos, experimenten un orgasme sideral i porten gairebé un mes aplaudint fins amb les orelles, a l’altra meitat se’ns posen els pels de punta i les benzodiazepines ja no ens fan cap efecte per conciliar el son. Els de la superioritat moral, hereus de la Il·lustració, fins i tot els admiradors de l’estoïcisme i els qui s’han conegut a si mateixos gràcies a Sòcrates, Jesucrist, Buda, Ghandi o Freud, estem tan espantats que som capaços de callar com a mesquins no fos cas que perdéssim la nostra petita parcel·la de confort i de no complicar-nos més la vida de la que ja tenim. Els deterministes diuen que la història humana és com un pèndol. Ara ens toca viure amb populisme reaccionari, neofeixisme, neonazisme i fer el cor fort i, si sobrevivim, ja tornaran els temps de la justícia, de la pau i de la solidaritat. La gent positiva, sempre esperançada, ens animen a no patir més del compte perquè Trump d’aquí a uns quatre anys ja haurà passat al bagul de la història. Però els qui ens sentim desolats i temem el pitjor ¿hauríem d’acontentar-nos a acotar el cap, a callar i a fer veure que no hi veiem, tal com hem fet amb la barbàrie de Gaza?

En un sistema capitalista només es pot castigar l’oligarca prepotent deixant de comprar-li els seus actius, els seus productes, els seus artefactes, els seus satèl·lits o les sues X, Y o Z. Ras i curt. Les repúbliques, Estònia, Letònia i Lituània, han tardat dos anys a desconnectar-se elèctricament de Rússia, però ho han aconseguit. Als deus de la terra no és pecat desobeir-los i menys quan cínicament es passen els drets humans pel folre dels...Els qui no perden mai la fe en Rousseau, allò que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp, confien que els primers a revoltar-se contra les ocurrències del gabinet Trump i els seus sequaços seran els mateixos nord-americans. Passa però que els dèspotes propaguen por i fan desaparèixer els opositors. A. Camus avisava: les tiranies no s’edifiquen sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deserció dels demòcrates.

MEMÒRIA DE SAINT-SIMON

La UE, la Xina, la federació Russa, tothom està pendent de què faran Trump i E. Musk, el nous Superman de l’ocàs de la nostra civilització. La nostra era, ja amb molts signes de ruïna des que la modernitat es va convertir en una desorientació generalitzada, governada per l’algoritme i la IA, guardians, gurus i emperadors del que nomenen el nou ordre mundial, en lliça pel control del Planeta, els seus recursos naturals, les ments i els cors de la gent i de noves teogonies. Any Nou i el mateixos emperadors. Any Nou i la mateixa rutina de callar i creure, consumir, lamentar-nos i dosificar-nos el panem et circenses. Tot i així, sempre hi ha alguna escletxa en el Sistema que ens permet veure el got mig ple. Els dies 25 i 26 d’octubre se celebrà a Barcelona el tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal. Una trobada de militants de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal en què es debaté com a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, l’autogovern, el suport mutu, l’ecologia social o la democràcia directa, es poden crear alternatives a les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida. Una reunió tan important, que, més enllà dels col·lectius de Catalunya que hi participaren, com Arran, la Fundació Emprius, les Feministes de Gràcia, el Sindicat de Llogateres, Impuls Cooperatiu de Sants o la Comunitat Palestina de Catalunya, rebé una mina atenció per part dels nostres mitjans de difusió.

No és d’estranyar que els amos de les xarxes socials s’hagin convertit en els amos del Planeta i que nosaltres en la nostra il·lusòria llibertat ens deixem menar com a xaiets cap a la cleda d’un Nou Paradís, tal com descrivia Ray Bradbury a Fahrenheit 451 ja el 1953. Hom dirà que aquests col·lectius antisistema no deixen de ser uns utòpics uns il·lusos que en realitat són quatre pobres arreplegats testimonials. Tanmateix, ¿algú que viu en el primer món pot creure que amb les receptes actuals s’acabarà amb les migracions forçoses, amb les pasteres? Només dues dades per explicitar de què tracta realment el drama. La primera: avui es calcula que al món hi ha uns 1.200 milions de persones en pobresa extrema. I la segona: el novembre de 2023, els cinc homes més rics del món amassaven més de vuit-cents setanta mil milions de dòlars, una quantitat superior al PIB de Suïssa o de Taiwan.

PRESSUPOSTOS

Darrerament sembla que ja no és el més important aprovar anualment pressupostos per governar. Amb el beneplàcit puntual dels grups polítics afins, fer ampliacions de capital a crèdit i moure partides d’un capítol a una altre, governant amb minoria, pots arribar més o menys indemne fins al final de la legislatura, encara que hagis de patir alguns sobresalts de tant en tant. I si tens la sort que el preu del diner és relativament barat i el límit del deute et permet arribar fins al 13% del PIB regional i tens la sort, una mica treballada sí, que et condonen una part important del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) i difereixes sine dia subvencions, prestacions, ajudes i similars a sectors no essencials i compliques una mica més la burocràcia per a la realització d’obra pública, pots anar fent en el poder sense que es noti massa la impossibilitat de complir generosament amb el programa amb que vas guanyar les eleccions. Ah, i si tens en perspectiva un finançament singular, de què has de patir si totes et pondran. Altrament si has de governar en minoria, com que no hi ha una altra alternativa que sumi per desbancantar-te, qui dia passa any empeny. Molt serà que alguna llei, sobretot aquelles que no formen part del corpus socioeconòmic, no prosperi.

Geometria variable, se’n diu. En els Parlaments ja fa anys que els grans partits no poden fer majories i si volen governar estan abocats a pactar amb independentistes, nacionalistes, comunistes i amb l’extrema dreta. No hi ha més remei que ser pragmàtic. És a dir, ja no compten ni les diferències ideològiques ni els cordons sanitaris ni l’ètica ni l’estètica. De manera que en la governança política actual no hi caben ni els nostàlgica, ni els ressentits ni els venjatius ni els filòsofs ni els poetes. Però això no vol dir que qui governa, amb minoria, sense nous pressupostos i subjecte al pacte continu, no deixi de greixar la maquinària de propaganda amb missatges il·lusionants que ens assegurin un futur millor, més pròsper i equitatiu. El MH President Illa així ho va fer amb tota solemnitat davant de l’empresariat català. Amb la finalitat que Catalunya torni a liderar l’economia espanyola, el govern invertirà en cinc anys 18.500 milions en cincs sectors estratègics: infraestructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d'oportunitats.

ELS ÒMNIBUS

Els decrets lleis són una fórmula molt més àgil de govern, però s’han de ratificar als parlaments. I amb els òmnibus, aquells en què hi fas cabre d’una tirada tot un programa de govern, és la manera d’anar per feina i driblar la lentíssima maquinària burocràtica que obstaculitza la percepció que el govern fa el que va prometre que faria quan governés. Els decrets quan tens majoria absoluta són la panacea, el truc que fa màgia. Però si governes amb coalicions, acords i compromisos amb tercers, quarts i cinquens, és molt difícil que tothom s’avingui a pactar tots i cadascun dels continguts del calaix de sastre d’un òmnibus. Bé, doncs, això que a mi em sembla tan lògic, es veu que aixeca uns rebomboris enormes. I s’arriben a dir unes ruqueries d’un infantilisme penós. ¿És que encara no ens hem fet a la idea que la política juga un joc que no és precisament el del pensionista o el de l’afectat per la Dana o el qui necessita el transport públic per anar a treballar? Ja fa uns anys que sabem que les majories absolutes s’han acabat. Que per governar un país democràtic calen pactes, coalicions, acords i empassades de gripaus entre partits i ideologies diferents i de vegades excloents. La política, el parlamentarisme, té les seues regles, els partits les seues tàctiques i el poble només la possibilitat de votar de tant en tant i de manifestar-se si té temps i no fa mal temps.

Uns i altres partits, evidentment, tenen l’obligació de legislar per fer més transitable la vida de tothom per aquest món. Els ciutadans som els beneficiaris de l’acció del govern, però si s’embolica la troca i els decrets no arriben a bon port, aleshores tenim la sensació que som la moneda de canvi, els presoners dels desacords, les víctimes d’una mena de xantatge. Els qui acabem pagant els plats trencats. Ja ningú d’aquest món s’imagina ara un Maig del 68. És precisament per la nostra paciència, transigència, resignació i pensar que de més verdes en maduraran, que anem fent via esperant que un dia el seny o l’enteniment triomfin, perquè, com deia aquell, tantes vegades de jugar amb foc, hi ha un dia que hom acaba aprenent a no cremar-se. Però la sensació de ser unes pilotes de tennis no ens la treu ningú. El posicionament dels partits el passat 22 en la votació al Congrés del decret llei i el seu fracàs em recordaven allò de ni comen ni dejan comer.

S.O.S. DEMOCRÀCIA

Alguns pensadors fa temps que ens adverteixen que les democràcies liberals o representatives s’estan extingint. I ens preguntem: si no és social una democràcia, què és, doncs? Parlem de cultura democràtica, de drets democràtics, etc., però ¿quan es considera que una societat i les seues formes de govern són democràtiques? La teoria política sol coincidir en el fet que les societats s’articulen més o menys democràticament quan es fonamenten, en major o menor mesura, en els principis de sobirania popular, en la transparència i la participació de la ciutadania en la presa de decisions i en l’existència de mecanismes de control i avaluació de les polítiques dels governs. Harmonització de drets individuals i col·lectius, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei sancionada pels organismes representatius de la sobirania popular, divisió de poders, etc. Però a l’hora de la veritat les formes en què s’acaben modulant, tot i dir-se democràtiques, moltes de les pràctiques no s’ajusten als principis bàsics a què ens referíem teòricament. Si tenim en compte que en una democràcia plena els drets humans han de representar el sistema troncal de valors que guiïn totes i cadascuna de les polítiques sectorials, quin país europeu en resultaria immaculat? N’hi ha cap que no discrimini per raons de sexe, origen racial o ètnic, religió, discapacitat, edat o orientació sexual?

Fa uns anys que tenim la percepció (i així ho indiquen un bon nombre d’analistes socials), que a les nostres democràcies occidentals i sobretot a la nostra civilitzada Europa, el creixement de l’extrema dreta populista és conseqüència de la imparable desafecció i descontentament de la ciutadania per la incapacitat o deixadesa que demostren els partits tradicionals a l’hora d’afrontar radicalment els problemes que pateixen les classes populars i la bretxa obscena que no para de fer-se més gran entre rics i pobres, entre el luxe i la supervivència. Quan les desigualtats socials sumades a la corrupció i a la mentida sistemàtica es converteixen en el pa de cada dia, la frustració, la humiliació i la ràbia les entomen els feixismes, els qui detesten precisament la democràcia. El més fastigós és que aquests salvadors del poble i de la pàtria arriben al poder gràcies a les urnes. Gràcies als qui el sistema democràtic formal ha convertit en miserables infeliços.

ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".

LES PROMESES I LA REALITAT

Els pretendents al tron de la Generalitat, tots els partits, prometen què faran si governen. De vegades, ja es veu, que és impossible que resolguin en un mandat de quatre anys temes estructurals de la nostra complexitat social que s’arrosseguen de fa lustres o més. Però els veus tan entusiasmats que ens encomanen uns grams de fe i d’il·lusió. Passen els dies i vas veient quina és la magnitud dels problemes irresolts, enquistats o rovellats. I et dius: com no facin miracles no se’n sortiran, perquè tant o més savis i predisposats que els actuals ja ho eren i estaven els anteriors. Ja sigui perquè no tenien prou pressupost, ja sigui perquè Madrid s’hi posava d’esquena ja sigui perquè la UE no ho tenia com a prioritats o simplement perquè no els corresponia. De fa temps, els indicadors de les preocupacions ciutadanes posen l’èmfasi en l’habitatge. Resposta ràpida del govern: construirem milers de pisos de protecció social. Com a voluntat, un deu, ara veure-ho, potser les meues netes, quan els qui ho han promès ja seran calbs o al clot. Segona preocupació: la immigració. Depèn d’un pacte d’Estat. I avall que fa baixada, perquè ja ho arreglarà el proper que arribi. Tercera preocupació, o primera segons com, la llengua catalana. Una conselleria, molt bé. On rau el problema del seu ús? En el prestigi, en el mercat, a les aules, a l’administració en general i especialment en la de justícia...

Un altre maldecap: la sanitat. Les llistes d’espera, la manca d’especialistes en segons quines vegueries, la deficient atenció a la salut mental...I l’educació què? Un pou sense fons, perquè els problemes no s’acaben mai de resoldre sinó que van en augment, i el prestigi i l’autoritat dels mestres i professorat estan en hores baixíssimes. I la pobresa que no s’atura. I els feminicidis més sagnants que mai. I les sequeres, les DANES i les pandèmies que vindran i tot el que representa de replantejament radical de les infraestructures, del planejament urbanístic, de la manera de viure, i el dineral de la inversió que s‘hi ha i haurà d’abocar. I la gestió fatal dels ajuts a la dependència. I la sinusitis crònica: el finançament singular!. Ni tenint una hisenda pròpia se solucionen els problemes. És ben cert, MH President, no teniu una vareta màgica, aquella en la qual vàrem il·lusionar-nos quan vàrem acudir a les urnes.

LES NOSTRES VIOLÈNCIES

Potser és una impressió personal, però no puc evitar llegir diàriament a la premsa, amb un cert atribolament, casos i casos de tota mena de violències (sexual, vicària, psicològica, patrimonial, laboral, institucional...) que es produeixen en els nostres pobles i ciutats. Indrets, llevat de les urbs més poblades, on rarament passava alguna desgràcia que no fos amb motiu d’un accident fortuït, una revenja entre veïns o les violències intuïdes, perquè ja es veia que algun dia la situació explotaria i acabaria malament. Les baralles a ganivetades, els trets a boca de canó, els còctels molòtov contra seus de partits polítics, les cremes de mobiliari urbà, els assetjaments i les estafes cibernètiques, els robatoris, els suïcidis, les violacions i els feminicidis, els desnonaments, en fi tota mena de salvatjades tenen lloc arreu de la nostra geografia i on fa pocs anys, eren casos, ja dic, excepcionals. Hi ha qui està escampant el missatge tòxic que aquesta violència està relacionada amb l’augment de la migració, quan les dades objectives ens demostren el contrari. Ja deia Einstein que “és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.

El que més em preocupa, però, que més em neguiteja i en certa manera me’n fa sentir partícip, són les causes reals d’aquesta plaga que no cessa i, segons se’ns informa, cada dia que passa, s’escampa com una taca d’oli arreu i en el si de totes les classes socials i ocupacions. A mi, m’ha anat bé llegir, encara que sumàriament, el treball de Francisco Jiménez Bautista de la Universitat de Granada, titulat Antropología de la violencia: origen, causas y realidad de la violencia híbrida, en què conclou que: «el ser humano es conflictivo por naturaleza, pero es violento por cultura y educación». Certament, existeix la violència gratuïta de gent desequilibrada, però la majoria de casos de violència es deu a situacions de penúria o misèria educacional, econòmica, habitacional, de desesperació per impotència. Així ho expressen els índexs i les enquestes. ¿Com combatem, però, la violència simbòlica de que parla Pierre Bourdieu, és a dir, “les formes subtils de dominació i opressió que operen a través dels sistemes simbòlics. I es manifesten en la imposició de significats i normes que perpetuen les desigualtats socials i es reprodueixen a través de la socialització i l’educació”?